Lesions, lesions causades amb arma

Sentència

Magistrats

Marie Conte

SENTÈNCIA 08-05 DE 17 DE MARÇ DE 2005

Ponent M.I.: Sra. Marie Conte

ANTECEDENTS DE FET

I.-RESULTANT: Que el Tribunal de Corts va dictar sentència en data 19-03-04 en la causa 55-2/01 amb la següent part dispositiva:

"Fallem: Que hem d'absoldre i absolem l'acusat Gibert del delicte major de lesions doloses causades amb notòria brutalitat i amb us d'arma pel quina venia acusat.

Que hem d'absoldre i absolem als acusats Bueno i Manso del delicte major de lesions doloses causades amb notòria brutalitat i amb ús d'arma pel quin venia acusat i els condemnem com a responsables penalment en el concepte d'autors d'una contravenció penal de lesions, sense la concurrència de circumstancies modificadores de la responsabilitat penal, a cadascun d'ells a la pena D'AMONESTACIÓ PÚBLICA i MULTA DE NOU-CENTS (900,00)

EUROS, així com al pagament de les despeses processals causades i a indemnitzar, conjunta i solidàriament, al senyor Ferrer en la quantitat de 2.700 euros."

II.-RESULTANT: Que la sentència es recolza en els següents fets que declara provats: "Els acusats Gibert, nascut el XXXX, Bueno, nascut el XXXX, i Manso, nascut el XXXX, tots tres sense antecedents penals i agents del Servei de Policia, vers les 03:25 hores del dia 9 de març del 2001 estaven prestant servei de patrulla al Pas de la Casa, vestint l'uniforme reglamentari i en un vehicle oficial que conduïa el primer, quan s'aturaren al carrer Bearn per controlar a un grup de persones que feia servir les taules d'un bar a mode de trineu per lliscar sobre la neu. Quan aquestes persones veieren als agents, a corre cuita fugiren a excepció d'una d'elles, el senyor Ferrer, de nacionalitat australiana i que estava passant una setmana de vacances i que restà assegut a una de les taules amb les mans agafades a les potes, mantenint una actitud totalment passiva tota vegada que es trobava en un important estat d'embriac per haver estat bevent durant la nit. Els tres acusats s'atansaren al senyor Ferrer, provant l'acusat Gibert d'aixecar-lo estirant-lo pels braços, sense aconseguir-ho perquè el senyor Ferrer s'agafava fortament a les potes de la taula. Seguidament, com sigui que el senyor Ferrer es negava a aixecar-se. Tot seguit, l'acusat Manso li donà un cop de peu al costat esquerre, i l'acusat Bueno amb la defensa reglamentària li donà no menys de quatre cops a l'esquena, de manera que en absolut era necessària perquè en tot moment la actitud del senyor Ferrer envers dels agents fou totalment passiva. Arran dels cops rebuts, el senyor Ferrer s'aixecà i els agents li indicaren que marxés, la qual cosa així va fer.

Passada una mitja hora, quan els tres agents acusats circulaven en el vehicle oficial pel carrer La Solana del Pas de la Casa tornaren a veure al senyor Ferrer quan aquest pujava per la vorera en direcció a l'hotel Manzano i, quan arribà a l'alçada dels agents, el senyor Ferrer els tragué la llengua fent-los-hi talls de màniga i, alhora, mostrant-los-hi el dit mitjà aixecat, en actitud clarament ofensiva, entrant tot seguit a l'esmentat Hotel. Els agents acusats donaren la volta al vehicle oficial i l'aturaren davant de l'entrada del mateix Hotel, entrant a la recepció els acusats Gibert i Bueno on trobaren al senyor Ferrer procedint a controlar-lo, immobilitzant-lo Bueno agafant-lo pel braç i traient-lo de l'Hotel. Un cop al carrer, Bueno va empènyer al senyor Ferrer amb la panxa contra al capó del vehicle oficial, amb les cames obertes i separant-li els braços, moment en que el senyor Ferrer amb la mà va donar un cop a la mà de l'acusat Gibert, trencant-li la cigarreta que aquest duia encesa. Restant immobilitzat d'aquesta manera el senyor Ferrer, l'acusat Gibert li agafà la barbeta amb la mà per fer-li veure que no els havia de treure la llengua, mentre que l'acusat Bueno va agafar el tros trencat de la cigarreta i el posà a la boca del senyor Ferrer, mentre li recriminava la seva actitud envers dels agents. Finalment, els agents indicaren al senyor Ferrer que se'n anés a dormir, per la qual cosa aquest va entrar a l'Hotel.

