Laboral - Acomiadament disciplinari - Formes - Baixa del rendiment (TSJC 419/2015)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000419/2015 ORIGEN:1001824/2009

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 29 d'abril del 2016.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit de data 16-12-2009, el Sr. Suárez va presentar demanda laboral contra els Srs. Escolano, Durán i Mena, com a titulars del negoci "T.", sol·licitant que es condemnés als demandats a satisfer-li la suma total de 18.408,44.-euros en concepte d'indemnització de l'article 98 del Codi de Relacions laborals conseqüentment al seu acomiadament i en concepte havers laborals insatisfets, a cotitzar prop de la CASS, així com la regularització prop de la CASS dels salaris dels mesos de febrer del 2006 fins al setembre del 2008, més els interessos legals corresponents, i al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

Els demandats van oposar-se a la demanda fent valer que el comiat era justificat i realitzat segons les formalitats legals, i que no endeutaven cap concepte, i sol·licitant la seva desestimació i la condemna de l'agent a pagar totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 03-07-2015, decidint "Estimar substancialment la demanda interposada pel Sr. Suárez contra els Srs. Escolano, Durán i Mena, condemnant aquests darrers a satisfer solidàriament al primer les sumes netes de 17.364,89.- EUR en concepte d'indemnització per acomiadament injustificat, 515,98.- EUR en concepte de salari del mes de desembre de! 2009 : de 333,24.- EUR en. concepte de vacances, mes els interessos legals pel que es refereix a la suma de 515,98.- EUR des de la data de la contesta a la demanda i fins el dia dei seu total pagament; a cotitzar els esmentats imports prop de la cass i a satisfer les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador de l'agent."

III.- La representació processal dels Srs. Escolano, Durán i Mena ha interposat recurs d'apel·lació contra aquesta resolució demanant la seva revocació i que es dictés una nova desestimant la demanda, amb imposició de la totalitat de les costes judicials a l'altra part.

La representació processal del Sr. Suárez demana la seva confirmació, amb imposició de les costes de segona instància als recurrents.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat establert que, des del mes de febrer del 2004, el Sr. Suárez treballava com a pintor de vehicles pel negoci regentat pels demandats i dedicat a la reparació de cotxes accidentats, pel salari brut mensual de 2.115,78.-euros.

La relació laboral es va extingir en data 16-11-2009, quan l'empresari li va remetre una carta d'acomiadament redactada de la manera següent:

"lamento comunicar-vos que, en aplicació dels articles 93 i 94 deI Codi de Relacions Laborals, l'empresa es veu en l'obligació de notificar-vos els vostre acomiadament per causa disciplinària, amb efecte immediat, a comptar de la recepció de la present comunicació. El present acomiadament està fonamentat on l'aplicació de l'article 104.7 deI Codi de Relacions Laborals, el qual considera la disminució voluntària continua deI rendiment de treball normal o pactat. En efecte, tal com teniu coneixement, des de fa varis mesos, l'empresa us va advertir sobre aquesta disminució deI rendiment voluntari, posant de relleu l'important diferència entre les hores pressupostades per a dur una tasca i les hores efectivament utilitzades. Aquests avisos van ser degudament signats per vostè a la seva recepció, i tot i això, no heu canviat la vostra actitud. Us recordaré que així vàreu ser avisat per una reparació deI 19 de juny dei 2008 (pressupostos núm. 14 i 15), per una altre reparació deI mes de març dei 2009, que va donar lloc a un informe pericial de X., S.A. així com per diverses altres tasques efectuades entre el setembre del 2008 i l'actualitat, que totes van demostrar la vostra disminució voluntària en el rendiment, per la quaI vareu sér informat per escrit. No existeix cap dubte sobre el fet que la vostra actitud s'enmarca en les previsions de l'article 104.7 del codi de Relacions Laborals i, conseqüentment, us notifiquem per la present el vostre acomiadament per aquesta causa disciplinària. A la recepció de la present podeu passar per l'empresa a rebre la vostra liquidació definitiva, de conformitat amb les prescripcions deI Codi de Relacions Laborals".

