Nul·litat sentència primera instància.

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000096/2026

ORIGEN: 5000350/2025 - 0

NIG: 5300542120250002049

SENTÈNCIA 000100-2026 DE 13/09/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 13/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000096/2026

NIG : 5300542120250002049

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00100

SENTÈNCIA 000100/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Carolina

Representant: Sra. Èlida

Advocada: Sra. Josepa

Apel·lat: Sr. Domingo

Advocat: Sr. Laurent

MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Nul·litat sentència primera instància.

Andorra la Vella, a 13 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 14 d'octubre de 2025, la representació processal del Sr. Domingo va interposar demanda de divorci contra la Sra. Carolina, a tramitar pel procediment especial de família previst als articles 297 i següents del Codi de procediment civil , demanant es dictés Sentència declarant el divorci entre els consorts conforme als termes que es demanaven.

2.- En data 29 d'octubre del 2025, el Ministeri Fiscal contestava la demanda articulada oposant-se als fets que s'hi relacionaven sempre i quant els mateixos no resultessin degudament acreditats en el moment processal oportú.

3.- Després de diferents suspensions del procediments, en data 26 de gener de 2026, la representació processal de la Sra. Carolina va contestar la demanda, adherint-se a la petició de divorci, i va formular demanda reconvencional interessant la modificació parcial de les mesures paternofilials establertes en la sentència de separació de 5 de desembre de 2022, per canvi substancial de les circumstàncies.

4.- Per Aute de 9 de febrer de 2026, la Batllia va acordar no admetre a tràmit la demanda reconvencional. Contra aquesta resolució, la part demandada va interposar recurs d'apel·lació.

5.- Igualment, per Aute de 9 de febrer de 2026, la Batllia va acordar no admetre, per innecessàries, les proves proposades per la part demandada i pel Ministeri Fiscal, i va declarar el procés vist per sentència.

6.- En data 17 de febrer de 2026, el Ministeri Fiscal va formular recurs de reposició contra la declaració del procediment vist per sentència, interessant la nul·litat de la resolució i la citació de les parts a l'acte de judici oral. La representació processal de la part demandada també va formular recurs de reposició en el mateix sentit. Ambdós recursos foren desestimats per Aute de 13 d'abril de 2026.

7.- El dia 14 d'abril de 2026, la Batllia dictava Sentència, amb la part decisòria del tenor literal següent:

"Primer.- Estimar la demanda formulada a instància del Sr. Domingo contra la Sra. Carolina.

Segon.- Declarar la dissolució, per divorci, del matrimoni contret entre les parts el 10 d'octubre de 2009 a Bolvir, Girona, Espanya.

Tercer.- Cursar el corresponent ofici al Registre Civil, un cop esdevinguda la fermesa de la present resolució, als efectes d'inscripció.

Quart.- No efectuar un especial pronunciament en relació a les costes judicials ocasionades."

8.- En data 16 d'abril de 2026, el Ministeri Fiscal va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada Sentència, per infracció de les garanties i normes processals i del dret a la jurisdicció reconegut a l' article 10 de la Constitució , en el seu vessant del dret a un procés degut demanant es dictés resolució anul·lant la Sentència dictada en data 14 d'abril de 2026, acordant retrotreure les actuacions fins al moment anterior a l'emplaçament de les parts a l'acte de judici oral i que se seguís el procediment especial de família pels tràmits legalment establerts en base als següents motius de recurs.

En primer lloc, denuncia que la tramitació del procediment especial de família seguida pel Tribunal d'instància no s'ajustava al procediment legalment establert, atès que es va declarar el procés vist per sentència sense celebrar l'acte de judici oral, decisió mantinguda per l'Aute de 13 d'abril de 2026 malgrat els recursos de reposició interposats pel Ministeri Fiscal i per la part demandada.

En segon lloc, al·lega que la facultat de no celebrar el judici oral quan només s'ha admès prova documental, prevista a l'antic article 304.3 del Codi de procediment civil , va desaparèixer amb la reforma vigent des del mes de juny de 2022, de manera que l'actual article 304 imposa l'assenyalament i la celebració del judici oral de conformitat amb l'article 257 del mateix Codi, i la previsió de l'article 306.1 prové de la norma processal anterior.

