Expulsió 5 anys. STB no rebaixa malgrat s'hagi desvirtuat principal element de risc. Possibilitat de valorar fets nous. Proporcionalitat.

Sentència

Magistrats

IMMACULADA RODRIGUEZ DIAZ JAUME TOR PORTA ELSA PUIG MUÑOZ

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000047/2026

ORIGEN.- 2000033/2025 - 0

NIG: 5300545320250000066

SENTÈNCIA 43-2026 DE 05-08-2026

Ponent : Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Data : 05/08/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000047/2026

Nig : 5300545320250000066

IU : ECLI : AD: TSJA:2026:00047

SENTÈNCIA 43-2026

PARTS:

APEL·LANT: Sr. Belmiro

Representant i Advocat: Sr. Federic

APEL·LAT: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Sara

Advocat Gabinet Jurídic: Sra. Patrícia

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL :

President : Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats : Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Objecte: Expulsió 5 anys. STB no rebaixa malgrat s'hagi desvirtuat principal element de risc. Possibilitat de valorar fets nous. Proporcionalitat.

Andorra la Vella, el 5 d'agost de 2026.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000033/2025.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ, que expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació processal del Sr. Belmiro va interposar demanda jurisdiccional contra la resolució del Govern núm. NUM000 de data 07-05-2025, que va confirmar en via de recurs administratiu la resolució de la M.I. Ministra de Justícia i Interior, de data 23-02-2023, per la qual s'acordà l'expulsió del Sr. Belmiro del territori nacional durant el període de 5 anys.

2.- En la sentència núm. 36/2026, de data 10-06, el Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, ha desestimat la demanda promoguda per la part agent.

3.- En el seu escrit d'apel·lació, la representació del Sr. Belmiro estima, en substància, que:

- El fonament principal de l'expulsió era la detenció del recurrent el 3-07-2022 per un presumpte delicte major de tràfic d'heroïna. No obstant mitjançant Aute de 2-02-2026 es va deixar sense efecte aquest processament en determinar-se que la substància incautada era en realitat cafeïna i no heroïna. Amb tot la sentència apel·lada manté igualment la valoració de "perillositat" i "trajectòria infractora reiterada" sense revisar-la a la llum d'aquest fet sobrevingut.

- Un cop exclòs el presumpte tràfic, només resten contravencions i delictes menors vinculats al consum, que no tenen entitat suficient per justificar els 5 anys d'expulsió.

- La sentència introdueix fets nous (de gener i febrer de 2025) no considerats en la proposta d'expulsió inicial (2022-2023) i no degudament contrastats ni provats, en infracció de l'article 122 LQI.

- L'article 122 LQI exigeix una valoració individualitzada i un judici de proporcionalitat real i no automàtic. La sentencia valora que 5 anys és proporcionat perquè el màxim legal és de 10 anys, però la proporcionalitat s'ha de mesurar respecte als fets reals acreditats, no respecte al màxim abstracte de la llei.

- El recurrent va néixer a Andorra (2002), hi ha residit ininterrompudament durant 23 anys, hi ha cursat tota la seva escolarització i hi té la seva mare i germana residint legalment. Així s'ha de considerar és un "immigrant de segona generació", categoria que segons la jurisprudència del TEDH (cas Benhebba c. França, 2003) mereix una ponderació especialment acurada dels criteris Boultif/Üner.

- La sentència minimitza l'arrelament pel fet d'haver perdut la residència legal el 2021 emprant un criteri excessivament formalista ja que l'article 8 CEDH es basa en vincles reals no només administratius. I en el cas el recurrent tenia l'obligació judicial de romandre a Andorra (amb el passaport retingut) com a mesura cautelar penal, cosa que contradiu la tesi de "desvinculació" del país doncs residia aquí.

- L'expulsió suposaria un veritable "exili", ja que el vincle amb Portugal és merament formal i sense arrelament real.

Per tot el qual demana revocar íntegrament la Sentència i la resolució governativa impugnada, deixant sense efecte l'expulsió administrativa. I pel que fa a les costes demana que cada part assumeixi les seves, de conformitat amb l' article 8 LPCA .

