Apel·lació sobre acomiadament injustificat, càrrega de prova i indemnització laboral

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Vincent Aniére Carles Cruz Moratones

SENTÈNCIA 000002-2026 DE 12/01/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 12/01/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000180/2025

Nig : 5300542120240002156

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00002

SENTÈNCIA 000002/2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Corbacho

Advocat: Sr. Amador

Apel·lat: Sra. Yuste

Advocat: Sr. Villalba

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: laboral, càrrega de la prova de l'acomiadament

Andorra la Vella, 12 de gener del 2026

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- L'01/10/2024, la Sra. Yuste, formulava demanda pel procediment laboral contra el Sr. Corbacho, sol·licitant es dictés Sentència condemnant el darrer a pagar-li la suma de 7.986,40.- EUR en concepte d'indemnització per comiat improcedent, amb la corresponent declaració i cotització prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, augmentada aquella dels interessos legals corresponents i, amb imposició a l'adversa de la totalitat de les costes processals del present plet.

2.- El 30/10/2024, la direcció lletrada del Sr. Corbacho contestava la demanda formulada de contrari, oposant-se al seu triomf demanant es dictés Sentència desestimant les pretensions de l'adversa i imposant-li el pagament de les costes.

3.- Seguit el procediment pels seus tràmits, el dia 09/07/2025 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Primer.- que estimant substancialment la demanda laboral articulada per la Sra. Yuste i dirigida contra el Sr. Corbacho, ha de condemnar i condemna al darrer a satisfer a la primera la suma global bruta de set mil quatre-cents vuitanta-cinc euros amb quaranta-quatre cèntims (7.485,44.- EUROS) -això és exclusivament pel concepte d'indemnització per acomiadament injustificat-, mereixent ser dita quantitat dinerària oportunament cotitzada prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, augmentada dels interessos legals corresponents d'ençà el dia trenta d'octubre del dos mil vint-i-quatre i fins que sigui íntegrament satisfeta i amb imposició de les costes processals al defenent segons es conté en la fonamentació jurídica de la present resolució.

Segon.- donar lloc al retorn de les pertinences personals de la Sra. Yuste segons pètita continguda en l'escrit de demanda".

4.- La direcció lletrada del Sr. Corbacho s'alça contra aquesta resolució demandant la seva revocació, sol·licitant que en el seu lloc es dicti Sentència desestimant la demanda i imposant a l'actora el pagament de les costes processals.

5.- El lletrat de la Sra. Yuste, s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat per la contrapart, demanant la seva desestimació amb confirmació íntegra de la resolució dictada per la Batllia, imposant al recurrent les costes ocasionades en la instància.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En el present procediment la part demandant després de sustentar que va ser acomiadada de manera il·legal reclama la indemnització prevista en la Llei de relacions Laborals (7.976,40.- EUR), així com la restitució de les pertinences personals i la totalitat de les costes al marge d'interessos.

La Batllia estima de manera substancial les pretensions de la demandant i fixa la indemnització a satisfer pel demandat en 7.485,44 EUR, amb els corresponents interessos i costes, així com l'obligació de declarar i cotitzar aquest import a la CASS i de restituir les pertinences personals de la treballadora. Pel que fa al comiat, el Batlle aprecia que la carta del 23/08/2024 fou enviada per WhatsApp, vulnerant l'article 88.1 de la Llei 31/2018, que exigeix una notificació formal, constituint un defecte essencial de forma. A més, afirma que els motius en què se sustenta tal decisió són vagues, imprecisos i mancats de concreció temporal, sense advertiments previs ni acreditació de cap falta molt greu; que l'únic fet provat -la planificació unilateral de vacances- constitueix un incompliment menor i desproporcionat per justificar un acomiadament disciplinari fulminant. Per tot això, el tribunal declara l'acomiadament injustificat i, ajustant la data d'inici de la relació laboral, confirma la indemnització esmentada, el retorn de les pertinences i la imposició de costes al demandat.

Segon.- Exposició dels motius de recurs

El recurrent impugna la sentència considerant-la jurídicament errònia i perjudicial als seus interessos, i només s'avé a la data en què s'estableix l'inici de la relació laboral (01/06/2019).

