Incident de nul·litat (3100616/2009)

Aute

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Vincent Aniére

TSJC.- 0000205/2016 ORIGEN: 3100616/2009 - 00

NIG: 5300542120150004330

AUTE

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 27 de febrer del 2018

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i el M.I. Sr. Vincent Anière i la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Aquesta Sala va dictar sentència, de data 24-10-2017, amb la següent part dispositiva:

"DECIDEIX ESTIMAR el recurs de la representació processal dels Srs. Quesada i Miró, així com ESTIMAR el recurs dels Srs. Amorós i Durán i parcialment el recurs del Sr. Corbacho, alhora que DESESTIMEM el recurs interposat per la representació processal de la Sra. Cepeda contra la sentència, de data 6-04-2016, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles que revoquem en part i establim que procedeix estimar substancialment la demanda interposada pels Srs. Quesada i Miró contra el Sr. Corbacho i Marti i declarem la nul·litat de les escriptures públiques de renúncia als llegats de 7-04 2000, amb números 2591 i 2592 del protocol del notari de les Duráns Sr. Marcos, i CONDEMNEM al Srs. Corbacho i Cepeda, en els termes exposats en el fonament de dret VI al lliurament dels llegats o del seu equivalent, junt amb els fruits i interessos, i ABSOLEM als Srs. Amorós i Durán de les pretensions instades en la seva contra.

Així mateix condemnem al Sr. Corbacho a abonar als agents, en concepte de dany moral, l'import de 25.000 euros a cadascun d'ells.

No procedeix efectuar imposició del es costes de cap de les instàncies, segons es raona en el fonament de dret IX de la present resolució".

II.- Les representacions processals de la Sra. Cepeda i del Sr. Corbacho, van formular, en data de registre 08-11-2017, incidents de nul·litat d'actuacions contra la referida sentència d'aquesta Sala, segons els quals i en constatar-se la vulneració a un dret fonamental, demanaven la nul·litat de la sentència de 24-10-2017.

Les parts contràries, consecutivament, les representacions processals de la Sra. Marti, dels Srs. Quesada i Miró, i dels Srs. Amorós i Durán es van oposar als incidents de nul·litat d'actuacions per escrits de data de registre 23 i 24- 11-2017 i van sol·licitar, en atenció als arguments exposats en el cos dels escrits, la desestimació dels incidents i la imposició de les costes processals a les parts que els han promogut.

III.- Les representacions processals de la Sra. Cepeda i del Sr. Corbacho, per escrits de data de registre 24-11-2017, demanaven es vulgui dictar aute estimant els incidents de nul·litat d'actuacions i es declari la nul·litat de la sentència de 24-10-2017, amb la condemnació a l'adversa al pagament de les costes processals ocasionades.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- L'incident de nul·litat promogut per la Sra. Cepeda es fonamenta en els següents motius.

En primer terme, considera que la sentència vulnera el dret a la jurisdicció (art. 10 CA) en la seva vessant d'obtenir una decisió fonamentada en dret, ja que existeix una errada en la selecció, interpretació i aplicació de la legalitat respecte de la necessitat d'autorització judicial.

Assenyala que la sentència del Tribunal Constitucional, de data 14- 07-2017, valora qüestions de legalitat ordinària en contravenció del que disposa la llei i la seva jurisprudència. Exposa que la Sala civil aplica una llei inexistent i inaplicable a la data de l'escriptura de renúncia de llegats i s'atempta contra el principi de legalitat, ja que no existia norma que obligués als progenitors a obtenir una autorització judicial per a efectuar la renúncia d'uns llegats a favor dels fills. La STSJ motiva l'obligatorietat en allò previst a la CA i a la Convenció sobre drets de l'infant, però no diu en cap moment en quin article de la Convenció es recolza.

Si s'arriba a considerar que l'acte de renúncia estava viciat el lògic és aplicar la conseqüència menys gravosa: l'anul·labilitat i no la nul·litat absoluta. En tot cas, com que els pares, segons l'article 18 de la Convenció són els responsables de la seva actuació, hagués calgut que els fills interposessin la demanda contra ells i no contra tercers.

