Reclamació de quantitat per lesions. Accident d'esquí. Obligacions de seguretat de l'estació. Esgotament de la diligència. Culpa exclusiva de la víctima.

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000078/2026

ORIGEN: 7000235/2020 - 0

NIG: 5300542120200003796

SENTÈNCIA 000096-2026 DE 13/09/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 13/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000078/2026

Nig : 5300542120200003796

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00096

SENTÈNCIA 000096/2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Antoni

Representant: Sra. Mercè

Advocat: Sr. Àlvar

Apel·lat: ORG000)

Representant: Sra. Jean

Advocat: Sr. Thierry

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Reclamació de quantitat per lesions. Accident d'esquí. Obligacions de seguretat de l'estació. Esgotament de la diligència. Culpa exclusiva de la víctima.

Andorra la Vella, a 13 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- Prèvia petició de citació a judici presentada en data 16 de desembre de 2020, la representació processal del Sr. Antoni va formular, el dia 26 de febrer de 2021, demanda en reclamació de quantitat, a tramitar pels tràmits del procediment ordinari, contra la societat ORG000, demanant que es condemnés la part defenent a indemnitzar-lo en les quanties globals resultants de l'avaluació pericial mèdica dels danys i perjudicis soferts arran de l'accident d'esquí de data 29 de març de 2018; en la quantia de 3.000 euros en concepte d'ocupació d'una plaça d'atenció per convalescència al centre ADR000"; en la quantia de 1.440 euros en concepte de rehabilitació fisioterapèutica a la Clínica ORG001; més els interessos legals meritats per les ressenyades quanties des de la data de contesta a la demanda i la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat, procuradora i perits.

2.- A l'audiència del dia 19 de març de 2021, la representació processal de la societat ORG000 va contestar la demanda i va oposar, amb caràcter principal, l'excepció peremptòria de prescripció de l'acció, sol·licitant-ne l'estimació. Subsidiàriament, quant al fons, va interessar la desestimació íntegra de la demanda. En qualsevol dels dos casos, va sol·licitar la imposició al demandant de la totalitat de les costes judicials causades, inclosos els honoraris de procurador, advocat i, si escau, perits.

3.- El dia 23 d'abril de 2021 la part agent va formular contesta a l'excepció i rèplica, oposant-se a l'excepció peremptòria de prescripció de l'acció i insistint en les seves pretensions; i, després d'un aplaçament de mutu acord, a l'audiència del dia 28 de maig de 2021 la part defenent va formular dúplica, insistint igualment en les seves pretensions inicials.

4.- El dia 18 de juny de 2021 es va obrir el judici de proves, practicant-se els mitjans de prova declarats pertinents i necessaris amb el resultat que consta en autes. En data 15 de desembre de 2023, ambdues parts van formular les seves respectives conclusions, insistint en les seves pretensions, si bé la part agent va concretar la seva reclamació en les sumes de 15.000 euros en concepte d'IPP i de perjudici laboral; 18.000 euros en concepte de quantum doloris; 5.000 euros en concepte de perjudici estètic; 3.500 euros en concepte de perjudici de lleure; 3.251,80 euros en concepte d'ocupació d'una plaça d'atenció per convalescència al centre ADR000"; i 1.440 euros en concepte de rehabilitació fisioterapèutica a la Clínica ORG001; més les despeses i seqüeles futures derivades de l'extracció del material d'osteosíntesi, els interessos legals meritats des de la data de contesta a la demanda i la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat, procuradora i perits.

5.- Per Providència de data 30 de gener de 2026 es va conferir a la part defenent el termini de vuit dies per formular conclusions complementàries respecte de la quantia reclamada per la part agent, tràmit que va evacuar mitjançant escrit de data 12 de febrer de 2026.

6.- El Tribunal de Batlles, Secció Civil, va dictar, en data 23 de febrer de 2026, Sentència, notificada a la part agent el dia 25 de febrer de 2026, amb la part decisòria del tenor literal següent:

"Desestimar íntegrament la demanda interposada pel Sr. Antoni contra la societat ORG000, tot imposant al primer les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocat, procurador i perit, a acreditar en període d'execució de sentència."

7.- En data 24 de març de 2026, la representació processal del Sr. Antoni va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada Sentència, demanant la seva revocació i que en el seu lloc es dictés Sentència acollint les pretensions articulades en el seu escrit de conclusions en la instància partint dels següents arguments.

En primer lloc, denuncia una incorrecta valoració de la prova per part del jutjador a quo a l'hora de resoldre l'objecte de la litis.

En segon lloc, sosté que la societat defenent va incomplir les seves obligacions contractuals de seguretat envers els usuaris del domini esquiable, en no haver protegit degudament l'estructura de formigó destinada a exposar el plànol de pistes contra la qual va impactar, obligació que qualifica de resultat i que considera especialment exigible en tractar-se d'un punt de convergència de diverses pistes.

