Procediment de modificació de mesures derivades de divorci en relació amb dues filles menors d'edat: (i) autorització a la mare per realitzar viatges familiars a l'Argentina en període lectiu amb absència escolar de fins a set dies per curs; (ii) atribució de la guarda i custòdia exclusiva a la mare en substitució del règim de custòdia compartida vigent; (iii) règim de visites i estades paternofilials, i en particular la supressió o manteniment de les pernoctes intersetmanals a favor del progenitor; (iv) quantia de la prestació d'aliments a càrrec del progenitor i el repartiment de les despeses extraordinàries.

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000016/2026

ORIGEN: 5000479/2024 - 0

NIG: 5300542120240002806

SENTÈNCIA 000107-2026 DE 21/09/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 21/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000016/2026

Nig : 5300542120240002806

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00107

SENTÈNCIA 000107/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Susanna,

Representant: Sra. Colette

Advocada: Sra. Josepa

Apel·lants: Sr. Marc

Representants: Sra. Mireia

Advocada: Sra. Míriam

MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Procediment de modificació de mesures derivades de divorci en relació amb dues filles menors d'edat: (i) autorització a la mare per realitzar viatges familiars a l'Argentina en període lectiu amb absència escolar de fins a set dies per curs; (ii) atribució de la guarda i custòdia exclusiva a la mare en substitució del règim de custòdia compartida vigent; (iii) règim de visites i estades paternofilials, i en particular la supressió o manteniment de les pernoctes intersetmanals a favor del progenitor; (iv) quantia de la prestació d'aliments a càrrec del progenitor i el repartiment de les despeses extraordinàries.

Andorra la Vella, a 21 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- Mitjançant escrit registrat en data 3 de desembre de 2024, la Sra. Susanna, va formular demanda de modificació de les mesures establertes en la sentència de divorci de mutu acord de data 1 de desembre de 2020, envers el Sr. Marc, en relació amb les dues filles comunes menors d'edat: Diana (complirà 16 anys a mitjans de NUM000) i Vicenta (12 anys). En síntesi, la part agent interessava el manteniment de l'exercici conjunt de l'autoritat parental, amb la introducció d'una adaptació que permetés al progenitor custodi decidir de manera autònoma la realització de viatges familiars a l'estranger amb les menors, sempre que les absències escolars no superessin els set dies lectius per curs i no fossin expressament desaconsellades pels tutors o responsables educatius; l'atribució de la guarda i custòdia de les filles a favor de la mare, amb un règim de visites a favor del progenitor consistent en caps de setmana alterns, amb la corresponent adaptació del règim de vacances i dates assenyalades; i la fixació d'una prestació d'aliments a càrrec del progenitor.

2.- La representació processal del Sr. Marc va contestar en data 17 de març de 2025, oposant-s'hi i sol·licitant fonamentalment, el manteniment del règim de guarda i custòdia compartida vigent.

El Ministeri Fiscal va contestar per escrit de 19 de desembre de 2025.

3.- Per Aute de 23 de març de 2025 es va acordar l'admissió de la prova proposada per la part defenent en seu de contesta, així com la pràctica de la prova acordada en seu de mesures provisionals. Mitjançant interlocutòria de 20 de juny de 2025 es va citar les parts a judici per al dia 17 de juliol de 2025, acte que va haver de ser suspès, essent les parts novament citades, per interlocutòria de 9 de juliol de 2025, per al dia 10 d'octubre de 2025, i acordant-se la continuació del judici per al dia 30 d'octubre de 2025.

Per escrit registrat el 29 d'octubre de 2025, el Sr. Marc va revocar la representació i defensa fins aleshores designades i va sol·licitar la suspensió de l'audiència de conclusions, citant-se novament les parts i el Ministeri Fiscal per a la continuació del judici el dia 25 de novembre de 2025. Acordada com a diligència per a millor proveir l'exploració de les menors, aquesta es va dur a terme el dia 1 de desembre de 2025, i les parts van presentar les corresponents al·legacions i conclusions en aplicació dels articles 244.5 i 246 del Codi de procediment civil , restant el procés vist per a sentència.

4.- Seguit el procediment pels seus tràmits, el Batlle va dictar, en data 22 de desembre de 2025, Sentència amb la part decisòria del tenor literal següent:

"PRIMER.- Estimar parcialment la demanda de modificació de mesures reguladores de les relacions entre progenitors i fills menors d'edat formulada a instància de la Sra. Susanna en relació al Sr. Marc i a les filles comunes d'ambdós, Diana i Vicenta, en els termes següents:

1.- Autoritat parental. Mantenir l'exercici de l'autoritat parental de forma conjunta entre ambdós progenitors.

2.- Viatges familiars a l'Argentina. S'autoritza la mare a realitzar un viatge anual a l'Argentina amb les filles menors, amb el límit que aquest desplaçament no comporti una absència escolar superior a set dies lectius per curs i en els termes i condicionants establerts al fonament de dret quart.

3.- Règim de guarda. Establir un règim de guarda i custòdia a favor de la mare amb un règim de visites a favor del progenitor en els termes establerts al fonament de dret cinquè apartat cinquè.

4.- Repartiment de vacances, festius i dates assenyalades. Per meitats, en els termes detallats en el fonament de dret cinquè apartat sisè.

5.- Prestació d'aliments. Fixar una prestació d'aliments de 200€ mensuals a càrrec del pare i per a cadascuna de les filles, en els termes precisats al fonament de dret sisè.

6.- Repartiment de despeses extraordinàries. Repartiment per meitats entre ambdós progenitors.

Tercer.- Instar a ambdós progenitors a seguir un procés de teràpia sistèmica en els termes establerts al fonament de dret cinquè que haurà de ser assumit econòmicament a parts iguals entre ambdós progenitors.

Quart.- Mantenir en tot allò no especificat en la present resolució les mesures establertes en la sentència de divorci de mutu acord de data 1 de desembre de 2020.

Cinquè.- No efectuar un especial pronunciament en relació a les costes judicials ocasionades."

5.- En data 21 de gener de 2026, la representació processal de la Sra. Susanna va interposar recurs d'apel·lació contra la Sentència de 22 de desembre de 2025, sol·licitant que es dictés sentència modificant-la en el sentit:

a) d'atorgar a la mare autorització per decidir set dies d'absències escolars de les menors al llarg de cada any acadèmic per causa de viatges familiars a l'Argentina;

b) de fixar que els contactes paternofilials i les estades de les menors amb els progenitors respectin la voluntat d'aquestes, consistint, en període lectiu, en caps de setmana alterns des de la sortida del col·legi el darrer dia lectiu fins al dilluns al matí, més una o dues tardes de l'altra setmana lectiva alterna fins a les 20 hores, i, en vacances, respectant la voluntat de les menors quant al repartiment establert;

c) de disposar, per a millor proveir, una nova audiència de les filles, almenys de la gran; i

d) de derivar l'afer de les filles a menors en risc, amb obtenció prèvia, si es considera adient, d'informes del Ministeri d'Afers Socials en relació amb la família.

En primer lloc, pel que fa als viatges familiars a l'Argentina, manifesta compartir l'autorització d'absències escolars de fins a set dies lectius per curs, però sosté que no s'ha de limitar el nombre de desplaçaments anuals, de manera que els set dies autoritzats puguin repartir-se, si escau, entre més d'un viatge.

En segon lloc, quant al règim de visites, comparteix la decisió d'atribuir la guarda i custòdia a la mare, però discrepa de la valoració que la sentència efectua de l'esforç personal realitzat pel progenitor i sol·licita la supressió de les dues pernoctes intersetmanals al domicili patern, al·legant el rebuig que les menors manifestarien envers aquestes estades, i interessant que els contactes paternofilials en període lectiu siguin diürns. Invoca, en suport de la seva posició, extractes del diari personal de la filla gran, dels quals dedueix una situació de risc elevat per a la menor.