A conseqüència dels cops que el senyor Ferrer va rebre dels acusats Manso i Bueno va resultar amb lesions consistents en contusions i erosions a les regions dorsal, lumbar i sacro-ilíaca i a la cuixa dreta, de les que va curar en set dies, sense que consti cap dia de baixa laboral quan es reintegrà a la seva feina un cop acabades les vacances."

III.-RESULTANT: Que contra l'esmentada sentència interposa recurs d'apel·lació el Ministeri Fiscal, demanant que es condemni als processats Gibert, Bueno i Manso com autors responsables dels delicte major de lesions doloses causades amb notòria brutalitat i ús d'arma a la pena de dos anys presó, part condicional, multa de 1.200 EUR, inhabilitació per a l'exercici de càrrec públic per un període de 5 anys.

Desenvolupa els següents arguments:

no existeix dispositiu a la llei punitiva referent a l'ús de les armes de dotació per part dels Agents del Servei de l'Ordre en exercici de les seves funcions que els exclogui de la tipificació de l'art. 195 CP, raó per la qual l'argumentació del Tribunal de Corts trenca amb el principi de tipificitat específic de l'ordenament penal andorrà, i amb la seva doctrina jurisprudencial quan manifesta, dins el primer Considerant de la sentència que "un dels instruments de que es dota als agents de l'autoritat per a exercir les seves funcions

... no pot considerar-se arma, ni la seva utilització abusiva o desproporcionada sempre que sigui en l'exercici de les funcions ... mai pot ésser considerada com una acció integrant de la notòria brutalitat."

malgrat la sentència recorreguda reconeix l'agressió produïda com un excés en la utilització dels mitjans i doncs pel compliment de la funció d'Agent de la policia, tendint a l'absència d'alteració de l'ordre públic i la passivitat total del Sr. A. no valora la prova practicada en no constatar l'actuació dels Agents encausats com a plenament arbitrària i injustificada. A més a més òbvia el fet que, una volta A. s'aixeca de la taula, el processat Bueno aprofita per donar-li un darrer cop de peu.

Finalment les dues fases de l'incident no poden ser considerades independents i s'inscriuen en una continuïtat d'actes de violència.

El Tribunal de Corts ha absolt Gibert sense prendre en compte el fet que els tres agents realitzaven una actuació conjunta i que a més a més el processat, com a agent amb major antiguitat era el cap de la patrulla i dirigia sobre el terreny la intervenció. A més existeix una clara acció per omissió envers el mateix.

En quant a l'activitat desenvolupada per l'Agent Manso, l'agressió mitjançant puntades de peu a una persona estirada a terra s'emmarca dins el concepte de notòria brutalitat previst a l'article 195 CP.

En quant a la participació de l'Agent Bueno és de plena aplicació l'art. 195 CP, tota vegada que les lesions que presenta A. són causades mitjançant una arma la qual el Decret d'armes de data 3 de Juliol de 1989 classifica en el seu art. 2 com arma d'ús exclusivament policial.

Finalment concorren les circumstàncies agreujants d'abús d'autoritat i d'actuació per dues o més persones previstes a l'art. 25.5 i 25.8 CP, que el Tribunal de Corts no ha retés, malgrat s'expliques sobre aquest punt.

IV.-RESULTANT: Que també interposa recurs d'apel·lació el lletrat Narváez, advocat de Gibert.

Comparteix el fallo de la sentència però no comparteix alguns dels fets considerats com a provats pel Tribunal de Corts, concretament: no era present en el moment de l'agressió, i no va veure el que havia passat, la introducció d'una cigarreta en la boca de A. no ha quedat acreditada, i no va ésser objecte del present procediment.

S'oposa al recurs formulat pel Ministeri Fiscal, posant de relleu que ell no exercia cap autoritat jeràrquica sobre els seus companys i per tant no pot assumir la responsabilitat de les seves accions.

V.-RESULTANT: Que també interposa recurs d'apel·lació el lletrat Corbacho advocat de Manso, demanant l'absolució del seu defensat.

Sosté que queda degudament acreditat que A. va oposar una resistència a la intervenció dels Agents de Policia, donant-les-hi cops de peu, la qual cosa legitimava plenament a Manso per a una resposta proporcionada que consisteix en el cop de peu que va rebre A.

S'oposa altrament al recurs del Ministeri Fiscal en objectar que:

A. no va observar una actitud passiva i donava patades als policies que estaven intervenint.

El cop de peu va estar donat a una persona que oposava una resistència i en presencia d'un grup d'individus important, la reacció dels quals era imprevisible.

El Tribunal de Corts, amb bon criteri, ha tingut en compte la dificultat i el perill, pels policies, d'actuar al Pas de la Casa durant l'hivern.

