Expropiació il·legal- Abast de la cessió de terrenys (TSJA-065/10)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: AD-0215-3/2007 Núm. de rotlle: TSJA-065/10

S E N T È N C I A NÚM. 98-2012

PARTS:

Apel·lant: Manzanares, Sanz i Manzano Arcos

Representant: Arcos

Advocat: Talavera

Apel·lant: M.I. Govern

Representant: Romeu

Advocat: Macias

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Bernard Plagnet

Magistrats: M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

M.I. Sra. Marie Conte

A la vila d'Andorra la Vella, el vint-i-set de novembre del dos mil dotze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0215-3/2007.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La representació de les Sres. C G H, S, À i R R G van interposar demanda contra el M.I. Govern, sol·licitant que es declarés la responsabilitat patrimonial de l'Administració, com a conseqüència de l'expropiació il·legal de part de les finques de les agents, anomenades Terres de l' i Terres de D, a Santa Coloma. Aquesta ocupació irregular de terrenys hauria tingut lloc amb motiu de la construcció d'una galeria de serveis i col·lector general, en el tram des del pont de Tobira fins al pont de Santa Coloma, fase V.

2n.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 14 d'abril de 2010 va desestimar la demanda, en considerar que les obres de referència no s'havien dut a terme dins de les finques de les quals les agents són titulars, ja que els terrenys havien estat objecte de cessió en virtut d'un conveni de data 22 d'abril de 1969.

3r.- La representació de la part agent va interposar recurs d'apel·lació contra la referida sentència, la qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

-S'ha produït una situació d'indefensió, ja que les recurrents no van poder formular l'escrit de conclusions.

-Demanen la pràctica de proves en aquesta instància.

-Quant al fons, s'afirma que la cessió realitzada per mitjà del conveni de 1969 només comprenia els terrenys necessaris per a construir la carretera de l'Obac, la qual no va arribar a ocupar els 17 metres d'amplada que establia el conveni. D'altra banda, les recurrents interpreten els termes d'aquest conveni en el sentit de què només es van cedir els terrenys del costat muntanya, a partir del límit dret de la calçada, en sentit descendent. A més, al·leguen que el Govern els va fer arribar una proposta de conveni, en el qual es reconeixia que els terrenys litigiosos eren propietat de les agents. En conseqüència, sol·liciten una indemnització per l'ocupació irregular dels terrenys litigiosos.

4t.- La representació del M.I. Govern s'ha oposat al recurs, en considerar que la sentència impugnada ha realitzat una adequada valoració de les proves practicades en la instància i una correcta interpretació de les normes aplicables al cas.

5è.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Procedeix examinar en primer lloc, per raons de sistemàtica, l'al·legació relativa a la indefensió que haurien patit les recurrents, en no haver tingut ocasió de formular l'escrit de conclusions.

L'examen de les actuacions permet apreciar que el Batlle ponent va obrir, mitjançant providència d'1 de setembre de 2008, un termini comú de deu dies per a que les parts poguessin formular els corresponents escrits de conclusions. Aquesta providència va ser notificada el 25 de novembre següent a la Sra. À R, que disposava de poders atorgats per la Lletrada representant de les agents. Aquesta darrera va presentar diverses baixes mèdiques, que es van anar reproduint en dates successives. Posteriorment es va produir una nova suspensió de les actuacions, amb motiu del traspàs d'una de les recurrents, fins que s'acredités la seva successió processal. Mentrestant, la Lletrada representant de les recurrents va presentar l'alta mèdica amb efecte de l'1 d'abril de 2009. Finalment, un cop acreditada l'acceptació de l'herència de la finada, es va disposar la continuació del procediment per mitjà de providència d'1 de març de 2010 i es va dictar sentència el 14 d'abril següent.

Segons resulta d'aquests antecedents, s'havia atorgat a les parts un termini comú de deu dies a fi de formular els escrits de conclusions. Aquest termini va quedar primer en suspens com a conseqüència de la baixa mèdica de la Lletrada i, posteriorment, a fi d'acreditar la successió processal d'una de les recurrents. Ara bé, un cop es va aixecar definitivament la suspensió en virtut de la providència d'1 de març de 2010, va continuar el còmput del termini per formular conclusions, que les interessades no van formular. D'aquesta manera, quan es va dictar sentència, havia ja caducat el tràmit de conclusions.

En conseqüència, no es pot apreciar cap situació d'indefensió, ja que les interessades van tenir l'oportunitat de presentar l'escrit de conclusions, un cop aixecada la suspensió del procés. Procedeix, doncs, desestimar aquest primer motiu d'apel·lació.

Tercer.- Com es desprèn de l'article 64 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, la pràctica de proves en segona instància només procedeix en els supòsits que expressament assenyala la pròpia llei. En aquest cas, les proves que les recurrents sol·liciten haguessin pogut ser sol·licitades i practicades en la primera instància, de manera que resulta improcedent realitzar- les en aquesta alçada.