En tercer lloc, pel que fa al repartiment de vacances i aniversaris, accepta la distribució acordada en primera instància, però insisteix en la necessitat de respectar la lliure voluntat de les filles, sense forçar-ne les estades amb un o altre progenitor.

En quart lloc, respecte de la teràpia familiar sistèmica, manifesta que no la rebutja, però adverteix de les dificultats pràctiques per dur-la a terme al Principat i de l'esgotament de les menors davant les nombroses intervencions professionals ja realitzades.

6.- En data 22 de gener de 2026, la representació processal del Sr. Marc va interposar recurs d'apel·lació parcial contra la mateixa Sentència de 22 de desembre de 2025, demanant la revocació de la sentència dictada pel tribunal a quo, dictant en el seu lloc una nova Sentència apreciant en tots els seus extrems les peticions contingudes en el cos del seu escrit de recurs així com en l'escrit de contesta a la demanda presentat per aquesta part.

En primer lloc, la part apel·lant s'oposa a l'autorització atorgada a la mare per viatjar anualment a l'Argentina amb absència escolar de fins a set dies lectius, al·legant que la mare disposa de la meitat de les vacances escolars per efectuar aquests desplaçaments, que els avis materns es desplacen a Andorra com a mínim un cop l'any, i que les absències escolars comprometen l'estabilitat educativa i les rutines de les menors, aspecte que considera especialment rellevant en el cas de la filla diagnosticada de trastorn de l'espectre autista.

En segon lloc, s'oposa a la modificació del règim de guarda i custòdia, sostenint que la custòdia compartida és la millor opció per garantir el benestar de les menors, que els informes psicològics aportats pel seu representat desaconsellen el canvi de règim, i que l'estat emocional del progenitor deriva de la litigiositat entre les parts i del seu perfil d'altes capacitats i TDAH, sense que existeixi cap situació de risc que justifiqui privar-lo de la guarda compartida.

En tercer lloc, quant a la prestació d'aliments, sosté que, per al cas que es mantingués la custòdia exclusiva a favor de la mare, ateses la capacitat econòmica superior d'aquesta i les necessitats de les menors, la prestació a càrrec del pare hauria de fixar-se en 100 euros mensuals per cada filla i fins a la majoria d'edat.

En quart lloc, al·lega que les despeses extraordinàries de les menors haurien de ser satisfetes en un 90% per la mare i en un 10% pel pare.

7.- Conferit trasllat dels recursos, la representació processal de la Sra. Susanna va presentar, en data 10 de març de 2026, escrit de contesta i oposició al recurs d'apel·lació formulat pel Sr. Marc.

En primer lloc, la part sosté la inadmissibilitat del recurs per greus defectes formals, en tant que l'apel·lant no assenyalava les normes o garanties processals ni els drets constitucionals que considerava infringits, ni identificava els fonaments de dret afectats per la pretesa errònia valoració de la prova, contràriament al que exigeix l' article 334.3 del Codi de procediment civil , ni formula peticions concretes en el suplico del recurs, que es limita a remetre's al cos de l'escrit i a la contesta a la demanda.

En segon lloc, quant al fons i pel que fa als viatges a l'Argentina, al·lega que l'apel·lant no formula cap petició concreta i que les seves afirmacions manquen de suport probatori, restant acreditats en autes els beneficis d'aquests desplaçaments per a les menors.

En tercer lloc, quant al règim de guarda i custòdia, sosté que la pericial forense desaconsella la custòdia compartida i que totes les professionals que han intervingut coincideixen que les menors volen viure amb la mare, escaient per raons de forma i de fons el manteniment de la custòdia materna decidida en primera instància.

En quart lloc, pel que fa a la prestació d'aliments i a les despeses extraordinàries, al·lega que les peticions de l'apel·lant manquen de tota referència probatòria, que la quantia proposada resulta insuficient per cobrir les necessitats de les filles i que la limitació temporal a la majoria d'edat i l'absència d'actualització per IPC són improcedents.

8.- El Ministeri Fiscal, va presentar, en data 13 de març de 2026, escrit d'oposició parcial al recurs d'apel·lació formulat per la representació processal de la Sra. Susanna.

En primer lloc, pel que fa als viatges anuals a l'Argentina, el Ministeri Fiscal no s'oposa al motiu de recurs, considerant raonable i ajustat als interessos de les menors que els set dies anuals d'absència escolar autoritzats puguin repartir-se en més d'un desplaçament, sense ampliar-ne el nombre total.

En segon lloc, s'oposa a la supressió de les pernoctes intersetmanals i a la pretensió que les estades amb el progenitor depenguin de la lliure decisió de les menors, sostenint que el règim de visites establert per la sentència és ajustat a les conclusions de les proves pericials practicades i als interessos de les menors. S'oposa igualment a la pràctica d'un nou reconeixement judicial de les menors, en no haver variat la situació ni concórrer cap circumstància nova que la justifiqui.

En tercer lloc, quant a la teràpia familiar sistèmica, assenyala que es tracta d'una recomanació del tribunal i no d'una imposició, i que els extractes del diari de la menor invocats per la part apel·lant són anteriors a la sentència, oposant-se a aquesta pretensió també per no contenir una petició concreta.

En conseqüència, el Ministeri Fiscal va sol·licitar l'estimació parcial del recurs únicament respecte dels desplaçaments anuals a l'Argentina, amb desestimació de tots els altres extrems.

9.- En data 26 de març de 2026, la representació processal del Sr. Marc va presentar escrit de contesta i oposició al recurs d'apel·lació formulat per la Sra. Susanna, reiterant-se amb caràcter preliminar en les manifestacions i peticions del seu propi escrit de recurs.

En primer lloc, la part s'oposa a la pretensió de no limitar el nombre de viatges a l'Argentina, al·legant la distància del desplaçament, la necessitat que es realitzi en un període de durada raonable i la preservació de l'estabilitat educativa de les menors, i denunciant que la part recurrent hauria efectuat un desplaçament a l'Argentina en data 24 de març de 2026, en període lectiu, sense l'aval escolar previ exigit per la sentència, extrem que documenta amb comunicacions de l'aplicació WhatsApp.

En segon lloc, s'oposa a la supressió de les pernoctes intersetmanals, sostenint que l'informe pericial forense es va emetre en un moment puntual de depressió del progenitor, que la seva millora posterior resta acreditada per l'informe psicològic més recent obrant en autes, i que la supressió de les pernoctes suposaria un allunyament de la figura paterna.

En tercer lloc, s'oposa que les estades i contactes amb el progenitor depenguin de la voluntat de les menors, per no correspondre a aquestes la decisió sobre allò que més convé al seu desenvolupament integral.

En quart lloc, pel que fa al diari personal de la filla gran, al·lega que es tracta d'una prova nova no aportada ni datada, que genera indefensió a aquesta part, sol·licitant que no es tinguin en compte les manifestacions ni les peticions que se'n deriven; s'oposa a una nova audiència de les menors i, subsidiàriament, per al cas que s'acordés, sol·licita la compareixença de les psicòlogues tractants de les menors.

En cinquè lloc, rectifica com a error material la petició continguda en el seu propi escrit de recurs relativa a la prestació d'aliments, sol·licitant que no se li imposi cap pensió alimentària, atès que els ingressos de la mare superarien com a mínim en 1,84 vegades els seus.

