Responsabilitat administrativa per no comunicar diagnòstic de hepatitis C i pèrdua d'oportunitat de tractament

Sentència

Magistrats

Elsa Puig Muñoz Vincent Aniére Alexandra Cornella Solà

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000061/2025

ORIGEN.- 1000011/2023 - 0

NIG: 5300545320230000012

SENTÈNCIA 16-2026 DE 06/03/2026

Ponent : Elsa PUIG MUÑOZ

Data : 06/03/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000061/2025

Nig : 5300545320230000012

SENTÈNCIA 016-2026

PARTS :

Apel·lants: Garzón

Machado

Calatayud

Calatayud

Hoyos

Gomila

Representant: Sra. Talavera

Advocat: Sr. Ayuso

Apel·lat: SERVEI ANDORRÀ D'ATENCIÓ SANITÀRIA (SAAS)

Representant: Sra. Miró

Advocat: Sr. Farré

Objecte: Responsabilitat administrativa. No comunicació de diagnòstic d'hepatitis a pacient. Pèrdua d'oportunitat. Patologies prèvies

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL

Presidenta: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrats: Sr. Vincent ANIERE

Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Andorra la Vella, el 6 de març de 2026.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 1000011/2023.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Elsa PUIG MUÑOZ, la qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- Els actors van interposar demanda jurisdiccional contra la desestimació presumpta de la reclamació d'indemnització per responsabilitat patrimonial pels danys patits com a conseqüència de no haver counicat a la Sra. Garzón -mare, germana i avia respectiva- que era portadora del virus de la hepatitis C.

2.- En la sentència 000025/2025, de data 18 de setembre de 2025, el Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, ha desestimat la demanda.

3.- En el seu escrit d'apel·lació la part agent estima, en substància, que:

Va existir una omissió punible en el diagnòstic i tractament de la hepatitis C de la Sra. Garzón per part de l'Hospital Nostra Senyora de XXXX que va provocar la mort per manca de tractament preventiu a temps, compte tingut que la malaltia li fou diagnosticada l'any 2005, sense haver-ho comunicat a la pacient.

Quan se li va iniciar el tractament, anys desprès, ja va ser tard.

La malaltia tampoc es va comunicar al Ministeri de Salut, quan era aleshores ja era obligatori en tractar-se d'una malaltia d'incidència greu.

La sentència del Tribunal de Corts, tot i absoldre al metge tractant, reconeix expressament que el sistema va fallar estrepitosament.

El perjudici penal que es reclamava a la via penal es fonamentava a la jurisprudència de la Sala penal, concretament les causes 6000100/2016, 60000018/2016, i TC-083-4/11.

4.- En la seva contesta de data 23 d'abril, el SAAS estima en substància que:

La part apel·lant extreu unes conclusions totalment errònies del contingut de la sentència absolutòria en el seu dia dictada pel Tribunal de Corts, en el marc de la causa Delictes Majors 6000004/2020.

A aquella sentència es reconeix que "... la responsabilitat d'informar sobre una malaltia de declaració obligatòria no era determinada", i que "la Llei de malalties infeccioses-contagioses de declaració obligatòria del 14 d'octubre del 1983 no preveia ni determinava un procediment clar de declaració i notificació de l'existència d'una malaltia de declaració obligatòria".

El Govern mai va aprovar el decret que havia de regular el procediment per declarar les malalties infeccioses pels metges que exerceixen a l'Hospital de XXXX.

El metge tractant de la Sra. Garzón era un professional liberal que, a la data dels fets, no era pas assalariat ni estava en nòmina de l'Hospital de XXXX.

El tractament prescrit per la hepatitis C era la combinació d'interferon pugilat i ribavirina, que tenia molts efectes secundaris, la qual cosa comportava que molts pacients no podien suportar-lo, i que la taxa de curació dels pacients es situés als voltants del 40%.

Es qüestionen els imports que es reclamen els agents, tant els danys morals per la mort de la Sra. Garzón com els altres imports.

5.- Ambdues parts van confirmar les seves respectives posicions als escrits de conclusions.

6.- Havent-se designat la magistrada ponent, han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia.

