Existència de relació laboral en l'àmbit del servei domèstic. Càrrega de la prova i presumpció de laboralitat: desplaçament sobre el beneficiari de la prestació de la càrrega d'acreditar la causa gratuïta. Retribució en espècie (allotjament i manutenció) i principi de primacia de la realitat. Plena cognició i revisió de la valoració de la prova en apel·lació. Acomiadament injustificat i fet en forma indeguda. Hores extraordinàries: càrrega de la prova de l'extensió quantitativa de la prestació. Costes.

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000117/2026

ORIGEN: 4000131/2025 - 0

NIG: 5300542120250000792

SENTÈNCIA 000102-2026 DE 13/09/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 13/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000117/2025

NIG : 5300542120250000792

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00102

SENTÈNCIA 000102/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Denis

Advocat: Sr. Carles -

Apel·lat: Sra. Rui

Representant: Sra. Enriqueta

Advocat: Sr. Faustí

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Existència de relació laboral en l'àmbit del servei domèstic. Càrrega de la prova i presumpció de laboralitat: desplaçament sobre el beneficiari de la prestació de la càrrega d'acreditar la causa gratuïta. Retribució en espècie (allotjament i manutenció) i principi de primacia de la realitat. Plena cognició i revisió de la valoració de la prova en apel·lació. Acomiadament injustificat i fet en forma indeguda. Hores extraordinàries: càrrega de la prova de l'extensió quantitativa de la prestació. Costes.

Andorra la Vella, a 13 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 16 d'abril del 2025, la representació lletrada de la Sra. Denis va formular demanda laboral contra la Sra. Rui, en reclamació d'indemnització per acomiadament injustificat i fet en forma indeguda, en reclamació de quantitats i en reclamació de retorn de documentació, demanant es dictés Sentència declarant que l'acomiadament de la Sra. Denis havia estat injustificat i fet de forma indeguda i que els conceptes retributius pendents de cotitzar importaven la quantitat bruta de 12.914,70 €, establint l'obligació de la Sra. Rui de cotitzar dita quantitat davant la CASS, prèvia realització dels tràmits d'alta i baixa de la treballadora, i de retornar a la Sra. Denis el seu document d'identitat colombià; i que es condemnés la Sra. Rui a pagar a la Sra. Denis la suma neta de 10.989,94 €, incrementada amb els interessos al tipus legal des de la data de la contesta a la demanda i fins al seu total pagament.

La quantitat neta reclamada es desglossava en 3.892,05 € en concepte de salaris pendents, 226,12 € en concepte de preavís, 440,47 € en concepte d'indemnització, 253,71 € en concepte de vacances pendents i 6.177,59 € en concepte d'hores extraordinàries.

2.- En data 12 de juny del 2025, la representació processal de la Sra. Rui va contestar la demanda, va formular excepció de falta d'acció i dret i va interessar la desestimació de la demanda.

3.- En data 18 de desembre del 2025 es va celebrar la vista oral del judici. A l'inici de l'acte, la part agent va proposar diversa documentació addicional en resposta a les al·legacions de la contesta; la Sra. Batlle en va inadmetre una part per raons de preclusió, a l'empara dels articles 121.2 i 125 del Codi de procediment civil , i les parts van formular conclusions orals. No havent fet ús les parts de la facultat processal prevista a l' article 244.5 del Codi de procediment civil en relació amb la complementació per escrit de les conclusions formulades verbalment, el procés va quedar vist per a sentència.

4.- Seguit el procediment pels seus tràmits, l'Hble. Batlle va dictar, en data 17 d'abril del 2026, la Sentència núm. 22/2026, amb la següent part decisòria:

"Primer.- Desestimar en tots els seus termes la demanda formulada per la Sra. Denis contra la Sra. Rui.

Segon.- Fer imposició a la part demandant del pagament de les costes processals ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procuradora a acreditar en període d'execució de la present resolució judicial.

Tercer.- Notificar la present resolució a les parts."

5.- En data 8 de maig del 2026, la representació processal de la Sra. Denis va interposar, a l'empara dels articles 329 i 334 del Codi de procediment civil , recurs d'apel·lació contra la sentència esmentada, sol·licitant la seva revocació i que en el seu lloc es dicti Sentència acollint íntegrament les pretensions articulades en el seu escrit rector. El recurs es sustenta exclusivament en un pretès error en la valoració de la prova, concretament es sosté que la sentència no justificava per què les declaracions de la testimoni Sra. Carina i del testimoni Sr. Antoni- que situen la demandant prestant serveis per compte de la defenent - no poden prevaldre davant de la declaració de la Sra. Patrícia, i sosté que el contingut d'aquelles declaracions ha estat recollit de manera inexacta: el Sr. Antoni hauria manifestat haver vist la demandant planxant en diverses ocasions, i no en una de sola, i la Sra. Carina hauria presenciat trucades de la defenent requerint la presència de la demandant al seu domicili -en una ocasió, durant les festes de Nadal, per lliurar-li un sobre amb diners-, així com el trasllat de la demandant al domicili de la mateixa testimoni per part del Servei de Policia.

En segon lloc, al·lega que és inexacta l'afirmació de la sentència segons la qual la Sra. Patrícia hauria presenciat directament la relació entre les parts litigants, atès que la mateixa testimoni va manifestar reiteradament, en la seva declaració, que desconeixia quina havia estat aquella relació, amb cita dels passatges corresponents de l'enregistrament de la vista; i que tampoc no és cert que la seva declaració contradigui la tesi de la demandant, ja que la testimoni va declarar que va fer venir la demandant a Andorra perquè la defenent li havia demanat una persona que l'ajudés durant dues setmanes per raons mèdiques, va manifestar literalment que "la traje porque estaba todavía vigente su pasaporte y se iba a ganar dos semanas de trabajo", i va confirmar que la mateixa demandant li havia dit que treballava per a la defenent.

