RESPONSABILITAT ADMINISTRATIVA. Indemnització per una discriminació salarial. Inadmissibilitat de la demanda per impugnar-se un acte confirmatori d'un altre anterior consentit i ferm.

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornelia Sola

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000068/2023 ORIGEN.- 1000022/2022 - 0

NIG: 5300545320220000036

SENTÈNCIA 38-2024

PARTS:

Apel·lant: Sra. Manzano

Representant: Sra. Vives

Advocat: Sr. Plana

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Andrade

Advocada: Sra. Salamanca

Apel·lat: MINISTERI FISCAL

Mgfc. Sr. Viñas

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrades: Sra. Elsa Puig Muñoz

Sra. Alexandra Cornella Sola

Andorra la Vella, a la data consignada al marge.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 1000022/2022.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació de la Sra. Manzano va interposar demanda contra el Govern, en què impugnava l'acord adoptat en data 16 de febrer de 2022, desestimatori del recurs formulat contra la resolució de la Secretaria d'Estat de la Funció Pública de 19 d'octubre de 2021, que no va admetre a tràmit la reclamació formulada per l'agent, relativa a una indemnització per discriminació salarial respecte del seu cònjuge. La resolució considera que aquesta sol·licitud ja havia estat desestimada mitjançant una anterior resolució de 18 de març de 2015, que era un acte ferm i consentit per la interessada.

La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 13 de juliol de 2023 va desestimar la demanda, declarant que la resolució impugnada era ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.

2.- La representació de la part agent ha interposat recurs d'apel·lació contra la referida sentència de la Batllia, el qual es fonamenta en síntesi, en les següents al·legacions:

Sobre l'admissibilitat de la reclamació, s'ha de tenir en compte que la resolució de 2015 no conté una anàlisi fidedigna de la realitat salarial de la interessada, per la qual cosa no és vàlida ni eficaç. Posteriorment, mitjançant la Llei 13/2019, es va establir el principi d'inversió de la càrrega de la prova. Consegüentment, la nova reclamació és autònoma respecte de l'anterior.

Sobre el fons, la política salarial era arbitrària i no existeixen avaluacions dels anys 1995 i següents, de manera que la diferència salarial manca de motivació.

La responsabilitat que preveu l'article 19 de la Llei 13/2019 no es limita al règim del Codi de l'Administració. Es tracta d'una actuació continuada i no s'ha iniciat el termini de prescripció.

3.- La representació del Govern s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi la sentència apel·lada, en base als següents arguments:

L'anterior resolució de 2015 és un acte ferm i consentit i l'actual reclamació només reprodueix la mateixa pretensió, ja que es dóna la triple identitat dels elements en què es fonamentaven una i altra.

Sobre el fons, no existeix cap discriminació, ja que les diferències salarials es van fonamentar en la dedicació i l'acompliment de cadascun dels interessats.

L'acció estaria prescrita, pel transcurs del termini d'un any des del moment en què es van consolidar les retribucions com inalterables, i, en tot cas, des de l'entrada en vigor de la Llei 13/2019 en què l'agent fonamenta la seva reclamació.

4.- El Ministeri Fiscal ha sol·licitat igualment la confirmació de la sentència, ja que la nova petició resulta idèntica, o es basa en fets idèntics, a la primera, de manera que existeix duplicitat o reproducció de les pretensions.

5.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Constitueix l'objecte d'aquest procés la reclamació formulada per l'agent en data 15 de setembre de 2021, en què sol·licitava que li fos abonada una indemnització de 54.552,88 EUR, per la discriminació salarial existent respecte del seu cònjuge, ja que considerava que les tasques que tots dos havien desenvolupat eren idèntiques i no es justificava la diferència retributiva existent entre els mateixos.

Les resolucions administratives ara impugnades van acordar la inadmissió de la reclamació formulada per l'agent, en considerar que les pretensions que contenia ja havien estat rebutjades per una anterior resolució de 18 de març de 2015, que constituïa un acte consentit i ferm. Aquesta decisió ha estat confirmada per la sentència apel·lada de la Batllia.

Tercer.- L'examen de les actuacions permet apreciar que, en aquell moment (octubre de 2014), la interessada va reclamar (folis 198-202) l'equiparació del seu salari amb el del seu cònjuge, amb efectes retroactius respecte dels tres anys anteriors, ja que considerava que les tasques que tots dos havien tingut encomanades eren les mateixes.