4.- En la seva contesta, el Govern al·lega que:

- El judici que cal fer no és si un únic fet delictiu queda acreditat penalment, sinó si el conjunt d'elements contrastats revela un risc per a l'ordre públic o la seguretat de les persones. La valoració administrativa no s'ha de basar en un fet aïllat, sinó en el conjunt de la trajectòria de l'interessat, de manera que la desaparició d'un element no elimina per si sola el risc.

- La sentència apel·lada reconeix expressament que el processament per heroïna ha quedat sense efecte, esmenta l'Aute de febrer de 2026 i efectua un nou judici de proporcionalitat. Així no ignora aquest fet, sinó que conclou motivadament que, malgrat aquesta modificació parcial, no ha desaparegut el pressupòsit fàctic essencial, atès que subsisteix un conjunt de conductes reiterades -inclosos altres fets relacionats amb delictes contra la salut pública- que justifiquen igualment el risc exigit per l'article 122 LQI.

- La decisió d'expulsió no es basa exclusivament en el presumpte tràfic d'heroïna, sinó en la valoració global de la conducta del recurrent durant un període prolongat.

- És correcte tenir en compte els fets de gener i febrer de 2025, ja que són rellevants per valorar si el risc persisteix, i la jurisprudència permet valorar la totalitat dels antecedents, inclosos els posteriors a la incoació de l'expedient. En qualsevol cas, fins i tot prescindint d'aquests episodis, la decisió es manté per la resta de circumstàncies acreditades.

- La sentència va ponderar els criteris del TEDH (cas Üner c. Països Baixos), valorant la naturalesa dels fets, la situació administrativa, la conducta posterior, els vincles familiars i la manca de dependència respecte la mare i la germana.

- El recurrent no és resident legal des de 2021 i no té integració laboral ni social acreditada; la durada de 5 anys resulta proporcionada per representar la meitat del màxim legal (10 anys), evidenciant una ponderació adequada.

- Es considera determinant la reiteració de conductes delictives des de la majoria d'edat (2020) fins al 2025, cosa que demostra manca de voluntat d'integració.

- Tot i tenir mare i germana a Andorra, el recurrent és major d'edat, autònom, solter i sense fills a càrrec, per la qual cosa aquests vincles no tenen la intensitat ni la dependència que exigeix el TEDH per considerar vulnerat l'article 8.

- No s'ha aportat cap prova real de l'arrelament social al·legat pel recurrent, més enllà de simples afirmacions.

- Ni el CEDH ni la jurisprudència del TEDH reconeixen un dret absolut a romandre en un territori quan hi ha raons d'ordre públic justificades; els casos Boultif i Benhebba exigeixen una ponderació individualitzada, no una prohibició automàtica d'expulsió d'immigrants de segona generació, ponderació que sí s'ha efectuat.

- Sobre l'obligació de romandre a Andorra imposada com a mesura cautelar penal (amb retenció de passaport), aquesta obligació no equival a residència ni a arrelament, sinó que és una mesura per garantir la disponibilitat judicial de l'interessat. Acceptar el contrari suposaria l'efecte absurd que una mesura cautelar penal generi un benefici administratiu per a l'investigat. És més, malgrat estar sotmès a aquesta mesura -amb un deure reforçat de respecte a l'ordenament-, el recurrent va continuar cometent delictes, cosa que reforça, i no atenua, la valoració negativa feta per l'Administració.

Per tot el qual la resolució del Govern d'Andorra (núm. NUM000, de 7 de maig de 2025), que confirma l'expulsió de 5 anys, és conforme a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa, i sol·licita la desestimació del recurs d'apel·lació.

5.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat la magistrada ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l' article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia i 160 de la Llei qualificada d'immigració .

Segon.- Normativa d'aplicació

L' article 122 de la Llei 9/2012, del 31 de maig, de modificació de la Llei qualificada d'immigració (LQI), regula l'expulsió administrativa com a mesura de prevenció d'ordre públic en els termes següents:

"1. Com a mesura de prevenció, l'expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d'elements contrastats, del risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic que representa l'entrada o la presència, al Principat d'Andorra, de la persona objecte de la mesura.

2. L'expulsió administrativa ha de ser obligatòriament motivada. La motivació ha de comportar l'enunciat precís de les consideracions de dret i de fet que constitueixen el fonament de la decisió.

3. La durada de la mesura d'expulsió com a mesura de prevenció s'estableix en funció de la importància del risc que representa la persona objecte de la mesura i no pot excedir un termini màxim de deu anys".