En segon terme, manifesta que la sentència esdevé incongruent. Així, sosté que resulta incongruent i irracional condemnar a la recurrent a lliurar els llegats quan no va intervenir en els escriptures de renúncia, i, quan després d'acceptar l'herència, va cedir els béns a ORG_0.

També és incongruent la sentència perquè considera que calia autorització judicial per autoritzar la renúncia, segons la Convenció sobre drets de l'infant i la Llei 15/2004, mentre que respecte de la memòria testamentària aplica el dret català anterior al Decret de nova planta en el que no es preveien limitacions als béns que es podien ser objecte d'una memòria testamentària.

Sustenta, a més, que la sentència és incongruent perquè erra a la valoració de la prova. Així, s'indica que es condemna a retornar el llegat de les monedes d'or i es defereix a la fase d'execució de sentència i aquesta part del fallo és inexecutable. I respecte de la finca B, s'imposa a la recurrent acreditar l'estat físic de la finca, quan es tracta d'una càrrega probatòria dels demandants, alhora que com que els béns es van cedir a G, pretendre la condemna al lliurament dels llegats de la promotora de l'incident és incongruent.

L'incident de nul·litat d'actuacions instat pel Sr. Corbacho es fonamenta en els següents motius o greuges.

En primer lloc, inicia el seu escrit amb una consideració prèvia, en la que posa de manifest que, al seu criteri, la STC de 14-07-2017 contravé tota la jurisprudència del propi Tribunal Constitucional des de la seva creació, segons la qual no entra en el fons de l'assumpte ni en el seu encerts, i segons l'article 3 de la LQTC, si es volia alterar aquesta jurisprudència calia motivar per part del TC el canvi de criteri.

En segon lloc, parteix que el principi de legalitat (art 3 CA) és la base de l'estat de dret, així com el d'irretroactivitat de les lleis. La STSJ no respecta la legislació vigent en el moment d'atorgament de les escriptures de 7-04-2000 ni la irretroactivitat de les lleis i crea una norma inexistent en el moment de l'atorgament de l'escriptura de renúncia.

Considera que l'acatament de la sentència del Tribunal Constitucional ha de limitar-se al que diu aquesta, però enlloc es diu que el 7-04-2000 calgués autorització judicial. És erroni pretendre que aquesta obligació es deriva de l'article 12 de la Convenció dels drets de l'infant i l'extensió de la solució de la Llei 15/2004 també vulnera el principi de legalitat i de no retroactivitat, alhora que obre la porta a una complerta inseguretat jurídica.

Quant a la conseqüència de la invalidesa de les escriptures, si s'entengués que l'autorització judicial era necessària, sempre s'ha sostingut que procediria la anul·labilitat, ja que la nul·litat radical no pot ésser aplicable davant la manca de norma, de manera que s'hauria d'aplicar el règim menys gravós.

Exposa que els articles 23 i 24 de la Llei 46/2014, de 18 de desembre, sobre la successió per causa de mort, preveu una acció de nul·litat relativa amb un termini de quatre anys, que constitueix la communis opinio actual en aquesta matèria.

En tercer lloc, respecte de les memòries testamentàries, s'indica que l'aplicació de la communis opinio del dret català del segle XVII vulnera el principi de congruència, així com el de legalitat i seguretat jurídica, i fa incidir a la sentència en arbitrarietat.

Pel que respecte al lliurament de llegats, quant al llegat de monedes d'or s'assenyala que la legalitat sobre la prova atribueix la càrrega a qui diu, no a qui nega i no es pot invertir la càrrega de la prova. I el mateix succeeix per la finca B, ja que s'imposa a l'hereva acreditar l'estat físic de la finca al moment de la delació quan correspon als legataris.

II.- Com es pot observar, els motius dels dos incidents de nul·litat són idèntics, de manera que es pot procedir al seu examen conjunt.

El primer dels extrems que s'al·lega en els incidents de nul·litat té a veure amb l'objecte de la jurisprudència del Tribunal Constitucional i amb el fet que aquest no pot convertir-se en una tercera instància.

Els arguments exposats, segons els quals el Tribunal Constitucional no pot assolir la resolució de qüestions o extrems de legalitat ordinària, com ho és, en el cas que ens ocupa, la selecció del dret aplicable, no poden justificar l'estimació d'un incident de nul·litat, tota vegada que La Llei Qualificada del Tribunal Constitucional va voler expressament, i així es diu en la seva Exposició de Motius, determinar els efectes de les resolucions del Tribunal Constitucional.

