FUNCIÓ PÚBLICA. Sanció per retard injustificat. Inexistència d'infracció. Procediment sancionador: la informació prèvia interromp el termini de prescripció. (2000073/2019)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornelia Sola

Núm. de Protocol: 2000073/2019 Núm. de Rotlle: TSJA-0000026/2021

SENTÈNCIA 81-2021

PARTS:

Apel·lant: Sr. Macias

Representant: Sra. Villalba

Advocat: Sr. Vélez

Apel·lant: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Diez

Advocada: Sra. Conde

Apel·lat: Alfaro

Representant: Sr. Izquierdo

Advocada: Sra. Seco

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: Sra. Elsa Puig Muñoz

Sra. Alexandra Cornella Sola

Andorra la Vella, vint-i-cinc de novembre de dos mil vint-i-u.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000073/2019.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació de la Sra. Macias va interposar demanda contra l'Òrgan disciplinari dels saigs, el Govern i la Cambra de Saigs, en què sol·licitava que s'anul·lés la resolució del referit Òrgan disciplinari de data 15 d'octubre de 2019, en virtut de la qual es va imposar a l'agent una sanció d'amonestació escrita, com a responsable d'una infracció lleu de l'article 28.5 de la Llei del saig, consistent en una vulneració de la norma deontològica prevista a l'article 10.a) del Reglament regulador de les normes deontològiques de la professió de saig, aprovat per Decret de 7 de juny de 2017, que imposa als saigs fer prova d'una diligència raonable.

La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de data 8 de febrer de 2021 (encara que, per error material, indica l'any 2020) ha estimat la demanda i anul·lat la resolució administrativa impugnada.

2.- La representació del Govern ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

La sanció imposada a l'agent no es fonamenta en el bloqueig del compte bancari de la persona respecte de la qual s'havia acordat l'embargament, sinó en el fet que va trigar 44 dies en aixecar aquest embargament, un cop l'interessat havia procedit a satisfer el deute.

Aquest període de 44 dies es presenta com a excessiu i injustificat, si es té en compte el tipus d'actuació i la seva manca de dificultat.

No és cert que l'entitat bancària hagués procedit a trametre al saig l'import retingut prèviament, ja que aquest va ser abonat directament per la persona respecte de la qual s'estava procedint a l'execució del deute.

3.- La Sra. Macias ha formulat igualment recurs d'apel·lació contra la sentència del Tribunal de Batlles, el qual es fonamenta en els següents motius d'impugnació:

La Batllia havia de declarar la prescripció de la infracció, ja que la informació sol·licitada per l'Òrgan disciplinari dels Saigs abans de la incoació de l'expedient sancionador no podia interrompre el termini de prescripció.

Quant al fons, tot i haver-se estimat la demanda presentada per la recurrent, es manifesta disconforme amb els raonaments continguts en la sentència, ja que no es pot obviar l'elevat nombre d'expedients tramitats; ni la llei fixa un termini per a l'aixecament dels embargaments; ni hi ha hagut un retard anormal i injustificat; ni s'ha produït cap perjudici material, atesa la quantitat embargada.

4.- La Cambra de Saigs ha presentat un escrit en què posa de relleu que la sentència apel·lada ha declarat la manca de legitimació passiva de la Cambra, i que cap de les altres parts qüestiona aquest pronunciament, de manera que resulta aliena a la tramitació dels recursos presentats per les mateixes.

5.- Es va donar trasllat de cadascun dels recursos a la respectiva contrapart, que els van contestar en els termes que resulten de les actuacions, oposant-se als mateixos i reafirmant les pretensions articulades per elles.

6.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- S'impugna en aquest procés la legalitat de la resolució de 15 d'octubre de 2019 de l'Òrgan disciplinari dels saigs, que va imposar a l'agent una sanció d'amonestació escrita, com a responsable d'una infracció lleu tipificada en l'article 28.5 de la Llei del saig, en relació amb l'article 10.a) del Reglament regulador de les normes deontològiques de la professió de saig, aprovat per Decret de 7 de juny de 2017. La infracció consisteix en la manca de diligència raonable en l'exercici de les seves funcions, per un retard injustificat consistent en no haver aixecat un embargament fins 44 dies després que la persona contra la qual es dirigida l'execució d'un deute havia abonat l'import corresponent.

