Suplement de llegítima, valoració del cabal hereditari, valoració de la prova pericial

Sentència

Magistrats

IMMACULADA RODRIGUEZ DIAZ VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000292/2025

ORIGEN: 1000257/2017 - 0

NIG: 5300542120170001860

SENTÈNCIA 000094-2026 DE 11/09/2026

Ponent : Sr. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Data : 11/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000292/2025

NIG : 5300542120170001860

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00094

SENTÈNCIA 000094/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Inés

Representant: Sra Iris

Advocada: Sra. Magdalena

Apel·lat: Sr. Genís

Representant: Sr. Ben

Advocada: Sra. Assumpció

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent ANIÈRE

Magistrats: Sr. Carles CRUZ MORATONES

Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

OBJECTE: Suplement de llegítima, valoració del cabal hereditari, valoració de la prova pericial

Andorra la Vella, a 11 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ, la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 04/09/2017 la representació processal de la Sra. Inés, part demandant, formulava demanda en reclamació de llegítima, i subsidiàriament de suplement de llegítima, contra el Sr. Genís, de conformitat amb les circumstàncies de fet que exposava i els documents adjuntats, sol·licitant es dictés Sentència:

· "Determinant el dret de la Sra. Inés percebre la llegítima que per dret de representació del seu difunt pare, Sr. Serge, li correspon respecte les herències dels seus avis, Srs. Ezequiel i Isilda.

· Quantficant econòmicament els drets legitimaris objecte de la present demanda, sobre la base de l'activitat probatòria que es durà a terme en el marc del present procediment, prèvia taxació per part d'un pèrit designat judicialment dels béns que conformen el relictum de les respectives herències dels avis paterns de la meva mandant.

· Condemnant al Sr. Genís al pagament de la llegítima a favor de la meva representada, la Sra. Inés, quantitat que es veurà incrementada amb els interessos legals des de la data de les respectives defuncions dels causants.

· Subsidiàriament, pel cas que es consideri que la llegítima a percebre per la meva representada ja fou determinada en virtud de l'assignació efectuada per l'àvia paterna en data 2 de març de 1988 (document núm. 7 de la demanda) es dicti sentència:

o Condemnant al Sr. Genís al pagament a favor de la meva representada de la quantitat de 6.010,12 €, més els interessos legals meritats des de la data de la defunció i fins els seu total i efectiu pagament.

o Condemnant al Sr. Genís al pagament a favor de la meva representada del suplement de llegítima que en resulti de la valoració del relictum que s'haurà de realitzar en període de proves en el marc del present procediment, amb inclusió dels interessos meritats des de la data de les respectives defuncions fins al seu total i efectiu pagament.

· I tot l'anterior, amb la imposició al defenent de les costes processals ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat, procurador i taxes, més totes aquelles altres despeses que es puguin original durant la tramitació de la present litis (pèrits, etc.)."

2.- El 28/01/2019 la representació processal del Sr. Genís, part demandada, contestava la demanda articulada oposant-se parcialment al seu triomf sol·licitant es dictés Sentència "en la que s'estableixi dels drets legitimaris reclamats per import de 397.582,14 €, més l'interès legal meritat a comptar des de la mort del causant, mitjançant la donació d'un immoble o immobles propietat de ADR000 dels continguts en el document núm. 3 d'aquest escrit, per igual valor al que li correspon rebre per aquest concepte a la part agent. Tanmateix, en cas que al llarg del procediment s'acrediti l'existència d'altres conceptes susceptibles de reduir l'import de la legítima, sigui aquest l'import a abonar en concepte dels drets legitimaris, més els interessos legals meritats a partir de la mort del causant", i sol·licitant a més la imposició de les costes a l'adversa per la seva temeritat i mala fe manifesta.

3.- Una volta substanciat el procediment pels seus tràmits, el dia 24/09/2025 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Primer.- Donar lloc parcialment a la demanda instada per la senyora Inés contra el senyor Genís i atorgar un suplement de llegítima a la demandant per 180.142,574 € que augmentarà amb els interessos legals a comptar de la defunció de l'avi patern el 16.07.1987 i fins a la liquidació.

El suplement d'herència podrà ser satisfet a criteri de l'hereu amb béns de l'herència o en metàl·lic.

Segon.- No es fa especial condemna en costes.".

Així mateix el 26-11-2025 el Tribunal dictada Aute pel que:

"Primer.- Rectificar els següents errors continguts a la Sentència dictada en data 24-09-2025:

Pàgina 15, fonament de dret setè, segon i cinquè paràgraf, on diu "3.049.948,94 €" ha de dir "3.098.029,92 €".

Pàgina 15, fonament de dret setè, cinquè paràgraf, i pàgina 16, fonament de dret setè, vuitè paràgraf, on diu "2.952.477,98 €" ha de dir "3.000.558,96 €".

Pàgina 16, fonament de dret setè, vuitè paràgraf, on diu "184.529,874 €" ha de dir "187.534,94 €".

Pàgina 16, fonament de dret setè, desè paràgraf, i pàgina 19, decideix primer, on diu "180.142,574 €" ha de dir "183.147,64 €".

Pàgina 19, fonament de dret desè, primer paràgraf (de la pàgina 19), on hi diu "1.000.000 d'€" ha de dir "1.000.000 de pessetes.

Segon.- No donar lloc a la petició de rectificació i/o aclariment formulada per la part agent en data 09-10-2025, pel que fa als errors continguts en el dictamen pericial de Blanca.

Tercer.- Donar dels escrits presentats per les parts el 05-11-2025 a la contrapart respectiva.

Quart.- Notificar la present resolució judicial a les parts interessades."

4.- La representació de la part demandant s'alça contra aquesta decisió formulant recurs d'apel·lació el dia 17/12/2025, demanant la seva revocació i que es dicti Sentència:

"I. Confirmant el dret de la Sra. Inés percebre la llegítima que per dret de representació del seu difunt pare, Sr. Serge, li correspon respecte les herències dels seus avis, Srs. Ezequiel i Isilda.

II.- Quantificant econòmicament els drets legitimaris de la Sra. Inés en:

o La quantitat principal UN MILIÓ CINC-CENTS SEIXANTA-DOS MIL SET-CENTS € AMB SEIXANTA-SIS CENTIMS (1.562.700,76.- €), a la qual s'haurà de sumar el valor de l' ADR001 en funció de la titularitat que s'acrediti en fase d'execució de sentència o per diligències per millor proveir, i que ascendeixen provisionalment a les quantitats següents:

- Si era titularitat del Sr. Ezequiel, difunt l'any 1987, la quota legitimària s'incrementaria en la quantitat de VINT-I-TRES MIL DOS-CENTS CINC € AMB TRENTA-UN CENTIMS (23.205,31.- €).

- Si era titularitat de la Sra. Isilda, difunta l'any 2004, la quota legitimària s'incrementaria en la quantitat de QUARANTA-SIS MIL DOS-CENTS VUITANTA-CINC € AMB SETANTA-CINC CÈNTIMS (46.285,75 €).

A aquesta quantitat se li haurà de restar la quantitat ja percebuda a compte dels 6.010,12 € que l'àvia paterna va assignar en pagament de llegítima a la meva mandant, que ascendeix a la quantitat de 4.387,30 €.

III. Condemnant al Sr. Genís al pagament del suplement de la llegítima en la quantia indicada en el punt precedent a favor de la meva representada, la Sra. Inés, quantitat que es veurà incrementada amb els interessos legals des de la data de les respectives defuncions dels causants, tal i com recull la sentència objecte de recurs.

