IMMIGRACIÓ. Dret d'un nacional al reagrupament familiar (TSJA-IM-007/12)

Sentència

Magistrats

Pere Pastor Vilanova Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: AD-046-2/2012 Núm. de Rotlle: TSJA-IM-007/12

S E N T È N C I A NÚM. 113-2012

PARTS:

Apel·lant: Plaza

Representant: ídem

Advocat : Roda

Apel·lat: M.I. GOVERN

Representant: Galan

Advocat : Gomila

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Bernard Plagnet

Magistrats: M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova

A la vila d'Andorra la Vella, el vint de desembre del dos mil dotze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-046-2/2012.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Pere Pastor Vilanova, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1.- El Sr. Plaza va interposar demanda jurisdiccional contra la desestimació governativa, de data 27 de juny de 2012, del recurs de reposició adreçat contra la decisió del Ministre d'Interior del 15 de maig de 2012, sol·licitant la seva anul·lació i la declaració del seu dret a residir al Principat per motiu de reagrupament familiar.

2.- El Tribunal de Batlles ha desestimat la demanda promoguda pel Sr. Plaza, mitjançant sentència del 8 d'octubre de 2012.

3.- En el seu escrit d'apel·lació de data 19 d'octubre d'enguany, el Sr. Plaza manifesta principalment que:

la llei qualificada d'immigració s'havia d'interpretar en consonància amb la Constitució i el CEDH ;

l'article 91 de la llei no es referia als nacionals andorrans perquè, altrament, es desvirtuaria el dret a casar-se lliurement i a viure en comú;

no podia procurar aliments a la seva esposa per motius administratius.

4.- L'escrit de contesta del M.I. GOVERN manté que:

el recurrent no acreditava els requisits legals per obtenir el reagrupament vers la seva esposa (recursos econòmics i cobertura social total);

els requisis imposats perseguien l'interès general;

l'article 91 es tenia que relacionar amb els articles 87 i 88 de la llei i amb l'article 9 del Decret regulador del Servei d'Immigració;

no es podia assegurar el treball futur del Sr. Plaza.

5.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat el magistrat ponent i han quedat vistes les actuacions per deliberar i decidir.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia i l'article 143 de la LQI.

Segon.- El Sr. Plaza ha formulat demanda contra el M.I. GOVERN, en la qual es sol·licita la revocació de la decisió governativa del dia 27 de juny de 2012 i que confirmava el refús de concedir-li el reagrupament familiar vers a la seva esposa.

El M.I. GOVERN s'ha oposat a la demanda, argumentant que el Sr. Plaza no complia els requisits prescrits per la llei qualificada d'immigració.

El Tribunal de Batlles ha desestimat la demanda perquè considera que la resolució administrativa no esdevé desproporcionada en relació amb les altres finalitats perseguides per la llei.

El recurrent, Sr. Plaza, es va casar civilment amb la Sra. Calatayud l'1 de març de 2012. El matrimoni es va celebrar al Comú d'Andorra la Vella (foli 23) i, per tant, queda regit per la llei qualificada del matrimoni. El Sr. Plaza és de nacionalitat marroquina (foli 5), mentre que la Sra. Calatayud és andorrana (foli 24). La Sra. Calatayud va formular sol·licitud d'autorització d'immigració per a no actius residents el dia 18 d'abril de 2012, als efectes d'obtenir el reagrupament del seu marit (foli 58), pretensió que ha estat refusada pel M.I. GOVERN, tota vegada que la Sra. Calatayud no gaudeix: a) de mitjans econòmics suficients per assegurar un nivell de vida digne al Sr. Plaza i b) d'una assegurança suficient per cobrir el risc sanitari de l'apel·lant al 100%.

En la carta manuscrita que adreça la Sra. Calatayud al M.I. GOVERN (folis 77 i 78), la interessada manifesta que s'estima al seu marit, que aquest té una oferta per treballar (foli 42) i que si el Sr. Plaza no obté la regularització de la seva situació al país, ella haurà de marxar d'Andorra. Escau també tenir present que la Sra. Calatayud pateix una hepatopatia crònica (foli 75) i que gaudeix d'una pensió d'invalidesa per malaltia (foli 64).

La denegació governativa es sustenta en l'article 91 de la llei qualificada d'immigració que disposa el següent: "Requisits per al reagrupament:

El resident que sol·licita el reagrupament familiar amb una de les persones descrites a l'article 88 d'aquesta Llei, ha d'acreditar que disposa dels mitjans econòmics suficients per assegurar-los un nivell de vida digne i un allotjament adequat ... La suficiència de mitjans econòmics es determina reglamentàriament ...

La persona a càrrec o que es troba sota la tutela del sol·licitant ha de disposar d'una assegurança que cobreixi de forma suficient i vàlida per al Principat d'Andorra qualsevol tipus de despesa mèdica o sanitària. La suficiència de l'assegurança es determina reglamentàriament ...".

Una primera qüestió que suscita aquest litigi radica en determinar si és d'aplicació a la Sra. Calatayud l'article 91.1 de la llei de constant referència, tota vegada que interessa el "resident" que sol·licita el reagrupament.