L'expulsió com a mesura de prevenció, com ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasions sobre la naturalesa de les potestats administratives en aquesta matèria (v. sentència núm. 32-2014, d'11 de juliol), té per finalitat la salvaguarda de l'ordre i seguretat públiques, i no revesteix caràcter sancionador:

"...es tracta d'una mesura enquadrada en el marc de la policia administrativa d'estrangers, la finalitat de la qual no és altra que la salvaguarda de l'ordre i la seguretat públics enfront de conductes que resultin susceptibles de pertorbar-los.

Aquesta mesura de policia té una substantivitat pròpia, no revesteix caràcter sancionador i té una finalitat merament preventiva, basada en l'apreciació d'una conducta, degudament contrastada, que pugui fer racionalment preveure la probabilitat d'ulteriors atemptats contra la tranquil·litat pública".

Així, segons la jurisprudència d'aquesta Sala, la legalitat de les ordres d'expulsió està sotmesa a tres condicions: l'acreditació dels fets que s'imputen a l'interessat; si els mateixos poden ser qualificats com una amenaça per a la tranquil·litat, pau o seguretat públiques; i la necessària proporcionalitat que ha d'existir entre la conducta que s'atribueix al ciutadà estranger i les conseqüències perjudicials que deriven de l'expulsió.

D'altra banda, l'article 124 de la LQI, en la versió vigent per raons temporals, disposava:

"Article 124. Limitacions a la mesura d'expulsió administrativa

No poden ser objecte d'una mesura administrativa d'expulsió:

a) L'estranger menor d'edat.

b) L'estranger major d'edat que ha nascut a Andorra i que hi resideix des del seu naixement de manera ininterrompuda.

c) L'estranger que resideix legalment a Andorra de manera ininterrompuda des de fa almenys vint anys, excepte en cas de necessitat imperiosa per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic."

Tercer.- Sobre la valoració de fets esdevinguts durant la tramitació de l'expedient d'expulsió

Amb caràcter previ a l'examen dels fets rellevants i de la proporcionalitat de la mesura, escau donar resposta a l'al·legació de la part apel·lant segons la qual la legalitat d'una resolució administrativa s'ha de valorar exclusivament a partir de les circumstàncies existents en el moment de la seva adopció -i, per tant, del dictat de l'Ordre d'expulsió-, motiu pel qual la Sentència impugnada no hauria pogut tenir en consideració els fets esdevinguts a posteriori.

Aquesta Sala no pot compartir aquest raonament.

En primer lloc, perquè la resolució de Govern no utilitza els fets esdevinguts amb posterioritat a la decisió d'expulsió com a determinants de la seva decisió -que va ser la de confirmar la resolució inicialment dictada-, sinó com un argument només de reforç. A més, cal tenir en compte que l'expulsió es va fonamentar en l'existència d'una situació de risc, que ve referida a allò que pot succeir, i els fets esdevinguts entre la resolució d'expulsió inicial i la resolució que la va confirmar, només serveixen per constatar que el risc apreciat era no només potencial sinó real.

En segon lloc perquè tractant-se d'una mesura de naturalesa preventiva i no sancionadora, fonamentada en un judici de perillositat i de risc de futur per a l'ordre públic, la valoració que pertoca efectuar no necessàriament s'ha de cenyir a un fet o moment aïllat, sinó que pot prendre en consideració el conjunt de la trajectòria de la persona interessada, més encara quan els fets nous es produeixen, com és el cas, durant la pròpia tramitació del procediment administratiu que ha de culminar amb la resolució impugnada.

I en tercer lloc, perquè, des d'una perspectiva de coherència argumental, no pot l'apel·lant pretendre, d'una banda, que el fet sobrevingut consistent en la modificació de l'aute de processament de 02-02-2026 -posterior fins i tot a la resolució impugnada- sigui necessàriament valorat en el seu benefici, i sostenir alhora que els fets sobrevinguts que perjudiquen la seva posició, consistents en la reiteració de la seva conducta delictiva durant la tramitació d'aquell mateix expedient, hagin de quedar exclosos de valoració. La consideració de fets esdevinguts al llarg de la tramitació d'un procediment no pot operar de manera asimètrica, únicament quan afavoreixen la posició del recurrent, sinó que s'ha d'estendre igualment quan reforcen objectivament els motius que legitimen la decisió administrativa adoptada.

