Contracte d'arrendament d'obra vs contracte de cessió de mà d'obra; valoració de la prova, excepció d'incompliment contractual, despeses extrajudicials de reclamació del deute

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000003/2026

ORIGEN: 7000206/2020 - 0

NIG: 5300542120200003426

SENTÈNCIA 000074-2026 DE 07/07/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 22/07/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000003/2026

Nig : 5300542120200003426

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00074

SENTÈNCIA 000074/2026

PARTS:

Apel·lant: ORG000

Representant: Sra. Lorena

Advocat: Sr. Domènec

Apel·lat: Sr. Eustaqui

Representant: Sra. Anabela

Advocat: Sr. Efrén

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Contracte d'arrendament d'obra vs contracte de cessió de mà d'obra; valoració de la prova, excepció d'incompliment contractual, despeses extrajudicials de reclamació del deute.

Andorra la Vella, a 7 de juliol del 2026

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El dia 29/01/2021, la representació processal del Sr. Eustaqui, en la seva qualitat de titular del negoci Construccions X, va formular demanda en reclamació de quantitat, a tramitar pel procediment ordinari, contra la mercantil andorrana ORG000, demanant es dictés Sentència condemnant aquesta darrera a satisfer al seu representat la suma de 16.508,10 €, més els interessos legals generats a partir de la data de la contesta a la demanda i les costes judicials ocasionades a la part agent derivades dels presents autes, inclosos els honoraris d'advocat, procurador i eventuals perits intervinents.

2.- El dia 19/03/2021, la representació processal de ORG000, va contestar la demanda, oposant-se parcialment a les pretensions de la part agent, demanant es dictés Sentència estimant parcialment les pretensions de la part agent, en el sentit de declarar que la quantitat realment deguda per la seva mandant era de 3.317,73 € i no de 16.508,10€.

3.- Els dies 30/04/2021 i 21/05/2021, les parts van replicar i duplicar, reiterant ambdues parts les seves al·legacions inicials.

4.- Després d'haver-se practicat la totalitat dels mitjans probatoris proposats per les parts prèviament admesos, les parts van formular les seves conclusions en data 23/12/2022, insistint en les pretensions inicials.

5.- El Tribunal de Batlles va dictar, en data 25/11/2025, Sentència amb la següent part decisòria:

"Estimar íntegrament la demanda interposada pel Sr. Eustaqui contra la mercantil ORG000, i en els seus mèrits, condemnar la part defenent a:

Primer.- Pagar la suma total de 16.508,10 €, juntament amb els interessos legals devengats des del 19/03/2021 i fins a la total liquidació del deute.

Segon.- Abonar les costes processals causades a la part defenent segons allò precisat al darrer Fonament de dret de la present resolució, inclosos els honoraris d'advocat i procurador, a acreditar en període d'execució de sentència."

6.- En data 08/01/2026, la representació processal de ORG000, va interposar recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, demanant la seva revocació i que es dictés nova Sentència reduint la condemna a la quantitat de 3.317,73 € -resultat de restar al deute reclamat de 16.508,10 € els costos de reparació acreditats de 13.190,37 €-, excloent en tot cas la partida de 318,95 € per despeses extrajudicials i deixant sense efecte la condemna en costes de la primera instància, en base als següents motius de recurs.

En primer lloc, denuncia un error manifest en la valoració de la prova i una insuficiència de motivació, en considerar que la resolució impugnada va privar indegudament de valor probatori les declaracions testificals-pericials dels representants i treballadors de les empreses que van realitzar les reparacions, fonamentant-se únicament en l'absència d'una prova pericial independent i sense expressar els raonaments concrets per descartar-les.

En segon lloc, al·lega una aplicació indeguda de les regles de la càrrega de la prova, en entendre que la sentència les va aplicar de manera excessivament rígida i formalista, sense ponderar el principi de disponibilitat i facilitat probatòria ni valorar negativament la passivitat probatòria de la part actora.

En tercer lloc, sosté que la relació contractual entre les parts havia de qualificar-se d'arrendament d'obra i no de cessió de mà d'obra, i que la sentència va ometre completament l'anàlisi d'aquest element estructural del contracte, determinant per valorar la procedència de la reducció del preu reclamada per la part defenent.

