Laboral-Desistiment Justificat- article 91.1.d LRL- falsejament de les declaracions a la CASS-dietes-Legislació laboral i reglamentació social-càlcul de la indemnització de l'article 92 LRL

Sentència

Magistrats

VINCENT ANIERE JAUME TOR PORTA CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000041/2026

ORIGEN: 5000326/2025 - 0

NIG: 5300542120250001913

SENTÈNCIA 000080-2026 DE 03/07/2026

Ponent : Sr. Vincent ANIÈRE

Data : 03/07/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000041/2026

Nig : 5300542120250001913

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00080

SENTÈNCIA 000080/2026

PARTS:

Apel·lant: ORG000

Representant: Sra. Mireia

Advocada: Sra. Lourdes

Apel·lat: Sr. Nuno

Representant: Sra. Stéphane

Advocat: Sr. Guillem

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Laboral-Desistiment Justificat- article 91.1.d LRL- falsejament de les declaracions a la CASS-dietes-Legislació laboral i reglamentació social-càlcul de la indemnització de l'article 92 LRL

Andorra la Vella, a la data consignada al marge.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent ANIÈRE, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- Des del 20/08/2018, el Sr. Nuno treballava per la societat ORG000, de xofer de camions de runa.

L'assalariat va estar de baixa mèdica del 07/07/2025 fins al 25/07/2025.

Per carta del 28/07/2025, ja citada in extenso en la resolució d'instància, l'assalariat va comunicar a l'empresa el seu desistiment justificat a l'empara dels articles 91.1.d, 91.1.g i 91.1 h LRL, concloent :

"(...) Ateses les circumstàncies precedents, us informo del meu desistiment justificat d'acord amb el que disposen els

articles 91.1.d

, i

91.1.g

i

h LRL. El primer motiu rau en la manca de cotització de les retribucions diàries vestides com a dietes, i per tant incomplint la Ilei laboral i la llei de la seguretat social

vigents, i el segon motiu rau l'assetjament constant des de fa temps, més de dos anys, en la meva dignitat i bona salut mental, atès el tracte rebut per part dels encarregats directe i, en conseqüència per l'empresa, en el marc de la meva activitat laboral.(...)".

Per carta del 29/07/2025, l'empresa va contestar que en no existir causa justificada per al seu desistiment unilateral i sense preavís, l'assalariat havia incomplert l'obligació legal d'avisar a l'empresa amb un mínim de quinze dies laborables per finalitzar la relació laboral.

Afirmava en particular l'empresa en dita carta que el concepte de "dieta" sempre havia estat tractat d'acord amb la normativa aplicable i les condicions pactades i que les cotitzacions a la CASS s'havien realitzat correctament sobre tots els conceptes salarials legalment exigibles.

L'empresa va dipositar judicialment l'import de 2.560,01.-euros que el Sr. Nuno va acceptar en concepte d'acompte.

2.- Per escrit del 25/09/2025, la representació processal del Sr. Nuno va presentar demanda laboral en contra de la societat ORG000, demanant la seva condemna a pagar-li l'import total de 24.015,15.-euros, i subsidiàriament de 20.924,27.-euros, en concepte d'indemnització per desistiment justificat, de vacances pendents i un dia de salari impagat.

3.- Per sentència de data 22/01/2026, el tribunal unipersonal del Batlle va decidir :

"Primer.- Estimar la demanda formulada per la representació processal del Sr. Nuno contra la societat ORG000 - amb l'única excepció relativa al règim d'interessos aplicable a la indemnització- en els termes que resulten del cos de la present resolució.

Segon.- Declarar que el desistiment del Sr. Nuno comunicat en data 28 de juliol de 2025 és justificat.

Tercer.- Condemnar la societat ORG000 a abonar al Sr. Nuno, en concepte d'indemnització derivada del desistiment justificat, la quantitat de 24.980,88 €, amb els interessos legals estrictes des del 28 de juliol de 2025 i fins a la seva total liquidació.

