Taxa inscripció del cadastre. Quantia a efectes apel·lació. Sentència del Tribunal de Batlles que desestima el recurs però considera que la demanda és extemporània.

Sentència

Magistrats

ELSA PUIG MUÑOZ ANNA ESTRAGUES ARMENGOL IMMACULADA RODRIGUEZ DIAZ

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000034/2026

ORIGEN.- 2000066/2025 - 0

NIG: 5300545320250000127

SENTÈNCIA 48-2026 DE 30/09/2026

Ponent : Elsa PUIG MUÑOZ

Data : 30/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000034/2026

Nig : 5300545320250000127

IU : ECLI : AD: TSJA:2026:00048

SENTÈNCIA 48-2026

PARTS :

Apel·lant: ORG000

Representant: Sra. Rossend

Advocat: Sr. Marc

Apel·lat: COMÚ D'ENCAMP

Representant: Sra. Cecília

Advocat: Sr. Philippe

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL

Presidenta: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrades: Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL

Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Objecte: Taxa inscripció del cadastre. Quantia a efectes apel·lació. Sentència del Tribunal de Batlles que desestima el recurs però considera que la demanda és extemporània.

Andorra la Vella, el 30 de setembre de 2026.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions núm. 2000066/2025.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Elsa PUIG MUÑOZ, la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La societat agent va interposar demanda jurisdiccional contra la desestimació presumpta del recurs administratiu interposat contra la comunicació electrònica, de 25 d'abril de 2025, per la qual s'informava de l'existència d'un deute tributari contra la societat ORG000., relatiu a una taxa vinculada a una inscripció cadastral.

2.- En la sentència núm. 26/2026, de data 13/04/2026 el Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, ha desestimat la demanda promoguda per la part agent.

3.- En el seu escrit d'apel·lació, la societat recurrent estima, en substància, que:

- La resolució administrativa no li era desfavorable, per la qual cosa no la va recórrer, però sí qüestiona la posterior atribució a ORG000 d'un deute tributari que no apareixia ni identificat, ni individualitzat, ni expressament imputat en la comunicació efectivament rebuda.

- ORG000 no va promoure la segregació cadastral, no era titular de les parcel·les objecte de modificació, ni va instar cap alteració registral pròpia.

- La societat agent apareixia únicament com un dels múltiples tercers afectats per les servituds de pas relacionades en la resolució, circumstància que reforçava objectivament la percepció que la comunicació tenia un caràcter merament informatiu respecte de la regularització cadastral acordada.

- Atesa la pròpia configuració formal de la comunicació (que es referia principalment a la sol·licitud promoguda per la Sra. Verònica. i en la regularització cadastral instada per aquesta), resultava indiscutible entendre que les conseqüències econòmiques derivades de les alteracions cadastrals acordades només podien correspondre a la persona sol·licitant de la modificació registral, especialment quan ORG000 no havia promogut cap segregació, no era titular de les parcel·les afectades i compareixia únicament com a tercer interessat en relació amb les servituds de pas preexistents.

- La societat agent no disposava dels elements mínims necessaris per comprendre que existia una obligació tributària pròpia susceptible d'esdevenir ferma si no era impugnada dins del termini legalment establert.

- La comunicació efectivament practicada a ORG000 no coincidia amb la resolució original dictada pel Comú d'Encamp, compte tingut que a la resolució original recaiguda en el marc de l'expedient NUM000 establia expressament que "Aquest acord de Junta de Govern suposa tres alteracions físiques i/o jurídiques, amb una quota tributària total de 160,50 €", però la comunicació efectivament remesa a ORG000 indicava únicament que: "Aquest acord de Junta de Govern suposa dues alteracions físiques i/o jurídiques amb una quota tributària de 107,00 €".

4.- En la seva contesta, el Comú d'Encamp estima, en substància, que:

- El valor econòmic de la pretensió és de 107 €, import que és inferior a 1.500 €, per la qual cosa el recurs d'apel·lació és inadmissible.

- La demanda és inadmissible compte tingut que el recurs administratiu era extemporani, i per no haver interposat prèviament el pertinent recurs davant la Comissió Tècnica Tributària.

