Règim econòmic matrimonial supletori dels matrimonis andorrans.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns (0067/04)

Sentència

Magistrats

Jean-Marie Ferrandez Joan Manel Abril Campoy Antoni Bruguera Manté

-2255-

SENTÈNCIA DE 18 DE NOVEMBRE DE 2004

Règim econòmic matrimonial supletori dels matrimonis andorrans.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns: normativa aplicable a la seva liquidació.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns: determinació de les titularitats i norma de tancament.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns: prevalença de la titularitat formal sobre la subrogació real.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns: qüestions de titularitat en els comptes indistints.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns: improcedència d'una compensació econòmica per raó de treball per la col·laboració d'un dels cònjuges en els negocis de l'altre.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns: administració dels béns d'un dels cònjuges per l'altre i els seus efectes.- Règim econòmic matrimonial de separació de béns: adquisició de béns per un dels cònjuges amb béns procedents del seu consort i el se règim jurídic.

Modificació del règim econòmic matrimonial: requisits.

Donacions entre cònjuges: règim jurídic de la seva revocació.- Fonts del dret civil andorrà.- Escrits de rèplica i dúplica: finalitats.- Recurs d'apel·lació: qüestions noves en el recurs.- Valoració de la prova

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Izquierdo, i els magistrats M.I. Sr. Vall Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Ramirez va formular demanda, de data 16-12-1999, envers el Sr. Vall, segons la qual sol·licitava que es declarés que el defenent no ostentava cap dret sobre els béns i drets que integren el patrimoni llegat del pare difunt de la Sra. Ramirez i, subsidiàriament, que s'atribuís a l'esposa el domini, administració i l'ús exclusiu dels béns i drets que referia a la demanda. En segon terme, demanava que es declarés que pertanyen a l'espòs els béns i drets referits a la demanda. En tercer terme, entenia que procedia deixar sense efecte determinades mesures cautelars (administració judicial dels negocis, ús del xalet correspon atribuir-lo a l'esposa i es mantingui o decreti de nou el bloqueig dels comptes bancaris de l'espòs. I, en darrer terme, sol·licitava la imposició de les costes processals a la part defenent.

La representació processal del Sr. Vall va presentar escrit de contesta a la demanda, de data 3-2- 2000, i en virtut del mateix va demanar que dictés sentència desestimatòria de la demanda i declarés que la titularitat conjunta dels comptes bancaris obliga a la distribució per meitat de les sumes dipositades, que l'escripturació conjunta del terreny on es va bastir el xalet Roc de l'Alzina dóna lloc a la propietat indivisa, així com la propietat per meitat del xalet i del seu parament; que el terreny adquirit a la partida de la Serra de l'Honor és propietat indivisa dels litigants; que el garatge i complements sobre una parcel·la de la Sra. Ramirez és comú; que els vehicles a nom del Sr. Vall

M.N. són seus i que la meitat del valor del fons de comerç actual dels negocis SUISSA i SUISSA II pertany al Sr. Vall En darrer terme, demanava la imposició de les costes processals a la part agent.

II.- L'Honorable Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 25-3-2004, essent la seva part decisòria la que segueix: "DECIDEIX Estimar parcialment la demanda formulada en data 16 de desembre de 1999 per la procuradora Sra. Campillo, actuant en nom i representació de la Sra. Ramirez contra el Sr. Vall en el sentit següent:

Declarar que el Sr. Vall no té cap dret quant als béns i drets llegats per testament pel Sr. Vall P.S. a la Sra. Ramirez

Atribuir la propietat, administració i ús exclusius a la Sra. Ramirez dels béns següents:

fons de comerç dels negocis ORG_4 i ORG_3 amb els noms comercials, marques i representacions, clientela, mobiliari, utensilis, estoc actual, actiu i passiu, i pel que fa al comerç SUÏSSSA II els drets arrendaticis sobre el local on es desenvolupa.

immoble situat a l'Avinguda Meritxell número XXXX, tal com avui es troba, amb tot el seu contingut.

parcel·la de XXXX, de 1.623,93 m2.

els comptes corrents i dipòsits bancaris existents a l'inici dels autes matrimonials i de la seva única titularitat.

Declarar que són béns de propietat indivisa:

els comptes corrents i dipòsits bancaris existents a l'inici dels autes matrimonials i a nom d'ambdós.

el terreny on fou bastit el xalet Roc de l'Alzina així com la pròpia obra amb agençament, mobiliari, instal·lacions i decoració.

el terreny adquirit a la partida de la Serra de l'Honor, a la Massana.

el garatge i complements bastits damunt la parcel·la de la Sra. Ramirez situada a XXXX.

