Denegació d'una autorització de construcció (0028/07)

Sentència

Magistrats

Lluís Saura Lluivia Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: AD-0032-1/06 TSA: 60/06

S E N T È N C I A NÚM. 28-2007

PARTS:

Apel·lant: Andrade

Representant: Criado

Advocat: Escolano

Apel·lada: HBLE. COMÚ DE CANILLO

Representant: Moliner

Advocat : Sanz

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Aguilar

Advocat: Agullo

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. LLUIS SAURA LLUVIA

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

A la vila d'Andorra la Vella, el 19 d'abril de 2007

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0032-1/06.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. LLUIS SAURA LLUVIA el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1.- El Sr. Andrade va sol·licitar a l'HBLE. COMÚ DE CANILLO, el dia 6 de desembre de 2005, un permís per a construir un hotel al terreny conegut com a Prat de l'Obac, radicat al Tarter i davant la desestimació per silenci de la seva sol·licitud, el 16 de febrer de 2006 va interposar un recurs d'alçada que la Comissió Tècnica d'Urbanisme va resoldre mitjançant un acord de 29 de març de 2006 en el sentit de no admetre'l a tràmit ja que la sol·licitud de llicència era reproducció d'una altra anterior (presentada el 20 de febrer de 2004 i denegada) la resolució jurisdiccional de la qual estava, a més, pendent de sentència.

2.- La Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, en la sentència número 2006-072, de 15 de setembre de 2006, estimant parcialment la demanda, va anul·lar la resolució de la Comissió Tècnica d'Urbanisme i raonant sobre el fons va considerar que no procedia l'atorgament de la llicència demanada pel Sr. Andrade.

3.- La representació processal del Sr. Andrade interposa un recurs d'apel·lació en el que demana la revocació de la sentència i que se li reconegui el dret a obtenir la llicència, considerant que quan es va demanar aquesta ja no existia la suspensió de llicències establerta en el règim transitori de la Llei general d'ordenament del territori i urbanisme i ni el Govern ni el Comú de Canillo havien declarat una nova suspensió de llicències.

4.- Donat trasllat a la representació del Govern considera que la suspensió parcial i urgent acordada en la Llei de 23 de maig de 2003 va determinar una suspensió generalitzada de llicències de construir que estava en vigor quan es va demanar la segona llicència.

5.- La representació del HBLE. COMÚ DE CANILLO sosté que la suspensió de llicències prevista en la Disposició transitòria de la LGOTU en la segona redacció que se li va donar no té un caràcter limitat en el temps sinó que és operativa fins que els comuns acordin les suspensions pròpies dels estudis per la redacció dels plans generals.

6.- Les parts van demanar la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions escrites, que van formular de la forma més adient als seus interessos respectius, quedant tot seguit les actuacions vistes per deliberació del Tribunal.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Demanada la llicència de construcció d'un hotel en el terreny conegut com Prat de l'Obac al Tarter de Canillo el 6 de desembre de 2005, la qüestió d'interpretació jurídica que la part apel·lant reitera en aquesta segona instància és la de l'abast de la Disposició Transitòria segona de la LGOTU a partir de la modificació experimentada amb la Llei de 23 de maig de 2003, que no fou tractada pel Comú (ja que va desestimar per silenci la sol·licitud de llicència) ni per la Comissió Tècnica d'Urbanisme (que va inadmetre el recurs d'alçada per considerar la petició de llicència una reproducció d'una altra anterior pendent de sentència) ni fou tractada per la sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que va desestimar la demanda sense pronunciar-se sobre l'abast temporal de la Disposició transitòria citada.

Cap incidència ha de tenir en aquest litigi el que es va tramitar amb la referència AD-0081-2/04, que, referit a un avantprojecte de construcció presentat per la mateixa persona sobre el mateix objecte i lloc, va rebre pronunciaments judicials denegatoris del permís perquè els avantprojectes no entren en l'àmbit de l'excepció a la suspensió prevista en la Disposició Transitòria citada; convé significar que en el cas citat, la sol·licitud s'havia presentat el 20 de febrer de 2004, és a dir, quan no havien passat dos anys des de la entrada en vigor de la Llei de modificació puntual i urgent de la LGOTU i no es va plantejar ni analitzar la durada temporal de la suspensió.

Tercer.- El cas que se sotmet a consideració jurisdiccional en aquest litigi, en canvi, gira en torn a la vigència temporal de la suspensió acordada per la Llei esmentada, de 23 de maig de 2003, de modificació puntual i urgent de la Disposició transitòria segona de la LGOTU.

Per la part apel·lant, la moratòria en l'atorgament de llicències que va entrar en vigor -el 19 de juny de 2003- amb la Llei de 23 de maig de 2003, no té caràcter indefinit, ja què la seva eficàcia queda expressament limitada en el temps per la pròpia Disposició transitòria segona i en atenció a que el termini de dos anys que la Disposició transitòria primera donava als comuns per tenir definitivament aprovats els plans d'ordenació i urbanisme havia finalitzat; i si el termini de dos anys es considerava rehabilitat pel mateix període amb la modificació legal, ja havia acabat el mes de juny de 2005, i més quan el Govern no havia exercit les facultats de prorrogar la suspensió que li atribueix la Disposició transitòria quarta; en conseqüència, demanada la llicència el 6 de desembre de 2006 no havia cap raó per aplicar la moratòria.

