Laboral- desistiment o acomiadament determinació de salari (TSJC 122/2015)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000122/2015 ORIGEN: 4000159/2013

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 23 de juliol del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Vendrell va presentar demanda laboral contra els Srs. Puig i Expósito, titulars del negoci ORG_0., demanant que es condemnés a la part adversa a satisfer-li la suma total de 4.758,69.-euros en concepte de salaris impagats, vacances i indemnització per acomiadament improcedent i injustificat, al pagament dels interessos legals corresponents, a declarar i cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat.

II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 19-01-2015, decidint "Estimar parcialment la demanda formulada en data 25 de gener de 2013 pel Sr. Vendrell contra els Srs. Puig i Expósito, cotitulars administratius del negoci ORG_0.; condemnar els defenents a satisfer al demandant la suma de 2.364,40 EUR juntament amb els interessos legals que es meritin d'acord amb l'establert al fonament vuitè, a cotitzar-la en l'import brut corresponent a la CASS i, imposar als defenents les costes processals causades amb inclusió d'honoraris d'advocat."

III.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació.

El Sr. Vendrell demana la seva revocació parcial, dictant-se una nova estimant la totalitat de les seves pretensions, amb imposició de les costes processals a la part agent.

La representació processal dels Srs. Puig i Expósito demana la seva revocació parcial en el sentit de desestimar la demanda en concepte de salari, amb imposició de les costes judicials d'ambdues instàncies a l'altra part.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- No es discuteix en autes l'existència d'una relació laboral entre les parts desprès que els defenents hagin contractat al demandant en qualitat de picapedrer per a la col·locació de revestiments de pedra, sense que es formalitzi cap contracte de treball.

A partir del 12-10-2012 l'assalariat es va trobar en situació de baixa mèdica per un període de 30 dies, prorrogada per 30 dies en data 08-11-2012 (encara que el treballador fou donat d'alta en data 26-11-2012).

Les versions de les parts divergeixen totalment, en particular pel que fa, d'una part, a la determinació del salari, ja que l'assalariat sosté que tenia un salari horari mentre que l'empresari sosté que era un salari a raó de 27.- euros per metre quadrat de pedra instal·lada, i pel que fa, d'altra part, a la causa de l'extinció de la relació laboral, ja que el treballador sosté que el van acomiadar verbalment quan els defenents afirmen que va desistir.

El tribunal unipersonal ha considerat que és l'assalariat qui havia dimitit, que el seu salari era un salari diari, i que quedava provat l'impagament de la suma de 1574.-euros en concepte de salaris i la de 790,40.-euros en concepte de vacances, però que no quedava establert l'impagament d'hores extraordinàries.

II.- Els deures de motivació i de congruència fan necessari examinar separadament als dos recursos. Examinarem en primer lloc el recurs del Sr. Vendrell que concerneix les circumstàncies de l'extinció de la relació laboral, i en segon lloc el dels empresaris que és relatiu als havers laborals deguts.

III.- El recurs del treballador recau en la qüestió de la valoració de la prova pel tribunal en relació a la qüestió de l'acomiadament tota vegada que argumenta en essència que: 1) la prova testifical és intranscendent; 2) l'extracte de punts de la CASS no prova cap desistiment i quan el Sr. Puig li va dir d'espavilar, ell va tenir que trobar una nova feina; 3) no existeix cap contradicció en la seva versió; 4) el desistiment ha de ser escrit i l'empresari havia d'exigir un escrit i havia d'aportar la prova del desistiment i 5) no essent provat el desistiment s'ha de concloure que va existir un acomiadament.

S'ha de precisar d'antuvi que aquesta part apel·lant sol·licita l'estimació de la totalitat de les seves pretensions, el que integra necessàriament la pretensió relativa a les hores extraordinàries, però que força és de constatar que cap comentari fa ni cap greuge presenta al respecte, i per tant aquest aspecte de la sentència, que no mereix cap crítica, ha de ser confirmat.

