Prescripció i titularitats formals (047/11)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-047/11

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, el 29 de novembre de 2012.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal dels Srs. Briones, Garzón i Codina van interposar demanda, en data 13-09-2007, envers el Sr. Varesc, segons la qual sol·licitava que es declarés que els hereus de la Sra. Salas són propietaris de la meitat de la totalitat dels béns adquirits durant el matrimoni d’aquesta, com també declarar els hereus com a propietaris de la meitat de les rendes generades pel patrimoni comú fins a l’actualitat; transferir als hereus la titularitat compartida dels seus béns, especialment la copropietat de l’immoble situat a l’XXXX, així com la meitat de les rendes generades pel patrimoni conjunt, particularment la meitat dels comptes bancaris en comú més el seu rendiment després de la despossessió i condemnar al defenent a l’abonament de les costes processals.

La part defenent, per escrit de data 13-12-2007, va articular excepció en el mode de formular la demanda, així com excepció de prescripció i, quant al fons, va demanar la desestimació de la demanda, amb imposició a la part agent de les costes processals.

II.- L’Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data de notificació 13-01-2011, amb la següent part decisòria: “DECIDEIX: Estimar parcialment la demanda formulada en data 13 de setembre de 2007 pels Srs. Briones, Garzón i Codina contra el Sr. ENTITY_7;

desestimar l’excepció de defecte legal en la formulació de la demanda; estimar parcialment l’excepció de prescripció de l’acció; condemnar el defenent a satisfer als agents la suma de 70.176,63 € més interessos legals des de la data de fermesa d’aquesta resolució; i no efectuar especial condemna en costes”.

III.- Ambdues parts litigants han interposat recurs contra la sentència dictada a la instància. La part agent i la defenent, per escrits de conclusions, de data 18-05-2011, sol·liciten la revocació parcial de la sentència del Tribunal de Batlles. Així mateix, per escrits de contesta a les conclusions, de dates respectivament 23 i 27-06-2012, la part defenent i la part agent sol·liciten la desestimació del recurs interposat de contrari.

IV.- Per Aute d’aquesta Sala, de data 31-05-2012, es va decidir no donar lloc a la pràctica de prova documental sol·licitada en aquesta alçada per la part agent i recurrent.

Per Aute d’aquesta Sala, de data 11-09-2012, es va desestimar l’incident de nul·litat promogut per la representació processal de la part agent contra l’Aute de la Sala, de 31-05-2012, el qual denegava la pràctica de prova en aquesta alçada.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- La resolució del present litigi requereix, en ares del deure de congruència i de motivació (arts. 10 i 86 C.A.), així com de la necessària claredat expositiva, que s’analitzin els diferents recursos interposats per la resolució d’instància per separat, sense perjudici que si algun dels motius esdevé comú puguin ésser acumulats en la seva anàlisi i motivació.

En consonància amb les anteriors premisses, la part agent articula sis motius de recurs contra la resolució d’instància, dels quals el primer no serà objecte d’estudi, atès que el mateix consisteix en la justificació de la pràctica de prova en aquesta alçada i en la crítica a la negativa a ser practicada a la instància, que ja fou objecte de resolució per l’Aute d’aquesta Sala de 31-05-2012. Els restants motius de greuge són els següents. Entén la recurrent que, en primer terme, la sentència esdevé incongruent per quant no ha resolt sobre la causa petendi adduïda per l’actora. Estima la recurrent que l’òrgan judicial pot determinar l’aplicació del dret, però sense modificar la causa petendi. Afirma que en la pètita de la demanda és cert que es demana la declaració de propietat de la meitat dels béns i el seu lliurament, però això es fonamenta en l’existència d’un negoci simulat. Afegeix que l’acció derivada d’una hipòtesi de simulació absoluta no prescriu, mentre que en la simulació relativa, la prescriptibilitat esdevé predicable del negoci dissimulat o ocult.