En quart lloc, al·lega una anàlisi errònia i un rebuig formalista de l'excepció d'incompliment contractual (exceptio non rite adimpleti contractus), sostenint que aquesta excepció constitueix un mecanisme de defensa vàlid enfront del pagament del preu i que el principi iura novit curia obligava el jutjador d'instància a analitzar-ne el fons, i que la condemna va excloure de manera incorrecta la compensació de les despeses de reparació.

En cinquè lloc, denuncia que la sentència va qualificar erròniament el deute com a "fet pacífic", atès que el reconeixement de deute per part de ORG000, sempre va estar condicionat a la deducció dels danys i costos de reparació.

En sisè lloc, al·lega que la condemna al pagament de 318,95 € en concepte de despeses extrajudicials no es recolzava en cap mena de motivació ni documentació que n'acredités la necessitat, realitat i proporcionalitat.

Subsidiàriament, i en setè lloc, sosté que permetre que la part agent cobrés íntegrament el preu dels seus serveis sense deduir els costos de reparació de l'execució defectuosa conduiria a un enriquiment injust contrari als principis generals del dret i a l'equitat material.

7.- La representació processal del Sr. Eustaqui va presentar, en data 17/02/2026, escrit de contesta i oposició al recurs d'apel·lació sol·licitant la desestimació íntegra del recurs formulat per ORG000, la confirmació de la Sentència de data 25/11/2025 i la condemna en costes processals de la part recurrent en aquesta alçada, inclosos els honoraris d'advocat i procurador intervinents.

En primer lloc, sosté que la sentència impugnada recollia de forma encertada i raonada els fonaments jurídics desenvolupats per la part agent en els escrits d'al·legacions i conclusions de primera instància, i que el recurs no era altra cosa, que una dilació en el pagament del deute.

En segon lloc, al·lega que la relació contractual entre les parts consistia únicament en la cessió de treballadors a ORG000, per a obres que aquesta empresa dirigia i ordenava, de manera que les instruccions sobre l'execució dels treballs eren donades per la pròpia ORG000, i que, per tant, qualsevol defecte d'execució hauria de ser imputat exclusivament a aquesta.

En tercer lloc, sosté que cap prova ha acreditat que els treballs efectuats pels operaris del mandant haguessin estat mal executats, i que la documentació fotogràfica aportada per l'adversa no es correspon a feines efectuades pels treballadors de la part agent, extrem que va poder ser corroborat en seu judicial per part de testimonis.

En quart lloc, al·lega que les factures aportades per la part adversa de treballs efectuats per terceres empreses no acrediten que es corresponguin a reparació de feines mal executades pels operaris de la part agent, atès que els mateixos representants de les empreses emissores van declarar en seu judicial que desconeixien si els treballs facturats eren deguts a reparació de feines defectuoses.

En cinquè lloc, sosté que el negoci Construccions X únicament cedia treballadors a ORG000, en obres que aquesta empresa dirigia i ordenava, de manera que les instruccions sobre l'execució dels treballs provenien de la demandada i que, si algun defecte s'hagués produït -fet que la part nega rotundament-, la responsabilitat seria exclusiva de ORG000, en tant que constructora contractada a l'efecte.

En sisè lloc, al·lega que l'adversa no va formular adequadament les seves pretensions en l'escrit de contesta a la demanda, atès que si el que volia fer era compensar altres imports hauria d'haver demandat reconvencionalment, cosa que no va fer en cap moment, i que, per tant, cap compensació pot efectuar de factures si no ha formulat processalment les seves pretensions de manera adequada. Afegeix que, en qualsevol cas, no existeix prova que la part adversa hagi pagat les factures a tercers que invoca com a base de la compensació pretesa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de ORG000, contra la Sentència núm. 102/2025 dictada pel Tribunal de Batlles en data 25/11/2025, en el marc del procediment ordinari en reclamació de quantitat seguit a instàncies del Sr. Eustaqui, titular del negoci Construccions X.