Quart.- Condemnar igualment la societat ORG000 a abonar al Sr. Nuno, en concepte d'havers laborals pendents, la quantitat de 199,71 €, integrada per 8,40 € corresponents a la diferència d'hores ordinàries i 191,31 € corresponents a la diferència de vacances pendents, amb els interessos al doble del tipus legal des del 28 de juliol de 2025 i fins a la seva total liquidació.

Cinquè.- Les quantitats brutes resultants d'aquesta Sentència així com els salaris que durant la vigència de la relació laboral no haguessin estat degudament cotitzats i declarats, hauran de ser declarats i cotitzats a la Caixa Andorrana de Seguretat Social.

Sisè.- Condemnar en costes a la part demandada, incloses les derivades d'advocat i, en el seu cas, procurador.

Setè.- Notificar la present resolució a les parts. Un cop esdevinguda la fermesa de la present resolució se'n trametrà una còpia a la Caixa Andorrana de Seguretat Social.".

4.- En contra d'aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat ORG000.

Demana que :

- Es procedeixi a la revocació de la referida Sentència en tots els pronunciaments impugnats, per la manca d'entitat dels incompliments al·legats i l'error en la seva qualificació jurídica.

- Es desestimi íntegrament la demanda de desistiment justificat instada per la representació del Sr. Nuno, amb absolució, per tant, de la societat ORG000 de totes les seves pretensions d'indemnització i havers laborals reclamats per l'adversa.

- S'imposin a la part demandant la totalitat de les costes judicials d'ambdues instàncies, inclosos els honoraris d'Advocat i de Procurador d'aquesta part, atesa la seva manifesta temeritat i la inexistència de venciment real de les seves pretensions principals, a determinar en període d'execució de sentència.

Fonamenta el seu recurs, en primer lloc, en una infracció de l' article 71.3 LRL en relació amb l ' article 18 del Reglament de Cotització i el Comunicat Tècnic de 27/09/2017 i un error en la qualificació jurídica de les dietes i en la inexistència de la causa de desistiment justificat de l'article 91.1.d LRL.

En segon lloc, sosté una infracció de l' article 91.1 de la Llei de relacions laborals i la inexistència d'un incompliment greu i suficientment provat per justificar el desistiment del treballador.

En tercer lloc i de forma subsidiària, invoca un error en la determinació de la naturalesa jurídica de les dietes, un error en la fixació del salari dia i un error en el càlcul de la indemnització resultant.

5.- La representació processal del Sr. Nuno, defèn la validesa del desistiment justificat i demana la ratificació de la sentència de primera instància, i que es condemni l'adversa a les costes, inclosos els honoraris d'advocat i procurador.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La sentència d'instància considera que no concorren els elements constitutius d'una conducta d'assetjament laboral envers el demandant, Aquest aspecte de la resolució no ha resultat impugnat, de tal manera que la validesa del desistiment l'hem de valorar des de la causa de l'article 91.1.d LRL, és a dir : "La manca d'afiliació de la persona assalariada a la Caixa Andorrana de Seguretat Social o el falsejament per part de l'empresa de les declaracions corresponents."

Al respecte del marc d'aquesta causa de desistiment justificat, vam poder recordar en la nostra resolució del 29/06/2021 (rotlle TSJC 135/2021) que:

"La seguretat social constitueix un mecanisme de protecció social contemplat per la Constitució (

art. 30) i regulat per Llei 17/2008

de la Seguretat Social que ofereix als seus afiliats una àmplia cobertura de les seves necessitats sanitàries, assegurant tanmateix determinat grau de seguretat en els seus ingressos quan hagin d'afrontar contingències de la vida tals com la vellesa, la incapacitat, invalidesa o malaltia, erigint-se per tant com una institució cabdal en un Estat de dret i social.