Segon.- La responsabilitat patrimonial per mala praxi mèdica

L'article 59.1 del Codi de l'Administració (en la redacció vigent en el moment dels fets) estableix que constitueixen causa de responsabilitat administrativa la falta de servei, ocasionada per la mala organització del servei, pel seu funcionament en condicions il·legals o tècnicament defectuoses, o per la manca de funcionament del servei en aquells supòsits en què estava obligat a fer-ho. D'aquest enunciat es desprèn que la falta de servei és indissociable de la noció de culpa imputable a l'Administració, que ha de respondre front als usuaris del funcionament defectuós dels serveis públics.

Més concretament, quan es tracta de valorar si l'Administració sanitària ha de respondre pels danys soferts per una actuació mèdica, ha de tenir-se en compte que la inevitable limitació de la ciència mèdica per a detectar, conèixer amb precisió i sanar tots els processos patològics que puguin afectar l'ésser humà, ha de tenir la seva repercussió en la imputació de responsabilitat patrimonial a l'Administració pels danys originats en o per les actuacions del Sistema Sanitari, la qual cosa exigeix l'apreciació que la lesió indemnitzable va ser deguda a la no observança de l'anomenada lex artis. O el que és igual, que tals actuacions no es van ajustar a les que, segons l'estat dels coneixements o de la tècnica, eren les científicament correctes, en general o en una situació concreta.

Tercer.- La pèrdua d'oportunitat

D'una altra part, també cal distingir entre que la causa del dany sigui directament un acte mèdic -per exemple, una intervenció quirúrgica mal realitzada i amb resultat danyós-, o quan s'ha produït un retard del diagnòstic, supòsit en els quals únicament resulta indemnitzable si suposa, al seu torn, una pèrdua d'oportunitat, això és, quan d'haver-se diagnosticat la malaltia abans, el pacient hagués tingut millors possibilitats de recuperació. O bé, com succeeix en aquest cas, una manca de comunicació a la pacient del seu diagnòstic i el tractament i seguiment d'una malaltia sí diagnosticada.

Així, la pèrdua d'oportunitat s'ha d'interpretar com aquella les conseqüències de la qual no poden determinar-se amb seguretat, però que obliguen a indemnitzar a qui no ha de suportar el mal causat. En altres paraules, es tracta d'una privació d'expectatives, que es concreta en què n'hi ha prou amb una certa probabilitat que l'actuació mèdica pogués evitar el mal, encara que no calgui afirmar-lo amb certesa perquè procedeixi la indemnització, per la totalitat del mal sofert, però sí per a reconèixer-la en una xifra que estimativament tingui en compte la pèrdua de possibilitats de curació que el pacient va sofrir a conseqüència d'aquest diagnòstic tardà de la seva malaltia, doncs, encara que la incertesa en els resultats és consubstancial a la pràctica de la medicina (circumstància que explica la inexistència d'un dret a la curació), els ciutadans han de comptar enfront dels seus serveis públics de la salut amb la garantia que, almenys, seran tractats amb diligència aplicant els mitjans i els instruments que la ciència mèdica posseeix a la disposició de les administracions sanitàries dintre dels recursos econòmics amb els que compta.

No obstant això, en aquests casos, el mal no és el fet esdevingut, sinó la incertesa entorn de la seqüència que haguessin pres els fets d'haver-se seguit en el funcionament del servei altres paràmetres d'actuació, en suma, la possibilitat que les circumstàncies concurrents haguessin esdevingut d'una altra manera. En la pèrdua d'oportunitat hi ha, doncs, una certa pèrdua d'una alternativa de tractament, pèrdua que s'assembla en certa manera al mal moral i que és el concepte indemnitzable. En definitiva, és possible afirmar que l'actuació mèdica va privar al pacient de determinades expectatives de curació, que han de ser indemnitzades, però reduint l'import de la indemnització en raó de la probabilitat que el mal s'hagués produït, igualment, d'haver-se actuat diligentment.

Per això, la denominada "pèrdua d'oportunitat" es caracteritza per la incertesa sobre que l'actuació mèdica omesa pogués haver evitat o millorat el deficient estat de salut del pacient, amb la conseqüent entrada en joc a l'hora de valorar el mal així causat de dos elements o sumands de difícil concreció, com són: el grau de probabilitat que aquesta actuació hagués produït l'efecte beneficiós, i el grau, entitat o abast d'aquest mateix efecte beneficiós.

