Responsabilitat patrimonial. Prescripció de l'acció. Còmput del termini des de la consolidació de la lesió. Danys permanents

Sentència

Magistrats

IMMACULADA RODRIGUEZ DIAZ ELSA PUIG MUÑOZ ALEXANDRA CORNELLA SOLA

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000017/2026

ORIGEN.- 2000052/2025 - 0

NIG: 5300545320250000100

SENTÈNCIA 42-2026 DE 21/07/2026

Ponent : Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Data 21/07/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000017/2026

Nig : 5300545320250000100

IU : ECLI : AD: TSJA:2026:00042

SENTÈNCIA 42-2026

PARTS :

Apel·lant: Sr. Zacaries

Representant i Advocada Sra. Fàtima

Apel·lat: COMÚ ESCALDES-ENGORDANY

Representant: Sra. Càndida

Advocat: Sr. Fred

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

Presidenta: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrats: Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Objecte: Responsabilitat patrimonial. Prescripció de l'acció. Còmput del termini des de la consolidació de la lesió. Danys permanents

Andorra la Vella, en la data consignada al marge.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000052/2025.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ, la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació processal del Sr. Zacaries va interposar demanda jurisdiccional contra la decisió tàcita de refús, produïda per silenci administratiu, de la reclamació per responsabilitat administrativa formulada per l'actor el 29-05-2025 davant del Comú d'Escaldes-Engordany i mitjançant la qual es demanava una indemnització de 10.200 € derivada dels danys i perjudicis que li havien estat ocasionats per la caiguda que va patir el 18-10-2023 per causa de la manca d'adequació i manteniment normal de la via pública, concretament de la Plaça de la Creu Blanca, a la parròquia d'Escaldes-Engordany.

2.- En la sentència núm. 000015/2026, de data 12-03-2026 el Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, ha desestimat la demanda promoguda per la part agent, en considerar l'acció prescrita, i ha declarat que la desestimació per via de silenci administratiu de la sol·licitud de reclamació de responsabilitat administrativa presentada per la part demandant davant del Comú d'Escaldes-Engordany, és ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.

3.- En el seu escrit d'apel·lació, la representació processal del Sr. Zacaries estima, en substància, que:

- El Tribunal d'instància ha errat en l'apreciació de l'excepció de prescripció, per fixació incorrecta del dies a quo.

Sosté que el Tribunal a quo ha fixat erròniament el dies a quo en la data d'emissió de l'informe pericial (15-04-2024), quan la possibilitat de realitzar una valoració pericial de les seqüeles no equival al concepte juridicomedicinal de consolidació de les lesions, i la pròpia perit va admetre en aquest informe que les lesions no eren consolidades.

Al·lega que l'alta definitiva no es va produir fins a una data indeterminada del mes de juny de 2024.

Argumenta que la Sentència recorreguda no oposa cap dictamen mèdic alternatiu, ni la part demandada va aportar valoració medicoforense pròpia que situés la consolidació en una data anterior, de manera que s'hauria substituït el criteri pericial per una deducció jurídica pròpia sobre una matèria que pertany exclusivament a l'esfera del coneixement mèdic.

Destaca que l'informe d'abril de 2024 deixava pendents qüestions mèdiques rellevants, com la possible necessitat d'una nova intervenció per retirar el material d'osteosíntesi, amb potencial afectació de la lesió.

Conclou que no se li podia exigir l'inici de la reclamació mentre desconeixia l'abast final i complet de les seves lesions i dels tractaments futurs, cosa que no va succeir fins al juny de 2024, motiu pel qual considera que l'acció no es troba prescrita i que escau revocar la sentència en aquest punt, amb el consegüent examen del fons.

- Subsidiàriament, al·lega infracció de l' article 65 del Codi de l'Administració , interpretat a la llum de la doctrina de l'actio nata.

