Contracte d'obra: delimitació de la responsabilitat solidària del promotor i del contractista.- Sanejament per vicis ocults (0079/05)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Albert Andrés Pereira Eulàlia Amat Llari

SENTÈNCIA DE 14 D’OCTUBRE DE 2005

Contracte d’obra: delimitació de la responsabilitat solidària del promotor i del contractista.- Sanejament per vicis ocults: no és aplicable al contracte d’obra.- Sanejament per vicis ocults; diferències amb l’incompliment contractual.- Legitimació activa de la comunitat de propietaris per a reclamar els danys i perjudicis soferts per uns propietaris.- Principi de contradicció.- Principi de preclusió.- Costes: criteris per a la seva imposició.- errors materials en les resolucions judicials: efectes

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data dinou de novembre del mil nou-cents noranta-vuit la representació processal de Querol va formular demanda de reclamació de quantitat com indemnització de danys i perjudicis contra les societats mercantils andorranes Giner i Sarabia. Argumentava la part agent que la primera d’aquestes societats es va encarregar, en tant que propietària i promotora de l’obra, de la construcció del citat edifici que va dur a terme la segona de les societats demandades i que l’immoble presentava importants deficiències, algunes de les quals havien estat reparades per Querol amb el cost consegüent, mentre que altres estaven encara pendents de reparació. Per aquesta raó, sol·licitava es condemnés a les citades societats a pagar a la part agent en forma proporcional o, subsidiàriament solidàriament, la suma de 2.076.495 Ptes., corresponent als imports satisfets per Querol, i la indemnització que resultés del peritatge efectuat en període de proves per tal de reparar tots els vicis, defectes i desperfectes sorgits a l’immoble, amb els interessos procedents des del tràmit de contesta a la demanda, més les costes judicials que es generessin.

II.- La representació processal de Sarabia va contestar la demanda en data 7 de gener del 1999, interposant amb caràcter peremptori l’excepció de manca de legitimació activa, ja que entenia que Querol no tenia personalitat jurídica, de tal manera que la demanda hauria d’haver estat interposada per la Junta de Propietaris de la comunitat i ni tan sols figurava a les actuacions l’acta de la dita Junta certificant quina era la persona escollida com a representant seva. Igualment amb caràcter peremptori al·legava l’excepció de manca de legitimació passiva ad causam de Sarabia, ja que la demanda hauria d’haver-se dirigit igualment contra l’arquitecte i l’aparellador que van dirigir l’obra i contra la resta d’industrials als quals se’ls hi va encomanar alguns dels aspectes de la construcció. Pel que fa al fons del litigi, entenia la demandada que ella tant sols havia portat a terme els treballs d’estructura de l’edifici junt amb els treballs de paleta dels acabats interiors i que mai havia tingut notícia de l’existència de desperfectes a l’immoble. Per aquesta raó, anava examinant cada un dels defectes al·legats per la part agent, considerant, o bé que ella no havia portat a terme la construcció d’aquell element que la part agent considerava defectuós, o bé que el material utilitzat per ella havia estat adquirit per la promotora i era defectuós o inadequat per la funció a la què se’l destinava, o bé que es tractava d’un problema de disseny del què havia de respondre la direcció facultativa de l’obra, o fins i tot que eren conseqüència de la construcció de l’immoble veí.

III.- La representació processal de Giner va contestar igualment a la demanda al·legant la manca de litisconsorci passiu necessari, al no estar presents a les actuacions totes les parts que podrien resultar afectades i la prescripció de l’acció, ja que la demanda per suposats vicis de construcció s’havia presentat després de set anys d’haver-se venut les unitats immobiliàries, quan el termini de prescripció era de dos mesos, o en tot cas de tres anys si es feia referència a les relacions jurídico-mercantils mantingudes entre Giner i els adquirents dels diferents locals comercials i apartaments. Argumentava també la manca de legitimació activa i passiva, ja que ni Querol estava legitimada ad causam per interposar la demanda. ja que hi havia una sèrie de reclamacions que les havien de fer cada un dels propietaris de les diferents unitats privatives, ni ella estava legitimada passivament, perquè havia tramès la totalitat dels seus drets sobre l’edifici als condominis de Querol de C. número vuit. Pel que fa al fons de la demanda, negava qualsevol tipus de responsabilitat pels defectes al·legats per la part agent, els quals eren exclusivament imputables als industrials i a l’empresa constructora que van edificar l’immoble, i a més a més molts d’ells eren evidents i manifestos, d’altres no eren greus i els restants eren conseqüència de la manca de manteniment de l’edifici o conseqüència d’un cas fortuït o de força major.

