Major de vulneració de la intimitat utilitzant artificis tècnics de gravació - Responsabilitat penal o civil concepte espai privat (6000201/2017)

Sentència

Magistrats

Fátima Ramírez Souto Yves Picod Marie Conte

Núm. de Rotlle: TSJP 0000006/2021 Núm. de Causa: 6000201/2017

SENTÈNCIA 13-2021

PARTS:

Apel·lant: MINISTERI FISCAL

Apel·lats: Sr. Blasco

Advocat: Sr. Ferrer

Srs. Miró, Carnero i Arcos

Advocat: Sr. Manzanares

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Yves Picod

Magistrades: Sra. Marie Conte

Sra. Fátima Ramírez Souto

Andorra la Vella, vint-i-sis d'abril de dos mil vint-i-ú.

En el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència dictada per Tribunal de Corts en data 9 de desembre de 2020, en la causa de referència, seguida pels delictes majors de vulneració de la intimitat utilitzant artificis tècnics de gravació de la imatge, i revelació o cessió a tercers de les imatges captades, els components de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió, és ponent la Sra. Fátima Ramírez Souto.

ANTECEDENTS DE FET

I.- RESULTANT: que el Tribunal de Corts va dictar sentència en data 9 de desembre de 2020 amb la següent part dispositiva:

"Absoldre l'acusat Blasco dels delictes majors de de vulneració de la intimitat utilitzant artificis tècnics de gravació de la imatge i revelació o cessió a tercers de les imatges captades, pels quins venia acusat pel Ministeri Fiscal i l'acusació particular, declarant d'ofici les despeses processals causades".

II.- RESULTANT: que la sentència es recolza en els següents fets provats:

"l'acusat Blasco, nascut el xxx d'octubre de xxx, de nacionalitat andorrana i sense antecedents penals, advocat en exercici al Principat, vers les 11:00 hores del dia 24 de setembre de 2014 es trobava al passadís de la segona planta de la XXXX, i en veure que al mateix passadís es trobaven els germans Miró, Carnero i Arcos que, juntament amb Benitez, havien estat convocats per una diligència judicial, amb el seu telèfon mòbil i de manera subreptícia realitzà almenys dues fotografies dels germans Miró, Carnero i Arcos i Benitez, mentre esperaven asseguts al mateix passadís.

Posteriorment, l'acusat Sr. R. facilità dites fotografies a un tercer, quina identitat no consta, apareixent una de les fotografies publicada a la pàgina web del diari espanyol El Mundo (http://www.elmundo.es), i dues al diari El Mundo Catalunya, en format paper, del dia 25 de setembre de 2014, una fotografia a la portada i l'altra a la pàgina 14 del dit diari, essent aquesta fotografia la mateixa que fou publicada al diari El Mundo en format digital"

III.- RESULTANT: que el Ministeri Fiscal formula recurs d'apel·lació, interessant la revocació de la sentència objecte de recurs i la condemna d'Blasco a la pena sol·licitada en la seva qualificació provisional, de 3 anys de presó, part condicional qualificada a l'abonament de la responsabilitat civil, amb un termini de suspensió de la condemna de 4 anys, la pena complementària d'inhabilitació per a l'exercici de l'advocacia per un període de 5 anys, i el pagament de les despeses processals, així com el pagament de la responsabilitat civil ex delicto al Sr. Benitez en la quantia de 6.000 euros.

Considera bàsicament el Ministeri Fiscal que el Tribunal de Corts sustenta la seva decisió en una assimilació errònia del concepte d'intimitat amb el de "espai privat", i aquesta interpretació és contrària al concepte establert per la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, per quant aquest també abasta llocs públics i zones reservades a edificis públics.

IV.-RESULTANT: que la defensa dels Srs. Miró, Carnero i Arcos s'adhereix al recurs interposat pel Ministeri Fiscal, i dona per reproduïts els fonaments i arguments exposats al mateix.

Insisteix la defensa de l'acusació particular en el fet que cap dels germans P.F. exercien funcions públiques en el moment dels fets.

V.-RESULTANT: que Blasco per escrit de data 17 de març de 2021, s'oposa al recurs formulat pel Ministeri Fiscal i sol·licita la seva desestimació.

