Incident de nul·litat d'actuacions contra resolució ferma, desestimació

Aute

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000053/2024

ORIGEN: 0000053/2024 - 0

NIG: 5300542120190000946

AUTE 000062-2026 DE 17/04/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 17/04/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000053/2024-1

Nig : 5300542120190000946

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00062 A

AUTE 000062/2026

PARTS:

Agent incidental: Sra. Soledat

Representant: Sra. Elisenda

Advocat: Sr. Mateu

Defenent incidental : Srs. Pau, Blai, Alexandre, Nicole, I Matilde

Representant: Sra. Nàdia

Advocat: Sr. Xavier

Defenent incidental : Sr. Ivan

Representant: Sr. Òscar

Advocat: Sr. Teodor

Defenent incidental : Sra. Matilde

Advocada: Sra. Rebeca

Defenent incidental : Srs. Rufina, Antònia, i Inmaculada

Representant: Sra. Catalina

Advocat: Sr. Marc

Defenent incidental : Sr. Genís

Representant: Sra. Linda

Advocat: Sr. Aureli

Defenent incidental : Sr. Ferran

Representant: Sra. Victòria

Advocat: Sr. Teodor

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Incident de nul·litat d'actuacions contra resolució ferma, desestimació

Andorra la Vella, a 17 d'abril del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist l'incident de nul·litat d'actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el/la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 12/11/2025 dictàvem Sentència amb la següent part decisòria:

"ESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal dels Srs. Pau, Blai, Alexandre, Nicole i Matilde contra la Sentència de data 15/01/2024 que es revoca íntegrament disposant en el seu lloc estimar la demanda formulada en el seu dia pels demandats declarant que la Notària Sra. Soledat, va autoritzar amb infracció de les disposicions de l'

article 4.1.a) de la Llei del Notariat

, el testament obert atorgat per la Sra. Genís el 19/09/2018, número 1980 del seu protocol; que aquest no pot tenir la consideració d'instrument públic i que ensems, escau declarar-ne la seva nul·litat. No escau fer especial imposició de les costes causades en cap d'ambdues instàncies".

2.- Les representacions processals dels Srs. Genís (1), Soledat (2), Ferran (3) i Ivan (4) han formulat incident de nul·litat d'actuacions contra aquesta resolució demanant la seva anul·lació i en el seu lloc es dicti Resolució degudament fonamentada en dret.

3.- Les parts que han articulat l'incident de nul·litat d'actuacions s'han adherit entre elles, en les pretensions articulades per les altres parts. En canvi, la representació processal dels Srs. Pau, Blai, Alexandre, Nicole i Matilde s'han oposat a l'incident de nul·litat d'actuacions articulat demanant es dictés resolució desestimant-los i imposant als seus promotors el pagament de les costes ocasionades. Finalment, la representació processal dels germans Rufina, Antònia, i Inmaculada indicava sotmetre's al pronunciament que es pogués adoptar, sense que es fes pronunciament respecte de les costes processals.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Les representacions processals dels Srs. Genís (1), Soledat (2), Ferran (3) i Ivan (4) han formulat incident de nul·litat d'actuacions contra la Sentència dictada per aquesta Sala segons els següents motius.

1.- La representació processal del Sr. Genís denuncia, en primer lloc, la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció, en el seu vessant del dret a obtenir una resolució fonamentada en dret, afirmant que la sentència impugnada no complia les exigències de motivació en resultar, al seu criteri, il·lògica i irraonable, i en no donar compliment efectiu al mandat del Tribunal Constitucional de dictar una nova resolució degudament fonamentada.

D'altra part, al·lega que la resolució incorria en una incorrecta aplicació del dret material, defensant per això que el tribunal no ha aplicat adequadament la normativa pertinent en matèria de disposicions testamentàries, en particular pel que fa a la relació entre la legislació notarial i la legislació successòria, la qual hauria de conduir a una solució de conservació parcial del testament.

En tercer lloc, sosté que la decisió impugnada ignorava principis jurídics essencials com el favor testamenti i la conservació dels negocis jurídics, que imposen que la nul·litat d'una disposició concreta no s'estengui a tot el testament si aquest pot mantenir-se vàlid en la resta del seu contingut.