- La societat agent va sol·licitar al Comú que s'inscrigués al cadastre el seu dret perpetu de pas a través dels terrenys i parcel·les objecte de la sol·licitud presentada per la Sra. M., i la inscripció d'aquelles servituds comportaren dues alteracions cadastrals, essent l'obligada tributària de les mateixes qui les va interessar, és a dir, la societat recurrent.

- La Resolució de data 1 de desembre de 2023 va adquirir en el seu dia fermesa (en no haver estat impugnada per l'avui recurrent) al respecte de les obligacions tributàries atribuïdes a la societat ORG000, que resultava obligada tributària de la taxa exigida, atès que la societat demandant ostentava un real i patent interès en la modificació o revisió cadastral que es va efectuar, de resultes de la petició que va formular relacionada amb la inscripció d'una servitud de pas.

5.- En el tràmit de conclusions la part apel·lant va confirmar les seves al·legacions, i, a més:

- Es va oposar a la inadmissibilitat del recurs d'apel·lació per raó de la quantia, tot defensant que el debat sotmès a aquesta Sala no és, en aquest moment processal, una controvèrsia de quantia, sinó una qüestió relativa a l'accés mateix a la jurisdicció i a la possibilitat d'obtenir una resolució sobre el fons, i que, la inadmissió de la demanda, prèvia entrada a conèixer del fons de l'assumpte, suposa una exclusió automàtica del supòsit de l' article 47 de la Llei 9/2022 , del Procés Contenciós Administratiu (en endavant LPCA) en no discutir-se ni resoldre's cap pronunciament sobre el fons de la qüestió. Afegeix també que aquest és el criteri compartit també pel Batlle d'instància que ha dictat la sentència que inclou expressament la menció de possibilitat de formular el recurs d'apel·lació corresponent.

- Insisteix també en el fet que la comunicació rebuda permetia conèixer de manera clara que el Comú atribuïa a ORG000 una obligació tributària pròpia, concreta i exigible, i que no va instar la segregació, no era titular de les parcel·les objecte de modificació i no va resultar beneficiària directa de les alteracions cadastrals practicades.

6.- Al correlatiu tràmit de conclusions, el Comú d'Encamp va defensar que en cap cas preveu l' article 47 de la LPCA que la limitació del recurs d'apel·lació per raó de la quantia s'hagi de circumscriure a aquelles resolucions que hagin resolt, quant al fons, l'objecte del recurs contenciós-administratiu, i que la resolució d'un assumpte també abasta la declaració d'inadmissibilitat del recurs contenciós-administratiu formulat. Pel que fa la resta d'arguments són els exposats al seu recurs d'oposició al recurs d'apel·lació.

7.- Havent-se designat la magistrada ponent, han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l' article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia .

Segon.- Qüestió prèvia: la admissió o no del recurs d'apel·lació

La primera qüestió que cal analitzar és si el recurs d'apel·lació és o no admissible, qüestió que ha estat plantejada per la part apel·lada i a la qual s'ha pogut referir la part apel·lant, amb respecte al principi de contradicció.

Doncs bé, cal recordar que l' article 18.3 de la LPCA estableix que contra l'aute que declara que el recurs no és admissible hi cap recurs d'apel·lació, i una previsió similar es conté a l' article 28.3 relatiu al tràmit d'al·legacions prèvies. Per contra, l ' article 47.1 de la LPCA disposa que "Les sentències dictades per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles són susceptibles de recurs d'apel·lació davant de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, excepte les que resolguin assumptes de quantia inferior a 1.500 euros". El precepte és clar i no inclou una excepció de l'excepció.