Com s'ha dit en els antecedents, la sentència apel·lada del Tribunal de Batlles, després de descartar la prescripció de la infracció, ha estimat la demanda, en considerar que es va bloquejar el saldo total del compte bancari de l'interessat per causa no imputable a l'agent, que s'havia limitat a embargar la quantitat deguda de 163,49 EUR, de manera que no es pot responsabilitzar a la saig d'una actuació realitzada per una entitat bancària, que es va excedir respecte de l'embargament que havia acordat la demandant. D'altra banda, considera que l'aixecament de l'embargament no era necessari, un cop l'entitat bancària havia retingut i tramès l'import reclamat.

Tercer.- Com a qüestió prèvia, s'ha de posar de relleu que el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. Macias és processalment inadmissible. En efecte, la dada determinant és que la sentència dictada pel Tribunal de Batlles li és favorable, ja que ha estimat íntegrament la demanda i ha anul·lat la resolució administrativa impugnada.

Com declara la sentència d'aquesta Sala núm. 98-2018, de 19 d'octubre, amb referència a la sentència núm. 59-2007, de 14 de setembre:

"En primer lloc, que l'article 56 de la Llei de la jurisdicció administrativa només atribueix legitimació per apel·lar a qui es consideri perjudicat per la sentència, és a dir, pel fallo de la sentència i que en concordança amb això, i com recorda l'Administració apel·lada, aquesta Sala ha indicat (sentència 03- 2006, de 24 de gener de 2006, citant la 2001-28, de 29 de maig de 2001) que "els recursos jurisdiccionals es dirigeixen contra els fallos de les sentències, no contra els arguments". Per tant, qui en la primera instància jurisdiccional ha obtingut un fallo favorable al nucli de les seves pretensions no pot apel·lar la sentència amb la pretensió de que aquesta es confirmi però amb raonaments nous que no va incorporar la resolució dictada en la primera instància".

Com és lògic, s'ha de seguir en aquest cas el mateix criteri que en la resolució esmentada. Aplicant el principi del perjudici o gravamen, només es poden apel·lar les sentències que siguin desfavorables a la part que les recorre, i aquest perjudici ha de ser determinat en funció de la part dispositiva de la sentència.

En aquest cas, l'agent es mostra disconforme amb una part dels arguments en què es basa la sentència impugnada, encara que en coincideix quant a la decisió adoptada. És obvi, doncs, que el recurs és inadmissible en aquest punt.

Això no obstant, res impedeix que l'agent, en oposar-se al recurs de la contrapart, reprodueixi les excepcions que va al·legar en primera instància, com la que es refereix a la prescripció. De fet, es planteja en aquest cas una situació equivalent a la que va examinar la sentència d'aquesta Sala núm. 17- 2001, de 9 de març, la qual va afirmar que:

"La naturalesa del recurs d'apel·lació permet a les parts reproduir les al·legacions fetes en la primera instància, possibilitat que correspon, òbviament a l'apel·lant, però també a l'apel·lat, ja que si no fos així mai podria obtenir una resposta jurisdiccional a allò que va al·legar, en no poder recórrer la sentència perquè li havia estat favorable".

Quart.- En aplicació de les anteriors consideracions, s'han de reexaminar les al·legacions de l'agent sobre la prescripció de la infracció, per via d'oposició al recurs de la contrapart.

L'article 29 de la Llei del saig disposa que:

"1. Les infraccions molt greus prescriuen al cap de quatre anys, les greus al cap de dos anys i les lleus al cap de sis mesos. Aquests terminis es computen a partir de la data del fet causant o des de la data en què se n'hagi hagut de tenir coneixement.

2. El termini de prescripció s'interromp per qualsevol actuació realitzada amb coneixement formal de la persona interessada que s'adreci a la iniciació, la tramitació o la resolució de l'expedient disciplinari.

La interrupció deixa de tenir efecte si no s'incoa l'expedient disciplinari o queda paralitzat durant més de sis mesos per causa no imputable a l'infractor. En aquest cas, el còmput del termini de prescripció s'inicia de nou a partir de la data de la darrera actuació que consti en l'expedient disciplinari".

En aquest cas, en què s'imputa a l'agent una infracció consistent en un retard injustificat, és obvi que aquesta dilació va estendre els seus efectes fins al dia en què es va aixecar l'embargament, el 24 d'octubre de 2018, moment a partir del qual comença a córrer el termini de prescripció de sis mesos que preveu el precepte esmentat, com a data del fet causant.

