Nul·litat heretament (TSJC 556/2016)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Carles Cruz Moratones Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000556/2016 ORIGEN: 4100193/2013 - 00

NIG: 5300542120160003238

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 29 de juny del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Ferrer va interposar demanda, de data 27-02-2008, envers la Sra. Tamarit, segons la qual demana que es declari la nul·litat absoluta de l'escriptura d'heretament i donació universal atorgada a favor de la defenent; es declari l'eficàcia del testament de 1979 i es procedeixi a nomenar hereus segons el testament, o a reconèixer els drets legitimaris i, més subsidiàriament, a obrir la successió intestada del Sr. Hoyos, amb imposició de les costes processals a la part defenent.

En data 9-04-2008 la representació processal de la Sra. Tamarit va demanar la desestimació de la demanda i la imposició de les costes processals a la part agent.

II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 10-11-2016, amb la següent part decisòria:

"DECIDEIX: Estimar l'excepció de manca de legitimació activa ad causam de la Sra. Ferrer per a interposar l'acció d'impugnació per a obtenir la ineficàcia de l'escriptura pública atorgada pels Srs. Hoyos i Tamarit per davant del Notari Sr. Viñas el 29 de juliol de 1983, amb el núm. 1386 del seu protocol d'heretament i "donació universal pura, perfecte i irrevocable anomenada entre vius", tot desestimant íntegrament els restants pediments continguts en la demanda i, condemnar en costes a la part agent, inclosos els honoraris d'advocat i procurador".

III.- La representació processal de la part agent ha interposat recurs contra la sentència d'instància i, en data de registre 8-02-2017, ha articulat escrit de conclusions en mèrits del qual sol·licita la revocació de la resolució d'instància.

Pel contrari, la part recorreguda, mitjançant escrit de contesta a les conclusions, de data 3-03-2017, demana la desestimació del recurs amb imposició de les costes processals.

IV.- Per Aute d'aquesta Sala, de data 25-04-2017, es va denegar la sol·licitud de pràctica de prova en aquesta alçada instada per la part recurrent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius en els que la part agent fonamenta el seu recurs contra la sentència d'instància són els següents.

En primer terme, entén que la sentència d'instància esdevé incongruent. Així, exposa que estima l'excepció de manca de legitimació activa ad causam de la Sra. Ferrer, però també es pronuncia sobre el fons i desestima totes les pretensions d'aquesta part. Afegeix que aprecia una excepció peremptòria de prescripció, quan la part defenent no la va al·legar. Fa al·lusió però no interposa aquesta excepció.

En segon terme, es mostra d'acord amb el reconeixement (foli 10) de la nul·litat de l'escriptura d'heretament i donació, així com amb la manca d'efecte revocatori d'aquesta i la validesa del testament atorgat pel Sr. Hoyos el 19-02-1979 .

Entén que la renúncia de la Sra. Zapata es va produir de forma tàcita. Així, instituïda hereva en virtut del testament del seu marit i substituïda vulgarment pels germans del testador, assenyala que no va objectar res quan el seu espòs va atorgar escriptura d'heretament el 29-07-1983 a favor de la Sra. Tamarit i no va realitzar cap tipus d'activitat adreçada a promoure la nul·litat de l'anterior escriptura entre la mort del seu marit (1985) i la seva (1991), alhora que cap dels hereus de la Sra. Zapata ha interposat cap acció des de la seva mort en els 30 anys següents.

Amb la renúncia tàcita, actua en joc la substitució vulgar i resta substituïda pels germans del testador.

En tercer terme, quant a la legítima, sosté que reclama la legítima del seu pare, atès que no fou fins el 28-07-1983 que els parents més propers van triar al Sr. Hoyos com a hereu i des d'aleshores i fins el 7-02-2003 no han transcorregut els 30 anys de prescripció.

II.- Esdevenen fets no controvertits que el 23-11-1904 els Srs. Hoyos i la Sra. Vendrell van atorgar escriptura pública de capítols matrimonials en la que prometien heretar un fill o filla del seu matrimoni i que si un dels dos moria sense haver efectuat la designació de l'hereu ho fes el sobrevivent i, si no, facultaven a un parent per a efectuar el nomenament.

Fruit del matrimoni van néixer vuit fills. El Sr. Hoyos va morir el 7-06- 1952 i la Sra. Vendrell el 2-10-1955 sense que instituïssin hereu.

El 28-07-1983 dos parents més propers van designar al Sr. Hoyos com a hereu universal dels seus pares. Amb anterioritat a l'acceptació com a hereu contractual, el Sr. Hoyos havia atorgat testament, de data 19-02-1979, a favor de la seva esposa Sra. Zapata i la substituïa vulgarment, pel cas de premoriència o qualsevol altra causa que li impedís ser hereva, pels germans del testador.

