La manca d'oferiment de la quitança en el termini que preveu la Llei transforma l'acomiadament no causal en indegut (3000002/2020)

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Alexandra Cornelia Sola Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000312/2021 ORIGEN: 3000002/2020 - 00

NIG: 5300542120190004229

PARTS:

Apel·lant: Sr. Tejada

Representant: Sra. Almansa

Advocat: Sra. Salas

Apel·lat: Ferreras

Representant: Sr. Moliner

Advocat: Sr. Canals

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Jaume Tor Porta

Sra. Alexandra Cornella Sola

OBJECTE: La manca d'oferiment de la quitança en el termini que preveu la Llei transforma l'acomiadament no causal en indegut.

SENTÈNCIA 026-2022

Andorra la Vella, el 11 de febrer del 2022. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació processal del Sr. Tejada va interposar demanda a tramitar pel procediment laboral contra la societat Ferreras, en què sol·licitava que es dictés Sentència condemnant la demandada a pagar la suma de 8.642,02.-

EUR, més els interessos legals corresponent. També sol·licitava que aquest import fos declarat a la CASS i que es condemnés la societat demandada a pagar les costes ocasionades, incloent-hi els honoraris d'advocat i de procurador.

2.- La representació processal de la societat Ferreras contestava la demanda formulada oposant-se a les pretensions que s'hi contenien, sol·licitant es dictés Sentència desestimant-la i imposant al demandant el pagament de la totalitat de les costes.

3.- Practicats els mitjans de prova proposats que varen ser declarats pertinents i necessaris i evacuats pels litigants els seus respectius escrits de conclusions en la instància, en data 28-7-2021 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Primer.- que desestimant íntegrament la demanda laboral formulada pel Sr. Tejada contra la societat mercantil andorrana per participacions "Ferreras, S.L.", ha d'absoldre i absol lliurement a la darrera de tots i cadascun dels pediments efectuats de contrari, imposant al demandant les costes processals causades de conformitat amb allò establert en el II.- fonament de dret".

4.- La representació processal del Sr. Tejada formula recurs d'apel·lació contra aquesta decisió en data 23-9-2021, interessant la seva revocació i que en el seu lloc es dicti nova Sentència, acollint íntegrament les pretensions articulades en el seu escrit rector.

5.- La representació processal de la societat demandada s'ha oposat al triomf del recurs d'apel·lació articulat, interessant la seva desestimació i confirmació de la resolució dictada en la instància amb imposició a la part demandant de les costes ocasionades en aquesta alçada.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En aquesta alçada, hem de tenir per definitivament acreditat que el 26-2-2014, el Sr. Tejada iniciava una prestació laboral per compte de la mercantil Ferreras en qualitat de cap de taller. Tampoc es discuteix que el 12- 11-2019, les parts mantenien una reunió i que l'endemà, 13-11-2019 l'empresa trametia una carta a l'assalariat comunicant-li el seu acomiadament no causal a l'empara de les previsions de l'art. 84 de la Llei 31/2018, consignant en data 4-12-2019 la quantitat de 16.499,28.- EUR en concepte de preavís, compensació econòmica i salari del mes de novembre.

En data 23-12-2019, el treballador formulava demanda laboral en què sostenia essencialment haver estat acomiadat verbalment, i doncs en forma indeguda, en el decurs de la reunió del dia 12-11-2019 i que la carta remesa l'endemà on s'indicava que se l'acomiadava tampoc respectava les formalitats exigides a partir del moment que no se li oferia la quitança. Discrepava també sobre la decisió de compensar una part del preavís que li corresponia amb dies de vacances, mantenint que aquest procedir menystenia els seus drets i era en conseqüència nul. També considerava que existien irregularitats en el pagament dels havers laborals deguts, reclamat per tots aquests conceptes, la quantitat de 8.642,02.- EUR.

La Sentència d'instància desestima íntegrament les pretensions de la part demandant considerant que l'acomiadament de l'assalariat no es va produir fins al dia 13 de novembre del 2019 i tanmateix descarta qualsevol irregularitat en el procediment emprat per a consignar la quitança laboral deguda. També descartava que l'empresa degués cap mena d'haver laboral a l'assalariat.

I és contra aquesta decisió que s'alça la representació processal del treballador considerant que la valoració de la prova que el Tribunal "a quo" realitzava respecte de la confessió en judici relacionada amb la testifical del Sr. Puga resultava desafortunada; que d'aquesta es desprenia en realitat que el dia 12 de novembre s'havia prohibit al treballador tornar al seu lloc de treball, el que sense cap mena de dubte constituïa un acomiadament verbal i encobert que es va pretendre regularitzar mitjançant una carta posterior d'acomiadament no causal. Subsidiàriament, en l'eventualitat que es considerés que l'acomiadament va intervenir el dia 13 de novembre, mantenia que tampoc s'havien respectat les formalitats exigides per la Llei, atès que l'empresa havia comunicat als proveïdors l'extinció del contracte de treball abans que aquest es produís, sense que tampoc se li hagués ofert la quitança quan corresponia, tot el que al seu criteri convertia l'acomiadament en injustificat i fet en forma indeguda.

