Responsabilitat contractual; assegurança d'accident de persones versus assegurança de responsabilitat civil (2000557/2015)

Sentència

Magistrats

Vincent Anière Carles Cruz Moratones Albert Andrés Pereira

TSJC.- 0000313/2019 ORIGEN: 2000557/2015 - 00

NIG: 5300542120150009052

PARTS:

Apel·lant : Caro

Procurador : Almansa

Advocat : Salas

Apel·lant : Srs. Durán i Benítez

Procurador : Sanz

Advocat : Pina

Apel·lat : Bonet, Somoza

SENTÈNCIA 101-2020

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: Sr. Vincent Anière

Sr. Carles Cruz Moratones

Andorra la Vella, el 30 de novembre del 2020. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- Prèvia petició de citació del 16-12-2015, i per escrit de data 02- 02-2016, la representació processal dels Srs. Benítez i Durán, en la seva qualitat de representants legals de llur filla menor Varesc, va presentar davant de la Batllia demanda a tramitar pel procediment ordinari contra la companyia Somoza i la societat Bonet, reclamant la seva condemna solidària a pagar la quantitat que resulti acreditada en concepte d’indemnització de danys i perjudicis derivats de les lesions sofertes per na Varesc que resultin coberts per la pòlissa d’assegurança que cobreix el sinistre, més els interessos legals a comptar del dia del pagament de les sumes reclamades o subsidiàriament a partir de la contesta a la demanda així com les costes judicials inclosos els honoraris d’advocat i de procuradora.

Segon.- La representació processal de la companyia Somoza es va oposar a la demanda aixecant una excepció de prescripció de l’acció i subsidiàriament sobre el fons sol·licitava la seva total desestimació, i subsidiàriament la limitació a 6.000.-euros l’import de la indemnització abans deducció dels imports ja satisfets, amb imposició de les costes judicials a l'agent.

La societat Bonet no va comparèixer malgrat haver estat degudament citada i se la va declarar en rebel·lia processal.

Les parts van replicar, la part agent oposant-se a l’excepció de prescripció, i duplicar, totes dues mantenint les seves pretensions, i després que s’hagin practicat les proves, van degudament formular els seus escrits de conclusions, amb la precisió que els demandants van xifrar en 57.317,21.-euros l’import total de la indemnització reclamada, essent la societat Bonet sempre en rebel·lia.

Tercer.- Per Sentència de data 05-06-2019, el Tribunal de Batlles, Secció Civil, va decidir:

“Primer.- No donar lloc a la petició de prescripció d’acció al·legada per la defenent en el seu escrit de contesta a la demanda.

Segon.- Estimar parcialment la demanda presentada per la representació processal dels Srs. Benítez (épouse ENTITY_4) i Durán contra la societat Somoza i Bonet Somoza, i condemnar a aquestes darreres, de forma solidària, a abonar a la part agent la suma de 6.000.- euros, més els interessos legals a comptar des de la contesta a la demanda.

Tercer.- Imposant les costes processals causades del present procediment a la part defenent, inclosos els honoraris d’advocat i de procurador.”

Quart.- Contra aquesta resolució han interposat recurs d’apel·lació la representació processal dels Srs. Benítez i Durán i la de la companyia Somoza.

La representació processal dels Srs. Benítez i Durán demana la seva revocació parcial en el sentit d’estimar la totalitat de les seves pretensions tal com formulades en el seu escrit de conclusions.

La representació processal de la societat Somoza demana la seva revocació íntegra i que es dicti una nova absolent la companyia de les reclamacions de la part actora, amb condemna de la mateixa a pagar les costes judicials.

La societat Bonet no ha presentat cap escrit de contesta a les conclusions en el termini que fou emplaçada

FONAMENTS DE DRET

PRIMER.- No es discuteix que el 05-09-2012, la menor Varesc va sofrir un accident que li va generar una fractura del fèmur quan, al tornar d’una excursió, va caure del cavall que estava muntant en el marc d’una classe del centre d’equitació E, propietat de la societat Bonet Somoza.

És així que en data 06-09-2012, el centre d’equitació E, va emetre un certificat declarant que en data 05-09-2012, la menor, que estava participant al casal d’estiu “CE”, havia patit una caiguda de cavall de tornada d’una excursió en conseqüència de la qual se li havia trencat el fèmur.

