Bancari. Pandèmia i préstec hipotecari. Clàusula rebus sic stantibus.

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Jaume Tor Porta Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

PARTS:

Apel·lant: Sr. Carnero

Representant: Sr. Calderón

Advocat: Sr. Barba

Apel·lat: Calderón

Representant: Sra. Plana

Advocat: Sra. Ruiz

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

TSJC.- 0000168/2023 ORIGEN: 7000008/2022 - 0

NIG: 5300542120220000001

OBJECTE: Bancari. Pandèmia i préstec hipotecari. Clàusula rebus sic stantibus.

SENTÈNCIA 000137/2024

Andorra la Vella, a 6 de juliol del 2024. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Carles Cruz Moratones, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 23.12.21 la representació processal de la societat Calderón va interposar demanda a tramitar pel procediment ordinari contra el Sr. Carnero, en què sol·licitava que:

"...condemnant al senyor Carnero a satisfer a la meva mandant la suma total de CINC- CENTS SEIXANTA-SIS MIL SEIXANTA EUROS AMB QUARANTA-VUIT

CÈNTIMS (566.160,48 EUR) que deriva del préstec hipotecari, amb els interessos liquidats fins el dia 16 de desembre del 2021, la qual haurà d'incrementar-se amb els interessos de descobert fixats per l'ABA que es produeixin des del dia 17 de desembre del 2021 (dia següent al de la darrera liquidació) i fins a la total i definitiva cancel·lació del deute, així com les costes judicials, incloent els honoraris d'Advocada i Procuradora d'aquesta part.

I vulgui tenir per exercitada l'acció hipotecària disposant la realització en publica subhasta de l'hipoteca constituïda sobre les unitats immobiliàries indicades en el cos del present escrit, acordant l'aplicació del preu obtingut a la rebaixa o cancel·lació de la totalitat del deute hipotecari, més els interessos per ells generats."

2.- El Tribunal de primera instància ha dictat sentència en data 15.5.23 amb la següent part decisòria :

"Estimar la demanda interposada per l'entitat bancària B, SA. contra el Sr. Carnero i desestimar íntegrament aquella interposada reconvencionalment per aquest darrer contra la primera, en els seus mèrits:

Primer.- Condemnar el defenent a pagar la suma total reclamada de 566.160,48

EUR en concepte de capital pendent i interessos contractuals calculats fins al 16 de desembre de 2021, així com els interessos pactats que es generin des del dia 17 de desembre de 2021 i fins a la total i definitiva cancel·lació del deute, calculats al tipus fixat per l'ABA per a descoberts, a acreditar en període d'execució de sentència.

Segon.- No donar lloc a la petició consistent en "tenir per exercitada l'acció hipotecària disposant la realització en publica subhasta de l'hipoteca constituïda sobre totes les finques indicades en el cos del present escrit, acordant l'aplicació del preu obtingut a la rebaixa o cancel·lació de la totalitat del deute hipotecari, més els interessos per ells generats.", la qual haurà de ser eventualment examinada a la fase d'execució de sentència, una vegada s'iniciï, si és el cas, el compliment forçós del crèdit de la part agent segons allò precisat al Fonament de dret quart de la present decisió.

Tercer.- Condemnar el demandat a sufragar la totalitat de les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocat i procurador, a acreditar en període d'execució de sentència."

3.- El 16.6.23 la representació processal del Sr. Carnero ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència de la Batllia, i segons els arguments exposats en el seu escrit sol·licita que :

"es declari que concorren circumstàncies suficients per a l'aplicació de la clàusula rebus sic stantibus per poder adaptar el contracte a aquesta nova realitat, en el sentit d'endarrerir 16 quotes del préstec acordat al seu dia."

4.- El 17.10.23 la representació de la societat Calderón s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada i s'imposi a la part recurrent les costes incloent els honoraris d'advocat i procurador.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En el present procediment, la part agent Calderón reclama front la part defenent Sr. Carnero en demanda en la que sosté una petició de condemna per una acció personal de reclamació de quantitat del capital pendent vençut anticipadament derivat d'un préstec hipotecari i de manera cumulativa una acció real hipotecària -subsidiària de l'anterior- per realitzar els béns immobles que garantien la devolució del préstec.

La sentència d'instància estima la demanda amb imposició de les costes de la instància.

Contra tal decisió s'alça la part vençuda.