IV.- Igualment es condemni al Sr. Genís a satisfer a la meva mandant les costes processals causades, en ambdues instàncies, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador d'aquesta part, els honoraris de pèrits intervinents i les taxes, així com qualsevol altra despesa que derivi de la tramitació de la present causa, d'acord amb l'

article 350 del Codi de procediment civil

", el tot segons els arguments que s'exposen succintament a continuació:

Amb caràcter preliminar accepta diversos extrems de la sentència de primera instància: la seva condició de legitimària dels avis paterns per dret de representació del pare, mort l'any 1971; que la quota legitimària correspon al 6,25% del cabal relicte; que el concepte de suplement de llegítima reconegut és correcte; que aquest import s'ha d'incrementar amb interessos legals des de la defunció dels causants; i la xifra de 708.510 € en saldos bancaris reconeguda per la part demandada. Així mateix accepta que correspon a l'hereu triar la forma de pagament de la llegítima.

Dit això, pel que fa als punts que impugna, l'apel·lant afirma en primer lloc i en relació a la pèrit de designa judicial, Sra. Blanca, que aquesta va cometre un error en transcriure els valors facilitats per la Cambra de Notaris, invertint una xifra en un factor d'un mil quatre-cents per cent, i que aquest error afecta la majoria de les valoracions dels immobles, no només la parcel·la (Terra de Brossós) que la sentència va corregir parcialment. Sosté que les depreciacions aplicades als terrenys, que en alguns casos arriben al 98%, no tenen justificació objectiva i resulten incoherents entre parcel·les amb característiques similars d'altitud o ubicació. Argumenta que la pèrit judicial va basar la major part de la seva comparació en una única mostra no identificada, cosa que contradiu el mètode comparatiu que ella mateixa afirma haver emprat. Considera que va confondre el valor de mercat amb el valor d'una insolutumdació (dació en pagament), quan es tracta de conceptes diferents perquè la dació respon a un deute i no reflecteix necessàriament un preu de mercat lliurement negociat. També afirma que va qualificar certs immobles com a ruïnosos sense acreditar-ho documentalment.

En segon lloc, sobre les pericials de part defensa que la pericial elaborada pel Sr. Hugo, basada en el mètode del valor residual, ofereix un resultat coherent i tècnicament fonamentat. Respecte a la pericial de SUPORT ENGINYERIA, aportada per la part demandada, assenyala que ha estat modificada en tres ocasions al llarg del procediment, i que l'última modificació va rebaixar substancialment la valoració apropant-se als criteris de la pericial judicial que el mateix apel·lant qüestiona. Així mateix dobre l'admissió de la modificació de la pericial de SUPORT ENGINYERIA del 17/03/2025, s'oposa formalment a l'admissió d'aquesta tercera modificació de la pericial de la part contrària, presentada en un moment avançat del procediment. Sosté que aquesta admissió li ha generat indefensió i vulnera el principi d'igualtat d'armes i contradicció, ja que no va tenir oportunitat real de rebatre-la en igualtat de condicions. Reitera aquesta oposició expressament en el Segon Altressí de l'escrit, demanant que es tingui per no aportada.

En tercer lloc, sobre el passiu de l'herència argumenta que, tot i que la sentència reconeix que no hi ha prova suficient de l'existència d'un deute, descompta igualment 97.470,96 € basant-se en una operació de l'any 1976, anterior en onze anys a la data de defunció del causant (1987).

En quart lloc sobre l' ADR001, sol·licita la inclusió d'aquest immoble dins el cabal relicte, indicant que en va tenir coneixement només després del tancament de la fase probatòria i que, per tant, no el va poder al·legar abans. Assenyala que el tribunal va admetre una modificació tardana de la pericial de la part contrària però que contràriament va rebutjar, amb el mateix argument d'extemporaneïtat, la incorporació d'aquest bé per part seva.

En cinquè lloc indica que la part demandada va reconèixer en el tràmit de dúplica deure-li 451.041,38 €, reservant-se la possibilitat de reduir aquest import únicament si sorgien nous conceptes durant el procediment. Sosté que no han sorgit conceptes nous, sinó que la reducció es basa en aprofitar els errors de la pericial judicial, i que per tant l'import reconegut hauria d'operar com a mínim. A l'ensems, considera que a banda del reconeixement de deute de 451.041,38 € fet en el tràmit de dúplica, també s'ha de tenir en compte que l'any 2019 el mateix hereu demandat va atorgar una escriptura de pagament de llegítima a favor de la germana de la Sra. Inés, en la qual va quantificar un dels immobles del ADR000 en 384.249,50 €. Sosté que aquesta valoració, feta pel propi demandat en un altre context, resulta contradictòria amb la posició que ara manté de voler rebaixar el valor del cabal relicte.

A l'últim, sobre les costes judicials sol·licita, amb fonament a l' article 350 del CPC , que s'imposin a la part demandada en ambdues instàncies.

5.- La representació processal de la part demandada s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat demanant la seva desestimació íntegra amb imposició a la part recurrent de les costes ocasionades, d'acord amb els següent argumentari:

En primer lloc afirma que el seu representat mai s'ha negat a satisfer els drets legitimaris de la seva neboda, malgrat que aquesta no ha tingut mai relació personal amb el seu avi, la seva àvia ni el seu tiet, i que sempre ha volgut reconèixer aquests drets per ser filla del seu germà premort. Aixi mateix, abans del plet va haver-hi una llarga negociació que no va reeixir amb la Sra. Inés, mentre que sí que va arribar a un acord amb la germana d'aquesta, a qui va pagar la llegítima amb un dels xalets del patrimoni. Explica que va encarregar un inventari de béns i una taxació a l'empresa SUPORT ENGINYERS, que va donar una xifra inicial de 397.582,14 €, oferta que la Sra. Inés va rebutjar per considerar-la insuficient.

En segon lloc considera desproporcionada, irreal i sense fonament la pericial aportada per la demandant (Sr. Hugo), que xifrava el cabal relicte en 26.297.289,92 € i la quota legitimària en 1.562.700,76 €. Comparteix el criteri de la sentència apel·lada segons la qual el cabal relicte a la data de defunció de l'avi patern ascendeix a 3.098.029,92 € (2.389.519,92 € d'immobles més 708.510 € de saldos bancaris), del qual s'ha de descomptar un passiu de 97.470,96 €, resultant un total de 3.000.558,96 €, i una quota legitimària del 6,25% equivalent a 183.147,64 €.

En tercer lloc sosté que els motius d'apel·lació -error en la valoració de la prova, vulneració de normes processals i infracció de la llei- no tenen fonament, i que el que realment pretén la part apel·lant és obtenir un nou judici. Denuncia especialment que el recurs incorpora, sota l'aparença d'al·legacions, un nou informe pericial tècnic de prop de trenta pàgines, que considera una activitat probatòria nova, inadmissible en aquesta fase i introduïda amb la finalitat d'eludir el seu rebuig processal. Afirma que això vulnera les normes processals i li causa indefensió.

En quart lloc nega que hi hagi error en la valoració de la prova, indicant que el problema no és un error sinó que el resultat de la pericial judicial no afavoreix econòmicament la demandant; rebutja que hi hagi hagut vulneració de normes processals, afirmant que no s'ha causat indefensió real ni efectiva a la part apel·lant, que ha pogut al·legar i provar en igualtat de condicions; i refusa igualment l'existència d'infracció de llei, indicant que l'apel·lant no concreta cap norma mal aplicada o inaplicada.

En cinquè lloc, defensa la validesa de la pericial judicial elaborada per la Sra. Blanca, indicant que segueix el mètode comparatiu reconegut per la normativa i la jurisprudència andorranes en matèria de taxacions. Manifesta que, durant l'acte d'acarament, el pèrit de la seva pròpia part (SUPORT) va reconèixer que, introduint certs ajustos, la seva taxació s'apropava a la de la pèrit judicial, i que per aquest motiu la part demandada s'adhereix als criteris de valoració de la Sra. Blanca. Considera que la pericial del Sr. Hugo, aportada per la demandant, està allunyada de la resta de valoracions i no constitueix una alternativa vàlida ni real. Sobre els errors aritmètics al·legats per l'apel·lant, indica que fins i tot si es corregissin, no invalidarien la pericial judicial ni justificarien substituir-la per la del Sr. Hugo.