En data desconeguda en autes, la companyia Somoza va remetre a la perjudicada, sota la referència interna 21206001, un xec de 142,80.-euros en concepte de reemborsament de despeses de fisioterapeuta assumides com a conseqüència del sinistre.

El tribunal ha jutjat en resum que :

ens trobem davant d’una contractació d’una activitat esportiva,

el termini de prescripció de l’acció és el de 30 anys i no pas el d’un any de la responsabilitat extracontractual i que no es pot donar lloc a l’excepció de prescripció d’acció,

l’assegurança subscrita correspon a una activitat esportiva i es tracta d’una assegurança obligatòria prescrita per l’article 39 de la Llei de l’esport del 1998,

l’assegurança cobreix els tercers per cada accident patit, en un límit de 6.000.-euros per accident,

pel que fa a les sumes reclamades que superin l’import de 6.000.- euros, i tractant-se d’una activitat esportiva de risc, la part agent no ha acreditat que la part defenent hagi incorregut en una manca de diligència en el desenvolupament de l’activitat o no hagi pres totes les mesures de seguretat escaients per a l’activitat, i per tant no es pot donar lloc a la demanda més enllà de 6.000.-euros.

SEGON.- La representació processal de la companyia Somoza considera que la sentència d’instància ha fet una indeguda interpretació de la prova i una indeguda interpretació de la legislació vigent al Principat que l’han portat a dictar una resolució errònia.

Argumenta que no és cert que l'article 39 de la Llei de l'esport del 1998 diu que tots els esports o activitats esportives en general han d'esser coberts per una pòlissa d'assegurança obligatòria sinó i exclusivament quan ens trobem davant d’una competició esportiva ; que per tant no es pot considerar la pòlissa d'autes com una assegurança obligatòria sinó només com una pòlissa d'assegurança personal d'accident, amb un risc assegurat màxim de despeses mèdiques de 6.000€.

D’altra banda, sosté que la responsabilitat contractual de la societat Bonet vindria de la culpa per falta de diligencia i previsió en l’autor de l’acte, que deriva en un incompliment de les seves obligacions i del nexe de causalitat amb el perjudici sofert per la menor, generant l'obligació d'indemnitzar, quan la part agent no ha al·legat ni menys provat quina ha estat la negligència en que va incórrer la societat explotadora de l'activitat o quines accions o actes hauria d'haver adoptat per prevenir o evitar l'accident que ens ocupa, com tampoc ho recull la sentència d’instància ; que l'activitat d'hípica comporta l'assumpció d'un risc en el desenvolupament de la mateixa activitat i la possibilitat de caure d'un cavall és inherent a la mateixa activitat i que no és suficient la concurrència del dany.

En tercer lloc, afirma que el pagament de la quantia d'autes a la part agent, no significa l'assumpció de cap tipus de responsabilitat, ja que aquest pagament ha d'esser entès com acte comercial en relació a la seva assegurada.

En quart lloc i amb caràcter subsidiari, defèn que en tot cas s’haurien de reduir les pretensions indemnitzatòries de la part agent, no podent ser la indemnització global superior a l’import de 30.158,21.-euros.

TERCER.- La representació processal dels Srs. Benítez i Durán exposa que el Tribunal no ha tingut en compte que la pòlissa contractada pel centre era un pòlissa d'assegurança combinada de comerç, i això, independentment que també aquell centre pogués tenir contractada una assegurança d'accident individual, i que són a tots els efectes dues assegurances diferents.

Argumenta en primer lloc que la pòlissa d'assegurança combinada de comerç comporta diverses garanties entre les quals i sobretot, i pel que aquí ens interessa, cobertura per « responsabilitats » que cobreix "Totes les sumes que l'assegurat és responsable de pagar com a danys i, a més a més, els costos i despeses dels reclamats respecte a danys corporals o pèrdues o danys a la propietat tal com s'han definit en qualsevol secció a la qual s'aplica aquest contracte i que sorgeixen en relació amb el negoci.”; que és justament la garantia RESPONSABILITAT CIVIL D'EXPLOTACIÓ que permet cobrir els "danys corporals accidentals a qualsevol persona", i en quina es trobarien immerses les lesions patides per la menor, i que no existeix en les condicions generals cap exclusió aplicable a l’accident d’autes.

