Responsabilitat del lletrat (0009/10)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC- 009/10

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 22 de juliol de 2010. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal del Sr. Luís va interposar demanda, de data 6-02-2009, envers el Sr. Álvarez, en virtut de la qual i pels motius continguts en la mateixa sol·licita la condemna del defenent a l'abonament de la quantitat de 841.416,95 euros, més els interessos legals i les costes processals.

En data 27-02-2009, la representació processal del Sr. Álvarez va oposar-se a la demanda i va demanar que es procedeixi a dictar sentència, amb imposició a la part agent de les costes processals.

II.- L'Hble. Batlle va dictar sentència, de data 13-11- 2009, essent la seva part decisòria la que segueix: "DECIDEIX: Estimar la demanda formulada pel Sr. Luís contra el Sr. Álvarez en data 6 de febrer del 2009, i condemnar al segon a pagar a l'actor la quantitat de 841.416,95 euros augmentada pels interessos legals comptadors des de la data de la contesta a la demanda, i li imposa les costes processals causades, amb inclusió dels honoraris d'advocat i procurador".

III.- La representació processal de la part defenent va interposar recurs contra la sentència d'instància i, en data 24-02-2010, va articular escrit de conclusions, en virtut del qual va demanar que es procedís a la revocació de la resolució d'instància. Per el contrari, la part agent, en el seu escrit de contesta a les conclusions, de data 15-03-2010, sol·licita, en consonància amb els arguments continguts en el seu escrit, la confirmació de la sentència d'instància, amb imposició a la part recurrent de les costes d'aquesta alçada.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius en els quals fonamenta la part defenent el seu recurs són, en essència, els que segueixen. En primer terme, considera que l'excepció de prescripció ha de ser acollida, tota vegada que no existeix una jurisprudència constant en aquest sentit, i s'escau atendre al que disposa el Codi 8,36,8 i a l'article 10 de la Constitució de les Valls d'Andorra. En aquest sentit, manifesta que solament es prohibeix l'al·legació de la prescripció, amb posterioritat a la contesta, quan produeix indefensió, de manera que cal estar cas per cas i examinar aquest supòsit concret. I arribats a aquest extrem, entén que la finalitat de la prescripció és proporcionar estabilitat a les situacions jurídiques i cal facilitar que l'excepció de prescripció es pugui al·legar. Així, no existeix indefensió perquè el transcurs del temps és un fet objectiu i han passat més de 6 anys; per quant es podien efectuar al·legacions complementàries i que cada vegada més esdevé més freqüent en els nostres procediments civils. En segon terme, manifesta que el procediment de jurisdicció voluntària no ha acreditat que el document sigui totalment ineficaç, de forma que pot valer com a altre document, com per exemple, un codicil. Al no haver-se obtingut la declaració de nul·litat del document, no existeix acció contra el defenent, i s'ha d'afegir que l'agent podia haver discutit la validesa del document en el procediment que van instar els hereus de la Sra. Amador i formular demanda reconvencional i no ho va fer. Insisteix que no s'ha demostrat que el document no pugui valer com a altre negoci de darrera voluntat, de manera que no hi ha culpa ni dany. En tercer terme, assevera que, pel negat cas que s'hagués provat la culpa, el dany no s'hauria acreditat, perquè no s'ha descartat que el document hagués pogut valer com un altre títol successori per a atribuir drets a l'agent.

II.- El primer dels motius o greuges que s'escau examinar és el relatiu a l'excepció de prescripció. La part recurrent argumenta que el fonament de la prescripció es troba en la inactivitat d'una de les parts en l'exigència dels seus drets subjectius. Aquesta Sala comparteix el fonament objectiu de la prescripció en el sentit que és el silenci de la relació jurídica el que justifica que, per raons de seguretat jurídica, no es puguin analitzar aquelles pretensions exercitades extemporàniament. Però malgrat la Sala pugui compartir amb el recurrent el fonament de la prescripció, l'objecte de debat en aquest procediment no és aquest sinó en quin moment processal es pot articular l'excepció peremptòria de prescripció.