En tercer lloc, al·lega que l'estació estava subjecta a una obligació de seguretat reforçada, atès que tres mesos abans, en data 31 de desembre de 2017, s'havia produït en el mateix indret un altre sinistre en què un esquiador també va impactar contra la mateixa estructura de formigó, sinistre que fou objecte d'una causa penal resolta per sentència de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia de data 31 de maig de 2024.

En quart lloc, addueix que la instal·lació per part de l'estació, a la temporada següent (2018/2019), d'unes tanques davant de l'estructura de formigó, així com el desplaçament d'aquesta per allunyar-la de la pista, comporta una assumpció de responsabilitat per part de la societat defenent.

En cinquè lloc, sosté que la xarxa vermella existent el dia del sinistre no constituïa una mesura de protecció suficient, que el fet que fos ultrapassada no és acreditatiu de cap excés de velocitat, i nega que el demandant esquiés amb excés de velocitat, defensant, en tot cas, la irrellevància de la pista de la qual provenia.

Per altressí, va sol·licitar l'admissió com a prova documental en aquesta segona instància, a l'empara de l' article 333.1.c) del Codi de procediment civil , del document núm. 2 adjunt al recurs, consistent en còpia de la sentència dictada per la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia en data 31 de maig de 2024; i va manifestar que no desitjava la celebració de vista oral.

8.- En data 4 de maig de 2026, la representació processal de la societat ORG000 va presentar escrit d'al·legacions envers el recurs d'apel·lació, oposant-se al seu triomf demanant es dictés Sentència desestimant-lo i imposant a la part actora el pagament de les costes causades segons els següents arguments.

En primer lloc, sosté que la resolució recorreguda no incorre en cap error de dret ni en cap incorrecta valoració de la prova, i que la causa eficient de l'accident rau en la conducta del propi esquiador demandant, el qual, amb un excés de velocitat objectivament constatat, va desatendre el senyal d'alentiment existent a la pista "Fura" -de la qual provenia en realitat- i va infringir les normes FIS de conducta de l'esquiador, en particular la regla 2, relativa al control de la velocitat, i la regla 8, relativa al respecte de la senyalització.

En segon lloc, al·lega que la determinació de la pista de procedència, qüestió de rellevància essencial, va quedar acreditada en la instància en el sentit que el demandant descendia per la pista "Fura", d'inclinació més elevada, i que la reiteració en apel·lació de la versió contrària manca de suport probatori i no identifica cap error de valoració conforme a les regles de la sana crítica.

En tercer lloc, sosté que el panell informatiu no constituïa cap obstacle perillós, en trobar-se ubicat al marge de la pista, en una zona plana i considerablement ampla, i ser força visible, sense que concorri cap element que permeti atribuir a l'estació la creació d'un risc indegut ni cap nexe causal entre la seva actuació i el resultat lesiu.

En quart lloc, al·lega que el sinistre anterior invocat per la contrapart constitueix un supòsit aliè al present procediment, de dinàmica diferent -un esquiador que en va envestir un altre-, en el qual tampoc no es va apreciar cap responsabilitat imputable a l'estació d'esquí.

En cinquè lloc, sosté que els paravents instal·lats en temporades posteriors no obeïen a finalitats de seguretat ni de protecció dels usuaris, sinó a criteris tècnics propis de l'explotació de l'estació, com a elements destinats a afavorir l'acumulació i conservació de la neu; que el dia dels fets existia una xarxa de protecció perfectament visible; i que, en tot cas, la introducció de modificacions amb posterioritat als fets no permet inferir l'existència d'una manca prèvia de diligència.

En sisè lloc, i amb caràcter subsidiari, sense que això comporti cap reconeixement de responsabilitat, impugna la quantificació dels danys reclamats per la part agent, remetent-se al contingut de les seves conclusions complementàries de data 12 de febrer de 2026.

9.- Per aute de 15-5-2026 s'admetia la prova documental 2, aportada per la part recurrent.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Antoni contra la Sentència dictada per la Secció Civil del Tribunal de Batlles en data 23 de febrer de 2026, que va desestimar íntegrament la demanda en reclamació de quantitat formulada contra la societat ORG000 arran de l'accident d'esquí sofert pel demandant el dia 29 de març de 2018 al sector d'El Tarter, en les proximitats del telecadira "Solanelles".

L'objecte del recurs se circumscriu a determinar si el Tribunal de primera instància va incórrer en una incorrecta valoració de la prova en concloure que l'estació d'esquí no va incomplir les seves obligacions de seguretat envers els seus usuaris i que la causa de l'accident fou l'excés de velocitat amb què esquiava el demandant. La part apel·lant qüestiona, en particular, la manca de protecció de l'estructura de formigó del panell informatiu contra la qual va impactar, invoca l'existència d'un sinistre anterior produït en el mateix indret i atribueix a la instal·lació posterior d'unes tanques el valor d'una assumpció de responsabilitat, tot negant que esquiés amb excés de velocitat.