En tercer lloc, sosté que la declaració de la Sra. Pilar confirma la residència de la demandant al domicili de la defenent i la realització de tasques domèstiques per part seva; qüestiona la credibilitat de l'explicació segons la qual aquestes tasques es feien com a agraïment; i posa en relleu que tant la declaració jurada d'aquesta testimoni com la del fill major d'edat de la defenent neguen espontàniament que la demandant s'ocupés del fill menor, reconeixent la segona que no se n'ocupava "de manera exclusiva".

En quart lloc, al·lega que la declaració de la gestora, Sra. Encarnació, presenta contradiccions amb la prova documental aportada (document núm. 7) i canvis de versió, i que la seva manifestació segons la qual la demandant no va lliurar la documentació requerida "ni a mi ni a la Sra. Rui" només cobra sentit si la persona que volia contractar la demandant era la mateixa defenent.

D'altra part, sosté que del conjunt de la prova practicada resulta acreditada la relació laboral entre les parts, atesos, entre d'altres, els indicis següents: la manca de versemblança d'un acolliment merament humanitari, durant tres mesos, d'una persona desconeguda en un habitatge on residia un menor de cinc anys; la realització acreditada de tasques domèstiques i de cura del menor; els requeriments telefònics de la defenent perquè la demandant tornés al domicili; el lliurament d'un sobre amb diners; les gestions efectuades per a la seva contractació; i la corroboració de la seva versió per tres testimonis. Afegeix que, en tot cas, l' article 2 de la Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals , només exclou del seu àmbit d'aplicació el treball amistós d'una durada inferior a dos dies laborables.

En darrer terme, al·lega que, en cas de revocació de la sentència, escau la condemna al pagament de la totalitat dels conceptes reclamats en la demanda, atès que la part defenent mai no els va discutir en la primera instància.

6.- La representació processal de la Sra. Rui va presentar escrit de contesta i oposició al recurs d'apel·lació, datat el 4 de juny del 2026, demanant la seva desestimació amb confirmació íntegra de la Sentència dictada, pels següents motius.

En primer lloc, sosté que la prova no ha estat valorada erròniament, atès que no existeix cap prova o evidència que permeti acreditar l'existència de la relació laboral al·legada.

En segon lloc, al·lega que darrere de la present acció hi ha la influència directa del Sr. Antoni, exmarit de la defenent, amb qui manté un conflicte personal derivat del procés de separació i divorci; que no és casual que hagi comparegut com a testimoni ni que hagi quedat acreditat que mantenia comunicacions amb la demandant abans de l'inici del procediment; i que la seva declaració no hauria estat sinó un intent de traslladar al present procés les discrepàncies derivades d'aquell conflicte.

En tercer lloc, sosté que de les declaracions testificals practicades no es desprèn cap relació laboral: la Sra. Patrícia va manifestar que desconeixia si la demandant havia arribat efectivament a treballar per a la defenent; la Sra. Carina i el Sr. Antoni van reconèixer que no van presenciar personalment els fets relatats i que el seu coneixement provenia exclusivament de referències de terceres persones; la Sra. Pilar, que residia permanentment al domicili, va negar categòricament que la demandant treballés per a la defenent, tot indicant que totes les persones que hi convivien col·laboraven en les feines domèstiques; i la Sra. Encarnació es va limitar a constatar una contractació frustrada, per manca de documentació, per part de la parella de la defenent.

En quart lloc, al·lega la manca de qualsevol element objectiu de corroboració de la relació laboral al·legada - missatges relatius a encàrrecs de feina, registres de comunicacions, justificants de transferències, rebuts, fotografies o vídeos -, així com la manca d'acreditació dels seus elements essencials, la dependència, l'alienitat i la contraprestació econòmica, de manera que la prova practicada resulta insuficient per desvirtuar les conclusions de la sentència recorreguda, fonamentada en una valoració raonada i ajustada al material probatori.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Denis contra la Sentència núm. 22/2026 dictada per l'Hble. Batlle titular de la Secció Civil 4, en data 17 d'abril del 2026, que va desestimar íntegrament la demanda laboral formulada contra la Sra. Rui i va imposar les costes processals a la part agent.

L'objecte del recurs se circumscriu a determinar si la prova practicada en la primera instància va ser valorada de manera errònia en concloure que no restava acreditada l'existència d'una relació laboral entre les parts litigants. De la resposta que es doni a aquesta qüestió en depèn, en un segon terme, l'examen de les pretensions de condemna formulades en la demanda (declaració del caràcter injustificat i fet en forma indeguda de l'acomiadament, condemna al pagament de la suma neta de 10.989,94 € amb els interessos legals, i obligació de cotitzar davant la CASS els conceptes retributius corresponents), que la part apel·lant reprodueix en el suplico del seu recurs.

Ha quedat ferm, en canvi, i resta fora de l'àmbit de revisió d'aquesta alçada, el pronunciament desestimatori de la pretensió de retorn del document d'identitat colombià de la demandant, atès que la part apel·lant no l'ha reproduïda en el suplico del recurs ni ha articulat cap motiu d'impugnació al respecte.

Segon. Sobre l'abast de la revisió de la valoració de la prova en seu d'apel·lació.

Tal com aquesta Sala ha ressaltat en altres ocasions, el recurs d'apel·lació, configurat als articles 329 i següents del Codi de procediment civil com un recurs ordinari, transfereix al tribunal de segona instància la plena cognició del litigi, tant pel que fa a les qüestions de fet com pel que fa a les de dret, dins dels límits fixats pels escrits de les parts (tantum devolutum quantum appellatum).

Aquesta plenitud de cognició comporta que la Sala pugui revisar íntegrament la valoració de la prova efectuada en la primera instància i, si escau, substituir-la per la seva pròpia apreciació, sense que la immediació de què va gaudir el jutjador a quo constitueixi un límit a aquesta facultat revisora, amb el benentès que la Sala disposa de l'enregistrament íntegre de la vista oral celebrada el 18 de desembre del 2025, que la situa en condicions plenament equivalents per apreciar el contingut i el sentit de les declaracions que s'hi van practicar.