Arribats a aquest extrem, no és possible compartir amb la part recurrent que la jurisprudència de la Sala no sigui constant, sinó que el que ha succeït és que la doctrina de la Sala ha variat en el sentit d'interpretar la disposició del Codi de Justinià del segle VI després de Crist (Codi 8,36,8) segons el dret a la jurisdicció i els principis que travessen el mateix, contingut a l'article 10 de la Carta Magna. Així, la prescripció, a diferència de la caducitat, requereix sempre una al·legació de part, no podent ser la mateixa apreciada d'ofici, d'aquí que per molt que es pugui compartir el fonament de la institució, els Tribunals no poden apreciar-la si no ha estat al·legada i de manera oportuna i adequada en el procés civil. I, en aquest sentit, les sentències d'aquest Tribunal de 18 de març i 17 de juliol de 2003, així com la recent sentència de 27 de gener de 2010, han posat en relleu que l'excepció de prescripció només es pot al·legar en la fase inicial del procés i, en particular, en els escrits rectors; és a dir, en la demanda o la contesta. I l'argument pel qual no és possible efectuar-ho en un moment posterior rau en l'adequació de l'articulació de l'excepció als principis processals que actuen en el procés civil- art. 10 CA-. Es tracta que ambdues parts litigants es trobin en situació d'igualtat i, amb ple respecte al contradictori, puguin adduir les al·legacions que tinguin per convenient i proposar prova en defensa de les mateixes. D'aquesta forma articular l'excepció de prescripció a la fase de conclusions no permet a l'altra part litigant produir al·legacions al respecte i el que esdevé molt més rellevant, ja ha preclòs la fase probatòria, de manera que qualsevol mitjà probatori que es volgués proposar per a practicar en relació a la determinació dels dies a quo de la prescripció, a la seva interrupció o renúncia, ja no es podria portar a terme. Consegüentment, acollir l'excepció articulada en aquesta fase no s'acomoda amb els principis processals que integren el dret a la jurisdicció de l'article 10 C.A. i limitaria els drets de defensa de la part agent, per la qual cosa acollir l'excepció significaria situar en indefensió a una de les parts litigants.

I encara més. Argumenta la recurrent que es podia haver procedit al tràmit de les conclusions complementàries, les quals són cada vegada més freqüents en el procés civil. Al respecte, s'ha de posar de manifest que les conclusions complementàries troben la seva raó de ser quan, després del tràmit de conclusions, s'ha procedit a la pràctica d'una prova per a millor proveir o ha tingut lloc el resultat d'algun altre mitjà probatori i s'escau, en ares a que les parts puguin valorar el resultat de les mateixes, procedir a donar trasllat per al·legacions a les parts comparegudes. Però a més no es pot desconèixer que, en el cas que ens ocupa, el tràmit de les conclusions complementàries, tot i no ser l'adient per les raons exposades, no solventària les limitacions del dret de defensa de l'agent, atès que la fase probatòria seguiria preclosa i no seria possible la proposició de proves ni la seva pràctica en aquest estadi processal.

En definitiva, d'acord amb les raons anteriorment exposades, procedeix la desestimació d'aquest primer motiu o greuge del recurs de la part defenent.

III.- El segon i el tercer dels motius s'adrecen a assenyalar que no ha existit cap manca de diligència en l'actuació del lletrat ni s'ha generat cap dany amb la seva actuació. Entén que en el procediment de jurisdicció voluntària no s'ha adverat el document com a testament, però com que no s'ha assolit la seva declaració de nul·litat, no resta provat que el referit document no pugui valer com altre títol successori, com un codicil, i, com que no va oposar-se a l'acció de petició d'herència dels hereus de la causant, ni va formular demanda reconvencional, no es pot ara entendre que l'actuació del lletrat ha estat negligent i, molt menys, que hagi ocasionat un dany.

