Recurs d'apel·lació sobre la remoció del càrrec de curadora i la revisió de mesures de suport

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Vincent Aniére Carles Cruz Moratones

SENTÈNCIA 000022-2026 DE 10/03/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 10/03/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000221/2025

Nig : 5300542120190003887

SENTÈNCIA 00022/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Vives

Advocada: Sra. Villegas

Apel·lat: Sr. Conde

Advocat: Alvarado

MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Revisió mesures de suport, valoració de la prova

Andorra la Vella, a 10 de març del 2026

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 30/11/2020 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Primer.- Declarar al Sr. Conde, nascut a Toledo (Espanya) el 18 de novembre del 1958, de nacionalitat espanyola i amb DNI núm. XXXX, incapacitat en els termes establerts en la present resolució.

Segon.- Establir com a institució tutelar la figura del Tutor amb l'extensió que deriva de la present resolució.

Tercer.- Nomenar com a Tutor del Sr. Conde a la seva esposa Sra. Vives. Es donarà possessió del càrrec a la tutora quan hagi guanyat fermesa la present sentència i en període d'execució, la qual haurà de comparèixer als efectes d'acceptar el nomenament i assabentar-se dels deures i obligacions inherents a la funció.

Quart.- Lliurar còpia legalitzada de la present sentència, un cop esdevinguda ferma, al Registre Civil del Principat d'Andorra per a què es procedeixi a les inscripcions corresponents.

Cinquè.- No efectuar una especial condemna en costes."

2.- El 29/07/2024, el Ministeri Fiscal instava la incoació d'un procediment de revisió de les mesures de suport existents en relació amb el Sr. Conde en seguiment a la compareixença realitzada per la directora i coordinadora de la ORG_1 on es troba ingressat.

3.- Un cop incoat el procediment corresponent en demanda de revisió de mesures de suport, el 26/11/2024, la representació processal de la ORG_3 formulava demanda de remoció del càrrec de tutora amb proposta de mesures alternatives, demanant es dictés Sentència acordant la remoció de la Sra. Vives com a curadora del seu espòs, Sr. Conde; nomenant la FUNDACIÓ PRIVATA TUTELAR nova curadora i acordant que es traslladi el Sr. Conde al centre sociosanitari ORG_2.

Aquesta demanda s'inadmetia a tràmit per aute de 30/01/2025.

4.- El Ministeri Fiscal, el Govern d'Andorra, el defensor judicial del Sr. Conde i la lletrada de la Sra. Vives han presentat les al·legacions que han considerat oportunes en el present litigi i proposat la pràctica de proves. Convé ressaltar que només la Sra. Vives s'ha oposat a què se la remogués del càrrec de tutora del seu espòs.

5.- Practicats els mitjans de prova considerats escaients i necessaris, el dia 29/09/2025 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Primer.- Acordar la revisió de les mesures en matèria de capacitat establertes mitjançant sentència dictada el 30 de novembre de 2020 (causa 5000560/2019, Stc. núm. 0000134/2020) en relació al Sr. Conde nascut el XXXX, de nacionalitat espanyola i amb núm. de DNI XXXX. Actualment amb domicili a la ORG_1, Av. Príncep Benlloch, núm. XXXX, Andorra la Vella, Principat d'Andorra.

Segon.- Substituir la declaració d'incapacitat del Sr. Conde per l'establiment de mesures judicials de suport en favor seu, amb subjecció a curatela representativa i assistencial.

Tercer.- Revocar a la seva esposa Sra. Vives com a titular del càrrec tuïtiu i nomenar com a curadora del Sr. Conde a la ORG_0.

Es donarà possessió del càrrec amb caràcter definitiu quan la present sentència hagi guanyat fermesa i en període d'execució. La curadora, a través de la seva representant, haurà de comparèixer a la Batllia a efectes d'acceptar el nomenament.

Quart.- Establir que la curatela constituïda es desplegarà en els àmbits i en els termes detallats en el fonament de dret quart.

Cinquè.- Lliurar còpia legalitzada de la present sentència, un cop esdevinguda ferma, al Registre Civil del Principat d'Andorra per a què es procedeixi a les inscripcions corresponents.

Sisè.- No efectuar una especial condemna en costes".

6.- La direcció lletrada de la Sra. Vives ha formulat recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, demanant es dicti nova Sentència que revocant-la, acordi mantenir la seva defensada en el càrrec de curadora del seu marit, com ho feia des de molts anys i com a mínim des del 2020.

