TRIBUTS. Impost sobre T.P.I. pèrdua de l'exempció per no ocupar l'habitatge durant un període de 4 anys TSJA-0000046/14

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Pere Pastor Vilanova

Núm. de Protocol: AD-0067-1/2012 Núm. de Rotlle: TSJA-046/14

SENTÈNCIA 54-2014

PARTS:

Apel·lant: Sra. Esparza

Representant: Sr. Esteban

Advocat: Sr. Esteban

Apel·lat: M.I. GOVERN

Representant: Sra. Sanç

Advocat: Sra. Varesc

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: M. I. Sr. Pere Pastor Vilanova

Magistrats: M. I. Sr. Bernard Plagnet

M. I. Sr. Albert Andrés Pereira

Andorra la Vella, vint-i-un de novembre de dos mil catorze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions número AD-0067-1/2012.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda interposada per la Sra. Esparza contra el M.I. Govern, en què s’impugnaven les resolucions d’1 de juny i 28 d’agost de 2012, per mitjà de les quals s’havia declarat la pèrdua de l’exempció de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries que inicialment s’havia reconegut en favor de l’agent, amb motiu de l’adquisició d’un immoble situat a l’XXXX.

Les resolucions impugnades es basaven en l’incompliment del requisit de que l’immoble constituís l’habitatge habitual i permanent de la interessada durant un període mínim de 4 anys, a comptar des del moment de l’ocupació.

2.- La representació de la part agent va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, en el qual es reconeix que la recurrent només va ocupar l’habitatge durant els dos primers anys en què va ser-ne propietària, però considera que el posterior trasllat de la seva residència habitual va obeir a una causa de força major, derivada del fet que la important morositat que ha patit la comunitat de propietaris ha determinat que no hi hagués calefacció a l’edifici durant els dos darrers anys, de manera que l’habitatge era inhabitable.

3.- La representació del M.I. Govern s’ha oposat al recurs, al·legant que ha quedat palès l’incompliment dels requisits exigits per beneficiar-se de l’exempció tributària, i que no s’ha provat que l’immoble fos inhabitable ni es pot considerar que concorri una causa de força major.

4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l’article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La qüestió litigiosa es circumscriu a determinar si resulta ajustada a dret la resolució administrativa que ha deixat sense efecte l’exempció de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries que s’havia concedit inicialment a l’agent, i l’ha requerida per tal d’abonar l’import corresponent.

La resolució del procés ha de partir de l’article 4.11 de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries, el qual exigeix, entre d’altres requisits necessaris per gaudir de l’exempció, que l’immoble sigui “l’habitatge habitual i permanent durant un període mínim de 4 anys a comptar des del moment de l’ocupació”.

Desenvolupant aquest precepte, l’article 3.2 del Reglament de l’impost exigeix que “anualment, en el termini d’un mes a comptar de la data d’ocupació la persona o persones adquirents han de presentar a l’Administració el certificat de residència expedit pel Comú i els rebuts d’electricitat, telèfon i/o aigua que demostrin que l’habitatge és l’habitatge habitual i permanent d’acord amb la Llei”.

Tercer.- En el cas que ara s’examina, no hi ha discussió sobre el fet de què la recurrent no compleix el requisit a què s’acaba de fer referència, ja que, com ella mateixa exposa, només va ocupar l’habitatge durant els dos primers anys dels quatre que exigeix la normativa.

La interessada addueix que aquest fet respon a una causa que no li és imputable, sinó que obeeix a una circumstància de força major, derivada del fet que els dos darrers anys no hi va haver calefacció a l’edifici, com a conseqüència de l’elevada morositat que va patir la comunitat de propietaris.

Aquesta argumentació ha de ser desestimada per dos motius fonamentals. En primer lloc, perquè, com afirma la sentència apel·lada, no ha quedat demostrat que l’edifici no disposés de calefacció durant tot aquest període, ni molt menys que fos inhabitable. La recurrent només acredita l’existència de la situació de morositat que al·lega, i que aquest fet va donar lloc a que es plantegés, en una reunió de la comunitat de propietaris, la possibilitat de que no es podria adquirir el combustible necessari. Ara bé, no queda provat que s’hagués arribat a aquesta situació, i tampoc que l’habitatge fos inhabitable, ja que, en tot cas, s’hagués pogut recórrer a d’altres sistemes de calefacció. De fet, sembla clar que altres copropietaris van seguir ocupant l’edifici sense interrupció.

En segon lloc, les al·legacions de l’apel·lant no permeten parlar d’una situació de força major, entesa com un esdeveniment imprevisible o que, si s’hagués pogut preveure, era inevitable. La morositat per part d’alguns copropietaris no constitueix en cap cas una situació de força major que pugui justificar que no s’apliquin els requisits legals necessaris per gaudir de l’exempció de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries.

Quart.- La prova que sol·licita la recurrent en aquesta segona instància resulta innecessària, ja que la relació dels procediments iniciats per la comunitat de propietaris de l’edifici de referència, amb la finalitat de reclamar els deutes dels copropietaris morosos, en cap cas podria acreditar que l’immoble resultava inhabitable i, en conseqüència, que concorria una circumstància de força major.

Per tot això, procedeix desestimar íntegrament aquest recurs i confirmar la sentència apel·lada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s’ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d’apel·lació que interposa la Sra. Esparza contra la sentència dictada el 7 de març de 2014 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s’hagi complert el que disposa l’article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d’aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s’arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.