Pel que fa als arguments del Sr. Vendrell en relació a la qüestió del seu invocat acomiadament, és cert que, com encertadament recordat pel tribunal, el desistiment del treballador no es presumeix mai i ha de resultar d'actes concrets i inequívocs.

Contràriament a les asseveracions del treballador, el fet que el mateix no hagués materialitzat el seu desistiment per escrit, no comporta cap mancança imputable a l'empresari, sinó que aquest darrer ha de provar el desistiment que invoca, i que els òrgans jurisdiccionals han de ser vigilants quant a la prova del mateix.

I en el present cas, compartim la valoració de les proves feta pel tribunal, la qual porta a considerar com a abastament acreditada la versió dels empresaris segons la qual el treballador ha presentat un desistiment voluntari (supòsit diferent del cas on l'assalariat abandona el seu lloc de treball sense presentar cap desistiment, ja que en tal cas sí que l'empresari ha de formalitzar un acomiadament per motius disciplinari).

En efecte, dos testimonis (els Srs. Barberá i ENTITY_8) han manifestat clarament que havien assistit a una conversa entre el Sr. Vendrell i el Sr. Puig en la qual el primer havia informat al segon que havia decidit desistir unilateralment per quant se li havia presentat una oportunitat d'un nou treball amb la seva senyora per a cuidar a una persona gran, precisant el Sr. Castilla que li havia dit el Sr. Vendrell al Sr. Puig que passaria a cobrar.

És veritat que a l'hora de valorar aquestes manifestacions s'ha de prendre en compte que el Sr. Castilla va indicar ser amic del Sr. Puig per ser client del bar on ha tingut lloc la conversa, i que el Sr. Barberá és veí del Sr. Puig. Però aquestes consideracions són insuficients per treure tota força probatòria a dites manifestacions, tota vegada que cap element objectiu permet dubtar de la bona fe dels testimonis, i que, sobre tot, les seves manifestacions venen recolzades per uns elements objectius que confirmen la versió dels empresaris. En efecte, l'extracte de punts de la CASS revela que el Sr. Vendrell va iniciar una nova relació laboral al mes de desembre del 2012, per un salari sensiblement superior, i just després d'haver estat donat d'alta mèdica (essent precisat que va ser donat d'alta a una data anterior a la prevista i resultant normalment de la prorroga de 30 dies acordada en data 08-11-2012), i el mateix va indicar en el seu escrit de conclusions complementàries que des del mes de desembre havia començat a treballar tenint cura d'una persona de la tercera edat.

Al contrari, cap element permet acreditar la versió del demandant en particular el fet que se li hauria dit que no quedava feina i que "s'espavilés".

Tots aquests elements, valorats en el seu conjunt segons el criteri de la sana crítica, contradiuen la versió del demandant i avalen la dels defenents segons la qual la finalització de la relació laboral correspon a unes conveniències personals del treballador, i per conseqüent, és amb raó que el primer jutjador ha desestimat la demanda d'indemnització de l'article 98 del Codi de relacions laborals.

IV.- El recurs de la part empresarial és en relació amb la qüestió dels salaris. Sosté que la sentència ha incorregut en una errònia apreciació de les proves per quan conclou que existia un salari i un horari fix. Argumenta en substància que 1) el salari era de 27.-euros per metre quadrat ; 2) l'assalariat no tenia un horari fix de 8 hores diàries sinó que s'organitzava com millor li convenia; 3) els testimonis confirmen aquests extrems; 4) la CASS no preveu el cas del salari per metre quadrat i l'empresari té d'indicar un salari horari per justificar la declaració; 5) el fet que el salari del Sr. Vendrell variava prova que se li satisfeia en funció dels metros quadrats i 6) res impedeix l'empresari provar tals extrems mitjançant testimonis.