Per això, denuncia un error en la valoració de la prova, considerant que el Batlle aplicava una exigència probatòria més rigorosa a l'empresari, presumint la veracitat de la versió de la treballadora sense prova directa, vulnerant el principi d'igualtat d'armes i invertint la càrrega de la prova. Al·lega que la treballadora no ha acreditat la falsedat de les faltes imputades i que la sentència contradiu la jurisprudència segons la qual les presumpcions no poden suplir la manca de prova.

Considera errònia la qualificació jurídica del comiat perquè la planificació unilateral de vacances constitueix, al seu criteri, un acte de desobediència greu i falta molt greu d'acord amb l'article 99 de la Llei 31/2018, referint ensems que existia prova testifical que acreditava un flagrant abús de confiança i disminució del rendiment per part de la treballadora.

D'altra part, sosté que el Batlle aplicava de manera laxa i incorrecta el principi de proporcionalitat, buidant de contingut les causes legals d'acomiadament disciplinari. També impugna la declaració de defecte formal en la notificació del comiat, afirmant que la comunicació per WhatsApp i correu electrònic n'acreditava tant la seva recepció efectiva com el seu contingut segons el CPC i la doctrina del TSJ, i que no hi ha hagut indefensió.

Denuncia errors en el càlcul de la indemnització i en l'aplicació del 25% addicional, que considera improcedent. Rebat la condemna al retorn de pertinences, perquè havien estat posades a disposició i existia acord per excloure aquest punt del litigi.

Finalment, sosté que la imposició de costes contravé l'article 350.2 del CPC, atès que existien dubtes de fet i de dret, i que la sentència vulnera la seguretat jurídica en considerar que no es podia sancionar un incompliment greu.

Tercer.- Antecedents d'interès

La Sra. Yuste inicià una prestació laboral per compte del Sr. Corbacho'01/06/2019 en qualitat d'empleada domèstica. Per carta de 23/08/2024, tramesa a la treballadora via WhatsApp el 25 següent, se l'acomiadava disciplinàriament, aquesta comunicació resa com segueix:

"El motivo de la presente es para comunicarle el cese del contrato de trabajo con fecha 23/08/2024.

Los motivos por los cuales consideramos de extrema gravedad para continuar trabajando en nuestra casa.

Citados motivos son los siguientes:

??Pérdida total de confianza, por abuso de su parte.

??Abuso de tiempo libre, sin cumplir los horarios.

??Deterioración constante de la calidad del trabajo, imposible hacer bien su trabajo estando conectada todo el día a internet.

??Compromiso varias veces de anticipar dinero sin previo aviso, a pesar de haberle avisado reiteradamente que lo pidiera con antelación.

??Programación de vacaciones, exigiendo solo con 4 días de aviso, presentando el billete de salida, diciendo que ya había decidido que se iba de vacaciones en pleno agosto. Sabiendo que mi mujer tenía programados unos tratamientos en el extranjero debido a su patología grave.

Usted ya fue advertida varias veces que su actitud no era la correcta.

Consideramos estos motivos como faltas muy graves.

Reciba nuestros saludos".

Analitzarem els motius del recurs seguint la mateixa sistemàtica amb què han estat introduïts per la direcció lletrada del Sr. Corbacho.

Quart.- Càrrega de la prova dels motius de l'acomiadament

La part recurrent considera que la resolució d'instància presumia certa la versió de la treballadora invertint la càrrega de la prova quan argumentava que l'empresari no havia acreditat la realitat dels fets que es retreien a l'assalariada en la carta d'acomiadament. D'altra part, considera que quan a la valoració de la càrrega de la prova que el Tribunal realitzava no es respectava el degut equilibri entre les parts.

En matèria sancionadora -categoria que comprèn sense dubte la disciplina laboral- opera amb tota la intensitat el principi de presumpció d'innocència. És aquest un principi cardinal que en l'àmbit del dret del treball impedeix, atribuir a la persona treballadora cap conducta infractora mentre qui la li imputa no en demostri la certesa. Aquesta presumpció desplega una funció essencial en tot Estat de Dret: protegeix l'assalariat d'imputacions unilaterals i garanteix que cap sanció pugui resultar arbitrària o fonamentar-se en meres conjectures. Des d'aquest prisma, és evident que el poder disciplinari de l'empresari només pot exercir-se legítimament quan descansa sobre una prova objectiva, verificable i sotmesa al control jurisdiccional, amb el benentès que sempre correspondrà a l'empresari justificar en seu judicial la certesa dels fets que han motivat la decisió extintiva disciplinària adoptada.