Exposa que:

El Ministeri Fiscal no ostenta competència per perseguir el suposat delicte, davant l'absència de prèvia denúncia ni querella de l'ofès.

La imatge captada dels germans P.F. esperant en el passadís de la Batllia no pot qualificar-se de moment propi de la seva vida privada i íntima amb dret d'excloure a tercers, puix es tracta d'un espai de concurrència pública.

La característica de personatge públic abasta a tota la família P.F. i no sol al Sr. J.Carnero i S. com afirma el Ministeri Fiscal.

Les sentències que refereix el Ministeri Fiscal no són d'aplicació al present cas, en tractar-se qüestions i aspectes jurídics de la jurisdicció civil.

FONAMENTS DE DRET

I.- CONSIDERANT: que el Tribunal de Corts ha absolt Blasco dels delictes majors de vulneració de la intimitat, utilitzant artificis tècnics de gravació de la imatge, i revelació o cessió a tercers de les imatges captades, perquè la captació de les imatges dels germans Miró, Carnero i Arcos i Benitez es va fer en un lloc públic, com és un passadís de la Batllia, i l'article 183 del Codi Penal quan parla de la vulneració penalment rellevant de la intimitat mitjançant la gravació de so o imatge, necessàriament es refereix als obtinguts en un espai privat.

Consideren el Ministeri Fiscal, amb l'adhesió de l'acusació particular de Miró, Carnero i Arcos, que la interpretació que fa el Tribunal de Corts sobre el concepte d'intimitat, limitant la seva existència als espais privats, és contrària al concepte establert per la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, i cita sentències d'aquest Tribunal, en les quals es considera que s'ha produït una vulneració del dret a la vida privada en supòsits de captació i posterior difusió no consentida d'imatges de personatges amb rellevància pública o social en espais públics, realitzant activitats de la vida quotidiana.

És cert que el TEDH, en l'aplicació i interpretació que fa de l'article 8 del Conveni Europeu dels Drets Humans, adopta un concepte de la vida privada o privacitat que abasta una multiplicitat d'aspectes de la identitat física i social de l'individu, i no limita la privacitat a un cercle íntim on cadascú pugui viure la seva vida personal com cregui oportú i eliminar completament el món fora d'aquest cercle -espais privats-, sinó que contempla una dimensió social de la privacitat que es produeix quan la persona es troba en un context públic i que ha de ser objecte de protecció.

Així, segons el Tribunal Hi ha una àrea d'interacció entre l'individu i altres que, fins i tot en un context públic, pot ser una qüestió de "privacitat" (Peck v. Regne Unit, 62; Uzun v. Alemanya,43; Von Hannover v Alemanya (n.2)).

En relació a la imatge, es considera com un dels principals atributs de la personalitat i la seva protecció és necessària per el desenvolupament de la persona (López Ribalda v Espanya [GC] 87-91). Tanmateix estableix el TEDH que una persona, fins i tot coneguda pel públic, té una expectativa legítima de protecció i respecte a la seva privacitat (Von Hannover v Alemanya (n.2)).

Hem de coincidir, per tant, amb las parts recurrents que la privacitat o intimitat no només es desenvolupa en espais en què la persona pot excloure l'entrada de tercers, en un àmbit propi i reservat en front a l'acció i el coneixement dels altres, sinó que també es pot vulnerar el dret a la privacitat d'una persona en relació a activitats que realitza en espais públics mitjançant, per exemple, la captació i difusió de la seva imatge sense el seu consentiment.

II.-CONSIDERANT: que tot i que el dret a la intimitat o privacitat pugui també desenvolupar-se, i hagi de ser objecte de protecció, en espais públics on la persona no té el dret de excloure a tercers, hem de distingir entre la ingerència o vulneració injustificada del dret a la intimitat que és susceptible de protecció civil, de la que és objecte de protecció penal.

En el cas enjudiciat, coincidint amb el criteri del Tribunal de Corts, considerem que la conducta atribuïda al Sr. R., malgrat la captació i posterior transmissió per la seva difusió en un mitjà de comunicació de les imatges, pot constituir una vulneració del dret a la intimitat i a la pròpia imatge de les persones fotografiades sense el seu consentiment, pel lloc on es va produir la captació de les imatges i per la naturalesa de l'activitat que estaven realitzant en aquell moment, aquella conducta no té la rellevància penal pretesa per les acusacions.