Finalment, es posa en relleu el caràcter desproporcionat de la solució adoptada, atès que la nul·litat íntegra del testament desvirtua la voluntat de la testadora i ocasiona perjudicis greus als hereus i afavorits, quan existien alternatives menys lesives, com la nul·litat limitada a la clàusula afectada.

2.- La representació processal de la Sra. Soledat denuncia, en primer lloc, vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, en la seva dimensió de dret a obtenir una resolució motivada. Per això defensa que la sentència impugnada no contenia una veritable motivació, ja que no examinava realment les qüestions plantejades, no valorava la prova practicada ni responia de manera congruent als arguments essencials de les parts, limitant-se a una adhesió formal a criteris externs.

En segon lloc, discuteix la concurrència de la causa d'abstenció de la notària. Es defensa que el nomenament de la notària com a marmessora es remunta a un moment en què la normativa vigent no preveia les causes d'abstenció actuals, i que aquesta designació va ser reiterada de manera constant en tots els testaments posteriors, evidenciant una voluntat clara i sostinguda de la testadora. Així mateix, s'argumenta que no existeix un interès real i jurídicament rellevant de la notària que justifiqui l'aplicació de la causa d'abstenció, atès que la marmessoria és un càrrec de confiança i no comporta un benefici patrimonial propi.

En tercer lloc, s'invoca el principi de favor testamenti, que obliga a preservar la validesa del testament en la mesura del possible. Se sosté que, fins i tot en el supòsit d'existir alguna irregularitat, aquesta només podria afectar una clàusula concreta i no justificar la nul·litat total del testament, d'acord amb el principi de conservació de les disposicions testamentàries i amb la normativa successòria aplicable.

En quart lloc, es posa en relleu que la resolució impugnada ignora la voluntat real de la testadora, que es manifesta de manera coherent i reiterada en diversos testaments, i no realitza cap anàlisi contextual ni integrador del contingut testamentari. Aquesta manca de ponderació comporta una interpretació contrària als principis del dret successori i desvirtua la llibertat de testar.

Finalment, es denuncia una abdicació de la funció jurisdiccional per part del tribunal, que s'hauria limitat a acatar de manera acrítica la resolució del Tribunal Constitucional, sense exercir la seva pròpia funció de valoració de la prova ni d'aplicació de la legalitat ordinària. Aquesta renúncia implica una manca de resolució pròpia, una absència de motivació reforçada en el canvi de criteri i una alteració del repartiment constitucional de funcions, la qual cosa comporta una nova vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva.

3.- La representació processal del Sr. Ferran i del Sr. Ivan, amb sengles escrits amb contingut pràcticament idèntic on transcrivia extensament el contingut de la resolució impugnada i de l'escrit de contesta al recurs d'empara articulat davant del Tribunal Constitucional, sosté que el Tribunal Constitucional havia actuat com una tercera instància, substituint la interpretació jurídica de la Sala sense que existissin defectes de motivació. Aquesta actuació hauria portat la Sala a limitar-se a acatar la resolució constitucional, renunciant a la seva funció jurisdiccional, amb vulneració dels drets a la tutela judicial efectiva, al procés degut i als principis de legalitat i seguretat jurídica. D'altra part, considera que s'havia aplicat indegudament la Llei del notariat prioritzant el seu contingut sobre la Llei de successions, quan la qüestió era pròpia del dret successori. També es sosté que l'eventual incompliment del deure d'abstenció de la notària només podia ser declarat en via administrativa i contenciosa administrativa, no en la jurisdicció civil, de manera que s'havia vulnerat el dret al procés degut i al jutge predeterminat per la llei. Finalment, s'afirma que, en tot cas, només podia anul·lar-se la clàusula de nomenament de marmessora i no tot el testament.

Segon.- Abans d'endinsar-nos en l'estudi dels diferents arguments que s'introdueixen en suport a l'incident de nul·litat d'actuacions que s'articula convé recordar que el present litigi s'origina en relació amb el testament de 2018, en què la Sra. Rufina instituïa hereu universal el Sr. Blai i establia diversos llegats, incloent-hi una clàusula de nomenament de la notària autoritzant com a marmessora universal, amb les facultats que es preveien i que un cop produït el decés de la causant, la notària, va actuar simultàniament com a marmessora universal i com a notària en el lliurament dels béns. És davant d'aquesta situació que la part demandant sol·licitava judicialment la nul·litat del testament en entendre que aquest es va atorgar amb infracció de les causes d'abstenció previstes en la normativa notarial, la qual cosa, segons la seva tesi, impediria considerar-lo com a instrument públic vàlid per regir la successió.

