Liquidació complementària de l'impost de transmissions patrimonials (0049/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: AD-0082-2/09 TSA: 040/10

S E N T È N C I A NÚM. 49-2011

PARTS:

Apel·lant: Nogués

Representant: Porras

Advocat: Miró

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Varesc

Advocat : Barberá

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sra. Marie Conte

A la vila d’Andorra la Vella, el 15 de setembre de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions número AD-0082-2/09.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 4 de març de 2010, a la qual es fa expressa referència quant a l’exposició de fets i les al·legacions de les parts, va desestimar la demanda formulada per l’entitat “Nogués” contra el M.I. GOVERN, en què impugnava la resolució del Ministeri d’Economia i Finances de 22 de juny de 2009, confirmada en reposició pel Govern el 9 de setembre següent, en virtut de les quals es va cloure la comprovació de valors relativa a l’adquisició per part de la societat agent dels locals comercials núm. 43 i 47, situats a la XXXX, i es va fixar una quota complementària a satisfer per la societat adquirent de 16.014,54 euros.

2n.- Disconforme l’agent amb aquesta resolució, va interposar recurs d’apel·lació davant d’aquesta Sala, el qual es fonamenta, en síntesi, en els següents arguments:

-No s’ha respectat el termini de 30 dies que preveu l’article 12.1 del Reglament de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries, la qual cosa comporta la nul·litat dels actes impugnats, per vulneració de l’article 107 del Codi de l’Administració.

-S’ha de considerar que ha caducat l’expedient administratiu, en una aplicació pro-administrat de l’article 123 del mateix Codi.

-Sobre el fons, el valor de l’immoble que ha determinat l’Administració no resulta ajustat a dret, d’una banda, perquè la prova pericial en que s’ha basat el mateix no ha tingut en compte que els locals no estaven totalment acabats i, d’altra banda, s’ha fet una anàlisi comparativa inadequada, a partir del preu d’immobles situats en altres ubicacions, que no resulten equiparables. En segon lloc, s’han d’aplicar els valors que el mateix Govern va tenir en compte a l’hora de valorar altres tres locals contigus, i respecte dels quals es va acceptar la valoració pericial aportada per la part agent.

3r.- La representació del M.I. GOVERN es va oposar al recurs, en considerar que la sentència apel·lada ha fet una adequada valoració de les proves practicades i una correcta interpretació de les normes aplicables al cas.

4t.- En l’acte de la vista oral, les parts van exposar les consideracions que van considerar més adients a la defensa de llurs interessos.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l’article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Segons l’article 12.1 del Reglament de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries, de 26 de juliol de 2006, en el procediment de taxació pericial, l'Administració designa un perit i posa a la seva disposició la documentació necessària per efectuar un dictamen pericial en un termini de 30 dies.

La part recurrent argumenta que, en aquest cas, es va sobrepassar aquest termini de 30 dies, la qual cosa ha de comportar la nul·litat dels actes impugnats, en aplicació de l’article 107 del Codi de l’Administració, segons el qual “les autoritats administratives hauran de respectar les formalitats, terminis, mesures d’instrucció i mesures de publicitat prescrites per les lleis i els reglaments, així com tots els procediments necessaris per a garantir la regularitat i l’oportunitat de l’acció administrativa, la seva conformitat a l’interès general i el respecte dels drets i interessos legítims dels administrats i de les llibertats públiques”.

Tanmateix, cal tenir en compte que l’article 49.1 in fine del propi Codi disposa expressament que “els actes administratius dictats fora de termini seran anul·lables únicament si la natura d’aquest termini ho imposa”. Com es desprèn d’aquest precepte, l’incompliment del termini d’actuació per part de l’Administració no comporta, en termes generals, la invalidesa de l’acte adoptat fora del termini imposat legalment o reglamentària, tret dels supòsits en què aquest tingui caràcter essencial, cosa que aquí no succeeix amb tota evidència. L’incompliment dels terminis no comporta, com a regla general, altra conseqüència que la responsabilitat administrativa corresponent, en el cas de què concorrin els requisits necessaris, a més dels supòsits de prescripció.

Procedeix, doncs, desestimar aquest motiu d’impugnació.

Tercer.- A la mateixa conclusió s’ha d’arribar quant a la invocada caducitat del procediment. El recurrent fa valer el contingut de l’article 123 del Codi de l’Administració, però, com ell mateix accepta, aquest precepte només fa referència a la inactivitat de l’administrat i el seu àmbit d’aplicació no es pot estendre als supòsits de demora per part de l’Administració, la qual, com abans s’ha indicat, pot comportar conseqüències d’altre tipus, però no la declaració de caducitat de l’expedient, quan aquesta conseqüència no està contemplada ni en l’esmentat article 123 del Codi ni en la normativa sectorial aplicable.

Quart.- Quant a la qüestió de fons, l’article 14 de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries disposa que l’Administració pot comprovar el valor real dels béns o drets transmesos. Per tal d’obtenir aquest valor real, l’Administració ha d’utilitzar un sistema de valoració basat en una taxació pericial, suficientment motivada, dels béns objecte de la transmissió. En qualsevol cas, l’obligat tributari pot promoure la taxació pericial contradictòria prevista a la Llei de bases de l’ordenament tributari.

D’altra banda, segons l’article 7.1 de la mateixa Llei, la base de tributació està constituïda pel valor real dels béns transmesos o del dret que es constitueix o cedeix.

La sentència d’aquesta Sala núm. 2005-72, de 16 de desembre de 2005, va declarar que “el valor real que forma la base de tributació està constituït pels preus que es podrien obtenir pel joc de l’oferta i la demanda en un mercat real, tenint en compte l’estat en què es trobava abans de l’alienació i les clàusules de l’acte de transmissió. Aquesta definició participa d’una concepció objectiva del valor venal (valor d’intercanvi) i no d’una concepció subjectiva (valor de conveniència o d’utilització)”.