Els empresaris han afirmat que és una pràctica habitual de calcular el salari d'un picapedrer en funció dels metros quadrats de pedra col·locats, i que cada mes les parts calculaven els metres executats per tal de poder calcular el salari, però força és de constatar que cap prova documental existeix al respecte.

Ara bé, no es tracta de negar la possibilitat d'aportar unes proves testimonials per a provar les modalitats del salari, però no s'ha de perdre de vista que si l'article 77 3.b del Codi de relacions laborals preveu que el salari es pot pac- tar per unitat d'obra, la contractació que comporti el pagament del salari per unitat d'obra s'ha de fer per escrit, en què s'han de fixar els criteris objectius per determinar-lo, sense oblidar que fins i tot en cas de salari per unitat d'o- bra, s'ha de respectar el salari mínim interprofessional (article 78).

De fet, no sobta que la Llei exigeix, tractant-se d'una qüestió de tan gran importància com és la del salari del treballador, que el mateix s'ha d'establir de manera certa i precisa.

D'altra banda, a més de correspondre a les exigències legals, ens apareix del tot lògic, i conforme al comportament mínimament diligent d'un empresari, conservar una traça de dites mesures que es pretén que es feien cada mes.

Quant a les proves testificals practicades a instància dels defenents i invocats per ells, considerem que són insuficients per establir que el Sr. Vendrell i els empresaris havien pactat un salari per obra.

En efecte, i en primer lloc, l'estudi acurat dels mateixos revela que si permeten acreditar l'existència d'un pràctica habitual al respecte a la vegada pel que fa a l'empresa dels defenents i també pel que fa al ram de la construcció en general, no permeten acreditar tal extrem pel que fa al Sr. Vendrell en particular, puix els tres van manifestar desconèixer personalment quin era el salari del treballador i no van confirmar clarament l'afirmació segons la qual el mateix no tenia un horari fix sinó que s'organitzava com millor li convenia.

En segon lloc, l'agent ha aportat en autes un butlletí de salari, el de setembre del 2011, i s'ha de constatar que el salari ha estat calculat en base un salari horari (143 hores a 7.-euros per hora). Si els defenents expliquen que és l'única manera de presentar les coses front de la CASS (fet no acreditat en autes), tal argument no permet oblidar que l'article 83.3 del Codi de relacions laborals posa com a principi, que sense perjudici que la prova s'aporti per altres mitjans, el butlletí de salari té valor probatori de l'existència o la inexistència dels diferents conceptes retributius i del seu import. Per conseqüent, pertocava a la part empresarial aportar la prova suficient per establir que les indicacions recollides en el butlletí no eren conformes a la realitat, i com ho hem vist les proves testificals practicades són insuficients al respecte i no existeix cap prova documental.

Així les coses, les mancances dels empresaris no li han d'aprofitar, sobretot quan no han aportat cap prova suficient de les seves al·legacions, mentre que l'assalariat ha aportat un element rellevant que acredita la seva afirmació.

Per tant, la valoració de les proves pel tribunal és correcta i ajustada a dret, i s'ha de confirmar la condemna dels defenents a pagar l'import de 1.574.- euros en concepte de salari.

IV.- El segon motiu de recurs dels defenents és que s'ha de condemnar el demandant en costes atès la seva mala fe.

Però, la mala fe invocada no queda caracteritzada, i és conegut que en matèria laboral, quan s'estima la demanda del treballador, fins i tot parcialment, escau condemnar l'empresari en costes.

Per tot l'exposat s'ha de confirmar la sentència d'instància.

V.- En virtut del principi del venciment objectiu, la desestimació dels recursos ha de portar a la condemna dels recurrents al pagament de les costes judicials d'aquesta alçada pel que fa al seu recurs.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR els recursos del Sr. Vendrell i dels Srs. Puig i Expósito contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 19-01-2015 que confirmen íntegrament;

IMPOSAR als recurrents les costes judicials d'aquesta alçada en relació amb el seu recurs.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.