D'aquesta doctrina es conclou que, perquè pugui parlar-se de pèrdua d'oportunitat, es requereix la confluència dels següents pressupostos:

L'incompliment d'un deure;

La prova de tal incompliment;

L'existència d'un mal efectiu (disminució de les possibilitats de vida);

L'existència d'un nexe de causalitat, valorat amb criteris jurídics d'imputació objectiva i

La fixació de la indemnització equivalent al mal sofert o proporcional a la pèrdua d'oportunitats.

Però, a més, en el moment de fixar la indemnització caldrà tenir en compte les possibles patologies prèvies del malalt, per determinar, en la mesura del possible, la incidència que el retard en el diagnòstic -o en la comunicació al pacient i al seu metge tractant per tal de fer-ne el seguiment i, al seu cas, tractament-, ha tingut en l'empitjorament del seu estat de salut.

Quart.- El procés penal previ

Ambdues parts s'han referit al procés penal previ que es va seguir contra el metge tractant de la Sra. Garzón a l'Hospital de XXXX i contra la CASS. La sentència del Tribunal de Corts de 19 de maig de 2022, dictada en el procés de Delictes Majors 6000004/2020, conté aquesta relació de fets:

"En data 13 de març de 2005 acudí al Servei d'Urgències de Hospital Ntra. Senyora de XXXX, la Sra. X afectada d'un quadre respiratori greu, essent valorada pel Dr. Y cap de l'equip de medicina interna, li fou diagnosticada una pneumònia pneumocòccica i assignada per torn a l'acusat Dr. Z, metge pneumòleg, nascut el XXXX, de nacionalitat andorrana i amb antecedents penals no computables, essent un dels dos especialistes en la matèria existents en aquell moment a Andorra, qui la visità el dimarts dia 15 de març de 2005 ja en planta i li feu el seguiment.

La Sra. X presentava a més altres dos patologies de base, una malaltia pulmonar obstructiva crònica greu (bronquitis) i una obstrucció del teixit pulmonar (emfisema en grau sever).

Deu dies després i en haver guarit de la pneumònia que motivà el seu ingrés, el dia 24 de març, fou donada d'alta hospitalària segons document signat el dia 23 de març pel metge que l'havia tractat, l'acusat Z.

A. R. C., document on es fa constar que havia donat negatiu a les proves del VHI i VHB realitzades, sense cap altre menció. El Dr. Z, la va continuar tractant al llarg dels tres anys següents en la seva consulta privada en seguiment de les malalties pulmonars que presentava.

En data 3 de gener de 2011, sis anys després, la Sra. X, realitza un nou ingrés hospitalari motivat per una distensió abdominal i edemes a les extremitats inferiors de set dies d'evolució, descobrint que estava afectada d'una Hepatitis C que li havia causat una cirrosi hepàtica a conseqüència de la qual va morir el dia 28 de març de 2011 mentre era en espera de rebre un trasplantament.

Durant el temps del seu primer ingrés hospitalari, el dia 20 de març de 2005, la metgessa substituta del metge tractant i metge de guàrdia, Dra. H, va encomanar al laboratori del mateix Centre Hospitalari la practica d'unes analítiques serològiques de la pacient que incloïen la anàlisis del VHI, HVB i HVC, proves que foren demanades amb caràcter ordinari.

La malaltia detectada l'any 2005 no li fou mai comunicada.

No consta que l'acusat, doctor X, hagués tingut coneixement al moment de fer l'alta mèdica que l'analítica practicada hagués donat un resultat positiu provisional i estes pendent del definitiu.

L'Hepatitis C és una malaltia infecciosa greu i de declaració obligatòria al Ministeri de Sanitat."

I al resultant segon es diu que "La pacient no va tenir l'oportunitat de decidir de si volia o no fer el tractament adient".

Cinquè.- Anàlisi de les al·legacions de les parts

L'agent defensa que, en no haver-li comunicat que era portadora del virus de la hepatitis C, el SAAS ha de respondre de les conseqüències patides, que va ser el decés de la Sra. Garzón com a conseqüència d'una cirrosi hepàtica. Tanmateix, a la demanda no es diu de forma clara i oberta que va ser l'hepatitis C la causa del decés de la Sra. Garzón. I tampoc s'ha aportat a aquest procés cap document que acrediti quina va ser la causa de la mort de la pacient (que havia de constar necessàriament al darrer informe de la ORG_0, on la Sra. Garzón va morir).