10.- Per Aute de 15 d'abril de 2026, el magistrat ponent va acordar admetre el document núm. 2 proposat per la representació del Sr. Marc, consistent en còpia de converses mantingudes via l'aplicació WhatsApp els mesos de gener, febrer i març de 2026, per fonamentar-se en fets nous o de nova notícia, i va declarar que no era necessària la celebració de vista per resoldre el recurs d'apel·lació, quedant les actuacions vistes per a la resolució que escaigui.

11.- En data 3 de juliol del 2026, s'ha procedit a l'audiència de les menors amb el resultat figurat a les actuacions i les parts s'han pogut pronunciar al seu respecte.

12.- Per aute de 24 de juliol del 2026, es desestimava la pràctica de la prova sol·licitada per a millor proveir per la nova direcció lletrada del Sr. Marc.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre els recursos d'apel·lació interposats per les representacions processals de la Sra. Susanna i del Sr. Marc contra la Sentència dictada pel Tribunal Unipersonal de la Batllia en data 22 de desembre de 2025, en el marc del procediment de modificació de les mesures reguladores de la situació de divorci establertes en la sentència de divorci de mutu acord d'1 de desembre de 2020.

L'objecte del recurs interposat per la Sra. Susanna se circumscriu a quatre extrems respecte de la resolució d'instància: la limitació a un únic desplaçament anual dels viatges familiars a l'Argentina, respecte de la qual interessa que els set dies lectius d'absència autoritzats puguin repartir-se entre més d'un viatge; el règim de visites a favor del progenitor, del qual sol·licita la supressió de les pernoctes intersetmanals i la seva substitució per contactes diürns; el respecte de la voluntat de les menors en les estades i en el repartiment de vacances i dates assenyalades; i la teràpia familiar sistèmica acordada. La part apel·lant formula, a més, peticions de naturalesa probatòria i de protecció, consistents en una nova audiència de les menors i en la derivació de l'afer a menors en risc.

Quant al recurs interposat pel Sr. Marc es circumscriu, per la seva banda, a l'autorització dels viatges familiars a l'Argentina amb absència escolar, a la qual s'oposa; a l'atribució de la guarda i custòdia exclusiva a favor de la mare, en lloc de la qual interessa el manteniment del règim de custòdia compartida; i, subsidiàriament, a la quantia de la prestació d'aliments i al repartiment de les despeses extraordinàries. La part apel·lada principal ha plantejat, amb caràcter previ, la inadmissibilitat d'aquest recurs per defectes formals, qüestió que serà examinada amb caràcter preliminar.

Cal destacar, finalment, que les posicions de les parts en aquesta alçada són recíprocament divergents, en tant que cadascuna s'oposa al recurs de l'altra, i que el Ministeri Fiscal s'ha oposat només parcialment al recurs de la part agent, no oposant-se a la pretensió relativa al repartiment dels dies d'absència escolar entre més d'un desplaçament anual i interessant la desestimació de la resta d'extrems d'ambdues impugnacions.

Segon.- Sobre l'admissibilitat del recurs d'apel·lació del Sr. Marc i la delimitació de les seves pretensions.

La representació processal de la Sra. Susanna sosté, a l'empara de l' article 335.2 del Codi de procediment civil , que el recurs de la contrapart era inadmissible perquè invocava de manera acumulada i genèrica els tres motius d'apel·lació de l'article 332.1 sense assenyalar les normes processals o garanties que considera infringides, sense identificar els fonaments de dret afectats per la pretesa errònia valoració de la prova i sense formular peticions concretes en el suplico, que es limita a remetre's al cos de l'escrit i a l'escrit de contesta a la demanda.

L'objecció no pot prosperar en la seva integritat. Certament, l'escrit de recurs presenta una tècnica processal millorable: la invocació inicial dels motius d'apel·lació és genèrica i el suplico no conté una formulació autònoma de les pretensions. Ara bé, l' article 334.3 del Codi de procediment civil exigeix que l'apel·lant assenyali i argumenti els pronunciaments de la sentència que s'impugnen i els motius d'apel·lació en què fonamenta el recurs, i aquesta exigència, interpretada de conformitat amb el dret a la jurisdicció i amb el principi pro actione, s'ha de considerar satisfeta quan, de la lectura conjunta de l'escrit, resulta identificable amb claredat suficient que s'impugna, per què s'impugna i què es demana. En el cas present, el cos del recurs transcriu i identifica els pronunciaments concrets de la part decisòria que es combaten -l'autorització dels viatges a l'Argentina, el règim de guarda, la prestació d'aliments i el repartiment de les despeses extraordinàries-, desenvolupa respecte de cadascun una discrepància amb la valoració probatòria efectuada pel tribunal a quo, i conté, quant als aspectes econòmics, peticions quantificades (100 euros mensuals per filla i una distribució 90/10 de les despeses extraordinàries) i, quant a la guarda, la pretensió inequívoca de manteniment del règim compartit. La sanció d'inadmissió, que ha de ser interpretada restrictivament en tant que tanca l'accés al recurs, resultaria desproporcionada en aquestes condicions.

Això no obstant, l'admissió del recurs ho és en els termes estrictes que resulten del seu propi contingut, amb tres precisions que delimiten l'àmbit de la present resolució.

La primera és que el motiu fonamentat en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals no pot ser examinat, atès que l'apel·lant no ha assenyalat cap norma ni garantia concreta que consideri infringida ni ha argumentat cap indefensió, tal com imposa l' article 332.2 del Codi de procediment civil . L'examen del recurs queda doncs circumscrit a l'error en la valoració de la prova respecte dels pronunciaments efectivament combatuts en el cos de l'escrit.

La segona és que la remissió genèrica del suplico a l'escrit de contesta a la demanda presentat en primera instància no constitueix una formulació vàlida de pretensions en aquesta alçada. El recurs d'apel·lació delimita el seu objecte per si mateix, d'acord amb l' article 339.2 del Codi de procediment civil , i la Sala només pot pronunciar-se sobre les peticions que resulten identificables del propi escrit d'interposició.

La tercera és que la pretesa rectificació d'un "error material" continguda en l'escrit de contesta i oposició del Sr. Marc al recurs de la contrapart, mitjançant la qual la petició de fixar la prestació d'aliments en 100 euros mensuals per filla es transforma en la petició que no se li imposi cap pensió alimentària, no pot ser presa en consideració. No es tracta de la correcció d'un simple error material, sinó d'una modificació substancial de la pretensió, formulada un cop preclòs el termini d'interposició del recurs i a través d'un tràmit -el d'oposició al recurs advers, previst a l' article 335.2 del Codi de procediment civil - que té per objecte contestar les al·legacions de l'apel·lant contrari, i no pas reformular o ampliar les pretensions pròpies. Admetre-ho comportaria, a més, una evident indefensió per a la part contrària i per al Ministeri Fiscal, que no han pogut al·legar sobre aquesta nova pretensió. En conseqüència, l'examen del recurs del Sr. Marc en matèria d'aliments queda circumscrit a la petició continguda en el seu escrit d'interposició, és a dir, la reducció de la prestació a 100 euros mensuals per filla i fins a la majoria d'edat.

Tercer.- Sobre la naturalesa jurídica de l'exploració judicial de les menors i la suficiència de la seva documentació

Abans d'abordar els motius de fons suscitats pels recursos, escau examinar la queixa relativa a la manera com fou documentada l'exploració judicial de les menors practicada en aquesta instància que ambdues parts recurrents han formulat en aquesta alçada.

L'exploració judicial del menor no constitueix, en rigor, un mitjà de prova. La seva finalitat és diferent: fer efectiu el dret del menor a participar en el procés de decisió que l'afecta ( art. 15 Llei 14/2019 Qualificada dels drets dels infants i els adolescents) i permetre al tribunal conèixer directament la seva perspectiva com un dels elements que han de ser ponderats en la determinació del seu interès superior. Es tracta, per tant, d'una actuació processal sui generis, de naturalesa participativa i tuitiva, i no d'una prova personal en sentit estricte.