IV.- La representació processal de Querol va presentar escrit de rèplica en data 18 de febrer de 1999, rebutjant els arguments de la part contrària, la representació de Giner va presentar escrit de dúplica en data 11 de març de 1999, reiterant els arguments de la contesta a la demanda i el mateix va fer la representació de Sarabia en la mateixa data.

V.- En data dos de febrer del 2005, l’Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència estimant la demanda presentada per Querol de l’edifici “C. 8” i condemnant solidàriament a les demandades al pagament de la quantitat de 2.228,85 euros; a reparar els defectes que subsistien a les cobertes i terrasses de l’immoble, d’acord amb els dictàmens pericials que constaven en les actuacions o a pagar el seu import a determinar en execució de sentència, a reparar les rajoles de les cuines i dels banys dels diferents apartaments, o a indemnitzar el seu cost calculat en relació a setanta dos euros amb dotze cèntims per metre quadrat, determinant la superfície afectada en execució de sentència, més els interessos legals a partir de la contesta a la demanda pel que fa a la suma de 22.228 euros. Igualment condemnava a Giner al pagament de la suma de 14.050,31 euros de les que calia deduir l’import que es fixés en execució de sentència per la reparació de les cobertes i les terrasses de l’immoble, més els interessos des de la contesta de la demanda respecte de la quantitat de 6.537,66 euros, amb imposició de les costes judicials als defenents.

VI.- Contra la citada sentència ha formulat recurs d’apel·lació la representació de Sarabia, presentant escrit de conclusions amb data 18 de maig del 2005 insistint en els arguments de la seva contesta a la demanda, de manca de litisconsorci passiu necessari i manca de legitimació passiva ad causam, i, pel que respecta al fons del litigi, argumentant que l’acció exercitada no es pot fonamentar en incompliment del contracte, sinó en els vicis o defectes de la construcció i que per tant ha prescrit. D’altra banda discrepa del preu atribuït al metre quadrat per la sentència recorreguda, considera que hi ha un error en relació a la condemna d’interessos. Pel que fa a les costes, entén que correspon el seu pagament a la part agent i subsidiàriament que no procedeix fer especial condemna en costes i encara més subsidiàriament que sols s’imposin costes en relació a cadascuna de les condemnes que els hi correspongui.

Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari.

FONAMENTS DE DRET

I.- La representació de la part recurrent reitera, com a primer motiu del recurs que formula, les excepcions de manca de litisconsorci passiu necessari i de manca de legitimació passiva ad causam de Sarabia, que ja va al·legar a la contestació a la demanda, i ho fa adduint els mateixos fets i fonaments de dret exposats en la primera instància. Argumenta la recurrent que ha quedat acreditada l’específica responsabilitat de cadascun del partícips en el resultat danyós i que la responsabilitat d’alguns dels defectes que li atribueix la sentència d’instància no li correspon a ella. No obstant, cal posar de relleu, en el mateix sentit que es destaca a la citada sentència, que el fet que la part agent no reclami contra tots els possibles responsables dels múltiples defectes de construcció que presenta l’immoble “C. 8” no vol dir que la recurrent hagi estat condemnada per algun defecte del qual ella no fos responsable com a mínim en part i, encara que és possible que se la condemni a indemnitzar a la part agent per alguna patologia de la què ella no fos la única responsable, sense que es pogués destriar en quina mesura es pot atribuir el defecte a cada un dels implicats, això estaria justificat pel fet que en tot cas ella és responsable solidària de la mateixa, junt a aquella altre persona o societat que hi hagués participat, contra la qual es podria dirigir posteriorment si ho considerava oportú per reclamar-li aquella part de responsabilitat que li correspongués (STSJA de 18 de gener del 1996), mentre que si els defectes al·legats no poguessin ser atribuïts ni tan sols en part a les demandades l’única perjudicada seria la part agent que hauria de tornar a interposar una demanda contra els veritables i únics responsables del defecte en qüestió.