Declarar que són béns privatius del Sr. Vall, els vehicles inscrits al seu nom.

Desestimar tots els restants pediments dels litigants.

No efectuar especial pronunciament en costes processals".

III.- Ambdues parts litigants han interposat recurs d'apel·lació contra la sentència d'instància, dictada per l'Honorable Tribunal de Batlles. Així, la representació processal de la part defenent va presentar llur escrit de conclusions, en data 23-6-2004, on pels arguments continguts demanava la revocació parcial de la sentència. Tanmateix, la part agent va presentar també el seu escrit de conclusions, en data 23-6-2004, i d'acord amb els arguments que s'hi contenen, va sol·licitar la revocació de la sentència. Ambdues parts litigants van oposar-se a l'escrit d'apel·lació de l'altra part, mitjançant la presentació dels escrits de contesta a les conclusions, en data 16 de juliol la part agent i en data

19 de juliol de 2004 la part defenent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

FONAMENTS DE DRET

I.- La direcció lletrada de la part agent fonamenta el seu recurs d'apel·lació en els següents greuges o motius. En primer terme, considera que el refús a l'examen de les al·legacions de la rèplica no és adequat i han de ser preses la totalitat de les al·legacions de les parts per tal de jutjar la causa. En segon terme, assevera que declarada la propietat de l'immoble on es desenvolupa el negoci ORG_4, així com el fons de comerç i declarada la titularitat arrendatícia del local on radica el negoci ORG_3 i el propi fons de comerç, s'ignora la totalitat de l'argumentació fàctica i jurídica sobre els fruits del negoci. Així entén que com que els fruits eren de l'esposa si aquests s'invertien en l'adquisició d'immobles o altres béns o drets, pel joc de la subrogació real pertanyien a l'esposa. Des d'aquest punt de vista, assenyala que l'article 6.2 del Decret de 15 de novembre de 1975 faculta a cada consort per acreditar per qualsevol mitjà de prova la propietat exclusiva d'un bé i, com que existeix un dubte sobre la titularitat (el bé es troba a nom de tots dos, però realment pertany a l'esposa) que es projecta sobre immobles escripturats a nom dels esposos, construcció del xalet facturat als dos esposos i comptes bancaris indistints oberts a nom dels esposos. Estima que el Tribunal de Batlles solament ha prestat atenció a la prova de comptabilitat i no a les altres. Així, sosté que la comptabilitat que portava l'esposa, com a persona física comerciant, complia amb les exigències legals de portar un llibre diari i un inventari, de manera que sí existia comptabilitat ordenada. Afegeix que el marit no presenta, com a comerciant, la seva pròpia comptabilitat, a la vegada que admet que dels negocis van sorgir els diners per a portar a terme les inversions. També entén que, amb independència o no de la comptabilitat, el Decret dels Coprínceps de 15-11-1975 admet qualsevol mitjà de prova i de la prova practicada s'extreu que existeix la pròpia admissió del defenent respecte d'aquests fets en els seus escrits i la conclusió de la prova pericial a instància de la part agent. Dins d'aquest motiu de greuge diferencia entre el xalet, que s'assenyala que s'ha provat pericialment que ha estat pagat a través dels comptes bancaris, a la vegada que a la mateixa solució condueix el principi de subrogació real. Respecte dels comptes corrents, s'assevera que tot el contingut dels comptes corrents prové del negoci de joieria, per la qual cosa són de l'esposa, a la vegada que a la mateixa solució apunta la jurisprudència i la doctrina sobre comptes corrents. I en relació al garatge bastit s'afirma que s'ha jutjat a la inversa que pel que fa al xalet, a la vegada que sustenta també que tot ha estat pagat amb diners dels comptes i, per tant, com que aquest només es nodria de diner provinent del negoci és de l'esposa. I, en darrer terme, manifesta que, pel que fa referència a la revocació de donacions, no cal que la injúria sigui atroç, essent suficient que el Tribunal penal ho hagi jutjat.

Quant al recurs d'apel·lació de la part defenent, aquest es fonamenta en dos motius de greuge o d'apel·lació. El primer es refereix a la petició relativa al fons de comerç dels negocis de joieria ORG_4 i ORG_3. Afirma el recurrent que s'ha de revocar la sentència en el sentit de declarar que la meitat del fons de comerç pertany al defenent i li ha de ser abonat, tota vegada que ambdós cònjuges van col·laborar en la gestió dels negocis de joieria durant la vida matrimonial i discrepa de la sentència quan afirma que la col·laboració es va fer en grau desigual. Així, entén que l'any 1972 existien deutes i que, gràcies a l'activitat mercantil dels consorts, es va produir l'expansió del negoci, produint-se una associació de fet a parts iguals. I, en segon terme, considera que si els diners i valors són per meitat indivises també s'ha de proclamar el mateix caràcter dels fruits des de l'inici dels autes matrimonials i fins a l'execució de sentència.