El menor no hi intervé com a objecte o simple font de prova, sinó com a subjecte de drets i titular de l'interès primordial que la jurisdicció està cridada a protegir. El seu dret a ésser escoltat s'insereix, així mateix, en les garanties que li cal reconèixer en mèrits del principi de tutela judicial efectiva, sense que això impliqui que les manifestacions que efectuï vinculin el tribunal. Escoltar el menor no significa traslladar-li la responsabilitat de resoldre el conflicte ni conferir a les seves preferències caràcter decisiu. L'exploració persegueix conèixer la seva percepció de la situació, els sentiments, les preferències i les inquietuds que manifesta, així com les raons que les sustenten, per tal de ponderar-les d'acord amb la seva edat i maduresa i, si escau, amb la possible incidència d'influències externes.

Aquesta naturalesa condiciona les garanties aplicables a l'actuació. En no tractar-se d'una prova personal, no li són automàticament traslladables les exigències pròpies a aquesta categoria. En particular, el principi de contradicció no confereix necessàriament a les parts el dret de presenciar personalment l'exploració, formular preguntes directament a les menors o obtenir una reproducció literal i audiovisual de tot allò que hagin manifestat. La contradicció resta salvaguardada quan les parts poden conèixer els elements substancials de l'exploració que el tribunal pugui prendre en consideració i disposen de la possibilitat d'al·legar sobre la seva significació, tot preservant alhora la intimitat i el benestar emocional de les menors ( art. 15.2 Llei 14/2019 ). Aquestes mateixes consideracions determinen la forma adequada de documentar l'actuació. L'acta no ha de contenir una transcripció exhaustiva de l'entrevista, sinó reflectir de manera fidel les manifestacions que, per la seva significació, resultin pertinents per a la decisió judicial. La suficiència de la documentació no depèn, doncs, de la seva extensió ni de la reproducció literal del diàleg, sinó de la seva aptitud per deixar constància del contingut essencial de l'exploració.

Traslladades aquestes consideracions al supòsit examinat, no es pot compartir que el caràcter succint de l'acta estesa per la Secretaria Judicial determini una documentació insuficient. És cert que no s'hi reprodueixen literalment totes les preguntes formulades ni s'hi transcriuen íntegrament les respostes de les menors. Tanmateix, l'acta no es limita a deixar constància formal de la seva audiència, sinó que ofereix un resum global de les manifestacions efectuades i permet identificar els aspectes essencials de les seves respectives posicions.

En concret, s'hi reflecteix el malestar que na Diana manifesta envers la figura paterna, la importància que atribueix a poder gaudir de períodes de vacances i mantenir el contacte amb la família materna a l'Argentina, així com la posició més moderada expressada per na Vicenta. L'acta permet, per tant, conèixer el sentit general de les manifestacions de totes dues menors sobre les qüestions que justificaren la seva exploració.

Aquesta constància resulta suficient per complir la funció pròpia de l'acta: incorporar al procés els elements significatius de l'audiència, possibilitar-ne la ponderació en la motivació de la resolució i permetre que aquesta valoració pugui ésser objecte de control en via de recurs.

Tampoc no pot atribuir-se transcendència invalidant a l'absència d'enregistrament audiovisual. La utilitat de la gravació integral és particularment evident quan es tracta de reproduir posteriorment una prova personal i, si escau, apreciar les circumstàncies concretes en què es produí una determinada declaració. Aquesta no és, però, la funció de l'exploració judicial del menor. La immediació pròpia d'aquesta actuació rau essencialment en el contacte directe entre el tribunal i el menor, que permet adaptar la comunicació a la seva edat i maduresa i comprendre adequadament el context en què expressa les seves opinions. L'exploració no està destinada a generar una declaració susceptible de reproducció ulterior com si es tractés d'una testifical enregistrada.

A aquesta consideració s'afegeix la necessitat de protegir la intimitat del menor. La conservació audiovisual íntegra d'una conversa judicial referida a qüestions personals i familiars comporta una ingerència més intensa que la incorporació a les actuacions d'una síntesi fidel dels elements necessaris per resoldre. La documentació mitjançant acta permet conciliar, així, les garanties processals amb la protecció reforçada que reclama la situació del menor. D'altra banda, l'enregistrament de l'exploració pot condicionar la mateixa finalitat que persegueix: l'audiència ha d'afavorir que el menor s'expressi amb espontaneïtat i sense sentir-se situat en la posició d'un testimoni sotmès a interrogatori. La consciència que totes les seves paraules, gestos i reaccions quedaran íntegrament enregistrats i podran ésser reproduïts posteriorment pot introduir un factor d'inhibició incompatible amb aquest entorn de comunicació protegida.

En definitiva, la queixa formulada parteix d'una premissa que aquesta Sala no pot compartir: assimilar l'exploració de les menors a una prova personal ordinària. La seva naturalesa participativa i tuitiva justifica que la documentació es limiti a deixar constància fidel del contingut substancial de les manifestacions, exigència que, en el cas present, satisfà adequadament l'acta estesa per la Secretaria Judicial.

Quart.- Consideracions preliminars

D'acord amb l' article 339.2 del Codi de procediment civil , aquest Tribunal s'ha de pronunciar sobre la confirmació o revocació, total o parcial, de la sentència objecte de recurs només pel que fa als pronunciaments impugnats i d'acord amb els motius d'apel·lació formulats per les parts. Dins d'aquests límits, però, el recurs d'apel·lació atribueix a aquesta Sala una plena jurisdicció per conèixer novament del litigi: l'apel·lació té efecte devolutiu ple, de manera que el Tribunal pot revisar íntegrament tant l'aplicació del dret com la valoració de la prova practicada, examinant novament tot el material probatori incorporat a les actuacions -juntament amb el que ha estat admès en aquesta alçada- i formant la seva pròpia convicció sobre els fets, sense restar limitat a un control merament extern de la raonabilitat de les conclusions de la instància.

A l'anterior, s'hi afegeix la modulació pròpia de la matèria: en els processos de família relatius a menors d'edat, l'interès superior de l'infant i l'adolescent ha de regir qualsevol resolució judicial que s'hi refereixi, d'acord amb l' article 13 de la Llei 14/2019, del 15 de febrer, qualificada dels drets dels infants i els adolescents , principi que opera com a criteri interpretatiu i decisori preferent, fins i tot per sobre de la lògica dispositiva que regeix ordinàriament el procés civil.

Precisament per aquesta raó, i abans d'abordar els motius dels recursos, aquesta Sala considera necessari partir d'una constatació que es desprèn, sense lloc a cap mena de dubte, del conjunt del material probatori i que condiciona la lectura de totes les qüestions debatudes en aquesta alçada: l'origen del malestar de les menors no es troba en cap de les mesures concretes que les parts discuteixen, ni en la conducta aïlladament considerada de l'un o de l'altre progenitor, sinó en l'animadversió flagrant, la desconfiança recíproca i la incomunicació que ambdós progenitors mantenen entre ells de manera sostinguda, i que ha acabat convertint cada aspecte de la vida quotidiana de les seves filles -l'escola, els viatges, les estades, els lliuraments i les recollides, la teràpia- en un camp de confrontació.

