Pòlissa assegurança (TSJC 138/2015)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000138/2015 ORIGEN: 3001204/2014

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 23 de desembre del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats

M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit enregistrat als vint-i-sis de setembre de l'any passat la Sra. Miró, actuant com a procuradora de la companyia d'assegurances "X.", formulà demanda en judici civil en reclamació de quantitat, pel procediment de mínima quantia, contra el Sr. Canals, en base a que el darrer tenia contractada amb la companyia d'assegurances "Y.", que el 2009 fou absorbida pel ORG_1, una pòlissa obligatòria d'assegurança automòbil pel vehicle marca Bmw model 320d amb matrícula XXXX, amb les condicions generals i particulars que es recullen en el contracte d'assegurança que adjunta al present escrit d'al·legacions. Que aquell abonà sense novetat els rebuts fins l'anualitat del 2010/2011, si bé, presentat a cobrament el rebut del període 2011/2012 per import de nou-cents noranta-set euros (997.- EUROS), aquest fou retornat sense pagar, generant dit retorn unes despeses bancàries a raó de vint-i-un cèntims d'euro (0,21.- EUROS). Que després de diverses reclamacions sense èxit, la seva mandant inicià un procediment d'ordre judicial de pagament contra aquell i que es seguí sota la referència OJ-0580-1/2014, en el marc del qual el defenent contestà tot dient que havia procedit a rescindir la referida pòlissa d'assegurança amb efectes fins el dia 30 de juny del 2011, si bé, sense especificar en quina forma ho hauria fet i comunicat a l'asseguradora, tot el que és negat per aquesta part.

I després d'invocar els fonaments de dret aplicables, suplica es dicti sentència condemnant al Sr. Canals a satisfer a la seva mandant la quantitat de nou-cents noranta-set euros amb vint-i-un cèntims (997,21.- EUROS) en concepte de deute principal, juntament amb els interessos legals corresponents segons es descriu en el suplico del present escrit al·legatori i imposant així mateix al demandat el pagament de la totalitat de les costes del present litigi.

II.- En l'audiència fixada pel dia vint-i-dos d'octubre de l'any passat el Sr. A.C.R., actuant com a procurador del Sr. Canals, contestà al fons de la demanda amb oposició a aquesta, indicant al respecte de la reclamació de contrari, fruït aquesta de la pòlissa d'assegurança discutida, que dit deute ha prescrit per haver transcorregut més de tres anys des de la data d'emissió del rebut retornat sense pagar, això és l'1 de juliol del 2011, fins a la data d'interposició de la present demanda, és a dir el 26 de setembre del 2014. Subsidiàriament s'oposa a la pretensió condemnatòria exercitada de contrari segons relata en el cos del present escrit al qual es fa remissió expressa als efectes oportuns.

I després d'invocar els fonaments de dret aplicables, suplica es dicti sentència desestimant íntegrament la demanda amb imposició a l'adversa de la totalitat de les costes judicials produïdes.

III.- En l'acte de judici celebrat en dita audiència la representació processal de la part agent manifestà donar per reproduïts tots aquells documents que adjuntà en el seu escrit al·legatori de demanda; pel que fa al defenent, aquest ha interessat documentals.

IV.- L'Hble. Batlle va dictar Sentència en data 25 de febrer de 2015 i va decidir : " que estimant íntegrament la demanda interposada per la companyia d'assegurances "X." contra el Sr. Canals, ha de condemnar i condemna al darrer a pagar a la primera la suma global de nou-cents noranta-set euros amb vint-i-un cèntims (997,21.- EUROS), augmentada dels interessos legals produïts d'ençà el dia vint-i-dos d'octubre del dos mil catorze i fins que sigui íntegrament satisfeta, amb imposició de costes al vençut segons disposa el darrer Considerant."

V.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Canals i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació i imposant a l'adversa les costes del procediment.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER. - En el present procediment la part agent reclama el pagament de la prima de l'assegurança número 10141635 del vehicle ORG_0 sèrie 3 matrícula XXXXX propietat de la part defenent i pel període 1/7/11 a 30/6/12 per un import anual de 997,00 EUR.

La sentència d'instància desestima la prescripció al·legada per la part defenent i entrant en el fons condemna al pagament de la suma indicada més les costes, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

Contra tal decisió, s'alça la part vençuda.

SEGON.- Tres són els motius de greuge contra la sentència dictada en el present litigi. La primera d'elles la prescripció, la segona, la resolució prèvia del contracte per part del defenent i la tercera la inclusió dels honoraris de l'advocat i del procurador en la condemna en costes.

Vegem-ho.

TERCER.- Abans d'entrar en els esmentats motius o greuges argumentats per la part recurrent hem de fer referència a la denegació de prova documental que ha dictat la Sala en el seu Aute de 13 d'octubre de 2015. Al que hem dit en el nostre Aute hem d'afegir -per donar completa satisfacció a la part queixosa- que el fet d'aportar una certificació de si existeix una altra cobertura de l'automòbil afectat per una altra companyia asseguradora no aporta res al litigi present. Resulta obvi que el dit automòbil havia d'estar assegurat en alguna companyia perquè l'assegurament és obligatori (almenys en la seva cobertura mínima), i el que aquí es debat és si el contracte que tenia el defenent amb la part agent va ser degudament resolt en finalització del període anyal de cobertura.