Quart.- Pel que fa al fons de la qüestió litigiosa, convé tenir en compte que, amb aquesta mateixa data, s'ha dictat una altra sentència que posa terme a un procés seguit entre les mateixes parts, i que manté una evident relació amb aquest, ja que ambdós versen sobre l'ocupació de part de les finques de les agents anomenades Terres de D i Terres de l'O. La diferència entre aquests dos processos només radica en que el seu respectiu objecte afecta a parts diferents de les referides finques i respon a obres públiques també diferents. Aquest recurs fa referència a la "construcció d'una galeria de serveis i col·lector general, en el tram des del pont de Tobira fins al pont de Santa Coloma, fase V", és a dir, es refereix a terrenys situats entre el riu Valira i la carretera general núm. 1, mentre que l'altre versa sobre la "construcció d'un carril prioritari multiús a la carretera general núm. 1" i es refereix a terrenys ubicats a l'altre costat de la carretera.

En qualsevol cas, la qüestió fonamental que es discuteix tant en un com en altre procés radica en determinar l'abast de la cessió de terrenys que va tenir lloc en virtut d'un conveni signat el 22 d'abril de 1969, que contemplava la construcció de l'avinguda de l'Obac en aquella zona. En els dos casos, la decisió sobre si s'ha produït o no una ocupació irregular de terrenys de les apel·lants dependrà de la interpretació del referit conveni de 1969. Atès que aquesta qüestió ja ha estat examinada en la sentència de la mateixa data, dictada en el procés relatiu a la construcció d'un carril multiús, procedeix reproduir els fonaments d'aquella resolució.

Cinquè.- El conveni de 22 d'abril de 1969 es va signar amb l'objectiu de procedir a la construcció de la carretera o avinguda de l'Obac. Com diu la seva part expositiva, "els propietaris sotasignants reconeixen el gran interès que, per a tots ells, representa aquesta nova avinguda, que revaloritzarà uns terrenys avui inaccessibles en automòbil, raó per la qual estan disposats a col·laborar amb el Quart, a fi i efecte de que aquest projecte en curs d'execució, sigui ben aviat una realitat total".

Per tal d'assolit aquest objectiu, segons la clàusula 2a. del conveni, "els propietaris sotasignants, accepten cedir gratuïtament al Quart d'Andorra la Vella, tot el terreny necessari utilitzat per la nova Avinguda tal com ha estat aquesta traçada fins avui o sigui disset metres d'edifici a edifici". Sota les signatures, hi ha una nota manuscrita que diu "els germans Corbacho i Sancho R de Casa Yuste de Sta. Coloma accepten totes i cadascuna de les clàusules del present document amb la salvetat però que no reconeixen al Sr. Caro com a membre de la comissió que figura en l'apartat 4, i solament i exclusivament a lo que fa referència a les de l'obac "finques" de casa R, pel costat del obac desde Andorra fins a la Palanca de Sta. Coloma".

El contingut del conveni resulta suficientment expressiu quant a l'abast de la cessió. Com es diu en la clàusula 2a., la mateixa comprenia tots els terrenys previstos per a la construcció de l'avinguda, que eren de 17 metres de banda a banda. En conseqüència, aquests terrenys es van incorporar des del moment de la cessió al domini públic, atès que estaven afectats a un ús públic. Com recorda la sentència apel·lada, els béns demanials són inalienables, imprescriptibles i inembargables, segons declara l'article 86 del Codi de l'Administració.

És cert que l'avinguda de l'Obac no es va construir inicialment amb els 17 metres d'amplada que recollia el conveni de 1969. Ara bé, aquesta circumstància no determina per sí mateixa que la cessió no fos eficaç i que els terrenys deixessin de formar part del domini públic. A efectes merament dialèctics, es podria considerar la possibilitat de que s'hagués sol·licitat la desafectació dels béns i la seva readquisició per part dels anteriors propietaris, atès que no s'havien destinat a la finalitat que estava prevista, però aquesta circumstància no es va donar en cap moment.

També és cert que l'Administració general va iniciar contactes l'any 2006 amb les agents, per tal d'obtenir la cessió dels terrenys litigiosos, de la qual cosa en resultaria que aquella reconeixia la titularitat de les segones sobre les finques. Ara bé, el cert és que aquests contactes no van conduir a cap acord i, a més, l'Administració afirma que desconeixia en aquelles dates l'existència del conveni de 1969, cosa que resulta versemblant, atès que aquest havia estat subscrit amb el Quart d'Andorra la Vella. Per tant, no es pot extreure d'aquests contactes l'existència d'un reconeixement formal de la propietat de les interessades.

En conseqüència, s'ha de concloure, com ho fa la sentència apel·lada, que la cessió realitzada per mitjà del conveni de 22 d'abril de 1969 comprenia una franja de 17 metres d'amplada, i que aquest instrument resulta plenament eficaç.

Sisè.- Un cop determinat el veritable abast de la cessió, resulta necessari situar sobre el terreny les finques que van ser objecte de transmissió en el conveni de 1969. Sobre aquest particular, la prova aportada per les agents resulta clarament insuficient, ja que no hi ha, a títol d'exemple, una prova pericial topogràfica que reflecteixi la ubicació de les obres realitzades pel Govern, en relació amb les finques de titularitat privada i les que van ser objecte de cessió, cosa que hauria estat un element de judici rellevant. Els informes tècnics que acompanyen la demanda parteixen de l'amplada preexistent de la carretera de l'Obac, i no dels 17 metres que van ser cedits realment, de manera que no resulten útils a aquest efecte.