En sisè lloc, sobre l' ADR001 nega que aquest immoble hagi format mai part del patrimoni de ADR000, ni a l'any 1987 ni en cap altre moment, afirmant que això ha quedat acreditat mitjançant documentació aportada pels membres del Quart de Llorts. Considera que les suposicions de la part apel·lant no tenen fonament suficient per incorporar aquest bé a l'inventari.

En setè lloc, defensa que el deute descomptat de 97.470,96 € és real i està degudament acreditat mitjançant l'escriptura de venda perpètua atorgada per la Sra. Clàudia a favor del Sr. Ezequiel en data 27 de febrer de 1976, document incorporat a les actuacions com a document 6 de la contesta a la demanda. Sosté que el Tribunal de Batlles ha descomptat correctament aquest import com a passiu de l'herència, i que els arguments de l'apel·lant al respecte tergiversen el contingut de la sentència.

En vuitè lloc, sobre la teoria dels actes propis considera que la sentència no ha incomplert aquesta doctrina, i nega que hi hagi hagut aplanament per part seva. Argumenta que l'oferiment inicial de 397.582,14 € es va fer expressament subjecte a una reserva de reducció per si sorgien nous conceptes durant el procediment, condició que és incompatible amb la figura de l'aplanament, el qual, segons la doctrina processal ha de ser pur, simple i no subjecte a condició ni a termini. Afegeix que la mateixa Sra. Inés havia rebutjat aquella oferta inicial per considerar-la insuficient, per la qual cosa no pot ara pretendre's beneficiar del seu import com a mínim reconegut.

A l'últim, sobre les costes processals, sol·licita que s'imposin les costes de totes dues instàncies a la part apel·lant, per considerar que ha actuat amb temeritat i mala fe al llarg del procediment.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Fets pacífics i objecte del procés-

Esdevé pacífic que la Sra. Inés és titular de drets legitimaris respecte de l'herència dels seus avis paterns, Srs. Ezequiel i Isilda, per dret de representació del seu pare, Sr. Serge, mort el 02-11-1971, prèviament a la defunció dels seus avis.

Tanmateix no es discuteix que la quota legitimària que li correspon equival al 6,25% del valor del cabal relicte i que el cabal relicte s'ha de valorar a la data de defunció de l'avi patern, Sr. Ezequiel, esdevinguda el 16/07/1987, per ser-ne l'efectiu propietari (l'àvia n'ostentava únicament l'usdefruit vitalici).

Igualment, no és objecte de controvèrsia que en concepte de saldos i dipòsits bancaris titularitat dels causants correspon computar la quantitat de 708.510 €; Com tampoc que correspon a l'hereu l'opció de satisfer el suplement de llegítima en béns de l'herència o en metàl·lic; I que la demandant ha percebut prèviament de la seva àvia, en concepte de llegítima, la quantitat acreditada de 730.000 pessetes (4.387,30 €), a deduir del suplement reconegut.

Contràriament, com ja va precisar la resolució d'instància, la qüestió central i pràcticament única del litigi és la valoració del cabal relicte sobre el qual la part actora ostenta els seus drets legitimaris, ja que aquest dret en si mateix no és discutit. D'aquesta valoració depenen, de manera derivada, els motius concrets que articula el recurs, això és la validesa de la pericial judicial enfront de les pericials de part, la inclusió o exclusió de determinats béns en l'inventari (particularment l' ADR001), la quantificació del passiu hereditari, l'abast del reconeixement de deute efectuat per la part demandada en fase d'al·legacions i, finalment, la imposició de costes processals, qüestions totes elles que s'examinen a continuació.

Segon.- Sobre l'error en la valoració de la prova pericial: criteri general i pericials de part

A) Crítica general al mètode emprat per la perita judicial

El primer motiu del recurs denuncia que la sentència d'instància hauria incorregut en error en valorar la prova pericial, en atorgar preeminència al dictamen elaborat per la perita judicial, Sra. Blanca per sobre de les pericials aportades per cadascuna de les parts.

La Sala, examinada la prova practicada, considera que aquest motiu ha de ser desestimat.

I això perquè la sentència apel·lada no s'ha limitat a triar arbitràriament entre tres dictàmens contradictoris, sinó que ha explicat, amb cita expressa de la jurisprudència d'aquesta Sala, per què calia descartar els criteris de les dues pericials de part i acollir els de la pericial judicial.

En aquest ordre d'idees convé recordar-ne el contingut literal, ja que constitueix el paràmetre que ha de guiar tota valoració de prova pericial en aquesta jurisdicció (Sentència núm. 088-2020 del 21/07/2020, rotlle TSJC-322/2019):

"Hem de recordar els següents principis que la nostra jurisprudència ha vingut reiterant conforme que a) la prova pericial no és vinculant per al Jutge, que pot apreciar-la lliurement ; b) quant al dictamen pericial no acredita de manera irrefutable un fet, sinó més aviat el judici personal de qui l'emet, c) es pot afirmar que els perits no subministren al Jutge la seva decisió sinó que la il·lustren sobre les circumstàncies del cas i li donen una opinió, però aquest pot arribar a consideracions diverses, d) el jutge ha d'indicar les raons per les quals no accepta els arguments especialitzats aportats pel perit i perquè estima incoherents i il·lògiques les seves explicacions; e) sent evident que el jutge no pot incórrer en l'arbitrarietat, haurà de motivar la seva decisió quan aquesta resulti contrària al dictamen pericial, sobretot, quan es decideixi per una de les alternatives de les diverses que hi hagi, i encara més, si és la minoritària i quan es decideixi per un dels dictàmens contradictoris optant pel que li resulti més convenient i objectiu; f) queda, en canvi, dispensat de justificar el seu rebuig quan el dictamen tampoc doni les raons del resultat al qual arribi.

Quant a l'eficàcia probatòria de la prova pericial, la doctrina de la Sala ja ha indicat, de manera reiterada, que la força probatòria dels dictàmens pericials rau essencialment, no en les seves afirmacions, ni en la condició, categoria o nombre dels seus autors, sinó en la seva major o menor fonamentació i raó de ciència. Per això, cal considerar com a prevalents, en principi, aquelles afirmacions o conclusions que estan dotades d'una superior explicació racional, sense oblidar altres criteris auxiliars, com el de la majoria coincident o el de l'allunyament a l'interès de les parts.

En definitiva, la prova pericial ha de ser apreciada pel jutge segons les regles de la sana crítica, sense estar obligat a subjectar-se al dictamen, i com que les indicades regles no estan previstes en cap norma valorativa de prova, això equival, en la majoria dels casos, a declarar la lliure valoració d'aquest mitjà probatori, sense que sigui permesa una impugnació oberta i lliure de l'activitat apreciativa, llevat que el procés deductiu realitzat xoqui d'una manera evident i manifesta amb el raciocini humà o pot arribar-se a un resultat contrari a la perícia amb la valoració conjunta de les altres proves "

D'aquesta doctrina se'n deriva un corol·lari essencial per resoldre el present motiu, això és que la impugnació en apel·lació d'una valoració pericial acollida en primera instància no pot prosperar per la simple invocació d'un criteri tècnic alternatiu, sinó que ha d'atacar les raons donades pel Tribunal per fonamentar la seva decisió. És sota aquest prisma que cal examinar els dictàmens.