En conseqüència, la tesi defensada pel recurrent -quan pretén imposar a la treballadora la càrrega de demostrar la inexistència dels fets que se li imputen o pretén establir un equilibri entre les parts en la càrrega de la prova- no només és jurídicament inadmissible, sinó que remet a esquemes probatoris propis de procediments inquisitorials, de trista memòria, feliçment abandonats en favor d'un model processal fonamentat en les garanties dels ciutadans.

Cinquè.- Quant al pretès error en la qualificació jurídica dels motius de l'acomiadament.

En aquest motiu del recurs, l'apel·lant únicament discuteix el raonament de la Batllia relatiu a l'incident de les vacances, sostenint que la conducta de l'assalariada era greu i s'encabia en l'article 99.1.c) de la Llei de Relacions Laborals. La resta de consideracions efectuades per la Batllia sobre els altres fets imputats -qualificats com a genèrics- no són objecte d'impugnació i, per tant, resten fora de revisió en aquesta alçada.

Tampoc aquest motiu de recurs pot prosperar, i això per diverses raons que convé ordenar.

En primer lloc, convé posar en relleu que l'art. 99.1.c) de la LRL en què la direcció lletrada de la part demandada incardina la conducta de la demandant, qualifica de falta molt greu el "fer desaparèixer, inutilitzar o causar desperfectes en materials, eines, aparells, instal·lacions, edificis, estris i documents de l'empresa", tipus aquest que de cap de les maneres pot comprendre la conducta que es retreu a l'assalariada.

Però fent fins i tot abstracció d'aquest flagrant error, és necessari precisar que l'únic comportament imputat a la treballadora en relació amb aquesta qüestió és haver comunicat les seves vacances amb un preavís molt reduït -quatre dies- informant que ja disposava d'un bitllet de sortida per al dia 10 d'agost, malgrat saber que l'esposa del demandant havia de viatjar a l'estranger per sotmetre's a tractament mèdic.

Ara bé, la valoració d'aquest retret no pot fer-se aïlladament, sinó conjuntament amb la conversa de WhatsApp aportada per la mateixa part demandada (foli 39), que evidencia una realitat substancialment diferent. El 3 d'agost, la treballadora comunicava a la Sra. Ángeles (sembla que es tracta de l'esposa del Sr. Corbacho) la seva voluntat de prendre quinze dies de vacances, indicant-li la data del vol i el fet que ja tenia el bitllet concertat. Certament, la Sra. Ángeles manifesta inicialment sorpresa i molèstia davant el curt termini ("esto no me lo podía decir antes?", "yo necesito una persona que me ayude, ¿dónde la busco?"), però després d'un intercanvi breu el seu discurs evoluciona cap a una acceptació inequívoca: "disfrute el viaje, Silvia", resposta que la treballadora agraeix immediatament. Aquestes expressions constitueixen un acte clar de conformitat amb el gaudi de les vacances per part de la Sra. Yuste.

A partir d'aquesta premissa factual, s'ha de concloure que el comportament de l'assalariada no pot qualificar-se en cap cas com un incompliment de les seves obligacions contractuals. L'únic supòsit susceptible de generar una desobediència disciplinàriament rellevant hauria estat una negativa expressa per part de l'empresari o de qui organitzava de fet l'activitat, seguida d'una decisió conscient de la treballadora de marxar igualment. Aquesta situació, però, no es va produir: la prova acredita, al contrari, un consentiment explícit.

D'altra banda, el sol fet de demanar vacances sense respectar el termini legal no constitueix, per se, cap vulneració essencial del contracte. Tot i que l'article 65.4 de la LRL exigeix que les vacances s'inscriguin en el pla horari amb un mínim de 45 dies d'antelació, seguidament n'estableix la naturalesa dispositiva, ja que permet expressament la modificació del període mitjançant acord entre les parts, acord que en aquest cas es va produir.