En definitiva, el fet que el recurrent, trobant-se ja en tràmit l'expedient d'expulsió incoat al seu encontre i havent de ser conscient de les conseqüències del seu comportament, hagués continuat protagonitzant nous fets delictius no fa sinó corroborar, i no pas desvirtuar, l'existència del risc per a l'ordre públic. Per tot això, el motiu d'apel·lació relatiu a l'admissibilitat de valorar aquests fets ha de ser desestimat, sens perjudici del que s'exposa tot seguit quant a la seva concreta acreditació.

També al·lega la part agent que els fets que van succeir entre la resolució inicial i la que va resoldre el recurs administratiu no estan acreditats. Tanmateix, i com ja incidirem en el fonament de dret següent, la pròpia documentació aportada per l'agent els demostra. En efecte, a rel de la darrera detenció -per un delicte de lesions-, es va acordar l'ingrés de l'agent al Centre Penitenciari, i obra a les actuacions com a document aportat per la recurrent la relació de visites que li van fer la seva mara i germana durant aquesta estada. En definitiva, no hi ha dubte de la realitat dels fets i de la seva constància documentals a les actuacions.

Quart.- Fets rellevants, qualificació d'aquests fets com una amenaça per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic, i proporcionalitat de la mesura d'expulsió

En relació a la proporcionalitat de la mesura d'expulsió, cal recordar que a la sentència de data 10 de juliol de 2003, Affaire Benhebba c. France, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va definir els principis directors de l'apreciació en cas d'una mesura d'allunyament d'un estranger arribat a l'edat d'adult (paràgraf 32 de la sentència). I la STEDH de 9-04-2019 (I.M. c. Suïssa), amb cita d'altres d'anteriors, detalla els criteris que s'han d'avaluar a l'hora d'analitzar la proporcionalitat de l'expulsió d'un estranger (apartat 69 de la referida sentència):

* la naturalesa i la gravetat de la infracció;

* la durada del sojorn en el país;

* el període de temps transcorregut entre la infracció i la conducta del demandant en aquest període;

* la nacionalitat de les persones afectades;

* la situació familiar de l'interessat, per exemple, la durada del casament, i altres elements que acreditin el caràcter efectiu de la vida familiar de la parella;

* si el cònjuge tenia coneixement de la infracció en el moment del casament;

* si el matrimoni tenia fills i, si és així, la seva edat;

* la gravetat de les dificultats que el cònjuge pot trobar al país al qual ha de ser deportat el sol·licitant;

* els interessos i el benestar dels fills, en particular la gravetat de les dificultats que els fills del sol·licitant poden trobar al país al qual el sol·licitant ha de ser deportat;

* els vincles familiars, culturals i socials en el país del qual se l'expulsa i al qual ha d'anar.

En la mateixa línia, el Tribunal Constitucional ha declarat (sentència de 18 de maig de 2022, causa 2022-7-RE) que "una resolució administrativa d'expulsió és una mesura particularment important atesos els seus efectes sobre la vida personal i professional de la persona expulsada, cosa que, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (veg. la sentència del 9 d'abril del 2019, recaiguda en la causa I. M. c/ Suïssa) justifica que aquesta decisió no hagi d'adoptar-se a partir de consideracions generals, sinó a partir d'una valoració concreta i precisa de cada cas particular tenint en compte, sobretot, la naturalesa i la gravetat de la infracció comesa per la persona objecte de l'expulsió, la durada de la permanència en el país del qual la persona afectada ha de ser expulsada, el lapse de temps escolat des de la comissió de la infracció i el comportament d'aquesta persona durant aquest període, així com els lligams socials, culturals i familiars amb el país amfitrió i amb el país de destinació".

Cal recordar, finalment, que l'expulsió administrativa exigeix la constatació, a partir d'elements contrastats, d'un risc real per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic derivat de l'entrada o la presència, al Principat d'Andorra, de la persona objecte de la mesura.

Doncs bé, aplicant aquests criteris als que resulten efectivament rellevants pel present cas, en resulta que:

· Quant a les seves circumstàncies personals i antecedents:

- El recurrent és solter, de nacionalitat portuguesa. Va néixer al Principat d'Andorra i hi ha cursat els seus estudis bàsics. La seva mare i la seva germana també resideixen al Principat, si bé no consta que en depenguin ni econòmicament ni assistencial.

