Reclamació de reconeixement de categoria professional i lloc de treball. Assumpció interina de funcions de direcció per vacant pendent de cobertura definitiva. Manca d'acte de nomenament. Complement de responsabilitat funcional. Actes propis. Inexistència de canvi de funcions. Article 18.1 b) LRL.

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000131/2026

ORIGEN: 3000298/2025 - 0

NIG: 5300542120250001848

SENTÈNCIA 000104-2026 DE 13/09/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 13/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000131/2026

NIG : 5300542120250001848

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00104

SENTÈNCIA 000104/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Estrella

Representant: Sr. Paul

Advocat: Sr. Enric

Apel·lat: ORG000

Representant: Sra. Belén

Advocat: Sr. Raju

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Reclamació de reconeixement de categoria professional i lloc de treball. Assumpció interina de funcions de direcció per vacant pendent de cobertura definitiva. Manca d'acte de nomenament. Complement de responsabilitat funcional. Actes propis. Inexistència de canvi de funcions. Article 18.1 b) LRL.

Andorra la Vella, a 13 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- Mitjançant escrit enregistrat en data 17 de setembre del 2025, la representació processal de la Sra. Estrella va formular demanda laboral, contra la societat ORG000., demanant es dictés Sentència, amb caràcter principal, que condemnés la part defenent a reconèixer el dret indefinit de l'agent a la categoria professional, al lloc de treball i a la realització de les funcions de Directora de Recursos Humans, amb tots els drets salarials i les retribucions en espècie inherents. Subsidiàriament, demanava que es condemnés la part contrària a pagar la quantitat de 3.639.- € bruts mensuals en concepte de salari deixat de percebre des del novembre del 2024 i fins que es dictés sentència, així com el dret a continuar percebent indefinidament aquesta quantitat amb posterioritat; a reconèixer el dret de l'agent a gaudir de les retribucions en espècie consistents en vehicle, complement del 100% del salari en situació de baixa mèdica i prima de fi d'any; a cotitzar prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social la totalitat dels conceptes pretesos; a satisfer els interessos legals a partir de la contesta a la demanda; i a assumir la totalitat de les costes processals, incloent-hi els honoraris d'advocat i de procurador d'aquella part.

2.- Per aute del 21 d'octubre del 2025 es va admetre a tràmit la demanda i se'n va donar trasllat a la part defenent per tal que comparegués en el procés i la contestés en el termini de tretze dies hàbils. En la mateixa resolució no es van admetre a tràmit les peticions contingudes en els Altressí Primer i Segon de l'escrit de demanda, a excepció de la prova documental aportada i dels escrits formulats en dates 17 de setembre i 4 d'octubre del 2025 per la representació processal de la part agent.

3.- Mitjançant escrit del 13 de novembre del 2025, la representació processal de ORG000. va contestar la demanda amb oposició a les pretensions articulades per l'adversa. Va aixecar la qüestió processal d'inadequació del procediment per raó de la matèria i va invocar, així mateix, la manca de legitimació passiva de la mercantil en relació amb la petició continguda en l'escrit de demanda relativa al contracte de lísing subscrit amb la Societat ORG000., tot negant que aquell pogués tenir la consideració de retribució en espècie.

4.- En data 10 de novembre del 2025 la part agent va interposar recurs de reposició contra l'aute del 21 d'octubre del 2025, quant a la inadmissió de les peticions probatòries formulades en els Altressí Primer i Segon de la demanda, recurs que va ser desestimat per aute del 17 de desembre del 2025.

En data 21 de gener del 2026 la mateixa part va presentar escrit reiterant la proposició d'aquells mitjans de prova, escrit que no va ser admès per aute del 27 de gener del 2026.

5.- En data 18 de març del 2026 es va celebrar el judici oral. El tribunal va desestimar la qüestió processal relativa a l'excepció d'inadequació de procediment i, pel que fa a l'excepció de manca de legitimació passiva, va avançar que seria resolta en la sentència.

Practicats els mitjans de prova admesos, es van rebre escrits de conclusions l'1 d'abril del 2026 per part de la mercantil defenent i el 8 d'abril del 2026 per part de l'agent.

6.- En data 6 de maig del 2026 va recaure sentència amb la part decisòria del tenor literal següent:

"Primer.- que desestimant la demanda laboral articulada per la Sra. Estrella i dirigida contra la mercantil " ORG000.", ha d'absoldre i absol lliurement a la darrera de tots els pediments de contrari amb imposició de les costes processals a la primera segons es conté en la fonamentació jurídica de la present resolució".

7.- En data 27 de maig del 2026, la representació processal de la Sra. Estrella va interposar recurs d'apel·lació contra la sentència esmentada, demanant que en aquesta alçada es dictés nova sentència revocant la decisió d'instància i en el seu lloc acollint les pretensions que s'havia introduït en el seu escrit rector amb imposició a la contrapart de les costes ocasionades en ambdues instàncies, segons els següents motius de recurs que s'exposen de manera succinta.

En primer lloc, denuncia que la inadmissió de les proves sol·licitades en els Altressí Primer i Segon de la demanda -relatives als expedients seguits davant les inspeccions de Treball i de la CASS, així com a determinada documentació laboral en poder de la defenent- li ha causat indefensió i ha vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva, amb infracció dels articles 169.1 i 172 a 174 del Codi de procediment civil . Invoca, en suport de la seva pretensió, la Sentència d'aquesta Sala TSJC 0000318/2024, de 9 de juliol de 2025.

En segon lloc, retreu a la sentència no haver resolt l'excepció de manca de legitimació passiva plantejada per la defenent, malgrat haver anunciat que s'hi pronunciaria, i en reitera la desestimació.

En tercer lloc, denuncia la manca d'exhaustivitat, motivació i congruència de la resolució, que no s'hauria pronunciat sobre les retribucions en espècie i la seva compensació, el complement salarial durant la baixa mèdica ni la prima de fi d'any.

En quart lloc, al·lega error en la valoració de la prova documental i testifical, que considera parcial i omissiva d'elements rellevants sobre el reconeixement empresarial de la seva condició de Directora de Recursos Humans i dels avantatges vinculats al càrrec.

En cinquè lloc, denuncia la infracció dels articles 5.2 , 18.1 , 70.1 i 70.3 de la Llei 31/2018 . Sosté que, en absència de contracte d'interinitat o de novació escrita, l'exercici de les funcions de Directora de Recursos Humans havia esdevingut indefinit, i que la reducció unilateral de funcions i responsabilitats va comportar una reducció salarial, una reclassificació professional a la baixa i una afectació de la seva dignitat. Afegeix que els articles 14.3 i 84.2 de la mateixa Llei no resulten aplicables.