Cal recordar també que, perquè un comportament pugui ser qualificat d'incompliment greu (recordem que només aquests admeten l'acomiadament de l'assalariat), s'ha de tractar d'una vulneració directa dels deures fonamentals del contracte i que comprometi de manera substancial el funcionament de l'activitat. La mera sol·licitud intempestiva de vacances no pertany a aquesta categoria. No interromp per si mateixa la continuïtat de la prestació, no suposa desconsideració cap a l'autoritat empresarial i no implica cap acte d'insubmissió.

La funció del deure de comunicació del període de vacances pretén permetre a l'empresari organitzar-se adequadament. Per això, l'acte de demanar vacances -encara que es faci amb poca antelació- no vulnera el nucli essencial de les obligacions del contracte. Només si l'empresari hagués denegat clarament la sol·licitud i la treballadora hagués marxat malgrat la prohibició establerta, hauria pogut valorar-se la concurrència d'un eventual incompliment disciplinàriament rellevant. En absència d'aquesta circumstància, el simple fet de sol·licitar-les no constitueix infracció de cap mena.

Sisè.- Error en la interpretació dels requisits formals de l'acomiadament.

Ja hem tingut ocasió d'admetre la viabilitat de què la comunicació de les decisions extintives del contracte de treball puguin intervenir a través de mecanismes de missatgeria instantània (Sentència de 16/10/2024, rotlle TSJC 144/2024):

"El formalisme que l'art. 90.1 de la LRL preveu respecte del desistiment del treballador (carta certificada amb avís de recepció o mitjançant el lliurament directe a l'empresari, que ha de signar-ne la recepció amb la menció de la data, i si aquest es nega a signar, en presència de dos testimonis, o per conducte notarial), no es pot interpretar des d'una perspectiva literal absoluta, sinó que una interpretació del precepte fonamentada en els seus elements sistemàtics i teleològics, ens aboca a considerar que el formalisme que la Llei exigeix es circumscriu a la forma escrita de la comunicació extintiva i la recepció efectiva pel destinatari més que respecte al suport material (carta) amb què es realitza. La solució contrària invalidaria qualsevol mecanisme de comunicació escrita alternativa igualment viable com ho pot ser la carta, que asseguren tant el mateix contingut del missatge tramès, com la seva posada a disposició del seu destinatari així com la data i hora d'accés efectiu (correus electrònics certificats, etc).

Aquesta solució apareix ser igualment vàlida respecte dels missatges escrits tramesos a través de les anomenades aplicacions de missatgeria instantània (WhatsApp, Telegram i altres anàlogues), que suposen un vehicle de comunicació absolutament normalitzat en totes les esferes de les relacions socials, sense que per aquesta raó puguin ser obviats pels òrgans judicials en les seves resolucions. Aquests permeten transferir de manera immediata una informació a una persona, adoptant mecanismes que permeten verificar-ne la recepció i si escau visualització efectiva pel seu destinatari. Si bé és cert que el recurs a aquest mecanisme de comunicació ha de ser abordat amb molta cautela doncs poden ser fàcilment manipulats, en el present supòsit res obsta a la seva plena valoració atès que cap dels litigants ha impugnat el contingut del missatge tramès, l'autoria ni la seva recepció efectiva pels seus destinataris. En aquesta eventualitat, res es pot retreure a la resolució recorreguda, almenys des de la perspectiva formal, quan defensa que la comunicació escrita a través de WhatsApp constitueix pel treballador un mecanisme de desistiment del contracte de treball idoni".

La Batllia conclou que, malgrat que el missatge de WhatsApp comunicant l'acomiadament porta data del 25 d'agost, la decisió extintiva s'havia produït ja el dia 23. Aquesta apreciació ha de ser confirmada, encara que per fonaments jurídics diferents dels emprats en la resolució d'instància. Cal tenir present que la manca de coincidència entre la data consignada en la carta d'acomiadament i la data en què efectivament s'envia el missatge de WhatsApp no té, per si mateixa, cap rellevància determinant. Allò que resulta decisiu és el moment en què l'assalariat rep la comunicació de la decisió extintiva, perquè és en aquell instant quan la voluntat de l'empresari esdevé operativa i comença a produir efectes en la relació laboral.