En tercer lloc, sosté que la supressió de l'acte de judici oral vulnera les garanties processals de les parts, en impedir-los fixar l'objecte del procés, determinar les qüestions de fet i de dret controvertides, proposar i practicar prova i formular conclusions, sense que la celeritat ni l'economia processal puguin prevaldre sobre normes d'ordre públic; i afegeix que el procediment es va declarar vist per sentència sense concedir tampoc a les parts cap tràmit de conclusions.

9.- En data 4 de maig de 2026, la representació processal de la Sra. Carolina va interposar recurs d'apel·lació contra la mateixa Sentència núm. 44/2026, notificada a aquesta part el dia 15 d'abril de 2026, tot precisant que no recorre per oposar-se a la declaració de divorci, a la qual es va adherir, sinó perquè la resolució redueix indegudament l'objecte del procediment a la dissolució formal del vincle matrimonial i deixa fora, sense tramitació efectiva, sense prova i sense pronunciament, les qüestions relatives a la menor Olívia, demanant que s'anul·lés la Sentència dictada en data 14 d'abril de 2026 i que s'acordés retrotreure les actuacions fins al moment anterior a l'emplaçament de les parts a l'acte de judici oral seguint el procediment especial de família pels tràmits legalment establerts.

En primer lloc, denuncia un error en la delimitació de l'objecte del procediment i una incongruència omissiva, atès que la mateixa part agent expressava en la demanda la voluntat de mantenir íntegrament les mesures de la separació, pretensió a la qual la part demandada podia oposar-se i respecte de la qual podia reconvenir, i que els articles 136 i 132 de la Llei 30/2022, del 21 de juliol, qualificada de la persona i de la família , impedeixen desvincular la declaració de divorci de les mesures que afecten la filla menor.

En segon lloc, al·lega la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva i del dret de defensa per la inadmissió de la demanda reconvencional, que complia els requisits de l' article 255 del Codi de procediment civil , sense que la remissió a un procediment autònom de modificació de mesures repari la indefensió causada ni eviti una dilació contrària a l'interès de la menor.

En tercer lloc, sosté una incorrecta aplicació dels principis rectors dels procediments de família i de l'interès superior de la menor, el qual, com a noció d'ordre públic que atenua el principi dispositiu, impedia tancar el procediment tot declarant innecessària la prova proposada per la part demandada i pel Ministeri Fiscal.

En quart lloc, denuncia la manca de prova i la indefensió material derivades de declarar el procediment vist per sentència, en haver-se-li impedit successivament la tramitació de la reconvenció, la pràctica de la prova i, finalment, l'obtenció d'una resolució sobre el fons de les seves pretensions.

En cinquè lloc, defensa la necessitat de retroacció de les actuacions, atès que en el moment de dictar-se la sentència es trobava pendent davant d'aquesta Sala el recurs d'apel·lació contra l'Aute de 9 de febrer de 2026, amb el consegüent risc de resolucions incompatibles o de tramitacions duplicades.

10.- Mentre es tramitava la present alçada, aquesta Sala va dictar, en data 12 de maig de 2026, Aute pel qual estimava el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Carolina contra l'Aute de la Batllia de 9 de febrer de 2026, que revocava en tots els seus extrems, disposant l'admissió a tràmit de la demanda reconvencional i retornant les actuacions a la Batllia per continuar la tramitació del litigi pels seus tràmits.

11.- La representació processal de la Sra. Carolina va presentar, en data 22 de maig de 2026, escrit de contesta al recurs d'apel·lació del Ministeri Fiscal adherint-se substancialment a les pretensions que s'hi exercitaven, llevat de la petició de retroacció del litigi que sostenia no s'havia de limitar a l'assenyalament del judici oral, sinó que s'havia de projectar al tràmit de contesta a la demanda reconvencional, en coherència amb l'Aute d'aquesta Sala de 12 de maig de 2026.