Des d'aquesta òptica, l'article 2 de la LQTC determina que "1. La jurisdicció del Tribunal Constitucional s'estén a tot el territori de l'Estat andorrà, és superior en el seu ordre i, en l'exercici de les seves competències determinades per la Constitució i aquesta Llei, les seves decisions vinculen als poders públics i als particulars i les seves sentències tenen el valor de cosa jutjada.

2. La doctrina interpretativa de la Constitució elaborada pel Tribunal i que serveixi de fonament a les seves sentències vincula també als diferents òrgans de la jurisdicció ordinària".

Per tant, el Tribunal Superior es troba obligat a seguir el criteri establert per part del Tribunal Constitucional, atès que aquest el vincula, sense que el compliment d'aquest mandat per part de la Sala pugui ésser qualificat de "docilitat", ja que al marge que el Tribunal pugui participar d'un criteri divers quant a la selecció del dret aplicable o a els paràmetres hermenèutics per a assolir el sentit de les normes per a decidir aquest cas, la vinculació expressada a la LQTC exigeix que la Sala doni compliment als criteris interpretatius i a la selecció del dret aplicable que s'han exposat.

III.- Si s'enllacen les anteriors consideracions amb el primer dels greuges o motius que s'atribueix a la sentència d'aquesta Sala, segons el qual es vulnera el principi de legalitat, d'irretroactivitat de les lleis i de seguretat jurídica, ja que l'any 2000 no existia cap norma que exigís l'autorització judicial per part dels pares per a renunciar als llegats deferits als fills i la sentència del Tribunal Constitucional no requereix l'autorització judicial, es poden efectuar les següents apreciacions.

La STC de 14-07-2017 pren com a punt de partida que el Tribunal Constitucional no pot procedir a la correcció jurídica de la selecció, la interpretació i l'aplicació de la legislació efectuades pels òrgans judicials, salvat que la decisió sigui lògicament o jurídicament irraonable o que la selecció, la interpretació i l'aplicació de la legislació s'apartin de manera evident de la communis opinio dels juristes (3.2) i cenyeix l'objecte del recurs a decidir si en la data en què es va realitzar l'acte de renúncia el dret imposava o no l'obligació de demanar una autorització judicial prèvia (3.3).

El propi TC constata que l'any 2000 l'obligació de sol·licitar l'autorització judicial no existia, ja que fou introduïda pel legislador en la Llei 15/2004, de 3 de novembre, que hagués pogut ser interpretada per analogia (3.4). Indica que la CA protegeix la família (art. 13), de les intrusions en la vida privada i familiar (art. 14) i el dret a la propietat privada i l'herència (art. 27) i que en la data de la renúncia Andorra havia ratificat la Convenció sobre drets de l'infant, on l'article 12 contempla el dret d'expressar lliurement la seva opinió sobre tota qüestió que l'afecti, prendre en consideració les opinions dels infants i escoltar-los en qualsevol procediment judicial o administratiu (3.6 i 3.7)

L'any 2000, data de la renúncia, la CA i els acords internacionals exigien la protecció dels infants i el seu dret a ser escoltats en tots el procediments que els afectessin. Per això, ignorar la nova realitat constitucional i apartar-se de la communis opinio actual suposa, per part del TC, pronunciar una decisió il·lògica i jurídicament irraonable (3.9) i la part decisòria retrotreia les actuacions per a decidir el retorn, si s'escau, dels llegats als recurrents.

En aquestes coordenades, com vam afirmar a la nostra sentència de 24-10-2017, el Tribunal Constitucional va considerar que la selecció del dret aplicable, fonamentat en el dret català tradicional i aplicat al llarg del segle XX esdevenia il·lògic i irraonable, de manera que el que procedia era no ignorar la nova realitat constitucional, els acords internacionals i l'opinió comuna actual dels juristes.

