IMMIGRACIÓ. Expulsió administrativa durant cinc anys. Proporcionalitat de la mesura.

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornelia Sola

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000022/2024 ORIGEN.- 1000054/2023 - 0

NIG: 5300545320230000101

SENTÈNCIA 27-2024

PARTS:

Apel·lant: Sr. Sainz

Representant: Ídem

Advocat: Sr. Plana

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Narváez

Advocada: Sra. Esteban

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrades: Sra. Elsa Puig Muñoz

Sra. Alexandra Cornella Sola

Andorra la Vella, el 16 de maig de 2024.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 1000054/2023.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El Sr. Sainz va interposar demanda contra el Govern, en què impugnava l'acord adoptat en data 26 de juliol de 2023, que havia desestimat el recurs formulat contra la resolució del Ministeri de Justícia i Interior de 5 de juny de 2023, per mitjà de la qual es va disposar l'expulsió de l'agent del territori nacional durant un període de cinc anys.

La sentència de 16 de febrer de 2024 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles ha desestimat la demanda, declarant que les resolucions impugnades són ajustades a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.

2.- La representació de la part agent ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en resum, en les següents al·legacions:

El recurrent ja va ser objecte d'una advertència d'expulsió, per la qual cosa no es poden tenir en compte els fets succeïts amb anterioritat a la mateixa.

La sentència no ha valorat adequadament el contingut de l'informe pericial i dels emesos pel Ministeri Fiscal en el marc del procés de separació de l'interessat, que posen de relleu una millora del seu comportament.

No hi ha encara sentència ferma de la jurisdicció penal sobre els fets ocorreguts el mes de febrer de 2023, de manera que la seva valoració vulnera el principi de presumpció d'innocència.

L'expulsió perjudicaria la seva filla menor d'edat, que quedaria afectada quant al règim de visites i a la pensió que abona el recurrent.

3.- La representació del Govern s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada, en base a les següents al·legacions:

La permanència de l'interessat a Andorra representa un risc real per a la seguretat de les persones i l'ordre públic, com es desprèn de la seva reiterada conducta antisocial i l'existència de nombrosos antecedents policials i penals, entre d'altres per lesions i maltractaments en l'àmbit domèstic, així com una prèvia advertència d'expulsió.

La mesura d'expulsió té caràcter preventiu i no vulnera el principi de presumpció d'innocència.

Malgrat la presència a Andorra d'una filla menor d'edat de l'agent, la mateixa es troba sota la guarda i custòdia de la seva mare, i no consta la intensitat de la relació que manté amb aquella.

4.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat el magistrat ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons els articles 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia i 160 de la Llei qualificada d'immigració.

Segon.- Com s'ha exposat en els antecedents, la resolució administrativa impugnada del Ministeri de Justícia i Interior va disposar l'expulsió de l'agent del territori nacional durant un període de cinc anys, ja que la seva permanència a Andorra suposa un risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic, d'acord amb l'article 122 de la Llei qualificada d'immigració.

Segons disposa el precepte esmentat:

"1. Com a mesura de prevenció, l'expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d'elements contrastats, del risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic que representa l'entrada o la presència, al Principat d'Andorra, de la persona objecte de la mesura".

Tal com ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasiones sobre la naturalesa de les potestats administratives en aquesta matèria (v. sentència núm. 32-2014, d'11 de juliol):

"...es tracta d'una mesura enquadrada en el marc de la policia administrativa d'estrangers, la finalitat de la qual no és altra que la salvaguarda de l'ordre i la seguretat públics enfront de conductes que resultin susceptibles de pertorbar-los.

Aquesta mesura de policia té una substantivitat pròpia, no revesteix caràcter sancionador i té una finalitat merament preventiva, basada en l'apreciació d'una conducta, degudament contrastada, que pugui fer racionalment preveure la probabilitat d'ulteriors atemptats contra la tranquil·litat pública".

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha proclamat igualment el caràcter preventiu i no pròpiament punitiu o sancionador d'aquest tipus de mesures (sentència Üner c. Països Baixos de 18 d'octubre de 2006).

En conseqüència, no es pot apreciar cap infracció del principi non bis in idem, que pogués derivar de la concurrència de l'expulsió administrativa amb les condemnes ja imposades o que puguin imposar-se per part dels tribunals penals com a conseqüència dels diversos fets que ha examinat la resolució impugnada del Ministeri de Justícia i Interior. En efecte, com ja ha declarat la sentència d'aquesta Sala núm. 1-2022, de 7 de gener:

"Tanmateix, l'expulsió acordada en aplicació de la LQI no constitueix una sanció administrativa, sinó una mesura en el marc de la política d'estrangeria relacionada amb el control dels fluxos migratoris amb la finalitat de procurar una integració i convivència harmòniques dels estrangers al territori de l'Estat, i en segon terme perquè els fets i fonaments de la mesura d'expulsió no són els mateixos que els de la sanció penal i persegueixen la protecció d'un bé jurídic diferent: la pena s'imposa en el marc de la política criminal de l'Estat, mentre l'expulsió del territori nacional en aplicació de la política migratòria, i aquests dos àmbits atenen interessos públics netament diferents, de manera que no resulta possible considerar que l'actuació administrativa ha vulnerat el precitat principi".

Tercer.- En el cas que ara s'examina, l'Administració ha acordat l'expulsió del recurrent del territori nacional durant un període de cinc anys.