En aquesta situació dictaven una primera Sentència en què sosteníem, en essència que, la normativa notarial no prohibia expressament que el notari autoritzant d'un fos marmessor i que, d'altra banda, la legislació successòria ho admetia, sempre que no existís un interès en el negoci. A partir d'una interpretació combinada d'ambdues normes, es concloïa que, en el cas concret, la marmessoria era limitada, gratuïta i sense incidència econòmica ni influència sobre la testadora, de manera que no concorria cap conflicte d'interessos ni vulneració del deure d'abstenció.

No obstant això, el Tribunal Constitucional (Sentència de 14/07/2025, causa 2025-26-RE) considerà que la interpretació anterior presentava falles lògiques perquè donava prevalença indeguda a la normativa successòria, quan la Llei del notariat, com a posterior i especial, havia de prevaler i no permetia que el notari fos marmessor, rebutjant la doctrina catalana que se citava a títol de dret comparat, entenent que no resultava aplicable al cas andorrà. A més, s'assenyala que es confonia la finalitat de les causes d'abstenció -garantir la imparcialitat del notari- amb la de les inhabilitats successòries, i que la marmessoria no era merament formal o limitada, sinó que la notària va exercir un paper actiu i retribuït en l'execució del testament, fet incompatible amb el deure d'abstenció.

És en aquest context, que dictàvem la Sentència de 12/11/2025, on evidenciàvem que rebutjada pel Tribunal Constitucional la interpretació combinada de la Llei del Notariat i de la Llei Successòria en què recolzàvem la nostra primera Sentència, i havent-se alhora qualificat les actuacions de la notària com a una intervenció activa en la voluntat de la causant, la Sala es trobava vinculada per la doctrina del Tribunal Constitucional, concloent que la notària va autoritzar el testament amb infracció del deure d'abstenció. En aquesta eventualitat, aplicàvem la Llei del notariat, entenent que aquest no podia tenir la consideració d'instrument públic, a partir del moment en què no tenia validesa formal, circumstància a partir de la qual en declaràvem la nul·litat.

Tercer.- En primer lloc, les parts promotores de l'incident de nul·litat d'actuacions sostenen que la resolució dictada per aquesta Sala en data 12/11/2025 manca de fonamentació en dret, en la mesura que no hauria aplicat els articles 44 , 49 i 50 de la Llei 11/2017 del Notariat. Segons aquesta tesi, la correcta interpretació d'aquests preceptes hauria d'haver conduït a una solució distinta, basada en la conservació de l'instrument i, en tot cas, en la limitació dels efectes invalidants.

Aquest motiu, tanmateix, no pot prosperar. I no pot fer-ho perquè parteix d'una premissa errònia, consistent en confondre règims jurídics clarament diferenciats dins la mateixa Llei del Notariat, atribuint-los un abast que no els correspon. En efecte, els preceptes invocats responen a finalitats normatives distintes i no poden ser objecte d'una aplicació conjunta en els termes proposats per les parts.

Així, l' article 44 de la Llei del Notariat es limita a establir el règim de normes aplicables a les disposicions de darrera voluntat pel que fa a la seva forma i requisits, remetent, amb caràcter subsidiari, a la legislació civil corresponent. Es tracta, per tant, d'un precepte que no regula les conseqüències jurídiques derivades de la infracció de deures professionals del notari, ni menys encara les derivades de la vulneració del deure d'abstenció.

Per la seva banda, l'article 50 de la mateixa norma preveu la possibilitat d'esmenar errors materials, omissions o defectes de forma dels instruments públics, en determinades condicions i amb determinats límits. Ara bé, aquest mecanisme d'esmena té un abast estrictament limitat a irregularitats formals que no afectin elements essencials de la validesa de l'instrument, i en cap cas pot ser utilitzat per corregir o neutralitzar infraccions substancials relatives a la capacitat o a la imparcialitat del fedatari públic en l'exercici de les seves funcions.

En contraposició amb aquests preceptes, l' article 49.1 de la Llei del Notariat estableix de manera categòrica la conseqüència jurídica aplicable als supòsits en què un instrument públic ha estat autoritzat amb infracció de les causes d'abstenció. En aquests casos, la norma disposa que l'instrument no té la consideració d'instrument públic, atès que manca un requisit essencial per a la seva validesa formal, sense perjudici dels eventuals efectes que pugui produir com a document privat. Es tracta, per tant, d'una sanció legal específica, que no admet modulacions a través de mecanismes pensats per a supòsits radicalment diferents.