Aquesta constatació no és una apreciació subjectiva, sinó la conclusió convergent de tots els elements probatoris. El malestar emocional clínicament significatiu de la filla gran -ansietat, somatitzacions, simptomatologia depressiva i un marcat conflicte de lleialtats- i la vivència emocionalment costosa que descriu la petita no s'expliquen per cap patologia pròpia de les menors ni per cap dèficit de capacitats parentals de cap dels progenitors, sinó per la seva exposició sostinguda a la tensió entre els seus pares, de la qual han estat espectadores forçoses i, massa sovint, vehicles: els informes documenten la seva utilització com a missatgeres entre uns adults incapaços de comunicar-se directament. A això s'hi afegeix la cadena ininterrompuda de litigis que els progenitors mantenen, de la qual el present procediment i els dos recursos creuats que el culminen en són una mostra evident. I, de manera especialment eloqüent, consta que les desavinences entre els progenitors han arribat a motivar fins a sis intervencions policials. Aquesta dada il·lustra millor que cap altra el grau de deteriorament assolit: la presència recurrent de la policia en la vida d'una família per gestionar el que haurien de ser incidències ordinàries de la coparentalitat constitueix, per a unes filles de l'edat de les del present litigi, una font objectiva de pertorbació i un indicador inequívoc que el conflicte ha desbordat els llindars del que és tolerable.

La responsabilitat d'aquesta dinàmica no és atribuïble en exclusiva a cap de les parts, i convé dir-ho amb claredat per evitar tota lectura esbiaixada de la present resolució. La sentència d'instància subratlla amb raó que el progenitor ha d'aprendre a reconduir la seva manera de relacionar-se amb les seves filles, des de l'empatia, l'escolta i el respecte a la seva vivència, i que el temps de què disposa per fer-ho és breu. Però la progenitora no n'és pas exempta. La seva condició de referent per a les menors no li atorga una posició de preeminència en el conflicte, sinó que li imposa, a més dels deures comuns a ambdós progenitors, el deure qualificat de facilitar i afavorir activament la relació de les filles amb el pare, de preservar-ne la imatge davant d'elles i d'abstenir-se de qualsevol conducta que dificulti el vincle patern. I les actuacions evidencien també de part seva comportaments que alimenten l'escalada en lloc de desactivar-la: la realització, vigent ja la sentència d'instància, d'un desplaçament en període lectiu sense l'aval escolar previ i per escrit que la pròpia resolució que l'emparava exigia, la sospita declarada davant de la policia que el pare podria trobar-se sota la influència de productes estupefaents que va comportar el desplaçament d'agents del servei de l'ordre que pogueren apreciar que això no era cert o les dificultats sorgides per articular de mutu acord el procés terapèutic acordat, palesades en el document admès en aquesta alçada. El recurs a les vies policials i judicials com a forma ordinària de gestió de les discrepàncies parentals, en fi, és un fracàs compartit que cap dels dos progenitors pot imputar còmodament a l'altre.

Per tot això, aquesta Sala es creu obligada a adreçar a ambdós progenitors una invitació ferma a reconduir la seva relació. Cap règim de guarda o de visites per acuradament que es dissenyi, no pot protegir les menors del dany que els causa l'hostilitat entre els seus pares: les resolucions judicials poden ordenar conductes, però no poden substituir la cooperació parental, que és insubstituïble. El procés de teràpia sistèmica acordat en la instància i que serà confirmat en aquesta alçada com més endavant es veurà, resulta necessari en erigir-se en l'instrument central de protecció de les menors, i el seu compliment lleial i diligent constitueix el primer deure de tots dos progenitors envers les seves filles. Les vies policials i judicials han de tornar a ser el que mai no haurien d'haver deixat de ser: l'últim recurs, i no un instrument més de la disputa. I els progenitors han de saber que la persistència o l'agreujament d'aquesta dinàmica, a banda del dany -aquest sí, sense cap mena de dubte- que infligeix a les seves filles, podria justificar en el futur l'adopció de mesures diferents de les que ara es confirmen. La primera condició del benestar de les menors és que els seus pares deixin de tractar-se com a adversaris; cap pronunciament d'aquesta Sala no pot suplir aquest pas, que només a ells correspon de fer.

Aquesta consideració preliminar il·lumina la resolució de cadascun dels motius que s'examinen a continuació.

Cinquè.- Sobre els viatges familiars a l'Argentina.

Aquest extrem de la resolució d'instància és impugnat per ambdues parts des de posicions oposades: el Sr. Marc interessa la supressió de l'autorització atorgada a la mare per viatjar amb les filles a l'Argentina en període lectiu; la Sra. Susanna, el manteniment de l'autorització amb la sola modificació que els set dies lectius d'absència autoritzats puguin distribuir-se entre més d'un desplaçament anual. La connexió íntima entre ambdues impugnacions n'aconsella l'examen conjunt.

El punt de partida de l'anàlisi ha de ser el que va recordar el Ministeri Fiscal en les seves conclusions de primera instància: l'educació no és només un dret fonamental de les menors, sinó també, en l'etapa d'escolarització obligatòria en què ambdues es troben, un deure, del qual deriva l'obligació d'assistència regular al centre educatiu. L'assistència escolar no és una càrrega externa imposada a les menors, sinó un component essencial del seu propi interès superior, en tant que garanteix la continuïtat del procés formatiu, l'estabilitat de les rutines i la interiorització del valor de les obligacions acadèmiques. D'això es desprèn que les absències lectives programades per raons d'esbarjo o de convivència familiar -per legítimes i emocionalment valuoses que siguin- no es troben en el mateix pla que les absències inevitables per malaltia o força major, i que la seva autorització amb caràcter estable, recurrent i de lliure disposició per un dels progenitors requereix una justificació especialment sòlida des de la perspectiva de l'interès de les mateixes menors.

La sentència d'instància fonamenta l'autorització en quatre consideracions: la manca d'elements objectius que acreditin una repercussió negativa de les absències ja produïdes en el rendiment acadèmic de les menors; el component familiar i emocional rellevant dels viatges; el desig expressat per les mateixes menors; i la conveniència de reduir la judicialització recurrent del conflicte parental sobre aquesta qüestió. Aquesta Sala no desconeix cap d'aquestes consideracions, totes elles amb suport en les actuacions, però estima que la ponderació que en resulta no atribueix el pes adequat a tres elements que, valorats conjuntament, condueixen a una conclusió diferent.

El primer element són els deures de les menors derivats de l'educació obligatòria. Que les absències produïdes en cursos anteriors no hagin tingut una repercussió mesurable en les qualificacions no equival a afirmar que siguin innòcues, ni legitima la institucionalització, amb vocació de permanència, d'un règim d'absències lectives programades. L'impacte de l'absentisme escolar no s'esgota en els resultats acadèmics immediats: afecta la continuïtat dels aprenentatges, la regularitat dels hàbits de treball i, no menys important, el missatge educatiu que es transmet a les menors sobre el caràcter disponible de les seves obligacions escolars, missatge la transcendència del qual creix precisament en l'etapa d'educació secundària en què es troba la filla gran i a la qual s'aproxima la petita, i en una edat en què la consolidació de límits i de rutines estables és un factor de protecció. Aquesta consideració presenta, a més, una intensitat particular respecte de la filla diagnosticada amb trastorn de l'espectre autista, per a la qual l'estabilitat de les rutines i la previsibilitat de l'entorn constitueixen elements rellevants per al seu benestar: que el diagnòstic no impedeixi viatjar, com constata la sentència d'instància, no resol la qüestió, diferent, de si convé que els viatges es facin a costa del calendari lectiu. No és sobrer recordar que el Ministeri Fiscal, en primera instància, es va oposar a l'autorització i va precisar que, respecte d'una de les menors, l'absència periòdica de fins a set dies lectius no resultava la més adequada per al seu correcte progrés educatiu.

