Laboral-desistiment justificat-provaque l'empleat va gaudir de totes les vacances (0067/11)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC- 0067/11

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 31 de maig de 2011.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Zurita va presentar davant de l'Hble. Batllia, demanda laboral contra la societat ORG_1, en reclamació de la quantitat de 18.995,74EUR en concepte d'indemnització per desistiment justificat, i havers laborals pendents, amb els interessos legals a comptar de la data de contesta a la demanda i pagament de la totalitat de les costes judicials incloent les derivades de la intervenció d'advocat i procurador.

II.- La societat ORG_1 va plantejar l'excepció de prescripció de l'acció respecte a la reclamació per vacances, i sobre el fons del litigi, va oposar-se a totes les pretensions de la part agent, contestant que mai va tenir la intenció d'acomiadar el Sr. ENTITY_4; que les vacances del demandant es van acabar el 28 de febrer del 2010 i a partir dels primers dies de març el Sr. Zurita s'havia d'incorporar a la feina, cosa que no va fer, havent estat requerit per reincorporar-se al treball en data 13 d'abril.

III.- Per sentència de data 8 de febrer del 2011, l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles, secció civil, estimant parcialment la demanda formulada per la part agent, va condemnar a la societat ORG_1 a pagar al Sr. Zurita, la quantitat global de 14.434, 23 EUR, bruts, juntament amb els interessos legals devengats des de la data de la contesta a la demanda, a saber el dia 6 de juliol del 2010, fent imposició a la part defenent de la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador, a acreditar en període d'execució de sentència.

IV.- Contra aquesta resolució la societat ORG_1 ha interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre manifesta: que els testimonis que han declarat en autes no acrediten que el Sr. Zurita no gaudís de les vacances que li pertocaven; que el Sr. Zurita tenia un càrrec de confiança i que per tant estava exclòs de l'obligació de control establerta a l'article 63 del Codi de les Relacions Laborals; que l'afirmació segons la qual el Sr. Zurita no disposà de totes les vacances que li corresponien a partir de l'any 2003 es contrària a la jurisprudència segons la qual el motiu de desistiment per part del treballador ha de respondre a un criteri d'immediatesa relativa; que no procedeix la reclamació en concepte de vacances de l'any 2009 donat que el Sr. Zurita les va realitzar abastament durant el primer trimestre del 2010; que si l'acció derivada del contracte de treball prescriu al cap d'un any, la impossibilitat de reclamar per vacances afecta tant a la pròpia reclamació monetària com a l'acció per demanar el desistiment justificat del treballador per aquest fet; que la condemna en costes de primera instància és injusta per quant s'ha estimat parcialment la demanda rebutjant gran part de la reclamació per vacances per prescripció, el que seria suficient per no fer cap condemna en costes.

II.- El Sr. Zurita va començar a treballar al ORG_0, propietat de la societat ORG_1, al mes de novembre del 2003, en qualitat d'encarregat del restaurant. Per carta de data 9 d'abril del 2010, el Sr. Zurita va comunicar a l'empresa la seva voluntat de desistir-se de la relació laboral pels motius següents: "...en ser obligat a agafar vacances a principis del mes de febrer del 2010, restant encara en el dia d'avui, el que comporta que ja fa més d'un mes i mig que estic fent vacances, sense que l'empresa tingui cap intenció de que m'incorpori novament al meu lloc de treball, i més encara que m'he assabentat per companys meus, que heu buidat tot el meu despatx, heu tret totes les meves pertinences, i que heu assignat el meu càrrec de director a una altra persona. Els greus mancaments per part de vostès, consistents en obligar-me a gaudir de més de 40 dies de vacances, quan abans em fèieu renunciar a les mateixes, fins a l'extrem que durant els 6 anys i mig que he treballat per vostès, només en una ocasió he gaudit de 11 dies de vacances, així com de 7 dies més, així com ple fet dels incompliments alhora del pagament del salari, la greu ofensa a la meva dignitat com a persona i com a treballador, davant del menyspreu i de la indiferència que vostès tenen vers la meva persona, en el fet de buidar el meu despatx, treure les meves coses, i assabentar-me per terceres persones de que m'heu rellevat del meu lloc de treball, així com pel fet d'obligar-me durant més de 6 anys a no gaudir de les meves vacances laborals ".

Es desprèn de la referida carta, que són 4 els motius de desistiment justificat del treballador, més concretament: haver-lo obligat l'empresa a gaudir de més de 40 dies de vacances; incompliments alhora del pagament del salari; greu ofensa a la seva dignitat com a persona i com a treballador; haver-lo obligat durant més de 6 anys a no gaudir de les seves vacances laborals. La sentència impugnada ha considerat que l'empresa havia incomplert el contracte de treball per vulneració del dret del treballador a fer vacances. S'ha doncs d'examinar amb prioritat aquest motiu de desistiment justificat del treballador.

III.- L'article 67 del Codi de les Relacions Laborals estableix que tota persona assalariada té dret a gaudir d'unes vacances anuals remunerables i l'article 68 afegeix que la realització efectiva de les vacances és obligatòria i no s'hi pot renunciar.