II.- La resolució d'ambdós recursos d'apel·lació i dels diferents motius que cada part articula per a combatre la sentència d'instància exigeix, com a punt de partida previ i necessari, establir quina és la regulació aplicable a les Valls d'Andorra respecte de la liquidació del règim econòmic matrimonial de separació de béns, i, d'aquesta forma, resoldre la polèmica suscitada sobre l'aplicació o no del principi de subrogació real envers el de titularitat formal i la presumpció de cotitularitat.

Segons el sistema de fonts del dret del Principat d'Andorra correspon, en primer terme, l'aplicació de les anomenades lleis pàtries o pròpies; en segon terme, pel costum, que ha desplaçat en diferents ocasions l'aplicació del dret comú (vgr. els pactes successoris admesos per la praxis consuetudinària i refusats pel dret romà) i, en darrer terme, el dret comú, integrat com deia Mieres pel dret canònic i el dret romà (Apparatus supra constitutionibus Cathaloniae, VIII, cap. II, núm. 41). Així, resulta que el sistema de fonts s'estructura de manera jeràrquica i, per consegüent, esdevé d'aplicació en primer lloc les normes pròpies o pàtries; en el seu defecte el costum sempre que concorrin els seus pressupòsits ("rationabilis et legitime sit praescripta" Decretals de Gregori IX, DE Consuetudine) i, en darrer lloc, el dret comú, format pel dret canònic i romà, entès aquest ius commune com s'asseverava a la sentència del Jutge d'Apel·lacions de 8-7-1965: "... no és, ni podia ésser-ho, l'aplicació completa i exacta del comprès en ambdós Corpus, sinó un dret dotat de fisonomia pròpia, respectuós amb la força de les tradicions i les singularitats indígenes, un Dret romà-canònic, que satisfà adequadament les necessitats jurídiques del país, modificat en alguns aspectes per obra del costum i sobretot per la jurisprudència i actualitzat per les Constitucions, fins arribar a integrar un tot jurídic orgànic". I d'acord amb el que s'acaba d'exposar, resulta que, com ja va afirmar aquesta Sala i la doctrina dins del concepte de lleis pròpies s'inclouen no solament les dictades pels òrgans legislatius del Principat d'Andorra, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta de 16-1-1716(cfr. PALLEROLA El Principado de Andorra y su constitución política, Lleida, 1912, pàg. 183 i VIÑAS I FARRÉ Dret Internacional Privat del Principat d'Andorra, Vol. I, Barcelona, 2002, pàgs. 24 i 25 i SSTSJA de 30-11-2000, 29-4-1999,18-1-1996 i 15-6-1995).

Per consegüent, segons les precisions que s'acaben d'efectuar caldrà examinar quin és el règim aplicable a la liquidació del règim econòmic matrimonial segons el que es preveu en l'Edicte dels Delegats Permanents dels Coprínceps de 15 de novembre de 1975, sobre drets concernents a la dona casada i en el dret català anterior al Decret de Nova Planta de 1714.

L'esmentat Edicte de 1975 estableix que el règim legal supletori pel matrimoni andorrà, en defecte de capítols matrimonials, és el de separació de béns (art. 6.1), establint-se que aquest "comporta un gaudiment, administració i disposició dels béns propis de cadascun dels consorts sense cap intervenció de l'altre". I aquest règim de separació de béns si bé, en una època anterior, va poder ésser qualificat com un règim de separació relatiu, atesa la importància del règim dotal i de les institucions paradotals, així com l'establiment de beneficis viduals establerts en capítols matrimonials, actualment es configura com un règim de separació absoluta, sense que existeixi cap mena de mitigació a la mateixa. Això fa que sigui la pròpia actuació dels consorts casats en règim de separació de béns, els que, amb molta freqüència, decideixen adquirir béns en copropietat o esdevenir titular de comptes indistints, creant junt als patrimonis privatius i independents de cadascun d'ells un règim de cotitularitat sobre els diferent béns i drets adquirits per meitats.