Aquest primer motiu no pot prosperar. En efecte, l’estudi del petitum de la demanda posa de manifest que la part agent exercita una acció declarativa, a la qual acumula una acció reivindicatòria i els fets en els quals fonamenta la mateixa es deriven, segons la demanda, de l’adquisició d’un terreny, sobre el qual es va bastir un edifici, que, per motius administratius, no es va poder escripturar a nom de la Sra. V. Per tant, la qualificació de les accions que realitza l’òrgan judicial i ara aquesta Sala, d’acord amb els fets que es relaten a la demanda, no comporta cap alteració de la causa petendi, sinó una adequada configuració de les accions que s’exerciten per l’agent. Altra qüestió diversa és la relativa a la prescripció de les accions. En aquest sentit, no cal argumentar respecte la imprescriptibilitat o no de l’acció derivada d’una situació de simulació absoluta, atès que en el cas que ens ocupa, procedeix deixar clar que les parts desitgen, en la línia argumentativa de la recurrent, el negoci dissimulat o ocult i no volen crear únicament una aparença, de manera que ens trobem, en tot cas i si s’acredita, en un supòsit d’intestació d’un bé a nom d’una persona diferent a la titular, ja sigui en la totalitat de la titularitat o en un percentatge de la mateixa, que no s’addiu amb la hipòtesi de la simulació absoluta, la qual conduiria a la nul·litat radical del negoci aparent. Però és més, aquesta interposició de persona no s’efectua en un pur àmbit patrimonial, sinó que es porta a terme entre consorts andorrans casats sota el règim de separació de béns, el que exigeix, en seu de liquidació, determinar a qui ha de correspondre la titularitat dels béns.

II.- En segon terme, indica la recurrent que existeix una errada en l’apreciació de la prescripció de l’acció. Aquest motiu de recurs sí ha de ser acollit per aquesta Sala. Dels fets provats que consten a les actuacions s’extreu que el matrimoni entre el Sr. V. i la Sra. V. va tenir lloc l’any 1958. El terreny situat a Escaldes-Engordany s’adquireix en data 24-01-1967 i s’autoritza al llarg del mateix any 1967 la construcció d’un edifici en el referit terreny pel Quart i pel Consell General. En data 28-09-1993 l’espòs es nomenat curador de la seva esposa, incapacitada judicialment, i en data 10-02-1995, l’esposa abandona el que fou domicili conjugal. Per tant, en el cas que ara ens ocupa, els hereus exerciten una acció que es fonamenta necessàriament en els drets que la seva causant, la Sra. V. podia tenir sobre la parcel·la i l’edifici bastit sobre la mateixa. Consegüentment, si bé l’espòs afirma que el préstec per a la construcció fou satisfet exclusivament per ell, mentre que l’esposa assevera, pel contrari, que l’abonament del préstec es va efectuar amb patrimoni d’ambdós consorts, de la prova de confessió del propi defenent es confirma que tant l’esposa com el marit, constant el matrimoni, treballaven per a la consecució d’uns ingressos, de forma que la Sra. V. s’encarregava de la gestió i explotació de la pensió/hotel i el Sr. V. dels habitatges de lloguer. I en aquest ordre d’idees, acreditat i establert el domini compartit de l’immoble sobre el qual s’ha bastit l’edifici, i tota vegada que aquest bé immoble construït es va destinar de forma directa al desenvolupament de les activitats pròpies de cada consort, diferenciades segons es tractés de la pensió o dels habitatges, la prova de presumpcions permet inferir amb un enllaç precís i directe d’aquests fets acreditats que la titularitat ha de correspondre a ambdós per meitats. Així, ja s’ha constatat, la declaració del confessant de reconèixer la titularitat conjunta de l’immoble, no escripturada a favor dels dos per un problema administratiu, a la vegada que resta provada l’explotació conjunta del bé immoble, diferenciada entre la pensió-hotel i els habitatges, com a mitjà a través dels quals els consorts realitzaven la seva activitat comercial, subvenien a les necessitats familiars i obtenien ingressos derivats d’aquesta explotació econòmica. I, finalment per quant la pròpia resposta del defenent en la confessió judicial, a pregunta de l’Hble. Batlle, manifesta que si bé el Notari li havia indicat que si era un xalet el podia posar a nom de tots dos, però com que ell era treballador volia construir un edifici (hem d’entendre destinat al comerç i no solament a residència), de manera que s’explicava també des d’aquest punt de vista com la confessió judicial unida a la presumpció de la gestió d’un bé per ambdós consorts, permet acreditar la titularitat conjunta de marit i muller.

Per tant, i ha de ser estimat aquest motiu de recurs i declarar la titularitat conjunta al 50% de l’immoble, situat a l’Av. X núm. X d’Escaldes-Engordany, entre el defenent i els hereus de la Sra. V. Malgrat la declaració anterior, la declaració de domini del 50% comporta una comunitat ordinària sobre el referit bé i l’immoble construït, de manera que les parts hauran de recórrer voluntàriament a la divisió de la cosa comuna o, en el seu defecte, a la divisió judicial de la mateixa.