Finalment, rebutja que el fet d'haver-se adreçat al President de la societat durant la baixa mèdica pugui qualificar-se d'actuació incorrecta o contrària a la bona fe.

Tanmateix, va sol·licitar que es tingués per proposada i admesa la prova reproduïda a l'empara de l' article 333.1, lletres a ) i b), del Codi de procediment civil .

8.- Conferit trasllat del recurs mitjançant providència del 5 de juny del 2026, notificada a la part apel·lada el dia 9 de juny del 2026, la representació processal de ORG000. va presentar, en data 25 de juny del 2026, escrit de contesta i oposició al recurs d'apel·lació, demanant es dictés Sentència desestimant-lo i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades, segons els següents arguments d'oposició.

Amb caràcter preliminar, sosté que determinats passatges del recurs excedeixen la crítica jurídica i contenen retrets personals al jutjador d'instància que han de ser ignorats.

En primer lloc, al·lega que bona part de l'apel·lació es limita a reproduir els arguments de la demanda, sense formular una crítica efectiva de la sentència, i recorda que el recurs d'apel·lació no constitueix un novum iudicium, sinó una revisió de la resolució impugnada.

En segon lloc, defensa la inadmissió de les proves sol·licitades. Considera que el caràcter interí de les funcions ja resulta de la documentació aportada; que les actuacions inspectores no tenen relació directa amb l'objecte del litigi; que el precedent invocat no és assimilable; i que el requeriment dels salaris de tercers afectava drets de privacitat i no superava el judici de proporcionalitat.

En tercer lloc, admet que la sentència no es va pronunciar sobre l'excepció de manca de legitimació passiva, però entén que l'omissió manca de transcendència pràctica davant la desestimació íntegra de la demanda. Subsidiàriament, interessa l'estimació de l'excepció, atès que el contracte de lísing va ser subscrit amb una societat distinta i aliena a la relació laboral.

En quart lloc, sosté que la desestimació íntegra de la demanda comprèn implícitament les pretensions relatives a les retribucions en espècie, el complement de baixa i la prima de fi d'any, i que qualsevol omissió podria ser integrada en aquesta alçada. Afegeix que es tractava d'avantatges vinculats exclusivament a l'exercici interí de les funcions.

En cinquè lloc, s'oposa a la revisió de la valoració probatòria i invoca els actes propis de l'agent, reflectits en els fulls de salari que ella mateixa confeccionava, en el correu electrònic de 28 de novembre de 2024 i en la prova testifical.

Finalment, nega la infracció dels articles 5.2 , 18.1 i 70 de la Llei de relacions laborals . Sosté que la manca de formalització escrita no converteix automàticament un encàrrec temporal en una modificació contractual definitiva; que ha de prevaldre la realitat de les funcions exercides; i que, un cop cobert definitivament el lloc de treball, va desaparèixer la causa que justificava les funcions i el complement associat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Estrella contra la sentència dictada per l'Hble. Batlle, en data 6 de maig del 2026, en el marc dels autes Laboral 3000298/2025, resolució que va desestimar íntegrament la demanda laboral formulada contra la mercantil ORG000. i va imposar les costes processals de la primera instància a la part agent.

Més concretament, l'objecte del recurs se circumscriu a determinar si la resolució apel·lada ha incorregut, en primer terme, en infracció de les garanties processals arran de la inadmissió de determinats mitjans de prova proposats per la part agent; en segon terme, en un defecte de pronunciament, tant respecte de l'excepció de manca de legitimació passiva invocada per la part defenent com respecte de les pretensions subsidiàries de contingut econòmic; i, en tercer terme, en error en la valoració de la prova i en infracció de la normativa laboral, en qualificar d'interina i temporal l'assumpció, per l'apel·lant, de les funcions de Direcció de Recursos Humans a comptar del 13 de novembre del 2023.

La controvèrsia en aquesta alçada se centra, en definitiva, en el títol jurídic en virtut del qual l'apel·lant va exercir aquelles funcions i en les conseqüències que se'n deriven: si es va produir la consolidació d'una nova categoria professional i d'un nou lloc de treball, amb els drets salarials i les retribucions en espècie corresponents, o si es va tractar d'una assumpció provisional, causalment vinculada a una vacant pendent de cobertura definitiva, extingida en proveir-se aquesta.

No són objecte de revisió en aquesta alçada els pronunciaments relatius a l'adequació del procediment, que no s'ha impugnat i va esdevenir ferm, ni cap qüestió relativa a l'existència mateixa i a la vigència de la relació laboral que uneix les parts des del 27 de març de 1996, extrem que no ha estat mai controvertit.

Segon.- Sobre la inadmissió dels mitjans de prova i la seva nova proposició en aquesta alçada (motiu primer del recurs).

L'apel·lant denuncia la vulneració del seu dret a la prova i la indefensió que se n'hauria derivat, i reprodueix la proposició d'aquells mitjans a l'empara de l' article 333.1, lletres a ) i b), del Codi de procediment civil .

Cal recordar que el dret a la prova no és un dret incondicionat a la pràctica de tot mitjà proposat, sinó el dret a la pràctica dels mitjans que siguin pertinents, útils, necessaris i proporcionats en relació amb l'objecte del debat. Correlativament, la inadmissió d'un mitjà de prova només genera indefensió amb transcendència constitucional quan concorren dos requisits acumulatius: que la prova hagi estat proposada dins el termini i en la forma escaient amb la corresponent protesta -requisit que en el cas concorre sens dubte-, i que la prova sigui decisiva en termes de defensa, és a dir, que hi hagi raons per entendre que, d'haver-se practicat, la decisió final del plet hauria pogut ser diferent. És aquest segon requisit el que aquí no es compleix.

a) Les actuacions dels Serveis d'Inspecció de Treball i de la Caixa Andorrana de Seguretat Social. El nucli del present litigi no és l'existència d'infraccions en matèria de cotització, ni les condicions de seguretat i salut, ni tan sols la realitat material de les funcions exercides per l'agent -extrem aquest que la resolució apel·lada declara provat i que la part defenent no nega-, sinó la qualificació jurídica del títol en virtut del qual aquelles funcions es van exercir. Aquesta qualificació depèn d'elements que consten íntegrament a les actuacions: els documents emesos per l'empresa, els butlletins de salari, l'organigrama, la correspondència entre les parts i les declaracions dels intervinents. Unes actuacions inspectores iniciades a instància de la mateixa agent i sobre els mateixos fets que constitueixen l'objecte de la demanda podrien, com a molt, aportar una valoració administrativa paral·lela, sense força vinculant per a la jurisdicció civil i sense aptitud per substituir la prova ja practicada amb immediació davant el tribunal d'instància.