Aquesta Sala ha d'analitzar els arguments que esmerça el recurrent referits a la manca de diligència i a l'absència de dany. I si s'estudia el material probatori s'ha de concloure que el Lletrat Sr. Álvarez va redactar un document, amb el títol de "darreres voluntats en testament obert", amb la intenció que el mateix esdevingués el testament que regulés la successió de la Sra. Amador i en virtut del qual s'instituís hereu al Sr. Pla. Aquest document porta data de 16-04-1997 i el mateix es va intentar adverar com a testament, essent refusat tant en instància com per aquesta Sala, segons sentència de 23-01-2003. Aquesta Sala va declarar que "Les darreres voluntats de la Sra. Amador es presenten sota la forma d'un testament obert redactat en el despatx del seu advocat en presència de dos testimonis; per tant no és cap testament notarial, no fou atorgat davant rector i no es tracta d'un testament parentum inter liberos". Els altres hereus de la causant, segons testament de 23-01- 1980 van interposar demanda de petició d'herència envers l'agent i aquesta finalitzà amb la perfecció d'una transacció judicial de data 18-02-2004, segons la qual s'acordà la venda de l'immoble i el repartiment del preu per meitat.

En consonància amb aquests fets acreditats, aquesta Sala ha de concloure amb el jutjador d'instància que l'actuació professional del Sr. Álvarez no fou diligent. I els arguments que permeten a la Sala assolir la referida conclusió són els que segueixen. La diligència d'un professional mig del dret, exigible a un lletrat, requeria el coneixement que l'any 1997 la voluntat de revocar el testament anterior de l'any 1980 i nomenar hereu a la part agent només podia portar-se a terme, d'acord amb el caràcter solemne del testament, com a acte de darrera voluntat, que exigeix, precisament per aquest caire i per a salvaguardar la darrera voluntat, amb algunes de les formes que l'ordenament jurídic andorrà preveu. I el document en qüestió no s'adiu ni amb un testament parentum inter liberos, atès que aquest requereix el requisit de l'autografia; és a dir que estigui escrit tot ell i signat pel testador, extrem que no es dóna en el present cas, i tampoc podia valer com a testament obert notarial, com s'indicava en el seu títol, tota vegada que si bé en el seu atorgament van intervenir dos testimonis, no es va atorgar en presència notarial, esdevenint essencial i insubstituïble en els testaments notarials la figura del Notari, qui analitza la capacitat del testador, l'identifica i s'atorga en la seva presència l'instrument testamentari. Per consegüent, l'assessorament de la causant adreçat a la regulació de la seva successió a través d'un document que era inapte per a desplegar els efectes que la causant cercava, per quant no s'adequava a cap de les formes taxades que el dret successori andorrà preveu, ha de comportar que la qualificació de la conducta professional del lletrat no pot ésser entesa com a diligent, sinó ans al contrari, ja que es va assessorar i redactar un document inidoni per les finalitats que la causant volia aconseguir, quan el coneixement d'un professional mitjà hauria d'haver informat a la causant en el sentit de reflectir la seva darrera voluntat en una de les formes aptes per l'ordenament successori per a esdevenir una declaració de voluntat vàlida i eficaç.

