Prova acomiadament suspensió del contracte per baixa mèdica-no suspensió del termini prescripció acció (TSJC 271/14)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000271/2014 ORIGEN: 1000779/2013

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 13 de gener del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats

M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Agullo va presentar, per escrit de data 06-05-2013, demanda laboral contra la societat ORG_0, demanant que es condemnés aquesta darrera a pagar-li en concepte d'indemnització per acomiadament fet de forma indeguda i improcedent, i en concepte de diversos havers laborals, l'import total de 22.872.-euros bruts, així com l'import que resulti acreditat en concepte d'hores extraordinàries, la cotització per davant de la CASS de les quantitats degudes, i les despeses processals causades, inclosos els honoraris d'advocat i procurador.

II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 12-06-2014, decidint "estimar l'excepció de prescripció de l'acció interposada per la representació processal de la societat X. S. A. a la demanda articulada pel Sr. Agullo en relació al salari de febrer de 2010 i hores extraordinàries fetes l'hivern dels anys 2007/2008, i per la resta desestimar íntegrament la demanda articulada pel demandant contra la societat defenent, imposant al Sr. Agullo el pagament de la totalitat de les costes ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.".

III.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Agullo, demanant la seva revocació, dictant-se una nova estimant la seva demanda, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies a la part defenent, i subsidiàriament que no s'efectuï cap imposició de costes.

La representació processal de la societat ORG_0, demana la desestimació del recurs, amb imposició de les costes judicials a la part apel·lant.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- El primer greuge de la part recurrent és en relació amb l'existència de l'acomiadament ja que, contràriament a l'afirmació feta pel Tribunal, considera que dit acomiadament ha quedat acreditat. Argumenta en essència que: 1) el Sr. Galan ha confirmat que l'empresa havia acomiadat a l'assalariat; 2) s'havia de donar força probatòria a les manifestacions del Sr. Galan malgrat ser l'únic testimoniatge; 3) el Tribunal no ha valorat l'extracte de punts de vellesa del qual ressurt que l'empresa l'ha donat de baixa a la CASS al mes de juliol 2011 i no el va tornar a donar d'alta abans del mes de maig del 2013, és a dir després de la demanda judicial i 4) el dubte resultant de la contradicció entre l'extracte de punts i la certificació de la CASS s'ha d'esvair en favor del treballador en virtut del principi in dubio pro operario.

Ha quedat acreditat que el Sr. Agullo va començar a treballar per la societat ORG_0, el dia 20 de març del 2006, en qualitat de xofer, i que en data 18 de gener del 2008, va patir un accident laboral.

A partir d'aquest dia va romandre de baixa mèdica, i a partir del dia 1 de febrer del 2010, la CASS li va atorgar una pensió d'invalidesa amb un grau d'incapacitat del 62,5%.

Per acreditar el fet que va ser acomiadat, el Sr. Agullo invocava en la seva demanda que un antic company de feina, el Sr. Galan l'havia informat de dit comiat. Més precisament, el Sr. Galan va manifestar per escrit de data 07-03-2013 que, abans de deixar de treballar per l'empresa, havia sentit en una ocasió, sense precisar quan, l'encarregat de l'empresa manifestar que no entenia perquè el Sr. Agullo continuava portant les baixes mèdiques vist que no ja formava part de l'empresa.

Davant del Hble. Batlle, el Sr. Galan, va manifestar que «en més d'una ocasió», (lo que és diferent de "en una ocasió") havia escoltat l'encarregat dir que el Sr. Agullo no formava més part de l'empresa.

En aquestes condicions, i atès el seu caràcter únic i imprecís, el testimoniatge del Sr. Galan és del tot insuficient per acreditar l'existència del comiat al·legat.

Al respecte, s'ha de posar de relleu la contradicció del Sr. Agullo qui va manifestar en la seva confessió en judici, tot i no ser capaç de precisar la data ni donar cap precisió, que el representant de l'empresa li havia comunicat que estava acomiadat. Força és de constatar que mai havia pretès tal extrem, sinó que havia sostingut que era només via el Sr. Galan i en data 07-03-2013, que s'havia assabentat del seu acomiadament.

L'agent ha invocat també el fet que, de l'extracte de punts de vellesa que ha aportat amb el seu escrit de data 04-01-2014, presentat en fase probatòria, ressurt que des del mes de juliol del 2011 al mes de maig del 2013, la societat demandada el va donar de baixa prop de la CASS.