L'article 34 de la llei disposa: "La condició de resident al Principat d'Andorra i els drets que se'n deriven s'atribueixen a tots els estrangers titulars d'una autorització d'immigració vigent, a excepció dels treballadors fronterers". Per tant, la pròpia norma -que recull la tradició en aquesta matèria- assimila indiscutiblement el terme "resident" amb la persona estrangera legalment establerta al país. Aquesta coincidència queda igualment reflectida en nombrosos altres apartats de la llei, com ara:

l'article 59: Quan el fill d'un resident o el fill del seu cònjuge que és titular d'una autorització de residència sense treball en el marc del reagrupament familiar i estudia a l'estranger, sol·licita la renovació de la seva autorització, es computen com a residència permanent i efectiva al Principat d'Andorra els períodes passats a l'estranger per cursar els estudis fins a l'acabament sempre que els estudis constitueixin l'activitat principal de la persona sol·licitant,

l'article 68: El recurs presentat per un estranger que té la condició de resident contra una decisió de denegació de renovació de la seva autorització d'immigració té efectes suspensius fins que recaigui sentència judicial ferma,

l'article 70: L'estranger que té la condició de resident es troba en situació irregular quan ...,

l'article 74: El recurs presentat per un estranger que té la condició de resident contra ...,

l'article 76.1: L'estranger que té la condició de resident es troba en situació irregular quan ...,

l'article 84: El recurs presentat per un estranger que té la condició de resident contra ...,

l'article 86: L'estranger que té la condició de resident ...,

l'article 112: El recurs presentat per un estranger resident ...,

l'article 119.5: L'advertència d'expulsió és un requisit necessari previ a la incoació d'un expedient d'expulsió administrativa contra un estranger que té la condició de resident ... .

Per conseqüent, és observable com el vocable "resident" queda reservat a la condició de la persona estrangera i no a la circumstància de residir al país. Fins i tot l'article 31.3 distingeix clarament les persones andorranes i els "residents", respecte de les autoritzacions d'immigració per estudis o per recerca. A més, només les persones estrangeres detenen autorització de residència amb o sense treball, cosa que denota que quan l'article 91 es refereix al "resident", només pot referir-se exclusivament a la persona titular d'una autorització d'immigració i no als nacional andorrans. Per acabar aquest apartat, només escau afegir que quan la Constitució fa referència a la condició de "resident" (article 22), ho fa per distingir-la, una vegada més, de la persona de nacionalitat andorrana.

Així les coses, compte tingut que l'article 91 no és oposable a la Sra. Calatayud, la seva sol·licitud de reagrupament havia de ser estimada, qual cosa provoca la revocació de la sentència de la instància i, amb ella, l'anul·lació de la decisió governativa.

Però, encara hi ha més motius per fonamentar la legítima pretensió del recurrent. En efecte, l'aplicació de la llei al cas d'autes resulta contrària als articles 8 i 12 del CEDH.

L'article 8 proclama: "Tota persona té dret al respecte de la seva vida privada i familiar, del seu domicili i de la seva correspondència. Només pot haver-hi ingerència d'una autoritat pública en l'exercici d'aquest dret en la mesura que aquesta ingerència és prevista per la llei i que constitueix una mesura que, en una societat democràtica, és necessària per a la seguretat nacional, la seguretat pública, el benestar econòmic del país, la defensa de l'ordre i la prevenció de les infraccions penals, la protecció de la salut o de la moral, o la protecció dels drets i llibertats d'altri". En les sentències Michaud c. França del 6 de desembre de 2012, Boughanemi c. França del 24 d'abril de 1998, Olsson c. Suècia del 24 de març de 1988 i Silver c. Regne Unit del 25 de març de 1983 (entre moltes altres), el TEDH ha tingut l'ocasió de pronunciar que la noció d'"ingerència necessària en una societat democràtica" equival a "necessitat social imperiosa" i que la ingerència ha de ser "proporcionada amb l'objectiu legítim perseguit".

En el cas que ens ocupa, força és de constatar que la intromissió que el M.I. GOVERN ha imposat als esposos Srs. Plaza i Calatayud no revesteix cap d'aquestes dues característiques, doncs es fonamenta exclusivament en consideracions crematístiques -quan la voluntat de treballar que defensa el recurrent no està seriosament discutida- i esdevé excessiva, hagut compte que la decisió administrativa impedeix l'obligació legal de convivència que comporta el matrimoni, com també el deure d'ajuda moral i material entre cònjuges (article 9 de la llei qualificada del matrimoni), especialment en el cas de la Sra. Calatayud que pateix greus problemes econòmics derivats del seu estat de salut. Resoldre altrament, podria suposar la marxa de la Sra. Calatayud del seu propi país, on hi viuen les seves dues filles menors (la guarda pertoca al progenitor) i on rep tractament mèdic.

A l'ensems, la decisió governativa tampoc respecta l'article 12 del CEDH que proclama el dret a fundar una família. En efecte, la separació fàctica dels cònjuges implica tanmateix la impossibilitat de tenir fills, dret que davalla tàcitament del precepte esmentat.

En definitiva, la decisió governativa del dia 27 de juny de 2012 ni s'ajusta a les normes actuals ni al costum andorrà que predica: "los homens de honor i de honestas costums se deuen emparar" (màxima 42 del Manual Digest).

Per tot l'exposat, procedeix l'estimació del recurs d'apel·lació.

Tercer.- No es fa cap pronunciament sobre el pagament de les despeses processals d'aquesta segona instància per raó de manca de temeritat.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, ha decidit:

Primer: estimar el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Plaza,

Segon: revocar la sentència 2012-127, de 8 d'octubre de 2012, dictada per la Secció Administrativa de la Batllia,

Tercer: declarar que el Sr. Plaza té dret a residir al Principat per motiu de reagrupament familiar.

Quart: no efectuar cap condemna en costes judicials. Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el què disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal, es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.