Invoca l'aute d'aquesta Sala núm. 18/2020, de 24-09, que distingeix entre danys permanents i danys continuats, i sosté que el present cas s'ha de qualificar com de dany continuat, ja que la lesió del perjudicat va continuar produint efectes assistencials i rehabilitadors molt més enllà de l'alta del centre sociosanitari.

Assenyala que, segons l'informe de la Dra. Arlette de 15-04-2024, el pacient encara necessitava crossa per desplaçar-se, presentava atròfia muscular del quàdriceps pendent de finalitzar la fisioteràpia, i restaven per determinar tant la necessitat de plantilles ortopèdiques com una eventual intervenció de retirada del material d'osteosíntesi, que, d'haver-se produït, hauria modificat substancialment el quadre lesional i els perjudicis a reclamar.

Afegeix que la mateixa facultativa, única competent per determinar l'estabilització definitiva del quadre lesional, va manifestar en l'acte del judici que, si bé no modificaria les xifres del seu informe, l'estabilitat total del quadre es va assolir al juny de 2024, i que la possibilitat de quantificar provisionalment alguns conceptes no significa que el quadre lesional estigui consolidat.

Argumenta que la Sentència apel·lada confon la possibilitat tècnica de quantificar alguns conceptes amb l'estabilització completa i definitiva del quadre lesional.

- Sosté que exigir a la víctima reclamar sobre la base d'un còmput de mínims, amb el risc de quedar sense reparació pels danys que es materialitzin posteriorment, vulneraria el principi de reparació íntegra del dany, finalitat última de la responsabilitat patrimonial de l'Administració.

- Quant a la valoració de la Sentència sobre l'ús de la crossa en l'acte del judici com a indici d'una limitació funcional persistent (seqüela), argumenta que aquest raonament és contradictori, perquè la qualificació com a seqüela pressuposa precisament que el procés evolutiu de la lesió havia finalitzat en un moment posterior al de l'informe pericial; és a dir, a la data d'aquest informe no es podia saber si es tractaria d'una seqüela, amb la certesa que exigeix la doctrina de l'actio nata.

- Invoca el principi pro actione i la interpretació restrictiva de les normes de prescripció quan limiten l'accés a la tutela judicial efectiva, remarcant que la diferència entre la data proposada per la Sentència recorreguda i la data de la reclamació és de només 44 dies, en un cas de danys físics greus causats a una persona de 80 anys en un espai públic, sense que consti mala fe ni dilació imputable al perjudicat, per la qual cosa considera que l'aplicació estricta de la prescripció resulta manifestament desproporcionada i contrària als propis fonaments i finalitat reparadora de la responsabilitat patrimonial.

Per tot el qual sol·licita, amb caràcter principal, la revocació de la Sentència de 12-03-2026, la declaració de no prescripció de l'acció, l'examen del fons de l'assumpte i la condemna del Comú al pagament de la indemnització de 10.200 € sol·licitada, amb expressa imposició de costes. Subsidiàriament, per al cas que el pronunciament sobre el fons requereixi la pràctica de noves proves o la reobertura del debat sobre extrems no debatuts en primera instància per raons imputables a la resolució recorreguda, sol·licita la retrotracció de les actuacions al moment anterior a la Sentència perquè el Batlle procedeixi a examinar el fons, amb expressa imposició de les costes judicials causades.

4.- En la seva contesta, la representació processal del Comú d'Escaldes-Engordany, al·lega que:

- Sobre la pretesa manca d'eficàcia probatòria del propi informe pericial aportat per l'apel·lant, sosté que l'apel·lant nega sorprenentment l'eficàcia probatòria del seu propi informe, afirmant que el Batlle confon la consolidació lesional amb la mera possibilitat de valorar pericialment les seqüeles, quan és precisament la valoració pericial l'acte que acredita la consolidació suficient de les lesions, permet conèixer-ne l'abast segur i calcular el quantum de la reclamació.

Argumenta que una professional de la salut no s'aventura a fixar xifres si no està convençuda del caràcter estable i definitiu de les lesions, tal com va afirmar la perita, i que sostenir el contrari suposa qüestionar-ne la professionalitat.