IV.- El següents motius de recurs rauen en la incongruència de la sentència per no haver condemnat al defenent al pagament de les rendes generades des de la sostracció del numerari i fins a l’actualitat, així com en l’existència d’una errada en la quantitat a retornar. Aquests motius de recurs, esgrimits per l’agent, han de ser a analitzats conjuntament amb el motiu de recurs que articula la part defenent contra la sentència d’instància, atès que l’ordre lògic en el raonament exigeix primer examinar la procedència de la condemna a l’abonament de l’import de 70.176,63 euros, qüestionada pel defenent, atès que entén que consta prova a les actuacions que el numerari dels comptes provenia del patrimoni privatiu del defenent.

Quant a la determinació de a qui correspon el numerari que es troba als dipòsits bancaris, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de pronunciar-se al respecte. Així, s’ha sustentat que en relació als mateixos, i al no trobar-nos davant de supòsits d’adquisicions oneroses, on el règim de la titularitat formal exclouria l’aplicació de la subrogació real, la propietat del numerari correspon a aquell dels consorts que pugui acreditar la procedència dels fons i solament, en defecte d’aquella prova, s’escau establir que correspon el numerari existent en la proporció del 50% a cadascun dels cònjuges.

Establertes les anteriors consideracions, la part defenent i recurrent considera, en primer terme, que els diners que s’ingressaven en els comptes bancaris provenien de l’explotació de l’edifici situat a l’Av. X, que corresponia en exclusiva al Sr. V. Afegeix que si s’observa el compte XX.XX.XXXXXX es pot constatar l’ingrés de líquid a principis de mes que responen als lloguers percebuts dels pisos ubicats a l’edifici d’autes. En segon terme, afirma que esdevé falsa l’asseveració que es va apropiar de les pensions que la CASS abonava a la Sra. V., per quant aquestes s’ingressaven en el comptes de la Sra. V. amb el Sr. Codina Manifesta que, conforme a la doctrina establerta per la STSJA de 18-11-2004, en règim de separació de béns, actua, com a norma de liquidació, el principi de prevalença de les titularitats formals front a la subrogació real, a la vegada que nega l’existència d’una compensació econòmica a favor del consort que ha treballat per l’altre.

Convé diferenciar, per a la resolució d’aquest extrem del recurs, el que ja ha estat abans ressenyat per aquesta Sala. La liquidació del règim de separació de béns, comporta pels supòsits de les adquisicions oneroses dels consorts amb tercers, l’aplicació de la prevalença de les titularitats formals sobre el règim de la subrogació real, quan no existeixen altres mecanismes de prova, com la confessió, judicial o extrajudicial, o el joc de la prova de presumpcions, que puguin determinar la titularitat del bé. Però això no succeeix pel cas dels comptes bancaris, i en aquells supòsits en els quals ens trobem front a contractes de dipòsit, tota vegada que en els mateixos no existeix cap adquisició onerosa i el que correspon és atribuir el numerari a qui hagi provat la procedència del mateix del seu patrimoni privatiu, mentre que, en defecte de prova, s’haurà d’establir que correspon per meitats a ambdós consorts (cfr. STSJA 18-11-2004).

Des d’aquest punt de vista, el defenent-recurrent fonamenta el seu recurs en què la titularitat de l’immoble i de l’edifici construït en el mateix, per accessió, li corresponen en exclusiva, de manera que tots els ingressos que provenen de la referida explotació anaven a nodrir els comptes conjunts i, per tant, resta acreditada la procedència del seu patrimoni privatiu. Aquesta Sala ja ha raonat amb anterioritat sobre el valor que s’ha d’atribuir a la prova de confessió en judici i a la prova de presumpcions que permeten, quan d’elles es desprèn el reconeixement de la titularitat conjunta o única, no atendre únicament a les titularitats formals; les quals s’articulen com a resposta per a la determinació de les titularitats dels béns dels consorts front al règim de la subrogació real.

Establerta l’anterior precisió, ressurt que la Sala ha resolt que la titularitat de l’immoble i de l’edifici bastit sobre el mateix s’ha d’entendre que correspon als dos i, per tant, aquest argument no pot ésser emprat com a justificatiu de l’atribució en exclusiva del numerari que es troba als comptes bancaris. Però a més, s’ha raonat en el fonament precedent que, d’acord amb la prova practicada, ha restat provat que en l’immoble bastit es portaven a terme activitats econòmiques i que l’explotació de la mateixa esdevenia diferent, segons es tractés de la pensió-hotel o dels habitatges de lloguer, de manera que l’esposa s’ocupava dels primers i el marit dels segons. Per tant, la gestió i explotació econòmica comportava que ambdós consorts obtinguessin ingressos derivats de la mateixa i que, a manca d’altra prova a les actuacions relativa al percentatge que cadascun d’ells obtenia amb la seva activitat econòmica, s’ha de concloure, com així ho fa encertadament el jutge a quo, que la meitat del saldo del compte XX.XX.XXXXXX de 31.375.667,11 ptes., menys els 4.000.000 ptes. ja retornats, ha de ser lliurada a la part agent.

