Condemna solidària al pagament de diverses indemnitzacions(054/10)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: AD-0192-1/2008 Núm. de Rotlle: TSJA-054/10

S E N T È N C I A NÚM. 17-2012

PARTS:

Apel·lant: Salcedo

Representant: Gutierrez Advocat: Estany

Apel·lant: Vara

Representant: Espada Advocat: Olmo

Apel·lada: M.I. Govern d'Andorra Representant : Conde Advocat: Álvarez

Apel·lada: Carranza Representant : Raya Advocat: Carretero

Apel·lada: Aguilar Representant : Valverde Advocat: Palau

Apel·lada: Araujo

Representant : Valverde Advocat: Cano

Adherents: Conde

Representant : Tejera Advocat: Somoza

Adherents: Giner i Estany Representant : Villalba Advocat: Tamarit

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Bernard Araujognet

Magistrats: M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

M.I. Sra. Marie Conte

A la vila d'Andorra la Vella, el dos de març de l'any dos mil dotze

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0192-1/2008.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La representació de l'entitat "Salcedo " va interposar demanda contra el M.I. Govern, el Sr. Vara i les companyies d'assegurances Carranza, "S.C.O. S.A. de Seguros y Reaseguros" i Aguilar, en què impugnava la desestimació per silenci administratiu de la reclamació formulada davant del Govern i sol·licitava que els demandats fossin condemnats de forma solidària al pagament de diverses indemnitzacions, com a conseqüència dels defectes apareguts en el conjunt immobiliari format pels edificis "Betània 1", Betània 2", Betània-Lux" i l'aparcament "Betània-Lux".

2n.- La Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la referida demanda en base a les següents consideracions:

-En primer lloc, es conclou que concorre l'excepció d'incompetència de jurisdicció respecte de les persones privades demandades.

-Pel que fa a la demanda adreçada contra el Govern, que es basa en la manca d'aportació de l'estudi geotècnic que exigia el Reglament per a la realització de treballs o activitats que modifiquin l'estat actual del terreny, la sentència considera que es tracta d'una obligació que pesava sobre l'entitat agent, a qui ha de perjudicar aquesta omissió. Atesa la finalitat que persegueix la norma reglamentària, el fet de no haver exigit la documentació preceptiva podia ser motiu de responsabilitat front a tercers, però no és invocable per part de qui va sol·licitar el permís de construir sense presentar l'estudi geotècnic de referència.

-Sobre la construcció en una zona de risc geològic, es constata que no s'ha precisat la ubicació dels edificis en el mapa de riscos de novembre de 1989, que invoca la part agent; que en funció de la cota els immobles van ser bastits en un lloc que pot ser considerat fins i tot sense risc; i que cap norma prohibia la construcció en aquell indret quan es van atorgar els permisos corresponents.

-En darrer terme, es desestima la pretensió subsidiària que pretén la condemna del Govern a satisfer la quantitat de 469.000 EUR, en base al conveni signat el 24 de maig de 2005, ja que no s'han complert les condicions suspensives a què es va subjectar la seva eficàcia.

3r.- La representació de l'entitat "Salcedo " va interposar recurs d'apel·lació contra la sentència dictada pel Tribunal de Batlles, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

-Existeix una falta de servei imputable a l'Administració general, ja que va atorgar la llicència sense exigir l'informe geotècnic que resultava preceptiu segons l'article 6 del Reglament per a la realització de treballs o activitats que modifiquin l'estat actual del terreny, de 7 de març de 1990, llavors aplicable.

-El fet de què l'aportació d'aquest informe fos un deure de l'agent no justifica ni enerva l'incompliment per part del Govern de la norma reglamentària abans esmentada. L'estudi hauria permès desvetllar l'existència d'un risc geològic, especialment quant la construcció estava situada en una zona que el mapa de riscos de 1989 identificava com a tal.

-De forma subsidiària, s'ha de respectar el compromís que va assumir el Govern de satisfer la quantitat de 469.000 EUR, per tal de contribuir al finançament de les obres per restablir els edificis de referència.

-Quant a la incompetència de jurisdicció, es defensa la procedència de demandar en aquest procés l'arquitecte i les companyies d'assegurances, ja que la seva responsabilitat és solidària amb la del Govern, de manera que no poden ésser jutjats separadament, per tal de no dividir la continència de la causa.

4t.- La representació del Sr. Vara va formular igualment recurs d'apel·lació contra la sentència de la Batllia, en el qual es defensa que la interposició de la demanda per part de l'entitat agent resulta temerària, per la qual cosa li han de ser imposades les costes de la primera i de la segona instància.