En exercici d'aquesta plena facultat revisora, la Sala ha examinat l'enregistrament de la vista i la documentació obrant en les actuacions, i procedeix tot seguit a valorar novament, de manera conjunta i global, el material probatori, en el marc del motiu articulat per la part apel·lant.

Tercer.- La càrrega de la prova de l'existència de la relació laboral i la presumpció de laboralitat.

Els litigis en què es qüestiona l'existència mateixa d'una relació laboral s'han plantejat en diverses ocasions davant d'aquesta jurisdicció, amb una especial incidència en els sectors del servei domèstic i de la cura de persones. No perquè aquestes activitats es desenvolupin ordinàriament al marge de la legalitat atès que la immensa majoria de les relacions laborals d'aquest àmbit es constitueixen i s'executen amb ple respecte a la normativa aplicable, sinó perquè les característiques pròpies d'aquestes prestacions poden afavorir, més que en altres sectors, l'aparició de situacions d'informalitat que dificulten extraordinàriament la seva acreditació judicial. En efecte, es tracta de serveis que es desenvolupen habitualment dins l'àmbit privat del domicili de l'ocupador, al marge de la presència de tercers i sense els mecanismes de control que acostumen a existir en altres entorns laborals. Aquesta singularitat fa que, quan la relació no ha estat degudament formalitzada, la prova de la seva existència presenti unes dificultats singulars perquè en aquests malaurats casos, no existeix contracte escrit, no s'ha tramitat l'alta a la Caixa Andorrana de Seguretat Social, la retribució es satisfà en espècie o en metàl·lic sense suport documental, amb el benentès que en aquests casos específics, la persona treballadora es troba en una situació de vulnerabilitat que dificulta la conservació o preconstitució de proves.

Aquestes circumstàncies no poden conduir a rebaixar l'estàndard probatori exigible ni a dispensar la part que reclama de la càrrega d'acreditar els fets constitutius de la seva pretensió, però tampoc no poden ser ignorades en el moment de determinar quins mitjans de prova resulten raonablement exigibles ni en valorar la força dels indicis disponibles.

En aquests supòsits, la càrrega de la prova no es pot configurar, doncs, d'una manera abstracta i desconnectada de la realitat material en què els fets s'han produït: la seva aplicació ha de respondre a criteris de raonabilitat, de disponibilitat i de facilitat probatòries, i ha d'evitar que la part que es trobava en millor posició per documentar la relació pugui obtenir un avantatge processal de la manca de formalització que li era legalment exigible. En aquest context cal admetre amb caràcter general que si bé correspon a la persona que defensa l'existència d'una relació laboral la justificació dels fets que la sustenten, una volta s'admet o resta acreditat que aquesta persona desenvolupa una activitat, fins i tot mínima, per compte d'una altra, es desplaça sobre la beneficiària de la prestació la càrrega d'acreditar que aquella activitat obeeix a una causa de liberalitat deslligada del contracte de treball; i, en cas contrari, s'ha de presumir que la prestació és de naturalesa laboral.

Aquesta conseqüència no comporta una inversió indeguda de la càrrega de la prova. Respon a la distinció elemental entre els fets constitutius de la pretensió i els fets impeditius o excloents que s'hi oposen. Acreditada una prestació personal desenvolupada en benefici d'una altra persona, la invocació d'una causa gratuïta constitueix una explicació alternativa destinada a excloure'n la qualificació laboral i, com a tal, ha de ser provada per qui la formula. La liberalitat no es presumeix, especialment quan l'activitat desplegada presenta una utilitat efectiva per al seu beneficiari i es prolonga més enllà d'una intervenció merament ocasional.

No és suficient, per tant, negar la relació laboral o atribuir a la prestació una determinada denominació. Cal que aquesta negativa es trobi sostinguda per dades objectives que permetin explicar racionalment la gratuïtat de la prestació, com ara l'existència d'un vincle familiar o d'amistat anterior, el caràcter espontani i esporàdic de l'activitat, la manca de direcció o d'organització aliena, l'absència d'una utilitat patrimonial apreciable o qualsevol altra circumstància que, segons el curs ordinari de les coses, resulti compatible amb una veritable causa de liberalitat.

Aquesta aproximació és particularment necessària en els supòsits en què la persona que presta els serveis resideix al domicili del beneficiari i rep allotjament o manutenció. Aquestes prestacions poden obeir, certament, a raons d'hospitalitat o d'ajuda desinteressada. Tanmateix, també poden constituir, totalment o parcialment, una contraprestació en espècie. La seva naturalesa no es pot determinar de manera aïllada ni atenent exclusivament a la qualificació que una de les parts els atribueixi, sinó a partir de la seva connexió amb la resta de les circumstàncies acreditades: l'origen del contacte entre les parts, la durada de la convivència, la regularitat de les tasques, la utilitat obtinguda pel titular del domicili, l'existència d'instruccions i la presència o absència d'un vincle personal previ que expliqui la liberalitat.

Per tant, en els litigis sobre l'existència d'una relació laboral, la càrrega de la prova s'ha d'articular de manera successiva. En un primer moment, correspon a qui afirma la laboralitat acreditar una prestació personal real i efectiva en benefici d'altri. Una vegada establert aquest fet base, incumbeix a qui nega la naturalesa laboral de l'activitat demostrar l'existència d'una causa gratuïta o d'un altre títol jurídic incompatible amb el contracte de treball. Si aquesta explicació alternativa no resulta acreditada de manera suficient, la naturalesa de la prestació s'haurà de determinar d'acord amb el seu contingut real i amb les notes objectives que en caracteritzen l'execució.