El desenvolupament adequat de les seves funcions exigeix però assegurar el seu finançament que en el model andorrà s'obté fonamentalment a través de les cotitzacions legalment fixades per a les persones que desenvolupen una activitat assalariada i aquelles que la realitzen per compte propi, resultant per això cabdal la seva afiliació, doncs és a partir d'aquest acte de naturalesa declarativa que neix "l'assegurança directa o indirecta en les condicions establertes en aquesta Llei i els Reglaments que la desenvolupen" ( art. 25 de la Llei 17/2008 de la Seguretat Social).

És així que la Sala havia pogut considerar que també constitueix un greu incompliment del contracte de treball el fet d'haver efectuat declaracions "errònies i doncs falsejades" prop de la CASS, fet que "va igualment ocasionar, per la seva negligència, un greu perjudici al treballador que no percebrà la pensió de jubilació íntegra a la qual podia pretendre, atès que aquesta es calcula en relació als punts adquirits per la cotització del salari sencer (...) i no pot [l'empresari] invocar la bona fe i/o d'inadvertència per exonerar la seva responsabilitat, ja que l'obligació de declarar el salari integral i cotitzar-lo prop de la CASS constitueix un deure formal i imperatiu de l'empresari, que ha de conèixer i respectar la legislació vigent.". (TSJC 322/2009 del 29/04/2010).

Quant a la seva aplicació, la jurisprudència de la Sala és que l'empresari ha de conèixer la reglamentació vigent en matèria de salaris i de declaracions obligatòries a la CASS (TSJC 256/2022 del 08/11/2023), i no pot en principi invocar l'error o la ignorància per a justificar les seves declaracions inexactes o les seves omissions culposes (TSJC 252/2017 del 30/11/2017), i és l'únic responsable davant la CASS d'aquestes declaracions (TSJC 383/2014 del 05/03/2015).

Però no totes les irregularitats es poden equiparar a un falsejament, i uns simples oblits o irregularitats no es poden equiparar a una manca d'afiliació o a un falsejament (TSJC 301/2015 del 03/06/2016), sinó que el falsejament ha de correspondre a una acció voluntària per part de l'empresari :

"des d'una perspectiva substantiva de la concreta causa al·legada, el falsejament requereix una omissió voluntària o involuntària però inexcusable de l'empresari, de manera que la declaració efectuada no s'ajusta a la realitat." (veure entre altres TSJC 130/2015 del 23/07/2015, TSJC 368/2016 del 28/02/2017, TSJC 252/2017 del 30/11/2017, TSJC 435-17 del 30/01/2018, TSJC 130/2022 del 26/10/2022, TSJC 135/2021 del 29/06/2021).

D'altra banda, també s'ha de tenir en compte la teoria de la immediatesa relativa, una "creació jurisprudencial que s'erigeix en element de causalitat entre la falta que s'imputa a l'empresari i la reacció del treballador a través del desistiment de la relació laboral front a unes condicions de treball il·legals (Sentència de 17 de desembre del 2019, rotlle TSJC.- 0000117/2019), de manera que "el desistiment del treballador ha de basar-se en fets que es van produir poc temps abans, el mateix comporta que el motiu invocat per posar fi a la relació laboral no pot ser un motiu que s'ha produït molt temps enrere. Dit criteri es fonamenta en principis de bona fe per tal de no permetre invocar un motiu aïllat i hagin perdut tota actualitat i tota transcendència al moment on s'invoca, però no es tracta d'un principi absolut i mecànic, ja que si, com succeeix en el present cas, el comportament constituint un incompliment contractual invocat s'ha perpetrat sobre un llarg període i fins al moment on es pretén resoldre el contracte, s'ha de considerar que el motiu del desistiment és continu i immediat" (Sentència 127/2020 de data 30/11/2020, rotlle TSJC 250/2020) (TSJC 283/21 del 04/03/2022).