Afegeix que els danys i perjudicis mèdics reclamats es fonamenten exclusivament en aquest informe, de manera que desacreditar-lo ara suposa desproveir l'acció de fonament probatori.

- Destaca que no s'ha aportat als autes cap document mèdic posterior al 15-04-2024, ni alta mèdica del traumatòleg, que contradigui o completi la pericial, ni que permeti situar l'alta definitiva o la consolidació de les lesions en una data posterior, i remarca que ni tan sols s'ha precisat la data concreta del juny de 2024 en què l'apel·lant afirma haver estat donat d'alta. Conclou que l'apel·lant ha pretès desvirtuar l'informe pericial aportat per ell mateix amb la demanda, sense aportar cap prova substitutiva que permetés conèixer de forma definitiva els efectes del dany.

- Sobre la competència del Tribunal a quo per valorar la prova pericial, rebat l'argument segons el qual el Batlle no seria tècnicament competent per determinar la data de consolidació lesional, sostenint que correspon precisament al Tribunal valorar lliurement els dictàmens pericials segons les regles de la sana crítica, sense quedar vinculat al parer del perit, d'acord amb l' article 222 del Codi de procediment civil .

Afegeix que el Batlle no ha prescindit del raonament de la perit ni l'ha contradit, sinó que se n'ha apartat en l'exercici de la seva funció valorativa.

- Sobre la càrrega de la prova relativa a la data de consolidació, s'oposa a la pretensió que fes recaure sobre l'Administració la prova que la consolidació lesional es va produir en una data anterior al juny de 2024, recordant que la càrrega de la prova dels fets correspon a qui els al·lega, sense que el demandat hagi d'aportar prova extintiva, obstativa o excloent quan no és estrictament necessari.

Sosté que, en aquest cas, la prova aportada pel demandant era suficientment deficient com per no requerir prova de contrari.

Afegeix que aquesta prova ja no seria possible d'aportar, tant per haver preclòs aquesta possibilitat, com per tractar-se d'una prova de difícil disponibilitat per al Comú, pròxima a la prova diabòlica, i recorda que la disponibilitat i facilitat probatòria correspon a cadascuna de les parts.

- Sobre la valoració de l'ús de la crossa en l'acte del judici, considera que l'apel·lant no ha copsat l'argument de la Sentència relatiu a l'ús de la crossa el dia del judici, atès que aquest element ja constava en l'informe pericial d'abril de 2024 i evidencia l'estabilitat de les lesions del demandant des d'aquesta data.

- Sobre l'aplicació estricta dels terminis de prescripció i l'extemporaneïtat del principi pro actione, invoca la jurisprudència dels tribunals andorrans segons la qual els terminis de prescripció han de ser d'aplicació estricta, per raons de seguretat jurídica, i que no és admissible una aplicació a mida de normes processals d'ordre públic.

Sosté que la invocació de la desproporció en l'aplicació dels terminis i del principi pro actione és extemporània, en haver-se introduït ex novo en aquesta instància, i que constitueix un signe evident de la mala fe o desesperació amb què s'interposa el recurs, així com un reconeixement almenys tàcit de l'efectiva prescripció de l'acció.

- I finalment conclou que no hi ha error en la valoració de la prova ni en l'aplicació de la Llei per part del Tribunal a quo.

Per tot el qual ha demanat la desestimació íntegra del recurs d'apel·lació i la condemna en costes de la part contrària.

5.- En el tràmit de conclusions totes les parts van confirmar els seus posicionaments.

6.- Havent-se designat la magistrada ponent, han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l' article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia .

Segon.- La qüestió que es debat en aquest procés té per objecte fonamentalment determinar si ha prescrit l'acció del particular per sol·licitar el rescabalament dels danys.

L' article 65 del Codi de l'Administració estableix que la reclamació ha de presentar-se davant l'Administració responsable, i que el dret a reclamar prescriu en el termini d'un any a comptar de la data en què es produí el fet, l'acció o l'omissió que el motiva.