En el present supòsit, l'extinció no es va produir el dia 25/08/2024, sinó el 23/08/2024, data en què consta que la treballadora va ser donada de baixa a la CASS per l'empresari (foli 104). Aquest element és jurídicament rellevant perquè, segons doctrina reiterada d'aquest Tribunal, la baixa comunicada a la CASS constitueix un acomiadament inequívoc perquè es tracta d'un acte material que exterioritza de manera clara i concloent la voluntat de l'empresari de posar fi a la relació laboral, al marge del compliment dels requisits formals que la Llei exigeix per a l'extinció contractual (art. 101 LRL). Aquesta circumstància ens aboca així a confirmar la conclusió de la irregularitat formal de l'acomiadament perquè en definitiva quan l'empresari va trametre la carta extintiva, l'assalariada ja havia estat materialment acomiadada, el que de retruc converteix en inútil l'examen dels restants motius que s'articulen quant a la motivació de l'acomiadament.

Setè.- Error en el càlcul de la indemnització

La part recurrent sosté que a l'hora de fixar la indemnització, el Batlle no havia pres en consideració que la data d'inici del contracte de treball era l'01/06/2019. Respecte d'aquesta qüestió, tant sols escau remetre's a la Sentència dictada per apreciar que la indemnització ha estat calculada sobre la base d'aquesta realitat fàctica.

Quant a l'increment del 25% que també es retreu s'hagi aplicat al preavís i compensació econòmica resultant, es tracta d'una previsió legal expressa (art. 92.1 LRL), resultant això perfectament ajustada a dret la indemnització contemplada.

Vuitè.- Retorn de les pertinences personals de la treballadora.

La part recurrent s'oposa a la decisió de retorn de les pertinences adoptada en la Sentència, perquè havien estat posades a disposició de la part i existia acord per excloure aquest punt del litigi.

Poc recorregut pot reconèixer-se a aquesta pretensió a partir del moment en què encara en aquesta alçada la part recurrent sosté que no se li havien encara retornat, moment a partir del qual la decisió adoptada resulta útil per a satisfer els legítims interessos de la demandant.

Novè.- costes

El darrer motiu del recurs es planteja respecte de la decisió adoptada en relació amb les costes considerant que existia dubtes raonables que justificaven que no es fes pronunciament en relació amb aquestes.

Cap mena de dubte legítim concorria en el supòsit examinat perquè, la il·legalitat formal -també material- de l'acomiadament practicat resultava flagrant. En aquest context, el recurs a la teoria del venciment objectiu, amb les particularitats existents en l'àmbit laboral, resultava obligatòria.

Desè.- Vulneració del principi de seguretat jurídica.

Com a darrer argument, la part recurrent sosté que la resolució d'instància generaria inseguretat jurídica. Tanmateix, aquesta afirmació no pot ser acceptada. Lluny de provocar incertesa o alterar l'estabilitat del sistema, la Sentència impugnada es limita a aplicar de manera estricta i coherent el dret vigent als fets que han estat provats, resolent una situació d'anomalia originada exclusivament per l'actuació irregular de l'empresari. La decisió judicial no introdueix cap criteri inesperat ni cap interpretació divergent, sinó que es fonamenta en principis consolidats del nostre ordenament laboral, particularment pel que fa a les exigències formals de l'acomiadament i a la necessitat que les causes disciplinàries estiguin prou acreditades.

Des d'aquesta perspectiva, no és la Sentència la que origina inseguretat jurídica, sinó el comportament empresarial que, incomplint les formes legals exigibles i articulant una causa disciplinària mancada de fonament, ha generat la confusió que el jutjador ha hagut d'ordenar. La resolució apel·lada reafirma que les decisions extintives han d'ajustar-se al marc legal i que no pot atribuir-se al treballador cap falta greu sense una prova concloent. En definitiva, la Sentència no crea inseguretat jurídica; al contrari, la restaura.

Onzè.- costes en segona instància

Atesa la desestimació el recurs articulat, escau imposar a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada (art. 354.2 CPC).

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat pel lletrat i representant del Sr. Corbacho contra la Sentència de la Batllia de 09/07/2025 que confirmem íntegrament. Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.