Segon.- En el seu recurs, la part recurrent es limita a reiterar els arguments que ja va exposar en la seva demanda reconvencional en la que proclamava l'excepció de clàusula rebus sic stantibus. No aporta cap argument nou per rebatre la detallada i precisa motivació de la sentència d'instància. Aquesta tècnica processal ha de ser rebutjada perquè comporta una flagrant infracció de l'article 330.1 del CPC, com ja hem vingut reiterant (entre d'altres en el rotlles 117/22 i 183/21). Així doncs en reiterar els mateixos arguments en el seu breu recurs, aquest ja ha de ser desestimat.

Tercer.- Ara bé, amb la finalitat d'exhaurir al màxim la voluntat de persuadir al defenent de que no li assisteix la raó, oferirem una sèrie complementària de raons.

En primer lloc, recordarem que B,SA (CA) va concedir un préstec amb garantia hipotecària en el dia 23.12.19 per import de 600.000EUR a retornar en 180 quotes mensuals des del dia 1.1.20 al 1.12.34. A partir de la quota d'1.2.21 el client demandat va deixar de pagar les quotes. L'entitat bancària li va enviar fins a quatre requeriments de pagament i per trobar una manera de solucionar la situació (les dues cartes de 14.9.21 se li va deixar avís de correu en els dies 17 i 18.9.21; les dues següents cartes de data 6.10.21, una no la va recollir i l'altra la va recollir en el dia 15.10.21). Atesa la manca de voluntat del client de tractar la situació, l'entitat bancària va tancar el compte i donar per vençut anticipadament el préstec en data 16.12.21. En 23.12.21 va presentar la demanda origen de les presents actuacions.

El defenent no va fer oposició als fets de la demanda en la seva contesta però va articular una demanda reconvencional en data 6.5.22 en la qual va demanar que no es tingui per vençut el préstec sinó que se li ampliés el termini d'amortització inicial (previst per l'1.12.34, durant setze mesos més, que és la durada d'impagament des del 1.2.21 fins al 1.5.22, data immediatament anterior a la seva demanda reconvencional. Ho fonamenta en la clàusula rebus sic stantibus i en la mesura adoptada per la Llei 5/2020 de 18 d'abril de noves mesures excepcionals i urgents per la situació d'emergència sanitària causada per la pandèmia del SARS-CoV-2.

Va manifestar en la instància que té un despatx d'arquitectura que es va veure obligat a tancar durant el període afectat per la decisió del Govern (des del 14.3.20 al mes de maig-juny del mateix any). No va aportar cap dada sobre l'impacte que podia tenir en el seu negoci aquella excepcional (però curta) situació derivada de la pandèmia. Va manifestar que en el mes de maig (no precisa més) ja va poder reprendre la seva activitat en el despatx d'arquitectura. Ara en segona instància afegeix un fet nou(amb clara infracció de l'article 330.2 del CPC) quan afirma que va tenir que fer-se càrrec dels sous dels seus treballadors.

Quart.- La clàusula rebus sic stantibus

La sentència d'instància es fa ressò de la nostra consolidada doctrina (rotlles TSJC 103/03; 334/19 i 80/21) sobre aquesta excepció a la clàusula pacta sunt servanda que exigeix que els contractes es compleixin amb subjecció a allò que s'ha acordat. Recordem que en la primera de les sentències deia el Tribunal que:

"La jurisprudència al respecte, la recull essencialment la sentència 103/03 del 08- 01-2004 en la qual es va motivar :

"La viabilitat de la clàusula rebus sic stantibus, que prové del dret comú ("contractus qui habent tractum successivum vel dependentiam de futuro rebus sic stantibus intelliguntur") es conceptuada com un remei extraordinari que permet, en ocasions, la modificació o resolució del contracte en atenció a la gran desproporció que es genera entre les prestacions de les parts si es compara el moment de perfecció del contracte i aquell en el qual s'ha de complir. Des d'aquest punt de vista, es produeix un conflicte entre la vinculació contractual que s'origina des del concurs de l'oferta i l'acceptació, que dóna lloc al consentiment que recau sobre l'objecte i la causa i que, per tant, origina l'existència de contracte i el seu efecte vinculatori, obligacional i relatiu (cfr. Codi 4,10, 5 i digest 46,3,80 i STM de 12-6-1990) i que respon al principi "pacta sunt servanda" i que possibilita el manteniment de la seguretat jurídica, i entre l'equitat que justifica que en supòsits excepcionals es puguin atemperar o mitigar els efecte rigorosos de les normes, ja siguin contractuals o legals, quan les circumstàncies tingudes en compte entre les parts han patit una greu alteració que dóna lloc a una desproporció evident entre les prestacions d'ambdues parts o que frusta definitivament la finalitat que es cercava amb el contracte. Per consegüent, ja des d'ara s'ha d'advertir que la clàusula rebus sic stantibus constitueix un remei de talant molt excepcional i que els òrgans judicials han de ser escrupulosos en l'apreciació dels seus requisits.