En data 29 de juliol de 1983 el Sr. Hoyos va atorgar escriptura pública d'heretament i donació universal pura, perfecte i irrevocable a favor de la seva neboda Sra. Tamarit, l'actual part recorreguda.

La sentència d'instància considera que per examinar l'excepció de manca de legitimació activa ad causam s'ha d'analitzar el fons de la litis i, una volta estudiat aquest, conclou que no pot ser titular del dret litigiós ja que no acredita cap dret sobre l'herència de la Sra. Zapata.

I aquest criteri s'ha de confirmar i mantenir, sense que es pugui retreure a la sentència d'instància cap incongruència. En efecte, la resolució d'instància analitza la legitimació de la part agent per a impugnar l'escriptura d'heretament de 29 de juliol de 1983, fonamentada en una causa de nul·litat derivada d'un defecte formal, i per a fer-ho ha de determinar si la part agent pot obtenir algun benefici patrimonial o interès econòmic si aconsegueix aquesta declaració de nul·litat.

Des d'aquesta òptica, parteix del supòsit de nul·litat de l'escriptura de 29-07-1983, al no haver-se contingut en una escriptura pública de capítols matrimonials, per a examinar si a l'agent és titular d'algun dret successori en l'herència del Sr. Hoyos. I aquesta anàlisi l'efectua la sentència, no respecte del fons i com a fets provats, com sembla entendre la recurrent, si no solament, en línia d'hipòtesi per a determinar si la Sra. Ferrer gaudeix de legitimació per a impugnar l'heretament de l'any 1983. D'aquí que es pugui llegir a la sentència d'instància que "partint doncs de la premissa de que l'escriptura ato0rgada el 29 de juliol de 1983 seria nul·la i, que perduria la seva capacitat revocatòria del testament anterior, la successió del Sr. Hoyos s'hauria de regir pel testament anterior". Com es pot veure la utilització dels condicionals i l'asseveració que es parteix d'una premissa no deixa lloc a dubtes que la resolució d'instància analitza les eventuals conseqüències de la nul·litat de l'heretament per a determinar si l'actora té o no legitimació per a impugnar l'heretament.

Consegüentment, el motiu relatiu a la incongruència ha de decaure.

III.- Arribats a aquest extrem, l'esforç argumental de la recurrent per a poder gaudir de legitimació per a impugnar l'heretament rau en que el testament de l'any 1979 seria vàlid i no hauria estat revocat per l'heretament (nul), de manera que aquest seria el negoci mortis causa que regiria la successió del Sr. Hoyos. En aquest s'institueix hereva a la seva esposa, la Sra. Zapata i es substituïda vulgarment pels germans del testador.

La recurrent argumenta que els seus drets successoris es deriven del fet que la Sra. Zapata hauria renunciat tàcitament a l'herència.

En primer terme, convé efectuar una precisió terminològica: la repudiació de l'herència significa l'exercici negatiu del dret a la delació, de manera que el cridat impedeix amb la seva manifestació de voluntat que el cabal hereditari ingressi en el seu patrimoni i, a manca dels supòsits de patrimonis separats (benefici d'inventari, herència fideïcomissària, benefici de separació de patrimonis, etc..), es confongui amb el seu patrimoni personal. En canvi, la renúncia, pròpia dels llegats o de la llegítima, provoca la sortida de béns patrimonials quan aquests ja havien ingressat en el nostre patrimoni.

Aleshores, en el present cas, esdevé pròpiament parlar de repudiació i no de renúncia.

En segon terme, establerta l'anterior precisió lèxica, la repudiació en el dret andorrà successori aplicable podia ser, de conformitat amb el dret romà, expressa o tàcita (D. 29,2,95). Per tal que aquesta darrera pugui ser apreciable cal que es constati la concurrència d'actes concloents i inequívocs que el titular del dret a la delació no vol convertir-se en hereu.

En consonància amb el que acabem d'afirmar, s'ha d'indicar que les actuacions de la Sra. Zapata no es poden conceptuar com a una manifestació de voluntat tàcita de repudiació abans de la mort del causant, perquè encara no se li havia deferit el dret a acceptar o repudiar l'herència. Per tant, el fet que no impugnés l'heretament a favor de la neboda del seu espòs no pot ésser entès coma acte tàcit, a més que es podria perfectament entendre que comportava una revocació del testament anterior, sense que la Sra. Zapata hagués de conèixer que el referit heretament podia estar afectat per causes de nul·litat.

I a la mateixa conclusió s'arriba una volta li ha estat deferit el dret d'acceptar o repudiar l'herència. En efecte, el mer pas del temps no es pot interpretar com un acte que pugui determinar la voluntat de repudiar una herència, tota vegada que si una persona mort sense acceptar ni repudiar, el dret de successions preveu l'anomenat ius transmissions que trasllada als hereus d'aquests el dret a la delació en l'herència anterior. I tampoc el fet de no impugnar ella, per quant els que els seus hereus no portessin a terme cap actuació adreçada per a impugnar l'heretament no pot ésser entesa com un acte de repudiació de l'hereva, acte que és sens dubte personalíssim, des de la mort del seu marit (1985) fins a la seva defunció (1991). La no impugnació de l'heretament no es pot entendre com a hipòtesi de repudiació tàcita. I no ho pot ser, no solament perquè l'hereva testamentària podia perfectament entendre que el seu títol successori quedava revocat per l'heretament posterior i no conèixer les eventuals causes de nul·litat d'aquest, sinó perquè pel mer pas del temps i la inactivitat, sense cap altre acte concloent o inequívoc que evidenciï la voluntat de no voler ser hereva no es pot concebre com un supòsit de repudiació tàcita.

Per tant, també aquest motiu ha de ser desestimat.

IV.- En darrer terme, resta per analitzar la pretensió als drets legitimaris que exerceix la part agent. Sosté que reclama la legítima del seu pare, atès que no fou fins el 28-07-1983 que els parents més propers van triar al Sr. Hoyos com a hereu i des d'aleshores i fins el 7-02-2003 no han transcorregut els 30 anys de prescripció i que l'excepció de prescripció no fou articulada sinó solament se'n va fer al·lusió.

El primer extrem que hem d'examinar és el relatiu a si la prescripció s'ha al·legat adequadament. A la contesta a la demanda no s'articula cap excepció de prescripció perquè la part defenent, davant la pretensió de llegítima del causant Sr. Hoyos, mort el 16-01-1985, sense descendents ni ascendents, raona que no existeix el dret a la llegítima pels germans.

És amb posterioritat, quan en l'escrit de rèplica la part agent varia la seva pretensió i sol·licita (foli 55) la llegítima del seu pare en l'herència dels avis paterns. I a la dúplica (foli 62), per tant, en un escrit d'al·legacions i en la primera oportunitat després de la introducció de la nova pretensió legitimària, la part defenent sustenta que aquest dret hauria prescrit. I des d'aquesta òptica no esdevé necessari que l'excepció peremptòria de prescripció s'articuli i es nomeni com a tal si de l'escrit d'al·legacions se'n deriva, i així succeeix en el present cas, la voluntat d'oposar l'excepció de prescripció.

Pel que fa al segon argument, que els avis paterns, malgrat van morir respectivament els anys 1952 i 1955, no és fins el 28 de juliol de 1983 que es nomena hereu al Sr. Hoyos per part dels parents que actuen com a hereus distributaris, i, en conseqüència, no es fins a aquell moment que s'inicia el termini per a poder reclamar la llegítima, s'ha d'establir el seguënt.

Tampoc aquesta darrera al·legació pot triomfar. Aquesta Sala ja ha tingut ocasió de resoldre el dies a quo de l'inici del termini per a reclamar la llegítima en supòsits d'herència distributària. A la nostra sentència de 12-01- 1995 vam sustentar que "No contradiu aquesta afirmació el fet que en el cas de la clàusula de confiança, la delació hereditària, amb la consegüent possibilitat de poder acceptar o repudiar l'herència de forma immediata ("Digest 50,16,151), no es produeix fins que queda efectuada l'elecció, circumstància que té una justificació molt clara, ja que fins el moment de l'elecció el designat no és cridat de forma directa a l'herència i l'acceptació sols pot tenir efectes si es produeix quan el cridat està segur del seu dret a l'herència ("Digest 29,2,93"). Però una cosa és la delació i una altra l'obertura de la successió que es produeix sempre i necessàriament des de la mort del causant de la successió (Digest 29,2,54). La llegítima, com es deriva fins i tot de la seva pròpia denominació, l'estableix la llei amb caràcter imperatiu, i això vol dir que el causant de la successió no pot imposar cap mena de dilació o gravamen sobre la llegítima (Codi 3,28,36) i suposaria, certament, una dilació no permesa per la llei que en el cas de la clàusula de confiança, el legitimari no pogués exigir els seus drets mentre el consort supervivent no hagués fet l'elecció d'hereu i la distribució de l'herència".

Per tant, encara que no s'hagi produït l'elecció de l'hereu fins a un moment posterior, el dia inicial dl còmput de prescripció de la llegítima s'inicia des de la mort del causant, la qual cosa comporta també la desestimació d'aquest motiu i la confirmació íntegra de la sentència d'instància.

V.- La desestimació del recurs es tradueix, en matèria de costes processals, en la imposició a la part recurrent de les costes d'aquesta alçada (Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas.-

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal de la Sra. Ferrer contra la sentència, de data 10-11-2016, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles i confirmem íntegrament la seva part decisòria. Procedeix imposar a la part recurrent les costes processals d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-