Aquestes consideracions no constitueixen cap interpretació contra legem, sinó que deriva de la mateixa estructura de la Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals. L'article 5.1 defineix el contracte de treball com aquell pel qual una persona es compromet lliurement a prestar personalment un treball per compte d'una altra, dins el seu àmbit d'organització i direcció, mitjançant una remuneració "de qualsevol naturalesa", anomenada salari; i l'article 10.a) atribueix la condició de persona assalariada a la persona física que s'obliga lliurement a prestar un servei per compte de l'empresari, dins el seu àmbit d'organització o sota la seva direcció, a canvi d'un salari. La remuneració "de qualsevol naturalesa" -en efectiu, en espècie o mixta (article 74)- palesa la voluntat del legislador d'abastar totes les formes de contraprestació, incloses les més informals, com l'allotjament i la manutenció.

Correlativament, les exclusions de l'article 2 de la Llei tenen caràcter excepcional i taxat, i són d'interpretació restrictiva. N'és especialment il·lustrativa la del treball amistós (article 2.1.b), que el legislador ha delimitat mitjançant tres requisits cumulatius -caràcter esporàdic, absència de retribució i durada, en tot cas, inferior a dos dies laborables-: el mateix legislador ha quantificat, doncs, el llindar de tolerància de la col·laboració amistosa, de manera que, ultrapassats dos dies laborables de prestació, ni la invocació de l'amistat ni la de la gratitud no són suficients, per si soles, per excloure la laboralitat. El mateix es pot dir del treball de voluntariat social i dels treballs de bon veïnatge (article 2.1.d), referits al servei de la comunitat i no a la satisfacció de les necessitats domèstiques privades d'una llar concreta. D'acord amb les regles generals sobre la càrrega de la prova -conforme a les quals incumbeix a cada part l'acreditació dels fets que integren el supòsit de la norma l'efecte de la qual invoca: els constitutius a qui reclama, i els impeditius, extintius o excloents a qui s'hi oposa-, la concurrència dels fets que integren aquestes exclusions correspon de provar-la a qui les al·lega; i, com que la gratuïtat no es presumeix, la invocació d'un títol de liberalitat exigeix prova complida, i no la simple negació de la relació.

Aquest principi, endemés, es fonamenta en la regla de la facilitat i la disponibilitat probatòries. És l'empresari -i no la persona que treballa- qui té legalment a càrrec seu la formalització de la relació: el contracte de treball s'ha de formalitzar obligatòriament per escrit (article 5.2), la persona assalariada ha de ser afiliada i donada d'alta a la Caixa Andorrana de Seguretat Social (article 82) i el pagament del salari s'ha de documentar (article 77). Quan la relació es desenvolupa sense cap d'aquests suports, l'absència de documentació és imputable a qui tenia el deure de crear-la, i no pot convertir-se en un avantatge processal per a l'incomplidor: admetre el contrari equivaldria a permetre que hom tragués profit de la seva pròpia informalitat i a buidar d'efectivitat, precisament en els sectors més vulnerables, els mínims imperatius i irrenunciables que la Llei estableix (article 4.3).

La presumpció que el principi consagra és, òbviament, iuris tantum: el beneficiari de la prestació la pot destruir acreditant el títol gratuït -amistat o benevolença dins dels límits legals, relació familiar o de simple convivència, voluntariat- mitjançant elements objectius i concloents, com ara l'existència d'un vincle previ que expliqui la liberalitat, el caràcter espontani, esporàdic i no dirigit de la col·laboració, o l'absència de tota utilitat patrimonial apreciable per al beneficiari. Allò que no resulta suficient, però, és la mera negació de la relació, ni la simple etiqueta -"agraïment", "favor", "acolliment"- amb què es vulgui recobrir una prestació que, en la seva materialitat, reuneix les notes de l'article 5.1: la qualificació dels contractes no depèn de la denominació que les parts els donin, sinó del seu contingut real, d'acord amb el principi de primacia de la realitat, tal com es desprèn de la Recomanació núm. 198 de l'Organització Internacional del Treball, sobre la relació de treball (2006), la qual, tot i no ser vinculant per al Principat, es pot erigir en element inspirador de la doctrina de la Sala quan propugna que la determinació de l'existència d'una relació de treball es guiï principalment pels fets relatius a l'execució del treball, i no per la denominació que les parts hagin donat a la relació, i suggereix als ordenaments la consagració d'una presumpció legal de laboralitat quan concorren un o diversos indicis pertinents.

Resta per delimitar l'abast del principi. La presumpció cobreix l'existència i la naturalesa laboral de la relació -això és, la qualificació del vincle-, però no s'estén a l'extensió quantitativa de la prestació: la durada de la jornada, la realització d'hores extraordinàries o la prestació de serveis en llocs diferents dels acreditats són fets constitutius de les pretensions corresponents, la prova dels quals continua sotmesa a les regles generals i incumbeix a qui els al·lega.

Sobre aquestes bases escau examinar el motiu del recurs.

Quart. Examen del motiu únic: l'error en la valoració de la prova.

La resolució de la Batllia considera que, si bé es podia admetre que la Sra. Denis hagués col·laborat en les tasques domèstiques de la Sra. Rui i en la cura del seu fill menor, la prova practicada no permetia determinar si aquesta activitat responia a una manifestació d'agraïment per l'allotjament rebut o, per contra, a una prestació efectuada a canvi d'una contraprestació econòmica.

Aquest plantejament revela ja, en si mateix, la desviació de mètode que la part apel·lant denuncia sota la fórmula de l'error en la valoració de la prova. En admetre la col·laboració domèstica i de cura, la resolució té per admès el fet base de què parteix el fonament de dret precedent; i, un cop establert aquell fet base, el dubte sobre si l'activitat obeïa a una causa de liberalitat o a una contraprestació no es podia resoldre en perjudici de qui reclamava, sinó de qui invocava la gratuïtat, a qui incumbia acreditar-la amb elements objectius i concloents. La resolució apel·lada, en canvi, converteix aquest dubte en la raó mateixa de la desestimació i restitueix així a la treballadora una càrrega que, en aquell punt del raonament i en atenció al que hem pogut exposar en l'apartat anterior, calia considerar ja s'havia desplaçat sobre la beneficiària de la prestació.