El segon element són la distància que separa el Principat de l'Argentina i les característiques objectives del desplaçament. Es tracta d'un viatge transoceànic de més de deu mil quilòmetres amb un vol de llarga durada, amb una diferència horària significativa. El trajecte comporta, en cada sentit, una jornada pràcticament completa de viatge i un desgast físic -cansament acumulat i desajust horari- que les menors no absorbeixen de manera immediata i que es projecta necessàriament sobre els dies posteriors al retorn. Inserir un desplaçament d'aquestes característiques dins del període lectiu, o en contigüitat immediata amb aquest, compromet el rendiment escolar de les menors en els dies de reincorporació, en un grau que cap de les constatacions de la sentència d'instància -centrades en les qualificacions finals i en els mecanismes de recuperació d'exàmens- permet descartar. I un viatge d'aquesta magnitud només té sentit, com la part defenent posa de relleu, amb una estada de durada substancial a destinació, exigència difícilment compatible amb absències lectives breus.

El tercer element és que el calendari escolar i el règim de vacances establert en la sentència d'instància ofereixen ja finestres àmplies i suficients per fer aquests viatges sense cap absència lectiva. La mare disposa de dues quinzenes durant les vacances d'estiu i, segons el règim fixat en el fonament de dret cinquè, apartat sisè, de la sentència apel·lada -que cap de les parts ha impugnat-, de la totalitat de les vacances de Setmana Santa cada any i de la totalitat de les vacances de Nadal els anys parells precisament en el cas de fer un viatge familiar a l'Argentina. La mateixa arquitectura de la sentència d'instància contempla, doncs, períodes de descans escolar d'entre deu dies i un mes consecutius pensats per fer possibles aquests desplaçaments. A això s'hi afegeix que els avis materns es desplaçarien a Andorra com a mínim una vegada l'any, de manera que el contacte de les menors amb la família materna extensa disposa d'un canal complementari. En aquestes condicions, el vincle de les menors amb la seva família materna a l'Argentina -el valor del qual per al seu desenvolupament personal i emocional aquesta Sala comparteix plenament amb el tribunal a quo- pot preservar-se íntegrament situant els viatges en els períodes de vacances: el que es modifica és el moment dels desplaçaments, no la seva existència ni la relació familiar que en constitueix la finalitat. El desig de viatjar expressat per les menors, que ha de ser degudament valorat, queda igualment satisfet amb els viatges en període vacacional, i la seva opinió, per rellevant que sigui, no pot prevaldre sobre el seu propi interès formatiu, la garantia del qual correspon als adults i, en darrer terme, als tribunals.

Quant a la finalitat de reduir la judicialització del conflicte, que la sentència d'instància invoca amb raó com a objectiu legítim, aquesta Sala considera que una regla clara que situï els viatges en els períodes de vacances la serveix en igual o major mesura que l'autorització d'absències lectives a decisió unilateral d'un dels progenitors. L'experiència immediata així ho corrobora: el document admès en aquesta alçada posa de manifest que, ja en els primers mesos de vigència de la mesura, ha sorgit una nova controvèrsia entre les parts a propòsit d'un desplaçament efectuat el mes de març de 2026 en període lectiu i, segons al·lega el progenitor, sense l'aval escolar previ i per escrit que la pròpia sentència exigia. Sense que correspongui a aquesta Sala pronunciar-se sobre aquest episodi, que pertany a l'àmbit de l'execució, la seva mera existència il·lustra que l'autorització no ha eliminat la font de conflicte, sinó que n'ha desplaçat l'objecte cap al compliment dels seus condicionants.

Podria sostenir-se en contra del què acabem d'exposar, que amb anterioritat autoritzarem els desplaçaments de les menors a Argentina en unes modalitats equivalents a les que es pretenen, però en aquella ocasió l'edat de les menors era curta i les seves obligacions educatives molt diferents d'aquelles que tenen en l'actualitat, de tal manera que el que en aquells moments es va considerar no resulta més avui d'actualitat.

Per tot l'anterior, escau estimar aquest motiu del recurs del Sr. Marc i revocar el punt 2 del pronunciament primer de la part decisòria de la sentència d'instància, que ha de ser substituït per una regla que doti les parts d'un marc clar i previsible: els viatges familiars de les menors a l'Argentina s'han de dur a terme durant els períodes de vacances escolars que corresponguin a la mare d'acord amb el règim de repartiment establert, sense comportar absències lectives; i qualsevol absència escolar vinculada a un viatge familiar requereix l'acord exprés d'ambdós progenitors, o a manca d'acord, l'autorització judicial corresponent. Aquesta regla preserva una vàlvula suficient per atendre les situacions excepcionals i sobrevingudes que la part agent invoca -senyaladament, les vinculades a l'edat avançada i a l'estat de salut dels avis materns-, que podran canalitzar-se per la via de l'acord entre els progenitors o, si escau, de l'autorització judicial, fins i tot urgent; i coincideix, d'altra banda, amb la posició expressada pel propi progenitor en el seu escrit d'oposició, favorable als viatges de les menors sempre que comptin amb l'aval del centre educatiu.

L'estimació d'aquest motiu comporta, correlativament, la desestimació del motiu del recurs de la Sra. Susanna relatiu al repartiment dels set dies lectius entre més d'un desplaçament anual, que resta sense objecte. En tot cas, i a més a més, la pretensió tampoc no hauria pogut prosperar per si mateixa: la multiplicació dels desplaçaments dins del període lectiu multiplica precisament els inconvenients que s'acaben d'exposar -dos trajectes transoceànics addicionals per cada nou viatge, amb el consegüent cansament i desajust horari-, i l'exemple que la pròpia part proposa, consistent en una absència lectiva de dos dies per a un desplaçament a l'Argentina, resulta manifestament desproporcionat, en tant que el temps de viatge superaria el de l'estada a destinació. La no oposició del Ministeri Fiscal a aquest motiu en aquesta alçada no vincula la Sala, atès que l'interès superior de les menors constitueix un principi d'ordre públic la garantia del qual no és disponible per a les parts ni per al Ministeri públic.

Sisè.- Sobre el règim de guarda i custòdia

El Sr. Marc combat l'atribució de la guarda i custòdia a la mare i interessa el manteniment del règim compartit, sostenint que aquest és sempre la millor opció per al benestar de les menors, que no existeix cap situació de risc que justifiqui el canvi i que la seva evolució personal favorable resta acreditada.

El motiu no pot prosperar. L' article 140.2 de la Llei 30/2022, del 21 de juliol, qualificada de la persona i de la família , estableix certament que, a manca d'acord, la guarda s'atribueix preferentment de manera compartida, però ho fa "sempre atenent l'interès superior dels menors". La preferència legal no equival a una aplicació automàtica ni converteix la custòdia compartida en un dret del progenitor: és un criteri d'ordenació que cedeix quan les circumstàncies concretes del cas demostren que una altra organització de la convivència protegeix millor els fills. Per això mateix, l'argument de l'apel·lant segons el qual, en no constar cap situació de risc, escauria mantenir el règim compartit, inverteix els termes de l'anàlisi: l'absència de risc és pressupòsit de qualsevol règim de relació, però el criteri de decisió no és la innocuïtat sinó la idoneïtat, és a dir, quina organització garanteix millor l'estabilitat emocional i el desenvolupament de les menors en el moment present.