Nogensmenys, en el supòsit que s'hagi de valorar un dany corporal, la data d'inici del termini d'un any comença a comptar des del moment de la consolidació de les lesions, com ambdues parts reconeixen.

Doncs bé, en el cas que ens ocupa, la caiguda del Sr. Zacaries es va produir el 18-10-2023. Aquesta li va causar una fractura comminuta i desplaçada del fèmur distal dret, essent intervingut quirúrgicament pocs dies desprès (el dia 21 o 22 d'octubre del mateix mes), fent-li una osteosíntesis de la fractura passant, a comptar del 3 de novembre de 2023, a un règim de mitja estada a Sant Vicenç d'Encamp, per fer rehabilitació funcional.

Segons relatava la Dra. Arlette en el seu informe datat de l'abril del 2024, pel que fa al genoll, el Sr. Zacaries va fer seguiment fins al 20 de febrer d'aquell any, en què es va fer constar que ja era capaç de pujar i baixar escales. En conseqüència, el 21-02-2024 va ser donat d'alta del centre sociosanitari, amb indicació de continuar rehabilitació i seguiment per part dels altres especialistes que el portaven, inclòs el traumatòleg. També feia constar que segons l'informe d'alta del Servei de Fisioteràpia, en aquell moment el pacient era capaç d'aixecar-se sol i fer les transferències amb certa agilitat, caminava bé amb el caminador i no requeria ajuda per a les activitats bàsiques de la vida diària; al gimnàs caminava amb l'ajuda d'una crossa i amb necessitat de supervisió perquè a vegades s'entrebancava, era capaç de fer exercicis a les paral·leles i de pujar i baixar escales, i havia iniciat bicicleta i exercicis de reforç del quàdriceps i de treball d'equilibri. Igualment informava que a l'alta, el traumatòleg li va recomanar seguir el tractament rehabilitador i caminar amb una crossa.

Altrament, el 27-03-2024 es diu que es van fer analítiques completes que van mostrar estabilitat dins la patologia crònica prèviament diagnosticada, sense perjudici de la descompensació puntual que, arran de l'accident, va requerir transfusió i trasllat a l'HNSM. Segons el mateix informe, al juny de 2024 estava previst un nou control amb el traumatòleg, mentre el pacient continuava fent fisioteràpia, i s'hi assenyalava que "es suposa que aleshores rebrà l'alta definitiva".

Amb tot, segons la valoració medicolegal efectuada per la mateixa metgessa el 15-04-2024, en relació amb la fractura que es considera derivada directament de la caiguda, el quadre havia consolidat favorablement dins dels terminis establerts. Per aquesta raó, tot i que no disposava encara de l'alta definitiva del traumatòleg -pendent d'una visita al juny i de finalitzar les sessions de fisioteràpia-, la perita va considerar que "ja es pot fer la valoració pericial de l'accident", atès que, com a molt, amb la fisioteràpia restant el pacient recuperaria força i musculatura, i que "potser amb els mesos podrà deixar completament la crossa".

Aquestes conclusions van ser ratificades per la Dra. Arlette en seu judicial, on va confirmar que l'alta al centre sociosanitari no equival a l'alta definitiva, que aquesta només es podia donar després de la visita amb el traumatòleg -prevista al juny de 2024, un cop finalitzades totes les sessions de fisioteràpia i valorat si calia retirar el material d'osteosíntesi o col·locar una alça, extrems que finalment es van resoldre negativament-, si bé va reconèixer desconèixer la data concreta en què el traumatòleg li va donar l'alta. El que sí que va confirmar és que, a l'abril de 2024, ja podia efectuar perfectament la valoració de les lesions, tal com va fer, i que, si hagués de tornar-la a fer a la data del judici, no en modificaria les conclusions.