II.- Pel que fa als defectes de la coberta de l’edifici, que la sentència d’instància imputa a Sarabia solidàriament amb la propietària i promotora de l’immoble, la recurrent considera que provenen exclusivament d’un disseny defectuós per part de la direcció tècnica de l’obra. No obstant, com hem dit anteriorment, el fet que la responsabilitat per la citada patologia pugui correspondre també a altres persones o entitats no demandades en el present procediment no suposa que no es pugui condemnar a la recurrent per elles si es considera que també ella n’és responsable encara que sigui en part, perquè en tot cas dels defectes respondrien solidàriament tots aquells als quals aquests es poguessin imputar si no es podia destriar qui era el responsable de cada un d’ells i per tant seria suficient demandar i condemnar a un dels responsables solidaris, sense perjudici que posteriorment el condemnat a reparar es pogués dirigir contra els altres i en el cas present entenem que la recurrent és responsable, com a mínim en part, dels defectes que presenta la coberta de l’edifici. En aquest sentit, ha quedat acreditat a les actuacions que la recurrent va portar a terme els treballs d’estructura de l’edifici i els de ram de paleta d’acabats d’interior, segons manifesta a la contesta a la demanda, i en cap moment nega haver construït la coberta de l’edifici, sinó que el que al·lega és que les patologies que aquesta presenta, i que tampoc nega, són degudes a un defecte de disseny. Per recolzar això argumenta que, d’acord amb les declaracions de l’arquitecte director de l’obra, el pendent de la coberta de l’immoble s’havia modificat respecte a la inicialment projectada, perquè les pendents no s’ajustaven a la normativa vigent.

No obstant, cal tenir en compte que el fet que s’hagués modificat el pendent de la coberta de l’edifici respecte del projecte inicial no podia comportar la patologia que presentava la coberta de l’edifici, ja que precisament amb aquesta modificació el que s’aconseguia és que, com manifesta la recurrent, es complís la normativa vigent. D’altra banda, si examinem els dictàmens pericials que consten a les actuacions podrem observar que enlloc es parla que existís un problema de pendents de la coberta, sinó que s’afirma que la patologia observada consisteix en l’entrada d’aigua a través del sistema d’impermeabilització i del propi forjat de la coberta i que “la reparació a realitzar consisteix en allargar per soldadura la làmina bituminosa fins a 1.00 m. pujant pel vessant, i a aquesta zona, solapar-hi la làmina de PVC. Els minbells bituminosos també s’allargaran paret amunt, fins a 0.50 m. d’alçada, per evitar així mateix entrades d’aigua en aquelles zones” (dictamen de l’entitat “Suport” folis 51 i 52). En el mateix sentit el dictamen de “Peritaxa” afirma que és un defecte imputable a la mala impermeabilització de tota la coberta, ja que “aquests treballs no es realitzaren correctament segons la tècnica de les bones arts constructives” perquè “el zenc no solapava damunt de la làmina la fondària mínima de 40 cm. la qual cosa feia permeable la zona d’aiguafons, de tal manera que el sistema constructiu en els aiguafons no era el correcte (foli 324 i 328). Igualment el dictamen de “E.” elaborat pel Sr. Águila posa de relleu que “tenint en compte els dos tipus de làmines emprades, l’una amb PVC i l’altra amb bituminós, lo qual no permet cap soldadura entre elles i el solapament de la làmina de PVC amb l’aiguafons fet quasi a l’alçada de l’aiguafons permet que l’aigua acumulada a la coberta en època de neu, ja que la neu triga uns dies a marxar i no permet l’evacuació de l’aigua per l’aiguafons, s’infiltri per la junta de les dues làmines” i recomana: allargar el solapament de l’aiguafons amb la làmina de PVC (folis 429 i 430). Ateses aquestes manifestacions dels perits cal entendre que les filtracions d’aigua per la coberta van ser degudes a una deficient construcció per no allargar la impermeabilització de la mateixa fins a l’alçada convenient per tal d’evitar la filtració d’aigua en cas que la neu quedés retinguda a la teulada de l’immoble, i que la reparació procedent no consistia en modificar el pendent de la coberta, ni en modificar el disseny de la mateixa, sinó en adequar la seva impermeabilització a les condicions climatològiques del Principat. En aquestes circumstàncies, cal entendre que la recurrent és responsable, com a mínim en part, d’aquest defecte d’impermeabilització, ja que el cap d’obra de l’entitat constructora havia de vigilar especialment les proves d’impermeabilització, d’acord amb el pactat al contracte entre la propietat i l’adjudicatari de les obres (foli 140) i no es pot escudar en la responsabilitat de la direcció facultativa de l’obra (foli 153 del mateix contracte), ja que amb independència de l’obligació d’aquesta de comprovar en quines condicions es portava a terme la impermeabilització de la coberta, a una empresa constructora se li presumeix els coneixements necessaris per saber com s’ha de protegir una teulada a fi d’evitar filtracions en cas de nevada, ja que aquest no és un fenomen estrany a Andorra, de tal manera que si no ho fa s’ha de considerar que ha actuat amb manca de perícia.