5è.- Les altres parts comparegudes es van oposar al recurs interposat per l'agent, en els termes que resulten dels escrits de contestació que va presentar cadascuna d'elles i, quant al recurs del Sr. Vara, no es van oposar a les seves pretensions i, en definitiva, van deixar al criteri del Tribunal la resolució d'aquest punt.

6è.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Atenent a raons de sistemàtica, procedeix examinar en primer lloc si concorre l'excepció de manca de jurisdicció que, respecte de les persones privades demandades, ha estimat la sentència apel·lada i discuteix en aquesta alçada la part recurrent.

L'article 24.1 de la Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal disposa que:

"Es considerarà part demandada no solament l'Administració autora de l'acte que s'impugna davant la jurisdicció administrativa i fiscal, sinó també qualsevulla persona física o jurídica, pública o privada, en favor de la qual l'acte impugnat origini drets".

Fora d'aquest supòsit, també tenen la condició de demandats els particulars que siguin destinataris d'un acte declaratiu de drets, quan l'Administració pública demani davant de la Jurisdicció la declaració de nul·litat d'aquest acte, en el supòsit que contempla l'article 23 in fine de la mateixa llei.

En el nostre sistema processal, l'Administració autora de l'acte impugnat és part necessària en el procés. Ara bé, com preveu l'article 24.1 abans esmentat, també poden comparèixer com a demandats les persones privades, físiques o jurídiques, en favor de les quals aquell acte hagi originat qualsevol dret. Com es obvi, aquests drets poden veure's afectats com a conseqüència del procés, la qual cosa obliga a què els seus titulars puguin ser part en el litigi en defensa dels mateixos, la qual cosa és una conseqüència derivada del dret a la jurisdicció que reconeix l'article 10 del text constitucional.

Convé recordar que aquesta Sala ja va examinar una qüestió de naturalesa anàloga en la sentència núm. 76-2010, de 3 de novembre, en la qual es va dir que "la sentència impugnada ha denegat aquesta pretensió en considerar que "no procedeix en via administrativa la condemna solidària de l'asseguradora". Aquest pronunciament ha de ser confirmat en els seus propis termes, ja que l'article 24 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal només atribueix la condició de part demandada a l'Administració autora de l'acte que s'impugna i a qualsevulla persona física o jurídica, pública o privada, en favor de la qual l'acte impugnat origini drets. Tota altra persona física o jurídica que tingui un interès directe i legítim en l'objecte del procés podrà intervenir com a part adherent, segons ho determina l'article 25 de la mateixa llei".

"En aquest cas, resulta evident que l'entitat (...) té un interès directe i legítim en l'objecte del litigi, ja que la declaració de que s'ha compromès la responsabilitat administrativa del Govern incidirà clarament en la seva esfera jurídica, atesa la seva condició d'asseguradora d'aquest darrer. Tanmateix, aquest interès directe determina que prengui part en el procés com a part adherent de l'Administració general, en els termes que preveu l'article 25 de la Llei reguladora d'aquesta Jurisdicció, i no com a part demandada, ja que de l'acte impugnat no deriven drets al seu favor. Des d'aquesta perspectiva, s'ha de concloure que no procedeix una condemna solidària de l'asseguradora del Govern en aquest procés, sens perjudici de què, en el marc de les relacions entre assegurador i assegurat, de naturalesa privada, hagi d'assumir el pagament de la totalitat o d'una part de les indemnitzacions que assenyala la sentència impugnada".

Tercer.- En el cas que ara s'examina, no es pot oblidar que l'acte administratiu impugnat no és altre que la desestimació per silenci de la reclamació de què es reconegui la responsabilitat patrimonial de l'Administració, per la qual cosa ni l'arquitecte ni les seves companyies d'assegurances han derivat drets de l'acte recorregut, en el sentit que preveu l'article 24.1 de la Llei de la jurisdicció.

La part agent defensa la vis attractiva de la Jurisdicció administrativa, atès que la responsabilitat dels demandats és solidària, i que no poden ser jutjats separadament, per tal de no dividir la continència de la causa. Ara bé, la manca de jurisdicció respecte dels demandats privats no resulta només en aquest cas de l'article 24.1 de la Llei jurisdiccional, sinó que també cal tenir en compte que la causa petendi és diferent en cada cas. Mentre que respecte del Govern es postula l'existència d'una responsabilitat patrimonial, de naturalesa extracontractual, com a conseqüència d'un funcionament defectuós dels serveis públics, s'atribueix als altres demandats una responsabilitat civil-contractual, com afirma la pròpia part agent en el procés (v. foli 1600), que deriva del compliment inadequat de les funcions encomanades a l'arquitecte. Cadascuna d'aquestes institucions presenta perfils propis, cosa que justifica que aquesta Jurisdicció no sigui competent per pronunciar-se sobre l'incompliment contractual que s'atribueix a l'arquitecte director de les obres de construcció dels immobles litigiosos.