Escau, doncs, examinar la prova practicada seguint els dos esglaons successius que el fonament anterior distingeix: en primer lloc, si resta acreditada una prestació personal real i efectiva en benefici d'altri; en segon lloc, si la defenent ha demostrat l'existència d'una causa gratuïta o d'un altre títol jurídic incompatible amb el contracte de treball.

1. Primer esglaó: la prestació personal real i efectiva en benefici d'altri.

La Sala, que ha visionat íntegrament l'enregistrament de la vista, no comparteix la lectura que del material probatori fa la resolució apel·lada, i declara provat aquest primer extrem a partir dels elements que tot seguit s'exposen, ordenats segons els criteris que el fonament anterior enuncia: l'origen del contacte entre les parts (2.1), la regularitat de les tasques (2.2), l'existència d'instruccions (2.3) i la utilitat obtinguda pel titular del domicili (2.4).

2.1 L'origen del contacte entre les parts. Revesteix una rellevància particular, en aquest punt, la declaració de la Sra. Patrícia. És cert que la testimoni va reconèixer que no havia presenciat personalment la forma concreta en què es desenvolupava quotidianament la relació entre les parts i que, pel que feia a la seva evolució posterior, només en coneixia allò que li havia estat referit; i és aquesta limitació la que la resolució apel·lada posa en relleu. Aquestes limitacions, però, no resten valor a la seva declaració respecte del fet que sí que coneixia de manera directa i immediata, que és precisament el primer dels criteris rellevants: l'origen i la finalitat inicial del contacte. La testimoni fou la persona que, a petició de la demandada, va intervenir perquè la demandant es desplacés a Andorra. Segons va declarar, la Sra. Rui li havia explicat que es trobava malalta i que necessitava una persona que l'ajudés durant aproximadament dues setmanes, raó per la qual va proposar la demandant, que aleshores es trobava a Espanya amb una autorització d'estada temporal atesa la seva nacionalitat extracomunitària, explicant a la demandant que "se iba a ganar dos semanas de trabajo"".

Aquesta referència no constitueix una mera apreciació subjectiva de la testimoni, sinó la descripció de la gestió en què va intervenir personalment. De la seva declaració es desprèn que el desplaçament de la demandant a Andorra no es va produir perquè la demandada volgués donar allotjament a una persona necessitada, sinó perquè requeria ajuda en l'àmbit domèstic durant un període inicialment limitat. La causa determinant de l'arribada fou, per tant, la prestació de serveis en benefici de la demandada.

La Sala no aprecia cap element objectiu que permeti qüestionar la credibilitat de la Sra. Patrícia. Ben al contrari, concorren diverses circumstàncies que reforcen la fiabilitat del seu testimoni. D'una banda, es tracta de l'única persona que va intervenir directament en la gènesi de la relació litigiosa, en haver posat les parts en contacte a instàncies de la demandada; la seva declaració sobre aquest punt no prové, doncs, d'informacions obtingudes posteriorment, sinó de fets en els quals va participar personalment. D'altra banda, no s'adverteix que la testimoni tingués cap interès específic a afavorir la demandant: mantenia relació amb totes dues parts i, en realitat, la seva vinculació amb la demandada apareix com a objectivament més intensa, ja que ella mateixa va explicar que aquesta recorria habitualment als seus serveis quan necessitava ajuda per a les tasques domèstiques, extrem corroborat per la Sra. Pilar, la qual, en l'enregistrament de la vista (minut 42.27), va identificar igualment la Sra. Patrícia com una de les persones que assistien la demandada en les feines de la llar. Finalment, la manera mateixa de declarar reforça la seva credibilitat: la testimoni va delimitar amb precisió l'abast del seu coneixement, va descriure únicament els fets en què havia intervingut i va reconèixer expressament que ignorava com s'havia desenvolupat posteriorment la convivència. Aquesta prudència expositiva, lluny de debilitar el seu relat, constitueix un indici de sinceritat, en la mesura que no pretén suplir amb conjectures allò que no havia percebut directament.

2.2. La regularitat de les tasques, la seva utilitat per a la titular del domicili i els precedents existents en l'àmbit de la col·laboració en les activitats domèstiques. La realització efectiva de feines domèstiques i la residència continuada de la demandant al domicili de la defenent no són extrems controvertits: els admet la mateixa resolució apel·lada i els confirma la declaració de la Sra. Pilar, que residia permanentment a l'habitatge i que, tot i sostenir la tesi del caràcter desinteressat de l'activitat (en agraïment de poder viure gratuïtament segons sosté), va reconèixer tant la convivència com la col·laboració de la demandant en les tasques de la llar. Aquesta admissió, provinent d'una testimoni proposada per la part que nega la relació, adquireix un valor particular, perquè el fet base no resulta així de la sola versió de la demandant, sinó del reconeixement de la part que l'hauria de rebatre.

La mateixa declaració de la Sra. Patrícia aporta encara un element de context rellevant. En descriure la manera com ella mateixa col·laborava amb la demandada, va explicar que aquesta la trucava quan necessitava algú per efectuar tasques domèstiques ("necesitaba alguien, me llamaba y me decía: suba hoy") i que percebia una remuneració per aquesta activitat, malgrat que no existís contracte escrit ni cap altra formalització de la relació. Aquesta forma d'atendre les necessitats de la llar no es presenta, doncs, com un fet aïllat o excepcional, sinó com una manera habitual d'actuar de la demandada, consistent a recórrer a terceres persones perquè realitzessin treballs domèstics puntuals o temporals, retribuint-les al marge de les exigències formals establertes per la normativa laboral. Aquest antecedent reforça la plausibilitat que la demandant fos requerida amb la mateixa finalitat i il·lustra, alhora, la situació d'informalitat a què es refereix el fonament anterior.