- Per Resolució de 28-05-2021 li va ser anul·lada l'autorització de residència i treball, per no haver residit a Andorra de forma permanent i efectiva, sense que consti que hagi efectuat cap gestió posterior per impugnar-la o recuperar-la.

· Quant als seus antecedents consten els fets següents:

- 30-10-2020: detenció i posada a disposició judicial per un delicte contra la salut pública (possessió i venda de marihuana).

- 03-07-2022: detenció i posada a disposició judicial per un delicte contra la salut pública (tràfic de droga tòxica, heroïna) i per una contravenció penal contra els interessos generals (possessió d'haixix).

Va ser processat per un delicte major de possessió de droga tòxica (heroïna) destinada a la venda, per delictes menors de possessió d'haixix destinat a la venda i de consum de cocaïna, i per dues contravencions penals de tinença d'haixix per a consum propi i en lloc públic.

Aquell mateix dia, i malgrat no disposar ja de permís de residència i treball, el Batlle instructor, mitjançant aute de processament dictat en el marc de la causa de delictes majors 00495/2022, va considerar que existien mesures menys gravoses i igualment idònies per evitar la seva sostracció a l'acció de la justícia, la reiteració delictiva o l'entorpiment de la instrucció. En conseqüència, va condicionar la seva llibertat provisional a: presentar-se els primers dies hàbils de cada mes a l'oficina judicial d'instrucció corresponent (art. 110.2.b); romandre al Principat d'Andorra, amb lliurament del passaport (art. 110.2.f); i sotmetre's a valoració i tractament per part de l'UCA (art. 110.2.g).

- 13-07-2022: control policial per una contravenció penal contra els interessos generals (possessió i consum d'haixix).

- 15-07-2022: detenció i posada a disposició judicial per un delicte contra la salut pública (possessió de cocaïna) i per una contravenció penal contra els interessos generals (possessió d'haixix).

- 02-02-2026: mitjançant Aute dictat en el marc de la causa penal 1000519/2022, es va modificar l'aute de processament de 3-07-2022, deixant sense efecte el processament de l'interessat pel delicte major de possessió de droga tòxica (heroïna) destinada a la venda ( art. 282.1 del Codi Penal ), en haver-se determinat que la substància incautada era, en realitat, cafeïna.

· El procediment d'expulsió es va incoar el 16 de desembre de 2022. Amb posterioritat a aquesta incoació, s'imputen al recurrent nous fets delictius:

- 14-01-2025: detenció i posada a disposició judicial per un delicte contra la integritat física i moral (lesions), en ser processat com a presumpte autor d'un delicte major de lesions mitjançant l'ús de mitjans susceptibles de causar la mort o lesions greus, i d'una contravenció penal de maltractaments. En el marc d'aquesta causa, se'n va acordar l'ingrés al Centre Penitenciari el 12-02-2025, i li van ser comissats 11 grams d'haixix que duia immediatament abans d'ingressar-hi.

- 09-02-2025: nova detenció i posada a disposició judicial per un delicte contra la salut pública (possessió de ketamina).

Sobre l'acreditació d'aquests darrers fets, la part apel·lant al·lega que mancarien del degut contrast i prova, raó per la qual no se'ls podria tenir per acreditats. Aquest motiu tampoc pot ser acollit.

En primer terme, perquè aquests fets no constitueixen una novetat introduïda ex novo per la Sentència de primera instància, sinó que ja van ser objecte de valoració en seu administrativa, atès que la pròpia resolució del Govern d'Andorra de 07-05- 2025, ara impugnada, ja els va tenir en compte, a títol de reforç, a l'hora de confirmar la mesura d'expulsió. No es tracta, doncs, de fets aportats per primera vegada en via judicial, sinó de circumstàncies que ja formaven part del substrat fàctic sobre el qual es va pronunciar l'Administració.