La controvèrsia en aquesta alçada se centra en la valoració de la prova practicada en primera instància i en la procedència de les deduccions que la part apel·lant pretén oposar al deute reconegut. En concret, ORG000, qüestiona, en primer lloc, la valoració probatòria efectuada pel jutjador d'instància respecte a les declaracions testificals-pericials dels industrials que van realitzar les reparacions; en segon lloc, l'aplicació de les regles de distribució de la càrrega de la prova; en tercer lloc, la qualificació jurídica de la relació contractual entre les parts; en quart lloc, el rebuig de l'excepció d'incompliment contractual i de la compensació de les despeses de reparació; en cinquè lloc, la qualificació del deute principal com a "fet pacífic"; i, en sisè lloc, la condemna al pagament de les despeses extrajudicials. Subsidiàriament, al·lega enriquiment injust.

La part apel·lada s'oposa íntegrament al recurs i sol·licita la confirmació de la sentència d'instància.

Segon. La naturalesa de la relació contractual: arrendament d'obra o cessió de mà d'obra.

La part apel·lant sosté, com a premissa central del seu recurs, que la relació establerta entre les parts havia de ser qualificada d'arrendament d'obra i no de cessió de mà d'obra. D'aquesta qualificació en fa derivar la responsabilitat de la part agent pels defectes que afirma haver detectat en l'execució dels treballs i, consegüentment, el dret a reduir el preu reclamat, a oposar l'excepció d'incompliment contractual i a compensar el cost de les reparacions que diu haver assumit.

La resolució d'aquesta qüestió resultarà així determinant perquè d'aquesta qualificació depenen la distribució del risc, l'abast de les obligacions assumides per cadascuna de les parts i la mateixa viabilitat dels motius d'oposició articulats per la demandada. Per això, abans d'examinar les concretes objeccions formulades en apel·lació, cal precisar si la part agent va assumir l'execució autònoma d'una obra determinada o si, per contra, es va limitar a posar treballadors a disposició de ORG000.

La distinció entre l'arrendament d'obra i la cessió de mà d'obra ha de partir de la diferent funció econòmica i jurídica que compleixen ambdues figures. En l'arrendament d'obra, l'empresari o contractista no es limita a facilitar una activitat laboral, sinó que assumeix l'obligació d'obtenir un resultat concret, individualitzat i susceptible de lliurament. L'objecte del contracte no és la mera posada a disposició de treballadors, sinó la realització d'una obra o d'una part d'obra determinada, executada sota la seva pròpia organització, amb autonomia tècnica i empresarial, i amb assumpció del risc inherent a la consecució del resultat compromès. En aquest supòsit, la retribució es vincula normalment a l'obra contractada, sigui mitjançant un preu alçat, sigui mitjançant unitats d'obra, i el contractista respon dels vicis, que afectin el resultat lliurat, sempre que li siguin imputables.

En canvi, en la cessió de mà d'obra, el centre de gravetat de la relació no rau en l'obtenció d'un resultat autònom, sinó exclusivament en la posada a disposició d'un tercer de determinats treballadors o operaris a canvi del pagament del preu pactat. El cedent no assumeix la direcció material de l'obra ni organitza de manera pròpia el procés productiu, sinó que es limita a proporcionar personal que s'integra funcionalment en l'estructura organitzativa de l'empresa cessionària. Els treballadors cedits actuen aleshores sota les ordres, instruccions, supervisió i coordinació d'aquesta darrera, que és qui decideix les tasques concretes que han de dur a terme, la forma d'execució, el ritme dels treballs i la seva integració dins del conjunt de l'obra. En aquest cas, l'obligació assumida pel cedent és essencialment una obligació de mitjans, consistent a facilitar la força de treball convinguda, i no una obligació de resultat vinculada a la correcta execució d'una obra acabada.

D'aquesta diferència se'n deriven conseqüències jurídiques rellevants. Quan ens trobem davant d'un arrendament d'obra, el contractista respon, en principi, de la conformitat del resultat amb el pactat, de manera que els defectes d'execució poden fonamentar, si concorren els pressupòsits corresponents, una reducció del preu, una oposició per incompliment o una reclamació de danys. Per contra, quan la relació es limita a la cessió de mà d'obra, el cedent no pot ser tractat com a responsable del resultat final de l'obra si no ha assumit la seva direcció tècnica ni l'organització de l'execució. En aquest darrer supòsit, els defectes derivats de les ordres impartides, de la coordinació dels treballs, de la selecció dels materials, de la planificació de l'obra o de la manca de supervisió tècnica no poden ser traslladats automàticament al cedent, llevat que s'acrediti una actuació pròpia i imputable dels operaris facilitats que excedeixi la simple execució de les instruccions rebudes.