Ha quedat ferm, en canvi, i no és objecte de revisió en aquesta alçada, el pronunciament pel qual la sentència d'instància va desestimar l'excepció peremptòria de prescripció de l'acció oposada per la part defenent, atès que cap de les parts no l'ha impugnat.

La controvèrsia en aquesta alçada se centra, doncs, en el títol d'imputació de la responsabilitat: escau examinar si la societat defenent va incomplir les seves obligacions de seguretat i si existeix nexe causal entre la seva actuació o omissió i el resultat lesiu. Només en cas de resposta afirmativa caldria entrar en la quantificació dels danys, qüestió que la part apel·lada impugna amb caràcter subsidiari.

Segon.- Marc jurídic aplicable: les obligacions de seguretat de les estacions d'esquí i l'assumpció del risc per a l'esquiador.

La pràctica de l'esquí és una activitat de risc en la qual el practicant assumeix els riscos propis i inherents a l'activitat. Aquesta assumpció, però, no eximeix l'estació de complir les obligacions derivades de la prevenció i de la diligència degudes: l'esquiador accepta el risc intrínsec a l'activitat que practica de conformitat amb el judici probabilístic que pot realitzar, però no aquell que pot resultar d'elements externs directament imputables a una acció o omissió de l'estació (STSJC de 27-03-2018, rotlle TSJC 433-2017).

En el marc de l'acció de responsabilitat contractual exercitada, el contracte genera a càrrec de l'estació l'obligació de posar els llocs i les instal·lacions a disposició dels usuaris i, com a obligació de mitjans, la d'emprar la diligència necessària per garantir la seguretat en el recinte i en la pràctica de l'activitat, de manera que el fet que es cobri un preu per accedir al domini esquiable no fa incórrer automàticament en responsabilitat l'explotadora, sinó que cal acreditar-ne la negligència (STSJC de 22-01-2004, rotlle TSJC 124-2003). La responsabilitat de les estacions d'esquí no és, doncs, objectiva ni automàtica (STSJC de 17-02-2024, rotlle TSJC 149-2023), i la imputació del dany exigeix, conforme a la teoria de la causalitat adequada, que aquest sigui atribuïble a un incompliment de les obligacions de seguretat, cosa que no succeeix quan qui assumeix voluntàriament el desenvolupament d'una activitat de risc no pot assenyalar cap incompliment d'aquestes obligacions.

D'aquest marc se'n desprèn que no pot ser acollida la qualificació que la part apel·lant atribueix al deure de protecció dels elements situats al marge de les pistes, quan sosté que "s'assimila a una obligació de resultat". La distinció és determinant per al resultat del recurs perquè l'obligació de resultat s'exhaureix en la posada a disposició dels llocs i de les instal·lacions en condicions d'ús, mentre que el deure de vetllar per la seguretat en la pràctica de l'activitat és una obligació de mitjans, l'incompliment de la qual exigeix acreditar la manca de diligència de l'explotadora. Acollir la tesi de l'apel·lant equivaldria a instaurar un règim de responsabilitat objectiva que la Llei del 9 de novembre del 2000 no consagra i que aquesta Sala ha rebutjat de manera constant, i resultaria a més incompatible amb l'assumpció, per part de l'esquiador, dels riscos inherents a l'activitat que voluntàriament practica.

És cert que hem precisat recentment, en la Sentència núm. 176/2025, de 12 de novembre de 2025 (rotlle TSJC 157/2025), que en les activitats de risc en què l'usuari conserva el domini de l'acció que desencadena el dany, l'explotadora ha d'esgotar la diligència exigible per assegurar-se que l'usuari conegui de manera suficient com ha de comportar-se per no lesionar-se, sense que la mera correcció de la informació estàtica basti quan resulta possible i previst un control individualitzat immediatament anterior a l'acció de risc. Ara bé, l'estàndard d'esgotament de la diligència no és un estàndard abstracte ni uniforme: es modula necessàriament en funció de la naturalesa de l'activitat i del grau de control que l'explotadora en pot exercir. En aquell supòsit es tractava d'una atracció precisa, delimitada i tancada, en què la mateixa explotadora havia definit un protocol de supervisió individualitzada -la presència simultània de dos monitors, un a la part baixa i un altre a la part alta, encarregat aquest darrer d'explicar a cada usuari com havia d'efectuar el salt-, protocol materialment executable i que, no obstant això, es va incomplir. Un domini esquiable presenta una configuració radicalment diversa: és una extensió oberta, extensa i transitada simultàniament per un nombre elevat d'usuaris de nivells heterogenis, en la qual la supervisió individualitzada de cada esquiador en cada punt del recorregut resulta materialment impossible. Per això mateix, el deure de seguretat de l'estació es concreta necessàriament en la senyalització, l'abalisament, el manteniment del domini i la protecció dels obstacles que ho requereixin, i el seu esgotament s'ha de mesurar respecte d'aquests instruments, i no respecte d'un control personalitzat que la naturalesa de l'activitat exclou.