Segon.- En el present cas, l'assalariat invoca en la carta de desistiment el fet que :

"l'import sota el concepte "dieta" que cada dia em pagueu no respon al concepte de dieta establert pel Reglament, del 27 de maig del 2015, del procediment de cotització i de recaptació de la seguretat social, ja que no respon a una circumstància "no habitual i de caràcter puntual relacionada amb el treball". Si bé està relacionada amb el treball, respon a una retribució diària, pactada a l'inici d'acord amb el que jo em gastava per cada àpat, fins que fa un parell d'anys vau considerar unilateralment transformar-ho a un import concret (catorze euros diaris), fins que l'abril d'aquest any vaig insistir que jo no havia acceptat aquesta modificació del preu de la retribució diària, tornant a cobrar la integritat del tiquet.

D'acord amb els punts de cotització, no apareix cotitzat cap import en concepte de "dietes", que no és res més que salari. Per tant, manquen cotitzacions a la CASS -d'acord amb la normativa específica de la referida administració- relacionades amb la meva retribució de les dietes.".

En treu la conclusió, que en no haver cotitzat els imports corresponents a dites dietes, quan dits imports integraven en realitat el seu salari, l'empresa ha falsejat les declaracions a la CASS.

En base a una interpretació de l' article 18 del Reglament del procediment de cotització i de recaptació de la seguretat social, aprovat per Decret de 27/05/2015 , i de l'article 71.3 LRL, el Sr. Batlle, considerant que les dietes en qüestió no podien quedar fora de la base de cotització sinó que havien de ser tractades, als efectes de cotització, com a part integrant del salari global, i per tant, la seva manca d'inclusió en la base de cotització comporta una declaració incompleta del salari global real percebut i s'emmarca en el supòsit de l'article 91.1.d LRL, habilitant el desistiment justificat per aquesta causa, tota vegada que implica un falsejament o alteració de les declaracions corresponents relatives a la retribució i a la cotització, amb el consegüent perjudici per a la persona assalariada.

La part empresarial impugna aquesta interpretació al considerar en primer lloc que 1) havia de prevaldre la Llei, és a dir l'article 71.3 LRL, sobre la interpretació reglamentària i que les dietes no formen part del salari, 2) no existeix cap alteració maliciosa de les declaracions a la CASS i que l'empresa ha actuat amb transparència documental i seguint el Comunicat Tècnic del 27/09/2017 ja que el pagament estava supeditat a la justificació documental d'una despesa real, complint amb el requisit de ser despeses "efectivament suportades", 3) la limitació de 14 euros és una facultat d'organització empresarial que no contravé la norma , 4) el present cas és diferent del cas de la TSJC 127/2020 citada per la sentència de primera instància.

Sosté en segon lloc que existeix una infracció a l' article 91.1 de la Llei de relacions laborals ja que el desistiment amb dret a indemnització és una mesura excepcional i exigeix un incompliment greu, real i determinant quan no existeix aquí cap conducta d'ocultació, dolo o mala fe dirigida a defraudar el sistema de seguretat social, i que no existeix cap perjudici econòmic i ni gravetat material, essent per tant desproporcionada la conseqüència en consideració de l'incompliment.

Tercer.- Sobre la noció de dietes, la Llei de Relacions Laborals, el Reglament del procediment de cotització i de recaptació de la seguretat social, i l'obligació de declarar les dietes

De manera general les dietes corresponen a una indemnització pagada per l'empresari per compensar les despeses de menjar en el treball, quan l'assalariat es veu obligat a tornar al lloc de treball o durant un desplaçament.

Quant a la legislació laboral, l'article 71 LRL que defineix el salari com la remuneració que l'empresa satisfà a la persona assalariada com a contraprestació dels seus serveis, en el seu punt 3. exclou expressament les dietes :

"no tenen la consideració de salari les quantitats que tenen per objecte compensar a la persona assalariada per les despeses que satisfaci per raó de la feina encomanada, les propines dels clients en els sectors on són habituals, les dietes i les despeses de viatge, i els beneficis socials satisfets en metàl·lic o en espècie per raó del matrimoni o la unió civil, el naixement de fills i altres causes similars.".

Quant a la reglamentació social, el Reglament del procediment de cotització i de recaptació de la seguretat social defineix la cotització com obligatòria i irrenunciable des de l'inici de la relació laboral.