És precisament sobre la base d'aquestes conclusions de l'abril de 2024 que el demandant va formular la seva reclamació, discrepant les parts, això sí, sobre el dies a quo i, per tant, sobre la data en què s'ha de considerar que les lesions estaven consolidades.

Tercer.- Establert l'anterior, i abans d'entrar en l'anàlisi dels motius, aquesta Sala considera necessari precisar certs conceptes tècnics i jurídics que es troben en el centre del debat, distingint expressament dos plans d'anàlisi diferents que no s'han de confondre:

D'una banda, un primer pla relatiu a quan s'ha de considerar que una lesió ha finalitzat el seu procés curatiu (consolidació lesional); i d'altra banda, un segon relatiu a com es qualifica el dany a efectes de determinar el naixement de l'acció per reclamar-lo (dany permanent o dany continuat). Aquest segon pla s'abordarà en el fonament de dret següent.

Pel que fa al primer, convé recordar que són lesions temporals aquelles que pateix el lesionat des del moment de l'accident i fins al final del seu procés curatiu, o fins a l'estabilització de la lesió i la seva conversió en seqüela. L'estabilització lesional -concepte equivalent al de consolidació- s'ha d'entendre com el lapse temporal que media entre el moment en què la lesió es produeix i el moment en què el tractament actiu i curatiu finalitza, o bé deixa de ser susceptible d'interferir de manera substancial en el curs evolutiu de les lesions.

Dit això, és important destacar que el període d'estabilització no es pot considerar equivalent a qualsevol assistència mèdica que rebi el pacient, sinó únicament al període de tractament actiu i curatiu, és a dir, aquell que encara sigui susceptible de modificar substancialment l'evolució de la lesió. I és així perquè un cop aquest tractament actiu hagi finalitzat -tot i que el pacient continuï rebent atenció mèdica de caràcter merament pal·liatiu, de manteniment o de seguiment- les lesions s'han de considerar consolidades.

Per tant s'ha de distingir entre el tractament amb finalitat curativa i aquell altre que té una finalitat merament pal·liativa o de control evolutiu.

A més, s'ha de tenir en compte que el període d'estabilització de les lesions no té per què coincidir amb el temps de baixa mèdica o laboral que es reconegui al pacient (en aquest cas com assimilable). En efecte, aquest darrer període respon a criteris de capacitat per reprendre l'activitat laboral, mentre que l'estabilització lesional respon a un criteri estrictament mèdic legal. És a dir el moment en què ja no es pot produir una millora rellevant respecte de l'estat existent.

A l'últim, la determinació de la durada del procés d'estabilització lesional exigeix conèixer amb exactitud l'evolució del lesionat i el tractament efectivament dispensat, així com la seva incidència real en la curació o estabilització de les lesions. Aquesta acreditació constitueix un fet constitutiu de la pretensió i, per tant, correspon a la part demandant provar-lo, d'acord amb les regles generals de la càrrega de la prova ( article 33 de la LPCA ).

A continuació s'examinarà la prova que obra en autes. No obstant abans es refusarà l'al·legació de l'apel·lant segons la qual el Batlle hauria envaït una esfera de coneixement estrictament mèdic, o que hauria substituït, o desnaturalitzat el criteri expert per una deducció jurídica pròpia sense cap suport tècnic.