El precedent que invoca l'apel·lant no altera aquesta conclusió. En aquell procediment, l'element determinant no era l'existència d'una denúncia, sinó la incorporació a les actuacions d'una resolució administrativa ferma dictada per l'organisme competent que es pronunciava sobre un fet directament debatut. Aquí no consta que s'hagi dictat cap resolució d'aquesta naturalesa, sinó únicament que hi ha procediments inspectors identificats per la seva numeració. La diferència no és de grau, sinó de qualitat probatòria: una cosa és un acte administratiu que declara una realitat i una altra, ben distinta, l'expedient obert arran d'una denúncia de la mateixa part que després l'invoca com a prova.

b) Els fulls de salari dels altres Directors i Mànagers. La pretensió deduïda no descansa en un judici comparatiu de tracte retributiu, sinó en el reconeixement d'una categoria professional. Determinar què cobren tercers treballadors no permet establir si l'agent va ser o no nomenada definitivament Directora de Recursos Humans; i, un cop resolta aquesta qüestió en sentit negatiu, la comparació esdevé irrellevant. A això cal afegir que la documentació requerida afecta dades retributives de persones alienes al procés, de manera que la ponderació efectuada per la Batllia entre la utilitat marginal del mitjà i el sacrifici dels drets de tercers no pot titllar-se d'arbitrària. Val a dir, a més, que l'agent ha pogut acreditar sense cap dificultat el salari i el complement que ella mateixa percebia, mitjançant els documents que va acompanyar amb la demanda.

c) Els altres contractes laborals i la carta de comiat no causal. Pel que fa als primers, la mateixa part agent afirma no disposar de cap contracte diferent del subscrit el 27 de març de 1996 i sosté justament que mai no se'n va signar cap altre; el requeriment tenia, doncs, per objecte l'acreditació d'un fet negatiu que ni la part defenent nega ni el tribunal ha desconegut: la sentència apel·lada parteix precisament de la inexistència de contracte d'interinitat formalitzat per escrit. Quant a la segona, la seva aportació pressuposaria l'existència d'un acomiadament que no s'ha produït i que cap de les parts afirma que s'hagi produït.

Del conjunt de les consideracions anteriors se'n desprèn que els mitjans inadmesos no eren decisius per al sentit de la decisió, de manera que no es va vulnerar cap de les garanties dels articles 168 , 169 , 172 , 173 i 174 del Codi de procediment civil , ni es va generar a l'agent la indefensió material que denuncia. Per idèntiques raons -impertinència i manca de virtualitat per alterar el resultat del plet- no escau admetre la reproducció d'aquells mitjans en aquesta alçada a l'empara de l'article 333.1 del mateix Codi, precepte que no habilita a reproduir en segona instància tota prova denegada, sinó únicament aquella la denegació de la qual hagi estat indeguda i resulti rellevant per a la resolució del recurs.

El motiu es desestima.

Tercer.- Sobre la manca de pronunciament exprés relatiu a l'excepció de manca de legitimació passiva (motiu segon del recurs).

Assisteix la raó a l'apel·lant quan afirma que la sentència apel·lada va anunciar, en el seu antecedent de fet cinquè, que l'excepció de manca de legitimació passiva invocada per la part defenent seria resolta en la sentència i que, no obstant això, no conté cap pronunciament exprés sobre aquest particular. La part apel·lada ho admet obertament en el seu escrit d'oposició.

Ara bé, aquesta omissió no comporta la nul·litat de la resolució ni justifica la seva revocació, per dues raons concurrents. La primera és que l'excepció de manca de legitimació passiva consistia en un mitjà de defensa articulat per la part defenent, no una pretensió de l'agent. La seva no resolució expressa no li causa, doncs, cap greuge: si la demanda hagués estat estimada, la desestimació implícita de l'excepció hauria resultat de la condemna mateixa; havent estat desestimada íntegrament, l'excepció ha esdevingut sense objecte, perquè la seva única funció era impedir una condemna que no s'ha produït. Falta, per tant, el pressupòsit del gravamen, que és condició de tot recurs: la part apel·lant no pot obtenir amb aquest motiu cap benefici pràctic que no tingui ja.

La segona és que, tal com s'exposarà en el fonament setè, la desestimació de les pretensions relatives al vehicle i al contracte de lísing es produeix per raons de fons -la inexistència del títol al qual aquelles pretensions s'ancoren-, de manera que no cal resoldre amb caràcter previ si la mercantil defenent estava o no legitimada passivament respecte d'un contracte del qual no és part. La qüestió esdevé, en aquest estat, irrellevant.

El motiu es desestima.

Quart.- Sobre la pretesa incongruència omissiva respecte de les pretensions subsidiàries (motiu tercer del recurs).

Denuncia l'apel·lant que la sentència no s'ha pronunciat sobre les retribucions en espècie, sobre el complement fins al 100% del salari en situació de baixa mèdica ni sobre la prima de fi d'any, amb infracció dels deures d'exhaustivitat, motivació i congruència dels articles 248 i 249 del Codi de procediment civil .

El retret és, en el pla formal, comprensible: una resolució que enumera i valora amb detall el material probatori hauria pogut dedicar un paràgraf a cadascun dels conceptes subsidiàriament reclamats. Ara bé, la incongruència omissiva no es produeix per la manca de resposta explícita a cada al·legació o a cada partida, sinó per la manca de resposta a una pretensió quan aquesta resposta no pugui deduir-se raonablement del conjunt de la fonamentació. I aquí sí que pot deduir-se, i de manera inequívoca.

En efecte, la totalitat de les pretensions subsidiàries comparteix una única premissa: que l'agent va consolidar la categoria professional i el lloc de treball de Directora de Recursos Humans i que, per tant, li corresponen els drets salarials i els avantatges materials inherents a aquella condició. La sentència d'instància rebutja frontalment aquesta premissa en declarar que l'assumpció de funcions ho va ser en règim d'interinitat i que mai no es va produir el nomenament, i conclou explícitament que "s'hagin de rebutjar de ple tots els pediments de la demanda". La ratio decidendi és, doncs, materialment incompatible amb l'estimació de qualsevol de les pretensions subsidiàries, de manera que ens trobem davant d'una desestimació implícita perfectament identificable, i no davant d'un silenci.