2.3. L'existència d'instruccions. També mereix valoració, en aquest tercer punt, la declaració de la Sra. Carina. Si bé aquesta testimoni mantenia un vincle amb la demandant i va reconèixer que no havia presenciat directament les tasques concretes efectuades al domicili de la defenent, va afirmar, a preguntes del lletrat de la part demandada, haver sentit com la Sra. Rui trucava la demandant perquè pugés al domicili, ja que "tenía cosas que hacer". Va afegir que aquest tipus de requeriments es van produir fins i tot el dia de Nadal, ocasió en què la defenent va trucar la demandant perquè acudís a casa seva i li va indicar que hi tenia "un sobre con dinero". La testimoni va precisar que coneixia aquests fets perquè havia sentit directament el contingut de les converses telefòniques: quant a l'existència mateixa dels requeriments -i no quant a allò que després s'esdevenia al domicili-, el seu coneixement no és, doncs, referencial, sinó fruit d'una percepció pròpia, i és només amb aquest abast delimitat que la Sala l'acull.

Aquest patró de comunicacions és difícilment compatible amb la posició d'una persona allotjada per mera liberalitat. Qui acull de manera altruista una persona no la convoca telefònicament perquè acudeixi al domicili a realitzar "coses", i encara menys en dies festius assenyalats. Aquesta mena de requeriments constitueix, en canvi, una manifestació característica de la facultat d'organització i direcció pròpia de qui rep una prestació de serveis. La referència al lliurament d'un sobre amb diners, produïda en aquest mateix context, constitueix igualment un indici rellevant de l'existència d'una retribució, almenys parcial, en metàl·lic.

2.4. Els elements mancats d'eficàcia probatòria. La manifesta animadversió envers la defenent que el Sr. Antoni va exterioritzar durant la seva declaració -en el marc del conflicte personal derivat del procés de separació i divorci que la part apel·lada posa en relleu- priva les seves apreciacions de la necessària aparença d'objectivitat. Les seves manifestacions no poden, en conseqüència, rebre una eficàcia probatòria determinant en un sentit ni en un altre, i la Sala prescindeix d'aquest testimoni en la formació de la seva convicció. Per aquesta mateixa raó resta sense objecte el retret que el recurs adreça a la resolució apel·lada per haver recollit de manera inexacta el contingut d'aquella declaració. Tampoc no aporta res de decisiu la declaració de la gestora, Sra. Encarnació, invocada per ambdues parts en sentits oposats: sigui quina sigui la lectura que se'n faci, es limita a constatar una contractació que no va arribar a formalitzar-se per manca de documentació, de manera que ni acredita per si sola el fet base ni, atesa la resta del material probatori, permet excloure'l.

2.5. Conclusió del primer esglaó. Dels elements anteriors, valorats de manera conjunta i no aïllada, resulta acreditat que la Sra. Denis va desenvolupar una prestació personal real i efectiva -tasques domèstiques- en benefici de la Sra. Rui, al domicili d'aquesta, iniciada a instàncies seves i amb la finalitat expressa d'obtenir aquella ajuda. Amb això queda establert el fet base i, per aplicació del fonament anterior, es desplaça sobre la defenent la càrrega d'acreditar que aquella activitat obeïa a una causa de liberalitat deslligada del contracte de treball.

2. Segon esglaó: l'explicació alternativa de causa gratuïta.

La defenent oposa al fet base una explicació de liberalitat: la demandant hauria estat acollida per compassió i hauria col·laborat en les feines de la llar en senyal d'agraïment per l'allotjament rebut. Aquesta explicació, tanmateix, no ha estat sostinguda per cap dels elements objectius que, segons el fonament anterior, en podrien acreditar la realitat; ans al contrari, la prova practicada els exclou un per un.

3.1. El vincle previ que expliqui la liberalitat. No n'hi ha cap. La demandant i la defenent no es coneixien abans que la Sra. Patrícia les posés en contacte, ni les unia cap relació familiar o d'amistat ni cap altre element que permetés justificar causalment l'actitud altruista que es presenta. I la necessitat que la defenent va expressar a la testimoni no consistia a donar allotjament a una persona desemparada, sinó a trobar algú que l'ajudés a casa mentre es trobava malalta. Si la finalitat hagués estat simplement acollir una persona sense recursos, no s'explica per què la defenent va demanar expressament que li trobessin algú que l'ajudés.

3.2. El caràcter espontani i esporàdic de la col·laboració. Tampoc no concorre. La prestació no fou fruit d'un impuls ocasional, sinó de la gestió deliberada que la defenent mateixa va promoure, i es va prolongar durant aproximadament tres mesos, molt més enllà de les dues setmanes inicialment previstes. Aquesta prolongació no desmenteix la naturalesa laboral de la relació: en posa de manifest la continuïtat de la necessitat de serveis que l'havia originada, sense que la defenent hagi al·legat -i encara menys acreditat- cap circumstància sobrevinguda que hagués transformat, a partir d'un moment determinat, el títol en virtut del qual la demandant romania al domicili.

3.3. La manca de direcció o d'organització aliena. Queda desmentida pels requeriments telefònics acreditats, que revelen que era la defenent qui determinava quan la demandant havia d'acudir al domicili i què hi havia de fer, fins i tot en dia festiu. La col·laboració no era, doncs, ni lliure en el seu ritme ni indeterminada en el seu contingut.

3.4. L'absència d'utilitat patrimonial apreciable per a la beneficiària. És l'element que la tesi de la liberalitat fa més difícil de sostenir. Mantenir durant tres mesos una persona aliena al nucli familiar comporta despeses de manutenció, cessió d'espais, alteracions de la intimitat i modificacions apreciables en l'organització quotidiana de la llar. No resulta conforme amb les pautes ordinàries del comportament humà que una persona assumeixi aquestes càrregues de manera prolongada, per pura compassió i sense cap contrapartida, respecte d'una desconeguda, i encara menys en un habitatge on convivia un fill de cinc anys. Una acollida estrictament humanitària pot respondre a una necessitat urgent i transitòria o a l'existència de llaços previs d'afecte, amistat o solidaritat; cap d'aquestes circumstàncies no concorria aquí. La contrapartida que explica racionalment la situació és, precisament, la prestació de serveis domèstics i de cura que la defenent havia requerit des de l'inici.