Així, la sentència de la Sala va partir del caire fragmentari de la legislació de protecció de menors l'any 1996 i, en consonància amb els principis que informen els preceptes de la CA (arts. 13, 14 i 27), dels que ressurt la protecció del menor i el seu dret a la propietat i a l'herència, a la vegada que la Convenció sobre els drets de l'infant (art. 12), que precisa escoltar al menor en tot afer que l'afecti i en els procediments administratius o judicials, va integrar aquesta normativa i va concloure que l'any 2000, en el moment de la renúncia, a l'igual que s'exigia en els ordenaments jurídics de l'entorn, calia l'autorització judicial per a la renúncia de llegats deferits a favor dels fills, atès que la seva protecció, el dret a ser escoltat i el dret a l'herència justificaven l'assoliment d'aquesta exigència també en el dret privat andorrà.

És més, la publicació de la Llei 15/2004, de 3 de novembre (arts. 42 i 43) quatre anys després dels fets objecte de les actuacions, va posar de manifest la protecció que el legislador dispensava a la persona i al patrimoni dels menors subjecte a tutela, sense que existissin raons per a no aplicar aquesta mesura tuïtiva també als menors subjectes a potestat.

Consegüentment, es va concloure que ja a l'any 2000 l'ordenament jurídic andorrà integrava en el seu si els principis derivats de la Constitució d'Andorra, com a norma suprema, i dels acords internacionals, plasmats en els articles abans esmentats, que requerien l'autorització judicial per a protegir al menor quan se li deferia una atribució successòria front la possible renúncia per part dels titulars de la potestat.

I, en aquest sentit, cap vulneració s'ha produït ni del principi de legalitat ni d'irretroactivitat de les lleis ni de la seguretat jurídica (art. 3 CA), tota vegada que, malgrat l'absència d'una norma escrita amb rang de llei andorrana, com s'ha exposat existien mandats constitucionals i de Convencions internacionals que abonaven la solució adoptada.

Per tant, aquest primer motiu es desestima.

IV.- En relació a les conseqüències de la manca d'autorització judicial no es tracta d'apostar pel règim menys gravós, tota vegada que aquest l'anul·labilitat si bé manté oberta la impugnació de l'acte invàlid per un termini més breu (habitualment quatre anys), redueix la protecció del perjudicat, mentre que la nul·litat radical depura de l'ordenament jurídic aquell acte invàlid sense termini d'impugnació, atès que es considera adequat que pugui ésser eradicat en qualsevol moment.

En tot cas, no es tracta ara d'analitzar si conforme a la vigent Llei (Llei 46/2014, de 18 de desembre) quin és el règim aplicable, ja que com vam indicar en la nostra sentència de 24-10-2017, la norma vigent des de l'ú de gener de 2016 exigeix per a la repudiació, per part dels pares o tutors de les herències deferides als fills menors d'edat o sotmesos a tutela l'autorització judicial. I si bé, a l'article 24 es llegeix que existeix un termini de quatre anys de caducitat per a impugnar l'acceptació efectuada sense capacitat o afectada per vicis del consentiment, no es pronuncia sobre els actes efectuats sense la preceptiva autorització judicial.

La sentència opta pel règim de nul·litat radical i no pel d'anul·labilitat perquè aquesta és la resposta que la norma legal va introduir a Andorra l'any 2004, amb la Llei de 3-11-2004, qualificada d'incapacitació i organismes tutelars (art. 43). D'aquesta manera s'adopta una solució homogènia pels actes efectuats sense autorització judicial, ja siguin de menors sotmesos a tutela o a pàtria potestat i l'establiment d'aquest règim, contemplat per la norma legal el 2004 i vigent en el moment d'interposició de la demanda, permet integrar els buits de la regulació tuïtiva del menor i establir com a conseqüència de l'absència d'autorització judicial el règim de la nul·litat absoluta, atès que aquesta és la resposta volguda pel legislador andorrà el 2004, a diferència d'altres ordenaments jurídics de l'entorn.

V.- En darrer terme, els incidents de nul·litat titllen a la sentència d'incongruent per diferents motius que poden ésser analitzats de forma conjunta.

En primer lloc, cap infracció del deure de congruència es produeix per condemnar a l'hereva al lliurament dels llegats. El fet que s'afirmi que no va intervenir en les escriptures de renúncia als llegats o que després de l'acceptació de l'herència va cedir els béns a ORG_0 no altera la conclusió obtinguda.