Això no obstant, i per tal de dispensar a l'apel·lant una tutela plena i no purament formal, aquesta Sala integrarà l'omissió i es pronunciarà expressament sobre cadascun d'aquells conceptes en el fonament sisè, un cop resolta la qüestió nuclear del litigi. Aquesta és, d'altra banda, la resposta processalment adequada: si el defecte és susceptible d'integració pel tribunal ad quem sense privar les parts de cap instància d'al·legació -com és el cas, atès que la qüestió ha estat plenament debatuda en primera instància i en aquesta alçada-, la nul·litat esdevé una resposta desproporcionada i contrària al principi de conservació dels actes processals.

El motiu es desestima en allò que pretén la revocació de la sentència, i s'acull únicament en la mesura que determina que la Sala completi la fonamentació en els termes que s'exposaran.

Cinquè.- El caràcter interí i transitori de l'assumpció de les funcions de Direcció de Recursos Humans (motius quart i cinquè del recurs).

I. Delimitació de la qüestió controvertida.

Els motius quart i cinquè del recurs s'examinen conjuntament perquè, tot i formular-se l'un com a error en la valoració de la prova i l'altre com a infracció de normes, comparteixen un mateix substrat i condueixen a una mateixa qüestió.

Convé, abans que res, delimitar amb precisió allò que no es discuteix. No es discuteix que la Directora de Recursos Humans Sra. Maite va causar baixa definitiva de l'empresa i que, a comptar del 13 de novembre del 2023, l'agent va assumir efectivament les funcions que aquella exercia. No es discuteix que aquesta assumpció es va comunicar al conjunt de l'organització mitjançant el "MEMO" d'aquella data. No es discuteix que l'agent va assistir al Comitè de Direcció, va realitzar guàrdies de direcció i va exercir amb plena responsabilitat la direcció del departament. No es discuteix, en fi, que durant tot aquest període va percebre un complement retributiu que la situava en el nivell econòmic dels Directors i que va gaudir dels beneficis econòmics i socials corresponents a aquell col·lectiu. Tots aquests extrems els declara provats la resolució apel·lada i cap d'ells no és negat per la part defenent.

La controvèrsia no rau, doncs, en el fet de l'exercici de les funcions, sinó en el títol jurídic en virtut del qual es van exercir. I és aquí on el plantejament de l'apel·lant incorre en una confusió que recorre tot el recurs: la d'identificar l'exercici efectiu de funcions superiors amb la consolidació de la categoria professional corresponent.

Són dues realitats jurídicament distintes. L'exercici de funcions superiors a les pròpies de la categoria contractual genera, mentre dura, el dret a percebre la retribució corresponent a les funcions efectivament exercides -perquè el salari retribueix el treball realment prestat-; però no comporta, per si sol i de manera automàtica, l'adquisició definitiva d'aquella categoria. Perquè aquesta adquisició es produeixi cal, o bé un acte de voluntat de l'empresa dirigit a aquesta finalitat -el nomenament-, o bé una norma que atribueixi aquest efecte al transcurs d'un determinat període o a la concurrència de determinades circumstàncies. En el cas d'autes no concorre ni l'un ni l'altra.

I val la pena subratllar-ho: durant tot el temps en què l'agent va exercir les funcions directives, va percebre la retribució pròpia d'aquelles funcions. El sistema va funcionar, en aquest punt, tal com havia de funcionar. Allò que l'apel·lant reclama no és, doncs, la reparació d'un impagament passat, sinó la perpetuació cap al futur d'una situació que era temporal per naturalesa.

II. Els elements convergents que acrediten el caràcter interí de l'assumpció.

La conclusió a què arriba la resolució apel·lada no descansa en un sol indici, sinó en un conjunt d'elements convergents, tots ells de signe unívoc, que aquesta Sala comparteix i que convé ordenar.

Primer: la inexistència de qualsevol acte de nomenament. El "MEMO" del 13 de novembre del 2023 comunica l'assumpció de les responsabilitats de la Directora sortint per part de l'agent; no comunica cap canvi de categoria professional, ni cap novació del contracte de treball, ni conté cap declaració de voluntat dirigida a modificar la posició contractual de la destinatària. Comunicar que algú assumeix unes responsabilitats i nomenar-lo titular d'un lloc de treball són actes de naturalesa i abast diferents, i el document només conté el primer. A això s'hi afegeix un element de rellevància decisiva: el legal representant de la mercantil va confessar en judici que el nomenament definitiu hauria requerit l'acord del Consell d'Administració i que aquest acord mai no es va produir. L'exigència d'un acte formal específic per al nomenament és una dada orgànica interna que confirma, més que no pas debilita, la tesi de la interinitat: les parts sabien que la designació definitiva requeria un pas que en el present supòsit mai es va produir.

Segon: l'estructura de la retribució. Aquest element és, potser, el més eloqüent de tots. La retribució de l'agent durant el període controvertit va estar composta per un salari base de 4.361 euros bruts mensuals -el corresponent a la seva categoria d'Àrea Mànager- i un complement de responsabilitat de 3.639 euros bruts mensuals. No es va fixar un salari base propi d'una Directora, sinó que es va assimilar l'agent a aquell nivell retributiu per la via d'afegir un complement al salari base preexistent. La distinció no és menor: si el nomenament hagués estat definitiu, la retribució hauria hagut de reflectir la banda salarial pròpia del càrrec en el salari base, i no una equiparació temporal per addició. El complement de responsabilitat és, per la seva pròpia naturalesa, un concepte funcional i condicionat: retribueix l'exercici efectiu d'unes funcions determinades i té la seva causa en aquest exercici, de manera que, cessades les funcions, desapareix la causa de la seva percepció. Aquesta configuració retributiva la va documentar per escrit la mateixa CEO en data 20 de febrer del 2024, en reconèixer el complement de responsabilitat expressament "afegit a la categoria professional Àrea Mànager", amb efectes retroactius a l'1 de gener del 2024.