La part apel·lant fonamenta el seu recurs en una indeguda valoració de la prova practicada per part del tribunal d'instància pel que fa a la remoció de la Sra. Vives del càrrec de curadora del seu espòs, Sr. Conde. Sosté que la sentència impugnada conclou erròniament que la seva actuació resultava perjudicial per a la salut, el benestar i la dignitat del tutelat, sense que consti en autes cap element probatori objectiu que acrediti l'existència d'un risc real o efectiu derivat del seu comportament. Afegia que la resolució es fonamenta essencialment en les declaracions del personal auxiliar de la residència, les quals evidenciarien únicament l'existència de desavinences i discrepàncies en la manera d'atendre el pacient, però no cap actuació que hagi compromès la seva salut. Destaca que no constava cap informe mèdic desfavorable ni cap pronunciament facultatiu que qüestioni la seva idoneïtat per exercir la curatela; al contrari, el metge de capçalera hauria manifestat que la seva intervenció no posava en risc el pacient i que la seva conducta responia a una preocupació constant pel seu estat. Referia que les discrepàncies que mantenia amb la direcció del centre residencial tenen l'origen en les queixes formulades per ella davant mancances organitzatives i de personal, i que aquestes tensions no poden erigir-se en causa suficient per acordar la seva remoció. Entén que la sentència confon la conflictivitat relacional amb una suposada manca d'idoneïtat, sense que s'hagi acreditat cap incident greu ni perjudici efectiu per al tutelat.

D'altra part, al·lega que la decisió adoptada resulta desproporcionada i contrària a l'interès superior de la persona amb mesures de suport, atesa la dedicació continuada de l'esposa al llarg de dècades i l'absència de prova concloent que justifiqui la substitució per una entitat tutelar. Considera que la remoció comporta un perjudici per al Sr. Conde en privar-lo del seu referent familiar més pròxim i sol·licita, en conseqüència, la revocació parcial de la sentència en aquest extrem.

7.- El Ministeri Fiscal s'oposa parcialment al recurs i considera ajustada a Dret la decisió d'atribuir a la ORG_0 els àmbits econòmic, mèdic, de salut i juridicoadministratiu, si bé entén que la Sra. Vives pot continuar exercint funcions de suport en l'esfera personal.

Exposa que, tot i no haver-se acreditat perjudicis efectius per al Sr. Conde, sí que han quedat constatades actuacions inadequades (com una mobilització sense personal qualificat o decisions alimentàries no ajustades a la seva clínica) que comportaven un risc potencial incompatible amb l'exercici íntegre de la curatela.

Tanmateix, atenent la seva condició d'únic familiar directe i la dedicació sostinguda al llarg dels anys, considera proporcionat mantenir-la en l'àmbit personal, però reservar a l'entitat tutelar especialitzada la gestió dels altres àmbits, en garantia més completa de l'interès superior del Sr. Conde.

El defensor judicial del Sr. Conde es limita a sotmetre's al criteri del Tribunal pel que fa a la titularitat de la curatela, sense oposar-se a la pretensió de la Sra. Vives, si bé subratlla que en tot cas ha d'imperar el criteri mèdic i la salvaguarda del benestar i la salut del pacient.

Assenyala que la prova practicada va evidenciar una disparitat de criteris entre les decisions mèdiques i la voluntat protectora de l'esposa, generant una certa incompatibilitat en l'àmbit assistencial, tot i reconèixer la bona fe i dedicació constant d'aquesta.

Entén que ambdues solucions (retornar la curatela a la Sra. Vives amb eventuals limitacions en matèria mèdica, o mantenir-la en la ORG_0 garantint el manteniment del vincle afectiu) poden resultar prou garantistes, i deixa la decisió final al prudent criteri de la Sala.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- El present recurs d'apel·lació es dirigeix únicament contra el pronunciament tercer de la Sentència núm. 000091/2025, de 29 de setembre, dictada en el procediment de revisió de mesures de suport relatives al Sr. Conde, quan revoca la Sra. Vives en la titularitat del càrrec tuïtiu que fins ara desenvolupava respecte dels eu espòs, nomenant la ORG_0 com a curadora.

No es discuteix en aquesta alçada ni la necessitat d'establir mesures judicials de suport, ni la configuració d'una curatela representativa i assistencial, ni tampoc l'abast material d'aquestes mesures, atesa la situació clínica del Sr. Conde, caracteritzada per un deteriorament cognitiu sever, dependència absoluta i anul·lació pràctica de les seves capacitats volitives i d'autogovern.