Un dels arguments que utilitza la part apel·lant per defensar que el recurs d'apel·lació és admissible és que a la sentència de primera instància es va indicar que hi cabia interposar recurs d'apel·lació. Ara bé, el fet que l'òrgan d'instància hagi efectuat una determinada interpretació sobre el recurs procedent no vincula en absolut el superior, que pot apreciar l'existència de causes d'inadmissibilitat del recurs -en aquest cas, el d'apel·lació-, que hagin pogut passar inadvertits al jutge a quo. En fer-ho no lesiona el dret al·legat, ja que es limita a interpretar la legalitat d'una manera diferent, sense que tampoc vulneri la intangibilitat d'unes resolucions judicials que no són seves. Una altra cosa és que si la part ha seguit les indicacions que, sobre els recursos possibles, es contenen a la sentència, no haurà de ser mereixedora de les costes en el cas que el recurs s'inadmeti, ni tampoc es podrà inadmetre posteriorment el recurs que sí resultava procedent, si escau.

D'altra banda, cal recordar que l' article 10 de la Constitució del Principat d'Andorra (en endavant CA) declara que es reconeix el dret a la jurisdicció, a obtenir d'aquesta una decisió fonamentada en Dret, i a un procés degut, substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la llei. A més, el sistema de recursos davant les resolucions judicials s'inclouen en el dret fonamental a la tutela judicial efectiva però en la configuració concreta que rebi en les lleis d'enjudiciament reguladores dels diferents ordres jurisdiccionals, excepte pel que fa a la jurisdicció penal, compte tingut que l' article 86.2 de la CA estableix que les sentències en processos penals són sempre susceptibles de recurs.

Així, a l'àmbit de la jurisdicció contenciosa-administrativa, l'article 47 de la LPAC disposa que les sentències dictades en assumptes de quantia inferior a 1.500 euros no tenen accés a la segona instància via un recurs d'apel·lació. La regulació és clara i no estableix cap excepció. Tanmateix, la part agent -ara apel·lant-, defensa que quan la sentència d'instància no analitza la qüestió de fons plantejada perquè considera que el recurs és inadmissible, està en joc l'accés mateix a la jurisdicció, i que, la inadmissió de la demanda, prèvia entrada a conèixer del fons de l'assumpte, suposa una exclusió automàtica del supòsit de l' article 47 de la LPCA .

Ara bé, ja s'ha vist abans que la LPAC distingeix dos supòsits: que les causes d'inadmissibilitat s'acordin per aute -en aquest cas sí és procedent la interposició d'un recurs d'apel·lació-, o bé que es dicti sentència, en la qual també es poden resoldre les causes d'inadmissibilitat, i, en aquest cas no és possible la interposició d'un recurs d'apel·lació. I es que una sentència que no analitza el fons de l'assumpte també respecta el principi de tutela judicial efectiva si es fonamenta en una causa legal i està degudament motivada, sempre que sigui proporcional i tenint en compte el principi pro actione. Dit d'una altra manera, la declaració d'inadmissibilitat d'un recurs serà qüestionable si la interpretació o aplicació dels requisits processals duta a terme pel jutge o tribunal resulti arbitrària, manifestament irraonable o quan incorri en un error de fet patent. Però la limitació de l'import de la quantia pel que fa la possibilitat d'interposar recurs d'apel·lació contra les sentències dictades en processos contenciosos es manté igual, sense perjudici que, en els supòsits en els quals no sigui possible accedir a una segona instància, si la part considera que s'ha produït una vulneració d'un dret fonamental pugui acudir davant el Tribunal Constitucional.

D'altra banda, cal recordar que a la recent sentència de data 25/03/2026, dictada a la causa 2025-101-RE, el Tribunal Constitucional ha resolt un recurs d'empara interposat contra els autes del 8 d'octubre de 2025 i del 13 de novembre del mateix any, d'una Batllia Civil, dictats en una petició d'injunció presentada per un saig, en la seva qualitat d'administrador judicial de la cessació de pagaments i fallida d'una societat, la lletrada de la qual havia estat designada d'ofici pel Col·legi d'Advocats d'Andorra per tal d'assumir la defensa de la societat en fallida.