La valoració probatòria de la instància sobre aquest punt és exhaustiva i les conclusions que n'extreu són plenament raonables i les compartim. Dels informes psicològics i pericials incorporats a les actuacions -el relatiu a la filla gran, que objectiva un malestar emocional clínicament significatiu amb episodis d'ansietat, somatitzacions, símptomes depressius i un conflicte de lleialtats vinculats a la tensió parental i a la relació amb el pare; el relatiu a la filla petita, que descriu una experiència emocionalment costosa derivada de la discòrdia amb el progenitor; i la pericial forense, que identifica un vincle paternofilial ambivalent, amb coexistència d'afecte i malestar, i un patró relacional inconsistent- resulta un quadre convergent: les menors es troben exposades a una dinàmica de tensió emocional sostinguda, amb un deteriorament progressiu del vincle patern, que el règim de convivència compartida no ha contribuït a millorar sinó que ha mantingut com a font de fricció permanent fonamentalment per la incapacitat dels dos progenitors de reconduir la mala situació entre ells.

A aquest quadre s'hi afegeixen les manifestacions clares, reiterades i coincidents de les filles adolescents en les exploracions practicades, en les quals han expressat la identificació del domicili matern com el seu entorn de referència estable i el desig de passar-hi més temps, sense rebutjar la relació amb el pare, però demanant que aquesta es desenvolupi d'una manera més serena. L'opinió de les menors no és per si sola determinant, però ha de ser degudament valorada en funció de la seva edat i maduresa, d'acord amb el principi d'escolta del menor, i en el cas de la filla gran, propera ja als setze anys, el seu pes específic és necessàriament creixent, com encertadament adverteix la pròpia sentència d'instància.

L'evolució personal favorable del progenitor, acreditada per l'informe psicològic més recent obrant en les actuacions i expressament reconeguda i valorada de manera positiva pel tribunal a quo, no condueix a una conclusió diferent. Aquesta millora -que la filla gran va reconèixer en la seva darrera exploració- constitueix la base imprescindible per a la reconstrucció i l'enfortiment progressiu del vincle paternofilial, i és en aquesta clau que la sentència d'instància la pondera; però no neutralitza la dada central del litigi, que és la vivència actual de les menors i la seva necessitat, expressada i pericialment objectivada, d'un entorn de referència estable i d'un marc de relació amb el pare lliure de pressions. Com va precisar la pèrit forense, l'evolució del progenitor és rellevant però el focus s'ha de situar en el viscut de les filles. Tampoc l'informe aportat per la part demandada desvirtua la decisió: tot i descriure la millora del progenitor i advertir dels riscos d'un canvi abrupte, aquest informe constata igualment la conflictivitat parental crònica, l'alineament actual de les menors amb la progenitora i la necessitat d'un treball previ de coparentalitat, elements tots ells que la sentència integra en la seva decisió mitjançant un règim de visites ampli i l'orientació cap a la teràpia familiar.

La decisió d'instància no allunya el pare de les seves filles ni el sanciona: li reserva una presència regular i continuada -caps de setmana alterns de divendres a dilluns i una estada intersetmanal amb pernocta- i es configura expressament com un marc obert a l'ampliació progressiva i natural de la relació en la mesura que es consolidi l'evolució del progenitor, es redueixi la conflictivitat i les pròpies filles ho demanin. Es tracta, en definitiva, d'una solució prudent i ajustada a l'interès superior de les menors, coincident a més amb el criteri sostingut pel Ministeri Fiscal en ambdues instàncies, que cap error de valoració permet revocar.

Setè.- Sobre la supressió de la pernocta intersetmanal interessada per la Sra. Susanna.

La part agent, que comparteix l'atribució de la guarda, impugna, en canvi, el règim de relació paternofilial pel que fa a l'estada intersetmanal amb pernoctació, de dimecres a la sortida de l'escola fins divendres al matí, la supressió de la qual interessa en favor d'un o dos contactes diürns fins a les 20 hores. Tant el Ministeri Fiscal com la part apel·lada s'hi oposen.

El motiu ha de ser desestimat. En primer lloc, cap dels informes obrant en les actuacions recomana reduir la relació paternofilial a contactes exclusivament diürns. Ben al contrari, l'informe més recent incorporat a les actuacions adverteix expressament que un canvi abrupte en el règim de relació pot instaurar una distància amb el progenitor difícilment reversible, i totes les professionals coincideixen que les menors no rebutgen el pare, sinó una determinada manera de relacionar-se que el procés terapèutic en curs i el nou marc de convivència tenen precisament per objecte reconduir. La supressió de les pernoctes reduiria la relació ordinària paternofilial a dos caps de setmana al mes i consolidaria el risc de distanciament que algun dels informes adverteix, en perjudici del dret de les menors a preservar el vincle amb ambdós progenitors.

En segon lloc, el règim establert en la instància no és fruit d'una valoració arbitrària del jutge a quo, sinó que es fonamenta en la necessitat de preservar el vincle patern si bé tenint en compte el malestar expressat per les menors.

En tercer lloc, els elements que la part apel·lant addueix per justificar la supressió no tenen entitat suficient. El rebuig que les menors manifestarien envers les pernoctes amb posterioritat a la sentència és una al·legació de part mancada de tot suport probatori en les actuacions. I els extractes del diari personal de la filla gran transcrits en el propi escrit de recurs no poden rebre valor probatori: el document no ha estat aportat ni en la primera ni en aquesta instància, les anotacions transcrites no poden ser contextualitzades ni contrastades, i la seva introducció unilateral i parcial priva la part contrària de tota possibilitat de contradicció, com aquesta ha denunciat oportunament. A això s'hi afegeix, com assenyala el Ministeri Fiscal, que les anotacions transcrites són en tot cas anteriors a la sentència d'instància i, per tant, anteriors al canvi de règim que aquesta estableix, canvi que respon precisament al malestar que s'hi expressa, atribuint a les menors el domicili matern com a entorn de referència estable. Res no permet afirmar, doncs, que el règim establert -i encara no consolidat- sigui la causa del malestar que es descriu, ni que la seva reducció el pal·liés.

Això no exclou que la preocupació que expressa la part apel·lant pel benestar emocional de la filla gran sigui legítima i hagi de ser presa seriosament. Però la resposta adequada a aquesta preocupació no és la reducció del vincle patern, sinó la que la pròpia sentència d'instància articula: un règim de relació estable que allibera les menors de la lògica de l'alternança setmanal, l'orientació dels progenitors cap a un treball terapèutic de coparentalitat i, molt especialment, l'advertiment, que aquesta Sala fa seu i reitera, que el progenitor ha d'assumir que les manifestacions de les seves filles expressen una vivència subjectiva però real que requereix empatia, escolta i respecte, i que, atesa l'edat de la filla gran, el temps de què disposa per reconduir efectivament la manera de relacionar-s'hi és breu, de manera que només els canvis efectius i percebuts per les menors permetran la continuïtat i l'ampliació del vincle. El règim de visites és un marc destinat a evolucionar, no una finalitat en si mateix, i la seva aplicació exigeix d'ambdós progenitors flexibilitat i sensibilitat envers l'estat emocional de les filles.

Vuitè.- Sobre la pretensió de subordinar les estades i el repartiment de vacances a la voluntat de les menors

La part agent accepta la distribució de vacances, festius i dates assenyalades acordada en la instància, però interessa que tant les estades ordinàries com les vacacionals quedin subjectes respecte de la lliure voluntat de les menors, de manera que aquestes no puguin ser forçades a romandre amb un progenitor o l'altre.

La pretensió, a la qual s'oposen el Ministeri Fiscal i la part apel·lada, no pot ser acollida. Una cosa és que l'opinió de les menors hagi de ser escoltada i degudament valorada -com ho ha estat, mitjançant dues exploracions judicials, i com ho imposa amb pes creixent la seva edat- i una altra, ben diferent, és configurar el compliment d'un règim judicial de relació com a facultatiu i dependent de la decisió quotidiana de les pròpies menors. Aquesta segona opció, lluny de protegir-les, els traslladaria la càrrega de decidir contínuament entre els seus progenitors, situant-les de manera permanent en el centre del conflicte adult i exposant-les precisament al conflicte de lleialtats que els informes pericials identifiquen com una de les principals fonts del seu malestar. En un context d'alta conflictivitat parental com el present, la previsibilitat i l'estabilitat del marc de relació són una garantia per a les menors, no una imposició contra elles.

