ESTRANGERS. Renovació d'una autorització de residència i treball.AD-0057-1/2004

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira

SENTÈNCIA 2004-64 DE 17 DE NOVEMBRE DE 2004

ESTRANGERS. Renovació d'una autorització de residència i treball. Manca de residència permanent i efectiva al Principat. ACTES ADMINISTRATIUS. Resolució tardana que es produeix un cop transcorregut el termini de dos mesos : pot confirmar el sentit negatiu del silenci administratiu, o bé resoldre en sentit favorable al peticionari. PROCEDIMENT ADMINISTRATIU.

Ponent : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de 28 de juliol de 2004 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda interposada per la Sra. Bernat contra el M.I. Govern, en què sol·licitava que s'anul·lés la resolució desestimatòria presumpta per silenci administratiu del recurs de reposició formulat contra la resolució de 31 de març de 2004, que va denegar la renovació de l'autorització de residència i treball de què era titular la interessada.

2n.- Disconforme l'agent amb aquesta resolució, va interposar recurs d'apel·lació en data 30 de juliol de 2004, en el qual planteja tres qüestions diferents: a) la nul·litat de la resolució extemporània per part del Govern del recurs presentat contra la resolució inicial de 31 de març de 2004; b) la nul·litat de l'acte de notificació d'aquesta darrera resolució, que va dur a terme un agent administratiu de policia, en haver-se fet constar que la interessada es trobava en situació irregular al Principat, abans del termini previst per a la impugnació en via administrativa de l'esmentada decisió; i c) quant al fons, la manca de prova vàlida del fet que l'agent no resideix de forma continuada i permanent a Andorra.

3r.- La representació del Govern va oposar-se al contingut del recurs d'apel·lació i va sol·licitar la confirmació íntegra de la sentència apel·lada, que ha realitzat en la seva opinió una adequada valoració de les proves practicades i una correcta interpretació de les normes aplicables al cas.

4t.- Un cop elevades les actuacions a aquesta Sala, van quedar concloses per adoptar la resolució corresponent.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Sobre la validesa de la decisió tardana del recurs de reposició.

La primera de les peticions que formula l'apel·lant fa referència a la declaració de nul·litat de l'acord del Govern de 2 de juny de 2004, que es va notificar a la interessada fora del termini legal de quinze dies naturals comptats des de la interposició del recurs administratiu de reposició.

L'article 40 del Codi de l'Administració disposa que, fora dels casos excepcionals en què una norma ho estableixi expressament, el silenci guardat per l'Administració durant un termini de dos mesos té generalment valor de refús de la sol·licitud que li ha estat adreçada. Tanmateix, àdhuc després de l'expiració de l'esmentat termini, aquella pot prendre una decisió favorable al sol·licitant.

Com ha declarat aquesta Sala, la institució del silenci administratiu negatiu constitueix una mera ficció legal amb finalitat exclusivament processal, que permet als interessats interposar els recursos procedents, en via administrativa o jurisdiccional, davant la manca de resposta a una petició que han formulat, de manera que es fa possible la tutela dels drets dels particulars davant la passivitat de l'Administració.

En funció d'aquesta naturalesa de mera ficció legal, no hi cap obstacle a què la pròpia Administració, un cop transcorregut el termini de dos mesos, pugui resoldre de forma expressa sobre la sol·licitud de l'interessat, ja sigui confirmant la desestimació avançada per l'acte presumpte o bé en sentit favorable a les peticions del sol·licitant. En el primer cas, es produirà un acte merament confirmatori del sentit negatiu del silenci administratiu, però que permetrà al ciutadà conèixer els fonaments de fet i de dret que ha tingut en compte l'Administració per a denegar les seves peticions. En el segon supòsit, l'estimació tardana de la sol·licitud de l'interessat determinarà que quedi automàticament sense efecte l'acte presumpte de naturalesa desestimatòria.