12.- El Ministeri Fiscal, despatxant el trasllat conferit per la providència de 7 de maig de 2026, va presentar, en data 27 de maig de 2026, escrit pel qual manifestava que no s'oposava al recurs d'apel·lació formulat per la representació processal de la Sra. Carolina.

13.- En data 28 de maig de 2026, la representació processal del Sr. Domingo va presentar sengles escrits de contesta als recursos d'apel·lació interposats pel Ministeri Fiscal i per la representació processal de la Sra. Carolina, de contingut substancialment coincident, sol·licitant que s'estimessin els recursos, sense imposició de les costes processals a cap de les parts, de conformitat amb l' article 354 del Codi de procediment civil , i que es comuniqués la sentència al Batlle d'instància per tal que continuï la tramitació del judici pels seus tràmits.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Objecte del recurs

La present resolució té per objecte resoldre els recursos d'apel·lació interposats pel Ministeri Fiscal i per la representació processal de la Sra. Carolina contra la Sentència núm. 44/2026, dictada per la Batllia en data 14 d'abril de 2026, que va declarar la dissolució, per divorci, del matrimoni de les parts.

La controvèrsia en aquesta alçada és de naturalesa exclusivament processal. Cap de les parts no qüestiona la concurrència dels requisits materials de la declaració de divorci, a la qual la part demandada es va adherir expressament. L'objecte del recurs del Ministeri Fiscal es circumscriu a la regularitat de la tramitació seguida pel Tribunal d'instància, que va declarar el procés vist per sentència sense celebrar l'acte de judici oral ni concedir tràmit de conclusions. L'objecte del recurs de la part demandada se centra en la delimitació de l'objecte del procediment efectuada per la sentència apel·lada i en l'omissió de tot pronunciament sobre les mesures paternofilials, alimentàries i patrimonials relatives a la filla menor, a conseqüència de la inadmissió de la demanda reconvencional i de la prova proposada.

Cal destacar, que cap de les parts apel·lades no s'oposa pròpiament als recursos: el Ministeri Fiscal no s'oposa al recurs de la part demandada i en sol·licita l'estimació íntegra; la part demandada s'adhereix substancialment al recurs del Ministeri Fiscal, per bé que interessa una retroacció d'abast més ampli; i la part agent s'aplana a ambdós recursos, tot sol·licitant la no imposició de costes. El marc de debat ve condicionat, a més, per l'Aute d'aquesta Sala de 12 de maig de 2026, que va revocar la inadmissió de la demanda reconvencional i en va disposar l'admissió a tràmit.

Segon.- El caràcter preceptiu del judici oral en el procediment especial de família.

La qüestió suscitada pel recurs del Ministeri Fiscal ha estat ja resolta per aquesta Sala en les seves Sentències núm. 42/2026 (rotlle TSJC-265/2025) i núm. 36/2026 (rotlle TSJC-266/2025), ambdues de 15 d'abril de 2026, la doctrina de les quals escau ara reiterar i aplicar.

En la seva redacció anterior a la reforma operada per la disposició final quarta de la Llei 20/2022, del 9 de juny, de modificació de la Llei del saig, l' article 304 del Codi de procediment civil contenia un apartat 3 segons el qual, si el tribunal només havia admès proves documentals el valor probatori de les quals no havia estat impugnat, podia decidir en el mateix aute que no se celebrés el judici oral i declarar el procés vist per a sentència. Aquesta possibilitat, però, va desaparèixer amb l'entrada en vigor de la reforma, el mes de juny de 2022, de manera que l'article 304 vigent disposa únicament que "el tribunal assenyala la data en què es celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d'al·legacions, que es desenvoluparà de conformitat amb allò que estableix l'article 257".

Com vàrem raonar en les resolucions esmentades, la redacció vigent ja no permet que no se celebri el judici oral, ni tan sols quan només hi ha proves documentals no impugnades, i la referència que l'article 306.1 del mateix Codi manté a "l'aute en què decideix que no se celebri el judici oral" només es pot atribuir a un defecte de tècnica legislativa -un romanent de l'antic apartat 3 de l'article 304 que el legislador en la reforma va ometre de suprimir- i no es pot considerar com una voluntat de permetre eludir la celebració de la vista oral. En conseqüència, la decisió de prescindir del judici oral en el procediment especial de família ho va ser contra legem, ja que la Llei no només no preveu aquesta possibilitat, sinó que l'ha suprimida i preveu expressament la celebració del judici oral.