Amb tot, cal estar a la relació de fets provats que es conté a la sentència del Tribunal de Corts de 19 de maig de 2022, en la qual es diu que la causa del decés va ser la cirrosi hepàtica produïda pel virus de la hepatitis C.

Ara bé, cal tenir en compte que la pacient estava ja afectada de "dos patologies de base, una malaltia pulmonar obstructiva crònica greu (bronquitis) i una obstrucció del teixit pulmonar (emfisema en grau sever)", com també recull la sentència del Tribunal de Corts.

De fet, a l'informe d'alta de l'Hospital de XXXX de data 23 de març de 2005 (document 2 dels aportats amb l'escrit de demanda), es fa constar que la Sra. Garzón era fumadora de 30 cigarrets al dia, i que tenia una "Alteració ventilatòria obstructiva de grau molt sever" i d'un "sever atrapament aeri ... Marcat descens de la capacitat de transferència del CO (DLCO 47%; DLCO/VA 60%) que corregeix lleugerament amb la VA, dada pròpia d'un emfisema pulmonar ben establert".

També interessa destacar que al propi informe d'alta, desprès d'indicar la medicació de la pacient, es diu: "Abstenció absoluta de tabac". Tanmateix, la Sra. Garzón, tot i els seus greus problemes pulmonars, continuava fumant, compte tingut que a l'informe d'alta de la ORG_0 de data 26 de gener de 2011 (document 5 dels aportats amb l'escrit de demanda), en la relació d'antecedents i història prèvia consta:

"FUNCIONALISMO PULMONAR: Alteración ventilatoria obstructiva severa ... Atrapamiento aéreo. DLCO: disminución de muy severa intensidad.

Gasometría: elevación de la carboxihemoglobina indicativo de tabaquismo activo."

(el subratllat no és de l'original)

Però la pacient no havia reconegut que encara fumava, sinó que va amagar aquesta dada al personal sanitari que la tractava, ja que va dir que era ex-fumadora, i que havia deixat el tabac feia cinc anys (foli 25 de les actuacions).

A més, a l'informe d'alta de la ORG_0, de data 14 de gener de 2011 (document 4, folis 23 i següents de les actuacions), es diu que la patologia pulmonar de la Sra. Garzón pot ser excloent pel transplantament, per la qual cosa s'adjuntava una prova funcional respiratòria.

En definitiva, les patologies de base de la Sra. Garzón, i el fet que no fos una malalta que obeís a les recomanacions mèdiques, són elements a considerar a l'hora de valorar les seves possibilitats de milloria amb el tractament que havia l'any 2005 per la hepatitis C, que és quan la malaltia li va ser diagnosticada.

D'altra banda, a l'hora de tenir en compte quina repercussió va tenir que la pacient no sabés que era portadora del virus de la hepatitis C, s'ha de valorar també de quin tractament se la va privar, i quines possibilitats de curació tenia d'haver-lo seguit.

I és aquí on la prova de la part agent és, certament, escassa i insuficient per justificar les indemnitzacions que demana, ja que es limita a reproduir a la demanda la informació que apareix a la web Canal Salut de la Generalitat de Catalunya, que, pel que fa el tractament de la hepatitis C, només diu que "Fins al 2011, l'única teràpia disponible per a les persones amb hepatitis crònica era l'administració combinada de dos fàrmacs concrets, però des d'aleshores fins a l'actualitat ha aparegut una nova generació de medicaments antivirals molt més efectius i amb menys efectes secundaris". Res s'informa sobre el percentatge de curació amb la medicació disponible abans de l'any 2011, ni tampoc sobre els efectes secundaris d'aquesta medicació, ni sobre si una persona amb patologies pulmonars greus podia haver seguit el tractament.

De fet, aquí es troba a faltar que la part agent -que és a qui correspon la càrrega de la prova-, hagués aportat un informe pericial, o, encara millor, hagués demanat un informe pericial judicial sobre aquests extrems. És cert que va demanar-ne un, però només per determinar el pretium doloris, tenint en compte que s'havia de valorar des de la data 13 de març de 2005 fins al moment de la defunció de la Sra. Garzón (l'informe obra al foli 186 de les actuacions).

Sisè.- Les indemnitzacions reclamades

Doncs bé, a la vista de les reflexions anteriors no hi ha dubte que s'ha acreditat l'incompliment d'un deure per part dels serveis assistencials de la CASS (el de comunicar a la pacient el diagnòstic d'hepatitis C l'any 2005 que es va obtenir al propi Hospital de XXXX).