Quant a la referència que s'efectua a l'article 112.3 de la Llei de successions, ("la nul·litat d'una disposició testamentària no provoca la nul·litat de tot el testament, a menys que així resulti de la seva interpretació conjunta"), aquesta no resulta aplicable al supòsit examinat perquè el precepte esmentat opera en aquells casos en què el testament és formalment vàlid com a tal i la nul·litat afecta únicament determinades clàusules o disposicions concretes del seu contingut, i això permet la conservació de la resta de l'instrument en aplicació del principi de favor testamenti. En el cas que ens ocupa, però, la causa de nul·litat no incideix sobre una disposició testamentària concreta, sinó sobre el mateix instrument en la seva globalitat, en la mesura que aquest va ser autoritzat amb infracció del deure d'abstenció del notari, circumstància que afecta directament un requisit essencial per a la seva validesa formal com a document públic en tota la seva extensió.

Quant al fet que, en el moment d'atorgar-se el primer testament l'any 2003, la normativa vigent no preveia les actuals causes d'abstenció, i que la designació de la notària com a marmessora es va mantenir de forma reiterada en testaments posteriors, cal precisar que ens trobem davant d'un supòsit típic d'aplicació de la llei en el temps, que no pot ser resolt en els termes proposats per la part que promou l'incident. En efecte, el règim jurídic aplicable a la validesa d'un instrument públic -i, en particular, a les condicions en què el notari pot intervenir en la seva autorització- és el vigent en el moment de l'atorgament de l'instrument concret que es pretén fer valer. Això implica que no és jurídicament possible retrotraure l'anàlisi a una situació anterior, ni considerar determinant la regulació existent quan es va atorgar el testament previ, encara que aquest contingui una designació idèntica.

En aquesta situació, la conclusió que assolíem en la resolució que ara s'impugna atesos els antecedents existents resultava lògica i coherent amb l'ordenament existent, sense que l'incident que per aquesta raó s'articula pugui prosperar.

Quart.- Quant al caràcter presumptament desproporcionat que s'atribueix a la sanció aplicada, en el sentit que aquesta desvirtuaria completament la voluntat de la testadora i ocasionaria perjudicis greus als afavorits, aquesta al·legació tampoc pot ser acollida.

En primer lloc, cal recordar que la conseqüència jurídica aplicada no és fruit d'una valoració discrecional sinó que deriva directament de l'aplicació d'una norma imperativa, concretament l' article 49.1 de la Llei del Notariat , que estableix de manera clara que els instruments autoritzats amb infracció del deure d'abstenció no poden tenir la consideració d'instrument públic. Aquesta previsió legal respon a la necessitat de garantir la imparcialitat i la neutralitat del fedatari públic, principis estructurals de la funció notarial, que no poden quedar relativitzats per consideracions de conveniència o oportunitat en el cas concret. En aquesta eventualitat, l'eventual afectació de la voluntat de la testadora o dels interessos dels afavorits no pot desvirtuar l'aplicació d'una norma imperativa que sanciona la manca d'un requisit essencial de validesa formal. La seguretat jurídica exigeix que els instruments públics compleixin estrictament les exigències legals, especialment aquelles relatives a la imparcialitat del notari, atès que aquestes constitueixen una garantia per a tots els intervinents i per al sistema jurídic en el seu conjunt. En conseqüència, no pot considerar-se desproporcionada la conseqüència assolida quan aquesta es troba expressament prevista per la llei i respon a la protecció d'un interès general com és la garantia de la imparcialitat notarial.

Pel que fa a la invocació de l'article 237.2 de la Llei de la successió per causa de mort, segons la qual se sosté que pot substituir el marmessor en l'exercici de les seves funcions, aquesta previsió tampoc resulta pertinent en el present cas. Aquest precepte pressuposa l'existència d'un testament vàlid i eficaç, en el marc del qual es produeix una eventual substitució funcional del marmessor per part de l'hereu. No obstant això, en el supòsit examinat, la qüestió no es limita a la designació o a les funcions del marmessor, sinó que afecta la validesa mateixa de l'instrument testamentari en la seva globalitat.