Finalment, la Llei del 9 de novembre del 2000, relativa a les estacions d'esquí i les instal·lacions de transport per cable, vigent al moment del sinistre, disposa que l'esquiador assumeix els riscos de dita pràctica en funció de les informacions de què disposi (articles 7.1 i 28 ), la qual cosa posa en relació directa el deure d'informació i senyalització de l'estació amb el deure de l'usuari d'adaptar la seva conducta a la senyalització existent.

Tercer.- Valoració de la prova: la pista de procedència i la senyalització existent.

El retret genèric d'incorrecta valoració de la prova no pot prosperar. La sentència d'instància va considerar acreditat, després d'una valoració conjunta i raonada de la prova documental i testifical, que el demandant descendia per la pista "Fura", i no per la pista "Obaga" com sostenia la demanda: així ho recull el "parte de col·lisió entre usuaris de pistes d'esquí" (f. 109) i així ho van declarar els testimonis cap de pistes i adjunt al cap de pistes, els quals ho van justificar per la constatació efectuada pel pister que va acudir al lloc en el moment mateix de l'accident. Enfront d'aquesta valoració, la part apel·lant es limita a reiterar la versió sostinguda a la demanda, sense identificar cap error patent, arbitrarietat o inferència il·lògica en el raonament del Tribunal a quo, la qual cosa resulta insuficient per justificar-ne la revisió en aquesta alçada.

A això s'afegeix que corresponia a la part agent acreditar que descendia per la pista que invocava, i cap element dels que obren en autes permet adverar la seva versió dels fets; prova que, d'altra banda, li hauria resultat particularment accessible si es té en compte que aquell dia acompanyava, segons indica, un grup en la pràctica de l'esquí, els integrants del qual haurien pogut confirmar l'itinerari seguit.

D'altra part, tampoc es pot compartir l'afirmació de l'apel·lant segons la qual la pista de procedència no tindria cap mena d'importància. Ha quedat acreditat que al darrer tram de la pista "Fura" -de major pendent- hi havia un cartell d'advertiment que imposava disminuir la velocitat en apropar-se l'encreuament amb la pista "Obaga" per arribar al telecadira "Solanelles", senyalització que es trobava instal·lada i era visible el dia de l'accident. La determinació de la pista de procedència resulta rellevant per dues raons: d'una banda, per apreciar la diligència de l'estació en assegurar el degut dèbit informatiu respecte del risc que es podia presentar en aquella zona; de l'altra, per valorar el correlatiu deure de moderació de la velocitat que en resultava per als esquiadors en aquell tram i la seva inobservança.

Quart.- La causa de l'accident: la velocitat inadequada del demandant com a explicació més probable.

La conclusió de la sentència d'instància segons la qual la causa de l'accident fou l'excés de velocitat amb què esquiava el demandant es recolza en un conjunt d'elements convergents que, valorats conforme a les regles de la sana crítica, condueixen a considerar-la l'explicació més probable del sinistre.

Convé precisar, abans d'examinar-los, l'abast d'aquesta constatació. En l'àmbit de la responsabilitat civil no s'exigeix una certesa absoluta sobre la dinàmica exacta dels fets, sinó un grau de convicció raonable assolit a partir de la valoració conjunta de la prova; i, conforme a les regles generals sobre la càrrega de la prova, correspon a qui reclama acreditar l'incompliment que imputa i el nexe causal entre aquest i el dany sofert. D'aquí se'n deriva que la desestimació de la demanda no requereix que aquesta Sala tingui per plenament demostrat l'excés de velocitat, sinó que n'hi ha prou que no s'hagi acreditat cap incompliment de les obligacions de seguretat de l'estació al qual el resultat lesiu pugui ser atribuït. L'anàlisi següent persegueix un finalitat doble: constatar que els elements disponibles apunten de manera convergent a la conducta del propi esquiador com a explicació més probable de l'accident i, alhora, que cap d'ells permet reconduir-lo a una actuació o omissió de la societat defenent, tal com es realitza seguidament.

