****(TSJC 141/2015)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Vincent Aniére

TSJC.- 0000141/2015 ORIGEN: 5000704/2013 - 00

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 3 de setembre del 2015

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats

M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Prèvia petició de citació a judici, per demanda formulada en l'audiència del dia 23 de maig del 2013, la procuradora de l'agent exposava que la societat mandant va prestar els seus serveis a l'ara defenent la qual no hauria pagat les factures derivades dels treballs realitzats i això per un import principal de 10.634,76EUR. I després d'invocar els fonaments de dret que considerava d'aplicació l'agent suplicava dictar sentència condemnant a la defenent al pagament de l'esmentada quantitat juntament amb els interessos legals meritats així com la imposició de les costes processals causades.

II.- La part defenent va comparèixer a l'audiència fixada el dia 6 de juny del 2013 contestant a la demanda, tot demanant la seva desestimació, i exposant substancialment que l'agent pretenia facturar més hores de les realitzades, perquè molts dels albarans no consten signats, perquè no està acreditada la identitat de les persones que haurien signats els albarans aportats, perquè no ha estat acceptat el preu per hora factura, perquè les factures no porten el segell de recepció de l'empresa, perquè no existeix una prèvia interpel·lació a la demanda judicial presentada i perquè la forma de pagament era per pagaré o xec i no mitjançant efecte bancari.

III.- Obert el judici a proves s'ha dut a terme la pràctica de la prova interessada per les parts que ha estat declarada pertinent o practicable, amb el resultat que obra en autes.

IV.- L'Hble. Batlle va dictar Sentència en data 23-02-2015 i va decidir que : " PRIMER.- Estimar substancialment la demanda formulada en data 23 de maig del 2013 per la representació de la societat Arnau havent de condemnar i condemnant a la societat Ropero a satisfer a la societat agent la quantitat de 10.508,76EUR quantitat augmentada amb els interessos meritats a comptar del 6 de juny del 2013.

SEGON.- Imposar les costes a la part defenent inclosos els honoraris d'advocat i procurador."

V.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal de Ropero i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació i que es desestimés íntegrament la demanda, imposant a l'adversa les costes del procediment.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER.- En el present litigi, la societat agent Ropero que es dedica al lloguer, amb operari o no, de material i maquinària per a la construcció, enderroc o enginyeria civil, reclama a la part demandada Ropero l'import de deu factures per serveis de lloguer de maquinària entre els mesos d'octubre 2010 a juny 2012. La sentència d'instància estima molt substancialment la demanda i condemna la demandada al pagament de 10.508,76EUR, més els interessos legals des de la contesta a la demanda i les costes causades. Contra tal decisió s'alça la part demandada.

SEGON.- En el seu primer motiu de recurs, la part defenent al·lega una errònia aplicació del dret per part de la sentència d'instància i més concretament de la jurisprudència aplicada al cas perquè considera que la sentència aplica uns criteris jurisprudencials sobre càrrega probatòria relativa a contractes de compravenda o de subministrament i aquí no és el cas. Cal fer dues precisions al respecte: 1) quan la sentència d'instància afirma que "Al respecte la defenent manifesta que el conjunt d'albarans signats, sense identificar-se la persona signatària dels mateixos, no acrediten l'efectiva realització del servei reclamat, ja que estan signats per persones que no resulten identificades, o de les quals es desconeix si eren treballadores de l'empresa. Però l'anterior argumentari no pot ser acollit i això pel següent.

Segons doctrina jurisprudencial ja consolidada "la tesi de la proximitat probatòria i el tempus del tràfic mercantil, comporten que sigui el deutor qui, amb albarans signats, acrediti la falsedat o l'error en que s'ha pogut incidir en relació als mateixos." (vid. TSJC 07/11 del 28-04-11; TSJC 262/10 del 27- 01-2011 i TSJC 18/09 del 27-01-2011, TSJC-181/13 del 17 de desembre de 2013).", s'està referint a relacions contractuals en l'àmbit mercantil de caràcter successiu o continuat i no de tracte únic o esporàdic. Es a dir, aquelles que generen una relació de confiança entre les parts que després d'un temps de mantenir compromisos contractuals ja adopten una mecànica de funcionament que perd formalisme o rigor, en ares d'una major eficiència de mitjans i de fluïdesa en les operacions dutes a terme. El fet que sigui un contracte d'execució d'obra, de compravenda, de subministrament resulta indiferent per si mateix; 2) en la mateixa sentència esmentada per la resolució d'instància, la d'aquesta Sala 181/2013 del 17 de desembre es contempla un cas precisament idèntic en el qual es desconeixia la identitat dels signants dels albarans i dèiem: "....s'ha de recordar que és jurisprudència reiterada d'aquesta Sala que en les relacions mercantils donant lloc a contractes de compravenda o de subministrament, no solament es produeix una relaxació de les exigències formals sinó que a més la tesi de la proximitat probatòria i el temps del tràfic mercantil exigeixen que, en supòsits de negativa al pagament de la mercaderia, es provi pel deutor la falsedat o l'error en que s'ha pogut incidir respecte dels albarans que proven el lliurament de la mateixa;

En aquest sentit aquest Sala va jutjar que "no esdevé suficient amb la negativa del deutor a abonar una mercaderia quan els albarans resten signats, sinó que la tesi de la proximitat probatòria i el tempus del tràfic mercantil, comporten que sigui el deutor qui, amb albarans signats, acrediti la falsedat o l'error en que s'ha pogut incidir en relació als mateixos." (vg TSJC 07/11 del 28-04-11; TSJC 262/10 del 27-01-2011 i TSJC 18/09 del 27- 01-2011).