Argumenta en segon lloc que l’assegurança de responsabilitat civil cobreix la responsabilitat en la que pugui incórrer l'assegurat, i una assegurança d'accident individual cobreix la indemnització de qualsevol accident (en aquest cas dels que hi realitzen activitats) sense necessitat que hi hagi responsabilitat de qui la contracta ; que fins i tot en aquest darrer cas, el límit de garantia admès contractualment no seria de 6.000.- euros com s'afirma en la resolució d’instància sinó els de 12.240.-euros per invalidesa, a més de 6.000.-euros per despeses mèdiques

D’altra banda, sosté que l'accident que es produïa entra dins l'esfera de la responsabilitat del centre d'equitació i fou acceptada per la seva asseguradora quan va emetre un xec en pagament d'unes despeses de fisioteràpia, en llur part no coberta per la CASS.

Així les coses defèn que cal fixar la indemnització de la menor en base a la prova pericial judicial mèdica constant en autes, amb els límits dels valors indemnitzatoris que corresponen al valor fixat en dita pericial segons criteris jurisprudencials, sense altra consideració.

QUART.- No es discuteix més que ens trobem en un supòsit de responsabilitat contractual ni que no existeix prescripció, com tampoc es discuteix el caràcter solidari de la condemna.

CINQUÈ.- Pel que fa al caràcter d’assegurança obligatòria, invocat d’ofici pel tribunal, hem de precisar en primer lloc que no compartim l’afirmació que ens trobaríem en front d’una assegurança obligatòria.

En efecte, el referit article 39 la Llei de l’esport de 30 de juny del 1998 vigent al moment de l’accident pertany al Títol VII “DE L'ACTIVITAT ESPORTIVA DELS ESPORTISTES”, al capítol 1.- “LES COMPETICIONS.” i no comporta que qualsevol activitat esportiva queda sotmesa a l’obligació d’assegurança de l’organitzador sinó que s’ha de tractar d’una competició en el sentit de la Llei o d’una activitat les característiques o les particularitats de la qual fan exigible tal assegurança com si d’una competició es tractes.

En el present cas l’activitat d’excursió en el marc d’un casal d’estiu exercitada per na Varesc en el centre d’equitació no correspon a aquesta definició.

En segon lloc, hem de precisar també, a títol de reforç, que el tribunal sembla considerar una forma de responsabilitat automàtica pel fet d’existir, segons diu, una assegurança obligatòria contractada pel centre esportiu prop de la companyia Somoza, ORG_0.

Però, assegurança obligatòria no significa responsabilitat automàtica. Quan una activitat queda sotmesa a una obligació legal d’assegurança, es tracta en principi d’una assegurança de responsabilitat civil. Això implica que la persona que dur a terme aquesta activitat ha de subscriure una pòlissa per cobrir els danys que pugui ocasionar els tercers, que són qui la llei pretén protegir de les conseqüències perjudicials per a ells de l’activitat de l’assegurat.

Això no eximeix d’establir la responsabilitat de l’assegurat en qüestió.

Un cop establerta aquesta responsabilitat, la víctima disposa d’una acció solidària en contra del responsable i de l’assegurador, i aquest darrer no pot oposar al tercer danyat altres limitacions que les permeses per la Llei.

I en aquest sentit l’article 3.3 de la Llei reguladora de les activitats de les companyies d’assegurances, vigent fins a la llei del 2017 disposava que : “En les assegurances obligatòries es consideraran nul·les i sense cap efecte les clàusules que, pel seu contingut, redacció o intencionalitat, tendeixin a excloure riscs compresos en la disposició legal que les estableixi, o a excloure del caràcter d’indemnitzables a persones no intervinents en la corresponent pòlissa. No obstant, no tindrà mai la consideració de tercer aquell que hagués sofert danys, personals o materials, essent ell mateix autor responsable o partícip d’un delicte o falta.”

SISÈ.- D’altra banda, no apareix que la menor tenia subscrita una assegurança personal per cobrir l’activitat d’equitació.

Per tant, escau per resoldre el present cas determinar la natura i l’abast de l’assegurança subscrita pel centre B prop de la companyia Somoza, ORG_0.

En efecte, ha quedat acreditat que al dia de l’accident, el centre d’equitació E era assegurat prop de Somoza, Somoza.