La petició d'injunció no estava signada per un procurador i el 6 de maig de 2025, la secretària judicial va dictar una interlocutòria, mitjançant la qual es concedia un termini de 5 dies hàbils a la part demandant per tal que presentés la petició d'injunció signada per un procurador. El 16 de juny del 2025, dins el termini de 13 dies hàbils atorgat a l'efecte, l'administrador judicial va interposar un recurs de reposició contra aquella interlocutòria, per tal com la societat objecte de la fallida no podia fer-se càrrec dels honoraris d'un procurador a causa de la seva situació d'insolvència econòmica, i per aquest motiu sol·licitava que la representació processal de la societat pogués ser assumida per la lletrada signatària de la demanda.

Paral·lelament, havent transcorregut el termini de 5 dies hàbils atorgat per a l'esmena dels defectes materials constatats a la demanda, el 10 de juny de 2025, la Secció Civil de la Batllia va dictar un aute que acordava no admetre a tràmit la petició d'injunció i procedia al seu arxivament, i el 3 de juliol de 2025, la secretària judicial de la mateixa Secció va dictar un acord que decidia no estimar el recurs de reposició contra la interlocutòria del 26 de maig de 2025, i va indicar que el recurs precedent era el d'apel·lació davant la Sala Civil del Tribunal Superior.

Una de les qüestions que es van plantejar en seu constitucional en aquell recurs d'empara va ser la de si el recurs s'havia presentat en termini (compte tingut que la Sala Civil va inadmetre el recurs d'apel·lació per entendre que no era procedent). En aquest punt el Tribunal Constitucional va afirmar:

"El Tribunal Constitucional entén que seria formalista en excés considerar que, com que el recurs indicat per l'aute esmentat era improcedent, en actuar segons allò que se li havia indicat, va perdre la possibilitat de recórrer en empara. Cal destacar que aquest recurs va ser assenyalat explícitament com a possible pel tribunal a quo, fos o no fos en realitat procedent."

El Tribunal Constitucional també afirma que la interpretació dels preceptes legals efectuats per la Sala Civil a la seva decisió d'inadmetre el recurs d'apel·lació no es pot qualificar d'excessivament formalista, com al·legava la part recurrent, i que "En tot cas, el raonament de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia no és il·lògic, ni absurd, ni arbitrari, amb la qual cosa no es produeix una vulneració del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret (

articles 10.1

i

86.2 de la Constitució

), ni tampoc la vulneració al·legada del dret a la jurisdicció".

En qualsevol cas, si un recurs no està legalment previst i, en conseqüència, no és procedent, el Tribunal al qual va adreçar -en aquell cas la Sala Civil del Tribunal Superior-, no és el determinat per la llei, com proclama l' article 10 de la CA , i per la mateixa raó no pot pronunciar-se, en un sentit o en un altre, sobre el recurs d'apel·lació sinó que s'ha de limitar a inadmetre'l. Entendre el contrari seria introduir un recurs no previst legalment en tots aquells supòsits en el que l'òrgan d'instància informa a les parts de forma errònia sobre el recurs procedent.

Sigui com sigui, la STC de 25/03/2026 resol un supòsit en el qual a la instància la petició d'injunció es va inadmetre in limine litis, és a dir, sense donar-ne curs. Per contra, en el supòsit que ens ocupa, el Tribunal de Batlles va admetre la demanda, en va donar trasllat a la part demandada, i de l'escrit de contestació -on l'Administració va oposar que el recurs era extemporani-, en va donar trasllat a la part actora, i aquesta va poder fer les consideracions que va considerar oportunes, amb ple respecte al principi de contradicció. En definitiva, el recurs va ser tramitat fins a la seva resolució per sentència, en la qual es va considerar que el recurs contenciós era extemporani, si bé a la part dispositiva el va desestimar (les causes d'inadmissibilitat són causes de desestimació en el tràmit de sentència).

En definitiva, en tractar-se d'un assumpte de 117 € de quantia -inferior, per tant a 1.500 €-, el recurs d'apel·lació és improcedent, la qual cosa es reflectirà a la part dispositiva d'aquesta resolució.

Tercer.- Costes

No s'aprecien circumstàncies determinants d'una especial condemna al pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació presentat per ORG000, per ser improcedent per raó de la quantia.

Segon.- No efectuar cap condemna en costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.