I es desestima perquè aquest plantejament desconeix que la valoració de la prova pericial correspon, per llei, al Tribunal, i no al perit. En efecte, d'acord amb l' article 222 del Codi de procediment civil , d'aplicació supletòria en aquesta jurisdicció, els Tribunals han d'apreciar els dictàmens pericials segons les regles de la sana crítica, sense estar vinculats al parer dels perits ni obligats a seguir-lo de manera automàtica. I això precisament significa que el jutjador no necessita disposar de coneixements mèdics propis per valorar un informe pericial, perquè la seva funció no és substituir el criteri tècnic de la perita sobre qüestions estrictament clíniques (com ara la naturalesa o l'evolució d'una lesió), sinó d'extreure'n les conseqüències jurídiques que se'n deriven a partir del contingut objectiu del propi informe i de la resta de la prova practicada. I en el present cas el Batlle ha pres com a base exactament les mateixes dades que consten a l'informe de 15-04-2024 -entre elles, la pròpia decisió de la perita d'emetre en aquella data una valoració econòmica de les seqüeles- per concloure'n, en l'exercici de la seva funció jurisdiccional, que el quadre lesional ja estava consolidat als efectes legals de l' article 65 del Codi de l'Administració . Aquesta operació no suposa cap extralimitació competencial, sinó l'exercici ordinari de la funció valorativa que la llei atribueix al Tribunal, sense que sigui exigible -com pretén l'apel·lant- demanar un dictamen pericial d'ofici perquè el jutjador pugui arribar a aquesta conclusió jurídica a partir de la prova ja disponible.

Per aquesta raó, l'al·legació relativa a la manca de competència tècnica del Batlle s'ha de desestimar.

Doncs bé, partint de les anteriors consideracions i de l'anàlisi de la prova mèdica pericial, la Sala considera que la valoració pericial de les seqüeles emesa el 15-04-2024 per la Dra. Arlette no és un simple pronòstic ni una estimació provisional, sinó l'acte tècnic pel qual la perita constata que el tractament actiu i curatiu ja no és susceptible d'interferir de manera substancial en el curs evolutiu de les lesions.

De fet textualment deia que "encara que el Sr. Zacaries no té l'alta definitiva per part del traumatòleg, doncs ha de fer una visita al juny i ha d'acabar les sessions de fisioteràpia, considero que ja es pot fer la valoració pericial de l'accident. Com a molt amb la fisioteràpia que li queda agafarà més força i recuperarà la musculatura que encara té atrofiada de la cuixa dreta. Potser amb els mesos podrà deixar completament la crossa."

De manera que l'informe constitueix, ell mateix, la prova que la perita va considerar que el quadre lesional ja permetia una valoració econòmica de les seqüeles, en el sentit exposat anteriorment.

I aquesta conclusió no es pot veure alterada pel fet que el pacient pogués continuar rebent seguiment assistencial (fisioteràpia, valoració sobre una alça o sobre la conveniència de retirar el material d'osteosíntesi). En efecte, més enllà que no queda mínimament provat cap seguiment posterior rellevant -de fet ni tan sols s'ha aportat un informe del traumatòleg tractant, ni de cap altra facultatiu-, consta un fet objectiu que resulta determinant. Això és que la mateixa perita va confirmar en el judici que la retirada del material d'osteosíntesi finalment no va ser necessària. Tanmateix es va poder evidenciar que l'interessat no va poder deixar la crossa. Es tracta, doncs, no només d'una manca de prova, sinó d'un fet positivament acreditat que confirma que la incertesa assenyalada a l'informe d'abril de 2024 es va resoldre en el sentit de no alterar el quadre lesional. De totes formes, i com hem dit anteriorment, corresponia a la part demandant acreditar que algun d'aquests actes mèdics posteriors va tenir efectivament una incidència substancial, prova que no consta als autes i que s'ha de resoldre en perjudici de qui l'havia d'aportar, de conformitat amb l' article 33 de la LPCA . En efecte, era el demandant qui al·legava que la seva acció s'havia interposat dins el termini legal d'un any, i era per tant ell qui es trobava en millor posició -per tractar-se d'informació relativa a la seva pròpia salut i al seu propi seguiment mèdic- per acreditar la persistència d'un tractament actiu amb posterioritat a l'abril de 2024.

No pot de fet traslladar-se aquesta càrrega a l'Administració, com ho pretén l'apel·lant, que no disposa ni pot disposar, en condicions raonables, de la informació clínica del demandant.