Així, el passadís del segon pis de la Batllia, tot i ser un lloc d'accés restringit a les persones que hi treballaven, als advocats i procuradors i a les persones convocades a alguna actuació judicial, era un lloc públic en el sentit exposat pel Tribunal de Corts, ja que un cop dins de l'edifici judicial no hi havia cap restricció d'accés i cap de les persones que allà es trobaven tenia el dret d'excloure a tercers de la visualització del que estava fent en aquell moment.

Per això, malgrat que les activitats que estaven realitzant els germans P.F. i el Sr. C. fossin activitats privades, en no desenvolupar-se en espais reservats per ells o les persones del seu entorn i exclosos al coneixement general, la ingerència en el dret a la seva intimitat i la pròpia imatge que pot representar el fet de ser fotografiats sense el seu consentiment i la posterior divulgació pública de les imatges, queda fora de la protecció del dret penal, reservada a les violacions més greus de la intimitat, i pot tenir la seva adequada protecció en la jurisdicció civil.

En aquet sentit, com considera el Tribunal de Corts, la protecció penal només s'ha d'estendre a les intromissions al dret a la intimitat que es realitzin en aquells espais privats en què la persona té dret a excloure als altres.

L'article 183 del Codi Penal, en una redacció similar a la de l'article 197.1 del Codi Penal espanyol, considera conductes típiques la intercepció de les telecomunicacions, la utilització d'artificis tècnics d'escolta, consulta electrònica, transmissió, gravació o reproducció del so o de la imatge, o de qualsevol altre senyal de comunicació.

La utilització pel legislador de l'expressió "artificis" -per la nota de dissimulació, truc o habilitat que conté el seu significat- i la naturalesa clandestina dels sistemes de captació o apoderament de la intimitat que caracteritzen les altres de modalitats típiques (intercepció de telecomunicacions o d'un altre senyal de comunicació), determina que els supòsits que es poden incloure en el precepte són aquells on la imatge es pren a conseqüència de la col·locació subreptícia de sistemes d'enregistrament de la imatge, situats en llocs tancats al coneixement extern (habitatges o despatxos, per exemple) o la col·locació o ús d'artificis per a filmar el que esdevé en un lloc tancat des de l'exterior.

Des d'aquesta perspectiva, quedaria fora de la protecció penal la captació d'imatges en llocs públics, el que resulta conforme al principi de subsidiarietat i intervenció mínima del dret penal, reservat per la protecció dels atacs més greus als béns jurídics protegits, el dret a la intimitat en aquest cas.

Aquesta interpretació resulta coincident amb la protecció penal del dret a la intimitat del dret penal francès, el qual tipifica -article 226.1 i 2 del Codi Penal- el fet de fotografiar o filmar a una persona sense el seu consentiment en un lloc privat i la transmissió de la fotografia o vídeo o la captació, conservació, difusió o permetre la difusió de la imatge d'una persona presa en un lloc privat sense el seu consentiment.

La Sala considera, en definitiva, que no pot tenir la mateixa protecció la captació de la imatge de les persones en espais privats, realitzant activitats que pertanyen a la esfera més íntima de la seva vida personal, que la captació d'imatges en espais públics realitzant activitats privades però que no afecten a aquells aspectes o manifestacions més sensibles de la esfera de la intimitat.

Procedeix, per tant, confirmar la absolució del Sr. R. del delicte de l'article 183 del Codi Penal i, en conseqüència, també del delicte de l'article 185.2 del Codi Penal ja que constitueix un tipus qualificat de l'anterior.

III.-CONSIDERANT: Que la sentència recorreguda ha de ser confirmada, les costes es declaren d'ofici.

Decisio

Vistos la Constitució, el Codi penal, el Codi de procediment penal, la jurisprudència aplicable, i altres fonts del dret del Principat d'Andorra, els magistrats de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDIM

La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, decideix:

1.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat pel MINISTERI FISCAL al què es va adherir la representació de Miró, Carnero i Arcos.

2.- CONFIRMAR la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 9 de desembre del 2020 en la causa 6000201/2017.

3.- Declarar d'ofici les costes processals.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.