En segon terme, i quant a la seva acreditació, no pot obviar-se que, més enllà de constar en l'expedient administratiu l'ordre d'ingrés al Centre Penitenciari dictat per la Batlle instructora en el marc de la causa núm. 1000028/2025, en data 12-02-2025, per un presumpte delicte major de lesions amb mitjans amb perill de causar la mort o lesions més greus a la víctima i una contravenció penal de maltractaments ( art. 115.2 i 476.1 del Codi Penal ), també s'ha de tenir en compte que la prova de l'ingrés al Centre Penitenciari en el període comprès entre el 13 de febrer i l'11 de juny de 2025 ha estat aportada, com hem dit en el fonament anterior, pel propi recurrent a la demanda, mitjançant la relació de visites rebudes durant aquest període. Resulta, doncs, incontrovertit que l'apel·lant va romandre efectivament privat de llibertat durant aquell interval. No és possible, per tant, qüestionar en abstracte el grau de contrast dels fets sense oferir cap element ni cap explicació alternativa que en desvirtuï la versió sostinguda per l'Administració, prova que en qualsevol cas incumbia aportar al demandant, en aplicació de les regles generals de la càrrega de la prova.

En tercer lloc, i a major abundament, cal recordar que, quant al grau de contrast exigible en aquesta seu, resulta suficient constatar que el Batlle instructor ha considerat que existeixen indicis suficients per acordar el processament de l'interessat (STSJ Adm. núm. 16-2011). En el cas dels fets de gener de 2025, aquest llindar es troba més que satisfet, atès que no ens trobem davant d'una mera denúncia o actuació policial sense continuïtat judicial, sinó davant d'un processament formal per un delicte major, identificat amb número de causa, que ha comportat, a més, l'ingrés efectiu en presó preventiva de l'interessat -circumstància, aquesta darrera, d'una entitat objectiva que en cap cas pot equiparar-se a un simple indici no contrastat-.

Establert tot l'anterior, cal fer esment a l'argument sostingut per la part apel·lada segons el qual la permanència del demandant al Principat, amb posterioritat a l'anul·lació de la seva autorització de residència i treball, el 28-05-2021, hauria d'ésser qualificada com a irregular, i que, per tant, la mesura cautelar de romandre a Andorra amb lliurament del passaport, imposada per l'esmentat Aute de processament de 3-07-2022, no pot ser considerada com un element indicatiu d'arrelament, en tant que es tracta d'una obligació imposada per l'autoritat judicial i no de l'expressió d'una voluntat lliure de residir i integrar-se al país.

Aquesta Sala comparteix, certament, la premissa que l'obligació judicial de romandre al territori no equival, ni fàcticament ni jurídicament, a una situació de residència legal, ni pot ser invocada per l'interessat com a títol habilitant per regularitzar la seva estada. Ara bé, d'aquesta constatació no se'n pot derivar la conseqüència contrària que pretén l'apel·lada, és a dir, que la permanència efectiva del recurrent al Principat durant aquest període hagi de quedar completament exclosa de la valoració global de les seves circumstàncies personals. En efecte, resulta versemblant -i així ho apunta la pròpia cronologia dels fets- que el Batlle instructor, en imposar aquesta concreta mesura cautelar el 3-07-2022, ho fes partint de la premissa que l'interessat mantenia un arrelament de llarga durada al país, sense necessàriament tenir coneixement, en aquell moment processal, que la seva autorització de residència i treball ja havia estat anul·lada l'any anterior.

Aquesta circumstància, però, no pot operar en cap dels dos sentits extrems que les parts pretenen atribuir-li. En efecte ni permet, com sosté l'apel·lant, considerar que la mesura cautelar equivalgués a una situació de residència regularitzada o consolidés per si mateixa un arrelament jurídicament rellevant als efectes de l'article 124.c) LQI, ni permet, a la inversa, com sosté l'apel·lada, prescindir completament del fet objectiu que el recurrent va residir físicament al Principat, sota control i coneixement de l'autoritat judicial, almenys durant el període de referència.

Dit d'una altra manera, la irregularitat administrativa de l'estada de l'interessat des de 2021 incideix, certament, en la intensitat de la protecció que li pot ésser dispensada a l'empara de l'article 8 CEDH, atès que la jurisprudència del TEDH reconeix una protecció reforçada, sobretot, als residents legals de llarga durada. Tanmateix, aquesta mateixa jurisprudència -particularment els criteris fixats a Boultif c. Suïssa i Benhebba c. França- pren en consideració, als efectes del judici de proporcionalitat, la durada efectiva de l'estada al país amfitrió, amb independència de la seva qualificació administrativa, així com els vincles familiars, socials i culturals allà desenvolupats. La manca de regularitat de la residència no converteix, doncs, en irrellevant la permanència física continuada de l'interessat al Principat, sinó que constitueix únicament un dels factors a ponderar, sense que pugui erigir-se en element determinant i excloent de tots els altres.