Quant a la conducta de l'esquiador, no podem passar per alt que la xarxa vermella que assenyalava el panell informatiu tot i no ser estrictament parlant una xarxa de protecció, fou estripada per l'impacte del demandant, dada objectiva que constitueix un indici rellevant que hi va arribar amb una energia cinètica considerable, difícilment compatible amb una velocitat moderada. En efecte, l'impacte produït no va comportar que els piquets de subjecció s'arrenquessin i que la xarxa caigués al terra passant el demandant pel damunt que és allò que hauria succeït a velocitat moderada, sinó que aquest element es va estripar. No desvirtua aquesta inferència l'al·legació segons la qual una xarxa com aquella podria ser estripada i desplaçada amb la mínima velocitat, de manera que el fet d'ultrapassar-la no seria acreditatiu de cap excés: la part que ho afirma no ha aportat cap element tècnic sobre el llindar de resistència de l'element, de manera que l'asseveració resta en el pla de la mera al·legació; i, en tot cas, la Sala no extreu la seva conclusió d'aquesta dada aïllada, sinó de la convergència de tots els elements que tot seguit s'exposen.

En segon lloc, i de manera especialment reveladora, la naturalesa, la multiplicitat i la gravetat de les lesions sofertes: una fractura oberta de la tíbia dreta, una fractura del mal·lèol posterior del turmell dret i una fractura d'un metacarpià de la mà dreta, que van requerir una intervenció quirúrgica el mateix dia de l'accident, el trasllat posterior en avió medicalitzat a un centre hospitalari universitari, vuit intervencions quirúrgiques addicionals i un ingrés d'un mes en un centre residencial de convalescència. Un quadre lesional d'aquesta entitat, que la mateixa part apel·lant qualifica reiteradament d'"important" i que ella mateixa vincula a la "violència de l'impacte", s'explica raonablement per una col·lisió a velocitat elevada, atès que l'energia alliberada en l'impacte és funció directa de la velocitat amb què es produeix. En una zona plana i considerablement ampla, d'uns 25 metres, un esquiador que circula a una velocitat adaptada a les circumstàncies disposa d'espai i de temps suficients per efectuar una maniobra d'esquiva sense perdre el control dels esquís i, fins i tot en la hipòtesi d'un contacte residual amb un element situat al marge de la pista, difícilment n'hauria resultat l'entitat lesiva aquí constatada. La gravetat de les lesions constitueix, doncs, un indici clar que porta a aquesta conclusió.

Tampoc es pot ometre, l'altíssim nivell d'esquí que el propi demandant s'atribueix en el seu escrit rector i el fet que era bon coneixedor de la zona. Lluny de confirmar la tesi de l'apel·lant, aquesta circumstància la desvirtua per dos motius. D'una banda, un esquiador d'aquest nivell tècnic es troba en capacitat de conservar ordinàriament el control dels seus esquís en una simple maniobra d'esquiva efectuada a velocitat prudent en una zona plana i ampla; la pèrdua de control i la violència del subsegüent impacte troben explicació més versemblant en una velocitat excessiva, fruit de l'excés de confiança que la mateixa sentència d'instància identifica, que no pas en cap circumstància atribuïble a la configuració de l'indret. D'altra banda, el nivell expert de l'esquiador eleva, i no pas rebaixa, el patró de diligència que li és exigible segons resulta de la regla 2 de les normes FIS aplicables en la pràctica de l'esquí -foli 108- ("Tout skieur et snowboardeur doit descendre à vue. Il dot adapter sa vitesse et son comportement à ses capacités personnelles ainsi qu'aux conditions générales du terrain, de la neige, du temps et de la densité de circulation sur les pistes"), i la regla 8 ("Tout skieur et snowboardeur doit respecter la balisage et la signalisation"), senyalització que en el cas d'autes advertia expressament de la necessitat d'alentir en aquell tram.

Tampoc es pot considerar que la irrupció d'un tercer esquiador en la trajectòria del demandant desplaci la causa de l'accident cap a l'estació. L'encreuament de pistes és, per definició, un indret on la confluència d'esquiadors constitueix un esdeveniment típic, ordinari i previsible, i precisament per això la senyalització imposava moderar la velocitat en apropar-s'hi.

El conjunt d'aquests elements, apreciats globalment i no de manera aïllada, condueix a considerar que la causa més probable de l'accident es troba en la velocitat inadequada amb què el demandant va accedir a l'encreuament de pistes, desatenent el senyal d'alentiment existent i sense adaptar-la a les condicions del terreny i de la circulació, malgrat el seu alt nivell tècnic i el seu coneixement de la zona. En qualsevol cas, la part apel·lant no ha ofert cap altra explicació que pugui justificar raonablement l'accident: la seva tesi es limita a negar l'excés de velocitat i a atribuir el resultat a la manca de protecció d'un element que, com s'exposarà, ni constituïa un obstacle anormalment perillós ni aflorava del mantell nival.

Cinquè.- Les obligacions de seguretat de l'estació: el panell informatiu no constituïa un obstacle perillós.

Tampoc no pot acollir-se el motiu relatiu al pretès incompliment de l'obligació de protegir l'estructura de formigó del panell informatiu.