Tercer: els actes propis de l'agent. Durant tot el període comprès entre el gener i el desembre del 2024 va ser la mateixa agent qui, en la seva condició de responsable del departament de recursos humans, va confeccionar els seus propis butlletins de salari; i en tots ells, sense excepció, va fer constar la categoria professional d'Àrea Mànager, el salari corresponent a aquella categoria i, separadament, l'import del complement de responsabilitat. En els organigrames de l'empresa hi figura com "Persones Àrea Mànager". Les declaracions efectuades prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social segueixen la mateixa línia. I, de manera especialment significativa, en el correu electrònic del 28 de novembre del 2024 adreçat a la Direcció General (documents 56 i 57, incorporats en el document 20 de l'índex de l'EJE), l'agent va acceptar la retirada del complement de responsabilitat i va reconèixer la interinitat de la seva situació laboral.

En aquestes coordenades, la doctrina dels actes propis impedeix que una part es condueixi vàlidament contra la seva pròpia conducta anterior, quan aquesta, per la seva significació inequívoca, ha creat una situació jurídica i una confiança legítima en la contrapart. Els requisits que la doctrina exigeix hi concorren amb tota nitidesa: es tracta d'actes voluntaris, inequívocs, reiterats en el temps i coneguts per l'altra part. I concorre, encara, una circumstància que n'accentua el valor: aquests actes no els va realitzar un treballador aliè a la tècnica laboral, sinó precisament la persona que dirigia el departament de recursos humans i que, per la seva formació i la seva experiència de més de tres dècades a l'empresa, es trobava en immillorable posició per comprendre l'abast del que consignava en els documents que ella mateixa elaborava. Si l'agent hagués considerat que havia estat nomenada Directora en sentit contractual i definitiu, hauria estat la primera a reflectir-ho en aquells documents.

Quart: la prova personal. Els tres testimonis que ocupaven les posicions de responsabilitat més alta en la societat demandada (el president, l'antic conseller delegat i l'antiga CEO), proposats per la mateixa part agent, van coincidir a atribuir caràcter interí a l'assumpció de les funcions de directora de Recursos Humans i naturalesa temporal als avantatges materials que hi anaven associats. Aquesta conclusió no queda desvirtuada pel document núm. 39 de la demanda, incorporat a l'índex de l'EJE amb el núm. 15, en el qual la recurrent posa un èmfasi especial. El seu contingut resulta compatible amb l'exercici transitori d'aquelles funcions i amb el gaudi dels avantatges corresponents durant aquest període. A més, en l'interrogatori van sorgir dubtes rellevants sobre la seva autoria i signatura, així com sobre el fet que, en el moment de la seva emissió, la testimoni ja no treballava a l'empresa (minut 2.48.00 de l'enregistrament).

Convé afegir, en aquest punt, que la lectura que el recurs fa de les declaracions testificals no evidencia cap error de valoració. Els testimonis van declarar, certament, que l'agent va exercir les funcions directives, que va assistir al Comitè de Direcció, que va realitzar guàrdies de direcció i que va gaudir dels avantatges materials reconeguts als Directors. Però cap d'aquestes afirmacions és incompatible amb la interinitat: precisament perquè exercia les funcions, l'agent va ser tractada, mentre les va exercir, com si en fos titular. Allò que cap testimoni no va afirmar -i és el que caldria- és que s'hagués produït un acte de nomenament definitiu.

Cinquè: l'antecedent d'una assumpció interina anterior. Consta, per la declaració de qui havia estat Conseller Delegat, que amb anterioritat als fets enjudiciats l'agent ja havia assumit de forma interina funcions de Directora de Recursos Humans davant la baixa del seu titular anterior, sense haver estat mai nomenada per a aquell lloc. Aquest precedent revela una pràctica organitzativa reiterada en l'empresa i priva de versemblança la tesi segons la qual l'assumpció del 13 de novembre del 2023 hagués tingut, aquesta vegada i a diferència de l'anterior, un abast definitiu que ningú no va expressar.

Sisè: la cobertura definitiva del lloc de treball. El lloc de Directora de Recursos Humans es trobava pendent de cobertura definitiva mitjançant un procés determinat de selecció, procés que va culminar amb el nomenament comunicat a tota l'organització el 18 de febrer del 2025. Aquesta circumstància tanca el cercle: l'assumpció interina de funcions tenia una causa -la vacant- i una durada previsible -fins a la seva cobertura-, i va cessar quan la causa va desaparèixer. Es tracta, exactament, del supòsit que descriu l' article 18.1 b) de la Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals , quan es refereix a l'ocupació d'un lloc de treball pendent de cobertura definitiva per un procés determinat de selecció.

La valoració conjunta d'aquests sis elements no permet una conclusió alternativa raonable. No es tracta d'una inferència construïda sobre indicis febles, sinó d'una convergència d'elements documentals, personals i de conducta que apunten tots en la mateixa direcció, sense que n'hi hagi cap de contradictori.

III. La subsumpció de la situació en l'

article 18.1 b) de la Llei de relacions laborals

.

Atesa la centralitat que l' article 18.1 b) de la Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals ocupa tant en la fonamentació de la resolució apel·lada com en l'argumentació de les parts en aquesta alçada, escau examinar amb més deteniment el precepte i la seva projecció sobre el cas d'autes.

L'article 18 regula el contracte d'interinitat o substitució temporal i en delimita el supòsit de fet mitjançant una enumeració expressament oberta ("supòsits com els següents"), dins la qual la lletra b) de l'apartat 1 contempla "l'ocupació d'un lloc de treball pendent de cobertura definitiva per un procés determinat de selecció". La tècnica emprada pel legislador mereix ser subratllada, perquè d'ella se'n deriva la resposta a bona part de les objeccions del recurs. A diferència d'altres modalitats temporals, que delimiten la seva durada per referència a un terme -una data certa o incerta d'acabament, com en el contracte de l'article 14-, la interinitat de l'article 18 es defineix per la seva causa: la temporalitat no resulta del transcurs d'un termini, sinó de la subsistència de la situació que la justifica. Mentre el lloc de treball resta pendent de cobertura definitiva, la situació d'interinitat persisteix; un cop cobert, s'extingeix. Així ho confirma l'apartat 3 del mateix article, segons el qual el contracte finalitza en el moment en què s'incorpora a la feina la persona seleccionada mitjançant el procés de selecció oportú; i ho corrobora de manera decisiva l'apartat 4, que declara inaplicables a aquesta modalitat les disposicions de l'article 14.4, és a dir, la durada màxima de dos anys i la conversió en indefinit del contracte que la ultrapassa. El legislador ha volgut, doncs, que la garantia de la persona interina no resideixi en un límit cronològic ni en un mecanisme de conversió automàtica, sinó en la realitat i la subsistència de la causa: la vacant i el procés adreçat a cobrir-la.