L'Administració va desestimar aquesta petició el 18 de març de 2015, ja que va considerar que els interessats percebien la mateixa base retributiva i complement de lloc, de manera que les referides diferències retributives obeïen al complement de millora, ja que aquells havien obtingut avaluacions diferents, així com a l'aplicació de l'IPC i dels complements d'antiguitat generats abans de la Llei de la funció pública.

Posteriorment, el 15 de setembre de 2021, la recurrent ha sol·licitat una indemnització pel tracte discriminatori en matèria salarial respecte del seu espòs, durant els 25 anys de durada de la relació laboral, invocant el principi d'igualtat de tracte que proclama la Llei 13/2019, de 15 de febrer, per a la igualtat de tracte i la no-discriminació.

Quart.- Resulta evident que l'objecte de les dues reclamacions formulades els anys 2014 i 2021 és el mateix, ja que aquelles es fonamenten en els mateixos fets, que consisteixen en l'existència d'una diferència entre els salaris que percebien la interessada i el seu cònjuge, tot i que, segons defensa la primera, desenvolupaven les mateixes funcions.

Com va declarar la sentència d'aquesta Sala núm. 01-2015, de 29 de gener:

"Per altra banda, es recorda que segons les sentències 99-35 del 20 de desembre de 1999 i 00-26 del 20 de juny de 2000, existeix duplicitat o reproducció de les pretensions no només quan es reclama el mateix dues vegades, però també en relació amb fets o títols que es podien al·legar molt raonablement en la primera sol·licitud i no es van invocar".

En aquest cas, és cert que la nova reclamació es basa en la Llei 13/2019, que no estava en vigor quan es va formular la primera petició. Tanmateix, el mateix principi d'igualtat de tracte ja regia llavors d'acord amb els articles 6 de la Constitució i 59.3 del Codi de l'Administració (actual article 63.3), el darrer dels quals proclama l'existència de responsabilitat administrativa en cas de trencament de la igualtat davant la llei i davant els serveis públics, pel fet de refusar a alguna o algunes persones els avantatges atorgats a d'altres que es trobin en la mateixa situació, sense que aquesta desigualtat de tracte pugui justificar-se per motius legítims.

En conseqüència, no existeix materialment una alteració de la situació de fet o de dret que permeti reproduir una petició que ja va ser desestimada per mitjà d'una resolució administrativa que va ser consentida i va guanyar fermesa. La mera alteració de les quantitats reclamades no altera aquesta conclusió.

Tampoc la introducció en la Llei 13/2019 del principi d'inversió de la càrrega de la prova resulta rellevant a aquests efectes. Es tracta d'una norma processal que resulta aplicable als litigis seguits després de l'entrada en vigor de la Llei, però que no afecta a la qüestió relativa a la inadmissibilitat de la demanda, en impugnar-se un acte confirmatori d'un altre anterior consentit i ferm.

D'altra banda, la resolució de 18 de març de 2015 contenia una exposició succinta, encara que suficient, dels motius en què es fonamentava, de manera que la interessada podia articular els recursos pertinents davant els òrgans jurisdiccionals, amb ple coneixement de causa. D'aquesta manera, s'ha de refusar l'argument segons el qual la referida resolució no seria vàlida ni eficaç.

En darrer terme, tampoc es pot compartir l'al·legació de la recurrent, segons la qual l'article 19 de la Llei 13/2019 hauria introduït un règim de responsabilitat separat del que contempla el Codi de l'Administració. En efecte, el referit precepte es limita a proclamar que els actes discriminatoris poden generar responsabilitat administrativa, civil o penal, però és evident que cadascuna d'aquestes formes de responsabilitat es regeix per la normativa general aplicable a cadascuna d'elles, i, en el cas de la responsabilitat administrativa, pel Codi de l'Administració.

En definitiva, la interessada va reclamar l'any 2014 l'equiparació salarial amb el seu cònjuge, petició que va ser desestimada mitjançant una resolució consentida per ella. Posteriorment, l'any 2021 torna a plantejar la mateixa qüestió, en base al mateix principi de no-discriminació que ja proclamava inicialment el Codi de l'Administració.

En conseqüència, s'ha de concloure que la demanda era efectivament inadmissible, ja que no es poden impugnar els actes confirmatoris d'altres que han estat consentits, en no haver estat recorreguts en temps i forma, com ha declarat una constant jurisprudència, i recull en l'actualitat l'article 3.2 de la Llei del Procediment Contenciós Administratiu.

Cinquè.- La inadmissió a tràmit de la demanda impedeix examinar els restants arguments que articula la recurrent sobre la qüestió de fons.

Sisè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la Sra. Manzano contra la sentència dictada el 13 de juliol de 2023 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.