El debat es concentra, doncs, en determinar si la decisió de remoure l'esposa del càrrec respon a una errònia valoració de la prova o a una apreciació desproporcionada dels fets que s'han de considerar acreditats.

Segon.- El Sr. Conde compta actualment amb 67 anys i es troba unit en matrimoni amb la Sra. Vives, qui exerceix el càrrec tuïtiu des de l'any 2020 i constitueix, en la pràctica, l'únic referent familiar efectiu de què disposa. Aquesta circumstància, lluny de ser menor, configura el context humà en què s'inscriu la controvèrsia i explica, en bona part, la intensitat emocional amb què la seva esposa viu la situació del seu marit.

Des d'una perspectiva estrictament clínica, la situació del Sr. Conde ha de considerar-se greu: pateix un deteriorament cognitiu sever associat a una hidrocefàlia obstructiva crònica secundària a una meningitis tuberculosa patida en la infància, a la qual s'afegeix un trastorn depressiu vinculat a la seva patologia orgànica. Actualment, es troba ingressat de manera estable al centre sociosanitari Clara Rabassa i, segons ha exposat el seu metge de capçalera en el decurs de les actuacions, presenta un estat que pot qualificar-se de semi vegetatiu, amb absoluta impossibilitat de desplaçament autònom, absència d'ús funcional del llenguatge i incapacitat d'entesa o d'expressió de voluntat, exterioritzant únicament reaccions de caràcter primari mitjançant sons guturals que no poden ser interpretats com a manifestacions deliberades de desig o rebuig.

Tercer.- En aquest marc, la prova testifical practicada ofereix una imatge coincident quant a la profunda estimació que la Sra. Vives professa al seu espòs, una dedicació que, segons els declarants, ha esdevingut amb el pas del temps extraordinàriament intensa i absorbent, fins al punt d'adquirir trets que podrien qualificar-se de quasi obsessius en tot el relatiu a la seva cura.

Aquesta intensitat afectiva es manifesta, segons relaten els professionals del centre, en una percepció permanent que el seu espòs pateix fred, la qual cosa la condueix a exigir que sigui mantingut excessivament abrigat amb mantes gruixudes i mitjons de llana fins i tot en períodes estivals, circumstància que en algunes ocasions ha comportat l'aparició d'eritemes cutanis derivats d'una temperatura corporal elevada.

Aquesta mateixa dinàmica es reprodueix en l'àmbit de la higiene íntima. La Sra. Vives verifica amb freqüència el bolquer del seu espòs per assegurar-se que es troba net, procedint a tocaments en zones íntimes amb la finalitat de comprovar l'estat de la pell o la presència d'humitat fins i tot en la zona del prepuci. Segons la prova practicada, aquestes actuacions no sempre s'han limitat a l'espai estrictament privat de l'habitació, sinó que en determinades ocasions s'han produït en zones comunes, a la vista d'altres residents i familiars, amb la consegüent afectació de la intimitat i dignitat del Sr. Conde, qui, per la seva pròpia situació, no pot oposar-se ni preservar-se davant d'aquestes exposicions.

En l'àmbit alimentari i d'hidratació, els testimonis han coincidit a assenyalar que la Sra. Vives considera insuficient la cobertura de les necessitats nutricionals i hídriques que el centre proporciona al seu espòs, i que, en conseqüència, li administra quantitats significatives de iogurts i aigua al marge de les pautes establertes per l'equip tractant. Aquesta pràctica, a banda de generar episodis d'inconfort físic -ventre distès, alteracions en la qualitat de les deposicions- comporta un risc objectiu rellevant atesa la disfàgia diagnosticada, que exigeix que els líquids mínimament fluids siguin dispensats amb espessidors per evitar situacions de broncoaspiració que en alguna ocasió ja han exigit del seu ingrés al centre hospitalari. Respecte d'aquest comportament, el metge tractant ha precisat que el pacient es troba correctament alimentat i hidratat d'acord amb els estàndards clínics i que el fet que obri la boca quan se li apropa una cullera respon a un gest reflex, no a l'expressió d'una necessitat conscient de menjar.