III.- Pel que fa a les rajoles dels banys i cuines que han caigut al llarg del temps i que han estat reparades a càrrec dels propietaris, la recurrent afirma que ella sols es responsable de la seva col·locació, ja que el material va ser adquirit directament per Giner, no obstant, el problema que presenten les citades rajoles no és de qualitat del material sinó de què estan mal col·locades al suport vertical ja que, com posa de relleu el dictamen de Peritaxa (folis 316 i 322), el morter no es va aplicar correctament, actuant amb poca professionalitat, “el morter s’ha aplicat amb “tocs” i en alguns casos ni tant sols s’ha aplicat. S’ha observat que hi ha rajoles que s’aguanten gràcies a que s’aposenten sobre d’altres que encara estan enganxades. El morter utilitzat no ocupa tota l’àrea aplacada i en altres zones aquest morter d’un gruix mínim s’ha desenganxat de la rajola i del suport vertical”, això és degut a que la rajola s’ha posat estant el morter “en un estat poc humit”. Pel que fa al sòcol dels habitatges la recurrent afirma en la contesta a la demanda que el sòcol ja estava tacat quan es va instal·lar, circumstància que no prova en cap moment, no obstant, si el material era defectuós ho havia de comunicar a la direcció facultativa abans de col·locar-lo, perquè la qualitat dels materials que utilitzés havia de ser especialment vigilada pel cap d’obra (foli 140)i comunicar qualsevol deficiència (foli 147) i en el cas que les taques fossin degudes al poliment del terra dels pisos com sembla entendre el dictamen pericial aquest defecte seria imputable segons el mateix dictamen a la constructora (foli 322).

IV.- La recurrent discrepa pel que fa al fons del litigi de la decisió de la sentència recorreguda en el sentit que l’acció exercitada per la part agent és segons el seu parer una acció per vicis i defectes ocults i que per tant ha prescrit per haver transcorregut el termini previst per l’acció redhibitòria l’actio quanti minoris o aestimatoria o actio empti.

Per tal de donar resposta a aquest argument cal tenir en compte, en primer lloc que l’empresa constructora de l’immoble no va ser part en el contracte de compravenda dels habitatges i locals, per tant respecte d’ella no es pot parlar de l’acció redhibitòria i quanti minoris ja que quan es tracta d’un contracte d’obra no són procedents aquestes accions pròpies de la compravenda. No obstant, el comprador d’un habitatge que presenti defectes de construcció que no fossin aparents al adquirir l’immoble, i en el cas present aquests han anat sorgint al cap del temps, i de suficient extensió i gravetat per entendre que ens trobem davant d’un cas de ruïna funcional pot dirigir-se contra el venedor per incompliment contractual durant un termini de 30 anys i contra el constructor durant un termini de 15 anys a comptar de la finalització de l’obra en virtut del que disposa el Codi 8,12,8 i STSJ de 14 de maig del 1998, perquè aquesta acció pot ser exercitada per tots aquells que succeeixen en la seva titularitat al primitiu comitent.