Quant als havers laborals també s'oposa a la conclusió assolida per l'òrgan judicial d'instància referint que es recolzava en les declaracions d'altres treballadors de l'empresa ometent un document intern que justificava dels concrets dies treballats i dietes pagades, del qual s'inferia, que només realitzava un dia de descans setmanal en lloc dels dos que li corresponien i que l'altra el treballava.

Segon.- El principal motiu de greuge que es planteja, intervé respecte de la forma d'extinció del contracte de treball. Concretament, la representació processal del treballador recurrent discrepa de la valoració de la prova duta a terme pel Batlle quan descarta l'existència de l'acomiadament verbal en què fonamenta la seva reclamació principal, defensant que la seva realitat s'obtenia de la valoració combinada de la confessió en judici i de la testifical practicada prop del Sr. Puga.

Respecte d'aquest argument, destacarem, en primer lloc, que el valor probatori que es pot reconèixer al resultat de la confessió en judici practicada pel Sr. Tejada és molt limitat atès l'interès directe que té en el procediment, de manera que les seves indicacions només podran ser valorades quan es vegin corroborades per altres mitjans de prova que hagin pogut practicats. En el concret supòsit que s'examina, el recurrent fonamenta la seva tesi en el resultat de la testifical practicada pel director financer de la societat demandada, Sr. Puga (foli 162) que amb relació als fets succeïts el dia 12-11-2019, admetia haver mantingut una reunió amb el treballador (també present el president de la companyia), en què se li van comunicar diferents incidències constatades en la seva comesa, demanant-li explicacions i en ser els fets relatats negats pel treballador, "li varen comentar que la decisió era d'apartar-lo de moment de la seva funció de cap de taller i que farien una auditoria per esbrinar que havia passat realment. Li van dir que no podia entrar al taller per evitar que no pogués fer qualsevol cosa i que tenia vacances retribuïdes ···)". Tanmateix, negava que en el decurs d'aquella reunió es tractés la qüestió de l'acomiadament del treballador, i que la sola decisió que en aquell moment es va prendre de manera cautelar consistí a apartar-lo de les seves funcions com a cap de taller per a realitzar una auditoria destinada a confirmar les irregularitats que havien pogut apreciar.

Malgrat en aquell acte s'impedís al Sr. Tejada incorporar-se al seu lloc habitual de treball, no s'aprecia d'aquesta testifical que en aquella reunió se l'acomiadés, i aquesta conclusió es veu reforçada pel correu electrònic tramès el mateix dia per la direcció lletrada del Sr. Tejada (foli 24) quan relatava "se li ha comunicat de forma verbal la voluntat de l'empresa d'acomiadar-lo motiu pel qual, si aquesta és la realitat de la situació, vulgueu comunicar-li el preavís corresponent de 30 dies d'acord amb el que preveu l'article 84 de la Llei 31/2018, del 6 de desembre de relacions laborals. Igualment, en la mateixa conversa se li ha comunicat la decisió de l'empresa que fes vacances del dia 13 de novembre fins al 27 de novembre, aquesta decisió empresarial, en cap cas sol·licitada pel meu client, haurà de ser-li comunicada de forma escrita, en cas que no rebi per escrit les dates de vacances acordades per l'empresa demà es personarà al seu lloc de treball en l'horari habitual i així serà fins que disposi per escrit de la decisió de les dates de vacances que li han assignat".

Davant d'aquestes coordenades la representació processal del treballador no pot defensar legítimament en aquestes alçades haver estat acomiadat verbalment el dia 12 de novembre atès que la doctrina dels actes propis ("venire contra proprium actum non valet") li ho impedeix. Es tracta d'una doctrina, plenament vigent en el dret andorrà quina aplicació hem pogut admetre en diverses ocasions (cfr. TSJC-115/15, TSJC-23/16 ···) que troba el seu fonament en la protecció de la confiança i en el principi de la bona fe que imposa un deure de coherència i limita la llibertat d'actuació perquè vol que ningú pugui fer valdre una pretensió que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat. La mateixa suposa una prova clara i concloent que l'autor d'un acte el va realitzar amb la finalitat de crear, modificar o extingir una relació jurídica de manera que no es pot tornar enrere del que va fer.

En conseqüència el motiu de recurs principal que la part recurrent plantejava es veurà abocat a fracassar.

Tercer.- El segon motiu del recurs exigeix verificar les circumstàncies temporals en què va intervenir l'oferiment de la quitança laboral.