Pel que fa a la mobilització, ha quedat acreditat que els trasllats del llit a la cadira han de realitzar-se mitjançant la grua homologada de què disposa el centre, per garantir la seguretat del pacient i del personal. No obstant això, la Sra. Vives, interpretant els sons guturals que el seu espòs emet durant aquesta operació com a signes inequívocs de patiment, ha exigit en diverses ocasions que la maniobra es realitzés manualment, en contra de les normes internes i de les indicacions de seguretat. D'altra part, en supòsit en què el personal no ha pogut atendre immediatament la seva demanda, consta que ha requerit l'ajuda de persones alienes al centre -segons es desprèn de les declaracions, una d'elles procedent d'un bar veí- per mobilitzar el seu espòs a braços amb la finalitat de canviar-lo, amb l'evident risc que una maniobra d'aquesta naturalesa comporta per a la seva integritat física.

Quart.- En aquesta alçada, la recurrent centra una part essencial de la seva impugnació en la valoració probatòria efectuada en la instància, sostenint que les conductes que se li atribueixen no poden tenir la transcendència que la resolució els atorga, atès que els testimonis que les van relatar no eren metges. Segons aquesta línia argumental, només una declaració facultativa podria dotar de consistència suficient la constatació d'una actuació inadequada en l'àmbit assistencial.

Aquesta objecció, formulada en aquests termes, no pot ser compartida. En primer lloc, perquè confon el pla de la valoració clínica o diagnòstica, que efectivament correspon al saber mèdic, i el de la constatació fefaent de fets materials que es produeixen en el dia a dia de l'atenció assistencial. La sentència d'instància no es fonamenta en apreciacions mèdiques complexes emeses per personal no qualificat, sinó en la descripció de conductes concretes que han estat observades directament per qui té encomanada professionalment la cura diària del pacient.

En qualsevol cas, no pot obviar-se que els auxiliars d'infermeria i el personal que assegura l'atenció directa dels pacients no són testimonis ocasionals o aliens a la realitat que descriuen, sinó professionals que desenvolupen precisament la seva tasca en l'àmbit de la vigilància, la higiene, l'alimentació i la mobilització dels residents. La seva funció comporta l'aplicació quotidiana de pautes mèdiques establertes per facultatius i, correlativament, la detecció immediata de qualsevol desviació respecte d'aquestes pautes. Són, en conseqüència, persones especialment habilitades per advertir disfuncions en el compliment de protocols assistencials, perquè aquesta és, en definitiva, la seva feina.

D'altra part, les declaracions d'aquest personal no han estat aïllades ni incongruents, sinó concordants entre si i coherents amb les pautes mèdiques acreditades en el procediment. Quan els testimonis assenyalen que el subministrament de líquids sense espessidor en un pacient amb disfàgia comporta risc de broncoaspiració, no estan emetent una opinió mèdica autònoma, sinó descrivint una desviació respecte d'una pauta coneguda i establerta per l'equip facultatiu. Quan relaten que la mobilització manual sense grua incrementa el risc de lesió, no formulen un diagnòstic, sinó que constaten la inobservança d'un protocol de seguretat que ells mateixos estan obligats a aplicar.

En aquesta situació, en cap cas la manca de titulació mèdica dels testimonis que han declarat pot invalidar les constatacions materials que han realitzat. La valoració probatòria efectuada en instància no es recolza en opinions tècniques improcedents, sinó en la descripció de fets materials observats per professionals especialment situats per advertir-los. Des d'aquesta perspectiva, l'argument de la recurrent no revela cap errònia valoració de la prova, sinó una discrepància amb la conclusió jurídica que se'n deriva, discrepància que, com s'ha exposat, no pot prosperar.

Cinquè.- La recurrent sosté igualment que les conductes que li han estat atribuïdes no permeten inferir l'existència d'un perill significatiu per a la salut o el benestar del seu espòs. Afirma que, ben al contrari, el seu metge tractant ha posat de manifest la dedicació constant amb què se'n cuida, i que la disfàgia que pateix el Sr. Conde comporta, per la seva pròpia naturalesa, el risc d'ennuegament fins i tot amb la mateixa saliva, de manera que no podria atribuir-se a l'administració ocasional d'algun iogurt addicional una eventual situació de risc. En definitiva, defensa que el conflicte té el seu origen en una animadversió manifesta del centre envers la seva persona, motivada pel fet que ella es limita a exigir el respecte dels drets del seu espòs, i que les desavinences existents no poden, en cap cas, justificar la seva remoció del càrrec que exerceix amb entrega i fidelitat.