Traslladades aquestes consideracions al cas que ens ocupa, els elements que resulten de les actuacions condueixen a qualificar la relació entre les parts com una cessió de mà d'obra i no com un arrendament d'obra. En primer lloc, no es pot perdre de vista que totes les factures objecte de reclamació tenen per únic concepte la mà d'obra prestada. Cap d'elles inclou cap partida relativa a materials, subministraments, eines o qualsevol altre element que permeti inferir que la part agent assumia l'execució autònoma d'un treball determinat. Aquesta circumstància és especialment significativa, perquè en un arrendament d'obra el contractista assumeix normalment l'obligació d'obtenir un resultat concret i, per fer-ho, organitza els mitjans personals i materials necessaris per assolir-lo. En canvi, quan la facturació es limita exclusivament a hores de treball o jornades d'operaris, sense cap referència a un resultat unitari ni a mitjans propis d'execució, el centre de gravetat de la relació es desplaça cap a la mera posada a disposició de personal.

Aquesta conclusió es veu reforçada pels albarans que acompanyen les factures reclamades. En tots ells s'hi aprecia una mateixa signatura, que la part actora atribueix a l'encarregat de ORG000, identificat com a " Domènec" i que la part demandada no qüestiona. Aquesta signatura no apareix vinculada a la recepció d'una obra acabada, ni a la conformitat amb un resultat material concret, sinó que intervé exclusivament com a validació de les hores imputades a cada operari de la part demandant. És a dir, allò que es controla i es valida no és la correcta execució d'un treball concret, sinó el temps de treball prestat pels operaris posats a disposició de la demandada. En la mateixa línia, els treballadors del demandant en el decurs de la testifical practicada sostenien que seguien en tot moment les instruccions de l'encarregat de la societat demandada per a l'execució de la seva comesa.

Projectats aquests elements de prova sobre el cas que s'examina, i valorats de conformitat amb el paràmetre de la sana crítica, considerem que la part agent es va limitar a cedir treballadors a ORG000; que els treballs es duien a terme sota la direcció d'aquesta darrera; i que les instruccions sobre la manera d'executar-los provenien de ORG000, que actuava com a empresa constructora contractada a l'efecte. La relació, per tant, s'ha de qualificar de cessió de mà d'obra, de manera que la direcció i el risc dels treballs corresponien a ORG000, el que afebleix la premissa estructural del recurs.

Tercer.- Conseqüències de la qualificació: la improcedència de la reducció del preu.

La qualificació de la relació com a cessió de mà d'obra determina necessàriament el tractament de la pretensió de reducció del preu formulada per la part apel·lant. Si la part agent no va assumir l'execució autònoma d'una obra determinada, sinó que es va limitar a facilitar operaris a ORG000, la seva obligació contractual quedava circumscrita a la posada a disposició de la mà d'obra convinguda durant el temps efectivament prestat. Acreditada aquesta prestació i acceptades les hores mitjançant els albarans corresponents, el preu pactat esdevé exigible.

No és possible traslladar a aquesta relació les conseqüències pròpies de l'arrendament d'obra. En aquest darrer, la remuneració pot quedar vinculada a la conformitat del resultat lliurat; en la cessió de personal, en canvi, el preu retribueix la disponibilitat dels treballadors integrats en l'organització del cessionari i sotmesos a la seva direcció. Per això, les eventuals deficiències que pogués presentar el resultat final de l'obra s'inscriuen, en principi, dins l'àmbit de risc de qui n'assumia la direcció, coordinació i supervisió, és a dir, ORG000, i no permeten minorar automàticament el crèdit de qui únicament va facilitar personal.

La reducció postulada per l'apel·lant parteix, així, d'un pressupòsit que no ha resultat acreditat: que la part agent hagués assumit la responsabilitat pel resultat final dels treballs. Descartada aquesta premissa, manca títol jurídic per detreure del preu de la mà d'obra el cost d'unes reparacions referides a una obra que la part agent no va comprometre com a resultat propi i l'execució de la qual era dirigida per la demandada. La pretensió de reduir l'import reclamat de 16.508,10 € a 3.317,73 € equivaldria, en definitiva, a fer suportar al cedent de personal un risc contractual que corresponia a ORG000.