V.- Entén igualment la recurrent que el preu a la que se la pot condemnar pel canvi de les rajoles mal col·locades no és de 72,12 euros el metre quadrat corresponent a la compra, extracció i col·locació de les rajoles, sinó el 9,13 per la mateixa superfície corresponent sols a la col·locació, ja que, segons el seu parer, ells sols poden ser en tot cas responsables d’aquest darrer concepte. No obstant, si les rajoles han estat mal col·locades perquè la societat constructora, malgrat dedicar-se professionalment a aquesta tasca no va saber quin material o quina quantitat de material havia d’utilitzar per que quedessin adherides a la paret i en part han caigut i en altre part corren perill de caure per aquest motiu no es pot pensar que la indemnització sols és procedent respecte al cost de la col·locació, perquè les rajoles abans de col·locar-se s’han d’extreure i quan cauen o quan s’han d’extreure es trenquen sovint, i no es pot interpretar que sigui suficient canviar algunes de les rajoles dels banys i cuines, perquè no és correcte que coexisteixin en un mateix espai peces de models o colors diferents encara que siguin similars, raó per la què el cost a reparar ha de ser el de substituir totes les rajoles antigues per altres noves i convenientment instal·lades.

VI.- Pel que fa al fet que a la decisió de la sentència es faci referència a la suma de 22.228 euros en comptes de la de 2.228 euros es tracta d’un error material que es pot corregir en qualsevol moment fins i tot d’ofici i que no hi ha cap inconvenient en fer-ho en aquest moment.

VII.- En cinquè lloc, la recurrent manifesta igualment que Querol no estava legitimada per reclamar els danys que els diferents propietaris haguessin sofert individualment en els elements privatius de l’immoble, argument que cal igualment rebutjar, per un cantó la recurrent en cap moment argumenta aquesta manca de legitimació a la contesta a la demanda, sinó tan sols en l’escrit de dúplica, quan la defenent ja no la podia contradir i que es vol introduir en el litigi en contra dels principis de contradicció i preclusió, com destaca la STSJA de 21 de gener del 1999, però és que a més a més s’ha d’entendre que quan els propietaris faculten a la presidenta de la comunitat per tal que interposi la demanda de tots els defectes que presenta l’edifici, com es posa de relleu al foli 111,li estan donant igualment poders per actuar en nom seu respecte dels danys produïts als elements privatius.

VIII.- Pel que fa a les costes al·lega la recurrent que era procedent imposar-les a la part agent i subsidiàriament que no s’havien d’imposar a cap de les parts tenint en compte el caràcter dubtós i enrevessat d’aquest litigi i encara més subsidiàriament que sols s’havien d’imposar en relació a cada una de les condemnes que a ella li corresponguessin. Malgrat els arguments de la recurrent entenem que la responsabilitat en la defectuosa construcció de l’immoble no era dubtosa des del punt de vista jurídic, sinó en tot cas complicada en el sentit que calia examinar cas per cas els defectes al·legats i les opinions dels diferents peritatges, que no obstant coincidien totalment; raó per la que no hi ha motiu per no imposar les costes de la instància a la recurrent i menys encara d’imposar-les amb relació a la quantia a la què se la condemna com ell demana, solució no prevista a l’ordenament andorrà, tenint en compte a més a més que mai va al·legar en la seva contesta a la demanda cap d’aquestes peticions subsidiàries.

IX.- En desestimar-se el recurs procedeix imposar les costes del mateix al recurrent de conformitat amb el que disposa el Codi 7,51,5.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal de Sarabia contra la sentència dictada en data 2 de febrer del 2005 per l’Hble. Tribunal de Batlles, Secció civil que confirmem íntegrament, rectificant no obstant l’error material que en ella es conté en la decisió i disposant així que els interessos legals que s’han de pagar a partir de la contesta a la demanda es refereixen a la quantitat de 2.228,85 euros en comptes dels 22.228 euros que en ella es fan constar, amb imposició de les costes d’aquesta instància a la part recurrent.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.