Projectades aquestes consideracions sobre el cas d'autes, tots els elements estructurals del supòsit de fet de l'article 18.1 b) hi concorren. Concorre, en primer lloc, una vacant real: la baixa definitiva de la Sra. Maite que va deixar vacant la Direcció de Recursos Humans el 13 de novembre del 2023, i va ser precisament aquesta vacant -i no cap altra circumstància- la que va determinar que l'agent, que es trobava jeràrquicament per sota d'aquella, n'assumís les funcions aquell mateix dia.

Concorre, en segon lloc, la pendència de cobertura definitiva mitjançant un procés determinat de selecció. Podria objectar-se -i el recurs ho apunta en subratllar que la situació mai no es va documentar- que no consta cap procés de selecció formalitzat. L'objecció no pot compartir-se. El precepte no exigeix un procediment reglamentat, publicat o subjecte a formes determinades, exigència pròpia de la provisió de llocs en el sector públic però estranya a l'empresa privada, sinó l'existència real d'un procés de decisió adreçat a la provisió definitiva del lloc. I aquest procés resulta acreditat a les actuacions: la que fou CEO de la defenent va declarar que es va ocupar, en primer lloc, de l'ordenació de l'àrea financera i va deixar per a més endavant la qüestió relativa als recursos humans, i que dels diferents organigrames que va presentar al President, aquest no en va acceptar cap, la qual cosa revela que la configuració definitiva de l'àrea es trobava oberta i en curs de decisió; el legal representant de la mercantil va confessar que el nomenament definitiu requeria un acord del Consell d'Administració que mai no es va adoptar; i el procés va culminar amb el nomenament de la nova Directora de Persones, comunicat a tota l'organització el 18 de febrer del 2025. La provisió efectiva del lloc constitueix la millor demostració retrospectiva que el procés existia i que la pendència de cobertura era real, i no un simple pretext.

No obsta a aquesta conclusió el fet, subratllat pel recurs, que la retirada de les funcions i del complement es comuniqués el 21 d'octubre del 2024, amb efectes a comptar de l'1 de novembre següent, mentre que la cobertura definitiva del lloc no es va completar fins al febrer del 2025. L'apartat 3 de l'article 18 fixa el moment en què la interinitat s'extingeix en tot cas -la incorporació de la persona seleccionada-, però no impedeix que, en el marc d'una reorganització interna, l'empresa posi fi amb anterioritat a una assignació provisional de funcions que troba la seva font en les facultats de direcció: allò que la norma garanteix és que la interinitat no es perllongui més enllà de la seva causa, no pas que hagi de perdurar fins a l'exhauriment d'aquesta. La seqüència acreditada -reorganització comunicada l'octubre del 2024 i provisió definitiva del lloc el febrer del 2025- s'inscriu sense violència en l'esquema causal del precepte, i el nomenament posterior el tanca i el confirma.

Resta l'objecció nuclear del recurs: que l'article 18 no pot aplicar-se perquè mai no es va signar cap contracte d'interinitat. L'argument confon el pla formal amb el pla material i mereix una doble resposta. D'una banda, el supòsit d'autes no és, en rigor, el de la contractació externa d'una persona per ocupar interinament una vacant, que és el supòsit que l'article 18 contempla en el seu disseny literal, sinó el de l'assignació provisional de funcions superiors a una treballadora que ja estava vinculada a l'empresa per un contracte indefinit. Aquesta assignació interna no requeria la subscripció de cap contracte nou ni cap novació: s'emmarca en les facultats d'organització de l'empresari i deixa intacta -en benefici de la treballadora- la seva posició contractual d'origen, a la qual retorna quan l'assignació finalitza. L'article 18.1 b) opera aquí, doncs, no com a vehicle contractual, sinó com a categoria qualificadora: subministra el paràmetre legal que demostra que l'ordenament laboral andorrà reconeix expressament la temporalitat causalment vinculada a una vacant pendent de cobertura, i que hi associa, com a efecte natural, l'extinció de la situació en proveir-se el lloc. Si la llei permet contractar un tercer amb aquest abast estrictament temporal, amb més raó permet que la mateixa provisionalitat es materialitzi, dins d'una relació laboral preexistent, mitjançant una simple assignació de funcions.

D'altra banda, i encara que es volgués raonar en la lògica estrictament contractual que proposa el recurs, la conclusió no variaria: la manca de formalització escrita constituiria una irregularitat formal imputable a l'empresa -qüestió que s'examina en l'apartat següent-, però no tindria la virtualitat de transformar la naturalesa causal i temporal de la situació en una consolidació definitiva de categoria, efecte que cap precepte de la Llei no estableix. La norma descriu una realitat fàctica -un lloc de treball pendent de cobertura definitiva- i hi associa un règim jurídic; el fet que les parts no documentessin formalment la situació no elimina aquella realitat, que va subsistir fins al nomenament de la nova titular.

En definitiva, la situació de l'agent entre el 13 de novembre del 2023 i la finalització de l'assignació de funcions respon exactament al paradigma de l' article 18.1 b) de la Llei de relacions laborals : una vacant real, una ocupació provisional de les funcions del lloc mentre se'n decidia la provisió definitiva, i l'extinció de la situació en produir-se aquesta. La resolució apel·lada, en qualificar-la d'aquesta manera, va aplicar correctament el precepte.

IV. Sobre la pretesa infracció de l'

article 5.2 de la Llei de relacions laborals

.

L'argument central del cinquè motiu del recurs pot resumir-se així: com que l' article 5.2 de la Llei 31/2018 imposa que el contracte de treball, sigui quina sigui la seva durada o modalitat, es formalitzi obligatòriament per escrit, i com que en el cas d'autes no es va formalitzar cap contracte d'interinitat ni cap novació contractual, la situació no pot qualificar-se d'interina i ha de considerar-se, per tant, definitiva.

El raonament no pot acollir-se, per tres ordres de consideracions.

La primera és que el precepte invocat no atribueix la conseqüència jurídica que se'n pretén extreure. L'article 5.2 estableix un deure formal a càrrec de l'empresa i el seu incompliment genera la responsabilitat corresponent; però ni aquest article ni cap altre de la Llei disposen que la manca de forma escrita converteixi automàticament un encàrrec temporal en una modificació contractual permanent i definitiva. La conclusió que proposa l'apel·lant no es dedueix de la norma, sinó que s'hi afegeix.

