Abast de la prescripció en matèria comercial - prova d'uns serveis de transport de persones (7000493/2016)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Alexandra Cornelia Sola

TSJC.- 0000219/2020 ORIGEN: 7000493/2016 - 00

NIG: 5300542120160003098

PARTS:

Apel·lant: Marcos

Representant: Sr. Guerrero

Advocat: Sra. Amorós

Apel·lat: Durán, Arcos

Representant: Sra. Briones

Advocat: Sra. Salas

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sra. Alexandra Cornella Sola

OBJECTE: Abast de la prescripció en matèria comercial-prova d'uns serveis de transport de persones.

SENTÈNCIA 127-2021

Andorra la Vella, el 20 de juliol del 2021 En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

I.- En el decurs dels anys 2010-2016, la societat Durán, Arcos, va prestar serveis de transport de persones al Marcos (ENTITY_4) i va emetre un seguit de 48 factures documentades de 1.1 a 1.99 per un total de 115.938,64.-euros.

El soci únic de la societat Durán, el Sr. Barberá era alhora president i tresorer del club Z, mentre que la seva esposa n'era la secretaria, i això fins al mes de maig del 2016.

Per carta del 27-07-2016 remesa per via notarial, la societat Durán, Arcos, va requerir de pagament al Marcos, en va.

II.- Prèvia citació a judici del 26-10-2016, i per escrit de data del registre 16- 12-2017, la representació processal de la societat Durán, Arcos, va exercitar una acció en reclamació de quantitat a tramitar pel procediment civil ordinari contra el Marcos, sol·licitant la seva condemna a pagar-li la suma de 115.938,64.- euros més els interessos de mora de la referida suma, des del que es determini en aplicació de la Llei 22/2013, del 28 de novembre, en què s'estableixen mesures contra la morositat, així com les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat, de procurador i de pèrits.

III.- Per escrit del 20-01-2017, la representació processal del Marcos es va oposar a la demanda, formulant una excepció peremptòria de prescripció respecte les factures adjuntes a la demanda i retolades de document número 1.1 a document numero 1.44, ambdós inclosos, és a dir les anteriors al 26-10- 2013, per import total de 82.784,74.-euros, i sol·licitant de totes les maneres la desestimació íntegra de la demanda en relació a la reclamació de la quantitat no prescrita (documents de 1.45 a 1.99) o en relació a la totalitat cas de no estimar la prescripció, tot imposant a la demandant les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat, de procurador i de perits.

Subsidiàriament, va sol·licitar l'estimació parcial de la demanda en aquella quantitat no prescrita, sense fer especial imposició en costes judicials.

IV.- Degudament evacuats tots els tràmits del procediment ordinari, per Sentència de data 16-06-2020, el Tribunal de Batlles, secció civil, va decidir : "Que donant lloc a la demanda interposada per la societat mercantil andorrana Durán S.L. contra l'associació esportiva Marcos, condemnar la defenent a abonar a la part agent la suma de 115.938,64 EUR, més els interessos legals comptadors des del dia 20 de gener de 2017 i fins a total liquidació del deute, així com la totalitat de les costes processals causades inclosos els honoraris d'advocat, procurador i perit, a acreditar en període d'execució de sentència."

V.- En contra d'aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació el Marcos. Demana la revocació total de la sentència i que en el seu lloc es dictes una altra conforme a les seves peticions contingudes en el seu escrit de contesta, tot això amb imposició de les costes a la part agent.

Els seus arguments són, de forma resumida, que procedeix estimar l'excepció de prescripció tota vegada que tot i no tenir ànim de lucre sí que les associacions intervenen en les relacions comercials ; que el fet que una de les parts sigui un comerciant suposa l'aplicació automàtica del termini de 3 anys ; que els serveis de transports són uns actes de comerç i que la prescripció s'aplica a la relació entre el comerciant i el particular, això amb una finalitat de protecció del consumidor.

D'altra banda, defèn que procedeix desestimar la resta de la reclamació i que la sentència només es basa en dues confessions i "algunes declaracions" ja que la mateixa analitza la confessió en judici del Sr. Agullo, la confessió en judici del Sr. Barberá, i les testificals del Sr. Zurita, del Sr. Alcalá, del Sr. Cañete, del Sr. Seco, del Sr. Sarabia, del Sr. Alcalá i del Sr. Barberá.

