Costes en l'aplanament (0225/10)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-225/10

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 28 d'octubre de 2010. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Ruiz va formular demanda de resolució de contracte d'arrendament, desnonament i reclamació de quantitat contra la Sra. Anaya en data 12 de febrer del 2010, sol·licitant que es condemnés a la defenent a pagar-li els lloguers deguts fins a la data de resolució del contracte que tenia per objecte l'apartament 1er. 4ª radicat al Carrer dels Barrers, de Santa Coloma, Parròquia d'Andorra la Vella, que en aquell moment pujaven 1.752 euros, més els interessos corresponents, així com la penalitat establerta en el pacte dotzè del contracte signat entre les parts amb un import de 60 euros per dia, a pagar-li igualment l'equivalent a l'arrendament mensual del pis en concepte d'ocupació indeguda a partir de la resolució del contracte i fins deixar-lo lliure i vacu a disposició de l'arrendador i, finalment, a abonar-li els interessos legals corresponents de cada rebut de lloguer des de la seva data de venciment i la totalitat de les costes del present procediment.

II.- La Sra. Anaya va comparèixer davant de l'Hble. Batlle en data 8 d'abril del 2010 sense aportar cap escrit de contesta i aplanant-se a la demanda.

III.- La Sentència dictada per l'Hble. Tribunal Unipersonal, Secció civil, de data 17 de maig del 2010 va decidir estimar substancialment la demanda interposada pel Sr. Ruiz contra la Sra. Anaya, declarant la resolució del contracte celebrat entre les parts el dia 23 de gener del 1996 relatiu a l'apartament 1er 4ª, radicat al XXXX, amb efectes a partir del dia 8 d'abril del 2010, condemnant a la defenent a pagar a l'agent en concepte de rendes degudes i impagades el total de 2.121,84 euros, incrementats amb els interessos legals comptadors a partir del dia 8 d'abril del 2010 i a abonar-li igualment la suma de 116,76 euros en concepte d'indemnització per ocupació indeguda del pis d'autes, incrementada amb els interessos legals comptadors a partir del dia 8 d'abril del 2010 i sense fer especial pronunciament respecte de les costes processals.

IV.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació el Sr. Ruiz i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació pel que fa a la decisió de no imposar les costes del procediment a cap de les parts litigants i sol·licitant que li siguin imposades a l'adversa.

Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari.

FONAMENTS DE DRET

I.- El Sr. Ruiz s'oposa a la decisió de la Sentència d'instància amb un únic motiu i és que considera improcedent que aquesta no hagi condemnant en costes a la Sra. Anaya, ja que, segons el seu parer, la jurisprudència dels Tribunals andorrans no considera que l'aplanament eximeixi al defenent del pagament de les costes generades per la demanda.

La imposició o no de les costes generades per la demanda al defenent que s'aplana a la mateixa abans de contestar-la és una qüestió que no està regulada a l'ordenament andorrà i que no té una solució unívoca. En efecte, és cert que, com encertadament destaca l'Hble. Batlle, la Constitució de Zenó "de fructus et litis expensis" que es recull al Codi 7,51,5 considera l'aplanament com una de les causes que motiva que no s'imposin les costes al defenent vençut en judici, norma que pot tenir com finalitat que aquest prefereixi desistir abans que continuar un plet amb un resultat incert. No obstant, en els supòsits en els què el demandant ha requerit extrajudicialment al defenent sense que aquest hagi atès la seva petició, obligant-lo a recórrer a un procediment judicial per tal de defensar els seus drets, és injust que el cost de la seva demanda l'hagi d'assumir l'agent, ja que si fos així es premiaria l'actuació del defenent que per aquesta via retarda el compliment d'unes obligacions que més tard reconeix, amb evident incompliment del deure de bona fe que ha de presidir l'actuació de les parts.

Per aquestes raons, la jurisprudència dels Tribunals andorrans ha imposat les costes al defenent que s'ha aplanat a la demanda en el cas que la seva conducta prèvia hagués estat presidida per la mala fe, tenint en compte que aquesta s'ha de presumir quan el demandant l'ha requerit per tal que complís les seves obligacions i aquest n'ha fet cas omís, obligant-lo a recórrer a l'auxili judicial. Aquest criteri és el que determina la decisió de l'Aute d'aquesta Sala de 23 d'octubre del 2003 i també la de la Sentència també d'aquesta Sala de 23 de juliol del 2009, que precisament cita el recurrent, que posa de relleu que, "atesa la manca de regulació processal al respecte, si el demandat o defenent amb la seva conducta prèvia al procés i reàcia al compliment de les obligacions assumides, ha motivat que l'agent hagi d'impetrar l'auxili judicial per l'obtenció de la satisfacció del seu dret subjectiu, una volta iniciat el procediment, per molt que s'aplani a la demanda, ha de sufragar les despeses derivades de l'inici del procés", com succeïa en aquell cas.

En el cas present no consta que l'agent requerís en cap moment de pagament a la Sra. Anaya i si, com ell mateix reconeix, aquesta portava més de 13 anys complint puntualment les seves obligacions allò procedent d'acord amb les exigències de la bona fe hauria estat intentar la solució extrajudicial del conflicte abans de iniciar un procediment judicial amb el cost afegit que això pot comportar pel defenent. D'altra banda, si la citada senyora ja no residia al pis en qüestió i, pel que sembla, l'ocupava el seu fill, és possible que no tingués coneixement de que aquest estava desatenent les obligacions envers l'arrendador, raons totes elles que porten a desestimar el present recurs.

II.- En desestimar-se el recurs procedeix imposar les costes d'aquesta alçada a la part recurrent de conformitat amb allò que disposa el codi 7, 51, 5.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Ruiz contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal Unipersonal, Secció civil, en data 17 de maig del 2010 que CONFIRMEM íntegrament, imposant les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.