Menor de maltractament en l'àmbit domèstic, contravencio de lesions doloses - Presumpció d'innocència- Valoració de la Prova (6000016/2021)

Sentència

Magistrats

Fátima Ramírez Souto Yves Picod Marie Conte

Núm. de Rotlle: TSJP 00000018/2022 Núm. de Causa: 6000016/2021

SENTÈNCIA 8-2022

PARTS:

Apel·lant: Sr. Miró

Advocat: Sr. Tamarit

Apel·lat: MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Yves Picod

Magistrades: Sra. Marie Conte

Sra. Fátima Ramírez Souto

Andorra la Vella, vint-i-set de maig de dos mil vint-i-dos.

En el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència de data 9 de febrer del 2021, dictada pel Tribunal de Corts en la causa de referència, seguida per un delicte menor de maltractament en l'àmbit domèstic i per una contravenció penal de lesions doloses. Els components del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió, és ponent la Sra. Fátima Ramírez Souto.

ANTECEDENTS DE FET

I.- RESULTANT: que el Tribunal de Corts va dictar sentència en data 9 de febrer de 2021 amb la següent part dispositiva:

DECIDEIXO

"Condemnar a Miró com a autor penalment responsable del delicte menor de maltractament en l'àmbit domèstic i de la contravenció penal de lesions doloses, sense que concorrin circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, a la pena de SIS MESOS DE PRESÓ CONDICIONAL QUALIFICADA A SEGUIR TRACTAMENT prop del Servei d'Atenció a les Víctimes de Violència de Gènere en el marc del programa per a la promoció de relacions no violentes, amb un termini de suspensió de la pena de quatre anys, i la pena d'UN MES D'ARREST NOCTURN CONDICIONAL, amb un termini de suspensió de la condemna d'un mes, pel que fa a la contravenció penal de lesions doloses.

Es condemna també a Miró al pagament de les despeses processals causades".

II.- RESULTANT: que la sentència es recolza en els següents fets provats:

"que el 28 de novembre de 2019, al vespre i trobant-se al domicili que compartien, Miró discutí fortament amb la seva esposa, Bermudez, al respecte de si la finestra havia d'estar oberta o tancada. En el curs de la discussió pujà el to i G. agredí a L.R. agafant-la per darrera, passant el braç al voltant del coll i fent-li pressió al coll amb l'avantbraç. L.R. forcejà amb ell per desfer-se'n, i durant el forceig es trencà la ungla del dit de la mà dreta i es produí una contusió costal, que no requerí de tractament mèdic, ni de primera assistència per la seva curació".

III.- RESULTANT: la representació lletrada de Miró formula recurs d'apel·lació, en el què demana que es deixi sense efecte la sentència objecte de recurs i es dicti una de nova sobre el fons, en la què es dicti l'absolució del seu defensat.

Considera la defensa bàsicament, que s'ha produït un error en l'apreciació de la prova, que no s'han valorat de manera suficient de les proves i les circumstàncies concurrents, provocant d'aquesta forma una vulneració de la presumpció d'innocència del seu defensat.

IV.-RESULTANT: que el Ministeri Fiscal s'oposa al recurs d'apel·lació interposat i interessa la confirmació de la sentència impugnada.

Considera el Ministeri Fiscal que contràriament al que pretén el recurrent, de la prova practicada ha quedat suficientment acreditada l'agressió i les lesions patides per la Sra. Bermudez.

FONAMENTS DE DRET

I.- CONSIDERANT: que la representació de Miró impugna la sentència que el condemna com autor d'un delicte menor de maltractament en l'àmbit domèstic i d'una contravenció penal de lesions doloses al·legant com a motius d'impugnació, en primer lloc, la vulneració del principi de presumpció d'innocència i l'error en la valoració de les proves. Els dos motius d'impugnació seran analitzats conjuntament ja que la vulneració del principi de presumpció d'innocència es fonamenta en que la declaració de la denunciant i testimoni, Sra. Bermudez, no ha sigut correctament valorada en quant a la seva credibilitat i, per tant, no pot constituir prova de càrrec en què sustentar la condemna del recurrent.

La declaració de la víctima del delicte, encara que sigui l'única prova, resulta suficient per a destruir la presumpció d'innocència de l'acusat; encara que la aptitud i suficiència, com a prova de càrrec, d'aquella declaració resta condicionada a que no existeixin raons objectives que invalidin les seves afirmacions, o provoquin dubtes en el jutjador que l'impedeixin formar la seva convicció; és a dir, que vingui revestida de la necessària credibilitat, extrem aquest l'apreciació del qual correspon en exclusiva al Tribunal a quo que percep directament la seva declaració amb les millors condicions per fer la seva valoració.