“Més precisament, per determinar el valor venal real d’un bé, convé de situar-se des del punt de vista d’un comprador qualsevol (valor comú intrínsec) i no d’una persona determinada (valor de conveniència). Dit d’una altra manera, només s’han de tenir en compte per la valoració d’un bé els elements reals d’apreciació –ja es tracti de factors d’ordre socio- econòmic, físic o jurídic- abstracció feta de les circumstàncies pròpies de la situació personal de les parts”.

“En segon lloc, es tracta de precisar els principis de determinació del “valor real” que l’Administració ha de seguir en el quadre de les seves competències de comprovació. L’article 14, ja citat, disposa que “l’Administració ha d’utilitzar un sistema de valoració basat en una taxació pericial, suficientment motivada”. Però l’obligat tributari ha de poder contestar les avaluacions notificades per l’Administració. Per tant, el text mencionat indica que la decisió de l’Administració ha d’estar suficientment motivada. La decisió administrativa, per tant, ha d’indicar clarament a l’interessat els criteris d’avaluació del valor real. Des d’aquest punt de vista, resulta dels principis aplicats en dret comparat que el control dels valors resulta principalment de la comparació amb transaccions similars. Per altra banda, l’Administració ha d’indicar a l’interessat els elements de comparació que s’han utilitzat, de tal manera que pugui utilitzar-los per contestar. Només es podran utilitzar altres mètodes d’avaluació quan no existeixi cap transmissió de béns similars”.

Cinquè.- En el supòsit que ara s’examina, les resolucions impugnades es basen en la segona taxació pericial practicada a instàncies de l’Administració, a mode de dictamen diriment. Com es va dir en la sentència núm. 19-2010, de 12 d’abril, “ateses les diferències existents entre el dictamen inicial i el contradictori, l’Administració podia procedir a aquest nou peritatge, que és una garantia per a l’obligat tributari, com ja va declarar aquesta Sala en la sentència núm. 2005-72, de 16 de desembre de 2005, davant d’un procediment similar al que és objecte d’aquest procés”.

Aquest segon peritatge adopta un preu de partida de 2.662,77 €/m2, com a mitjana aritmètica del valor de venda dels dos locals que es consideren més similars de entre les ofertes examinades, situat un d’ells a XXXX i l’altre a XXXX, els preus dels quals eren de 1.896,97 €/m2 i de 3.428,57 €/m2, respectivament (foli 263 revers amb referència al foli 262 revers). El perit aplica a aquest preu mitjà sengles reduccions del 5% per tractar-se d’ofertes de venda i per atenuar els interessos especulatius del moment i, pel que fa al local sense acabats, aplica una reducció ulterior del 20%. Això ofereix un resultat de 1.917,19 €/m2 respecte del local 43 i de 2.396,49 €/m2 pel que fa al local 47 (foli 263 revers).

Aquesta taxació pericial, que es troba degudament motivada, parteix d’una valoració comparativa amb el preu de transaccions d’immobles situats en altres Parròquies, cosa que, en absència d’altres elements de comparació més adients, resulta perfectament legítim. Tanmateix, aquest cas presenta la singularitat de què l’adquisició per part de la societat agent d’altres locals contigus, situats en el mateix immoble, i que va tenir lloc amb tretze dies naturals de diferència (del 10 al 23 de novembre de 2006),

va donar lloc a un altre expedient de comprovació de valors per part de l’Administració, en els quals es va acceptar un preu de 1.590 €/m2.

Si, com abans s’ha dit, el control dels valors resulta principalment de la comparació amb transaccions similars, no es pot trobar altre element comparatiu més adequat que la valoració realitzada a partir del preu de venda, acceptat expressament per l’Administració, d’altres unitats immobiliàries de la mateixa naturalesa (locals), que es troben situats en el mateix edifici i que van ser alienades en dates molt properes a les que són objecte d’aquest recurs. Resulta incongruent que l’Administració adopti dues valoracions diferents respecte d’una sèrie de locals que presenten unes característiques tant similars, pel que fa a la ubicació i al moment de venda d’uns i altres.

És cert que l’Administració no està necessàriament vinculada al resultat d’expedients anteriors, però no resulta menys cert que, en el cas de modificar-se el criteri adoptat en altres procediments de comprovació de valors, caldrà justificar el motiu que justifica apartar-se del precedent, sense que l’Administració pugui merament al·legar que el resultat de les taxacions pericials no ha estat coincident. El principi de coordinació administrativa, així com el d’igualtat davant la llei, exigeixen que s’adoptin decisions uniformes en casos similars.

En conseqüència, procedeix estimar parcialment el recurs d’apel·lació, en el sentit de què el valor dels locals litigiosos s’ha de determinar sobre la base d’un preu de 1.590 €/m2.

Sisè.- No es procedent efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades en ambdues instàncies.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s’ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

1r.- Estimar parcialment el recurs d’apel·lació que interposa l’entitat “Nogués” contra la sentència dictada el 4 de març de 2010 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es revoca i deixa sense efecte.

2n.- Estimar parcialment la demanda formulada per la referida societat contra el M.I. GOVERN i, en conseqüència, anul·lar les resolucions administratives impugnades de 22 de juny i 9 de setembre de 2009, i declarar el dret de l’agent a què la liquidació complementària derivada de la comprovació de valors dels locals litigiosos es realitzi a partir d’un valor de 1.590 €/m2.

3r.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades en ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s’hagi complert el que disposa l’article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d’aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s’arxivin les actuacions del Tribunal.