És en aquest sentit que cal interpretar el contingut del segon paràgraf de l'apartat b) de l'article 40 del Codi de l'Administració, quan estableix que "tanmateix, àdhuc després de l'expiració d'aquest termini (de dos mesos), l'Administració pot prendre una decisió favorable al sol·licitant". Allò que pretén dir el precepte és que l'òrgan administratiu no està vinculat pel sentit negatiu del silenci, un cop transcorregut l'esmentat termini de dos mesos, de manera que pot resoldre en sentit favorable al peticionari, fins i tot després del termini legal. Ara bé, el que no prohibeix aquest precepte és que es dicti un acte administratiu merament confirmatori de la denegació presumpta. En efecte, si resulta legalment possible modificar el sentit del silenci negatiu mitjançant un acte exprés dictat tardanament, amb més raó s'ha d'admetre la validesa d'un acte que no fa altra cosa que ratificar la denegació de la sol·licitud formulada per l'interessat. Aquest acte exprés no perjudica en res la posició jurídica de l'interessat, sinó que li permet conèixer les raons determinants de la decisió administrativa, de les quals no tenia abans notícia.

En conseqüència, s'han de desestimar les al·legacions de l'apel·lant sobre la validesa de l'acord del Govern de 2 de juny de 2004. Tanmateix, els termes del litigi no es veuen afectats per aquesta decisió tardana, atès que es tracta d'un acte merament confirmatori de la desestimació presumpta que inicialment havia impugnat la interessada.

Tercer.- Sobre la notificació de la resolució de 31 de març de 2004.

En el moment en què li va ser notificat a la interessada l'acte denegatori de la seva sol·licitud de renovació de l'autorització de residència i treball, l'agent administratiu de policia que ho va dur a terme va fer constar en la diligència de notificació que aquella es trobava en situació irregular, segons l'article 49.1 de la Llei qualificada d'immigració. En el recurs d'apel·lació, l'agent considera que aquesta notificació resulta nul·la, ja que la interposició d'un recurs suspèn l'eficàcia de l'acte, segons els articles 22 de la Constitució i 68 de la Llei qualificada.

En qualsevol cas, no es pot oblidar que, un cop interposat el recurs administratiu per part de la interessada, el Ministre de Justícia i Interior va suspendre l'execució de l'acte impugnat, mitjançant resolució de 21 de maig de 2004, dictada en aplicació dels preceptes que invoca l'apel·lant, de manera que s'ha donat satisfacció a les seves pretensions sobre aquesta qüestió, la qual cosa determina que hagi quedat sense objecte el recurs en aquest punt, en aplicació analògica del que disposa l'article 96 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal.

Quart.- Sobre la prova de la residència efectiva a Andorra de la interessada.

Quant al fons, cal tenir en compte que la vigent Llei qualificada d'immigració, com es desprèn dels seus articles 50, 51 i 56, estableix la necessitat, per obtenir la renovació d'una autorització de residència i treball, de què el titular hagi residit i treballat de manera permanent i efectiva a Andorra, tal i com ja havia declarat una reiterada jurisprudència d'aquesta Sala, elaborada en aplicació de la normativa anteriorment vigent.

En conseqüència, es planteja en aquest procés una qüestió merament fàctica, com és la de determinar si la recurrent ha tingut fixada la seva residència habitual al Principat, la qual ha de ser resolta a la vista de les proves incorporades a les actuacions.

Com ja ha declarat aquesta Sala en nombroses ocasions, resulten especialment rellevants els informes elaborats pel Servei de Policia, que incorporen el resultat de les comprovacions dutes a terme en relació amb la qüestió debatuda.

En el cas que ara s'examina, els esmentats informes són unànimes en afirmar que l'agent no resideix de forma habitual a Andorra. L'última de les enquestes, de data 4 de juny 2003 (folis 65 i 66 de les actuacions) afirma que s'han realitzat per part del Servei de Policia diferents visites al seu domicili en hores diferents, i que no s'ha trobat mai ningú al habitatge, així com tampoc cap vehicle estacionat al garatge de l'immoble, cosa que ve a ratificar les informacions recollides de diversos veïns i establiments de comerç propers. Per contra, l'agent no ha aportat cap medi de prova encaminat a acreditar la seva residència a Andorra, cosa que li corresponia d'acord amb el principi de facilitat de la prova, segons ha declarat aquesta Sala en diverses ocasions.

D'altra banda, el principi de contradicció que invoca la recurrent no s'ha vist menystingut, des del moment en què, front a la decisió administrativa basada en el resultat de les enquestes de policia, aquella ha pogut presentar els mitjans de prova adients, per tal de provar que resideix efectivament al Principat, cosa que no ha fet com abans ha quedat exposat.

En conseqüència, s'ha de desestimar íntegrament el recurs d'apel·lació i confirmar la sentència impugnada.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

- Desestimar el recurs d'apel·lació que formula la representació de la Sra. Bernat contra la sentència dictada el 28 de juliol de 2004 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.