3.5. L'"agraïment" com a etiqueta. L'explicació de l'allotjament com a recompensa o agraïment per l'ajuda rebuda no exclou la laboralitat, sinó que en confirma l'existència. Si l'allotjament i la manutenció es proporcionaven perquè la demandant col·laborava en les tasques de la llar i en la cura del menor, aquests avantatges no constituïen una liberalitat desvinculada de l'activitat prestada, sinó una contraprestació en espècie causalment lligada als serveis desenvolupats: la noció mateixa d'agraïment que s'invoca pressuposa la reciprocitat entre allò que es dona i allò que es rep. Es tracta, doncs, del supòsit que el fonament anterior descarta expressament, el de la simple etiqueta amb què es vol recobrir una prestació que, en la seva materialitat, reuneix les notes de l' article 5.1 de la Llei 31/2018 .

3.6. La declaració de la Sra. Pilar. L'únic element que sosté positivament la tesi de la gratuïtat és la declaració d'aquesta testimoni, que ha de ser valorada amb la cautela ja assenyalada pel Tribunal a quo. La testimoni manté una relació d'amistat estreta tant amb la defenent com amb la mare d'aquesta i, a més, consta censada als domicilis de la Sra. Rui, tant en el que ocupava en el moment dels fets com en el que té actualment a Arinsal. Aquestes circumstàncies revelen una vinculació personal particularment intensa, que obliga a ponderar-ne prudentment les afirmacions. Cal afegir que la seva declaració no aporta cap dada objectiva que expliqui la gratuïtat, sinó una qualificació -que totes les persones que convivien al domicili col·laboraven en les feines domèstiques- que no és sinó la denominació que la part li atribueix. I, com s'ha exposat, la qualificació no depèn de la denominació, sinó del contingut real de la prestació. Aquesta declaració no pot, doncs, prevaler, per si sola, sobre els elements objectius i concordants que resulten de la resta de la prova.

Quant a les declaracions manuscrites aportades com a prova documental amb l'escrit de contesta, el seu valor probatori és nul. Malgrat la seva forma escrita, el seu contingut és materialment testifical, ja que recull apreciacions personals de tercers sobre la relació entre les parts. Com que els seus autors no van comparèixer per ratificar-les ni sotmetre's a interrogatori, no fou possible contrastar la font del seu coneixement, la seva imparcialitat ni la fiabilitat de les afirmacions efectuades. En conseqüència, aquests escrits no poden suplir la prova testifical ni fonamentar cap conclusió fàctica.

La defenent no ha acreditat, per tant, cap causa gratuïta ni cap altre títol jurídic incompatible amb el contracte de treball. Ni tan sols ha intentat fer-ho amb elements objectius: la seva estratègia es va limitar a la negació radical de la relació, que és precisament allò que el fonament anterior declara insuficient, i a l'oferiment d'una explicació -l'agraïment- que, lluny d'excloure la reciprocitat, la pressuposa. A això s'afegeix que la manca de tot suport documental de la relació és imputable a qui tenia el deure legal de crear-lo, i no li pot procurar un avantatge processal.

4. Conclusió i delimitació.

El motiu únic del recurs ha de ser acollit. La valoració probatòria efectuada en la sentència apel·lada no pondera adequadament l'origen de la relació, la forma en què la defenent atenia habitualment les seves necessitats domèstiques, els requeriments efectuats a la demandant, els indicis de lliuraments dineraris ni la prolongació de la convivència durant tres mesos; i, sobretot, resol en perjudici de la treballadora un dubte que, establert el fet base, havia de resoldre's en perjudici de qui invocava la gratuïtat. En aplicació dels principis exposats en el fonament de dret tercer, la relació entre les parts s'ha de qualificar, per tant, com a laboral.

Aquesta conclusió abasta l'existència i la naturalesa de la relació, i no s'estén -tal com el fonament anterior precisa en delimitar l'abast del principi- a l'extensió quantitativa de la prestació, qüestió que serà examinada, amb subjecció a les regles generals sobre la càrrega de la prova, en tractar les conseqüències econòmiques de la declaració.

Cinquè. La qualificació jurídica de la relació.

L'acord així inferit -allotjament i manutenció oferts per la defenent com a contrapartida del desenvolupament, per la demandant, d'una activitat domèstica per compte seu i al seu domicili -integra tots els elements del contracte de treball definit a l' article 5.1 de la Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals : prestació personal i voluntària d'un treball per compte d'una altra persona, dins del seu àmbit d'organització i direcció, mitjançant una remuneració "de qualsevol naturalesa". La remuneració en espècie -allotjament i manutenció -és apta, per expressa previsió legal, per integrar la nota retributiva, sens perjudici del dret de la treballadora a percebre, com a mínim, el salari mínim interprofessional en els termes que després es diran, i sens perjudici dels indicis de retribució parcial en metàl·lic que s'han exposat. La demandant tenia, doncs, la condició de persona assalariada en el sentit de l'article 10.a) de la mateixa Llei, com a empleada domèstica.

No concorre cap de les exclusions de l'article 2 de la Llei. En particular, l'exclusió del treball amistós (article 2.1.b) exigeix, cumulativament, que es realitzi de forma esporàdica, sense retribució i, en tot cas, per una durada inferior a dos dies laborables, requisits que una prestació continuada durant uns tres mesos, retribuïda si més no en espècie, no compleix de cap manera. Tampoc no es tracta de treball de voluntariat social ni de bon veïnatge (article 2.1.d). I si algun dubte subsistís sobre la qualificació, s'hauria de resoldre, per manament de l'article 4.3 de la mateixa Llei, d'acord amb el principi in dubio pro operario; per bé que, en realitat, no cal recórrer-hi, perquè la valoració conjunta de la prova condueix positivament a la qualificació laboral.

La relació, mancada de forma escrita per causa imputable a l'empresària, es va desenvolupar des del 18 de novembre del 2024 i durant un període aproximat de tres mesos, en règim de servei domèstic amb residència de la treballadora al mateix lloc de la prestació.

Sisè. L'extinció de la relació laboral.