Pel Comú de Canillo i pel Govern que representa la Comissió Tècnica d'Urbanisme, la moratòria es va dictar davant l'incompliment generalitzat de la Disposició transitòria primera per part de tots els comuns i no pot tenir altra efecte que l'indefinit, fins que les autoritats comunals adoptin, amb caràcter substitutiu de la suspensió legalment acordada, les mesures de suspensió de llicències que preveuen, amb caràcter voluntari i necessari respectivament, els articles 90 i 91 de la LGOTU.

Per resoldre la qüestió plantejada cal tenir en compte que el règim de transitorietat dissenyat per la LGOTU partia d'una previsió fàctica que els transcurs del temps ha demostrat de compliment impossible: que els comuns tinguessin definitivament aprovats els plans d'ordenació i urbanisme el 24 de gener de 2003 (Disposició transitòria primera 1) i en aquest marc la Disposició transitòria segona 2 imposava la suspensió de llicències fins que, evidentment molt abans dels dos anys, fos substituïda per les suspensions associades a l'inici dels estudis dels nous planejaments o a la seva aprovació provisional; i la raó d'aquesta suspensió legalment acordada no era altra que, com ha indicat aquesta Sala en la sentència 24- 2006, de 24 d'abril, evitar que hi hagi construccions que puguin ser edificades abans d'entrar en vigor els plans d'ordenació i urbanisme dels Comuns.

Aquesta lògica va palesar la seva greu manca d'adequació a la realitat que li donava sentit quan, després de dos anys de publicació de la LGOTU cap comú havia aprovat el pla d'ordenació urbanística parroquial; i va ser per aquesta raó que el Consell General va haver de dictar un nou pronunciament sobre el règim transitori, amb la justificació que l'exposició de motius explica, d'evitar que una mes que previsible petició anormalment elevada de sol·licituds de llicències pugui hipotecar les previsions dels nous plans d'ordenació i urbanisme.

Tot i que la tècnica legislativa emprada podia haver estat una altra enlloc d'acudir a una modificació del redactat de la Disposició transitòria segona, l'abast de la Llei de modificació puntual i urgent s'ha d'interpretar en el context de l'exposició de motius que la justifica. I és que la Llei de modificació puntual i urgent de la LGOTU es va dictar, amb la justificació que conté i que hem exposat, amb la finalitat de substituir el règim transitori originàriament dissenyat per un de nou, que va consistir en acordar una moratòria de construcció generalitzada fins que els comuns aprovin els seus instruments d'ordenació i urbanisme parroquial, i únicament quedaven excloses de la suspensió els projectes presentats als comuns amb anterioritat a la moratòria.

Per tant, va ser el Consell General qui, en ús de la sobirania legislativa que li atribueix la Constitució, va establir un nou règim de transitorietat innovant, en atenció a les raons que conté la pròpia Llei, el règim originàriament establert amb l'efecte de suspendre l'atorgament de llicències fins que cada comú decideixi allò que estimi convenient sobre la suspensió cautelar de llicències en els termes que la LGOTU estableix.

Quart.- Arribats a aquest punt, cal analitzar en quina mesura una previsió legal d'aquesta naturalesa afecta el dret constitucional dels ciutadans a la propietat privada, que la part apel·lant consideraria vulnerat en la mesura que impediria fer efectiu una de les seves manifestacions, com l'és la de construir d'acord amb la legalitat urbanística vigent, i que resultaria bloquejat indefinidament per la disposició legal comentada.

Quan l'article 27 de la Constitució reconeix el dret a la propietat privada ho fa modulant-lo amb les limitacions derivades de la funció social de la propietat i una de les més importants és la del seu exercici d'acord amb l'interès públic urbanístic, que imposa als poders públics la necessitat de vetllar per que no es consagrin situacions irreversibles en el territori que facin difícil, quan no impossible, materialitzar les previsions dels instruments de planejament en estudi.

No existeix, per tant, vulneració del dret constitucional esmentat amb la mesura legal aprovada el 23 de maig de 2003 perquè no és en sí mateixa il·limitada en el temps sinó que la seva durada està directament vinculada a la diligència amb la que actuïn els comuns en l'elaboració, tramitació i aprovació dels seus instruments d'ordenació del territori i urbanisme, de manera que en la mesura que es pugui acreditar que per causes injustificables un retard desproporcionat en aquesta activitat hagi ocasionat directament un perjudici econòmic o d'altra mena, els titulars dels drets afectats per la tardança puguin formular la oportuna reclamació de responsabilitat administrativa.

En atenció a tot el que s'ha exposat, cal desestimar el recurs d'apel·lació i confirmar la sentència.

Cinquè.- No s'aprecien circumstàncies determinants d'un pronunciament especial sobre el pagament de les despeses d'aquest segona instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Andrade contra la sentència 2006-72, de 15 de setembre, dictada per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles. No es fa cap pronunciament sobre el pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.