El seu article 18 relatiu a la base de cotització de les persones assalariades afiliades al règim general disposa :

"1. La base de cotització de les persones assalariades està constituïda pel salari global, sigui en efectiu o en espècie. El salari global és la remuneració que l'empresa lliura a la persona assalariada com a contraprestació dels seus serveis, inclosos els complements, les primes, les gratificacions i les altres remuneracions en espècie, d'acord amb la definició de "salari" que estableix la legislació laboral.

També s'inclouen dins d'aquesta base les indemnitzacions i les quitances i qualsevol altra remuneració que tingui dret a percebre la persona assalariada o que efectivament percebi, per raó del treball que du a terme.

2. No es computen en la base de cotització les quantitats següents:

a Les propines o les gratificacions dels clients.

b Les liberalitats de les empreses.

c Les dietes i les despeses de viatge, tal com queden definides als apartats 3 i 4 d'aquest article.

d La participació per part de l'empresa en el finançament d'un pla complementari de jubilació públic o privat de la persona assalariada i la percepció dels avantatges o dels rendiments d'aquest pla.

3. Es consideren "dietes" les assignacions extraordinàries que l'empresa paga al seu empleat per compensar les despeses de manutenció en restaurants o establiments similars efectivament suportades per aquest empleat quan, per raó d'una circumstància no habitual i de caràcter puntual relacionada amb el treball, s'hagi desplaçat lluny del seu lloc habitual de treball i de residència durant les hores en què, habitualment, té la pausa per prendre algun dels tres àpats principals.

També es consideren "dietes" les assignacions extraordinàries que l'empresa paga al seu empleat per compensar les despeses d'estada en hotels o establiments similars efectivament suportades per aquest empleat quan, per raó d'una circumstància no habitual i de caràcter puntual relacionada amb el treball, hagi pernoctat fora del Principat.

4. Es consideren "despeses de viatge" les assignacions extraordinàries que l'empresa paga al seu empleat per compensar les despeses de locomoció efectivament suportades per aquest empleat quan es desplaça fora del seu lloc de treball habitual per realitzar la prestació de treball en un lloc diferent. Aquestes despeses es calculen en la forma següent:

a Quan l'empleat utilitzi mitjans de transport públic, l'import de la despesa que es justifiqui mitjançant factura o document equivalent.

b Quan l'empleat utilitzi el seu propi vehicle, la suma de 0,31 euros per quilòmetre, més l'import de la despesa de peatges i aparcaments que justifiqui documentalment.

5. Els pagaments per dietes i per despeses de viatge que no compleixin els requisits dels apartats 3 i 4 precedents integren la base de cotització per tot el seu import real.".

Així les coses, a efectes de cotització, la base de cotització obligatòria que ha de respectar l'empresa és el salari global, que inclou no només les remuneracions que l'empresa lliura a la persona treballadora com a contraprestació dels seus serveis, incloent també els complements, les primes i les gratificacions, i també les rendes en espècies, préstecs dineraris avantatjosos concedits als empleats, finançament d'assegurances privades, incentius monetaris o no monetaris, pensió alimentària i l'allotjament proveït per l'empresa, la utilització d'habitatge cedit per l'empresa, així com les dietes i despeses de viatge en els termes previstos per la normativa de seguretat social, és a dir les dietes i despeses de viatge, sempre i quan no són "extraordinàries" i no corresponen a una circumstància no habitual i de caràcter puntual en el sentit de l'article 18.3.

Pel que fa al Comunicat Tècnic del 27/09/2017 (BOPA Núm. 61), no és cert, com ho pretén la part apel·lada, que el mateix no s'hauria invocat en primera instància. La part defenent l'invocà a la pàgina 9 del seu escrit de contesta i en els Fonaments de Dret del mateix, en el qual exposa el seu plantejament que les dietes abonades al treballador corresponien a despeses reals i justificades, i per tant no tenien naturalesa salarial ni estaven subjectes a cotització, segons l' article 71.3 de la Llei de relacions laborals i el Decret del 27/05/2015, el fet que els desplaçaments del treballador fossin habituals no alterant la naturalesa compensatòria d'aquestes dietes, atès el seu caràcter puntual i la seva estricta finalitat de reemborsar despeses reals.

