Apropiació indeguda. Elements constitutius. Gestió deslleial. Proves de càrrec (0002/98)

Sentència

Magistrats

Josep Lluís Vazquez Sotelo

SENTÈNCIA 16-98 DE 2 DE SETEMBRE DE 1998

Ponent : M.I. Sr. Josep Lluís Vazquez Sotelo

ANTECEDENTS DE FET

RESULTANT: Que en la causa de referència es va dictar pel M. Iltre. Tribunal de Corts Sentència en data 14 de novembre de 1.997, que conté la següent part dispositiva: "FALLEM: que hem de condemnar i condemnem a Ferrer com autor responsable d'un delicte major d'apropiació indeguda de l'art. 247 del Codi Penal, fent-se aplicació de l'art. 53.1, a la pena de dos anys de presó i pagament de les despeses processals causades. Diem que quan esdevingui ferma la Sentència seran d'aplicació a la pena de presó imposada els Decrets d'indult de data 7 d'abril de 1.996 i 15 de setembre de 1.997. En concepte de responsabilitat civil condemnem Ferrer a indemnitzar a la Societat ORG_0 en la quantitat de 10.296.120.-pts, més els interessos legals a partir del 15 de març de 1.996.

RESULTANT: que el dit pronunciament condemnatori de la Sentència es basa en els següents fets provats: Ferrer era encarregat de la secció de tabacs i venda al major del negoci anomenat "La Rambla" pertanyent a l'empresa Hipo-Center per la qual treballava des de l'any 1.990. Les instruccions que tenia de l'empresa per efectuar les vendes eren molt clares tractant-se d'una activitat on es contracta amb gent de tota classe i el més sovint amb gent actuant als límits de la criminalitat. Tota mercaderia lliurada havia d'abonar-se al comptat i en el mateix moment de l'entrega, salvat el cas d'algunes empreses andorranes comptades per les quals s'acceptava crèdits o pagaments diferits conformes a les pràctiques comercials habituals entre empreses del país.

Durant la vaga de duanes franceses, Ferrer lliurà de l'11 al 16 de desembre de 1.995, diàriament unes 15 caixes a un tal Morillo que afirma haver estat un client habitual però que era un client ocasional dedicant-se al contraban. Tanmateix no li va cobrar les quantitats entregades ni tant sols no va fer en cada ocasió cap albarà.

El 22 a l'ocasió d'un inventari es va limitar a indicar a les comptables de l'empresa que algunes caixes quedaven pendents de pagament però sense donar cap albarà, reiterant aquesta actitud per dues vegades en el curs dels dos inventaris següents a principis de gener i febrer de 1.996.

Finalment es descobrí que la quantitat de 10.296.120.-pts corresponents a 140 caixes de tabac no havia estat cobrada i que solament dos albarans havien estat fets. El processat ha declarat que havia fet confiança a Morillo que es va negar a pagar, després d'haver-lo fet passar amb raons durant un cert temps.

Va doncs intentar cobrar i va donar al seu patró totes les dades que coneixia sobre el client. Fou així que els responsables de l'empresa es reuniren el 24 de febrer de 1.996 amb Morillo no sabent ell que havia de sortir d'aquesta reunió que presenciava a distància sense participar-hi. Tanmateix el judici oral ha permès establir que després d'una primera entrevista dels responsables amb Morillo, Ferrer fou invitat a participar en la reunió i Morillo afirmés rotundament que no en devia res.

RESULTANT: Que contra la referida Sentència va presentar recurs Ferrer, defensat per l'advocat Valverde, a l'empara de l'art. 3.5 de la Llei reguladora de 13 de juliol de 1.990, relatiu a l'error en l'apreciació de la prova i per violació del dret a la presumpció d'innocència. El recurs es fonamenta en que la Sentència considera responsable en concepte d'autor al condemnat pel delicte major d'apropiació indeguda amb abús de confiança de l'art. 247 del Codi Penal, per quant considera provat que va disposar de mercaderies que li havien estat confiades, entregant-les a un tercer infringint reiteradament les condicions imposades per l'empresari, considerant-lo també civilment responsable a indemnitzar a la societat en la quantitat de 10.296.120.-pts. El recurrent desenvolupa el seu recurs invocant la manca de proves, el principi in dubio pro reo i la vulneració del dret a la presumpció d'innocència. El Ministeri Fiscal es va oposar al recurs demanant la confirmació de la Sentència.