Poc tenim a afegir al respecte i compartim la conclusió que ha quedat acreditat que els viatges es van fer i no consta que s'haguessin abonat.

En efecte, dites manifestacions són clares i convergents en indicar que la societat Durán era l'única que prestava uns serveis de transports al club per que el mateix pugui participar als partits. L'únic qui va intentar pretendre que no sabia qui assegurava els viatges pel club és el Sr. Agullo, l'antic vice-president i actual president del club, però ha hagut d'admetre que és ben bé la societat Durán que realitzava els desplaçaments del club (foli 643 posicions 4, 5 i 6).

També els testimonis coincideixen en explicar que l'existència del deute del club front al transportista era notori encara que no se sapigui l'import exacte. A més, el Sr. Zurita explica que el Sr. Agullo va manifestar que sí que era disposat a pagar el deute existent però de manera fraccionada.

El Sr. Seco, comptable dels negocis de Durán des del 2015 va afirmar que els partits en qüestió es van jugar i els viatges corresponents havien donat lloc a una prèvia petició de servei, i això ho confirma el Sr. Sarabia, l'antic delegat de camp, qui era el qui encomanava els viatges al prestatari.

Aquestes manifestacions i l'estudi de la documentació aportada donen prou elements per acreditar els conceptes i els imports de les factures reclamades doncs, al final, no hi ha dubte que les factures corresponen a uns desplaçaments efectius del club, els quals van donar lloc a la corresponent comanda i al subsegüent albarà.

Poc importa que els albarans no van signats, ja que com ho sosté la part agent no es tracta de peces comptables i sobretot perquè això es pot explicar pel funcionament del club.

Ja vam exposar que el Sr. Barberá era alhora soci únic de la societat Durán, i president i tresorer del club Z, mentre que la seva esposa n'era la secretaria.

Volem precisar que, molt recentment, aquesta Sala ha tingut a resoldre el plet que enfrontava el Sr. Barberá amb el Marcos a qui el primer reclamava el reemborsament de les aportacions econòmiques que havia fet al club, i les consideracions que s'han fet al respecte de la gestió duta a terme pel Sr. Barberá són d'interès en el present plet doncs permeten entendre la manera de funcionar del club. Així hem motivat que :

"Hem de dir que efectivament la forma de dur el Club en l'etapa del demandant no es pot qualificar d'exemplar des del punt de vista de les formalitats. S'ha dut a terme una gestió paternalista i poc ortodoxa des del punt de vista de la gestió moderna i transparent d'una entitat, encara que aquesta sigui modesta." (TSJC 220-20 del 30-04-2021).

Així les coses, del punt de vista de la normalitat del tràfic jurídic en el marc d'una relació de serveis que va durar anys, i tenint en compte aquesta confusió entre el rol de president i el de president de la societat prestatària, com aquest funcionament tan específic, no pot ser un obstacle el fet que els albarans no es signassen, ni un motiu per contradir la realitat dels viatges i de les prestacions.

Dit això, aquesta posició del Sr. Barberá, qui era immers en el que la part apel·lant qualifica de "conflicte d'interès", permet explicar que no ha reclamat les factures per finalment reclamar-les totes de cop al moment de finalitzar el seu mandat, de la mateixa manera que ha reclamat el reemborsament de les aportacions econòmiques. Però aquestes circumstàncies no permeten considerar que la societat Durán hauria renunciat a reclamar el pagament de les factures i només troben la seva sanció en l'aplicació de la prescripció parcial.

Al respecte de les manifestacions del Sr. Barberá, ja vam resoldre la qüestió de la prova en el nostre Aute del 03-06-2021 indicant que era de forma encertada que la Sra. Batlle havia declarat improcedents les preguntes que no tenien relació amb el procés puix venien a qüestionar les aportacions dineràries aportades pel Sr. Barberá, com els moviments dineraris efectuats per aquest en el Marcos així com les tasques com la remuneració de la seva esposa en front del mateix Club.