Dit això, es tracta d'un comunicat en matèria tributària titulat "Comunicat tècnic del 22/09/2017 sobre els criteris de valoració de les rendes en espècie a l'impost sobre la renda de les persones físiques" i destinat a les persones físiques, jurídiques i entitats que satisfacin o abonin rendes gravades per l'impost sobre la renda de les persones físiques i que estan obligades a practicar retenció i ingrés a compte, així com als obligats tributaris de l'impost esmentat, per tal d'establir i fer públics els criteris que aplica l'Administració tributària en matèria de valoració de les rendes en espècie.

El comunicat es refereix a l' article 29 de la Llei 5/2014 , del 24 d'abril, de l'IRPF relatiu a les rendes en espècies, fixant els criteris de la seva valoració, i dedica el seu article 3.3. a les Dietes i despeses de viatge, disposant :

"Atès que, segons l'

article 12, apartat 1, lletra d, de la Llei de l'IRPF

, tenen la consideració de rendes íntegres del treball les dietes i despeses de viatge quan estiguin sotmeses a l'obligació de cotització d'acord amb la normativa reguladora de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, no es computen les dietes i despeses de viatge tal com estan regulades a l'

article 18 del Decret de 27 de maig del 2015

pel qual s'aprova el Reglament del procediment de cotització i de recaptació de la seguretat social: [citació de l'

article 18 del Decret de 27 de maig del 2015

].".

Per tant, dit comunicat no canvia els criteris instituïts per l'article 18 i la obligació de cotitzar les dietes quan no compleixin els requisits dels apartats 3 i 4 sobre el caràcter excepcional i no pas habitual del pagament a l'empleat.

Així les coses, sí que la interpretació del Sr. Batlle és correcta sobre aquest extrem i compartim la seva conclusió que "quan aquests imports esdevenen una assignació ordinària i estructural vinculada de forma permanent a la prestació del treball, deixen de poder qualificar-se com a dieta en sentit reglamentari i no poden beneficiar-se de l'exclusió de base de cotització prevista a l'article 18.2.c.".

En efecte, es tracta de determinar l'obligació declarativa i de cotització. Per tant, no existeix la problemàtica de la prevalença de la Llei sobre el Reglament tota vegada que, a l'hora de determinar si un pagament fet en concepte de dietes s'ha de declarar i cotitzar, són els textos reglamentaris que s'acaben d'exposar que s'han d'aplicar, i els mateixos porten a considerar que l'excepció de l'article 18.2 només opera quan concorren els requisits de la excepcionalitat i de la manca de caràcter habitual del pagament.

Dit això, com ho exposarem en el Fonament Sisè, no existeix cap contradicció entre l'article 71.3 LRL i l'article 18.3 del Reglament.

Finalment, en relació al cas de la causa TSJC 127/2020 citada per la sentència de primera instància, apareix que el Sr. Batlle l'ha citat en relació al criteri de la immediatesa relativa, ressaltant que el motiu del desistiment era continu i immediat, però no pas per a establir l'existència del falsejament.

Quart.- Pel que fa al cas present, ha quedat acreditat que el Sr. Nuno normalment feia ruta portant runa als abocadors a l'estranger, sortint a les 7:00 -7:30 del matí i tornant a les 17:30-18:00 de la tarda, de tal manera que, necessàriament, menjava a fora.

L'empresa li satisfeia mensualment un import en concepte de dietes sense que aparegués als butlletins de salari.

Aquest pagament era inherent al seu lloc de treball i ho sabia perfectament l'empresa, com això ressurt per exemple molt clarament de les manifestacions del responsable de producció, el Sr. Mohamed, qui va explicar com funcionava el sistema de retribució de les dietes. De fet apareix de la documentació aportada per l'empresa que en els últims mesos de la relació el Sr. Nuno va generar dietes de manera quasi quotidiana.