Tampoc té sentit sostenir que l'informe pericial és suficient per fixar l'import de la indemnització i, per tant, l'abast i la seva quantia, però insuficient per fixar el moment en què les lesions es van considerar consolidades. Si la mateixa perita va decidir emetre'l en aquella data i amb aquell contingut, és perquè ja disposava dels elements necessaris per fer-ho amb caràcter definitiu, com de fet ella mateixa va dictaminar i el Tribunal després va poder constatar, almenys en relació amb l'ús de la crossa, essent la valoració que efectua la sentència apel·lada correcta i perfectament coherent amb la resta de la prova. Aquest element ja constava en l'informe pericial d'abril de 2024, on la perita el descrivia com a part del quadre clínic existent en aquella data. Lluny de demostrar una situació transitòria posterior, el fet que a l'abril de 2024 ja es constatés aquesta limitació funcional, i que aquesta es mantingués sense variació apreciable, reforça -i no contradiu- la conclusió que el quadre lesional ja estava consolidat en aquell moment.

Finalment, l'argument de la "provisionalitat" tampoc prospera. La perita, preguntada en el judici, va manifestar que, encara que hagués de tornar a valorar el cas, no modificaria les xifres del seu informe. Aquesta afirmació és, precisament, la millor prova que el tractament actiu havia finalitzat ja a l'abril de 2024. Si hi hagués hagut marge d'evolució rellevant, la pròpia perita ho hauria reconegut en ser interrogada al respecte.

En conseqüència, la consolidació lesional es situa com a molt tard el 15-04-2024.

Quart.- Un cop determinat que el tractament actiu i curatiu del Sr. Zacaries havia finalitzat el 15-04-2024, resta per resoldre una qüestió diferent, que l'apel·lant introdueix com a motiu subsidiari: la de si, malgrat aquesta consolidació mèdica, el dany s'hauria de qualificar jurídicament com a dany continuat, cosa que, segons sosté, desplaçaria el naixement de l'acció a un moment posterior.

Aquesta Sala ja va establir, a l'Aute núm. 18/2020, de 24-09 (rotlle TSJA-000013/2019), la distinció entre danys permanents i danys continuats. Així cal considerar que es tracta d'un dany permanent quan l'acte que el genera s'esgota en un moment concret -encara que la situació resultant sigui permanent i inalterable en el temps-, de manera que el dany queda perfectament determinat un cop produït aquell acte, i pot ser avaluat i quantificat de manera definitiva des d'aleshores. Es tracta, en canvi, d'un dany continuat quan els seus efectes es van produint dia a dia, de manera perllongada en el temps i acumulativa, de forma que el dany no es pot avaluar ni quantificar fins que no cessen aquests efectes lesius.

El criteri determinant per distingir un supòsit de l'altre no és, doncs, si el pacient rep encara algun tipus d'atenció mèdica, sinó si, en el moment rellevant, les seqüeles ja eren previsibles en la seva evolució i determinació, i per tant quantificables, encara que la recuperació no fos completa ni s'hagués obtingut l'alta definitiva de tots els especialistes implicats. Quan això és així, els tractaments pal·liatius, de rehabilitació o de simple seguiment posteriors no desvirtuen el fet que el dany ja s'havia manifestat en tot el seu abast. Només caldria parlar de dany continuat en aquells supòsits en què, per la mateixa naturalesa de la lesió, la seva evolució resultés imprevisible o donés lloc a seqüeles de determinació impossible en el moment de la valoració. En definitiva, un dany és permanent quan ja se sap tot el que cal saber per quantificar-lo, encara que les seves conseqüències durin per sempre. I és continuat quan encara no se sap, perquè el mal continua fent-se cada dia una mica més gran.