Aquesta línia argumental mereix una anàlisi ponderada, però no pot ser acollida en els termes en què es formula. En primer lloc, cal precisar que la resolució impugnada en cap cas qüestiona la dedicació personal de la Sra. Vives ni posa en dubte l'afecte que té envers el seu espòs. El metge tractant ha reconegut, efectivament, la seva presència constant i la seva preocupació pel pacient. Ara bé, la qüestió litigiosa no consisteix a determinar l'estima al seu espòs, sinó si l'exercici del càrrec tuïtiu s'ha desenvolupat amb plena adequació als criteris objectius que exigeix la situació clínica del Sr. Conde.

Des d'aquesta perspectiva, i pel que respecta a la disfàgia, és cert que es tracta d'una patologia que comporta un risc inherent d'aspiració, fins i tot en absència d'ingesta. Tanmateix, aquesta circumstància no invalida la necessitat d'observar escrupolosament les pautes establertes per minimitzar aquest risc. El fet que un pacient pugui ennuegar-se amb la mateixa saliva no legitima, en cap cas, la dispensació de líquids sense espessidor ni la sobrealimentació al marge del criteri mèdic. La prevenció del risc no es fonamenta en l'eliminació absoluta de la possibilitat d'incident, sinó en la reducció raonable i diligent de les probabilitats que aquest es produeixi tal com ho ha explicat el metge tractant del Sr. Conde en el decurs de la seva testifical que, tanmateix, ha referit haver explicat a la Sra. Vives que les seves necessitats ja es trobaven cobertes i el risc que un excés d'ingesta d'aliments i líquids podia comportar pel pacient. Des d'aquesta perspectiva, l'administració reiterada de productes no ajustats a les pautes, encara que sigui amb la convicció subjectiva que el pacient pot tenir gana, no pot trivialitzar-se, sinó que deixa entreveure que concorre una conducta persistent per part de la Sra. Vives que participa d'un increment del risc per a la pròpia vida del Sr. Conde en un context ja de per si delicat.

És comprensible que la recurrent pugui interpretar determinats gestos reflexos del seu espòs (com l'obertura de la boca davant d'una cullera o l'emissió de sons guturals) com a senyals de necessitat o incomoditat. Però la interpretació subjectiva d'aquests automatismes no pot prevaldre sobre l'avaluació clínica dels professionals tractants, que han explicat que es tracta de reaccions reflexes i no d'expressions conscients de voluntat. L'exercici de la curatela exigeix, precisament, la capacitat de subordinar la intuïció afectiva al criteri tècnic, per més sincera que aquella sigui.

En aquesta mateixa línia, tampoc no pot admetre's que les eventuals demores o impossibilitats puntuals del personal del centre per atendre immediatament una necessitat percebuda per la recurrent autoritzin a prescindir dels protocols establerts. És comprensible que, en determinats moments, el personal pugui no respondre amb la immediatesa desitjada per la familiar; però aquesta circumstància no habilita la curadora a substituir els procediments reglats per actuacions improvisades, ni a mobilitzar el pacient manualment sense els mitjans homologats, ni a recórrer a tercers no qualificats per realitzar maniobres que comporten risc físic. Els protocols assistencials no són formalitats prescindibles, sinó instruments de seguretat destinats a protegir la integritat del pacient. Saltar-se'ls sota la convicció subjectiva no només no elimina el risc, sinó que pot incrementar-lo de manera significativa. L'exercici de la curatela exigeix precisament la capacitat d'acceptar els límits que imposa l'organització assistencial i de canalitzar les eventuals queixes per les vies adequades, sense substituir unilateralment els criteris professionals per decisions pròpies. La impaciència davant d'una atenció que es considera insuficient no legitima la vulneració dels estàndards de seguretat.

Quant a la suposada animadversió del centre, tampoc no pot prosperar com a fonament de revocació de la decisió impugnada. La sentència d'instància no es basa en una valoració subjectiva del caràcter de la recurrent ni en una adhesió acrítica a la versió del centre, sinó en la constatació de fets concrets que han estat corroborats per diversos testimonis i ponderats en el seu impacte sobre la salut, la seguretat i la dignitat del pacient. L'existència de desavinences no invalida la realitat dels fets, ni converteix en mer conflicte interpersonal allò que la prova revela com a desviació reiterada dels protocols assistencials.