Cinquè.- Quant a la pretesa manca de motivació que la representació processal de la Sra. Soledat atribueix a la Sentència per no haver justificat suficientment les raons per les quals ens apartàvem del criteri contingut en la nostra primera decisió o no citàvem els preceptes successoris que fiscalitzen el càrrec de marmessor, tal objecció tampoc pot prosperar.

La resolució impugnada identifica de manera expressa l'origen i la raó del canvi de criteri, que no respon a una revisió discrecional del Tribunal, sinó a la necessitat d'adequar-se al pronunciament dictat en via d'empara pel Tribunal Constitucional. En aquest sentit, en la Sentència que ara es qüestiona s'indica de manera expressa tant del sentit de la decisió anterior com el conjunt de deficiències en la motivació apreciades per l'òrgan constitucional, integrant aquests elements la base argumental de la nova resolució en mèrits del deure que imposa l' article 95.1 de la Constitució .

Sisè.- La representació processal de la Sra. Soledat retreu que la Sala ha abdicat de la seva funció jurisdiccional en limitar-se a acatar la sentència del Tribunal Constitucional, sense dictar una resolució pròpia amb valoració de la prova i aplicació de la legalitat ordinària. Aquesta actuació hauria vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva, en mancar de motivació material i ometre totalment l'anàlisi probatòria, incorrent en incongruència omissiva.

Ara bé, la vinculació que imposa l' article 95.1 de la Constitució s'erigeix en un mandat imperatiu que ens obliga a resoldre de conformitat amb la doctrina fixada en via d'empara. Lluny de constituir una renúncia a la jurisdicció, l'actuació d'aquesta Sala n'és l'exercici ple i regular dins dels límits constitucionals que li són propis.

D'altra part, tampoc se'ns pot demanar que, un cop el Tribunal Constitucional ha fixat els criteris determinants per a la resolució del litigi, procedim a un nou examen íntegre de la prova tot construint una argumentació desvinculada d'aquells paràmetres. El que l'ordenament requereix és una resolució coherent amb la doctrina constitucional, integrant-la en el raonament jurídic i extraient-ne les conseqüències que necessàriament se'n deriven, que és exactament el que la resolució impugnada realitza.

Quant a la manca de motivació denunciada, la seva improcedència és igualment manifesta. La resolució identifica amb precisió la raó decisòria -ens referim a la concurrència d'una causa d'abstenció en els termes definits pel Tribunal Constitucional- d'on deriven, les conseqüències jurídiques relatives a la validesa de l'instrument. Que la motivació no coincideixi amb les tesis de la part no n'implica ni l'absència ni la seva insuficiència.

Respecte de la pretesa manca de valoració probatòria no pot prosperar. La decisió no pivota sobre una nova apreciació dels elements de prova, sinó sobre una qualificació jurídica imposada pel criteri constitucional vinculant, que condiciona el resultat del litigi amb independència de qualsevol reiteració analítica del material probatori.

Tampoc la nostra decisió ha incorregut en incongruència omissiva. Aquest vici processal concorre quan el tribunal deixa sense resposta alguna de les pretensions oportunament deduïdes per les parts, vulnerant així el dret a la tutela judicial efectiva en el seu vessant de dret a obtenir una resolució congruent amb les peticions formulades. No és aquest, però, el supòsit que ens ocupa on s'ha donat resposta a les pretensions articulades per les parts segons s'exposa en els seus escrits rectors respectius.

Setè.- També al·lega la representació processal de la Sra. Soledat i dels Srs. Ivan i Ferran que en la sentència dictada en el recurs d'empara el Tribunal Constitucional va excedir-se en les seves funcions, en anar més enllà del control de motivació, entrant a valorar la prova i reinterpretant la normativa civil, fet que hauria desautoritzat la funció dels tribunals ordinaris. Davant això, se sosté que la Sala havia d'integrar aquesta doctrina de manera crítica i no assumir-la acríticament, preservant el seu àmbit jurisdiccional. En no fer-ho i limitar-se a acatar-la, s'hauria vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva (article 10 CE), en renunciar a motivar, valorar la prova i aplicar la legalitat ordinària. Per això, es considera procedent l'incident de nul·litat com a via per reparar aquesta vulneració, d'acord amb els principis d'autotutela jurisdiccional i deure dels tribunals de corregir les seves pròpies decisions inconstitucionals.