I a les consideracions anteriors no es pot oposar el fet que no s'ha obtingut una declaració de nul·litat respecte del document de l'any 1997, que el declari inapte com a tot títol successori, tampoc el que el referit document pugui valer com un altre títol successori, com pot ser un codicil. Al respecte, convé establir el que segueix. En primer terme, resta clar que la voluntat de la causant era atorgar un negoci successori, segons el qual establís al seu nebot hereu universal dels seus béns i revoqués els negocis successoris anteriors. Des d'aquesta òptica d'idees, ha restat molt clar que el document anomenat "darreres voluntats en testament obert" no ha pogut ésser adverat com a testament, tota vegada que el mateix no pot valer com a testament notarial, al no existir la intervenció d'un notari, sinó que es va atorgar en presència del lletrat que el va redactar i dos testimonis, ni com a testament parentum inter liberos, per quant manca el requisit de l'autografia. Per tant, al no adequar-se a cap de les formes taxades que determina l'ordenament jurídic andorrà esdevé clar que aquest document no pot desplegar efectes com a testament i, per tant, no pot ordenar la successió de la causant. I en aquest sentit, no es pot compartir l'argument que cal una declaració de nul·litat de l'esmentat document ni tampoc que pot valer com a altre títol successori. En efecte, no resulta necessària l'obtenció d'una declaració de nul·litat de l'esmentat document de 16-04-1997, tota vegada que resta clar, i així es va pronunciar aquesta Sala en sentència de 23-01-2003, que el referit document no pot conformar un negoci testamentari vàlid, ni notarial ni parentum inter liberos. Aleshores, al no poder conformar cap negoci testamentari vàlid, esdevé clar que la finalitat que cercava la causant no s'ha acomplert i que l'agent no ha pogut rebre un ius delationis derivat d'una institució d'hereu continguda en un negoci inapte per a regular la successió universal d'una persona. I per això no es pot reprotxar a l'agent que no s'oposés a la demanda de petició d'herència interposada pels hereus de la causant, en virtut del testament notarial de 1980, atès que no gaudia d'un títol successori vàlid que pogués emparar les seves pretensions. I a més, convé indicar que l'al·legació que no s'ha aconseguit una declaració de nul·litat respecte del document de l'any 1997, que el declari inapte com a tot títol successori, tampoc pot reeixir, perquè ja s'ha exposat que la voluntat de la causant era establir successor universal al seu nebot, en tota la seva herència i, necessàriament, si es volia atorgar un títol successori calia recórrer a una de les formes vàlides, segons l'ordenament andorrà, per a testar, essent l'emprada invàlida per a la consecució de les referides finalitats, però és que, tanmateix, l'al·lusió que s'efectua al codicil tampoc pot prosperar, tota vegada que és conegut que mitjançant aquest negoci successori, que esdevé relacionat amb un testament previ, d'aquí el seu caràcter per relationem, existeixen determinats continguts que li han estat vetats, com és, precisament, la institució d'hereu. Per tant, tampoc des d'aquesta òptica es podria acollir el motiu esgrimit pel recurrent.

Consegüentment, resta provat en el present litigi no solament que el defenent no va ajustar la seva prestació professional a les normes de diligència del professional mig, sinó que a resultes de la seva actuació es va generar un dany patrimonial en l'esfera de l'agent. Així, una vegada atorgat el document de l'any 1997, en el qual es volia per la causant atribuir al seu nebot el títol d'hereu universal, i produïda la defunció de la causant, es va intentar adverar aquell document per tal que el mateix pogués desplegar els seus efectes com a testament. I fou en aquell moment quan la jurisdicció va posar en relleu que el referit document no gaudia del caire solemne o formal necessari per a esdevenir un negoci testamentari, de manera que va privar a l'agent d'obtenir la totalitat del patrimoni hereditari de la causant, com hagués estat la seva voluntat. I aquest dany, de caire patrimonial, s'ha de considerar existent i clarament derivat de l'actuació negligent de la part defenent, atès que la causant no va modificar ni alterar la que volia que fos la seva darrera voluntat i va morir en la convicció que amb aquell document assolia la voluntat que en ell es declarava. Per tant, la Sala ha de concloure que es donen tots els pressupòsits de la responsabilitat extracontractual: acció o omissió, negligència, dany i relació causal entre l'acció o omissió i el dany generat.

No havent-se qüestionat en aquesta alçada el quantum indemnitzatori, correspon amb el refús d'aquest motiu, procedir a la desestimació del recurs interposat.

IV.-La desestimació del recurs s'ha de traduir, en matèria de costes processals, en la imposició a la part recurrent de les costes d'aquesta alçada (arg. Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMEM el recurs interposat per la representació processal del Sr. Álvarez contra la sentència, de data 13-11- 2009, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles, i confirmem íntegrament la seva part decisòria. S'escau imposar a la recurrent les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.