Les resolucions administratives i la mateixa sentència apel·lada es basen en la conducta antisocial que l'interessat ha mantingut de forma reiterada, amb nombrosos controls i detencions, bona part dels quals estan relacionats amb la tinença de substàncies estupefaents, però que també es refereixen a la desobediència a l'autoritat, a delictes de lesions havent utilitzat objectes o mitjans amb perill de causar la mort o lesions més greus a la víctima, de maltractaments en l'àmbit domèstic i d'un delicte de lesions doloses que requereixen tractament mèdic per a la seva curació.

Com a conseqüència d'aquests fets, el recurrent ha estat condemnat en tres ocasions per ordenança penal pels delictes de lesions havent utilitzat objectes o mitjans amb perill de causar la mort o lesions més greus a la víctima i de maltractament en l'àmbit familiar, així com controlat en sis ocasions més per sengles contravencions penals, especialment per possessió de marihuana, i detingut en altres dues ocasions posteriors a l'advertència d'expulsió a què es farà referència a continuació.

Sobre l'última detenció, com ha declarat aquesta Sala en supòsits similars, i als efectes d'aquest procés, resulta suficient constatar que no es tracta d'una mera denúncia, sinó que el Batlle instructor ha considerat que existeixen indicis suficients per acordar el processament de l'interessat, de manera que aquest fet es pot tenir en compte per fonamentar la resolució impugnada, sense que això afecti el principi de presumpció d'innocència que invoca el recurrent, atès que aquesta resolució no té naturalesa sancionadora, com abans s'ha exposat.

D'altra banda, l'interessat actua amb una evident contumàcia, atès que, amb anterioritat a l'adopció de la mesura que ara s'examina, ja va ser objecte d'un advertiment d'expulsió el 25 de setembre de 2019, no obstant el qual ha continuat en la mateixa línia de conducta.

No es poden compartir les al·legacions del recurrent, que defensa que no s'haurien de prendre en compte els fets produïts amb anterioritat a aquesta advertència d'expulsió. Com que la resolució administrativa realitza una previsió respecte de la futura conducta de l'interessat en base als seus antecedents, és obvi que s'han de tenir en compte la totalitat dels mateixos, per tal d'efectuar una valoració de conjunt.

En definitiva, no ofereix dubte que els fets acreditats en el procés són suficients per considerar que existeix un risc per a les persones, els béns i per a l'ordre públic, derivat de la permanència de l'interessat en el territori andorrà, per raó de la seva participació en els fets descrits, en la forma que resulten de les resolucions administratives i de la sentència apel·lada, que no es discuteix en realitat en aquest punt.

Quart.- Pel que fa a la proporcionalitat de la mesura adoptada, la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 9 d'abril de 2019 (I.M. c. Suïssa), amb cita d'altres anteriors (Üner c. Països Baixos), enumera els criteris que cal avaluar en cada cas, de la següent manera:

"- la naturalesa i la gravetat de la infracció comesa pel demandant;

la durada de l'estància de l'interessat en el país del qual ha de ser expulsat;

el període de temps transcorregut des de la infracció, i la conducta del demandant durant aquest període;

la nacionalitat de les diverses persones afectades;

la situació familiar del demandant, i especialment, en el seu cas, la durada del seu matrimoni, i d'altres factors que demostrin l'efectivitat d'una vida familiar en el si d'una parella;

si el cònjuge tenia coneixement de la infracció en el moment de la creació de la relació familiar;

si els fills són fruit del matrimoni i, en aquest cas, la seva edat;

la gravetat de les dificultats amb que el cònjuge pot trobar-se en el país al qual el demandant ha de ser expulsat;

l'interès i el benestar dels fills, en particular la gravetat de les dificultats que els fills dels demandant poden trobar-se en el país al qual l'interessat ha de ser expulsat; i la solidesa des vincles socials, culturals et familiars amb el país amfitrió i el país de destinació".

Cinquè.- En aquest cas, és cert que l'agent resideix a Andorra des de 2006. Tanmateix, en l'actualitat es tracta d'una persona major d'edat, que disposa de total autonomia, està separat i no acredita convivència marital.

D'altra banda, no es justifica cap circumstància que pugui suposar una especial dificultat derivada del retorn al seu país d'origen.

En realitat, la dada més rellevant a aquests efectes és la presència a Andorra d'una filla menor d'edat del recurrent, de nacionalitat espanyola. Ara bé, com posa de relleu la sentència apel·lada, la menor està sota la guarda i custòdia de la seva mare, i no consta el grau de relació que manté l'interessat amb la mateixa.

De fet, encara que en el recurs s'invoca el contingut de diversos informes que consten al procediment de separació, que ha tingut en compte el Ministeri Fiscal i que reflecteixen una millora en la seva conducta, aquestes conclusions es contraposen amb l'informe que també consta a les actuacions, segons el qual hi hauria una manca d'implicació del recurrent amb la menor, que seria suplerta pels seus familiars, ja que l'interessat no altera els seus hàbits d'anar al gimnàs un cop acabada la jornada laboral i fins a les 21 hores.

En aquestes circumstàncies, no es pot considerar que la mesura d'expulsió sigui desproporcionada, tenint en compte els nombrosos antecedents del recurrent. Tal com ja es va dir en la sentència d'aquesta Sala núm. 1-2022, de 7 de gener, l'arrelament en una determinada col·lectivitat també comporta el respecte a les normes de convivència que s'ha donat la mateixa.

Per tot això, s'ha de desestimar el recurs d'apel·lació i confirmar en els seus propis termes la sentència impugnada.

Sisè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el Sr. Sainz contra la sentència dictada el 16 de febrer de 2024 pel Tribunal unipersonal del Batlle, Secció Administrativa, la qual es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.