En efecte, la Sala imposa a la Sra. Cepeda el deure de lliurament de llegats perquè, com s'indica en el fonament de dret VI el lliurament de llegats correspon a qui està gravat a portar-ho a terme segons la successió i, en el present cas, és l'hereva qui havia de complir la voluntat de la causant.

En segon lloc, tampoc existeix cap incoherència o manca de congruència entre la selecció del dret aplicable per l'exigència o no d'autorització judicial i pel que fa a l'abast objectiu de les memòries testamentàries.

En el primer supòsit, la selecció del dret aplicable s'ha efectuat a partir de l'exigència de la protecció del menor, del seu dret a ésser escoltat i del dret a l'herència, que ha exigit integrar l'ordenament jurídic andorrà per tal d'assolir una protecció efectiva del menor, des de l'àmbit patrimonial, amb l'obligatorietat de l'autorització judicial, sota el règim de la nul·litat absoluta, quan es volen renunciar o repudiar atribucions successòries fetes al seu favor.

En canvi, en seu de memòries testamentàries, i en absència d'un interès del menor a protegir, la selecció del dret aplicable s'ha efectuat segons el sistema de fonts, recollit a la STSJ de 18-11-2004, que condueix al dret català conformat sense les modificacions introduïdes a posteriori per la Compilació de dret civil de 1960, el Codi de Successions de 1991 i front també a la manca de vigència de la Llei 46/2014, de 18 de desembre per a regir la present successió.

I, en tercer lloc, es denuncia que la sentència és incongruent perquè erra a la valoració de la prova. Així, s'indica que es condemna a retornar el llegat de les monedes d'or i es defereix a la fase d'execució de sentència i aquesta part del fallo és inexecutable. I respecte de la finca B, s'imposa a la recurrent acreditar l'estat físic de la finca, quan es tracta d'una càrrega probatòria dels demandants.

Les parts que promouen els incidents de nul·litat entenen que correspon la càrrega probatòria de l'existència de les monedes d'or que integren el llegat als legataris, així com l'estat físic de la finca B, però obliden que la part gravada amb els llegats és l'hereva i que a aquesta li pertoca el lliurament dels llegats que s'han ordenat per la testadora.

Des d'aquesta òptica, la Sala no ha infringit la regles de la càrrega probatòria ni ha errat a la valoració de la prova, al marge que aquestes consideracions difícilment tenen contingut constitucionals als efectes de fonamentar el dret a la jurisdicció de l'article 10 CA. El Tribunal (FD6) explica les raons que justifiquen el pronunciament de condemna de l'hereva al lliurament del llegat, sense perjudici que, a la fase d'execució de sentència, es pugui acreditar l'extinció del llegat. I quant a la finca B, la Sala interpreta la memòria testamentària per a assolir la voluntat de la causant: lliurar B a Corbacho i família, comprensiva del conjunt d'edificacions i terrenys que s'inclouen en aquella denominació. Per això, no es pot limitar l'abast del llegat a la venda realitzada l'any 2002, i l'hereva, obligada al seu lliurament, li correspondrà acreditar, a la fase d'execució de l'herència, l'estat físic de la finca en el moment de la delació per a complir in natura o per equivalent.

Aleshores, ni s'ha produït cap vulneració de les normes de la càrrega probatòria, ni s'ha valorat erròniament la prova ni tampoc s'incideix en cap vici d'incongruència, ja que la decisió s'ajusta a les pretensions exercitades per les parts.

Per tant, aquest motiu i amb ell la totalitat dels incidents es desestimen.

VI.- La desestimació dels incidents de nul·litat promoguts per la representació processals dels Srs. Corbacho i Cepeda comporta la imposició de les costes processals d'aquesta alçada, derivada del refús dels seus respectius incidents de nul·litat (Codi 7,51,5).

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas.-

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR els incidents de nul·litat promoguts per les representacions processals dels Srs. Corbacho i Cepeda contra la sentència, de data 24-10-2017, dictada per aquesta Sala. Imposem les costes processals derivades de la seva desestimació als promotors dels incidents de nul·litat d'actuacions.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. Presidenta de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.