I si transposem aquestes consideracions al nostre cas en resulta que, com encertadament ho posa de relleu la sentència apel·lada, ni la pericial inicial de la part demandada (SUPORT) -tot i les rectificacions que va patir al llarg del procediment- ni la pericial de la part demandant (Sr. Hugo) satisfan l'estàndard d'objectivitat. Aquesta darrera parteix de valors de l'any 2019 -que no s'han justificat- i els trasllada a l'any 1987 mitjançant l'aplicació de l'IPC, en funció del potencial urbanístic que els terrenys tenen avui, i això sense verificar-ne la viabilitat real a la data de defunció de l'avi patern, com així va quedar evidenciat en l'acte d'acarament dels perits practicat el 17/03/2025. Així, el resultat és una valoració que reflecteix més una expectativa actual que no pas una realitat econòmica de l'any 1987, tal com ja va advertir encertadament la sentència d'instància: "la pericial de la part demandant partia d'una realitat que no existia al moment de la defunció de l'avi patern (...) i no té en compte en cas la depreciació dels terrenys o el seu valor augmentat, ni l'impacte evident de la llei del sòl ni dels POUP". En aquest mateix sentit s'havia pronunciat la mateixa perita judicial en el seu informe (foli 883), en explicar que el mercat immobiliari respon a factors específics -oferta i demanda, política urbanística, tipus d'interès- que no es correlacionen necessàriament amb l'evolució general de l'IPC, de manera que aplicar exclusivament aquest índex per retrocedir un valor trenta-dos anys enrere resulta considerablement inexacta. Endemés a aquesta inexactitud metodològica s'hi suma que el mètode del valor residual emprat pel Sr. Hugo no pren en consideració que determinades construccions valorades a l'any 2019 es trobaven en estat ruïnós o quasi ruïnós l'any 1987, i que van ser reformades amb posterioritat (extrem que es tractarà amb més detall en l'apartat C d'aquest fonament). Reconstruir amb rigor la situació urbanística i econòmica de l'any 1987 -edificabilitat, usos permesos, condicions d'accés- és, precisament, l'exercici que aquest mètode exigia, motiu pel qual la pericial del Sr. Hugo no pot ser acollida com a base de la valoració.

Per contra, la pericial judicial es fonamenta en el mètode comparatiu, aplicat sobre mostres de transaccions reals i ofertes de venda de l'època, obtingudes de la Cambra de Notaris i de bases de dades pròpies i d'immobiliàries del país, aquestes darreres corregides amb una reducció addicional del 5% per no tractar-se de transaccions consumades. I aquest ajust no es pot considerar arbitrari, sinó una pràctica reconeguda dins la metodologia comparativa, que respon al fet, d'experiència comuna, que el preu anunciat en una oferta en una immobiliària sol incorporar una comissió. De fet, el propi perit Sr. Hugo quan calcula els ingressos que suposarien les vendes també aplica aquesta reducció del 5% per gestió immobiliària, com encertadament ho posava de relleu la Sra. Blanca en el seu informe. Quant al "patró de referència" emprat per a cada mostra, la traçabilitat que ofereix la perita en el seu dictamen permet a qualsevol de les parts comprovar, si ho considera oportú, l'homogeneïtat i comparabilitat de les mostres utilitzades, sense que la part apel·lant hagi acreditat, més enllà de l'afirmació genèrica, que aquesta comparabilitat no existeixi respecte de cap mostra en concret.

B) Sobre les depreciacions aplicades als terrenys i sobre l'al·legat error de transcripció

a) Sobre les depreciacions

La part apel·lant denuncia que els percentatges de depreciació aplicats per la perita -que arriben segons ella fins al 98% en alguns casos- resulten subjectius i mancats de criteri objectiu.

Aquest Tribunal no comparteix aquesta apreciació per les raons que s'expliciten a continuació.

En primer lloc, perquè cal partir de la premissa que la part apel·lant obvia sistemàticament de que la valoració s'ha d'efectuar amb referència a l'any 1987, i no amb la perspectiva de qui, quaranta anys després, ja coneix com ha evolucionat l'urbanisme del país. En aquest ordre d'idees no es pot negar que l'any 1987 Andorra es trobava en un context d'incertesa normativa, perquè ni existien els plans d'ordenació urbanística parroquial (POUP), ni es coneixia el marc regulador que amb posterioritat vindria a definir amb precisió l'edificabilitat, els usos permesos o les restriccions derivades de riscos geològics. En aquest context, valorar un terreny com si ja es conegués el planejament urbanístic aprovat vint o trenta anys després constitueix un error, essent precisament aquest en què incorre la pericial del Sr. Hugo, que trasllada mecànicament a l'any 1987, mitjançant l'IPC, un potencial urbanístic que apareix més propi de l'any 2019. De fet com ho remarcava la Sra. Blanca "en el procés de valoració dels béns immobles en tres dates diferents -1987, 2004 i 2017- s'han observat canvis urbanístics significatius. A tal d'exemple, hi ha parcel·les que el 1987 es classificaven com a Zona Rústica No urbanitzable, mentre que el 2004 es van reclassificar com a Zona Residencial segons les Ordinacions vigents. Posteriorment, el 2017, la normativa del Pla d'Ordenació i Urbanisme parroquial les va incorporar en una gran unitat d'actuació com a Sòl Urbanitzable a desenvolupar per pla parcial. Aquests canvis en la classificació dels béns immobles no es reflecteixen en l'evolució de l'Índex de Preus al Consum (IPC). La inadequació d'aquest mètode es posa de relleu en veure el resultat, per exemple, de la parcel·la ADR002, que al 1994 es va insolutumdonar per 300.500 € (50.000.000 PTA) i en canvi, al 1987, ho valora en 2.310.289,49 €, és a dir, en gairebé vuit vegades més que el seu valor conegut set anys desprès. Aquesta discrepància posa de manifest que el resultat no reflecteix la seva realitat econòmica del mercat al 1987."

Per aquest motiu, la cautela valorativa de la perita judicial, aplicant certes depreciacions, no respon a un arbitri subjectiu ni a una voluntat de perjudicar la part actora, sinó en la necessitat de situar-se, en la mesura del possible, en la posició de coneixement d'un operador de mercat raonable a la data de referència.

A això s'hi suma que la major part dels terrenys valorats presenten característiques físiques objectives -llunyania, altitud, manca d'accés rodat i de serveis-, circumstàncies que, tal com explicava la Sra. Blanca (foli 885), determinaven la seva zonificació com a "Zona rústica no urbanitzable" d'acord amb les Ordinacions del Consell General de 1980 i 1981, vigents en aquell moment, i que justifiquen, per tant, un tractament valoratiu prudent.

b) Sobre l'al·legat error de transcripció.

Pel que fa a l'error de transcripció detectat respecte de la unitat "Terra dels Brossós", aquest ja va ser degudament esmenat per la sentència d'instància, que va fixar el valor definitiu dels immobles en 2.389.519,92 euros, tenint en compte que el valor de la unitat de referència havia de ser de 66.295,50 €. Dit això, la part apel·lant denuncia ara, per primera vegada en seu d'apel·lació, l'existència de nous errors de transcripció dels valors de la Cambra de Notaris (foli 886), en particular respecte del preu del terreny "Prada del Serrat (El Serrat)", emprat com a mostra de referència per valorar la partida "Terra dels Bressós".

Aquesta al·legació ha de ser rebutjada per una doble raó.

En primer lloc perquè es tracta d'un fonament de fet no introduït en primera instància i que, per tant, resulta extemporani de conformitat amb l' article 330.2 del CPC . Cal precisar que no ens trobem davant d'un simple argument jurídic nou sobre fets ja discutits, sinó davant la introducció d'un argument distint com és l'assenyalament d'un error de transcripció concret en una partida determinada (la "Prada del Serrat") que mai no va ser identificat, individualitzat ni sotmès a contradicció en la instància precedent. Es tracta, doncs, d'un fet nou en sentit estricte -i no d'una mera ampliació argumental d'un fet ja al·legat, com és el cas de l'error relatiu a la "Terra de Bressós", que sí que va ser degudament introduït i debatut en primera instància-, la introducció del qual en aquesta alçada li és vedada a la part apel·lant.