Els casos jurisprudencials enumerats pel Ministeri Fiscal per demostrar que s'ha constituït la circumstància de notòria brutalitat, no es poden aplicar per analogia a la present causa.

Els fets retrets a Manso no integren el tipus previst a l'article 195 atès que el processat es va limitar a donar un sol cop de peu, el qual va ser donat com un reflex i no va causar cap ferida al perjudicat.

En quant a la concurrència de la circumstància agreujant, que el Tribunal de Corts ha rebutjat en la part dispositiva de la seva sentència, aquesta no s'ha constituït en la mesura en la qual els tres agents no van intervenir en el marc d'una acció comuna, cadascun actuant pel seu compte i amb plena independència.

VI.-RESULTANT: Que el lletrat Quesada advocat de Bueno s'oposa al recurs.

Posa de relleu en primer lloc que els agents estaven envoltats d'un gran nombre de persones, amb una actitud imprevisible i agressiva i que A. va desobeir als policies i els va oposar una resistència que els va obligar a utilitzar la força amb l'objectiu de fer respectar l'ordre.

Sosté que Bueno va utilitzar la seva arma de servei pensant que es trobava en circumstàncies (desobediència i resistència) que li permetien, i sense donar cops sobre zones vitals.

Observa que el dol ha de comprendre la circumstància que qualifica el tipus i que el processat, en utilitzar la porra no tenia ni la intenció ni la consciència de fer ús d'un mitjà més perillós per a la víctima que un cop de peu o de puny.

VII.-RESULTANT: Que el lletrat Quesada actuant en interès del Govern d'Andorra i de la ORG_0 s'oposa al recurs interposat pel Ministeri Fiscal i s'adhereix als recursos interposats per Gibert i Manso.

FONAMENTS DE DRET

I.-CONSIDERANT: En primer lloc, sobre el recurs d'apel·lació interposat per Gibert. Aquest no té interès a actuar en la mesura en la qual ell ha estat absolt per la jurisdicció de primer grau.

Que un recurs només es pot formular contra la part dispositiva de la sentència, a l'exclusió dels motius de la decisió.

En aquestes condicions el recurs d'apel·lació de Gibert és inadmissible.

II.-CONSIDERANT: Sobre la responsabilitat penal de Gibert, que en ressurt de les peces del sumari i de l'acta de la vista oral, que aquest processat, si bé tenia més antiguitat que els seus altres companys policies, no exercia sobre ells cap poder jeràrquic; d'altra part Gibert, personalment, no va donar cops ni va exercir violències físiques sobre A.; que en efecte el Resultant de fets provats de la sentència recorreguda, perfectament conforme sobre aquest punt a les declaracions rebudes en el curs de la instrucció i de la vista oral, limita l'acció del processat al fet d'haver provat, en va, de fer aixecar a A. estirant-lo pel braç.

Atenent que aquell que no comet materialment la infracció pot de tota manera ser considerat com a coautor si, per la seva presència, ha permès la realització de la infracció, que necessàriament ha de resultar d'un acte concorde.

En aquest cas si els tres policies actuaven concertats, en el marc de la seva missió consistint a vetllar pel manteniment de l'ordre al Pas de la Casa, no se'n pot deduir que aquesta acció concertada s'hagi estès a les violències exercides en el marc de la interpel·lació a A.

Per tant, és amb bon criteri que el Tribunal de Corts ha dictat l'absolució de Gibert.

III.-CONSIDERANT: Sobre la responsabilitat penal de Bueno. Que s'ha establert que l'actitud d'A. va ser totalment passiva, en el sentit que no va exercir cap violència envers els agents del Servei de Policia, fins i tot si aquell s'hi va resistir negant a aixecar-se i enganxant-se a la taula sobre la qual estava instal·lat.

Que el processat ha admès haver-li donat cops a l'esquena amb la defensa reglamentària, que aquests cops no eren absolutament necessaris per a l'acompliment de la seva missió, tenint en compte el comportament passiu de la víctima, i la presència de tres agents, que tenien la possibilitat d'aixecar-lo i d'invitar-lo a tornar a l'Hotel.

Que tot objecte concebut per fer mal, o susceptible de presentar un perill per les persones és una arma des del moment en que és utilitzat per matar, ferir o amenaçar, o que sigui destinat a aquests fins per aquell que el porti.

Que el bastó de defensa reglamentària portat pels agents del Servei de Policia, és una arma, fins i tot si el seu ús no és susceptible de causar lesions tan greus com el d'una arma de foc.

Per tant Bueno al donar cops mitjançant el bastó de defensa, s'ha constituït culpable del delicte major de lesions doloses causades mitjançant l'ús d'arma, tipificat a l'article 195 del Codi Penal, i la decisió recorreguda serà modificada en aquest punt.