Justament, queda establert al respecte que, en un primer moment els xofers havien de presentar els tiquets i que el reemborsament es feia en funció, però que posteriorment, compte tingut del fet que els tiquets no superaven mai cert import i que hi ha assalariats que van al restaurant mentre que altres mengen un entrepà, es va passar a una xifra fixa de 12.-euros i després 14.-euros. Aleshores no era obligatori portar el tiquet i es pagava el mateix import a tothom. Tal sistema és incompatible amb la noció de despesa real i justificada i encara més incompatible amb la noció de pagament extraordinari. En una tercera etapa, que correspon a l'últim any de la relació laboral d'autes, l'empresa va tornar al sistema inicial de presentació dels tiquets, exigint la presentació d'un justificant però en el límit de 14 euros per àpat.

Això demostra, que no existia cap excepcionalitat sinó un funcionament habitual i fins i tot integrat per tal de pagar a l'assalariat un import quasi fixe que es pagava a part del salari via ingrés bancari.

Per tant, l'incompliment denunciat existeix ja que, en aplicació de l'article 18 del Reglament del procediment de cotització i de recaptació de la seguretat social, l'empresa tenia l'obligació de declarar i cotitzar els imports corresponents.

Cinquè.- Pel que fa a la gravetat de l'incompliment és cert que el desistiment justificat ha de correspondre a un incompliment greu que aboca l'assalariat a desistir de la relació laboral.

Doncs bé, com recordat abans, una manca de declaració si és voluntària o inexcusable, el que no vol dir dolosa i amb la voluntat de defraudar la legislació social, correspon a un falsejament de les declaracions en el sentit de l'article 91.1 d) LRL.

L'incompliment va existir durant mesos i anys i fins al desistiment. I no es pot sostenir que no existeix perjudici econòmic per l'assalariat tota vegada, que durant anys va perdre el punts de cotització corresponents als imports que no s'han cotitzat.

En conclusió, s'ha fet una correcta aplicació de l'article 91.1 d) LRL i s'havia de reconèixer el dret de l'assalariat a percebre la indemnització de l'article 92.1 LRL com ho preveu l'article 91.3 LRL ("La concurrència de qualsevol dels supòsits esmentats dona dret a la persona assalariada a exigir la indemnització prevista a l'article 92 per a l'acomiadament injustificat").

Sisè.- El segon aspecte del recurs concerneix la qüestió del càlcul de la indemnització.

Al respecte, no és certa l'afirmació de la part apel·lada que la indemnització no fou discutida en primera instància. Ho fou per la part empresarial, en particular en relació a la qüestió essencial del salari diari, i el Sr. Batlle tenia que resoldre totes les objeccions aixecades i efectuar el corresponent càlcul, el qual la part condemnada pot criticar en aquesta alçada.

Recordem que l'article 92.1 LRL disposa que l'acomiadament injustificat, improcedent o fet en forma indeguda, comporta, en els contractes per temps indefinit una indemnització a la persona assalariada corresponent a l'import que, en concepte de preavís i de compensació, li hauria pertocat en cas d'acomiadament no causal, incrementada en un 25%, amb un límit de 24 mensualitats, i, en els contractes per durada determinada o per obra concreta o servei concret, una indemnització corresponent a l'import que, en concepte de compensació, li hauria pertocat en cas d'acomiadament no causal, incrementada en un 25%.

I que l'article 92.5 precisa que l'efecte d'aquest article el salari per dia es calcula de conformitat amb l'article 76, el qual diu en el seu punt que, a l'efecte de la retribució de la compensació econòmica per acomiadament no causal i per causes objectives, de la compensació per pagament del període de preavís, si escau, i de la indemnització per acomiadament injustificat, el salari per dia correspon a l'import resultant de dividir per 30 el salari fix mensual del darrer mes treballat més la mitjana del salari variable dels darrers dotze mesos o de la part corresponent al període menor de temps treballat.