Precisament pel risc que per la presumpció d'innocència pot suposar una condemna fonamentada exclusivament en la declaració de la víctima, s'han de tenir en consideració per a valorar la seva credibilitat una sèrie d'elements, que no són pressuposts de validesa sinó criteris o paràmetres de valoració als que ha d'atendre el Tribunal quan valora la prova; es tracta de cauteles que no constitueixen requisits o condicions determinants de l'existència de la prova, sinó regles orientatives que han de ser tingudes en compte pel Tribunal d'instància en la seva operació valorativa i que permetran el control pel Tribunal d'apel·lació de la correcció d'aquesta operació.

Així, és necessari comprovar: a) absència d'incredibilitat subjectiva derivada de las prèvies relacions entre l'acusat i la víctima -si, en acreditar-se, permetés presumir que la segona actua per raons espúries, de ressentiment, venjança o enemistat- que provoquessin la incertesa del Jutjador; b) la corroboració del testimoni incriminant amb dades objectives, concomitants i clarament relacionades, que contribueixin a la seva versemblança sempre que el fet ho permeti, perquè pot haver delictes que no deixin rastres o vestigis objectius de la seva perpetració; i c) solidesa de les manifestacions acusatòries, que hauran de ser persistents, plurals i sense canvis substancials entre unes i altres; sense que tampoc apareguin en (o entre) elles ambigüitats i contradiccions.

La sentència considera provat que el recurrent Miró va agredir a qui era en aquells moments la seva esposa, Bermudez, en base a la seva declaració, després d'analitzar-la a la llum dels criteris de valoració exposats.

En aquest sentit, el tribunal va apreciar persistència en el seu relat incriminatori, absència de motius espuris per acusar falsament al Sr. G. i corroboració del seu relat per la constatació per la policia al dia següent dels fets de les lesions patides per la Sra. Bermudez, les quals consten fotografiades, i també pel contingut dels missatges de whatsapp aportats per la defensa en quant en els mateixos recrimina al Sr. G. haver-la agredit.

La valoració de la credibilitat de la Sra. Bermudez realitzada pel Tribunal de Corts la considerem correcta i cap de les al·legacions de la part recurrent evidencia el pretès error en el procés valoratiu.

Així:

1.- que l'acusat negui de forma reiterada l'agressió o no tingui antecedents penals per fets similars, no demostra que no agredís a la seva esposa. L'acusat té el legítim dret a no declarar-se culpable i que no hagi estat condemnat per anteriors conductes agressives ni evidencia que no hagi pogut tenir comportaments agressius amb anterioritat, ni impedeix que hagi comés els fets d'autes.

2.- la pèrdua per la Sra. Bermudez del benefici de poder viure de forma gratuïta en el domicili que compartia amb l'acusat davant la manifestada intenció per l'acusat de separar-se d'ella, no es presenta com un motiu raonable per originar en ella un ressentiment determinant d'una acusació falsa. Des del primer moment la Sra. Bermudez va manifestar que no volia perjudicar al Sr. G. ni va fer cap reclamació i, d'altra banda, l'acusat en la seva declaració davant la Batllia va reconèixer que la seva esposa no tenia problemes econòmics i que fins i tot la seva situació econòmica era millor que la d'ell.

3.- el motiu pel qual la Sra. Bermudez va refusar l'examen forense no va poder ser la inexistència de les lesions perquè les va mostrar a l'agent del Servei de Policia núm. PO421, i així ho va ratificar aquest al judici, i van ser fotografiades (foli 15). A l'acte del judici la testimoni no va ser preguntada per aquest extrem però de les manifestacions de l'agent núm. PO421, referint que quan van informar a la Sra. Bermudez de les conseqüències que la denúncia podia tenir pel seu marit va ser quan es va negar a ser reconeguda mèdicament, i de la resposta donada al Batlle quan va ser preguntada si volia ser reconeguda, dient que no volia perquè no tenia dolor, pot concloure's que van ser motius diferents a la inexistència de les lesions els que la van portar a refusar ser reconeguda mèdicament. Malgrat l'absència de reconeixement mèdic, si la part recurrent tenia algun dubte sobre les característiques i mecanismes de producció de les lesions, podia haver sol·licitat l'informe mèdic sobre aquestes qüestions a la vista de les fotografies que consten en la causa.

4.- les lesions causades el dia 27 de novembre del 2021 són les que consten fotografiades al foli 15 de la causa i són les que va veure el policia núm. PO421 i, malgrat que la seva existència no demostra que fos l'acusat el seu autor, constitueixen un element que contribueix a fer més creïble la declaració de la víctima, en quant es constaten en el seu cos les conseqüències de l'agressió atribuïda a l'acusat. El lloc on es troben les lesions no qüestiona que fossin produïdes per una agressió, ja que la localització de les lesions depèn de la forma com es produeix l'agressió i en aquest cas va ser al tractar la Sra. Bermudez de desfer-se de la subjecció del coll amb el braç per part de l'acusat.