Només podem afegir que aquesta problemàtica dels fluxos financers entre el Sr. Barberá i el club, que era més aviat del plet TSJC 220-20 que acabem de mencionar, no determina la realitat ni l'exigibilitat del deute la societat agent front del Marcos.

Quant a l'acta de l'AGE del Marcos del 23-05-2016, la part apel·lant sosté que la mateixa no fa esment del deute d'autes quan recapitula els altres deutes del club. Afegeix que dit deute no es va comptabilitzar. En treu la conclusió que el fet per part del Sr. Barberá de reclamar-lo aniria en contra dels seus propis actes.

Es tracta d'un argument nou, però podem tanmateix indicar al respecte que tampoc aquestes circumstàncies poden portar a considerar que la societat Durán hauria renunciat a cobrar les factures impagades quan tal renúncia hauria de correspondre a una manifestació clara i unívoc de la mateixa. Les condicions de funcionament del club poden explicar que la comptabilitat no era de les més ordenades, i de fet la Sra. Izquierdo de l'empresa S va manifestar que no s'enviaven totes les factures perquè hi havia mancances del client.

Quant a la contradicció de l'empresa S, no es veu en que el fet de saber si l'empresa va lliurar o no els comptes als membres de la Junta perquè la revisin pot influir en l'existència del deute ja que com ho acabem de dir la manca de formalització del mateix en la comptabilitat no és significatiu.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La primera problemàtica que cal resoldre és la de prescripció.

La part defenent va formular la seva excepció de prescripció invocant el caràcter comercial de l'activitat de la societat Durán i el corresponent termini de tres anys.

La part agent es va oposar a l'excepció de prescripció adduint que la relació entre les parts i el deute eren civils i no comercials, ja que essent el Marcos una associació sense ànim de lucre, no podia existir cap acte de comerç entre els dos, i que el termini de prescripció era el trentenari.

El tribunal ha adoptat aquest darrer plantejament, tot i introduint-hi un element de confusió, tota vegada que, invocant la sentència d'aquest Sala del 22-07-2004 (TSJSC 36/04), ha considerat que si bé es podria entendre que Durán Arcos, com a agència de viatges entra dins de la categoria del menestrals i artistes, no es podia dir el mateix del Marcos que no exerceix una activitat amb ànim de lucre, i que per tant no es podien aplicar les normes del dret mercantil a les relacions entre les parts litigants, essent per consegüent la prescripció aplicable la trentenària del dret civil general.

L'element de confusió ve de la referència a la prescripció dels crèdits dels menestrals. Però, la qüestió plantejada per les parts i que havia de resoldre el tribunal no era de determinar si era d'aplicació la prescripció triennal contemplada a les Constitucions i altres drets de Catalunya, Volum I, Llibre VII, Títol II, De Prescripcions, Constitució IV, pels crèdits relatius als pagaments dels serveis dels menestrals i artesans o la prescripció de trenta anys, prevista a l'usatge omnes causae (Llibre VII, títol II, constitució 2ª del volum 1r de les Constitucions i altres drets de Catalunya).

La qüestió era de determinar si era d'aplicació la prescripció pròpies als comerciants, ço és diferent.

En efecte, si bé en ambdós casos el criteri subjacent és la necessitat de celeritat de les transaccions, el termini de prescripció de tres anys pels crèdits dels serveis dels menestrals i artesans comporta establir de forma preliminar que l'activitat de l'agent correspon a la categoria dels menestrals i artesans, però un cop això establert, poc importa si la relació s'ha de qualificar de comercial o civil puix és la natura de l'activitat que determina l'aplicació del termini breu (TSJC 339/10 del 30-06-2011 i 260-15 del 30-06- 2016).

Al contrari, quan es tracta d'aplicar el termini breu de 3 anys sense consideració de si l'agent és un artesà o equivalent, és necessari establir que el crèdit correspon a l'activitat comercial del creditor.

Una vegada establerta aquesta comercialitat sorgeix una altra qüestió, que és la qüestió determinant en el present cas, i que aquest termini només es pot aplicar a les relacions entre comerciants.