En conseqüència, procedeix confirmar en aquest punt la sentència apel·lada.

Quart.- L'article 59.1 del Codi de l'Administració estableix que la falta de servei, ocasionada per la mala organització del servei, pel seu funcionament en condicions il·legals o tècnicament defectuoses, o per la manca de funcionament del servei en aquells supòsits en què estava obligat a fer-ho, constitueix una de les causes de responsabilitat administrativa, que obliga l'Administració responsable a reparar el perjudici causat.

En el cas que ara s'examina, la part agent basa l'existència d'una falta de servei en el fet de què es va lliurar el permís de construcció per part del Govern, sense exigir que s'aportés l'informe geotècnic que resultava preceptiu, segons l'article 6 del Reglament per a la realització de treballs o activitats que modifiquin l'estat actual del terreny, de 7 de març de 1990, llavors aplicable.

Resulta indiscutible que l'Administració va ometre aquesta prescripció. Tanmateix, no es pot oblidar que l'article 59 in fine del Codi de l'Administració disposa que "el cas fortuït, el fet d'un tercer i la culpa de la víctima poden eximir o modular aquella responsabilitat".

Segons l'article 3 del Reglament de 7 de març de 1990, "les sol·licituds d'autorització per a la realització de qualsevol dels treballs o activitats a què es refereix l'article anterior es presentaran a la Conselleria de Serveis Públics, acompanyades de la documentació que es detalla a l'article 6", entre la que s'inclou l'estudi geotècnic de referència. En conseqüència, resulta clar que l'obligació de realitzar i aportar aquest informe corresponia al sol·licitant, de manera que les conseqüències de l'incompliment d'aquest requisit li són plenament imputables i no es poden desplaçar a l'Administració, pel fet de què aquesta no hagués considerat exigible que es presentés l'informe. Com diu la sentència apel·lada, resulta aplicable en aquest cas el principi nemo auditur propriam turpitudinem allegans, del qual constitueix una aplicació la regla continguda en l'article 59 del Codi de l'Administració, abans esmentat, segons el qual la culpa de la víctima pot eximir o modular la responsabilitat administrativa.

En aquest cas, la causa eficient dels perjudicis al·legats no és altra que la manca de realització de l'informe tècnic i, des del punt de vista administratiu, aquesta omissió només es pot imputar a qui tenia l'obligació d'elaborar-lo i presentar-lo a l'Administració, és a dir, al sol·licitant del permís de construcció, segons l'article 3 del Reglament de 7 de març de 1990. No es pot considerar que l'actuació administrativa hagi estat determinant dels perjudicis que invoca la recurrent, que deriven de la seva pròpia actuació.

D'altra banda, el mapa de riscos geològics de 1989 era merament indicatiu i, com diu la sentència impugnada, ni tan sols consta l'emplaçament exacte dels edificis litigiosos, la qual cosa no permet determinar amb precisió el grau de risc que els podia afectar. En conseqüència, no es pot extreure d'aquest fet cap element que modifiqui les conclusions anteriors.

Per tot això, no es pot entendre compromesa en aquest cas la responsabilitat de l'Administració. Això comporta lògicament la desestimació de les pretensions de l'agent relatives a la realització d'una prova pericial sobre els treballs de reparació dels edificis afectats i a l'acumulació dels processos civils iniciats a instància d'alguns dels propietaris.

Cinquè.- Pel que fa al pagament de la quantitat de 469.000 EUR en execució del conveni de data 24 de maig de 2005, resulta suficient constatar que l'eficàcia d'aquest conveni quedava subjecta al compliment de determinades condicions que no s'ha donat, entre les quals es troba l'aportació per l'agent, la constructora i l'arquitecte, sols o amb la col·laboració de tercers, del finançament de la resta de les mesures que s'havien d'adoptar per a la consolidació dels immobles. En conseqüència, no resulta exigible el compliment d'un conveni condicionat de forma suspensiva a la realització d'uns fets que no han tingut lloc.

Sisè.- La representació del Sr. Vara interposa recurs d'apel·lació pel fet de què la sentència d'instància no ha imposat a la part agent el pagament de les costes processals. Aquesta pretensió no pot ser acollida, atès que ha existit una efectiva controvèrsia sobre les qüestions litigioses, de manera que no es pot apreciar la concurrència de temeritat o mala fe en cap de les parts, únic supòsit que justificaria una condemna en costes, com resulta d'una reiterada jurisprudència d'aquesta Sala.

Procedeix, doncs, la confirmació íntegra de la sentència apel·lada, sense fer tampoc un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar els recursos d'apel·lació que interposen la Salcedo i el Sr. Vara contra la sentència dictada per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles el 13 d'abril de 2010, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.