Aquest motiu tampoc pot ser estimat per les raons següents.

En primer lloc, convé posar en relleu que no correspon a la Sala valorar si el Tribunal Constitucional ha excedit o no les seves competències, atès que es tracta de l'òrgan suprem en matèria de garanties constitucionals, les resolucions del qual són vinculants en els termes de l' article 95.1 de la Constitució . En conseqüència, el control sobre l'abast de la seva actuació queda fora de l'àmbit propi d'aquesta jurisdicció.

D'altra banda, tampoc és admissible sostenir que aquesta Sala hagués de "filtrar" o matisar la doctrina constitucional. La vinculació que deriva de l' article 95.1 de la Constitució exigeix la seva plena aplicació, sense marge per a una recepció selectiva o crítica. Qualsevol altra interpretació desvirtuaria el sistema de garanties constitucionals i comprometria l'eficàcia de les resolucions dictades en via d'empara.

En aquest context, l'actuació de la Sala no pot entendre's com una renúncia a la seva funció jurisdiccional, sinó com l'exercici d'aquesta dins del marc constitucional vigent, assumint la doctrina fixada pel Tribunal Constitucional i projectant-ne les conseqüències jurídiques amb una motivació coherent i suficient.

Vuitè.- Resta per examinar la qüestió que introdueixen els Srs. Ivan i Ferran quan defensen que la possible infracció del deure d'abstenció de la notària havia de ser objecte de declaració en la via administrativa i, si escau, en la jurisdicció contenciosa administrativa, i no en l'àmbit civil, la qual cosa hauria comportat la vulneració del dret al procés degut i al jutge predeterminat per la llei.

Tampoc aquest plantejament el podem compartir. En efecte, cal distingir entre, d'una banda, la possible responsabilitat disciplinària del notari derivada de l'incompliment dels seus deures professionals, que efectivament s'inscriu en l'àmbit administratiu i queda sotmesa als procediments previstos en la legislació notarial, i, d'altra banda, les conseqüències jurídiques que aquest eventual incompliment pot projectar sobre la validesa d'un instrument públic en el marc d'un litigi civil.

En el present cas, la qüestió controvertida no consisteix a depurar una eventual responsabilitat administrativa de la notària, sinó a determinar si el testament autoritzat compleix els requisits legals necessaris per produir efectes en l'àmbit del dret successori. Aquesta és, inequívocament, una qüestió de naturalesa civil, que correspon als tribunals de la jurisdicció ordinària resoldre, en tant que afecta directament la validesa i eficàcia d'un acte de darrera voluntat.

Des d'aquesta perspectiva, la valoració de la concurrència d'una causa d'abstenció no es realitza amb finalitat sancionadora, sinó com a element integrant del judici de validesa de l'instrument, d'acord amb el règim jurídic aplicable. Això no implica envair l'àmbit propi de la jurisdicció contenciosa administrativa, sinó exercir la funció jurisdiccional civil en allò que li és propi.

En conseqüència, no es pot apreciar cap vulneració del dret al procés degut ni del dret al jutge predeterminat per la llei: la jurisdicció civil era la competent per conèixer del litigi, atesa la seva naturalesa, i la resolució adoptada s'inscriu plenament dins del seu àmbit funcional.

Novè.- En atenció a tot el que ha estat exposat, escaurà desestimar els incidents de nul·litat d'actuacions articulats per les representacions processals dels Srs. Genís, Soledat, Ferran i Ivan, amb relació a la Sentència 177/2025 dictada el dia 12/11/2025, tot imposant als seus promotors el pagament de les costes ocasionades en mèrits de la regla del venciment objectiu.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

DESESTIMAR els incidents de nul·litat d'actuacions articulats per les representacions processals dels Srs. Genís, Soledat, Ferran i Ivan, amb relació a la Sentència 177/2025 dictada el dia 12/11/2025, tot imposant als seus promotors el pagament de les costes ocasionades en mèrits de la regla del venciment objectiu.

Contra l'aute que no admet o que resol l'incident de nul·litat en primera instància es pot interposar un recurs d'apel·lació en el termini de tretze dies hàbils davant la sala competent del Tribunal Superior de Justícia, de la qual no poden formar part els magistrats que eventualment hagin resolt l'incident de nul·litat en primera instància.

Així, per aquest nostre aute, ho manem i signem.