Aquesta no ho nega però sosté que no ha d’aportar la seva cobertura perquè la part agent no ha demostrat la responsabilitat del centre d’equitació.

Donat que la part agent ignorava tot de l’assegurança subscrita, la companya va en un primer temps aportar un document anomenat “ANEXE secció ACCIDENT PERSONAL” que concerneix el període juliol 2012-juliol 2013, en relació a una pòlissa 2010/000000, que menciona com a objecte de l’assegurança la garantia “ACCIDENT PERSONAL MAX .600 FEDERATS” cobrint el risc següent :

MORT : 6.120 euros

INVALIDESomoza 12.240 euros

DESPESES MEDIQUES 6.000 euros.

Requerida en dues ocasions d’aportar el condicionat general i particular de la pòlissa 2010/000000, la companyia només va aportar les condicions generals de la pòlissa d’assegurança combinada de comerç que diu que el centre tenia contractada, afirmant que no existia cap altre document per aportar.

Ressurt d’aquestes condicions generals que l’assegurador es va comprometre a cobrir les pèrdues o danys soferts o responsabilitat legal per accidents ocorreguts durant el període estipulat, un cop aquestes pèrdues, danys o responsabilitat s’hagin demostrat, i només en relació a les seccions especificades en l’annex.

En la Secció G d’aquestes condicions generals es precisa que l’assegurança indemnitza, en els límits de l’annex, les sumes resultant de danys corporals i de les quals l’empresa és responsable.

Apareix sorprenent que no existís cap altre document en relació a les condicions particulars de la la pòlissa 2010/061006.

La lectura combinada dels dos documents aportats per la companyia podria portar a pensar que ens trobem només en front d’una assegurança de responsabilitat civil per a la indemnització d’accidents personals patits per tercers en el marc de l’activitat del centre d’equitació, i amb una limitació dels imports assegurats.

Però, aquesta conclusió no es pot admetre tota vegada que les condicions generals i l’annex es refereixen a dos tipus d’assegurança de diferent naturalesa.

En efecte, l’assegurança d’accident de persones té com a objecte de garantir les víctimes dels perjudicis soferts arran d’un accident mentre que l’assegurança de responsabilitat cobreix la responsabilitat d’una persona pels perjudicis que pot causar a un tercer.

Aquesta diferència d’objecte comporta una diferència de règim d’indemnització ja que en principi l’assegurança d’accident de persones implica una indemnització fixa quan l’assegurança de responsabilitat té un caràcter indemnitzatori en funció del perjudici realment sofert.

L’assegurança d’accident persones només exigeix demostrar la concurrència de l’accident i la realitat de les lesions patides per a donar dret a la indemnització en el límit de l’import màxim contractualment previst, quan l’assegurança de responsabilitat necessita demostrar la responsabilitat civil de l’assegurat per culpa o negligència.

Així les coses, s’ha d’arribar a la mateixa conclusió que la part agent i recurrent que ens trobem en front de dues assegurances diferents. Aquestes són perfectament compatibles i poden coexistir.

Ara bé, aquesta conclusió no pot portar a estimar tota la reclamació de l’agent puix justament escau analitzar si les condicions de cadascuna de les dues assegurances queden reunides.

SETÈ.- Pel que fa a l’assegurança de responsabilitat civil, calia doncs establir la responsabilitat del centre per a poder obtenir la cobertura contractual.

Només podem constatar que no existeix en autes cap element de prova sobre les circumstàncies de l’accident salvat el ja esmentat certificat del 06-09-2012.

Llavors, és impossible determinar si l’accident ha estat conseqüència de l’estat deficient de les instal·lacions, de la manca de manteniment o de la no adopció de les mesures de seguretat adients en el cas concret.

L’únic element que invoca l’agent, sobre qui requeia la càrrega de la prova, per establir la responsabilitat del centre és que la companyia va pagar l’import de 142,80.-euros en concepte de despeses de fisioteràpia. La mateixa companyia no nega l’existència d’aquest pagament sinó que el presenta com un acte comercial per complaure a la seva clienta.

Ara bé, per a considerar aquest pagament com la prova d’una assumpció de responsabilitat per part de la companyia es podria invocar la teoria dels actes propis en virtut de la qual hom no pot actuar en contra dels comportaments que va tenir amb anterioritat.