Pel que es refereix als requisits que ha de reunir la clàusula rebus sic stantibus són els següents. En primer terme, s'ha de tractar d'una relació obligatòria de tracte successiu; en segon terme, cal que s'hagi produït una alteració extraordinària de les circumstàncies i aquest judici comparatiu s'ha d'efectuar entre el moment de la perfecció i el de compliment; en tercer terme, cal que l'esmentada alteració origini una desproporció rellevant entre les prestacions de les parts contractants; que les circumstàncies sobrevingudes que donen lloc a la desproporció enorme de les prestacions siguin imprevisibles i, en darrer terme, que no existeixi altre remei o mecanisme per evitar el perjudici ocasionat a una de les parts. Ja, en aquest context, la STM de 27-2-1985 establia que "la clàusula rebus sic stantibus ha tingut aplicació en aquelles situacions en què de manera imprevisible i impensada, una alteració estranya als contractants de les circumstàncies del món exterior, era susceptible de produir un trencament de l'equilibri de les prestacions, que sorprenent les parts, ocasionava que alguna d'elles veia com el contracte esdevenia inútilment i greu perjudicial."

I en aplicació d'aquesta doctrina la sentència d'instància fa dues consideracions plenament encertades com són i) que es precisa "una clara desproporció rellevant entre les prestacions" de les parts contractants i en el cas present el defenent no s'ha pres la molèstia de demostrar quina va ser la incidència tan rellevant que li va suposar pel seu negoci el tancament del despatx durant un mes i mig o dos (des del 14.3 al maig següent) i que ja li va permetre reprendre l'activitat. Aleshores no podem establir el grau de desproporció de les prestacions que li va comportar aquella excepcional (però curta) situació derivada de la pandèmia. També raona la sentència (ii) que tampoc es dona el requisit de que "no existís cap remei o mecanisme per evitar el perjudici ocasionat a una de les parts". I el mecanisme es trobava en la llei 5/2020 que ara ella proclama com empara de la seva pretensió. En efecte, en aquella llei l'article 39.4) es preveia un mecanisme perquè es sol·licités pels prestataris hipotecaris una carència de pagament de les quotes a partir del 14.3.20 i fins que el Govern aixequés aquella paralització de les activitats econòmiques (el Decret de 9.6.20 va contenir una declaració parcial de la fi de la l'emergència sanitària). I aquest mecanisme no consta que fos sol·licitat en cap moment pel Sr. Carnero, com tampoc demanés la suspensió de la cotització dels seus treballadors ni la suspensió dels seus contractes, mecanisme d'ajuda que també contempla l'esmentada Llei 5/20.

Per tant, resulta la seva argumentació propera a la temeritat processal quan ha rebut una resposta ben motivada en la instància i explica aquesta voluntat exculpatòria del seu recurs perquè actualment i des del 1.2.21 per raons que no són les presentades va deixar de pagar -i segueix sense fer- les quotes hipotecàries quan tant la legislació del moment li proporcionava ajuts i també la mateixa entitat bancària li va reiterar per quatre cops la voluntat de trobar alguna solució a la seva situació d'impagament.

Cinquè.- En conclusió no existeix cap motiu per estimar que concorren els requisits exigits pel Tribunal per aplicar la clàusula rebus sic stantibus ni per aplicar a destemps el mecanisme que es va preveure en el seu dia per la Llei 5/20.

El recurs ha de ser desestimat.

Sisè.- En resultar desestimat el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa l'article 354.2 en el seu darrer incís.

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Carnero contra la Sentència dictada pel Tribunal de Batlles en data 15 de maig de 2023, que confirmem íntegrament.

SEGON.- Imposem el pagament de les costes causades en aquesta alçada a la part apel·lant.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.