Aquesta conclusió no quedaria alterada ni tan sols admetent, a efectes merament dialèctics, l'existència d'incidències materials en els treballs executats pels operaris facilitats per la part agent. La constatació d'un defecte en l'obra no és, per si sola suficient, per imputar-ne la responsabilitat al cedent de mà d'obra. En una relació d'aquesta naturalesa, la responsabilitat només pot néixer d'una prova precisa de la conducta negligent atribuïda als treballadors cedits, de la seva desvinculació respecte de les ordres o directrius impartides per ORG000, i del nexe causal directe entre aquella actuació i el cost concret que es pretén deduir.

Aquesta càrrega probatòria incumbia a la part demandada, que és qui pretén oposar al crèdit reclamat un incompliment imputable a la part agent. Tanmateix, la prova practicada no permet assolir aquesta conclusió amb el grau de certesa exigible.

L'existència dels vicis al·legats es recolza essencialment en la declaració del Sr. Thierry, de ORG001, i en les anotacions incorporades a la factura emesa per aquesta societat. Ara bé, encara que el testimoni afirmés que la seva empresa havia intervingut per reparar desperfectes que atribuïa als treballs de la part demandant, no va precisar quines partides havien estat mal executades, quina intervenció concreta hi havien tingut els operaris cedits, en què consistia tècnicament la deficiència apreciada, ni per què havia de considerar-se imputable a una actuació autònoma d'aquests treballadors i no a la direcció, coordinació o instruccions de ORG000. La seva declaració resta, per tant, en el terreny de l'afirmació conclusiva, sense la necessària explicació causal que permeti fonamentar una reducció del preu.

La resta de la prova testifical tampoc no reforça la tesi de l'apel·lant. El Sr. Benet va manifestar que la intervenció del paleta de la seva empresa va consistir en la col·locació de marbre en una escala, però no li constava que aquella actuació tingués per finalitat reparar desperfectes atribuïbles als treballadors de la part demandant. Aquesta declaració no estableix, doncs, cap connexió certa entre la intervenció referida i una prèvia execució defectuosa imputable a la part agent.

En el mateix sentit, el representant de ORG002 va explicar que aquesta societat és una empresa distribuïdora de material i que desconeixia el destí final del material adquirit i consignat en les factures aportades. D'aquestes factures no se'n pot inferir, per elles soles, ni l'existència de reparacions, ni la seva causa, ni l'obra concreta a la qual s'haurien destinat els materials, ni tampoc la imputació dels suposats desperfectes als operaris cedits per la part agent.

Finalment, la Sra. Marion, treballadora de la demandada en el moment dels fets, ni tan sols recordava si el demandant havia estat contractat per executar els treballs controvertits. Certament, va admetre que durant l'obra hi hagué incidències, però va precisar que no podia atribuir-les a l'empresa del Sr. Hervé. La seva declaració, lluny de confirmar la tesi de ORG000, posa de manifest la manca d'una imputació concreta i fiable dels desperfectes invocats.

En definitiva, fins i tot en la hipòtesi que s'admetés l'existència d'incidències en l'obra, la prova practicada no permet atribuir-les jurídicament a la part agent, ni establir una relació causal suficient entre l'actuació dels seus operaris i l'import que la demandada pretén deduir. En conseqüència, no concorre base jurídica ni probatòria per reduir el preu reclamat.

Cinquè. L'excepció d'incompliment contractual i la compensació

La mateixa qualificació de la relació contractual impedeix acollir l'excepció d'incompliment oposada per la part apel·lant. L'exceptio non rite adimpleti contractus pressuposa que qui reclama el compliment hagi executat de manera defectuosa una prestació que li era exigible en els termes pactats i que aquesta deficiència presenti una entitat suficient per justificar la suspensió, reducció o modulació de la prestació a càrrec seu.

Ara bé, aquesta excepció no pot ser desvinculada de la naturalesa de l'obligació assumida. Quan l'obligació es limita a posar mitjans personals a disposició d'un tercer, sota la direcció i organització d'aquest, no n'hi ha prou amb invocar defectes en el resultat final de l'obra. Cal acreditar que la prestació pròpia del cedent -és a dir, la posada a disposició dels operaris convinguts- va ser inexistent, incompleta o defectuosa en si mateixa.