IV.-CONSIDERANT: Sobre la circumstància de notòria brutalitat, prevista per l'article 195 del Codi Penal: Que el fet de causar voluntàriament lesions a tercers, procedeix necessàriament d'un acte de violència, que la notòria brutalitat implica de tota manera un element suplementari, tant en la materialitat de la infracció com en la intenció del seu autor, i consistint en el fet d'acarnissar-se sobre la víctima amb la finalitat exclusiva de fer-lo patir.

Que aquest tipus de comportament no pot ser rellevat envers dels dos agents de Policia Bueno i Manso, doncs res permet afirmar que hagin perseguit cap altra finalitat que aquella de restablir l'ordre i fer respectar la seva autoritat, fent-ho amb mitjans inapropiats.

V.-CONSIDERANT: Sobre la responsabilitat penal de Manso. Que aquest va admetre haver donat cops de peu a A.. Que per les raons precedentment exposades aquest acte de violència, excedia la necessitat de l'acompliment de la seva missió.

Que la circumstància de la notòria brutalitat no està caracteritzada.

Que la circumstància de l'ús d'una arma, en absència d'acció concertada no es pot estendre als actes comesos pel processat.

Que així, en absència d'una o vàries de les circumstàncies agreujants previstes per l'article 195 del Codi Penal, és amb bon criteri que el Tribunal de Corts ha desqualificat el delicte major de lesions doloses reprotxat a Manso, en contravenció penal de lesions i n'ha declarat culpable el processat.

VI.-CONSIDERANT: Sobre la pena: que les violències comeses per agents de l'autoritat en l'exercici de les seves funcions, certament requereixen una sanció destinada a evitar la reiteració d'aquells comportaments efectuats per funcionaris garants de l'ordre públic i de la seguretat dels ciutadans.

De tota manera, l'art. 53 del CP obliga al jutge a fixar la pena tenint en compte les circumstàncies de la comissió dels fets.

Convé tenir en compte especialment, com ho ha fet molt correctament el Tribunal de Corts, de la tasca particularment difícil que és la dels Policies exercint al Pas de la Casa, els quals en nombre de tres, han de fer respectar l'ordre en un lloc on s'activen, el més sovint per la nit, un nombre important de turistes beguts i atrets en aquells llocs precisament per l'oferta de l'alcohol que fan certs comerciants. En el cas concret els Policies van intentar dispersar un grup que ocasionava soroll i desordre fent patinar les taules, tot i sabent que els efectes de l'alcohol sobre aquell grup podien fàcilment fer degenerar aquella actuació en un risc que no estarien en situació de contenir.

Que A., malgrat no haver observat cap actitud violenta, si que va rebutjar l'ordre dels Policies que li demanaven de tornar a casa. Que la reacció dels agents, notòriament excessiva, en resulta del fet que van estar manifestament sobrepassats per la importància i la dificultat de la seva tasca.

En aquestes condicions, la pena d'amonestació pública i de 900 EUR de multa pronunciada pel Tribunal de Corts és proporcional a la gravetat dels fets i adaptada a l'objectiu d'evitar la seva reiteració.

Que la utilització per part de Bueno de la seva arma reglamentaria, si bé modifica la qualificació dels fets, no fa, objectivament, una gravetat més important que el comportament de Manso, a la vista de la natura de les lesions ocasionades, del perill que pot representar un bastó de defensa o un cop de peu, i de la intenció del seu autor.

Que, en conseqüència hi ha lloc de confirmar, pel que respecta aquests dos processats, les penes pronunciades pels primers jutges.

VII.-CONSIDERANT: Que les disposicions relatives a la responsabilitat civil no han estat contestades.

VIII.-CONSIDERANT: Que la sentència del Tribunal de Corts s'ha de confirmar, a excepció de les seves disposicions relatives a la requalificació en contravenció penal de lesions doloses dels fets reprotxats a Bueno.

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

D E C I D I M

1.- Desestimar els recursos d'apel·lació interposats per Gibert i per Manso,

2.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació interposat pel Ministeri Fiscal.

3.- Confirmar els pronunciaments de la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 19 de març de 2004 en la causa 55-2/01, excepte pel que fa l'absolució de l'acusat Bueno del delicte major de lesions doloses de l'article 195 del CP.

4.- Condemnar Bueno com a responsable penalment en el concepte d'autor d'un delicte major de lesions causades amb arma, a la pena d'amonestació pública i multa de 900 EUR.

5.- Declarar d'ofici les despeses processals causades pel recurs.

6.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.