La relació es va extingir per decisió unilateral de l'empresària, de manera abrupta i sense observança de cap formalitat: no consta cap comunicació escrita, cap preavís, cap al·legació de causa ni cap liquidació. La defenent, coherentment amb la seva posició de negació radical de la relació, no ha al·legat ni provat cap causa d'acomiadament ni el compliment de les formalitats que exigeixen els articles 84 a 88 de la Llei 31/2018 . En aquestes condicions, l'acomiadament ha de ser qualificat d'injustificat i fet en forma indeguda, amb el dret consegüent de la treballadora a la indemnització prevista a l'article 92.1 de la mateixa Llei, tal com es postulava en la demanda.

Setè. Les conseqüències econòmiques.

1. Salaris, preavís, indemnització i vacances. Les quantitats reclamades per aquests conceptes -3.892,05 € per salaris pendents, 226,12 € per manca de preavís, 440,47 € en concepte d'indemnització i 253,71 € per vacances no gaudides -es van calcular prenent com a referència el salari mínim interprofessional vigent (1.376,27 € mensuals l'any 2024 i 1.447,33 € mensuals l'any 2025), aplicable com a base interpretativa no obstant el pacte verbal de 900 € al·legat ( articles 3 i 73 de la Llei 31/2018 ), els pagaments parcials rebuts els mesos de novembre i desembre del 2024, la durada de la relació i el règim de vacances de l'article 63.2 de la mateixa Llei -trenta dies naturals per any, en proporció al temps treballat: 7,5 dies per tres mesos, dels quals la treballadora en va gaudir tres. L'estratègia de defensa es va limitar a la negació radical de la relació, sense qüestionar de manera específica els paràmetres ni l'aritmètica d'aquests càlculs, que la Sala considera, a més, ajustats als mòduls legals. Escau, doncs, condemnar la defenent al pagament de la suma neta de 4.812,35 €.

2. Hores extraordinàries. Mereix un tractament diferent la reclamació de 6.177,59 € per hores extraordinàries. El fet constitutiu d'aquesta pretensió -una jornada diària de les 7 del matí a les 10 de la nit, sis dies per setmana, amb serveis addicionals en un despatx d'Andorra la Vella i en un xalet d'Arinsal -és justament un dels extrems controvertits i no compta amb cap prova directa: cap testimoni no ha declarat haver presenciat personalment serveis de la demandant al despatx ni al xalet, ni tan sols se'n van identificar les adreces, i l'horari al domicili descansa exclusivament en el relat de la mateixa demandant, que no ha declarat a la vista. Les úniques referències als "altres llocs" de prestació de serveis són, d'una banda, la de la Sra. Carina -de referència, i que els situa en l'òrbita de la defenent -i, de l'altra, la de la Sra. Pilar, dues versions mútuament incompatibles que no permeten fixar amb la precisió exigible ni el lloc, ni l'horari, ni la naturalesa d'aquesta pretesa prestació addicional. Tampoc no pot tenir-se en compte, per manca de suport probatori formal, la referència que la part agent fa, en tràmit de conclusions, a determinats pagaments parcials que la demandant hauria reconegut, atès que no prové de cap declaració practicada seguint les formalitats previstes en l' art. 203 del CPC ni de cap document admès a les actuacions. Com s'ha precisat al fonament de dret tercer, la presumpció de laboralitat cobreix l'existència i la naturalesa de la relació, però no s'estén a l'extensió quantitativa de la prestació, la prova de la qual segueix les regles generals. L'argument de la part apel·lant segons el qual la defenent mai no va discutir les quanties tampoc no pot suplir la prova del fet constitutiu: la negació radical de la relació comprenia la negació dels serveis i, amb més raó, de la seva extensió, i la realitat i el nombre de les hores extraordinàries exigeixen una prova precisa i rigorosa, que aquí manca del tot.

Cal afegir que, tractant-se de servei domèstic amb residència de la treballadora al mateix lloc de la prestació, l' article 54.2.b) de la Llei 31/2018 exclou aquesta relació del règim de jornada legal -i l'article 59.4, de les obligacions de planificació i compte d'hores -, de manera que la mera presència continuada al domicili on la treballadora, a més, residia, no permet prosperar la reclamació que s'articula en concepte d'hores extraordinàries.

3. Cotització a la CASS. Com a conseqüència de la relació laboral declarada, escau condemnar la defenent a realitzar els tràmits d'alta i baixa de la treballadora davant la Caixa Andorrana de Seguretat Social pel període de la relació i a cotitzar-hi els imports bruts corresponents als conceptes salarials objecte de condemna, que es concretaran, si escau, en execució de sentència. La pretensió, formulada per la quantitat bruta de 12.914,70 €, s'estima així només en part, atès que aquella xifra incloïa els conceptes corresponents a les hores extraordinàries que han estat desestimades.

4. Interessos. La suma neta de 4.812,35 € meritarà l'interès legal des de la data de la contesta a la demanda -el 12 de juny del 2025 -, tal com es demanava, i fins al seu pagament total.

Vuitè. Costes processals.

Quant a les costes ocasionades, seguint la doctrina constant de la Sala en l'àmbit laboral, escau imposar a la part demandada el pagament d'aquelles ocasionades en ambdues instàncies.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

ESTIMAR parcialment el recurs d'apel·lació articulat per la direcció lletrada de la Sra. Denis contra la Sentència de la Batllia núm. 22/2026 que es revoca íntegrament, disposant en el seu lloc l'estimació parcial de la demanda declarant que l'acomiadament de la part actora es va fer de forma injustificada, i condemnant la Sra. Rui a pagar a la primera l'import de 4.812,35 € nets en concepte de salaris pendents, indemnització per acomiadament fet en forma indeguda (preavís + compensació incrementats en un 25%) i vacances generades i no realitzades, més els interessos legals des de la data de la contesta a la demanda i fins el seu total pagament. A declarar i cotitzar l'import brut resultant a la CASS i a pagar les costes ocasionades en ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.