El Tribunal Unipersonal ha donat lloc a la indemnització de l'article 98 del Codi de relacions laborals tota vegada que ha considerat, d'una part, que els fets reprotxats eren exposats de manera massa imprecisa en la carta, i d'altra part, que els dos únics fets correctament exposats en la carta eren prescrits.

II.- El primer aspecte del recurs de l'empresari es fonamenta sobre la consideració que, al seu parer, el Tribunal ha caigut en una anàlisi esbiaixada dels fets i que ha jutjat ultra petita. Argumenta en substància que: 1) el treballador tenia perfecte coneixement dels incompliments reprotxats; 2) mai en el seu escrit de demanda s'ha queixat de no haver estat degudament informat; 3) els incompliments queden documentalment justificats en particular a través de l'informe pericial; 4) és a partir de l'any 2008 que el Sr. Suárez va disminuir voluntàriament el seu rendiment i 5) el tribunal ha errat en no voler considerar tots els incompliments esgrimits en el seu escrit de contesta.

Recordarem en primer lloc que la missió dels òrgans jurisdiccionals en matèria disciplinària laboral quan es sol·licita la indemnització de l'article 98 del codi de relacions laborals és de determinar si el comiat és conforme a dret o si al contrari es pot qualificar d'improcedent, injustificat o fet de forma indeguda.

En el present cas, el tribunal ha arribat a la conclusió que el comiat practicat no era conforme a dret i aquesta conclusió s'ha de confirmar per les raons següents.

III.- Quant a la forma del comiat, s'ha de posar de relleu en primer lloc, que en el seu escrit de demanda, l'assalariat va sostenir que el comiat no respectava les prescripcions dels articles 104, 105 i 106 del Codi de relacions laborals (aquest últim relatiu a les formalitats del comiat), i de fet, la part empresarial, en el seu escrit de contesta (apartat segon), va pretendre que sí que la forma del comiat era correcta.

Força és de constatar amb el primer jutjador que la carta d'acomiadament enúncia diferents irregularitats en el treball comes als mesos de juny del 2008 i de març del 2009 i posteriorment de manera general altres fets situats entre els mesos de setembre del 2008 i novembre del 2009, i que aquesta indefinició vicia la carta pel que fa a aquests darrers fets i que el relat exhaustiu de les irregularitats realitzat en l'escrit de contesta és extemporani.

Ja hem pogut motivar en un cas comparable que "l'empresa reprotxa concretament al treballador la realització del pressupost relatiu a l'obra XX, encara que afegeix que hi ha hagut altres pressupostos mostrant una situació similar al primer. Atès que l'avís de comiat no dóna cap mena de precisió sobre els altres pressupostos presumptament realitzats de manera incorrecta pel treballador, i, a més a més, no fa cap menció de la data dels referits pressupostos, que hagués permès de verificar que les dites faltes no havien prescrit d'acord amb les disposicions de l'article 107 del Codi de les Relacions Laborals, i no es poden tenir en compte per justificar l'acomiadament." (vg. TSJC 82/2011 del 30-06-2011). Aquestes consideracions són del tot aplicables a la carta del 16-11-2009.

D'altra banda, cal precisar que poc importa el coneixement que l'assalariat pot tenir d'uns incompliments que se li han comentat o reprotxat, verbalment o no, anteriorment al comiat ja que la carta ha d'exposar amb una precisió suficient els fets que fonamenten la causa de comiat disciplinari invocada doncs és aquesta carta que fixa les causes del comiat, permet la defensa del treballador i el control de l'òrgan jurisdiccional.