I en segon lloc perquè amb independència de l'anterior, la generalització d'aquest error a la resta de l'inventari tampoc no ha estat mínimament acreditada més enllà de l'afirmació genèrica de la part apel·lant, que no aporta, respecte de cada partida concreta, la prova contrastada de l'existència del mateix defecte. Un error puntual no pot elevar-se a causa de nul·litat de la totalitat del dictamen, i encara menys quan el valor eventualment erroni ara denunciat ni tan sols va ser pres en consideració per la perita judicial en la valoració final de les partides afectades pel litigi.

C) Sobre l'al·legat estat ruïnós de l' ADR003 i de ADR000

La part apel·lant qüestiona que la perita judicial hagi considerat que l' ADR003, i en menor mesura ADR000, es trobaven en estat ruïnós a les dates de referència, atribuint-los per aquest motiu un valor de construcció pràcticament nul, sobre la base de fotografies l'antiguitat i procedència de les quals no consta plenament acreditada.

Aquest Tribunal considera que aquesta objecció no es pot acollir tota vegada que en un procés de valoració pericial el que s'exigeix és una ponderació raonable dels elements disponibles segons la sana crítica; I en el cas d'autes la perita judicial no es va limitar a acollir sense més la documentació gràfica aportada per una de les parts, sinó que la va integrar amb altres consideracions tècniques pròpies de la seva especialitat, i a partir, per exemple, de la informació que constava a les fitxes cadastrals. Davant d'això, la part apel·lant no ha aportat cap prova de signe contrari -pericial, documental o testifical- que acredités que aquestes edificacions concretes es trobaven, en realitat, en bon estat de conservació a les dates rellevants, com li hauria correspost per rebatre les consideracions tècniques.

Resulta, a més, il·lustratiu l'argument mateix de la part apel·lant segons el qual la posterior rehabilitació de ADR000 demostraria que l'immoble no estava en ruïnes. Aquest argument, lluny de debilitar la conclusió de la perita, la reforça perquè la necessitat d'escometre una rehabilitació és, precisament, un indici de l'estat deficient de conservació que precedia aquesta intervenció. Si l'immoble hagués conservat en tot moment un estat òptim de conservació, no s'entendria la necessitat de realitzar obres de rehabilitació.

Tampoc no resulta determinant la comparació amb altres cases del poble de Llorts, construïdes en dates similars i no rehabilitades, que la part apel·lant pretén il·lustrar amb fotografies actuals extretes del cadastre en línia. Cada edificació requereix una valoració individualitzada de les seves circumstàncies pròpies, i l'existència d'altres construccions antigues al mateix nucli que avui es mantenen dempeus no acredita, per si sola, res respecte de l'estat concret dels immobles litigiosos en la data de referència.

D) Sobre el valor de la insolutumdació del ADR002

La part apel·lant insisteix que el valor resultant de la insolutumdació de la parcel·la ADR002, formalitzada l'any 1994, mai no es pot equiparar a un valor de mercat, i que la seva utilització com a mostra de referència -tant per la pericial de la part demandada (SUPORT) com, indirectament, per la pericial judicial (Sra. Blanca)-, constitueix un error metodològic invalidant.

Aquest Tribunal, sense desconèixer la correcció teòrica de la distinció conceptual invocada -un valor de dació en pagament respon, en efecte, a una operació de caràcter pro soluto que pot trobar-se condicionada per la posició de necessitat del deutor-, considera que aquest argument no pot ser acollit, per les raons que s'exposen a continuació.

En primer lloc, perquè no s'ha acreditat en el procediment que aquesta insolutumdació concreta respongués a una liquidació forçosa executada sota una situació d'urgència sense marge de negociació. Consta, per contra, formalitzada mitjançant escriptura pública en què totes dues parts -creditor i deutor- van poder intervenir i vetllar pels seus respectius interessos.

En segon lloc perquè no s'explica, ni la part apel·lant ho arriba a justificar, quin sentit tindria que una entitat creditora professional acceptés l'adjudicació d'un immoble per un valor inferior al seu valor real de mercat, per després condonar voluntàriament la diferència restant del deute que seria notablement superior. De fet la lectura més raonable i coherent seria precisament la inversa a la que sosté el recurs. Si l'entitat creditora va acceptar el bé pel valor de 300.000 € i, a més, va condonar la resta del deute, això s'explica amb més versemblança pel fet que aquest valor s'ajustava raonablement a la realitat de mercat del bé en aquell moment. En qualsevol cas, i amb independència de quina fos la motivació última de l'entitat creditora per condonar la diferència -extrem que no ha estat objecte de prova en el procediment-, el que resulta evident és que la part apel·lant construeix, sobre la base d'una simple sospita no acreditada, una conclusió que exigiria, per ser mínimament sostenible, la seva prova.

En tercer lloc, perquè la seva utilització no respon a una tria arbitrària de la perita entre múltiples fonts disponibles, sinó al fet de derivar d'una operació real, documentada notarialment i consentida per ambdues parts.

En quart lloc, perquè el desfasament temporal de set anys entre la insolutumdació (1994) i la data de defunció (1987) no comporta, per si sol, la invalidesa del criteri emprat.

En conseqüència, si bé un valor d'insolutumdació pot no equivaldre a un valor de mercat, aquesta consideració abstracta no es pot traslladar al cas d'autes, atenent-ne les circumstàncies particulars que s'acaben d'exposar.

E) Conclusió recapitulativa d'aquest fonament

Per tot el que s'ha exposat la Sala considera que la sentència d'instància no incorre en error en la valoració de la prova pericial, sinó que efectua una ponderació raonada i motivada de tres dictàmens, un d'ells emès per un perit designat judicialment, decantant-se, amb fonamentació tècnica i jurídica suficient, per aquest darrer perquè ofereix una metodologia més ajustada a la normativa aplicable i a la realitat del mercat immobiliari a la data rellevant. El primer motiu del recurs, en totes les seves vessants -crítica general al mètode, depreciacions, error de transcripció, estat de conservació dels immobles i valor de la insolutumdació-, ha de ser, en conseqüència, íntegrament desestimat.

Tercer.- Sobre la no admissió de l' ADR001 al cabal relicte

La part apel·lant sol·licita que s'inclogui en el cabal relicte objecte de valoració l'immoble on se situa el negoci de restauració conegut com l' ADR001, atribuint-ne la titularitat, indistintament, a l'avi o a l'àvia paterna, i en reclama en conseqüència la seva integració a efectes del càlcul de la quota legitimària. Fonamenta aquesta pretensió, essencialment, en dos elements documentals: d'una banda, una escriptura de poders que obra als folis 822 i 823 de les actuacions, atorgada, entre altres, per l'àvia paterna, Sra. Isilda a favor d'un tercer Sr. Ferran, de nacionalitat francesa, amb la finalitat que aquest pogués efectuar tràmits davant el servei d'immigració en relació amb el personal del negoci-restaurant anomenat " ADR001"; i, de l'altra, un document obtingut de consultes efectuades al Govern (Ministeri d'economia) del qual es desprendria que l'àvia paterna figurava com una de les persones titulars del comerç i que aportava amb el seu escrit de conclusions. A més, també la menció en la factura del foli 634 emesa per construccions Roca per "col·locar silicona a les bigues de la ADR004".

La part demandada, per contra, nega rotundament que aquest immoble hagi format mai part del patrimoni de ADR000, ni a l'any 1987 ni en cap altre moment, sobre la base que la seva titularitat no consta ni al cadastre ni en cap document notarial, i aporta, mitjançant escrit de conclusions complementàries un document signat per dos membres actius del Quart de Llorts en el qual aquests manifesten que l'immoble ha format sempre part del patrimoni de ADR004, essent l'únic propietari el Sr. Esteve.