La segona, i encara més decisiva, és que el precepte s'invoca fora del seu àmbit natural d'aplicació. La sanció que els ordenaments solen associar al defecte de forma en la contractació temporal és la presumpció que el contracte s'ha concertat per temps indefinit; és a dir, opera sobre la durada del vincle. Però aquí el vincle laboral ja era indefinit des del 27 de març de 1996 i mai no ha estat qüestionat per ningú. L'apel·lant no necessita adquirir l'estabilitat en l'ocupació, perquè ja la té. Allò que pretén és cosa diferent: la consolidació d'una categoria professional superior. I aquest efecte -el trànsit d'una categoria a una altra- no és el que la norma sobre forma escrita protegeix ni el que el seu incompliment sanciona.

La tercera és que la solució que proposa el recurs seria contrària al principi de primacia de la realitat, que ell mateix invoca implícitament. Aquest principi ordena atendre el contingut real de la relació per damunt de la seva denominació o de la seva cobertura documental; però opera en els dos sentits i no pot invocar-se selectivament. Si tots els elements fàctics apunten a una assumpció temporal de funcions -el manteniment de la categoria d'origen en les nòmines, l'estructura del complement en lloc d'un salari base de Directora, l'existència d'una vacant pendent de cobertura, el reconeixement exprés de la interinitat per la mateixa interessada i la cobertura efectiva del lloc el febrer del 2025-, la manca de formalització escrita no pot alterar aquesta realitat per convertir-la en el seu contrari. Altrament, l'omissió formal produiria un efecte -l'adquisició d'una categoria superior amb caràcter indefinit- desproporcionadament superior a l'interès que la norma protegeix, i atribuiria al treballador un avantatge que la llei no contempla.

No s'ignora que la manca de formalització documental és una irregularitat imputable a l'empresa i que aquesta l'ha reconeguda, tot intentant reparar-la mitjançant la carta de liquidació del 12 de juny del 2025. Però una cosa és el reconeixement d'una irregularitat formal i una altra, ben distinta, el reconeixement que la situació material fos definitiva. La primera no comporta la segona.

V. Sobre la pretesa infracció dels

articles 70.1

i

70.3 de la Llei de relacions laborals

.

Sosté l'apel·lant que la decisió empresarial del 21 d'octubre del 2024 va comportar un canvi de funcions fora del grup professional, una reducció important de responsabilitats, una afectació de la seva dignitat i una reducció salarial sense acord exprés i per escrit, amb infracció dels apartats 1 i 3 de l'article 70 de la Llei 31/2018 .

L'argument parteix, novament, d'una premissa que no es verifica. Els preceptes invocats regulen el ius variandi empresarial, això és, la facultat de modificar les funcions de la persona assalariada dins el seu grup professional per motius d'organització o per manca de personal, amb els límits que la norma estableix. Ara bé, el pressupòsit d'aplicació d'aquestes regles és que hi hagi un canvi de funcions respecte de la posició contractual del treballador. I aquí no n'hi va haver cap.

Allò que es va produir el 21 d'octubre del 2024, amb efectes a comptar de l'1 de novembre següent, no va ser una modificació de la posició contractual de l'agent, sinó la finalització d'una assignació temporal de funcions i el consegüent retorn a la posició contractual d'origen -la de Àrea Mànager-, que és l'única que ha existit en termes definitius al llarg de tota la relació. La restitució a la posició pròpia no és una modificació de condicions de treball: és la conseqüència natural de l'extinció de la causa que va justificar l'assignació temporal. L'apel·lant, en termes jurídics, no va ser rebaixada; va ser restituïda.

D'aquesta constatació se'n segueixen tres conseqüències.

La primera afecta la pretesa reducció salarial. El que va cessar no va ser el salari de l'agent, sinó la percepció d'un complement de responsabilitat funcional, causalment vinculat a l'exercici de les funcions directives i concebut des de l'origen com a temporal. Desapareguda la funció, el complement resta sense títol. L'exigència d'"acord exprés i per escrit" que estableix l'article 70.3 es refereix a la reducció salarial pactada en el context d'un canvi de funcions dins el grup professional; no a l'extinció d'un complement la temporalitat del qual era coneguda i havia estat expressament acceptada per la seva perceptora. Sostenir el contrari conduiria a un resultat difícilment defensable: el manteniment indefinit d'una retribució desvinculada de tota prestació que la justifiqui.

La segona afecta la invocada afectació de la dignitat. La dignitat de la persona assalariada es veu compromesa quan se li assignen funcions notòriament inferiors a les que li corresponen per la seva categoria, o quan la mesura empresarial té un component vexatori o arbitrari. Res d'això no concorre quan el treballador simplement retorna a la categoria que sempre ha ostentat formalment, la que consta en els seus propis butlletins de salari i en l'organigrama de l'empresa, després d'un període d'exercici de funcions superiors degudament retribuït. Això no equival a desconèixer que el procés va ser viscut per l'agent amb un desconcert i una afectació personal que les actuacions reflecteixen; però la valoració d'aquestes circumstàncies s'hauria de fer, si escaigués, per la via de les accions específicament previstes per a aquesta finalitat, i no pot alterar la qualificació jurídica de la situació contractual que aquí es debat.

La tercera afecta la invocació del principi d'igualtat de tracte i de no discriminació de l'article 70.1. L'aplicació d'aquest principi exigeix un terme de comparació homogeni. L'agent no es troba en situació comparable a la dels Directors pel que fa als avantatges reservats a aquella categoria, precisament perquè no n'ostenta la categoria; i, mentre en va exercir les funcions, sí que va rebre aquells avantatges, com les actuacions acrediten i la part defenent no discuteix. No hi ha, doncs, cap tracte desigual: hi ha un tracte diferenciat que respon a una diferència objectiva de situacions.

VI. Sobre els

articles 14.3

i

84.2 de la Llei de relacions laborals

invocats en la carta del 12 de juny del 2025.

Té raó l'apel·lant quan objecta que els articles 14.3 i 84.2 de la Llei 31/2018 no s'ajustaven al supòsit: el primer es refereix a la finalització dels contractes de durada determinada i el segon a l'acomiadament no causal, i és cert que la relació laboral de l'agent era indefinida i que no s'ha produït cap acomiadament.

Aquesta objecció, però, no li reporta el benefici que en pretén. La invocació d'un precepte inadequat en una comunicació empresarial no converteix una situació interina en definitiva ni fa néixer un dret que no existeix. Allò rellevant no és l'etiqueta normativa que la mercantil va emprar, sinó l'acte material que la carta documenta: la liquidació d'un complement de responsabilitat la causa del qual havia cessat en cobrir-se definitivament el lloc de treball. Aquest acte és substancialment correcte, amb independència del precepte que s'hi va citar.