El panell contra el qual va impactar el demandant és un element funcional del domini esquiable, destinat a exposar el plànol de pistes, la presència del qual en un punt de confluència de pistes i d'accés a dos telecadires respon precisament a la seva finalitat informativa, en benefici dels usuaris. Ha quedat acreditat que estava ubicat al marge de la pista, en una zona plana i considerablement ampla, d'uns vint-i-cinc metres, que era força visible a fi de permetre'n la consulta pels esquiadors, i que estava assenyalat mitjançant una xarxa vermella, extrems corroborats per les fotografies i els mapes de situació versats en autes i per les declaracions testificals practicades. No es tractava, doncs, d'un obstacle ocult, imprevisible o anormalment perillós, sinó d'un element visible, senyalitzat i situat fora de la trajectòria ordinària de descens.

Cal precisar, a més, que la confluència existent en aquell indret no és la de quatre pistes que invoca el recurs, sinó la de 3, havent quedat exclosa la pista "Marmota" segons la prova obrant en autes (cf. f. 105, 159 i 160), sense que la part apel·lant hagi combatut aquesta constatació. La circumstància de ser un punt de confluència, per si sola, no imposava la col·locació de tanques amb la doble funció delimitadora i protectora que el recurs postula: allò que aquella configuració exigia era advertir els usuaris de la necessitat de moderar la velocitat, i aquesta advertència existia i era visible.

El risc que un esquiador que circula a velocitat excessiva perdi el control dels seus esquís i acabi impactant contra un element situat al marge de la pista no és un risc anormal creat per l'estació, sinó la materialització del risc generat per la mateixa conducta de l'usuari. L'obligació de seguretat de l'estació, en les modalitats destacades en el fonament de dret segon, no comporta el deure de garantir la indemnitat de l'esquiador davant de qualsevol eventualitat, ni el d'assegurar tots els elements funcionals del domini esquiable enfront de conductes que infringeixen les regles elementals de prudència.

Tampoc no és admissible el retret que la xarxa vermella no constituís una mesura de protecció suficient. Aquell element no complia -ni havia de complir- una funció de retenció o d'esmorteïment, sinó d'assenyalament i de delimitació, i com a tal era idoni, en tant que advertia de la presència de l'estructura del cartell informatiu i el feia perceptible amb antelació per a l'esquiador que hi transitava. Retreure a una xarxa d'assenyalament que no aturi un esquiador equival a exigir-li una funció que no li és pròpia; i el plafó, com s'ha raonat, no requeria cap dispositiu de retenció perquè no constituïa un obstacle anormalment perillós.

Projectat sobre el cas d'autes l'estàndard exposat, no s'aprecia cap dèficit en el compliment d'aquest deure. A diferència del supòsit resolt per la Sentència núm. 176/2025 ja esmentada, aquí no s'ha acreditat -ni tan sols al·legat- que la societat defenent hagués previst cap protocol de seguretat específic per a aquell indret que després hagués deixat d'observar: la senyalització d'alentiment es trobava instal·lada i era visible el dia dels fets, el panell estava assenyalat amb la xarxa vermella i el domini es trobava en condicions normals d'explotació. Reforça aquesta conclusió el fet, acreditat en autes, que el dia de l'accident els dos telecadires de la zona van registrar 4.084 i 5.699 viatges respectivament sense que es produís cap altra incidència, la qual cosa evidencia l'absència de qualsevol risc anòmal en les condicions de seguretat de l'indret.

Mereix un tractament autònom l'element sobre el qual la part apel·lant fa descansar tot el seu retret en aquesta alçada: la pretesa "estructura de formigó" que, segons afirma, es trobava "totalment desproveïda de qualsevol tipus de protecció". Aquesta construcció argumental no es correspon amb allò que reflecteixen les fotografies obrant en autes corresponents a la temporada 2017/2018, aportades per la part demandada, que reflecteixen l'estat de la zona el dia de l'accident (folis 102 i ss.). De l'examen d'aquestes fotografies resulta que la base de formigó sobre la qual se sustentava el plafó del plànol de pistes es trobava coberta per la neu acumulada, de manera que no aflorava per damunt de la superfície esquiable ni era, per tant, perceptible ni susceptible de ser colpejada per un esquiador que hi transités. Allò que emergia del mantell nival era únicament el plafó o estructura metàl·lica del taulell informatiu pròpiament dit, força visible i assenyalat mitjançant la xarxa vermella a què s'ha fet referència.

D'aquesta constatació se'n deriva una doble conseqüència. En el pla causal, un element soterrat sota la neu no pot participar, ni tan sols de manera concurrent, en la producció del resultat lesiu. L'impacte del demandant es va produir contra el rètol o mapa de pistes -així ho recullen tant el "parte" de col·lisió com la sentència d'instància, que es refereix invariablement al "panell informatiu" i al "rètol o mapa de pistes"-, i no pas contra cap massís de formigó exposat a la trajectòria dels esquiadors. La premissa fàctica sobre la qual s'edifica el recurs queda així desmentida per la mateixa prova gràfica que la part apel·lant invoca.