Amb caràcter previ a l'anàlisi del fons d'aquesta qüestió, aquest Tribunal ha d'assenyalar que la part apel·lant no va complir, en primera instància, les càrregues processals mínimes que li haurien permès reproduir avui, en aquesta alçada, la prova per acreditar la qüestió relativa a la titularitat i posterior inclusió de l' ADR001 en el cabal relicte.

En efecte, cal distingir, per a la claredat de l'exposició, entre dos elements probatoris diferenciats que la part apel·lant pretén fer valer, i que mereixen una resposta separada:

D'una banda, la documental que la mateixa part apel·lant va incorporar directament amb el seu escrit de conclusions - el document de consultes al Govern i la valoració del bé quina inclusió pretén-. Respecte d'aquesta documental, la part apel·lant ni tan sols en va proposar formalment l'admissió com a prova en aquell tràmit processal, limitant-se a acompanyar-la a l'escrit sense sol·licitar-ne l'admissió expressa pel Tribunal. De l'altra, la sol·licitud subsidiària de diligències per millor proveir orientades a acreditar la titularitat controvertida del bé, formulada igualment en l'escrit de conclusions. Respecte d'aquesta petició subsidiària, el Tribunal d'instància no en va acordar la pràctica -almenys tàcitament, sense que la part apel·lant hagi formulat, en cap moment posterior, protesta contra aquesta manca de pràctica.

Aquesta doble omissió resulta especialment rellevant a la llum de l' article 333 del CPC , que regula de manera taxativa els únics tres supòsits en què és possible proposar la pràctica de prova en segona instància.

Primer, quan el Tribunal a quo no hagi admès indegudament una prova proposada en primera instància, sempre que la part interessada hagi interposat recurs de reposició o hagi formulat la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància (apartat 1.a). Aquest supòsit no és aplicable al cas d'autes doncs, quant a la sol·licitud subsidiària de diligències per millor proveir, la part apel·lant no va formular cap protesta contra la seva denegació, requisit que la norma configura com a condició sine qua non per poder-ho reproduir en aquesta alçada.

Segon, quan una prova admesa en primera instància no s'hagi pogut practicar per causa no imputable a la part interessada (apartat 1.b). Tampoc aquest supòsit concorre en el cas d'autes. En efecte, pel que fa a la documental incorporada directament a l'escrit de conclusions, no ens trobem davant d'una prova que fos sol·licitada i admesa, sinó davant d'una documental la mera admissió de la qual mai no va arribar a proposar-se formalment; i pel que fa a la sol·licitud subsidiària de diligències per millor proveir, la seva pràctica va ser -almenys tàcitament- denegada pel Tribunal d'instància, sense que la part hi formulés l'oposició processal escaient, de manera que en cap cas es tracta d'una prova admesa i posteriorment frustrada per causes alienes a la part.

Tercer, quan la prova es fonamenti en fets nous o de nova notícia que la part no hagi pogut fer valer mitjançant diligències per millor proveir per raons alienes a la seva voluntat (apartat 1.c). Aquest supòsit tampoc no és aplicable, atès que la mateixa part apel·lant reconeix en el seu escrit que va tenir coneixement de l'existència d'aquest bé abans del tancament de la fase de conclusions -moment en què, precisament, el va introduir en el procediment-, de manera que va disposar encara de l'oportunitat processal de sol·licitar, en aquell mateix moment, la pràctica de les diligències necessàries per acreditar-ne la titularitat amb totes les garanties. I, com s'ha dit, respecte de la documental que aportava no en va sol·licitar l'admissió, mentre que respecte de la resta ho va fer només amb caràcter subsidiari i condicionat, sense insistir-hi en la seva pràctica.

En definitiva, la part apel·lant no ha complert cap dels pressupòsits processals que l' article 333 del CPC exigeix per poder demanar, en aquesta segona instància, la pràctica de prova orientada a acreditar la titularitat del bé i la seva consegüent inclusió en el cabal relicte d'un o altre avi. Aquesta pretensió hauria de ser desestimada, en conseqüència, per aquest sol motiu de caràcter processal, sense que resulti necessari entrar en el fons de la controvèrsia sobre la titularitat de l'immoble.

A l'anterior s'hi ha d'afegir que la part apel·lant sol·licita, com a petitum alternatiu, que la titularitat de l' ADR001 -i, per tant, la seva eventual inclusió en el cabal relicte i el valor amb què hi hauria de computar- es determini en fase d'execució de sentència. Aquesta pretensió tampoc pot ser acollida doncs la determinació de quins béns concrets integren el cabal relicte constitueix, per la seva pròpia naturalesa, un element substantiu i indefugible de l'objecte del litigi, i no una simple qüestió de liquidació aritmètica o d'execució material d'un pronunciament ja definit en tots els seus elements. I és així perquè mentre la fase d'execució de sentència està reservada a la concreció merament instrumental d'allò que la resolució ferma ja ha decidit -per exemple, la liquidació d'interessos o l'aplicació de percentatges ja fixats sobre una base ja determinada-, no ho està, en canvi, a la resolució de qüestions substantives i controvertides, com és la mateixa composició del patrimoni relicte, que exigeix, per la seva naturalesa contradictòria, ser resolta amb totes les garanties probatòries pròpies del procés declaratiu, incloent-hi la possibilitat de proposar i practicar prova pericial contradictòria, testifical i documental sobre l'extrem debatut. Admetre que una qüestió tan substancial com la titularitat d'un bé immoble i la seva consegüent inclusió, o no, en la base de càlcul de la llegítima es difereixi a la fase d'execució suposaria generar una manifesta indefensió a la part demandada, que es veuria abocada a discutir, en un tràmit d'abast merament executiu i amb facultats probatòries notablement més limitades que les pròpies d'un procés declaratiu, una qüestió de fons que hauria d'haver estat degudament proposada, admesa i practicada en la fase probatòria ordinària del procediment.

Per aquesta raó, la decisió adoptada pel Tribunal d'instància que resol la no inclusió d'aquest bé en el cabal relicte esdevé l'opció processalment més encertada i respectuosa amb les garanties de totes dues parts, i ha de ser, per tant, confirmada per aquest Tribunal.

En conclusió, per les raons exposades aquest Tribunal ha de confirmar el criteri del Tribunal a quo de no incloure l'immoble denominat l' ADR001 en el cabal relicte objecte de valoració en el present procediment.

Aquest motiu del recurs, en conseqüència, s'ha de desestimar.

Quart.- Sobre la valoració i deducció del passiu hereditari. Tant la sentència d'instància, com la part demandada sostenen que del valor del cabal relicte s'ha de deduir, en concepte de passiu de l'herència, la quantitat de 97.470,96 €, equivalent a 11.000 dòlars USA i 255.000 francs suïssos, per considerar que aquest era l'import d'un deute que l'avi patern, Sr. Ezequiel, va assumir l'any 1976 amb ocasió de l'adquisició de l'immoble conegut com a Residència Montana. La part apel·lant discrepa d'aquesta deducció, sostenint que aquesta xifra no es correspon amb un passiu real que gravés l'herència a la data de defunció del causant (1987), sinó amb una part del preu de compravenda que el mateix comprador va retenir precisament per fer front, amb aquells fons, al pagament del deute que assumia.

I examinada amb deteniment l'escriptura pública que documenta aquesta operació (folis 105 a 114), aquest Tribunal considera que, en efecte, li assisteix la raó a la part apel·lant, i que el motiu del recurs relatiu a aquest extrem s'ha d'estimar, amb la conseqüent exclusió d'aquesta quantitat del passiu computable.