En intervenir la resolució del contracte de treball el dia 30 de novembre del 2019, l'oferiment de la quitança laboral no podia produir-se més tard del dia 2 de desembre posterior en mèrits de les previsions de l'art. 93 de la Llei de Relacions Laborals. En el supòsit examinat, però l'empresa no va oferir la quitança al treballador fins al dia 4 de desembre en què va consignar l'import que en resultava, i ensems dies més tard, concretament el dia 19-12-2019 introduïa una instància a l'expedient corresponent en què demanava expressament la suspensió del lliurament del dipòsit judicial al seu destinatari, el que va comportar en definitiva que el Sr. Tejada no percebés l'import consignat fins al dia 16-1-2020, pràcticament un mes més tard que s'hagués formulat la demanda laboral que iniciava el present procediment (23-12-2019).

Davant d'aquesta eventualitat, resulta reiterada la doctrina de la Sala segons la qual, la falta de pagament integral de la compensació legal en el termini previst transforma el comiat no causal en un acomiadament il·legal. En efecte, el pagament puntual de la compensació en el termini prescrit per la Llei, no és una simple obligació econòmica independent del comiat i amb virtualitat pròpia com si es tractés d'una obligació econòmica genèrica, sinó que es tracta d'una condició essencial de la legalitat del comiat no causal (Sentències de 28-2-2017, 20-9-2016 i 9/10/2014 dictades en els rotlles TSJC-490/2016, TSJC-207/2016 i TSJC-210/14 entre altres).

En tal situació, l'acomiadament no causal inicialment practicat s'ha transformat en un acomiadament il·legal que obra el dret al treballador d'obtenir la indemnització contemplada en l'art. 92.1 de la Llei i que la part demandant ha calculat oportunament en el seu escrit de demanda (fet vuitè), amb fonament als mateixos paràmetres base admesos per la societat demandada en el document de quitança o liquidació (document 2 de la consignació judicial) i que ascendeix a la quantitat de 4.163,13.- EUR.

Quart.- El darrer motiu del recurs es planteja amb relació als havers laborals pendents derivats dels festius treballats i amb aquesta finalitat argumenta que malgrat haver de gaudir setmanalment de dos dies festius (diumenge i dilluns), en realitat només feia festa el diumenge per quin motiu reclamava el pagament dels dies festius que no havia gaudit durant el darrer any.

La Sentència ara impugnada descarta aquesta reclamació fonamentant-se en les indicacions dels diferents testimonis que han indicat que el treballador fruïa de plena disponibilitat organitzativa, ateses les funcions que desenvolupava, de manera que realitzava festa els diumenges i l'altre dia que li corresponia, l'efectuava quan millor li semblava a la seva sencera conveniència.

En aquesta alçada la part recurrent insisteix en la seva pretensió, argüint que la realitat del que invocava s'obtenia mercès el full del salari on apareixia que se li pagaven les dietes en funció del concret nombre de dies treballats al mes. Si s'examina amb deteniment els butlletins de salari que figuren en les actuacions és cert que existeix un concepte "altres" quin import varia de mes en mes. Ara bé res permet considerar, d'una banda, que es tracti de dietes associades al concret nombre de dies treballats, tal com ho advera la part recurrent, sense que tampoc es pugui obviar que en els esmentats butlletins de salari, que es troben signats a títol de conformitat pel treballador, es contempla la realització de dos dies de festa setmanal.

En aquesta eventualitat, la valoració de la prova realitzada pel jutjador "a quo" sobre aquest extrem resulta impecable, havent el recurs d'apel·lació que es planteja, de ser desestimat.

Cinquè.- Per tot l'exposat, escaurà estimar parcialment el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Tejada contra la Sentència de data 28-7-2021 que es revoca, disposant en el seu lloc l'estimació parcial de la demanda, condemnant la societat Ferreras, S.L. a satisfer al demandant la suma de 4.163,13.- EUR, més els interessos legals des de la data de la contesta a la demanda i fins al seu total pagament i a declarar aquest import prop de la CASS en concepte d'indemnització per acomiadament indegut i a satisfer les costes ocasionades en ambdues instàncies, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador del demandant en mèrits de la doctrina constant d'aquesta Sala en aquest àmbit.

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

ESTIMAR parcialment el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Tejada contra la Sentència de data 28-7-2021 que es revoca, disposant en el seu lloc l'estimació parcial de la demanda, condemnant la societat Ferreras, S.L. a satisfer al demandant la suma de 4.163,13.- EUR, més els interessos legals des de la data de la contesta a la demanda i fins al seu total pagament i a declarar aquest import prop de la CASS en concepte d'indemnització per acomiadament indegut i a satisfer les costes ocasionades en ambdues instàncies, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador del demandant.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.