Però, de les certificacions emeses per la CASS en dates 28-05-2013 i 26-02- 2014, (foli 35 i foli 503) en ressurt clarament que el treballador va ser donat d'alta per la societat defenent en data 20-03-2006; que en data 26-02-2014 encara estava d'alta i que en cap moment va ser donat de baixa per l'empresa. Així, en el primer d'aquells certificats, la CASS indica que «l'assegurat directe relacionat figura d'alta per tot el període sol·licitat», és a dir, entre el 01-03-2006 i el 28-05-2013.

Així, el fet que la societat no apareix com a declarant durant uns mesos i que només apareix la pensió d'invalidesa per accident de treball, no permet considerar que l'empresa l'havia donat de baixa i l'havia volgut acomiadar.

Quant al principi in dubio pro operario, significa que els conflictes que es puguin originar en aplicació de dues o més normes laborals es resolen mitjançant l'aplicació de la disposició més beneficiosa per al treballador, però no pot aplicar-se en l'acreditació dels fets.

En definitiva, considerem que és de manera correcta que el Tribunal ha considerat que no queda establert que la societat ha consumat un acomiadament.

II.- El segon greuge del recurs és en relació amb l'estimació pel Tribunal de l'excepció de prescripció pel que fa als salaris del mes de febrer del 2010 i a les hores extraordinàries de l'hivern 2007-2008. Sosté substancialment que: 1) el contracte de treball es trobava suspès pel fet de la baixa mèdica; 2) l'empresa li havia indicat que li retribuiria els seus havers quan presentés l'alta mèdica i 3) no podia iniciar cap acció fins el moment de la finalització de la baixa mèdica o de la relació laboral.

Però, com ha recordat de manera encertada pel primer jutjador, el termini de prescripció de l'article 8 del Codi de Relacions Laborals no comença a córrer a partir del moment de la finalització de la relació laboral sinó a partir del moment on el dret del treballador ha quedat vulnerat, lo que, en matèria de pagament de salari i hores extraordinàries, correspon al moment on eren exigibles.

Per conseqüent, no es pot considerar com ho pretenia l'agent que el dies a quo seria el dia 07-03-2013, moment en el qual, segons ell, s'ha assabentat del seu suposat acomiadament.

Quant a la qüestió de la suspensió del contracte en virtut de l'article 35 del Codi de relacions laborals, el qual disposa que el contracte de treball queda en suspens mentre la persona treballadora es trobi en situació de baixa mèdica, té com a conseqüència que una part no pot exigir de l'altra el compliment de les obligacions laborals, però no té com a conseqüència de suspendre el termini de l'article 8 del mateix Codi.

Per tant, en el moment de presentar la seva demanda, al mes de maig del 2013, el termini de prescripció en relació al pagament d'havers laborals exigibles des de l'any 2008 i fins l'any 2010 s'havia escolat amb escreix.

Pel que fa a l'argument segons el qual l'empresa li havia indicat que li retribuiria els seus havers quan presentés l'alta mèdica, a més de no quedar acreditat, es tracta d'un argument nou que no es pot aixecar en aquesta alçada.

III.- L'últim greuge del recurs rau en la qüestió de les costes ja que considera el treballador que, compte tingut de la matèria laboral del litigi, i del fet que l'estimació de l'excepció de prescripció ha impedit entrar en el fons malgrat que havia quedat acreditat que l'empresa no ha respectat les seves obligacions salarials i legals, s'havia d'imposar les costes a l'empresa, o com a mínim no efectuar especial condemna en costes.

Però, la matèria laboral del present afer no permet imposar a l'empresari les costes, tota vegada que la totalitat de les pretensions de l'agent van ser desestimades i que no existeix cap element particular justificant l'aplicació de l'excepció contemplada en la Novel.la 82, cap. X, essent precisat que l'estimació de l'excepció de prescripció de l'acció no permet afirmar que l'empresari no hauria respectat les seves obligacions.

Per tot l'exposat s'ha de confirmar la sentència d'instància.

IV.- En virtut del principi del venciment objectiu, la desestimació del recurs determina la condemna de la part recurrent a pagar les costes d'aquesta alçada.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs del Sr. Agullo contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 12-06-2014 que confirmem íntegrament;

IMPOSAR al Sr. Agullo les costes judicials d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.