RESULTANT: que en la celebració de la vista del recurs van informar la part recurrent i el Ministeri Fiscal donant suport a les seves posicions. El recurrent va ratificar el seu escrit insistint especialment en que no consta ànim de lucre (el clàssic "animus res sibi habendi") per part del condemnat; que no va haver-hi enriquiment, i que va plantejar una qüestió prèvia en la Vista del judici que no va ser acceptada pel Tribunal. El Ministeri Fiscal es va oposar al recurs subratllant que el processat va amagar els fets i que en els inventaris de l'empresa no sortien les operacions, malgrat que el valor de les mercaderies pujava a més de 10 milions de pessetes. Insistint en que la desaparició dels perjudicis no implica la desaparició de la significació penal dels fets, el representant del Ministeri Fiscal va demanar la confirmació de la Sentència.

FONAMENTS DE DRET

CONSIDERANT: que donat el plantejament del recurs, la qüestió a decidir per aquesta sala es limita a definir si els fets provats dels que parteix la Sentència integren el tipus penal d'apropiació indeguda de l'art. 247 del Codi Penal i si hi ha hagut infracció del dret constitucional a la presumpció d'innocència per l'al·legada manca de proves de càrrec. Queden marginades del recurs l'al·lusió a la qüestió prèvia plantejada pel recurrent en el judici oral i a la que el Tribunal de Corts no hi atribuí cap valor prejudicial, així com les qüestions relatives a la responsabilitat civil, respecte de les que fins i tot en l'apartat 6 de l'escrit de recurs s'admet que el processat manifesta "la seva ferma intenció de fer-se càrrec del deute".

CONSIDERANT: que per a la resolució de les qüestions plantejades en el recurs, donada la modalitat d'apropiació indeguda imputada, són poc rellevants les al·legacions relatives a la inexistència d'ànim de lucre, del que s'afirma que careixia el processat, així com l'absència d'enriquiment. El delicte d'apropiació indeguda, tal com el defineix l'art. 247 del Codi Penal andorrà és un delicte d'apoderament que consisteix en transformar la lícita possessió o tinença dels béns, confiada al processat pel títol de dipòsit o qualsevol altre equivalent (segons la tècnica jurisprudencial de "numerus apertus"), béns dels quals l'autor en disposa il·lícitament. La essència del delicte es troba en la transformació de la possessió o tinença inicial legítima dels béns en actes de disposició dels mateixos, propis de qui n'ostenta el domini. La indeguda disposició dels béns comporta el corresponent perjudici econòmic per al perjudicat, sent secundari que aquell perjudici del titular dels béns s'hagi traduït en real i efectiu enriquiment per al processat o per a una tercera persona, còmplice o simplement afavorit pel delicte. En la base de l'acció delictiva es troba l'abús de confiança o "gestió deslleial", que comet l'administrador o apoderat abusant de la confiança rebuda. En el cas jutjat en aquest recurs està present aquell dol específic en l'actuació del processat amagant calculadorament les apropiacions o distraccions realitzades, fins el punt que, com diu la Sentència, durant 3 inventaris realitzats s'aconseguí mantenir la ocultació de la situació. En el tipus ampli de l'art. 247 del Codi Penal andorrà hi caben tant les apoderacions grolleres o descarades, com les refinades d'apropiació mitjançant "distracció" dels béns confiats, encaixant per tant en el tipus tant la més genuïna apropiació indeguda de béns aliens com aquelles altres que suposen una administració o "gestió deslleial" dels mateixos com ja ha proclamat la jurisprudència del Principat en harmonia amb la dels països europeus.

CONSIDERANT: que els motius del recurs giren al voltant de l'absència de proves de càrrec que conduirien a la vulneració del dret fonamental a la presumpció d'innocència. Però de la lectura de l'Acta del Judici Oral i del mateix plantejament del recurs es dedueix sense cap tipus de dubtes que els actes d'apoderament existiren (com ho demostra l'oferiment del processat d'indemnitzar els perjudicis causats), així com els actes de reiterada ocultació dels apoderaments o "distraccions" realitzades pel processat, tot sumat a l'actuació deslleial en contra dels deures que el seu treball com a encarregat de la secció de tabacs i venda al major en el negoci de referència li imposava.

CONSIDERANT: per tot l'exposat s'ha de confirmar la Sentència recorreguda, sense perjudici de l'aplicació dels Decrets d'Indult de 1.996 i 1.997, amb imposició al recurrent de les despeses del recurs inherents a la seva desestimació.

Decisio

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDIM

1.- Desestimar el recurs de Suplicació interposat per Ferrer.

2.- Confirmar la Sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 14 de novembre de 1.997 en la Causa núm. 183- 3/96.

3.- Condemnar al recurrent al pagament de les despeses processals derivades del present recurs.

4.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.