Doncs bé en el present cas, per determinar el salari i per tant el salari per dia, la sentència d'instància considera que :

"l'article 71.3 LRL, en excloure del concepte de salari les dietes i despeses de viatge, ho fa respecte d'aquelles quantitats que responen realment a una finalitat compensatòria de despesa. El Reglament no contradiu aquesta previsió, sinó que la desenvolupa i concreta a efectes de cotització, delimitant quines assignacions poden qualificar-se com a "dietes" mitjançant la definició estricta de l'article 18.3, que exigeix una circumstància no habitual i puntual."

I és així que decideix incloure dins del càlcul els imports dels àpats doncs constitueixen una retribució real percebuda de manera ordinària malgrat l'empresa la qualifiqués com a "dietes", i ho fixa en una mitjana de 20€ diaris, que considera raonable, versemblant i compatible amb el conjunt documental aportat, arribant a un salari diari de 99,92.-euros. Fent així arribar a una indemnització de 25.420,80.-euros però, de conformitat amb el principi de congruència, fixa l'import de la condemna en 24.980,88.-euros.

La part empresarial impugna aquesta interpretació tota vegada que considera que correspondria a un error en la determinació de la naturalesa jurídica de les dietes, equivocant-se el Sr. Batlle quan jutja que el caràcter habitual d'una despesa en desnaturalitza la seva naturalesa jurídica, i a una errònia interpretació i aplicació de l'article 71.3 LRL que exclou les dietes del salari.

Però, aquí també compartim la interpretació del Sr. Batlle.

En efecte, no és que la interpretació restrictiva del Reglament només podria jugar a efectes de cotització, sinó que, quan l'article 71.3 LRL exclou les dietes, es refereix a les indemnitzacions dels àpats que tenen realment la naturalesa de dietes, és a dir la compensació d'una despesa concreta de natura indemnitzatòria i extra salarial, i no pas un salari disfressat. Però si, com en el present cas, es paga automàticament, de manera independent de les condicions reals en que s'exposen les despeses de menjar de l'assalariat, s'ha de requalifica com a complement de salari brut.

Per consegüent, el càlcul es confirma.

Setè.- El tercer greuge del recurs rau en el fet que existiria un error en el còmput d'hores ordinàries del mes de juliol i un error en el càlcul de les vacances pendents.

Però una vegada revisada la documentació en que la sentència fonamenta els seus càlculs, no adverem cap error, essent el còmput de 32,5 hores conforme a la pròpia documentació de l'empresa. La sentència ja dona una resposta motivada a aquesta qüestió i la part apel·lant no aporta cap argumentació suficient per contradir dita motivació.

Quant al càlcul de les vacances pendents, és conforme al càlcul del salari diari que hem validat.

Vuitè.- L'últim greuge del recurs és relatiu a les costes doncs la part apel·lant considera que no existeix un real venciment del demandant sinó de l'empresa en el sentit de l' article 350.1 CPC , invocat en la sentència, la qual considera que existeix una estimació quasi total de la demanda.

Però la sentència i la part apel·lant ( tampoc la part apel·lada) no tenen en compte l'article 290.3 que disposa que, per excepció del que disposa l'article 350, si el tribunal estima parcialment les pretensions exercides per l'assalariat, imposa les costes processals a l'empresari, llevat que decideixi altrament de forma motivada i d'acord amb les circumstàncies que concorren.

Per consegüent, en aplicació d'aquesta disposició específica, el Tribunal unipersonal havia d'imposar les costes a la part empresarial.

Novè.- La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes de segona instància a la societat ORG000.

En virtut de l' article 354.2 CPC "En cas que el tribunal estimi íntegrament o parcialment el recurs d'apel·lació, no imposa les costes processals a cap de les parts. En cas que desestimi íntegrament el recurs d'apel·lació, el tribunal imposa les costes processals a l'apel·lant.".

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- Desestimar el recurs de la representació processal de la societat ORG000 en contra de la sentència del 22/01/2026 que confirmem íntegrament.

SEGON.- Imposar les costes de segona instància a la societat ORG000.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.