Per tant, la sentència d'instància ha aplicat correctament la doctrina de la Sala en els casos com el present en el qual es dubte sobre la formalitat de les operacions comercials.

TERCER.- I hem d'insistir, en plena sintonia amb la sentència de l'Hble. Batlle, en els criteris ja reiterats de càrrega probatòria que sembla queixar-se la part recurrent. Com ja hem dit en altres ocasions (TSJC 265/2014) caldrà acudir als principis de càrrega probatòria que podríem derivar dels aforismes (incumbit probatio qui dicit non qui negat" o "onus probandi incumbit ei qui dicit" : 1) la càrrega de la prova cal distribuir-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant); 2) d' aquella càrrega relativa als denominats fets "constitutius" o es proclami l' extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat) els denominats fets "extintius" o "impeditius". Ara bé, l'aplicació d'aquest principi ha anat adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. Lluny queda ja la regla "Si el demandant no prova, aquell a qui demanda ha de vèncer, encara que no provi res" (Decretals IXè. Llib. II, Títol XII, Cap.2).

No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova. Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al Tribunal .

Així resulta que s'ha vingut interpretant sobre càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva (art. 10 de la CA), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu") i presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria.

QUART.- I en aplicació d'aquests principis adaptats a la realitat comercial que com ja hem dit abans té un "tempus" diferent, observem que la part defenent ha adoptat una posició exclusivament defensiva sense atenir-se a la exigència probatòria que els temps actuals reclamen.

No ha estat així en la part agent que ha fet tots els esforços probatoris que li eren exigibles i que ha pogut dur al Tribunal d'instància i aquesta Sala al convenciment de que els serveis es van prestar efectivament, amb preus raonables i no desproporcionats, i que no es van pagar per la destinatària dels serveis prestats.

CINQUÈ.- Entrant ja en el segon motiu del recurs que imputa una incorrecta valoració de la prova a la sentència d'instància, podem veure: 1) respecte a la no identificació dels treballadors signants dels albarans impugnats, o no signats, que d'altres albarans amb la signatura aparentment igual han estat pagats en anteriors ocasions, com ho demostra la prova documental aportada en període probatori per l'agent; 2) que els treballadors de la demandant han testificat que els van omplir ells i van declarar que creien a qui pertanyien les signatures; 3) també van explicar que en ocasions si no hi havia ningú de la part defenent amb autorització per signar els albarans aquells no es signaven però el servei es feia igualment; 4) també ha demostrat la part agent que les afirmacions de la contrària de que els treballs facturats eren a preus no consensuats i desproporcionats, que en altres ocasions ja havia pagat la defenent els serveis a preus similars; 5) no sembla creïble l'afirmació de la part defenent que els preus dels serveis es consensuessin o pactessin un cop prestat el servei, per raons òbvies; 6) davant l'afirmació de la part defenent que les factures reclamades no duien el segell d'entrada de la seva empresa, (cosa que obliga el protocol intern de la mateixa), tampoc es pot oposar a la present reclamació perquè la demandant ja ha presentat altres factures pagades que tampoc duien aquell segell d'entrada; 7) tampoc es transcendent pel present litigi si, enlloc de lliurar un xec o un pagaré en favor de la part agent com era habitual -segons la defenent-, en aquest cas la societat agent optés per enviar el rebut al banc per cobrar-lo. Tampoc que no hagués fet un requeriment extrajudicial per reclamar-lo, perquè ja s'ha demostrat que la defenent enlloc d'aplanar-se s'ha oposat de manera ferma a la demanda, cosa que demostra que no tenia intenció de pagar; 8) estava a l'abast de la demandada presentar el testimoni dels treballadors que tenia en cada obra (consta aquesta en cada albarà) per negar la seva signatura o negar la prestació del servei i res d'això ni ha intentat i, 9) com tampoc ha intentat demostrar que els preus dels serveis reclamats i facturats fossin desorbitats, cosa que una prova pericial hauria estat la més adient.

SISÈ.- Tot el que acabem de relatar, ens du a proclamar la correcta valoració de la prova que ha fet l'Hble. Batlle i a la rigorosa actuació probatòria de la part agent que, de manera ordenada i meticulosa, ha pogut anar deconstruint els arguments d'oposició de la part defenent.

SETÈ.- Finalment respecte a la imposició de les costes està plenament justificada quan la reclamació ha estat molt substancialment estimada (de la reclamació inicial de 10.634,76EUR únicament s'han descomptat 126EUR) com ja hem declarat en nombroses ocasions (TSJC 414/2014; 163/2014 entre d'altres). La manca d'interpel·lació prèvia o extrajudicial no fa variar aquest criteri perquè ni era obligació pactada entre les parts, ni la imposició de les costes podia evitar-se si s'oposava a la demanda i no s'optava per un aplanament parcial.

VUITÈ.- En conclusió, doncs, hem de confirmar íntegrament la raonada decisió de la instància i desestimar el recurs interposat.

NOVÈ.- En desestimar-se el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent de conformitat amb el que disposa el Codi 7,51,5.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la societat Ropero contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 23-02-2015, que confirmem íntegrament, i imposar les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-