En el present cas, la part agent va complir la prestació que havia assumit: va facilitar treballadors a ORG000 durant les hores que consten als albarans, degudament validats per l'encarregat d'aquesta darrera. No s'ha acreditat que els operaris no haguessin estat posats a disposició, que les hores facturades no s'haguessin prestat, que la mà d'obra facilitada no fos la convinguda o que la part agent hagués assumit una obligació de resultat posteriorment incomplerta. La discrepància de la demandada no recau, pròpiament, sobre la prestació de mà d'obra, sinó sobre el resultat final d'uns treballs dirigits i coordinats per ella mateixa.

Aquesta circumstància exclou l'aplicació de l'excepció de compliment defectuós. La demandada no pot oposar al crèdit reclamat una deficiència referida a una prestació que la part agent no havia assumit com a pròpia. Admetre el contrari suposaria convertir, per via d'excepció, una cessió de mà d'obra en un arrendament d'obra i fer recaure sobre el cedent el risc del resultat constructiu, malgrat que aquest risc corresponia a qui exercia la direcció efectiva dels treballs.

Tampoc pot prosperar la compensació invocada pels costos de reparació. La compensació exigeix l'existència de crèdits recíprocs, vençuts, exigibles i determinats. Quan el crèdit que es pretén oposar no és líquid, és discutit en la seva existència, en la seva causa, en la seva quantia i en la seva imputació subjectiva, no pot operar com una mera excepció susceptible de neutralitzar el crèdit reclamat. En aquests casos, la part que afirma ser creditora ha d'articular la seva pretensió mitjançant la via processal adequada, a fi que el crèdit oposat pugui ser objecte de debat contradictori i, si escau, de declaració judicial.

En el present procediment, la part apel·lant no va formular demanda reconvencional. Es va limitar a oposar, en la contesta, un pretès crèdit derivat del cost de reparacions que atribuïa a la part agent. Tanmateix, aquest crèdit no era pacífic, ni líquid, ni exigible sense prèvia declaració. La seva existència depenia d'acreditar, en primer lloc, que les reparacions obeïen a defectes efectivament existents; en segon lloc, que aquests defectes eren imputables a una actuació negligent pròpia dels operaris de la part agent; i, finalment, que l'import reclamat guardava una correspondència directa amb la reparació d'aquells concrets defectes. Cap d'aquests extrems ha quedat prou provat.

La manca de reconvenció no pot ser suplerta pel principi "iura novit curia". Aquest principi permet al tribunal aplicar el dret que consideri procedent als fets oportunament introduïts per les parts, però no autoritza a reconstruir pretensions no formulades, a alterar l'objecte del procés ni a declarar d'ofici un crèdit controvertit que la part interessada no ha exercitat per la via processal corresponent. El tribunal coneix el dret, però no pot substituir la iniciativa processal de les parts ni corregir les conseqüències derivades de l'opció defensiva que aquestes han adoptat.

En aquest sentit, la Sala no pot transformar una simple oposició al pagament en una acció autònoma de reclamació de quantitat, ni declarar compensable un crèdit que no ha estat objecte d'una pretensió reconvencional i que, a més, no ha resultat acreditat en els seus pressupòsits essencials. Fer-ho comportaria desbordar els límits del debat processal, afectar el principi de contradicció i alterar la posició de la part agent, que no ha estat formalment demandada en reconvenció per respondre d'un crèdit indemnitzatori o de reparació.

Sisè.- El reconeixement del deute.

La mateixa part apel·lant pren l'import de 16.508,10 € com a base del seu plantejament, tant en l'escrit de contesta com en el recurs d'apel·lació, i centra la seva oposició no en la inexistència del deute, sinó en la procedència d'una deducció pels costos de reparació que afirma haver suportat. En conseqüència, ni l'existència del crèdit principal derivat de la mà d'obra facilitada ni la seva quantia han estat realment controvertides.

És cert que aquest reconeixement es formula de manera condicionada, en la mesura que la demandada pretén minorar-ne l'import mitjançant la deducció esmentada. Ara bé, un cop rebutjada aquesta deducció per manca de fonament jurídic i probatori, desapareix l'únic element que en limitava l'eficàcia. Decaiguda la condició oposada per la part apel·lant, el reconeixement de la suma íntegra projecta plenament els seus efectes.