Els elements anteriors també permeten admetre que va haver un mal efectiu, que es concreta a la disminució de les possibilitats de vida -sobre aquesta qüestió tornarem més endavant-, i existeix un nexe de causalitat entre la manca de comunicació a la pacient del diagnòstic i la disminució de les seves possibilitats de curació o, al menys, d'evitar que l'hepatitis evolucionés cap a una cirrosi hepàtica.

D'altra banda, en la fixació de les indemnitzacions que correspon, cal tenir en compte que, en el cas que ens ocupa, si bé es pot admetre que el tractament habitual per la hepatitis C l'any 2005 pogués tenir algun efecte beneficiós, es desconeix -per manca de prova per part de l'agent-, el grau, entitat o abast d'aquest mateix efecte beneficiós.

Així les coses, les indemnitzacions reclamades a la demanda no es poden atorgar, compte tingut que la part agent parteix de les hipòtesis següents:

Que si la Sra. Garzón hagués sabut que era portadora del virus de la hepatitis C podia haver rebut el tractament per aquesta malaltia que s'oferia als malalts l'any 2005.

Que ella hauria admès sotmetre's al tractament.

Que la Sra. Garzón hagués pogut seguir el tractament, tot i els efectes secundaris del mateix, i les greus patologies pulmonars prèvies que ja patia aleshores.

Que el tractament de l'any 2005 hagués evitat que la hepatitis li provoqués una cirrosi hepàtica.

I cap d'aquestes hipòtesis es poden considerar com fets certs -com es fa a la demanda-, ni tan sols com a hipòtesis probables, tot i que sí es pot admetre que siguin possibles.

Tenint en compte les consideracions anteriors, les altres patologies de la pacient -malaltia pulmonar obstructiva crònica greu (bronquitis) i una obstrucció del teixit pulmonar (emfisema en grau sever)-, i la dificultat de la Sra. Garzón per seguir les recomanacions del seu metge -no va deixar de fumar tot i les greus patologies pulmonars- i que el dany moral és de difícil concreció, aquest Tribunal fixa les indemnitzacions següents:

Pels fills de la Sra. Garzón, Srs. Garzón i Machado, 5.000 euros per cadascun.

Per les germanes de la Sra. Garzón, Sres. Talavera i Gomila. 2.000 euros cadascuna.

Per cadascuna de les netes, Laura i Calatayud, 1.500 euros.

No s'accepten els altres conceptes d'indemnització, compte tingut que l'únic concepte a indemnitzar als familiars és el de la pèrdua d'oportunitat, i cap altre.

En tot cas, seguidament es passa a analitzar la resta de peticions:

El pretium doloris de la Sra. Garzón derivat de la seva malaltia, compte tingut que no es un concepte indemnitzable segons el Barem de Rouseau, que només ho contempla quan es tracta d'una lesió. A més, en aquest cas només procedeix indemnitzar pel dany moral dels familiars de la Sra. Garzón, però no els danys de la pròpia Sra. Garzón. L'informe pericial judicial obrant a les actuacions també descarta aquesta indemnització.

Tampoc procedeix indemnitzar per la ITT de la difunta compte tingut que, com s'ha dit, únicament procedeix indemnitzar pel dany moral dels seus familiars.

I per la mateixa raó, no procedeix indemnitzar per les despeses per sepeli, ni per les despeses mèdiques i farmacològiques (a banda que només les despeses per sepeli s'han acreditat, però no la resta)..

Setè.- Costes

No s'aprecien circumstàncies determinants d'una especial condemna al pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

Decisio

DECISIÓ

En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació presentat pels agents.

Segon.- Revocar la sentència recorreguda i declarar que la desestimació presumpta de la reclamació d'indemnització presentada no és ajustada a dret i ni als fins que legitimen l'activitat administrativa.

Tercer.- Reconèixer als agents les indemnitzacions següents:

Pels fills de la Sra. Garzón, Srs. Garzón i Machado, 5.000 euros per cadascun.

Per les germanes de la Sra. Garzón, Sres. Talavera i Gomila. 2.000 euros cadascuna.

Per cadascuna de les netes, Laura i Calatayud, 1.500 euros.

I desestimar el recurs en tota la resta.

Quart.- No efectuar cap condemna en costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem