Legalitat de les taxes comunals d'higiene pública i enllumenat (0074/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: AD-0034-1/10 TSA: 109/10

S E N T È N C I A NÚM. 74-2011

PARTS:

Apel·lant: HBLE. COMÚ D'ANDORRA

Representant: Salamanca

Advocat: Expósito

Apel·lada: Narváez i altres

Representant: Escolano

Advocat : Pla

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Ribes

Advocat : Carranza

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sra. Marie Conte.

A la vila d'Andorra la Vella, 16 de desembre de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0034-1/10 i acumulats..

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de data 23 de novembre de 2010 va estimar les demandes acumulades que havien formulat les entitats "Narváez", "A. SA.", "B.I. SA", "B.S. SA", "Expósito SA" i "C. SA" contra el M.I. M.I. GOVERN i l'HBLE. COMÚ D'ANDORRA, en què sol·licitaven que es declarés la nul·litat, o subsidiàriament s'anul·lessin, les liquidacions girades al seu càrrec en concepte de taxes d'higiene pública i enllumenat públic corresponents a l'exercici 2010.

2n.- La representació de l'HBLE. COMÚ D'ANDORRA va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

-no concorre cap dels supòsits de nul·litat de ple dret que recull el Codi de l'Administració.

-l'informe econòmic que va elaborar el Comú reuneix els requisits que estableix l'article 18 de la Llei de les finances comunals.

-l'import global de les taxes impugnades no excedeix del cost real dels serveis a què corresponen i no constitueix un recàrrec sobre l'impost de radicació, encara que el mètode de càlcul de les taxes es correspongui amb l'aplicació d'un percentatge sobre la quantia d'aquest impost.

3r.- En contestar el recurs, la representació del M.I. M.I. GOVERN va posar de relleu que compartia els arguments de la part apel·lant, mentre que les entitats financeres demandants van sol·licitar la desestimació del recurs, en considerar que la sentència apel·lada és plenament ajustada a dret.

4t.- En l'acte de la vista oral, les parts van exposar les consideracions que van considerar més adients a la defensa de llurs interessos.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Les qüestions que es plantegen en aquest recurs han estat ja examinades i resoltes en les sentències d'aquesta Sala núm. 09-2010, de 3 de març, i 48-2011, de 15 de setembre, que versaven sobre la legalitat de les liquidacions girades pel Comú d'Andorra la Vella en concepte de taxa d'higiene pública i enllumenat, corresponents a l' anterior exercici 2009. En conseqüència, procedeix reproduir ara els fonaments de les referides resolucions, en la mesura en què també són aplicables al present litigi.

Tanmateix, convé precisar de bell antuvi que la sentència impugnada ha declarat que són nul·les les liquidacions girades a càrrec de les entitats apel·lades, ja que considera nul·la en aquest punt la Ordinació tributària comunal en que aquelles es basen, i aquest pronunciament troba recolzament en l'article 48.d) del Codi de l'Administració, el qual prescriu la nul·litat de les disposicions que infringeixen les normes establertes per una norma superior, com succeeix en aquest cas amb l'article 18 de la Llei de les finances comunals, tal com s'examinarà a continuació. En conseqüència, s'han de desestimar les al·legacions que formula la part apel·lant sobre la inexistència d'una causa de nul·litat de ple dret.

Tercer.- Sobre la suficiència de l'informe econòmic que ha de justificar els paràmetres i les variables que s'han tingut en compte per a determinar l'import de les taxes, n'hi ha prou amb reproduir els arguments que es contenen sobre el particular en la referida sentència de 3 de març de 2010. Com es va dir llavors, "els elements de càlcul de les taxes es treuen únicament del muntant dels crèdits que figuren en el pressupost, sense que sigui possible controlar el detall d'aquestes xifres (veure folis 74 i 77). És així que cap precisió figura en el document en quant a la naturalesa de les despeses tingudes en compte. En particular, el document no distingeix les despeses d'inversió i les despeses de funcionament; ara bé, aquesta distinció és evidentment essencial per determinar el cost exacte del servei (les despeses d'inversió hauran de ser l'objecte d'una amortització). Els elements tinguts en compte per a la determinació del cost del servei no es refereixen per tant a un anàlisi econòmic de les despeses -com ho exigeix l'article 18 (de la Llei de les finances comunals), ja citat, al mencionar una memòria « econòmica »- però es tracta d'una simple indicació de les dades més generals que figuren en el pressupost del Comú. Sobre aquest punt, els elements tinguts en compte són per tant insuficients per permetre al jutge d'exercir un control sobre les modalitats de determinació de les taxes".

En el cas que ara s'examina, cal tenir en compte, d'una banda, que la memòria econòmica corresponent a les taxes de l'exercici 2010 no és substancialment diferent de la que va ser examinada respecte de l'anualitat anterior en les sentències abans esmentades, de manera que són traslladables les mateixes conclusions a què s'acaba de fer referència.

Però és que, a més, tampoc hi ha constància fefaent de què la memòria hagués estat, no ja aprovada, sinó tampoc elaborada abans de l'aprovació de l'Ordinació tributària. L'examen de les actuacions permet apreciar que la memòria porta data del 4 de març de 2010, de manera que no s'acredita que la seva confecció hagués precedit, com és preceptiu, l'aprovació de l'Ordinació aplicable en l'exercici 2010.

Quart.- Com es va dir en la sentència de 15 de setembre de 2011, pel que fa al mètode de càlcul de les taxes impugnades, resulta primordial la diferenciació entre les diferents figures de l'impost i de la taxa, que resulten de l'article 11 de la Llei de bases de l'ordenament tributari. Mentre que el primer mai no depèn d'una activitat de l'Administració, la segona és la contrapartida a la prestació d'un servei públic o la realització d'una funció administrativa de sol·licitud o recepció obligatòria que es refereix a l'obligat tributari o l'afecta o el beneficia de manera particular. En conseqüència, com es va dir en la sentència de 3 de març de 2010, "el càlcul (de la taxa) no pot ser forfetari, sinó que s'ha de recolzar sobre elements concrets que permetin apreciar el muntant de la contrapartida de la qual es beneficia l'usuari del servei". Aquest criteri ha estat desconegut en aquest cas, en que l'import de les taxes litigioses es determina a partir d'un percentatge sobre l'impost de radicació, a manera de recàrrec o suplement, la qual cosa no resulta ajustada a la veritable naturalesa de les taxes.

La part apel·lant es refereix a la sentència núm. 79-2010, de 25 de novembre, que va resoldre un litigi referent a la taxa d'higiene liquidada per part d'una altra Administració comunal. Cal tenir en compte, tanmateix, que les situacions examinades en aquella sentència i en aquest cas no resulten en absolut equiparables. Mentre que, aquí, el Comú d'Andorra la Vella s'ha limitat a aplicar un percentatge sobre l'impost de radicació, en el cas examinat en aquella sentència es partia de la superfície de l'establiment i s'aplicaven ulteriorment uns coeficients de localització, en funció de la llunyania del local, i d'higiene, segons la naturalesa de l'activitat, criteris que es van considerar objectivament relacionats amb la prestació del servei d'higiene.

La mera aplicació d'un percentatge sobre l'impost de radicació, a més de no resultar ajustada a la naturalesa de les taxes, tampoc té en compte criteris relacionats amb la prestació dels serveis d'higiene pública i enllumenat. És cert que en el supòsit examinat en la sentència de 25 de novembre de 2010 també es prenia en consideració la superfície de l'establiment, únic element comú amb aquest cas, però a continuació s'aplicaven uns coeficients de localització i d'higiene, específics de la prestació del servei. En aquest cas, ben al contrari, s'apliquen en definitiva els paràmetres de l'impost de radicació, que no atenen a les característiques del servei d'higiene, sinó especialment a la categoria comercial del lloc o el carrer.

En definitiva, s'ha de concloure que les liquidacions impugnades s'han dictat en aplicació d'una Ordinació tributària que no compleix els requisits de l'article 18 de la Llei de les finances comunals, per la qual cosa s'ha de desestimar el present recurs d'apel·lació i confirmar íntegrament la sentència impugnada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la representació de l'HBLE. COMÚ D'ANDORRA contra la sentència dictada el 23 de novembre de 2010 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament en matèria de costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.