En conclusió, i amb aquestes premisses, i valorades conjuntament les circumstàncies concurrents en el present cas, la Sala considera que, globalment, s'està davant d'una situació que comporta un risc -passat i actual- per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic, i que aquest risc justifica el manteniment de la mesura d'expulsió, tot i els elements d'arrelament existents. En efecte, d'una banda, no es pot negar la gravetat dels delictes que se li imputen (la majoria contra la salut pública i que inclouen la possessió per a la venda de producte estupefaent marihuana, però també contra la integritat física i moral (lesions)). D'altra banda, i addicionalment, cal tenir en compte que, si bé la permanència física continuada del recurrent al Principat -almenys en la data en que era en vigor la mesura cautelar adoptada en seu d'instrucció- constitueix un element a ponderar en els termes exposats en el paràgraf anterior, no ho és menys que aquesta permanència s'ha desenvolupat, des de l'any 2021, al marge de qualsevol autorització administrativa de residència i treball, que recordem va perdre per constatar-se que el mateix no residia de forma permanent i efectiva al Principat i sense que consti cap gestió orientada a regularitzar aquesta situació. Així, el motiu d'anul·lació del seu permís de residència, juntament amb la manca de regularització posterior comporta que l'arrelament al·legat, per intens que hagi pogut ser en el pla merament fàctic o afectiu, no hagi vingut acompanyat del grau d'integració formal, laboral i social que la jurisprudència del TEDH reserva als residents de llarga durada, i que és precisament el que justificaria una protecció reforçada enfront de la mesura d'expulsió. A més, a aquesta situació d'irregularitat s'afegeix que l'interessat ha mantingut el desenvolupament de la conducta delictiva que se l'imputa, essent precisament durant el període posterior a la pèrdua de la residència que es concentren els fets de major gravetat, inclosos els esdevinguts el gener i febrer de 2025. És més, la seva actitud revela un patró de comportament l'aptitud lesiva del qual per a l'ordre públic no ha quedat desactivada, sense que la permanència al territori, mancada de cobertura administrativa i acompanyada de reiterada activitat delictiva, pugui operar com a contrapès suficient.

Per tot el qual s'escau confirmar la procedència de l'expulsió administrativa del Sr. Belmiro, sens perjudici del que s'exposa tot seguit en relació amb la proporcionalitat de la seva durada.

Cinquè.- Proporcionalitat de la durada de l'expulsió

Com aquest Tribunal ha declarat de forma reiterada, per valorar si la durada de la mesura d'expulsió acordada és proporcional als fets tinguts en compte per adoptar-la, s'ha de partir de la dada que la sanció màxima que pot ser imposada és de deu anys, que és la que va prendre com a referència l'Administració en aquest cas.

I la durada de l'expulsió acordada aquí és de cinc anys.

Cal dir, d'entrada, que, la gravetat dels delictes que s'imputen al Sr. Belmiro no permeten acordar l'expulsió pel màxim de deu anys. I de fet no és pretén.

Ara bé la Sala considera desproporcionada la durada de cinc anys, tenint en compte que un dels delictes principals que se li venia imputant -el delicte major de possessió de droga tòxica (heroïna) destinada a la venda, per la seva especial gravetat i entitat dins del conjunt de fets valorats-, ha estat deixat sense efecte mitjançant l'Aute de 2-02-2026. Aquesta circumstància, sense eliminar el risc apreciat per a l'ordre públic -atesa la persistència de la resta de fets acreditats, inclosos els posteriors a la incoació de l'expedient-, en redueix substancialment la intensitat respecte de l'escenari inicialment valorat per l'Administració.

Per això s'escau rebaixar l'expulsió a tres anys.

Sisè.- Costes

De conformitat amb l' article 8 de la LPCA , atesa l'estimació parcial del recurs, no escau efectuar especial pronunciament en matèria de costes en aquesta alçada, fent-se càrrec cada part de les causades a la seva instància i repartint-se les comunes.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Estimar parcialment el recurs presentat per l'agent, revocar la sentència recorreguda i declarar que la durada de l'expulsió ha de fixar-se en tres anys.

Segon.- No efectuar cap condemna en costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.