En definitiva, la Sala no pot compartir la tesi segons la qual la remoció s'hauria fonamentat en una exageració de conductes innòcues o en una reacció desproporcionada davant de discrepàncies menors. El que es valora no és un acte aïllat ni un desacord puntual, sinó una pauta de comportament persistent que, encara que inspirada en l'afecte, es tradueix en intervencions al marge de les directrius professionals i en una exposició objectiva del pacient a riscos evitables. L'interès superior del Sr. Conde exigeix que les decisions relatives a la seva alimentació, mobilització i higiene es prenguin amb estricte respecte als criteris tècnics establerts, i no poden quedar subordinades a la percepció subjectiva de qui, per molt que l'estimi, no pot substituir el saber clínic ni el protocol assistencial.

Sisè.- El Ministeri Fiscal, si bé interessa substancialment la confirmació de la resolució dictada en la instància, introdueix en el seu escrit de contesta una matisació rellevant, en el sentit de preservar a favor de la recurrent la possibilitat de continuar prestant suport assistencial en l'àmbit estrictament personal quan es trobi amb el seu espòs, tant a l'interior del centre residencial com eventualment en sortides a l'exterior, mantenint així una dimensió activa de la seva intervenció en la cura quotidiana.

Aquesta proposta, que parteix d'una comprensible voluntat de conciliar la protecció jurídica amb el manteniment del vincle afectiu, mereix una anàlisi específica. En efecte, no pot desconèixer-se que la relació matrimonial constitueix un element central en la biografia i identitat del Sr. Conde, i que la presència de la seva esposa, amb qui ha compartit dècades de convivència, no és un factor neutre en la seva esfera emocional, encara que les seves capacitats cognitives es trobin profundament deteriorades. La dimensió afectiva no pot ser exclosa de l'anàlisi, perquè la protecció de la persona amb discapacitat no es limita a la salvaguarda física, sinó que comprèn també la preservació de la seva història personal i dels seus vincles.

Tanmateix, aquesta Sala ha de diferenciar clarament l'àmbit propi al vincle afectiu que en cap moment ha estat ni serà objecte de restricció, i l'atribució d'un espai autònom d'actuació assistencial que pugui interferir amb els protocols i criteris professionals que regeixen la cura del pacient. La resolució impugnada no impedeix, ni directa ni indirectament, que la Sra. Vives visiti el seu espòs, l'acompanyi, li parli, li proporcioni afecte, ni que participi en activitats compatibles amb les directrius del centre. El que es limita és la capacitat de decisió substitutiva i d'intervenció al marge de les pautes establertes.

La proposta del Ministeri Fiscal, si s'interpretés en el sentit d'atorgar a la recurrent un marge d'actuació assistencial propi, podria generar una zona d'ambigüitat funcional difícilment compatible amb la finalitat preventiva que inspira la mesura adoptada. Dit en altres termes, no es tracta d'excloure la seva participació afectiva, sinó d'evitar que, sota l'etiqueta del suport personal, es reprodueixin dinàmiques d'intervenció que la prova ha revelat com a problemàtiques. La frontera entre l'acompanyament emocional i la intervenció assistencial material no sempre és nítida, especialment en un context en què la recurrent ha mostrat una tendència persistent a substituir el criteri professional per la seva percepció subjectiva de les necessitats del pacient.

Això no significa que la Sala desconegui el valor terapèutic que pot tenir la presència de la seva esposa, ni que negui la conveniència que pugui participar, sota la supervisió i coordinació del centre, en activitats compatibles amb els protocols establerts. Però aquesta participació ha de quedar integrada en el marc organitzatiu i tècnic de la institució i no pot configurar-se com un àmbit autònom d'actuació desvinculat de les directrius professionals.

En conseqüència, la protecció de l'interès superior del Sr. Conde exigeix mantenir la coherència decisòria i assistencial que es deriva del nomenament de la ORG_0 com a curadora, sense crear espais de competència paral·lela que puguin generar disfuncions o conflictes. El manteniment del vincle afectiu i de la presència de la recurrent amb el seu espòs és no només possible sinó desitjable; però aquesta presència no pot traduir-se en una facultat d'intervenció assistencial al marge o en contradicció amb els protocols que garanteixen la seva seguretat i dignitat.

Setè.- Per tot el que s'ha exposat, escaurà desestimar el recurs d'apel·lació articulat i confirmar la resolució dictada en tots els seus extrems.

Vuitè.- Atesa la naturalesa dels interessos examinats, no escau fer pronunciament respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació formulat per la direcció lletrada de la Sra. Vives contra la Sentència de la Batllia 91/2025 de 29-9-2025 que confirmem íntegrament. I sense fer pronunciament respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.