Al respecte, és veritat que existeix la sentència d'aquesta Sala del 22-07- 2004 (TSJC 36/04 i amb ella la del 23-09-2004 i la 10-01-2015 (TSJC 115/04) que concerneixen reclamacions de la mateixa societat) en un cas de venda de curs d'anglès on el defenent invocava el caràcter comercial de la relació entre les parts per demanar l'aplicació del termini de tres anys, i on la sala ha jutjat que tal prescripció només s'aplicava si la relació era mercantil entre dos comerciants.

No obstant, en virtut de la jurisprudència que s'ha anat desenvolupant al llarg dels anys per aquesta Sala, s'ha de considerar el referit termini s'aplica igualment a les relacions entre comerciants i particulars quan la relació es situa en el marc de l'activitat professional del comerciant i el deutor és el particular.

Com es motivava en la sentència fundadora d'aquesta Sala del 15-06-1995 relativa a la venda d'un cotxe per un professional a un particular, la introducció en el dret de l'usatge "Omnes Causae" no ha fet desaparèixer les prescripcions més curtes, i quan es tracta de deutes mercantils el termini de prescripció és de tres anys i que aquest curt termini, adaptat a les exigències modernes era d'aplicació " no tan sols en les relacions entre comerciants, sinó fins i tot entre aquets i particulars, quan la relació es situa en el marc de l'activitat professional del comerciant".

Aquesta posició es va reiterar en la sentència del 27-03-2003 i en la del 24- 04-2008 que cal citar per una millor comprensió del problema :

"El problema de la prescripció de les accions que es deriven de les compravendes mercantils segons el dret andorrà, no té una solució clara a nivell legislatiu perquè en el Principat no existeix un dret mercantil amb entitat pròpia. Així la jurisprudència basant-se sobre el dret romà derivant de la decisió de Justinià en l'any 531 de fusionar les modalitats de prescripció i d'establir per als béns mobles un termini de prescripció de 3 anys, i sobre el costum andorrà que preveu que quan es tracta de mobles, salari o deutes mercantils, el termini de prescripció és de 3 anys, i considerant igualment que les necessitats del tràfic mercantil modern justificaven un termini de curta prescripció, va establir que en les relacions mercantils la prescripció era triennal. Dit això, la dificultat va sorgir per determinar a quines accions mercantils s'aplicava la prescripció de 3 anys, i la jurisprudència va ésser fluctuant, considerant a vegades que per relacions mercantils s'havia de referenciar-se estrictament a les definicions de l'article 1 del Decret del 4 d'octubre de 1969 i doncs de limitar les mateixes a "tota compra de generes i articles per a revendre'ls, sigui al natural, sigui desprès d'haver-los elaborat o simplement per llur arrendament d'us. També ho serà tot negoci de venda de bens immobles, per a la seva revenda", i a vegades que la relació mercantil tenia un àmbit més genèric, incloent totes compravendes de béns mobles i doncs totes les compravendes entre comerciants i als seus clients, que aquests darrers siguin o no comerciants. Aquesta darrera interpretació s'ha de privilegiar perquè és la més conforme a les fons que han originat la prescripció triennal, dret romà i costum andorrà que aplicaven la prescripció de 3 anys a les compravendes de béns mobles, i garanteix de manera més idònia els drets dels consumidors. Per tant s'ha de considerar que la prescripció triennal també s'aplica a les compravendes entre comerciant i clients, encara que els mateixos no siguin comerciants, sempre que el contracte hagi estat firmat en el marc de l'actività mercantil del comerciant, com és el cas en autes.".

Així les coses, la prescripció triennal afecta la possibilitat de reclamar el crèdit, sigui a un altre comerciant sigui a un particular no comerciant (vg. en aquest sentit també in "Aspectes de la jurisprudència andorrana Balanç de 20 anys de Constitució" sota la coordinació de PPV; "La jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra en matèria de prescripció" per EAL pag.37).

En el present cas per tant, el fet que la societat Durán hagi venut i prestat les seves prestacions comercials a un club Z que funciona sense ànim de lucre no impedeix la prescripció.

Per consegüent, s'ha d'estimar l'excepció peremptòria de prescripció i aquest aspecte de la sentència s'ha de revocar.

