Prova càrrega qui al·lega excepció (4001682-2013)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Vincent Aniére

TSJC.- 0000276/2016 ORIGEN: 4001682/2013 - 00

NIG: 5300542120150002927

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 28 de febrer del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

PRIMER.- En data 5 de desembre de 2013 la Sra. Anaya formulava demanda, en reclamació de quantitat, contra la predita, exposant substancialment que el 2 de juny de 2000 va contractar prop de la demandada una pòlissa d'assegurances que garantia, entre altres el subsidi per malaltia i accident (amb 19,31 EUR/dia) i, hospitalari per qualsevulla causa (de 19,31 EUR/ dia). Que sempre havia complert amb les seves obligacions contractuals, pagant la quota pactada. Que el 9 de desembre de 2009 va causar baixa laboral, sent intervinguda l'endemà, a causa d'una osteotomia varitzant femoral del genoll esquerre en presentar un genoll valg "genus valgus" de 14º. Que va romandre hospitalitzada 42 dies i, de baixa laboral durant més d'un any. Que la demandada hauria d'haver-li satisfet la quantitat de 8.640,45 EUR en concepte de subsidi per la baixa i, 1.104,50 EUR, per raó de l'hospitalització. I després de citar els fonaments de dret que considerava d'aplicació al present litigi, sol·licitava que es dictés sentència condemnant a la predita al pagament a favor de l'agent de la suma de 9.976,35 EUR, més els interessos legals comptadors des de la contesta a la demanda, més totes les costes processals causades, inclosos honoraris d'advocat i procurador, fins a total execució de sentència.

SEGON.- En l'audiència del dia 19 de desembre de 2013 la Sra. Morell, Procuradora actuant en nom i representació de la companyia d'assegurances Ruiz, ORG_1 va formular escrit de contesta a la demanda, oposant-se a la mateixa. Subsidiàriament, s'oposava als imports reclamats per la contrària, considerant que li correspondria en tot cas la quantitat de 8.577,50 EUR per la baixa mèdica i, 1.034 EUR en concepte de dies d'hospitalització. Demanà que es dictés sentència desestimant íntegrament la demanda i, imposant les costes processals causades a l'adversa, inclosos honoraris d'advocat i procurador, a acreditar en període d'execució de sentència i, subsidiàriament, que se la condemnés a abonar a l'agent la quantitat de 8.577,50 EUR en concepte de subsidi per baixa mèdica i de 1.034 EUR en concepte de subsidi per hospitalització i, sense efectuar especial condemna en costes, a defecte de temeritat o mala fe.

TERCER.- que obert el judici a proves s'han dut a terme aquelles proposades per les parts i considerades pertinents per a la resolució del litigi, amb el resultat que figura en autes i, en el termini impartit han conclòs reiterant en substància les seves anteriors pretensions.

QUART.- L'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlle va dictar Sentència en data 28 d'abril de 2016 i va decidir: "Estimar substancialment la demanda formulada per la Sra. Anaya contra Ruiz, ORG_1 i, condemnar aquesta darrer a pagar al primer la quantitat de 9.674,45 EUR i, imposant-li les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocat i procurador."

CINQUÈ.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal de Ruiz, ORG_1 i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació parcial i que no es fes pronunciament sobre les costes de la instància.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER. - En el present procediment abreujat la part agent reclama el pagament del subsidi per malaltia concertat amb la part defenent Ruiz,SAE (en endavant DKV) en raó de la pòlissa d'assegurances número xxxxxxxxxxxxx, que garantia des del dia 1 de juny de 2000 aquella contingència tant pel que fa als dies d'hospitalització com els dies de baixa mèdica.

La sentència d'instància estima molt substancialment la demanda i imposa les costes a la part defenent.

Aquesta part s'alça contra la sentència d'instància.

SEGON.- La part recurrent fonamenta el seu recurs en una errònia valoració de la prova i més concretament en què la part agent havia de demostrar que la lesió de genoll valg ("genus valgus") que va requerir d'intervenció quirúrgica no era una lesió congènita, anterior, per tant, a la data de la perfecció del contracte (1.6.00). Cal que recordem un cop més els fonaments de la càrrega probatòria.

Com dèiem en la nostra sentencia STJC 265/14, essencialment caldrà acudir als principis de càrrega probatòria que podríem derivar dels aforismes (" ei incumbit probatio qui dicit non qui negat" -D.22-3.2- o "onus probandi incumbit ei qui dicit" -Codi 4-18,23-: 1) la càrrega de la prova cal distribuir-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant) aquella càrrega relativa als denominats fets "constitutius" o es proclami l' extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat) els denominats fets "extintius" o "impeditius". Ara bé, l'aplicació d'aquest principi ha anat adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova. Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al Tribunal .

Així resulta que s'ha vingut interpretant sobre càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva (art. 10 de la CA), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu") i presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l'aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria.

TERCER.- Dit això, ens trobem en el cas d'espècie que la part agent ha acreditat que 1) tenia una pòlissa d'assegurança amb la defenent des del dia 1.6.00 que li cobria el subsidi de malaltia tant en l'hospitalització com en el dies de baixa; 2) que va tenir una intervenció quirúrgica per un genoll valg amb inici el dia 9.12.09 i que va estar hospitalitzada fins el dia 22.1.10 i posteriorment va estar de baixa imputable a aquesta intervenció un any més des de l'alta hospitalària; 3) que estava la pòlissa en vigor i al corrent de pagament en data de 9.12.09. Aquests foren els fets "constitutius" de la seva reclamació.

I la demandada no al·lega que això no fos així, sinó que aquella pòlissa tenia una excepció (foli 33) que consistia en excloure aquelles malalties, lesions o defectes de constitució i físics d'origen anterior a la data de perfecció del contracte que les vinculava. Aquesta era la seva "excepció" o fet "impeditiu". I era a ella qui li corresponia demostrar-ho. No ho ha fet i una prova pericial mèdica sobre aquella patologia ho podia haver acreditat. Aleshores, ella ha de patir les conseqüències de la seva passivitat probatòria.

Així doncs el seu greuge contra la sentència conforme no ha demostrat la part agent que la lesió per la que va ser operada no era un defecte físic existent abans de la primera baixa mèdica, resulta fora de lloc i no pot ser atès.

QUART.- També argumenta com a segon greuge, subsidiari de l'anterior, que la suma d'indemnització pels dies de baixa hauria de ser de 8.640,45EUR, inferior en 62,95EUR a la suma reconeguda per la sentència per aquell concepte. Però no explica clarament la recurrent el motiu, malgrat que ella imputa a la sentència una manca d'explicació. Però la raó cal buscar-la en la indemnització diària, la qual en el període fins a l'1.6.09 era de 23,50EUR i en el període posterior era de 23,83EUR, com figurava a la demanda sense que rebés oposició a l'increment ni en la contesta ni en conclusions. Per això el moriu ha de ser rebutjat en resultar confirmada la sentència d'instància també en aquest extrem. Cal fer esment que també la imposició de les costes de la instància ha estat plenament ajustada a dret en haver estat estimada molt substancialment la demanda.

CINQUÈ.- En resultar desestimat el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa el Codi 7,51,5.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Ruiz, ORG_1 contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 28 d'abril de 2016, que confirmem plenament.

Imposem el pagament de les costes causades en aquesta alçada a la part recurrent.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.