Per això, res es pot retreure a la sentència d'instància quan afirma que el deute reclamat era, en la part substancial, no discutit. La controvèrsia no afectava pròpiament l'origen ni la quantia del crèdit per la mà d'obra prestada, sinó únicament la possibilitat de reduir-lo per una compensació o deducció que, pels motius exposats, no pot ser acollida.

Setè.- Les despeses extrajudicials.

La partida de 318,95 € fou expressament inclosa en la demanda i apareix prou justificada amb la documentació que l'acompanya. En concret, s'hi aporta la minuta d'honoraris de l'advocat intervinent, així com la justificació de la tramesa, per correu certificat, d'una reclamació prèvia adreçada a la part demandada per tal d'obtenir el pagament de la quantitat que posteriorment ha estat objecte del present procediment. No ens trobem, per tant, davant d'un concepte genèric, imprecís o mancat de suport documental, sinó davant d'una despesa concreta, identificada en el seu origen, import i finalitat.

Aquesta actuació professional tenia una naturalesa clarament extrajudicial. La seva finalitat era requerir formalment el compliment de l'obligació de pagament, procurar la satisfacció voluntària del crèdit i, en darrer terme, evitar la necessitat d'interposar una demanda judicial. Es tracta, per tant, d'una gestió prèvia raonable i directament vinculada a la defensa dels interessos del client, que no pot ser considerada aliena al conflicte ni supèrflua, atès que s'inscriu en l'intent ordinari i prudent de resoldre la controvèrsia abans d'acudir als tribunals.

La seva connexió amb la reclamació principal resulta, a més, evident. El correu certificat no tenia per objecte una qüestió distinta o desvinculada de les presents actuacions, sinó precisament la reclamació del mateix crèdit que ha estat sotmès a decisió judicial. La minuta professional respon, doncs, a una activitat lletrada real, documentada i causalment relacionada amb l'incompliment que ha donat lloc al litigi.

Tampoc l'import reclamat pot qualificar-se d'excessiu. La suma de 318,95 € es presenta com una quantitat moderada i proporcionada, tant si s'atén l'abast econòmic de la reclamació principal com si es considera la naturalesa de la gestió realitzada: estudi de l'assumpte, formulació del requeriment extrajudicial i remissió formal a la part deutora. No s'aprecia, per tant, cap desproporció que justifiqui l'exclusió d'aquesta partida.

La part apel·lant, per la seva banda, no ofereix una crítica concreta que permeti desvirtuar la valoració efectuada en la instància. No nega de manera fonamentada l'existència de la minuta, no qüestiona la realitat de la tramesa certificada, no acredita que l'actuació fos innecessària, ni exposa cap raó que permeti considerar l'import indegut o desproporcionat. La seva oposició resta, així, en un pla merament genèric, insuficient per deixar sense efecte un pronunciament que es fonamenta en documentació incorporada a les actuacions.

En conseqüència, acreditada la minuta professional, provada la remissió del requeriment extrajudicial i constatada la relació directa d'aquesta actuació amb la reclamació del crèdit litigiós, escau confirmar la inclusió de la partida de 318,95 € dins l'import objecte de condemna.

Vuitè.- L'enriquiment injust.

L'al·legació subsidiària d'enriquiment injust no pot prosperar. No hi ha enriquiment injust quan la part agent percep el preu d'un treball efectivament prestat a l'empara d'una relació contractual vàlida que constitueix la causa de l'atribució patrimonial. A més, l'acció d'enriquiment té caràcter subsidiari i no és procedent quan existeix un títol contractual que regeix la relació. En realitat, aquesta al·legació no és sinó una reformulació de la deducció ja rebutjada.

Novè.- Costes.

La desestimació íntegra del recurs comporta, d'acord amb el criteri objectiu del venciment, la imposició a la part apel·lant de les costes processals causades en aquesta alçada, inclosos els honoraris d'advocat i procurador ( art. 354.2 CPC ).

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la societat ORG000 contra la Sentència 102/2025 dictada pel Tribunal de Batlles el dia 25/11/2025 que confirmem íntegrament. Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.