Val a dir, encara, que és el mateix article 248.3 del Codi de procediment civil que l'apel·lant invoca -segons el qual el tribunal resol d'acord amb les normes aplicables al procés encara que no hagin estat al·legades o esmentades per les parts, o no ho hagin estat encertadament- el que priva de transcendència aquesta discussió: correspon al tribunal identificar la norma aplicable, i la norma aplicable a la situació descrita és l' article 18.1 b) de la Llei de relacions laborals , tal com correctament va apreciar la resolució apel·lada.

VII. Conclusió.

De tot l'anterior se'n desprèn que la sentència apel·lada no ha incorregut ni en error en la valoració de la prova ni en infracció de les normes invocades. L'assumpció, per l'agent, de les funcions de Direcció de Recursos Humans a comptar del 13 de novembre del 2023 va tenir caràcter interí i transitori; va estar causalment vinculada a una vacant pendent de cobertura definitiva; va ser degudament retribuïda mentre va durar; i es va extingir en produir-se la cobertura del lloc, sense que arribés a consolidar-se cap nova categoria professional. La pretensió principal del recurs -el reconeixement del dret indefinit a la categoria, al lloc de treball i a les funcions de Directora de Recursos Humans- manca, doncs, de fonament.

Els motius quart i cinquè es desestimen.

Sisè.- Les pretensions subsidiàries de contingut econòmic.

Un cop establert que l'agent no va consolidar la categoria de Directora de Recursos Humans, la resolució de les pretensions subsidiàries esdevé conseqüència necessària d'aquesta premissa, atès que totes elles s'hi ancoren. La Sala s'hi pronuncia expressament, en integració de l'omissió constatada en el fonament cinquè.

a) El salari de 3.639 euros bruts mensuals des del novembre del 2024. Aquesta partida coincideix exactament amb l'import del complement de responsabilitat. Havent cessat les funcions que en constituïen la causa i havent-se cobert definitivament el lloc de treball, la seva percepció resta sense títol a partir de l'1 de novembre del 2024. Menys encara pot reconèixer-se el dret a continuar percebent-la indefinidament cap al futur, pretensió que equivaldria a retribuir una funció que no s'exerceix.

b) El vehicle i el contracte de lísing. La pretensió es desdobla en la posada a disposició d'un vehicle en les condicions especials dels Directors, en la reparació dels perjudicis derivats de la retirada del vehicle des del març del 2025 i en el pagament de 16.000 euros corresponents al vehicle adquirit per l'agent. Cap d'aquestes tres partides no pot prosperar. D'una banda, l'accés a condicions preferents de finançament, un cop descartada la condició de Directora, resta sense causa. De l'altra, el contracte de lísing va ser subscrit per l'agent en nom propi amb una societat que si bé pertany al mateix grup empresarial de la defenent està dotada de personalitat jurídica pròpia, aliena a la relació de treball, de manera que els efectes derivats de les clàusules pactades amb aquella no són oposables a la mercantil defenent. Aquesta constatació fa innecessari, tal com s'ha avançat, un pronunciament autònom sobre l'excepció de manca de legitimació passiva.

c) El complement fins al 100% del salari en situació de baixa mèdica. Es tracta, igualment, d'un avantatge que les actuacions vinculen a la condició de Director. No essent l'agent titular d'aquella categoria, i havent cessat l'assumpció interina de funcions amb anterioritat a l'inici de la situació de baixa mèdica, la pretensió manca de suport. A major abundament, la Sala no pot deixar de fer notar que la reclamació, tal com es formula, conduiria a una percepció superior a la que correspondria a l'agent per la seva categoria professional efectiva, resultat que no troba empara en cap títol contractual ni legal.

d) La prima de fi d'any. L'agent reclama 960 euros bruts en concepte de diferències de la prima meritada l'any 2024, sobre la base d'haver-la de percebre en la quantia corresponent a les funcions de Direcció. La prima va ser abonada de conformitat amb la categoria professional d'Àrea Mànager que l'agent ostentava i que ella mateixa consignava en la seva documentació salarial. No havent-se reconegut la categoria de Directora, la diferència reclamada no té títol.

e) Cotització prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social i interessos. Ambdues pretensions tenen caràcter accessori i segueixen necessàriament la sort de les principals, de manera que la seva desestimació és conseqüència de la d'aquelles. La mateixa consideració val per als interessos previstos a l' article 78.3 de la Llei de relacions laborals , la meritació dels quals pressuposaria un impagament salarial que no s'ha produït.

Setè.- Sobre la consideració relativa al procedir de la part agent.

L'apel·lant mostra la seva disconformitat amb el passatge de la fonamentació de la sentència en què s'atribueix al seu procedir "una certa incorrecció per no qualificar-ho d'un comportament de mala fe" en adreçar-se al President de la mercantil durant la seva situació de baixa mèdica.

Escau precisar que aquella consideració no forma part de la ratio decidendi de la resolució apel·lada ni ha tingut cap incidència en el seu sentit desestimatori: la desestimació de la demanda descansa, exclusivament, en el caràcter interí de l'assumpció de funcions i en la manca de nomenament definitiu, i s'hauria produït en idèntics termes sense aquella observació. No es tracta, doncs, d'una declaració amb transcendència jurídica ni d'un retret amb efectes de cap mena, sinó d'un comentari incidental.

Fetes aquestes precisions, i essent com és aliena al fonament de la decisió, la Sala no ha d'emetre cap pronunciament addicional sobre aquest particular, més enllà de deixar constància que la desestimació del recurs no comporta cap valoració desfavorable de la conducta processal ni personal de l'apel·lant, la trajectòria de la qual a l'empresa consta acreditada a les actuacions sense cap element de retret.

Vuitè.- Costes processals.

La desestimació íntegra del recurs d'apel·lació determina, d'acord amb el que preveu l' art. 354.2 del CPC , la imposició a la part apel·lant de les costes processals causades en aquesta alçada, incloent-hi els honoraris d'advocat i de procurador de la part apel·lada, en tractar-se d'un supòsit de representació necessària.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- Desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Estrella contra la sentència dictada per l'Hble Batlle en data 6 de maig del 2026 en el marc dels autes Laboral 3000298/2025, i confirmar íntegrament la resolució apel·lada.

SEGON.- Imposar a la part apel·lant les costes processals causades en aquest grau jurisdiccional, incloent-hi els honoraris d'advocat i de procurador de la part apel·lada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.