V.- I arribats a aquest extrem, convé analitzar els dos motius de la part agent-recurrent relatius a la incongruència de no concedir les rendes meritades i a l’errada en la determinació de la quantitat de numerari a lliurar.

Quant al primer dels extrems, el relatiu a l’errada en la quantitat de diners a retornar per part del defenent Sr. V., la part agent i recurrent considera que la sentència no ha diferenciat entre els diners que afirma va sostraure el defenent quan era curador de comptes corrents que tenia la seva esposa amb altres titulars, i en els quals s’abonava la seva pensió de vellesa, d’altres diners sostrets, a partir de l’any 1996, quan ja no era curador de la Sra. V. Aquest motiu no pot prosperar per una clara raó de congruència. Si s’analitza l’escrit de conclusions de la recurrent, aquesta sol·licita (pàg. 71 del Rotlle) que es condemni a satisfer la quantitat de 94.217,11 euros, dins de la qual s’haurien d’incloure els diners sostrets en dues etapes temporals diverses, però oblida la recurrent que si s’accedís a aquesta pretensió, també caldria de la quantitat resultant procedir a deduir l’import dels 4 milions de ptes. (24.040,48 euros), atès que resta provat a les actuacions que aquesta quantitat fou ja abonada en el seu dia pel Sr. V., com així assenyala el jutge a quo.

En darrer terme, sí s’ha de donar lloc també al darrer dels motius de recurs perquè si bé esdevé cert que la doctrina de la Sala ha establert, de forma reiterada, que quan es sol·liciten condemnes dineràries i resulta necessària la valoració de la prova per a la determinació del quantum que procedeix establir en la condemna, en virtut de la màxima segons la qual la mora no procedeix en les obligacions il·líquides, no ho és menys que en el cas que ens ocupa, es tracta d’una condemna a la devolució de diners retirats de determinats comptes bancaris, de manera que la condemna al defenent serà sempre líquida i únicament serà necessari el procés per a determinar, segons el sumatori de les quantitats i la prova practicada, quina serà la suma total a abonar. Per tant, i atès que resta provat que les quantitats foren retirades entre el 5 de juliol de 1996 i el 21 de maig de 1997, s’escaurà que en funció de les dates de la seva retirada meritin els interessos legals a comptar d’aquella data i fins el seu efectiu pagament a la part agent.

VI.- La desestimació del recurs interposat per la part defenent s’ha de traduir en la imposició de les costes processals derivades del mateix (arg. Codi 7,51,5), mentre que l’estimació en part del recurs interposat per la part agent justifica la no imposició de les costes derivades de la seva interposició (arg. Novel·la 82, cap. X).

Quant a les costes de primera instància, l’estimació parcial de la demanda, posant en relació els pediments continguts en el cos de la mateixa amb el petitum d’aquesta, motiva la no imposició de les costes processals i que cada part aboni les causades a la seva instància, essent les comunes per meitat (Novel·la 82, cap. X).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal del Sr. Varesc i ESTIMAR EN PART el recurs interposat per la representació processal dels Srs. Briones, Garzón i Codina contra la sentència, de data 13-01-2011, dictada per l’Hble. Tribunal de Batlles i revocar en part la seva part decisòria, en el sentit següent: DECIDIM ESTIMAR EN PART la demanda interposada per la representació processal dels Srs. Briones, Garzón i Codina contra el Sr. Varesc, tot desestimant les excepcions interposades per aquest relatives a defecte legal en el mode de proposar la demanda i a la prescripció de l’acció i DECLARAR la titularitat conjunta al 50% de l’immoble, situat a l’Av. X núm. X d’Escaldes-Engordany, entre el defenent i els hereus de la Sra. V., així com condemnar al defenent a l’abonament de la quantitat de 70.176,63 euros, amb més els interessos legals a comptar en els termes indicats en el fonament de dret V in fine. No s’escau efectuar imposició de les costes de primera instància ni d’aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.