La documentació més rellevant és el plànol aportat per l'Administració, que consta al foli 210 de les actuacions, en el qual, sobre cartografia de l'època, es reflecteix el traçat de la franja cedida de 17 metres i el del carril prioritari multiús, la construcció del qual ha donat lloc a aquest litigi. Del contingut d'aquest planell resulta que el carril multiús només ha envaït la propietat de les agents en part de les Terres de D, tal i com afirma la sentència apel·lada.

És, doncs, a partir d'aquest document, que s'hauran d'examinar els respectius motius d'impugnació que articulen les agents i l'Administració demandada.

Setè.- Com s'ha dit en els antecedents, les interessades consideren que s'ha fet una interpretació equivocada del conveni de 1969, i que el veritable sentit d'aquest és que només es van cedir els terrenys del costat muntanya, a partir del límit dret de la calçada, en sentit descendent, conclusió que dedueix de l'addició manuscrita al conveni, segons la qual l'acceptació de les clàusules era "solament i exclusivament a lo que fa referència a les de l'obac "finques" de casa R, pel costat del obac desde Andorra fins a la Palanca de Sta. Coloma".

Aquesta argumentació no pot ser compartida per diverses raons. En primer lloc, cal tenir en compte que la cessió dels terrenys tenia per objecte la construcció d'una carretera abans inexistent. En conseqüència, la determinació de quins eren els terrenys cedits no podia fer-se a partir del límit dret de la calçada, que encara no era una realitat.

En segon lloc, s'ha de considerar igualment que l'objecte de la cessió era la construcció d'una avinguda, la qual cosa implica que l'eix de la mateixa no podia quedar a l'arbitri de cadascun dels propietaris de les finques per on havia de passar. És per això que no es pot interpretar la clàusula manuscrita com un condicionant a la situació de la carretera, en els termes en què estava planejada.

En tercer lloc, cal tenir en compte que el veritable sentit dels convenis i contractes es pot deduir també dels actes coetanis i posteriors dels interessats. Doncs bé, en aquest cas, consta en les actuacions (foli 54) una sol·licitud signada el 25 d'agost de 1971 pel causant de les recurrents, que va ser un dels cedents signataris del conveni de 1969, en la qual es manifesta expressament que "va cedir gratuïtament el terreny necessari per construir una carretera al llarg del costat esquerre del riu Valira". En la sol·licitud es fa constar que les obres de construcció de la via s'han fet sobre l'antic camí, que segons manifesten les agents vorejava el riu, i que això està provocant una alteració del seu curs natural, cosa que afecta negativament les seves propietats situades a l'altre costat, en la riba dreta. Queda clar, en conseqüència, que el mateix cedent dels terrenys litigiosos va considerar que els mateixos limitaven en aquest tram amb el riu, com resulta del plànol incorporat al foli 210 de les actuacions, i que els 17 metres no s'han de comptar a partir del límit dret de la calçada preexistent, en sentit descendent, com defensen les interessades.

D'acord amb això, adquireix tot el seu sentit la clàusula manuscrita afegida al conveni de 1969. La referència a que la cessió afectava només les finques del "costat de l'obac desde Andorra fins a la Palanca de Sta. Coloma" pretenia sens dubte deixar ben clar que en quedaven excloses les finques que els titulars tenien a l'altre costat, a la riba dreta del riu Valira.

En darrer terme, tampoc es poden considerar rellevants per a resoldre el litigi el contingut de les autoritzacions de construcció que es van atorgar respecte de les finques situades al costat esquerre de la carretera, també en sentit descendent. D'una banda, el límit d'edifici que resulta del permís atorgat l'any 1987 es situa fora de la banda de 17 metres que va ser cedida l'any 1969, de manera que afecta només les finques de propietat privada i, en conseqüència, no prejutja el resultat d'aquest procés. D'altra banda, és ben sabut que les autoritzacions de construcció no prejutgen el dret de propietat, com resulta de l'article 86.3 del Reglament de construcció.

Vuitè.- Del contingut d'aquesta sentència es desprèn que els terrenys ocupats per l'obra de construcció d'una galeria de serveis i col·lector general no han comportat l'ocupació de part de les finques de les recurrents. A la mateixa conclusió s'arriba si es té en compte, com diu la sentència apel·lada, que el Cadastre d'Andorra la Vella indica que les finques anomenades Terres de l' i Terres de D no confrontaven amb el riu, sinó amb un camí, dada que coincideix amb el camí ral a què fan referència les agents.

En conseqüència, resulta obligat concloure que no ha quedat acreditada la ocupació irregular dels terrenys de les recurrents, per la qual cosa procedeix desestimar el recurs i confirma la sentència apel·lada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la representació de les Sres. S, À i R R G contra la sentència dictada el 14 d'abril de 2010 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.