En efecte, de l'escriptura de venda perpètua atorgada en data 26-02-1976 entre la mare de la part demandant Sra. Clàudia, com a venedora, i l'avi patern, Sr. Ezequiel, com a comprador, en resulta el següent:

En primer lloc, que l'immoble es transmetia gravat amb una hipoteca constituïda a favor d'un tercer, Sr. Eugeni, en garantia d'un préstec de 11.000 dòlars USA i 255.000 francs suïssos, obligació que el comprador manifestava conèixer expressament i que acceptava, subrogant-se en la posició jurídica que fins aleshores ocupava la venedora per al compliment d'aquesta obligació de pagament i dels interessos corresponents.

En segon lloc, que el preu total de la compravenda es va fixar en tres partides: 11.000 dòlars USA, 255.000 francs suïssos i 3.000.000 de pessetes.

I, en tercer lloc, que pel que fa a les dues primeres partides (els 11.000 dòlars USA i els 255.000 francs suïssos), l'escriptura recull expressament que el comprador les va retenir per tal de rescabalar-se de l'obligació de pagament del deute que assumia; mentre que, pel que fa a la tercera partida (els 3.000.000 de pessetes), la venedora confessava haver-la rebuda efectivament de mans del comprador.

D'aquesta redacció se'n desprèn, amb tota claredat, que l'operació documentada l'any 1976 no va deixar l'avi patern com a deutor net d'un import addicional de 97.470,96 € (el seu equivalent en moneda actual) que gravés el seu patrimoni de manera permanent i que s'hagués de continuar arrossegant fins a la seva defunció, l'any 1987. Ben al contrari, el mateix instrument públic evidencia que el comprador no va desemborsar aquella part del preu a la venedora, sinó que la va retenir en el seu propi poder, amb la finalitat específica i declarada de destinar-la, precisament, a satisfer el deute garantit amb la hipoteca en el qual es subrogava.

Dit d'una altra manera, el comprador va adquirir l'immoble net de càrregues perquè el deute, en definitiva, ja estava comptabilitzat dins la pròpia operació de compravenda, mitjançant la retenció de la part corresponent del preu, i no constitueix, per tant, una obligació addicional i autònoma que hagi de tornar-se a descomptar, anys després, del cabal relicte de l'avi comprador.

A més d'aquesta consideració, que ja resultaria per si sola suficient per excloure la deducció pretesa, cal afegir-hi que com la mateixa sentència d'instància reconeix, i insisteix l'apel·lant, no hi ha prova suficient que el deute que pesava sobre la Residència Montana fos, a la data de defunció de l'avi patern (1987), de l'import que en resultava documentat l'any 1992, ni que aquest import es derivés, sense solució de continuïtat, de la mateixa adquisició de 1976; i tampoc no s'ha acreditat la meritació d'interessos addicionals sobre aquesta quantitat. Doncs bé, partint d'aquesta consideració la conseqüència lògica i necessària és que la persistència d'aquest deute com a passiu de l'herència a la data de defunció de l'avi patern (1987), onze anys després de l'adquisició, hauria d'haver estat objecte de prova específica per part de qui pretén beneficiar-se de la seva deducció -és a dir, la part demandada-, ja que és a ella a qui correspon, tal com la mateixa sentència d'instància recorda amb caràcter general en matèria de passiu hereditari, la càrrega d'acreditar-ne l'existència i la subsistència. I aquesta prova no s'ha produït. No consta cap element en les actuacions que permeti concloure que, malgrat haver retingut l'avi patern l'any 1976 l'import corresponent per pagar aquell deute, aquest no va arribar a ser efectivament satisfet, i que per tant continués gravant el seu patrimoni onze anys després, en el moment de la seva defunció.

Resulta, per tant, efectivament contradictori -com ho remarca amb encert la part apel·lant- que la sentència d'instància, després de reconèixer explícitament la manca de prova sobre la persistència i quantia d'aquest deute, procedeixi tot seguit a descomptar-lo igualment del cabal relicte.

Per tot el que s'ha exposat, aquest Tribunal considera que la quantitat de 97.470,96 € no pot computar-se com a passiu de l'herència a deduir del valor del cabal relicte. En conseqüència, s'estima aquest motiu del recurs, i escau excloure la quantitat de 97.470,96 € del passiu computable, amb el consegüent efecte d'incrementar en aquesta mateixa quantitat la base sobre la qual s'ha de calcular la quota legitimària reconeguda a favor de la part apel·lant.

Cinquè.- Sobre la infracció de la teoria dels actes propis. La part apel·lant sosté que la part demandada, tant en la seva contesta a la demanda com, especialment, en el tràmit de dúplica, va reconèixer expressament deure-li una quantitat determinada en concepte de llegítima -397.582,14€ en la contesta, i 451.041,38 € en la dúplica-, i que aquest reconeixement hauria d'operar com un límit mínim infranquejable, de manera que la sentència d'instància, en fixar finalment un import inferior (180.142,574 €), hauria vulnerat la doctrina dels actes propis, segons la qual ningú no pot, sense contradir la bona fe processal, desdir-se d'allò que ell mateix ha reconegut. Aquest Tribunal, com ja va fer la instància, no pot acollir aquest motiu, per les raons que tot seguit s'exposaran.

En primer lloc, i de forma preliminar convé precisar que quan una part demandada reconeix, en la seva contesta a la demanda, l'existència i la quantia d'un deute reclamat per l'actor, allò que es produeix no és un simple "acte propi" sinó la figura específica de l'aplanament i que té conseqüències jurídiques molt precises, com són vincular el jutjador a dictar sentència estimatòria de la pretensió sobre la qual el demandat s'ha aplanat, sense necessitat que aquest extrem sigui objecte de prova ni de debat ulterior.

Ara bé, perquè aquesta vinculació es produeixi, la doctrina ha exigit sempre de manera unànime que l'aplanament reuneixi determinats requisits, sense els quals la declaració del demandat no té la força vinculant que se li vol atribuir. En concret, i pel que aquí interessa, l'aplanament ha de ser pur, és a dir, no sotmès a condició ni a termini. I això és una exigència lògica perquè si el demandat condiciona el seu reconeixement a un esdeveniment futur i incert (típicament, que no aparegui durant el procés cap element que alteri la base sobre la qual reconeix el deute), llavors no hi ha, pròpiament, una declaració de voluntat definitiva i incondicionada de sotmetre's a la pretensió de l'actor, sinó una estimació provisional, feta amb la informació disponible en aquell moment, i expressament subjecta a revisió.

Doncs bé, examinant amb detall el contingut literal dels escrits de contesta i de dúplica presentats per la part demandada, resulta que aquesta mai no va efectuar una declaració pura i incondicionada de reconeixement de deute. Ben al contrari. En tots dos escrits, la part demandada va acompanyar la xifra que llavors reconeixia d'una reserva expressa, redactada en termes molt clars, segons la qual aquell import es reconeixia "sempre que" no s'acredités, al llarg del procediment, l'existència d'altres conceptes susceptibles de reduir l'import de la llegítima -fórmula que, com ho recull la mateixa sentència d'instància, es repeteix substancialment tant en la contesta com en la dúplica-.

Aquesta condició no és, com pretén fer veure la part apel·lant, una simple clàusula d'estil sense contingut real, sinó una autèntica condició en sentit tècnic-jurídic. És un esdeveniment futur i incert (l'aparició, o no, de nous elements de valoració durant la instrucció de la causa) del qual la mateixa part demandada feia dependre expressament el manteniment o la reducció de la xifra reconeguda. I això és exactament el que ha succeït. En efecte el desenvolupament del període probatori -en particular, la pràctica de la pericial judicial- ha posat de manifest que el valor real del cabal relicte era sensiblement inferior al que la mateixa part demandada havia estimat provisionalment a partir de la seva pròpia pericial de part, encara no contrastada judicialment en el moment de la contesta ni de la dúplica.