A aquesta conclusió s'hi afegeix, com també vàrem exposar, que l'oralitat constitueix, per voluntat expressa del legislador manifestada en l'exposició de motius del Codi de procediment civil, el principi fonamental vertebrador del procés civil de primera instància, del qual deriven els principis d'immediació, de concentració i de publicitat, i que les normes processals són d'ordre públic i de compliment obligatori tant per a les parts com per a l'òrgan jurisdiccional, tal com ha recordat el Tribunal Constitucional en assenyalar que "les lleis processals contenen normes imperatives, que no poden ser derogades per la voluntat de les parts" (causa 2000-13-RE), prohibició que val a fortiori per als òrgans judicials, que no poden erigir-se en legisladors. Tota excepció a l'oralitat només pot venir de la mateixa Llei, i les interpretacions dels òrgans judicials han de ser restrictives en el sentit de no permetre'n cap exclusió.

En el cas present, la infracció resulta encara més intensa que en els supòsits resolts per les Sentències núm. 42/2026 i 36/2026, en els quals el tribunal d'instància havia substituït, si més no, la vista oral per un tràmit de conclusions escrites. Aquí, per Aute de 9 de febrer de 2026, la Batllia va inadmetre, per innecessàries, la totalitat de les proves proposades per la part demandada i pel Ministeri Fiscal i va declarar directament el procés vist per sentència, sense assenyalar judici oral i sense concedir tampoc cap tràmit de conclusions; va mantenir aquesta decisió per Aute de 13 d'abril de 2026, desestimant els recursos de reposició de la part demandada i del Ministeri Fiscal, i va dictar sentència l'endemà mateix. Les parts es van veure així privades de tota possibilitat de fixar l'objecte del procés, de determinar les qüestions de fet i de dret controvertides, de proposar i practicar prova i de formular conclusions, facultats totes elles que l' article 257 del Codi de procediment civil , al qual remet l'article 304, reserva a l'acte de judici oral. Aquesta manera de procedir comporta una alteració de les normes essencials del procés que causa a les parts una indefensió efectiva i determina la nul·litat de ple dret de les actuacions, sense que la celeritat ni l'economia processal puguin justificar la inobservança de normes de caràcter imperatiu.

Tercer.- La indeguda delimitació de l'objecte del procés i l'omissió de pronunciament sobre les mesures relatives a la menor. Estimació del recurs de la part demandada

La sentència apel·lada descansa íntegrament sobre la premissa, establerta per l'Aute de 9 de febrer de 2026, que l'objecte del procediment restava circumscrit exclusivament a la pretensió de declaració de divorci instada per la part agent, de manera que les qüestions relatives a les mesures paternofilials, alimentàries i patrimonials de la filla menor quedaven remeses a un eventual procediment autònom de modificació de mesures.

Aquesta premissa ha estat ja rebutjada per aquesta Sala en el seu Aute de 12 de maig de 2026, dictat en aquestes mateixes actuacions, que va revocar en tots els seus extrems l'Aute de 9 de febrer de 2026 i va disposar l'admissió a tràmit de la demanda reconvencional. Hi vàrem raonar que la pretensió de modificació de mesures paternofilials no resulta accessòria al procediment de divorci, atès que les mesures relatives als fills comuns integren necessàriament el contingut de qualsevol resolució que posi fi a una crisi matrimonial, fins al punt que el jutjador ha de pronunciar-se sobre elles amb independència que les parts les hagin sol·licitat expressament, existint una connexió estructural indissociable entre la dissolució del vincle matrimonial i la determinació dels seus efectes personals i familiars; que la vigència d'un règim de mesures establert en una sentència de separació prèvia no exclou la possibilitat de revisar-les en el si del procés de divorci quan s'al·leguen circumstàncies sobrevingudes que en justifiquen la modificació; i que la remissió a un procediment independent no repara la lesió del dret de defensa de la part demandada, li imposa una càrrega processal addicional injustificada i genera precisament la dilació i el risc de resolucions contradictòries que el principi d'economia processal vol evitar.