Com a conseqüència de la prescripció, i donat que el requeriment extrajudicial no ha pogut afectar el curs del termini, totes les factures emeses durant el període anterior als tres anys anteriors a la data de la petició de citació del 26-10-2016 queden prescrites i és només sobre les posteriors al 26-10-2013 que l'agent pot reclamar el seu crèdit, sia un import de 33.153,90.-euros.

Segon.- Pel que fa a la valoració de la prova duta a terme pel tribunal, no és cert que la sentència només es basa en dues confessions i "algunes declaracions" ja que la mateixa analitza la confessió en judici del Sr. Agullo, la confessió en judici del Sr. Barberá, i les testificals del Sr. Zurita, del Sr. Alcalá, del Sr. Cañete, del Sr. Seco, del Sr. Sarabia, del Sr. Alcalá i del Sr. Barberá.

Poc tenim a afegir al respecte i compartim la conclusió que ha quedat acreditat que els viatges es van fer i no consta que s'haguessin abonat.

En efecte, dites manifestacions són clares i convergents en indicar que la societat Durán era l'única que prestava uns serveis de transports al club per que el mateix pugui participar als partits. L'únic qui va intentar pretendre que no sabia qui assegurava els viatges pel club és el Sr. Agullo, l'antic vice-president i actual president del club, però ha hagut d'admetre que és ben bé la societat Durán que realitzava els desplaçaments del club (foli 643 posicions 4, 5 i 6).

També els testimonis coincideixen en explicar que l'existència del deute del club front al transportista era notori encara que no se sapigui l'import exacte. A més, el Sr. Zurita explica que el Sr. Agullo va manifestar que sí que era disposat a pagar el deute existent però de manera fraccionada.

El Sr. Seco, comptable dels negocis de Durán des del 2015 va afirmar que els partits en qüestió es van jugar i els viatges corresponents havien donat lloc a una prèvia petició de servei, i això ho confirma el Sr. Sarabia, l'antic delegat de camp, qui era el qui encomanava els viatges al prestatari.

Aquestes manifestacions i l'estudi de la documentació aportada donen prou elements per acreditar els conceptes i els imports de les factures reclamades doncs, al final, no hi ha dubte que les factures corresponen a uns desplaçaments efectius del club, els quals van donar lloc a la corresponent comanda i al subsegüent albarà.

Poc importa que els albarans no van signats, ja que com ho sosté la part agent no es tracta de peces comptables i sobretot perquè això es pot explicar pel funcionament del club.

Ja vam exposar que el Sr. Barberá era alhora soci únic de la societat Durán, i president i tresorer del club Z, mentre que la seva esposa n'era la secretaria.

Volem precisar que, molt recentment, aquesta Sala ha tingut a resoldre el plet que enfrontava el Sr. Barberá amb el Marcos a qui el primer reclamava el reemborsament de les aportacions econòmiques que havia fet al club, i les consideracions que s'han fet al respecte de la gestió duta a terme pel Sr. Barberá són d'interès en el present plet doncs permeten entendre la manera de funcionar del club. Així hem motivat que :

"Hem de dir que efectivament la forma de dur el Club en l'etapa del demandant no es pot qualificar d'exemplar des del punt de vista de les formalitats. S'ha dut a terme una gestió paternalista i poc ortodoxa des del punt de vista de la gestió moderna i transparent d'una entitat, encara que aquesta sigui modesta." (TSJC 220-20 del 30-04-2021).

Així les coses, del punt de vista de la normalitat del tràfic jurídic en el marc d'una relació de serveis que va durar anys, i tenint en compte aquesta confusió entre el rol de president i el de president de la societat prestatària, com aquest funcionament tan específic, no pot ser un obstacle el fet que els albarans no es signassen, ni un motiu per contradir la realitat dels viatges i de les prestacions.

Dit això, aquesta posició del Sr. Barberá, qui era immers en el que la part apel·lant qualifica de "conflicte d'interès", permet explicar que no ha reclamat les factures per finalment reclamar-les totes de cop al moment de finalitzar el seu mandat, de la mateixa manera que ha reclamat el reemborsament de les aportacions econòmiques. Però aquestes circumstàncies no permeten considerar que la societat Durán hauria renunciat a reclamar el pagament de les factures i només troben la seva sanció en l'aplicació de la prescripció parcial.