L'anterior no significa que la voluntat de les filles sigui irrellevant. Significa que el seu vehicle adequat no és la facultat de desistir de cada estada, sinó l'audiència judicial ja practicada, la ponderació progressivament més intensa de la seva opinió a mesura que avancen en edat i maduresa -ponderació que la sentència d'instància incorpora expressament en relació amb la filla gran- i, si les circumstàncies canvien de manera rellevant, els procediments de modificació de mesures legalment previstos. El motiu es desestima.

Novè.- Sobre la teràpia familiar sistèmica.

La part agent qüestiona el pronunciament tercer de la sentència, relatiu al procés de teràpia familiar sistèmica, tot manifestant que no el rebutja, però adduint les dificultats pràctiques per dur-lo a terme al Principat -on, segons exposa, només tres professionals disposen de la formació específica, dues de les quals haurien intervingut prèviament en relació amb alguna de les parts o de les menors- i l'esgotament de les filles davant la multiplicitat d'intervencions professionals ja viscudes.

Tal com posa en relleu el Ministeri Fiscal, el pronunciament impugnat no imposa coactivament cap tractament: insta ambdós progenitors a seguir un procés terapèutic la necessitat del qual resulta de la totalitat dels informes obrant en les actuacions -inclòs l'aportat per la part defenent- i que té per objecte principal la millora de la relació entre els progenitors com a figures coparentals, no pas una nova exploració de les menors. La conveniència d'aquest treball resulta, a més, corroborada pel document admès en aquesta alçada, del qual es desprenen les dificultats sorgides entre les parts, ja amb posterioritat a la sentència, per donar-hi compliment. No existint petició revocatòria concreta i subsistint plenament les raons que fonamenten la recomanació, el pronunciament ha de ser confirmat.

Ara bé, les objeccions pràctiques que formula la part apel·lant són atendibles i mereixen una precisió que n'asseguri l'efectivitat i la neutralitat. El procés terapèutic haurà de ser conduït per un professional o servei aliè a les parts, que no hagi intervingut prèviament com a terapeuta, perit o assessor de cap dels progenitors ni de les menors en el marc del present conflicte, i que sigui designat de mutu acord entre els progenitors; a manca d'acord, qualsevol d'ells podrà sol·licitar-ne la designació en execució de sentència. Res no impedeix, si l'oferta professional disponible al Principat ho fa necessari, que el procés es dugui a terme amb professionals de fora d'Andorra o, parcialment, per mitjans telemàtics. Es manté el repartiment per meitats del seu cost, sense perjudici dels acords que les parts puguin adoptar.

Desè.- Sobre la prestació d'aliments i les despeses extraordinàries.

El Sr. Marc interessa la reducció de la prestació d'aliments a 100 euros mensuals per filla i fins a la majoria d'edat, invocant la superior capacitat econòmica de la mare, així com una distribució de les despeses extraordinàries del 90% a càrrec d'aquesta i del 10% a càrrec seu.

Cap de les dues pretensions pot prosperar. Quant a la prestació d'aliments, la sentència d'instància pondera de manera expressa i raonada tots els elements rellevants: les necessitats ordinàries de dues filles adolescents; els ingressos respectius dels progenitors, constatant a partir de la documentació econòmica incorporada que els de la progenitora són superiors; el règim de convivència establert i les despeses que el progenitor assumeix directament durant les seves estades; i els barems orientadors jurisprudencialment utilitzats. Sobre aquestes bases fixa una quantia -200 euros mensuals per filla- que situa expressament en un punt intermedi entre la proposta del Ministeri Fiscal, que considera insuficient, i la reclamació de la part agent, que considera excessiva. Aquesta ponderació no incorre en cap error: la diferència de capacitat econòmica entre els progenitors, que la sentència reconeix, no exonera cap d'ells del deure d'aliments, que ha de ser compartit de manera proporcional, sinó que ja es troba reflectida en la moderació de la quantia fixada; i la suma proposada per l'apel·lant resulta manifestament insuficient per contribuir a la cobertura de les necessitats ordinàries de les menors. Tampoc no és atendible la limitació temporal a la majoria d'edat, contrària al règim legal dels aliments als fills, que es mantenen mentre la formació prossegueixi amb aprofitament, ni la supressió implícita de l'actualització per IPC, que constitueix una simple garantia del manteniment del valor real de la prestació.

Quant a les despeses extraordinàries, la pretesa distribució 90/10 no compta amb cap suport probatori que acrediti una desproporció de capacitats econòmiques d'aquesta magnitud. La sentència d'instància constata que les diferències de capacitat econòmica entre els progenitors no són, a aquests efectes, prou importants per apartar-se del repartiment per meitats, conclusió que el recurs no desvirtua amb cap element de prova i que es limita a contradir mitjançant una mera al·legació. El pronunciament ha de ser confirmat.

Onzè.- Sobre la petició de derivació a menors en risc.

Pel que fa a la derivació a menors en risc, cap dels informes pericials i psicològics obrant en les actuacions -que han explorat de manera completa la situació emocional de les menors- no constata una situació de desemparament ni de risc que requereixi la intervenció dels serveis administratius de protecció. El malestar emocional detectat, que la Sala no minimitza, ha rebut resposta precisament a través de les mesures adoptades: l'atribució a les menors d'un entorn de referència estable, un règim de relació paternofilial més serè i el procés terapèutic de coparentalitat. Tot això sense perjudici, com és obvi, de la facultat i el deure de qualsevol dels progenitors, dels centres educatius o sanitaris i del propi Ministeri Fiscal d'adreçar-se en tot moment als serveis competents si sorgissin circumstàncies que ho requerissin, de conformitat amb la Llei 14/2019, del 15 de febrer, qualificada dels drets dels infants i els adolescents.

Dotzè.- Costes processals.

Atesa la naturalesa familiars dels interessos que s'han ventilat en el present judici no ha de fer-se pronunciament sobre les costes ocasionades en aquesta alçada.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- Rebutjar la causa d'inadmissibilitat oposada per la representació processal de la Sra. Susanna contra el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Marc, en els termes i amb les delimitacions establertes al fonament de dret segon de la present resolució.

SEGON.- Desestimar íntegrament el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Susanna contra la Sentència dictada pel Tribunal Unipersonal de la Batllia en data 22 de desembre de 2025.

TERCER.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Marc contra la mateixa resolució i, en conseqüència, revocar el punt 2 del pronunciament primer de la seva part decisòria, que queda substituït pel del tenor següent:

"2.- Viatges familiars a l'Argentina. Els viatges familiars de les menors a l'Argentina s'han de dur a terme durant els períodes de vacances escolars que corresponguin a la mare d'acord amb el règim de repartiment establert, sense comportar absències lectives. Qualsevol absència escolar vinculada a un viatge familiar requereix l'acord exprés d'ambdós progenitors, amb l'aval previ i per escrit del centre escolar corresponent, o, a manca d'acord, l'autorització judicial corresponent."

Desestimar el recurs d'apel·lació del Sr. Marc en tota la resta dels seus pediments.

QUART.- Confirmar la resta de pronunciaments de la sentència apel·lada, amb la precisió, quant al procés de teràpia familiar sistèmica, continguda al fonament de dret vuitè de la present resolució.

CINQUÈ.- No fer pronunciament respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.