Però, l’aplicació de la teoria dels actes propis suposa una conducta clara i unívoca quan, el present cas, el pagament en qüestió pot correspondre a diverses raons, entre les quals l’aplicació de l’assegurança de persones, i per consegüent no es pot interpretar com una voluntat de reconèixer la responsabilitat civil de la seva assegurada per part de la companyia.

Per consegüent, no es pot admetre que la responsabilitat civil del centre queda establerta.

VUITÈ.- Pel que fa a l’assegurança d’accident de persones, ningú nega la realitat de l’accident patit per na Varesc en el marc de l’activitat del centre.

Aquesta constatació és suficient per a que la companyia hagi d’aportar la garantia contractada, i això sense necessitat de qualificar l’assegurança com a obligatòria.

La part agent quantificà la seva reclamació en els següents imports:

en concepte de baixa, l’import de 367,55.- euros,

en concepte d’IPP, l’import de 19.159.- euros,

en concepte de perjudici estètic, l’import de 3.000.- euros,

en concepte de perjudici de lleure, l’import de 3.000.- euros,

en concepte de pretium doloris, l’import de 27.000.- euros,

en concepte de despeses mèdiques no cobertes els imports de 1.587,38.- euros i altres 312,66.- euros d’hospitalització i altres 2.890,62.- euros de despeses varies, sia un total de 4.781,66.-euros.

Al respecte, és de constatar que el tribunal només ha condemnat a pagar l’import corresponent a les despeses mèdiques, atorgant el màxim de 6000.-euros.

Però d’una banda, no es podia donar lloc a una condemna a pagar l’import de 6.000.-euros en concepte de despeses mèdiques quan la pròpia part agent ha quantificat el seu perjudici per aquest concepte en 4.781,66.-euros.

Com ho hem explicat abans, la indemnització fixada contractualment correspon a un màxim i no pot permetre indemnitzar més enllà del perjudici invocat.

Per tant, la indemnització per despeses mèdiques s’ha de limitar a 4.781,66.-euros, import global en relació del qual la companyia defenent va indicar en el seu escrit de conclusions complementàries que no formulava cap oposició.

D’altra banda, el tribunal només ha donat lloc a la indemnització per despeses mèdiques quan la pòlissa també cobreix la invalidesa per import màxim de 12.240 euros.

No apareix cap raó per no donar lloc a aquesta garantia quan, d’una part, l’annex no es refereix a una invalidesa total, i quan d’altra part, l’informe pericial ha establert que na Varesc sofreix com a conseqüència de l’accident un dèficit funcional (incapacitat parcial permanent del 11,5%) pel fet de portar una pròtesis total del maluc esquerre i un escurçament d’extremitat inferior esquerre de 1,51 cm respecte a la dreta.

Aquestes constatacions justifiquen donar lloc a la indemnització per invalidesa.

Compte tingut que na Varesc tenia exactament 13 anys i 4 mesos al 10-07- 2014 (dia de la consolidació de les seves lesions) i d’un IPP del 11,5%, queda perfectament justificat de fixar el valor del punt en 1.666.-euros com ho reclama la part agent, sia l’import de 19.159.-euros. Per tant, s’ha de donar lloc a la totalitat de la indemnització màxima prevista per invalidesa, és a dir l’import de 12.240.-euros.

Finalment l’import degut es fixa en 4.781,66 + 12.240 = 17.021,66.-euros enlloc dels 6.000.-euros fixats pel Tribunal.

NOVÈ.- L’estimació parcial del recurs de la part agent no comporta la modificació de la imposició de les costes de primera instància a la part defenent vençuda, però justifica no efectuar cap imposició de les costes de segona instància en relació al seu recurs.

La desestimació del recurs de la part defenent comporta imposar-li les costes de segona instància generades pel seu recurs.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, ha pres la següent DECISIÓ

Primer.- Desestimar el recurs de la representació processal de la companyia Somoza.

Estimar parcialment el recurs de la representació processal dels Srs. Benítez i Durán en contra de la sentència del Tribunal de Batlles de data 05-06-2019 en el sentit de revocar-la parcialment fixant en 17.021,66.-euros enlloc de 6.000.-euros l’import a pagar als demandants.

Segon.- Imposar a la companyia Somoza les costes de segona instància en relació al seu recurs i no efectuar cap imposició de les costes en relació al recurs dels Srs. Benítez i Durán.

Aquesta resolució és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-