Rebel·lia processal - càrrega probatòria (5000288/2016)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000220/2017 ORIGEN: 5000288/2016 - 00

NIG: 5300542120160002301

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 20 de juliol del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data 22.7.16 la representació processal de la Canals va formular demanda en reclamació de quantitat i la imposant a la defenent les costes del procediment.

II.- La representació processal de la Sra. Somoza no va comparèixer i va ser declarada en rebel·lia processal.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlle va dictar Sentència en data 3.4.17 i va decidir :

"PRIMER.- Estimar la demanda presentada en data 22 de juliol de 2016 per la Comunitat de propietaris I., contra la Sra. Somoza.

SEGON.- Decretar l'execució per la suma de 7.467,37EUR, augmentada pels interessos estatutaris meritats d'acord amb el que estableixin els estatuts. Aquests interessos s'hauran d'acreditar en període d'execució compte tingut que no s'ha aportat còpia dels estatuts que permetin acreditar la seva existència i quantificació. En cas contrari s'aplicaran els legals a comptar de la data prevista per a la contesta a la demanda, això és el 12 de novembre de 2016.

TERCER.- Condemnar a la Sra. Somoza al pagament de totes aquelles quotes vençudes que es vagin generant pel concepte d'autes fins a la data d'execució efectiva de la present resolució, a acreditar segons l'establert en l'article 34 apartat 13 de la Llei de propietat horitzontal de data 30 de juny del 2004.

QUART.- Imposar a la Sra. Somoza les costes judicials, amb expressa inclusió de les derivades de la intervenció d'advocat i de procurador, a acreditar en període d'execució.

CINQUÈ.- Fer avinent a la Sra. Somoza que disposa d'un termini de quinze dies hàbils, a comptar de l'endemà de la data de fermesa d'aquesta resolució, per fer efectius els conceptes declarats exigibles prop d'aquesta Batllia i que, en cas contrari, es procedirà a l'execució forçosa sobre els seus béns i drets.

IV.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal de la Canals i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació parcial, imposant a l'adversa les costes del procediment.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

I.- En el present procediment, la part agent, la Canals, reclama front la part defenent, la Sra. Somoza, en demanda en la que sosté una petició de condemna al pagament de determinades quantitats pendents per quotes comunitàries corresponents a la propietària de l'apartament X, així com demana una condemna de futur de pagament de les quotes que vagin vencent fins la total d'execució d'aquesta sentència. També demanà el pagament de les despeses prèvies extrajudicials ocasionades per raó de la notificació de la liquidació del deute i la imposició de les costes causades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

La sentència d'instància estima la demanda en pagament del principal i les costes de la instància.

Contra tal decisió s'alça la part agent.

II.- L'únic motiu del recurs consisteix en reclamar que s'inclogui en l'objecte de condemna la petició de pagament de les despeses prèvies extrajudicials ocasionades per raó de la notificació de la liquidació del deute. Res d'això es diu a la sentència. No hi cap motivació sobre la seva exclusió en la part dispositiva de la decisió.

Atès que la part defenent està en situació de rebel·lia processal cal reiterar la doctrina dels tribunals andorrans relatiu a que el fonament sobre la rebel·lia processal en el dret romà no equival en el dret andorrà vigent, a l?aplanament i consegüent triomf del compareixent, per no regir l?aforisme que ressonà en les aules del "fòrum" de molts països, i que establia que "contra contumaces, omnia iura clamat", a tenor del qual s?entenia que els absents i els rebels estaven sempre mancats de raó. Aquesta doctrina ja venia contradita pel propi text del Digest (5, 1, 68, 69 i 70, "de iudiciïs"), segons el qual la contumàcia del defenent no implica per si sola el reconeixement que l?actor invoca, puix que si no justifica la seva acció, la demanda ha d?ésser rebutjada ja que la incompareixença del defenent no autoritza a tenir per confessats ("ficta confessio") els fets establerts per l?agent, seguint així el dret andorrà, el sistema dels països llatins, i recollit pel "Code de Procédure francès", que disposa que l?absència del defenent no és suficient per si sola, per a tenir-lo per decaigut del seu dret, i per la legislació processal espanyola (Llei d'enjudiciament civil), enfront del sistema germànic, en el qual s?estableix que si el defenent no compareix, es tenen per confessades les al·legacions i es falla d?acord amb les mateixes si es justifiquen les pretensions del demandant.

La doctrina transcrita aplicada pels nostres tribunals impedeix el triomf de les pretensions no emparades en l?ordenament jurídic o que manquin del més mínim recolze probatori, tot i la incompareixença del defenent rebel, però no ha de portar en si mateixa, una major exigència probatòria per al litigant que no té oposició en el judici, doncs aquesta oposició és el que converteix a un fet al·legat en controvertit i per tant necessari de prova, de manera que en definitiva, quan el defenent hagi restat en rebel·lia serà exigible la demostració dels fets bàsics en que fundi la pretensió, però l?òrgan jurisdiccional no podrà col·locar-se en la posició hipotètica del defenent incompareixent per a ressaltar insuficiències probatòries. Que en definitiva, recordant la sentència del M.I Tribunal Superior de 14.9.1995, la rebel·lia del demandat, no ha d?ésser interpretada com a beneficiosa per qui voluntàriament deixa d?entrar en el procés, cosa que impedeix que es converteixi en un privilegi en el sentit d?obligar a l?agent a un esforç probatori que no es donaria dintre d?una relació processal normalment integrada i constituïda en la qual la seva dinàmica de contradicció la facilitaria.

III.- Dit això cal seguir els criteris en matèria de càrrega probatòria en una relació processal normalment integrada. Essencialment caldrà acudir als principis de càrrega probatòria que podrien derivar dels aforismes ("ei incumbit probatio qui dicit non qui negat" -D.22-3.2- o "onus probandi incumbit ei qui dicit" -Codi 4-18,23-: 1) la càrrega de la prova cal distribuir-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant) aquella càrrega relativa als denominats fets "constitutius" o es proclami l'extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat) els denominats fets "extintius" o "impeditius". Ara bé, l'aplicació d'aquest principi ha anat adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova. Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al Tribunal .

Així resulta que s'ha vingut interpretant sobre càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva (art. 10 de la CA), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu") i presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d'igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l'aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria.

IV.- Si examinem la prova aportada per la part agent observem que no hi ha rastre de cap despesa prèvia extrajudicial ocasionades per raó de la notificació de la liquidació del deute. Si es proclama que es reclamen les despeses prèvies es de suposar que ja han estat meritades i quantificades, però la Comunitat de Propietaris en cap moment l'ha quantificat ni encara menys acreditat documentalment. Aleshores, en aplicació dels principis de càrrega probatòria ja relatats resulta lògic i coherent que el Tribunal d'instància no les hagi incloses en l'objecte de condemna.

En conclusió, el motiu no pot prosperar i el recurs ha de ser desestimat.

V.- En resultar desestimat el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa el Codi 7- 51,5.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Canals contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle en data 3.4.2017, que confirmem íntegrament.

Imposem el pagament de les costes causades en aquesta alçada derivades d'aquest recurs a la part apel·lant.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.