Aplicant aquest criteri al cas d'autes, no ens trobem davant cap supòsit d'evolució imprevisible. Ans el contrari, la fractura patida pel Sr. Zacaries, i les seqüeles que se'n derivaven, eren perfectament previsibles i determinables a l'abril de 2024, com ho demostra el fet que la mateixa perita ja va poder xifrar-les en aquella data, sense reserves substancials. La incertesa sobre la retirada del material d'osteosíntesi es va resoldre, finalment, en el sentit que aquesta no va ser necessària, tal com la pròpia perita va confirmar en el judici, i no s'ha acreditat cap incidència derivada de la qüestió, ja menor, relativa a l'alça. Així mateix, la manifestació de la perita en el sentit que, si hagués de tornar a valorar el cas, no modificaria les xifres del seu informe, confirma que el dany ja havia quedat determinat i era previsible en la seva evolució des de l'abril de 2024, és a dir, que ens trobem davant d'un dany permanent, i no continuat.

Per aquest motiu l'al·legació també s'ha de refusar.

Cinquè.- Finalment, l'apel·lant considera desproporcionat aplicar estrictament el termini de prescripció, atès que la diferència entre la data que fixa la sentència recorreguda i la data de la reclamació seria de només 44 dies.

Abans d'entrar en el fons d'aquest argument, cal aclarir una qüestió prèvia d'ordre processal: l'apel·lant no va invocar expressament el principi pro actione en la primera instància. Això, però, no impedeix que pugui al·legar-lo ara, ni tan sols que aquesta Sala el pugui apreciar d'ofici si escau. L' article 48.5 de la LPCA limita la introducció, en el recurs d'apel·lació, de peticions, fonaments de fet i proves que no ho hagin estat en primera instància; però no limita l'al·legació de fonaments de dret nous, atès que en aquest àmbit regeix el principi iura novit curia, segons el qual el Tribunal coneix i aplica el dret amb independència de si les parts l'han invocat prèviament. El principi pro actione, com a manifestació del dret a la tutela judicial efectiva, és precisament això: un fonament de dret, no un fonament de fet. Per aquesta raó, resta al marge de la limitació de l'article 48.5, i pot ser examinat sense cap obstacle processal.

Entrant ja en el fons de l'al·legació, el càlcul que efectua l'apel·lant parteix d'una comparació entre la data en què el Tribunal d'instància situa correctament el dies a quo (15-04-2024) i aquella altra, sostinguda per l'apel·lant, de juny de 2024, que no ha quedat acreditada, tal com s'ha exposat als fonaments precedents.

És cert que, en mèrits del principi espiritualista i de la voluntat garantista dels drets fonamentals que informa tot l'ordenament jurídic andorrà, no solament és possible, sinó que és obligada, en els casos d'accés directe a la jurisdicció, una interpretació de les normes que resulti com més favorable possible per a l'efectivitat del dret a la jurisdicció, reconegut a l' article 10 de la Constitució . Els principis pro actione, pro cive i pro iuribus fundamentalibus així ho exigeixen (cf. Sentència del Tribunal Constitucional causa 2019-88-RE, del 19-05-2020).

Ara bé, en el nostre cas, prenent com a referència la data correcta, el termini de l'any s'ha superat de llarg, de manera que no ens trobem davant d'un supòsit límit o de proximitat temporal. Així, tenint en compte que les previsions legals processals escaients són d'ordre públic, que obeeixen a raons de seguretat jurídica i de bona administració de la justícia, i que a major abundament ja han estat interpretades de la forma més favorable possible al dret a la jurisdicció, sense que la part recurrent hagi al·legat ni demostrat circumstàncies excepcionals que justifiquin no complir amb els terminis legals, resulta que l'aplicació de la llei per part de la sentència apel·lada no es pot titllar de desproporcionada, sinó que és plenament ajustada a dret.

En conseqüència, no s'aprecia cap desproporció en l'aplicació de la prescripció, atès que el termini legal va ser efectivament superat, i no per un marge mínim, sinó de manera clara i acreditada.

Sisè.- Per tot l'exposat, es desestima el recurs d'apel·lació interposat i es confirma la Sentència de data 12-03-2026, amb declaració que l'acció exercitada es troba prescrita. No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes d'aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la representació processal del Sr. Zacaries contra la sentència dictada el 12-03-2026 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, que es confirma íntegrament.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes d'aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.