5.- els missatges de whatssapp considerem que han estat correctament interpretats pel tribunal, doncs l'expressió Si, me estrangulo y ataco mi cuerpo no significa que la Sra. Bermudez s'autolesionés sinó que és clarament una resposta irònica a l'afirmació de l'acusat que les lesions en el coll que apareixen en la fotografia prèviament remesa poguessin tenir el seu origen en una conducta de la seva esposa -Esto son efecto de sus borracheras-

6.- l'ungla que apareix fotografiada als folis 12 i 15 de les actuacions, si s'observa la imatge ampliada es veu clarament l'existència de teixit sangonós, més clarament en la primera fotografia anterior en el temps, però també en la segona efectuada el dia 29 de novembre del 2019, el que evidencia una fractura traumàtica de la mateixa. El fet que l'ungla sembli tallada no demostra que no es pogués trencar, sent possible i lògic que la Sra. Bermudez se la tallés després del seu trencament per anivellar-la;

7.- que la Sra. Bermudez no presentés marques al coll és lògic si no va ser agafada amb prou força com per deixar-les. No es pot obviar que precisament la Sr. Bermudez va aconseguir desfer-se del seu agressor: i

8.- la decisió de la Sra. Bermudez de no rebre assistència per part del Servei d'Atenció a la Víctima constitueix una decisió personal de la que, tenint en compte les peculiaritats de cada víctima, no es pot derivar la inexistència de la situació de violència denunciada.

En definitiva, com no hi ha dades objectives que acreditin de manera inqüestionable que els fets relatats per la Sra. Bermudez van succeir de forma diferent i les conclusions a les que arriba el Tribunal de Corts són el resultat d'una valoració lògica i raonable de les proves, el relat de fets provats ha de ser confirmat

II.-CONSIDERANT: que no s'ha produït una vulneració del principi "non bis in idem" per l'aplicació dels tipus de l'article 114.1 i 476 del Codi Penal.

D'entrada, en contra del que s'al·lega en el recurs, l'article 114.1 del Codi Penal en la redacció vigent en el moment de la comissió dels fets no exigeix l'habitualitat en l'exercici de la violència física o psíquica, de forma que ha estat correctament aplicat aquest precepte.

Aclarida la qüestió, ens trobem que un mateix fet -l'agressió física pel processat a la que era la seva esposa en aquell moment- és constitutiu de dos infraccions -un delicte de maltractament en l'àmbit familiar i una contravenció penal de lesions-, però no estem, como pretén la part recurrent, davant d'un concurs de lleis a resoldre per les regles de l'article 9.2 del Codi Penal, sinó que es tracta d'un concurs de infraccions.

En el concurs de lleis el fet és únic en la seva realitat física i jurídica (de valoració) perquè s'entén que el fet lesiona de la mateixa manera el bé jurídic que és tutelat per les normes concurrents, per la qual cosa el contingut d'injust i de retret d'aquest fet queda totalment cobert amb l'aplicació de només una d'aquestes normes penals, fent innecessària l'aplicació de les altres, ja que això vulneraria el principi "non bis in idem".

Pel contrari, en el concurs d'infraccions el fet lesiona diferents béns jurídics, cadascun dels quals és tutelat per una norma penal concurrent, de manera que aquell fet naturalment únic és múltiple, perquè la seva antijuridicitat és plural i diversa, i per a sancionar aquesta multiplicitat de lesions jurídiques, és necessari aplicar cadascuna de les normes que tutelen cada bé jurídic lesionat enfront d'accions que també són diverses.

En el cas enjudiciat el bé jurídic protegit no és el mateix en totes dues infraccions i, per tant, no s'ha produït l'al·legada vulneració del principi "non bis in idem", el qual només es produiria, com s'ha exposat, si la sanció per una de les infraccions fos suficient per abastar tota l'antijuridicitat del comportament punible.

Així en la contravenció penal de lesions el bé jurídic protegit és la integritat física i/o psíquica de la víctima i en el delicte de violència en l'àmbit domèstic seria la protecció d'aquest àmbit com un espai presidit pel respecte mutu, la igualtat i l'estimació en el qual la persona hauria de sentir-se protegida i més ben tractada. Per això, les conductes violentes exercides sobre alguns dels membres de la comunitat familiar sobre un altre, impliquen un atac a la pau familiar com a legítima expectativa que tenen els components del grup familiar, que el legislador ha volgut sancionar expressament a banda dels concrets actes lesius que s'hagin pogut produir com a conseqüència de la violència física o psíquica exercida.

És per això que l'article 114.1 del Codi Penal preveu que la sanció per la conducta establerta en aquest precepte s'imposa sense perjudici de la sanció corresponent al resultat lesiu efectivament produït.

El recurs, per tot el que s'ha exposat es desestima.

III.-CONSIDERANT: que la sentència recorreguda ha de ser confirmada, amb la imposició de les costes processals causades al recurrent.

Vistos la Constitució, el Codi penal, el Codi de procediment penal, la jurisprudència aplicable, i altres fonts del dret del Principat d'Andorra, els magistrats de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDIM

La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, decideix:

1.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació de Miró.

2.- CONFIRMAR la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 9 de febrer del 2021en la causa 6000016/2021.

3.- Imposar al recurrent el pagament de les despeses processals causades pel recurs.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.