Quant a les consideracions de la part recurrent sobre la necessitat d'admetre que les empreses andorranes són familiars i comuniquen verbalment amb els seus empleats, són totalment inoperants tota vegada que ens trobem en matèria disciplinària laboral, la qual té una certa coloració penal ( T. CONS 2001-1-PI de data 04-06-2012), i que les exigències formals instituïdes per la Llei són clares, d'obligatori compliment (article 4 del Codi de relacions laborals), i no poden comportar cap excepció o mitigació.

Per tant, no es pot considerar que el primer jutjador ha jutjat ultra petita ni que ha fet una incorrecta valoració dels elements d'autes, i aquest primer aspecte del recurs no pot reeixir.

IV.- En tot cas, i quant al fons del comiat, i per contestar a l'argument segons el qual els incompliments queden documentalment justificats, la falta invocada en el present cas és la de l'article 104.7, és a dir la disminució voluntària i contínua del rendiment de treball normal o pactat.

Ja hem pogut en vàries sentències recents precisar que aquesta falta requereix establir que l'assalariat va disminuir voluntàriament i contínuament el seu rendiment habitual és a dir una actuació expressa i una certa prolongació en el temps. No solament cal establir el baix rendiment (i la ja citada sentència del 30-06-2011 precisava que "la realització incorrecta d'un pressupost no té res a veure amb la disminució voluntària i contínua del rendiment de treball normal contemplada en l'article 104.7 del Codi de les Relacions Laborals"), sinó que aquest baix rendiment correspon a una voluntat de l'assalariat de no satisfer el rendiment exigible, i a més, pel que fa a la condició de reducció del rendiment, que es disposi d'un terme de comparació que serveixi de referència i que permeti considerar l'existència d'un canvi d'actuació per part del treballador.

A més, no s'ha de perdre de vista que l'article 27.1 del Codi de relacions laborals disposa que en principi el rendiment del treballador ha d'ésser fixat al contracte, tenint en compte criteris objectius i de conformitat amb els usos de la professió, i en el nostre cas aquesta previsió contractual no existeix.

La carta d'acomiadament del Sr. Suárez apunta l'important diferència entre les hores pressupostades per dur una tasca i les hores efectivament utilitzades. En aquest sentit, l'empresari sostenia en el seu escrit de contesta que d'un dia a l'altre va aparèixer "una diferencia abismal entre les hores pressupostades i les dutes a terme per la part agent. L'indicada divergència només pot esser entesa com voluntària i volguda per l'adversa a fi de perjudicar als interessos de la societat".

Ara bé, és cert que la part empresarial ha aportat una documentació constituïda de 12 pressupostos més un informe pericial de reparació, pel període comprés entre el mes de juny del 2008 i el mes d'abril del 2009, de la qual ressurt una diferència important entre les hores pressupostades per l'empresa o pel pèrit, i les hores de treball efectiu tal com han estant anotades i firmades pel Sr. Suárez. A més, la pericial efectuada en període de proves en base a aquests documents va confirmar que les hores efectuades pel treballador no corresponen a les hores realment necessàries per efectuar els treballs requerits. S'ha d'admetre que, malgrat les imprecisions que envolten aquesta documentació, aquests elements acrediten el baix rendiment del Sr. Suárez pel període esmentat.

Nogensmenys, els mateixos elements no poden establir la baixa del rendiment i encara menys la baixa voluntària i continua, puix si s'afirma que anteriorment l'empleat respectava escrupolosament els pressupostos no s'ha aportat cap element de comparació, quan tal element era de fàcil aportació doncs només calia aportar documents de la mateixa natura però del període anterior en el qual segons l'empresa el treballador respectava el rendiment previst. A més a més, cap element acreditant l'afirmació de l'empresa que va avisar a l'empleat per tal que modifiqués el seu comportament existeix en autes, i no es pot considerar que dit empleat hauria voluntàriament mantingut un baix rendiment malgrat les advertències de l'empresari.

Per conseqüent, la causa invocada no podia justificar el comiat.