Aquesta conclusió resulta reforçada pel règim substantiu aplicable. L' article 136 de la Llei 30/2022, del 21 de juliol, qualificada de la persona i de la família , decreta el divorci "amb la mateixa excepció i els mateixos requisits exigits a l'article 132 respecte del conveni regulador o de la proposta de mesures que n'hagin de regular els efectes", de manera que la dissolució del vincle no es pot concebre, quan hi ha una filla menor, com una declaració purament formal desvinculada dels seus efectes. En el cas present, a més, la mateixa part agent manifestava en la demanda la seva voluntat de mantenir íntegrament les mesures de la separació, pretensió respecte de la qual la part demandada podia legítimament oposar-se i reconvenir, com efectivament va fer dins el termini i en la forma escaient. I l'interès superior de la menor, que opera com una noció d'ordre públic que atenua el principi dispositiu i que els tribunals han d'observar necessàriament en les decisions que la concerneixin (Sentències d'aquesta Sala de 23 d'octubre de 2008, TSJC-93/08, i de 19 de desembre de 2018, TSJC-303/2018, citades en les actuacions), feia encara més improcedent tancar el procediment declarant innecessària tota la prova proposada per la part demandada i pel Ministeri Fiscal.

En dictar-se sobre la base d'una delimitació de l'objecte del procés que aquesta Sala ha declarat contrària a dret, i en ometre tot pronunciament sobre les qüestions relatives a la menor que havien estat oportunament plantejades, la sentència apel·lada consolida, sense debat i sense prova, el manteniment d'unes mesures la modificació de les quals havia estat interessada per la via reconvencional, i vulnera amb això el dret a la jurisdicció i el dret de defensa de la part demandada reconeguts a l' article 10 de la Constitució . El seu recurs ha de ser igualment acollit.

Quart.- Abast de la nul·litat: conservació de la declaració de divorci i retroacció de les actuacions.

D'acord amb l' article 339.3 del Codi de procediment civil , l'estimació dels recursos per infracció de normes i garanties processals no esmenable en aquesta alçada comporta la nul·litat de les actuacions i la seva retroacció al moment en què es va produir la infracció. Aquesta es va produir amb l'Aute de 9 de febrer de 2026, que va inadmetre la prova proposada i va declarar el procés vist per sentència -l'extrem del qual relatiu a la inadmissió de la demanda reconvencional ja ha estat revocat per l'Aute d'aquesta Sala de 12 de maig de 2026-, i es va consumar amb l'Aute de 13 d'abril de 2026 i amb la sentència dictada l'endemà.

Ara bé, la sanció de nul·litat ha de regir-se pels principis de proporcionalitat i de conservació dels actes processals, i només s'ha d'estendre a allò que resulti necessari per restablir les garanties vulnerades. En aquest sentit, el pronunciament relatiu a la declaració de divorci ha de ser preservat, per les raons següents.

En primer lloc, aquest pronunciament descansa exclusivament sobre fets acreditats documentalment i no controvertits -la celebració del matrimoni el 10 d'octubre de 2009 i el transcurs, amb escreix, del termini mínim de tres mesos que exigeix l' article 136 de la Llei qualificada de la persona i de la família - i sobre la voluntat concordant d'ambdós cònjuges, atès que la part demandada es va adherir expressament a la petició de divorci en la seva contesta i ha reiterat en aquesta alçada que no s'hi oposa, sense que el Ministeri Fiscal hagi qüestionat tampoc la concurrència dels requisits materials de la dissolució.