QUART.- Dit això, hem d'entrar en el tema de la prescripció. Convé tenir present les coordenades sobre les que ve orientada la qüestió. No per conegudes i acceptades per tothom cal evitar-les. La primera d'elles és que la prescripció és una institució que no està fonamentada en raons de justícia material sinó en raons de seguretat jurídica. No és convenient que l'exercici d'un dret resti permanentment obert sense cap limitació, perquè això genera inseguretat en si realment es vol exercir o no. D'aquí que la prescripció com a límit en l'exercici d'un dret hagi de ser examinada sempre amb caràcter restrictiu com excepció que és. Cal tenir sempre la seguretat que efectivament el transcurs del termini previst per la llei ha transcorregut sense cap actuació del seu titular perquè no ha volgut exercir-lo però no que no ha pogut. És la concurrència del animus conservandi (o element subjectiu) el que descarta tota possibilitat de considerar que un dret ha prescrit.

La segona coordenada és la de que per conèixer quan un termini ha transcorregut resulta fonamental fixar de manera clara quin ha de ser el punt de partida d'aquell termini, és a dir, el dies a quo. Si no el coneixem resultaria impossible poder fer el còmput correcte. No estarà de més recordar que el temps de la prescripció es començarà a comptar des del dia en que podia exercir les accions, previsió que lliga plenament amb tot el que hem dit sobre la finalitat de la prescripció extintiva.

Finalment, la interrupció de la prescripció de l'acció en el nostre ordenament jurídic només es dóna pel reconeixement del deute per part de l'obligat (Codi 7,39,7-5) i per la reclamació judicial (Codi 7,39,7) com ha declarat la nostra jurisprudència (Sentències de 15 de maig i 10 de juliol de 1997, 30 de novembre de 2000, entre moltes d'altres).

CINQUÈ.- Doncs bé, en el present cas en ressurt de les actuacions que la part agent va instar un procediment d'ordre judicial de pagament que fou registrat en la Batllia en el dia 13 de juny de 2014 (autes OJ-580-1/2014), al qual s'hi va oposar la part ara defenent en escrit del dia 1 de setembre següent i en data posterior, 12.9.14, la part sol·licitant va desistir del procediment, però no de l'acció, a fi de interposar el procediment corresponent, cosa que va fer en data de 26.9.14 en què va instar el procediment de mínima quantia que ha donat lloc a les presents actuacions.

Amb aquests fets resulta evident que hi ha hagut una interrupció per reclamació judicial en data 13.6.14 i per això va ser interromput el termini de prescripció de l'acció per tres anys més, cosa que no havia transcorregut quan es va iniciar el procediment de quantia mínima.

Per aquesta raó, està ben descartada l'excepció de prescripció al·legada.

SISÈ.- Quan al segon motiu del recurs consistent en insistir en què el contracte d'assegurança del vehicle va ser resolt en el seu venciment anyal per part de l'assegurat, hem de dir que aquest fet està completament orfe de prova.

Essencialment cal acudir als principis de càrrega probatòria que podríem derivar dels aforismes (incumbit probatio qui dicit non qui negat" o "onus probandi incumbit ei qui dicit": La càrrega de la prova cal distribuir-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant) aquella càrrega relativa als denominats fets "constitutius" o es proclami l' extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat) els denominats fets "extintius" o "impeditius". Ara bé, l'aplicació d'aquest principi ha anat adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova. Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al Tribunal .

Així resulta que s'ha vingut interpretant sobre la càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva (art. 10 de la CA), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu") i presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria.

SETÈ.- Aplicats aquests criteris al cas present, hem de dir que la part defenent i ara apel·lant ha aportat detalls de manera progressiva sobre aquesta suposada resolució contractual. En la seva oposició al procediment de l'ordre judicial de pagament no ha donat cap detall; en la contesta a la demanda de mínima quantia s'ha limitat a dir que ho havia fet en les oficines de l'asseguradora "davant del seu agent d'assegurances de La Massana" davant del qual va signar "el formulari de baixa de la pòlissa". I finalment en el recurs ja aporta més precisió i afirma que ho va fer encara que "no tractava directament amb la companyia agent, sinó amb un corredor d'assegurances, concretament A., de la Vila La Massana", és a dir, que ja no era l'agent d'assegurances de la companyia sinó d'un corredor, cosa que no cal entrar ara en la seva diferenciació, el cas és que ni ha intentat que declari com testimoni per clarificar el què realment va succeir per resoldre unilateralment el contracte en el venciment temporal de la meitat de l'any 2011. A ell li corresponia aquesta càrrega probatòria i atès que no ho ha demostrat ha d'arrossegar les conseqüències de la seva inactivitat processal.

Aquest motiu ha de fracassar.

VUITÈ.- Finalment el tercer motiu contra la sentència d'instància recau en el fet de la imposició de les costes d'advocat i de procurador que la sentència condemna al defenent. Aquest al·lega en el recurs que en aquesta classe de procediment -de mínima quantia- no és preceptiva la participació d'aquells professionals i que per aquest motiu no pot ser objecta de condemna la satisfacció dels seu honoraris professionals. Qui es vegi defensat i representat pels dits professionals en aquesta classe de procediment ho fa de manera voluntària i per aquesta raó no pot imposar el pagament de la seva acció voluntària a la part contrària.

Efectivament, l'article 97 de la LQJ preveu que la intervenció d'advocat serà facultativa en els procediments de mínima quantia, en els quals tampoc es preceptiva la representació de procurador.

Aleshores, el motiu ha de prosperar i estimar la seva pretensió de l'exclusió dels honoraris de la condemna en costes imposada.

NOVÈ.- L'èxit parcial del recurs s'ha de traduir, en matèria de costes processals, en la no imposició de les costes d'aquesta alçada (arg. Novel·la 82, cap. X).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR PARCIALMENT el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Canals contra la Sentència dictada per l'Hble. Batlle en data 25 de febrer de 2015, que revoquem únicament en el sentit d'excloure de les costes imposades els honoraris d'advocat i de procurador, i no imposar el pagament de les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.