Pertoca a l'empresari acreditar que el treballador va gaudir de totes les vacances que li corresponen, i aquesta prova es fa mitjançant el compte d'hores o, pels treballadors exclosos d'aquesta obligació de control, mitjançant el butlletí de salari en el qual l'empresa ha de fer esment detallat del salari fix, de les hores extraordinàries, de les primes, comissions, avantatges materials, festes laborals retribuïdes, vacances retribuïdes i qualsevol altre concepte que formi part del salari global. Aquesta obligació d'entregar al treballador un butlletí de salari a tots els seus assalariats constitueix un deure imperatiu per l'empresari que no se'n pot exonerar sota pretext que el treballador exerceix un càrrec de confiança.

En cas d'autes, força és de constatar que ni del llibre d'hores, ni dels butlletins de salari del sr. Zurita es desprèn que el treballador hagi gaudit dels 30 dies de vacances anuals, ni tant sols legals, sinó expressament convinguts en el contracte de treball escrit signat per les parts. A més a més, els testimoniatges dels Srs. Tejada, Salas, Yuste i Morales corroboren el fet que el Sr. Zurita no va realitzar les vacances anuals que li pertocaven, i no existeix cap raó de posar en dubte els referits testimoniatges. En conseqüència queda suficientment acreditat que l'empresa va incomplir les seves obligacions derivant del contracte de treball signat amb el Sr. Zurita per haver la mateixa, vulnerat el dret a vacances del treballador.

IV.- Dit això, l'empresa pretén que, encara que el Sr. Zurita no hagués gaudit de vacances anteriorment, aquest fet no podria justificar un desistiment de la relació laboral per part del treballador, ja que d'una banda, no respon al criteri d'immediatesa relativa exigit per la jurisprudència, d'altra banda, el treballador va gaudir de vacances l'any 2009, i a més, la prescripció de l'acció respecte a la reclamació per vacances anteriors ha de comportar la prescripció de l'acció per desistiment justificat del treballador fonamentada en el mateix concepte.

Es cert que un motiu de desistiment justificat del treballador ha de respondre al criteri d'immediatesa relativa, ja que no tindria cap sentit que un treballador fonamentés el seu desistiment en un motiu que s'ha produït fa molt temps enrere i pel qual no s'ha queixat al moment oportú. Ara bé, en el cas d'autes no es tracta d'un fet únic molt anterior a la carta de desistiment justificat, sinó d'una vulneració contínua dels drets del treballador, que s'ha produït durant tota la relació laboral per acabar l'any 2010, i per tant constitueix un incompliment persistent del contracte per part de l'empresari que el treballador pot denunciar a qualsevol moment.

Respecte a les vacances relatives a l'any 2009, és cert que el Sr. Zurita va realitzar uns 70 dies de vacances en el curs del primer trimestre de l'any 2010; per tant, d'acord amb les disposicions de l'article 69.4 del Codi de les Relacions Laborals que preveuen que excepcionalment les vacances es poden realitzar durant el primer trimestre de l'any següent, s'ha de considerar que el treballador va gaudir de les referides vacances, ja que "excepcionalment", s'ha d'entendre: no de manera regular o habitual, sense que sigui obligatori justificar qualsevol motiu d'excepcionalitat. En conseqüència la reclamació del Sr. Zurita en concepte de vacances de l'any 2009 no pot prosperar. Nogensmenys, si el treballador va realitzar vacances a mitjans del mes de febrer fins al 9 d'abril del 2010, gaudint així de les vacances dels anys 2009 i 2010, força és de constatar que el mateix va romandre sense treballar uns 30 dies que no corresponien a cap vacances degudes. Atès que l'article 74 del Codi de Relacions Laborals estableix que l'empresa està obligada a donar ocupació efectiva als treballadors en les condicions, el lloc i temps convinguts, ens trobem davant d'un altre incompliment del contracte de treball per part de l'empresari que justifica igualment el desistiment unilateral del treballador.

V.- Pel que fa a la prescripció de l'acció al·legada de manera subsidiària per l'empresa en el seu escrit de conclusió en tràmit d'apel·lació, es tracta d'un argument que no es pot acceptar ja que no fou oposat a la demanda de l'agent en primera instància i per tant, roman totalment extemporani, posant l'adversa en estat d'indefensió.

VI.- L'estimació parcial del recurs de la societat ORG_1 determina no fer especial imposició de les costes de segona instància; però les despeses de primera instància han de quedar-se a càrrec de l'empresari en virtut de la jurisprudència que estableix que en matèria laboral l'estimació encara que sigui parcial de la demanda del treballador imposa de condemnar en costes a l'empresari.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Estimar en part el recurs de la societat E.C.R. SA; Reformar la sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles de data 8 de febrer del 2011 en el sentit de condemnar a la societat ORG_1 a pagar al Sr. Zurita la quantitat de 13.668,52 EUR amb els interessos legals a comptar de la data de contesta a la demanda;

Confirmar-la per la resta de les seves disposicions; sense fer especial condemna en costes de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.