En el pla del deure de diligència, no es pot retreure a l'estació la manca de protecció d'un element que el propi mantell nival cobria i neutralitzava. L'obligació de protegir obstacles pressuposa, per definició, l'existència d'un obstacle emergent i idoni per causar dany, i és per això que la jurisprudència invocada pel recurrent -relativa a canons de neu, pilones, murs o rodons de fusta implantats i visibles al límit de la pista- contempla supòsits estructuralment diversos del d'autes: en aquells casos es tractava d'elements rígids que sobresortien del terreny i que, per la seva pròpia configuració, constituïen un perill autònom i previsible; aquí, en canvi, la base es trobava soterrada i el que restava a la vista era un plafó informatiu senyalitzat. A la mateixa conclusió condueixen els precedents penals que el recurs invoca, en els quals el retret es fonamentava en la insuficiència o l'absència de senyalització d'un perill no perceptible -un desnivell de cinc metres, en un cas; un alineament de piquets sense protecció, en l'altre-, situació que no concorre aquí, on l'element era visible, es trobava assenyalat i venia precedit d'una advertència expressa de moderació de la velocitat.

Sisè.- El sinistre anterior de 31 de desembre de 2017.

El document admès en aquesta alçada acredita, certament, que en data 31 de desembre de 2017 es va produir un accident en el mateix indret, en el qual un esquiador, arran d'una col·lisió amb un altre esquiador que el va envestir, va sortir projectat contra la base de formigó del cartell. Ara bé, aquesta circumstància no permet fonamentar l'obligació de seguretat reforçada que invoca la part apel·lant.

D'una banda, la dinàmica d'aquell sinistre fou substancialment diferent -una envestida entre esquiadors amb projecció subsegüent d'un d'ells- i, com resulta de la mateixa resolució aportada, no en va derivar cap declaració de responsabilitat de l'estació d'esquí, contra la qual ni tan sols es va dirigir cap acció. D'altra banda, l'origen d'ambdós episodis rau en la conducta dels mateixos esquiadors -una envestida en aquell cas, un excés de velocitat en aquest-, i no pas en cap defecte de concepció, senyalització o protecció de l'indret. Un episodi aïllat, de dinàmica diversa i sense cap retret a l'estació, no converteix un panell informatiu visible, senyalitzat i situat al marge d'una zona plana i ampla en una font de perill anormal, ni imposa a l'explotadora un deure de protecció addicional el pretès incompliment del qual pugui erigir-se en causa de l'accident, que, com s'ha raonat, obeeix exclusivament a la velocitat excessiva del demandant.

A això cal afegir dues precisions. La primera, que la resolució penal aportada descriu l'element contra el qual va impactar aquell esquiador com la base de formigó i ferro d'un "tòtem publicatari", denominació que no permet tenir per acreditat, sense cap altre element de comparació, que es tractés del mateix plafó del plànol de pistes objecte d'aquestes actuacions. La segona, que ambdós episodis es van produir en moments molt distants de la temporada -31 de desembre i 29 de març-, amb gruixos d'innivació necessàriament diferents, de manera que allò que hagués pogut succeir a l'inici de la temporada no desmenteix la constatació, efectuada en el fonament anterior, sobre l'estat en què es trobava la zona el dia de l'accident d'autes.

Setè.- Les mesures instal·lades amb posterioritat a l'accident: naturalesa i irrellevància jurídica.

Resta per examinar l'argument segons el qual la col·locació, a la temporada 2018/2019, d'unes tanques de canyes davant de l'estructura de formigó, així com el lleuger desplaçament d'aquesta, comportaria una assumpció de responsabilitat per part de la societat defenent. L'argument no pot prosperar per una triple raó.

En primer lloc, els elements instal·lats no constitueixen, per la seva pròpia naturalesa, cap mecanisme de protecció. Es tracta d'una tanca de canya, de nul·la resistència estructural a l'impacte, mancats de tota capacitat d'absorció o d'esmorteïment de l'energia cinètica d'un esquiador en moviment, i que no compleixen cap de les funcions pròpies dels dispositius de protecció, com són els matalassos d'esmorteïment o les xarxes de retenció. Un element que no pot ni aturar ni esmorteir l'impacte d'un esquiador no protegeix ningú, i per això mateix la seva instal·lació no pot interpretar-se com el reconeixement implícit d'un dèficit previ de protecció. La seva pròpia configuració material corrobora, en canvi, la finalitat al·legada per la defenent: la d'actuar com a paravents destinats a afavorir l'acumulació i la conservació de la neu en aquell punt, funció tècnica pròpia de l'explotació ordinària del domini esquiable i aliena a la prevenció de col·lisions.