Com diu la sentència apel·lada, no es pot situar el dies a quo en la data en què els fets van arribar a coneixement de l'Òrgan disciplinari, ja que l'expressió de l'article 29.1 de la Llei sobre "la data en què se n'hagi hagut de tenir coneixement", es refereix al moment en què els fets tenen transcendència externa, i aquesta circumstància no pot quedar a l'arbitri del denunciant.

Ara bé, tal com disposa l'article 29.2 del mateix text legal, el termini de prescripció s'interromp per qualsevol actuació que s'adreci, entre d'altres supòsits, a la iniciació de l'expedient disciplinari, sempre que en tingui coneixement formal l'interessat. Des d'aquesta perspectiva, la sol·licitud d'una informació prèvia per part de l'Òrgan disciplinari a l'agent, en data 6 de març de 2019, que va ser oportunament comunicada a la seva destinatària, és òbviament una actuació que té per objecte recollir els elements de judici que permetin resoldre sobre la procedència d'iniciar un procediment sancionador o, pel contrari, arxivar les actuacions. Aquesta informació prèvia està prevista en l'article 123 quater, apartat 2, del Codi de l'Administració i produeix, per la seva pròpia naturalesa, la interrupció del termini prescriptiu.

En conseqüència, si el dies a quo se situa el 24 d'octubre de 2018 i la informació prèvia es va iniciar el 6 de març de 2019, s'ha de concloure que el termini de prescripció es va interrompre abans dels sis mesos que preveu l'article 29.1 de la Llei del saig i, en aquest sentit, procedeix confirmar la sentència apel·lada en aquest extrem.

Cinquè.- Sobre la qüestió de fons, la infracció que s'imputa a l'agent consisteix en la vulneració de la norma deontològica recollida a l'article 10.a) del Reglament de 7 de juny de 2017, segons la qual els saigs han de fer prova d'una diligència raonable, ja que altrament poden ser responsables de les conseqüències materials d'un retard anormal i injustificat en l'execució de la seva missió.

Encara que no consta en les actuacions el contingut exacte de la queixa formulada pel ciutadà afectat, tant l'escrit del Raonador del Ciutadà (folis 122- 123) com la informació prèvia sol·licitada per l'Òrgan disciplinari dels saigs (foli 130) posen de relleu que aquella es referia al fet d'haver-se-li embargat la totalitat del seu compte, que presentava un saldo d'aproximadament dos mil euros, durant 45 dies, quan l'interessat ja havia fet un pagament en metàl·lic d'uns 85 euros, corresponents a unes sancions de circulació.

Tanmateix, com posa de relleu la sentència apel·lada, l'embargament ordenat per la saig es referia només a la quantitat de 163,49 EUR, que era l'import que devia l'interessat, de manera que el bloqueig del compte va obeir a una actuació de l'entitat bancària que no es corresponia amb l'acord d'embargament que la saig li havia adreçat. En conseqüència, aquesta no pot ser responsable de la paralització del compte realitzada pel banc, que suposava un excés respecte del referit acord d'embargament. Encara que l'Administració recurrent al·lega que no s'imputa a la saig aquest bloqueig, sinó només la demora de 45 dies en aixecar l'embargament, no es pot deixar de banda que la denúncia inicial es referia al bloqueig del compte, amb els perjudicis corresponents, els quals no poden ser imputats a l'agent.

D'altra banda, l'Administració no discuteix l'al·legació de l'agent segons la qual les liquidacions de les quantitats percebudes pels saigs es realitzen, segons conveni, almenys un cop al mes. En conseqüència, encara que és cert que la quantitat deguda va ser abonada directament per l'interessat i no retinguda pel banc, la demora en l'aixecament de l'embargament seria menor al període indicat en la resolució sancionadora, si es té en compte el període del qual disposa el saig per liquidar les quantitats que corresponguin a les Administracions creditores.

Des d'aquest punt de vista, no es pot apreciar un retard excessiu i no raonable en l'actuació de l'agent, que hagi produït una conseqüència material o perjudici efectiu a l'interessat, com requereix l'article 10.a) del Reglament regulador de les normes deontològiques de la professió de saig, aprovat per Decret de 7 de juny de 2017.

Procedeix, en conseqüència, desestimar els recursos d'apel·lació i confirmar la sentència impugnada.

Sisè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar els recurs d'apel·lació que interposen el Govern i la Sra. Macias contra la sentència dictada el 8 de febrer de 2021 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma íntegrament.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.