Per conseqüent, si la mateixa part demandada va condicionar expressament el seu reconeixement a la no aparició de nous elements de valoració, i aquests elements -la pericial judicial- efectivament han aparegut i han donat lloc a un resultat diferent de l'inicialment estimat, no es pot parlar, en cap cas, d'un aplanament pur en el sentit tècnic exigit per la doctrina, ja que precisament falta l'element d'incondicionalitat que la figura reclama. Dit d'una altra manera la part demandada no s'ha "desdit" arbitràriament d'allò que havia reconegut sense causa justificada -cosa que sí que constituiria una infracció dels seus propis actes-, sinó que s'ha limitat a fer efectiva la reserva que ella mateixa havia formulat des del primer moment, i que la part actora coneixia perfectament des que va rebre la contesta a la demanda.

L'apel·lant ha insistit igualment dient que la reserva formulada per la part demandada només permetria una reducció de l'import reconegut si apareixien "nous conceptes" -és a dir, nous béns o noves partides no considerades inicialment-, però no si el que succeeix és, simplement, que la pericial judicial conclou que els béns ja coneguts valen menys del que la part demandada havia estimat provisionalment a partir de la seva pròpia pericial de part. Però aquesta interpretació no pot tenir acollida. La fórmula emprada per la part demandada, tant en la contesta com en la dúplica, es referia genèricament a "l'existència d'altres conceptes susceptibles de reduir l'import de la llegítima", sense distingir ni limitar aquesta reserva als supòsits en què apareguessin nous béns, i sense excloure'n, per tant, els supòsits en què la valoració econòmica dels béns ja coneguts -que és, en definitiva, també un "concepte susceptible de reduir l'import de la llegítima"- resultés finalment inferior a l'inicialment considerada. Interpretar la reserva de manera tan restrictiva com pretén la part apel·lant suposaria buidar-la pràcticament de contingut, ja que la reducció més probable i previsible en aquesta mena de litigis -on la controvèrsia gira, precisament, entorn de la valoració pericial dels immobles- no acostuma a provenir de l'aparició de béns nous, sinó, com ha succeït en el cas d'autes, de la determinació judicial, mitjançant prova pericial contradictòria, del valor real dels béns ja identificats des de l'inici.

En definitiva, la valoració pericial judicial, en la mesura que ha determinat que el valor real del patrimoni relicte era inferior al que la part demandada havia pres com a referència provisional en els seus escrits d'al·legacions, constitueix, exactament, l'esdeveniment que la mateixa part demandada havia previst i reservat com a causa legítima de reducció de l'import inicialment ofert. No hi ha, per tant, cap infracció de la doctrina dels actes propis, sinó l'estricta aplicació d'una condició que la part demandada havia formulat des del primer moment processal, amb ple coneixement de la part demandant.

Per tot el que s'ha exposat, s'ha de confirmar íntegrament el raonament de la instància i doncs que el reconeixement de deute efectuat per la part demandada, tant en la contesta com en la dúplica, no reuneix els requisits que la doctrina exigeix per qualificar-lo d'aplanament -en particular, la puresa i incondicionalitat de la declaració de voluntat-, atès que va quedar, en tots dos escrits, expressament subjecte a la reserva que, al llarg del procediment, no s'acredités l'existència d'altres conceptes susceptibles de reduir l'import inicialment estimat. I havent-se acreditat, precisament mitjançant la pericial judicial practicada amb totes les garanties contradictòries, que el valor real del cabal relicte -i, en conseqüència, l'import de la llegítima que se'n deriva- era inferior a l'inicialment estimat per la pròpia part demandada a partir de la seva pericial de part encara no contrastada, no es dona la infracció dels actes propis que denuncia la part apel·lant, sinó, ben al contrari, l'estricta i coherent aplicació de la reserva formulada des de l'inici del litigi. Aquest motiu del recurs, en conseqüència, s'ha de desestimar.

Sisè.- Sobre les costes processals de la instància.

Havent-se estimat la demanda de manera parcial resultava efectivament d'aplicació l' article 350.2 del CPC , que en aquests supòsits no imposa condemna en costes a cap de les parts, sense que s'apreciï en el comportament processal de cap de les parts la temeritat que permetria excepcionar aquesta regla general.

Setè.- Recàlcul complet de la quota legitimària

Abans d'exposar el recàlcul, cal recordar que la sentència d'instància, en la seva redacció original, va cometre un error aritmètic en la base de càlcul: va partir de la xifra de 3.049.948,94 € per aplicar-hi la deducció del passiu, quan la suma correcta del valor dels immobles (2.389.519,92 €) més els saldos bancaris (708.510 €) ascendeix, en realitat, a 3.098.029,92 euros. Aquest error va ser advertit i corregit mitjançant l'Aute d'aclariment de 26/11/2025, tal com la mateixa part apel·lada reconeix expressament en el seu escrit d'al·legacions a l'apel·lació.

Per tant, el punt de partida correcte ha de ser necessàriament la xifra de 3.098.029,92 €.

Doncs bé, partint d'aquí s'ha de recordar que el cabal relicte es compon de dues partides que, com s'ha exposat en els fonaments precedents, resten confirmades sense alteració, això és el valor dels immobles de ADR000 a l'any 1987, segons la pericial judicial amb la correcció ja efectuada respecte de la unitat "Terra de Brossós" " és de 2.389.519,92 €, i els saldos i dipòsits bancaris dipositats a ANDBANC de 708.510 €. La suma d'ambdues partides dona un cabal relicte de 3.098.029,92 €. Aquesta xifra no es veu alterada per cap altre motiu del recurs, atès que es confirma la pericial judicial com a base de valoració dels immobles i es desestima la inclusió de l' ADR001 en el cabal relicte.

Contràriament i aquí sí a diferència del criteri seguit per la instància no procedeix cap deducció en concepte de passiu. El cabal relicte net coincideix, doncs, amb el cabal relicte brut: 3.098.029,92 €.

Pel que aplicant el percentatge del 6,25% sobre aquesta base de 3.098.029,92 €, s'obté la quantitat de 193.626,87 €.

D'aquesta quantitat s'ha de deduir l'import ja percebut per la part demandant en concepte d'avançament a compte de llegítima, degudament acreditat en 730.000 pessetes, equivalent a 4.387,30 €.

Pel que practicada aquesta deducció en resulta la quantitat final de 189.239,57 € en concepte de suplement de llegítima que correspon reconèixer a la Sra. Inés Aquesta quantitat s'ha d'incrementar amb els interessos legals a comptar des de la data de defunció de l'avi patern, el 16/07/1987, i fins al pagament efectiu, tal com confirma, sense alteració, el pronunciament corresponent de la sentència d'instància, no combatut en aquest punt.

L'estimació del recurs d'apel·lació articulat comportarà que no s'hagi d'efectuar especial condemna en costes ( art. 354.2 del CPC ), inclosos honoraris d'advocat i de procurador.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. Inés contra la Sentència núm. 88/2025, de 24/09/2025, dictada pel Tribunal de Batlles, rectificada per Aute d'aclariment de 26/11/2025, exclusivament pel que fa al motiu relatiu a la deducció, en concepte de passiu hereditari, de la quantitat de 97.470,96 €, i desestimar el recurs en tots els altres motius formulats.

SEGON.- Revocar parcialment la Sentència apel·lada únicament en aquest extrem, i, en conseqüència, fixar el suplement de llegítima reconegut a favor de la Sra. Inés en la quantitat de 189.239,57 €, en lloc de la quantitat fixada en la resolució d'instància. Aquesta quantitat s'incrementarà amb els interessos legals a comptar de la data de defunció de l'avi patern, el 16/07/1987, i fins a la seva completa liquidació.

TERCER.- No escau fer especial condemna en costes en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.