D'altra part, és doctrina consolidada d'aquesta Sala que les mesures adoptades per una estació d'esquí amb posterioritat a un accident són jurídicament irrellevants als efectes d'apreciar la diligència exigible en el moment de la seva producció. Com recorda la Sentència de 26-06-2020 (rotlle TSJC-318-2019), fent-se ressò de l'aute del Tribunal de Corts de 25 d'abril de 2018, resulta jurídicament irrellevant que amb posterioritat un element es trobi més protegit, puix que sempre que es produeix algun accident l'estació cerca les màximes solucions possibles perquè no es torni a repetir. Atorgar a aquestes actuacions el valor d'una assumpció de responsabilitat conduiria, a més, al resultat pervers de desincentivar la millora contínua de les instal·lacions. La modificació posterior de l'indret no desvirtua, doncs, l'adequació de les mesures existents el dia de l'accident -senyal d'alentiment a la pista de procedència i xarxa vermella d'assenyalament del panell- ni permet inferir cap manca prèvia de diligència.

Aquest mateix criteri resol el retret relatiu al pretès desplaçament de l'estructura per allunyar-la de la pista. Es tracta, d'entrada, d'una afirmació que la part apel·lant dedueix de la comparació de fotografies preses en temporades i en condicions d'innivació diferents, sense cap altre suport probatori, i que la sentència d'instància no va declarar acreditada. Però, encara que ho hagués estat, la conseqüència seria idèntica: un canvi d'emplaçament introduït amb posterioritat als fets no permet inferir que la ubicació anterior fos inadequada, i menys encara quan aquesta ubicació -al marge d'una zona plana i ampla d'uns vint-i-cinc metres- respon als criteris ordinaris d'ordenació del domini esquiable.

En darrer terme, i encara que a efectes purament dialèctics s'admetés que l'estació hagués pogut instal·lar aquells elements amb anterioritat, el motiu decauria igualment en aplicació del judici d'evitabilitat que aquesta Sala va formular en la Sentència núm. 176/2025, de 12 de novembre de 2025. Allà s'hi va precisar que si, tot i haver-se adoptat la mesura de diligència omesa, el dany s'hagués produït igualment, la responsabilitat recau únicament en l'usuari (FD III in fine i IV); l'omissió només compromet l'explotadora quan la mesura hauria evitat el resultat. Aplicat aquí, el resultat és inequívoc atès que uns elements sense resistència a l'impacte no haurien aturat ni esmorteït la trajectòria d'un esquiador que arriba amb l'energia que revelen les lesions constatades, de manera que la seva presència anticipada no hauria evitat la col·lisió ni n'hauria mitigat les conseqüències. La pretesa omissió no és, doncs, causalment decisiva, i el resultat lesiu continua sent íntegrament imputable a la conducta del demandant.

Vuitè.- Conclusió.

De tot el que s'ha exposat en resulta que la sentència d'instància va valorar correctament la prova practicada i va aplicar adequadament el dret al cas: no ha quedat acreditat cap incompliment per part de la societat defenent de les seves obligacions de seguretat -ni pel que fa a la senyalització, ni pel que fa a la ubicació i visibilitat del panell informatiu, ni pel que fa a la pretesa manca de protecció de l'element contra el qual va topar-, mentre que els elements convergents examinats condueixen a situar la causa més probable de l'accident en la velocitat inadequada amb què el demandant, esquiador d'altíssim nivell, va accedir a l'encreuament de pistes desatenent la senyalització d'alentiment existent, sense que la part apel·lant hagi ofert cap explicació alternativa recolzada en la prova. Manca, per tant, l'acreditació de l'incompliment i del nexe causal en què es fonamentava la demanda, i aquesta manca ha de perjudicar qui suportava la càrrega de provar-los. Escau, en conseqüència, desestimar el recurs d'apel·lació i confirmar íntegrament la resolució apel·lada, sense que calgui entrar en l'examen de la quantificació dels danys, qüestió que la part apel·lada només va impugnar amb caràcter subsidiari i que únicament s'hauria hagut d'abordar en cas d'estimació del recurs.

Novè. Costes.

La desestimació íntegra del recurs comporta la imposició a la part apel·lant de les costes processals causades en aquesta segona instància, inclosos els honoraris d'advocat i de procuradora de la part apel·lada, de conformitat amb el que disposa l' art. 354.2 del Codi de procediment civil .

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- Desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Antoni contra la Sentència dictada per la Secció Civil del Tribunal de Batlles en data 23 de febrer de 2026.

SEGON.- Confirmar íntegrament la resolució apel·lada.

TERCER.- Imposar a la part apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància, inclosos els honoraris d'advocat i de procuradora de la part apel·lada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.