V.- El segon aspecte del recurs és en relació a la prescripció dels dos últims incompliments de la carta doncs s'afirma que el tribunal no podia aixecar d'ofici l'argument de la prescripció i que mai l'empresa ha qualificat aquests incompliments com a faltes disciplinàries, sinó que són irregularitats que formen part del motiu d'acomiadar l'assalariat per disminució voluntària del rendiment de treball que justament exigeix, per ser caracteritzada considerar un termini de temps suficientment important.

Atès la motivació que acabem d'exposar en relació a la manca d'acreditació de la causa de comiat, aquesta problemàtica de la prescripció ha perdut el seu interès. Però podem precisar que compte tingut de la coloració penal que revesteix el procediment sancionador matèria que recordada abans, s'ha de considerar que la prescripció de les faltes disciplinàries, per la seva naturalesa, és apreciable d'ofici sense que existeixi cap incongruència.

VI.- Un altre aspecte del recurs té a veure amb la qüestió dels havers laborals doncs repeteix la part apel·lant que els imports en concepte de dies treballats i vacances queden a l'empresa en espera que el Sr. Suárez els vingui a recollir, i que per tant no se la podia condemnar als interessos.

De manera general, i mentre la vigència de la relació laboral, l'article 83 del Codi de relacions laborals, preveu que el salari s'ha de satisfer al lloc on radica l'empresa o al domicili que la persona treballadora indiqui.

Però, aquest principi no es pot aplicar en les presents circumstàncies.

En efecte, el primer argument que s'ha de prendre en compte és que aquesta situació prové en primer lloc de l'actitud ambigua de l'empresari qui, tot i notificar el comiat amb efecte immediat en data 16-11-2009 va fer treballar l'empleat fins al dia 08-12-2009. Si bé ho presenta com un favor, tal situació no respecta els drets del treballador qui fins i tot hauria pogut invocar una forma de renúncia a l'acomiadament o l'aparició d'una nova relació laboral.

De totes maneres la llei és clara en la matèria. En virtut de l'article 99 del Codi de relacions laborals la quitança és una obligació que recau sobre l'empresa qui, un cop resolt el contracte, ha d'oferir a la persona treballadora, el darrer dia de la relació contractual o com a màxim l'endemà, el pagament de tots els conceptes laborals i ho ha de reflectir en un document o quitança i en cas de desacord ha de consignar judicialment i sense condicions, a disposició de la persona treballadora, l'import que creu que correspon pels conceptes discutits.

Així les coses, en el present afer, si el treballador no era d'acord o no manifestava el seu acord, non hi havia prou en afirmar que els imports deguts eren a disposició a l'empresa sinó que calia dipositar els imports deguts a la Batllia, cosa que no s'ha fet en cap moment, i per tant és de forma ajustada a dret que el tribunal ha condemnat l'empresa a pagar els interessos legals a partir de la contesta sobre l'import de 515,98.-euros degut en concepte de salari dels vuits primers dies de desembre.

VII.- L'últim argument és que s'hauria d'imposar les costes de primera instància al demandant per la seva temeritat i mala fe, en particular en relació a la seva demanda relativa a les cotitzacions a la CASS. Però, és de principi en matèria laboral que encara que l'estimació de les pretensions sigui parcial, el fet que el treballador hagi tingut d'acudir als òrgans jurisdiccionals per obtenir la satisfacció dels seus drets laborals justifica la imposició de les costes a l'empresari. Per tant, i atès l'estimació substancial de la demanda, no hi cap dubte que s'havia d'imposar les costes a la part defenent.

Per tot l'exposat, el recurs s'ha de desestimar íntegrament.

VIII.- En virtut del principi del venciment objectiu, la desestimació del recurs determina la condemna de la part recurrent a pagar les costes d'aquesta alçada.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs dels Srs. Escolano, Durán i Mena contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 03-07-2015 que confirmem íntegrament;

IMPOSAR als Srs. Escolano, Durán i Mena les costes judicials d'aquesta alçada, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.