D'altra part, la indefensió causada per la infracció processal apreciada no es projecta de cap manera sobre aquest pronunciament: la celebració del judici oral omès, la pràctica de la prova indegudament inadmesa i la tramitació de la demanda reconvencional tenen per objecte les mesures i els efectes de la crisi matrimonial, però no poden incidir en una declaració de divorci que cap de les parts no discuteix i que cap resultat probatori no podria alterar. La finalitat dels tràmits omesos -garantir la contradicció i la prova sobre les qüestions controvertides- és aliena a aquest concret pronunciament.

En la mateixa línia no podem ometre que la mateixa part demandada va interessar subsidiàriament el manteniment de la declaració de divorci amb revocació parcial de la sentència, de manera que la solució que ara s'adopta acull la seva pretensió en aquest punt, alhora que satisfà plenament la finalitat perseguida pel recurs del Ministeri Fiscal, que és la tramitació del procediment amb subjecció a les normes processals vigents. Des d'aquesta perspectiva, anul·lar la declaració de divorci constituiria una sanció desmesurada, contrària a l'interès de les parts -i, indirectament, de la menor- en l'estabilitat del seu estat civil, i comportaria mantenir artificialment un vincle matrimonial que ambdós cònjuges volen dissolt.

En conseqüència, escau declarar la nul·litat parcial de la Sentència núm. 44/2026, mantenint la validesa i eficàcia dels pronunciaments primer, segon i tercer de la seva part decisòria -relatius a l'estimació de la demanda, a la declaració de dissolució del matrimoni per divorci i al lliurament de l'ofici al Registre Civil-, que esdevenen ferms amb la present resolució, i anul·lar la resta d'actuacions a partir del moment immediatament anterior a l'Aute de 9 de febrer de 2026, en allò relatiu a la inadmissió de la prova i a la declaració del procés vist per sentència, incloent-hi l'Aute de 13 d'abril de 2026 i el pronunciament quart de la sentència apel·lada.

La retroacció s'ha d'acordar en termes coherents amb l'Aute d'aquesta Sala de 12 de maig de 2026: la Batllia haurà de donar trasllat de la demanda reconvencional, ja admesa a tràmit, a la part agent i al Ministeri Fiscal perquè la contestin; finalitzats els tràmits d'al·legacions, haurà d'assenyalar i celebrar l'acte de judici oral de conformitat amb els articles 304 i 257 del Codi de procediment civil ; i, seguit el procediment pels seus tràmits, haurà de dictar nova sentència que resolgui, amb plena llibertat de criteri, les mesures paternofilials, alimentàries i patrimonials relatives a la menor i les altres qüestions que restin controvertides, incloses les costes de la primera instància.

Cinquè.- Costes processals.

De conformitat amb l' article 354 del Codi de procediment civil , l'estimació dels recursos d'apel·lació comporta no efectuar cap imposició de les costes processals causades en aquesta alçada, solució que resulta igualment coherent amb la naturalesa familiar del procediment.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- ESTIMAR substancialment els recursos d'apel·lació interposats pel Ministeri Fiscal i per la representació processal de la Sra. Carolina contra la Sentència núm. 44/2026, dictada per la Batllia en data 14 d'abril de 2026.

SEGON.- DECLARAR la nul·litat parcial de l'esmentada Sentència, tot MANTENINT la validesa i eficàcia dels pronunciaments primer, segon i tercer de la mateixa part decisòria, relatius a l'estimació de la demanda, a la declaració de dissolució, per divorci, del matrimoni contret entre les parts i al lliurament del corresponent ofici al Registre Civil, els quals esdevenen ferms.

TERCER.- ORDENAR la retroacció de les actuacions a fi que la Batllia, en compliment de l'Aute d'aquesta Sala de 12 de maig de 2026, doni trasllat de la demanda reconvencional admesa a tràmit a la part agent i al Ministeri Fiscal, assenyali i celebri, un cop finalitzats els tràmits d'al·legacions, l'acte de judici oral de conformitat amb els articles 304 i 257 del Codi de procediment civil i, seguit el procediment pels seus tràmits, dicti nova sentència que resolgui les mesures paternofilials, alimentàries i patrimonials relatives a la menor i les altres qüestions que restin controvertides, incloses les costes de la primera instància.

QUART.- NO EFECTUAR cap imposició de les costes processals d'aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.