Al respecte de les manifestacions del Sr. Barberá, ja vam resoldre la qüestió de la prova en el nostre Aute del 03-06-2021 indicant que era de forma encertada que la Sra. Batlle havia declarat improcedents les preguntes que no tenien relació amb el procés puix venien a qüestionar les aportacions dineràries aportades pel Sr. Barberá, com els moviments dineraris efectuats per aquest en el Marcos així com les tasques com la remuneració de la seva esposa en front del mateix Club.

Només podem afegir que aquesta problemàtica dels fluxos financers entre el Sr. Barberá i el club, que era més aviat del plet TSJC 220-20 que acabem de mencionar, no determina la realitat ni l'exigibilitat del deute la societat agent front del Marcos.

Quant a l'acta de l'AGE del Marcos del 23-05-2016, la part apel·lant sosté que la mateixa no fa esment del deute d'autes quan recapitula els altres deutes del club. Afegeix que dit deute no es va comptabilitzar. En treu la conclusió que el fet per part del Sr. Barberá de reclamar-lo aniria en contra dels seus propis actes.

Es tracta d'un argument nou, però podem tanmateix indicar al respecte que tampoc aquestes circumstàncies poden portar a considerar que la societat Durán hauria renunciat a cobrar les factures impagades quan tal renúncia hauria de correspondre a una manifestació clara i unívoc de la mateixa. Les condicions de funcionament del club poden explicar que la comptabilitat no era de les més ordenades, i de fet la Sra. Izquierdo de l'empresa S va manifestar que no s'enviaven totes les factures perquè hi havia mancances del client.

Quant a la contradicció de l'empresa S, no es veu en que el fet de saber si l'empresa va lliurar o no els comptes als membres de la Junta perquè la revisin pot influir en l'existència del deute ja que com ho acabem de dir la manca de formalització del mateix en la comptabilitat no és significatiu.

Tercer.- Pel que fa al tipus d'IGI aplicable a les factures emeses per la societat Durán a destinació del Marcos, aquest darrer torna a afirmar que és tipus superreduït que caldria aplicar sense però criticar la motivació de la sentència al respecte.

Tal plantejament seria suficient per rebutjar aquest greuge però podem precisar que compartim el criteri de la sentència que l'agent portava a terme un servei que sols estava indirectament relacionat amb la pràctica de l'esport.

En efecte, segons l'article 57 de la Llei 11/2012, del 21 de juny, de l'impost general indirecte, el tipus de gravamen general és d'un 4,5% i s'exigeix sempre que no es prevegi expressament l'aplicació d'un altre tipus de gravamen, i l'article 59 disposa que el tipus de gravamen superreduït és del 0% i s'aplica només a les operacions següents:

"Les prestacions de serveis directament relacionades amb la pràctica de l'esport o de l'educació física, facilitades a les persones que practiquen l'esport o l'educació física per organismes sense ànim de lucre com poden ser entitats de dret públic o parapúbliques, federacions esportives o associacions esportives federades.".

Com bé ho explica el Sr. Zurita, el prestador de serveis té obligació de fer les factures amb IGI, essent el client exempt o no, i posteriorment el Marcos se'l pot deduir de la seva liquidació.

Quart.- L'estimació parcial del recurs i de l'excepció de prescripció comporta ara una estimació parcial de la demanda, i per tant no efectuar cap imposició de les costes de primera instància.

L'estimació del recurs també comporta no efectuar cap imposició de les costes de segona instància.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

PRIMER.- Estimar parcialment el recurs del Marcos en contra de la Sentència de data 16-06-2020 del Tribunal de Batlles, secció civil, que revoquem parcialment en el sentit d'estimar l'excepció de prescripció en relació a les factures 1.1 a 1.44 i de condemnar el Marcos a pagar a la societat Durán, Arcos, l'import de 33.153,90.-euros en lloc de l'import de 115.938,64.-euros i en el sentit de no efectuar cap condemna en costes de primera instància.

SEGON.- No efectuar cap condemna en costes de segona instància. Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.