La liquidació del règim econòmic matrimonial de separació de béns pot presentar diferents problemes, entre els quals apareix el que es afecta als litigants d'aquest plet. En efecte, el patrimoni privatiu de cada cònjuge es troba format pels béns i drets que ostentava abans del matrimoni i per aquells que, per qualsevol títol, hagi adquirit després del matrimoni. I així solen ésser freqüents en la liquidació del règim les discussions sobre el numerari dipositat en comptes corrents indistints o solidaris o els valors mobiliaris o a qui correspon aquells béns i drets adquirits onerosament per un dels consorts. Aquestes discussions sobre el caire privatiu dels béns o sobre la seva possible situació de cotitularitat s'han de resoldre partint del principi de llibertat de prova, com es desprèn de l'article 6.2 de l'Edicte de 15-11-1975, quan s'afirma que "Cada cònjuge podrà acreditar per qualsevol mitjà de prova la propietat exclusiva d'un bé; en els casos de manca o insuficiència de prova, s'atribuiran per meitat i pro-indivís a ambdós cònjuges els béns que no s'acreditin ésser privatius de cadascun". Per tant, s'admet qualsevol mitjà de prova per a la determinació de la titularitat del bé i, solament, quan no esdevingui possible aquesta acreditació, i com a regla de tancament del sistema, s'estableix una atribució per meitats i pro-indivís.

I, en aquesta seu de liquidació, dues són les respostes que s'han d'establir per a la determinació i integració dels patrimonis privatius. La primera fa referència a les adquisicions oneroses de béns i drets per part d'un consort durant el matrimoni. La resposta a aquesta qüestió pot articular-se segons dos principis diferenciats: el principi de titularitat formal o la subrogació real. Segons el primer dels principis esdevé titular del bé aquell que ostenta un títol d'adquisició al seu favor, mentre que d'acord amb el segon dels principis, esdevé titular del bé, amb independència de qui figuri formalment com a titular (per exemple a l'escriptura pública), qui ha aportat el numerari o la contraprestació per a l'adquisició del bé o dret. I respecte d'aquesta qüestió, malgrat que un dels recurrents assevera que a les Valls d'Andorra regeix el principi de subrogació real, a l'igual que succeïa a Catalunya abans de la modificació de la Compilació de Dret civil de Catalunya per la Llei de 30- 9-1993 i, ara, segons el vigent Codi de Família, aquesta argumentació no pot ésser acceptada. En efecte, el dret català anterior a la reforma de la Compilació i el dret català tradicional sempre han estat contraris al joc del principi de subrogació real, que preferència al consort titular del patrimoni de qui prové la contraprestació front a qui esdevé titular formal i així ho ha admès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, quan en les sentències que examinen l'aplicació de la titularitat formal front a la subrogació real, ho fan assenyalant que aquesta ha estat la resposta tradicional del dret català i, per tant, també d'aquell vigent amb anterioritat a la Compilació de 21 de juliol de 1960. En aquest sentit, n'hi ha prou amb examinar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 10-5-1993 per a constatar-ho: "Dit clarament: ni abans, ni ara, seria aplicable el principi de subrogació real, considerat en el sentit adequat de presumir que qui passa els diners...és qui adquireix, o més ben dit, es presumeix que adquireix". I aquesta mateixa conclusió ha estat acollida per aquest Tribunal Superior a la sentència, de data 13-4-2000, on exposa quins són els paràmetres rectors del règim de separació de béns, malgrat en el cas concret es resolia sobre un matrimoni casat en règim de participació, però es mantenia la solució per entendre que, abans de la dissolució del mateix o separació, el règim econòmic es comporta com un de separació de béns: "Ja que la tesi contrària que apunta el recurs, és la d'aplicar en aquest cas el principi de la subrogació real, que portaria a la conseqüència de que si el preu el va pagar íntegrament el marit, el bé adquirit en aquestes circumstàncies es subrogaria en el lloc dels diners en el patrimoni privatiu del marit. Però aquesta tesi suposaria distorsionar els principis que informen el règim de separació de béns, en el qual no s'aplica la figura de la subrogació real, ja que preval el principi que es deriva de la titularitat formal a favor de l'adquirent, i si això produeix un desequilibri patrimonial entre els patrimonis d'ambdós cònjuges, sempre resta oberta la possibilitat de que el perjudicat exerceixi una acció d'enriquiment injust per tal de restablir l'equilibri entre els patrimonis del marit i de la muller".

I encara existeix un segon argument que evidencia com aquesta tesi, la de la titularitat formal, ha estat la que actuava, en seu de liquidació, el règim de separació de béns. Així, fou freqüent en els matrimonis, quan un dels consorts no es trobava incorporat al mercat laboral i no gaudia d'un patrimoni prou important, amb el qual poder afrontat la situació de viduïtat, que en vida del matrimoni s'adquirissin béns i s'intestessin (posar a nom de)a nom del consort econòmicament més feble, de manera que, esdevinguda la situació de viduïtat, comptés amb un patrimoni propi amb el qual fer front i encarar la nova situació que se li presentava. Com és fàcil observar, aquest benefici vidual de caire voluntari, propi dels matrimonis casats en règim de separació de béns, no hagués reeixit si actués, com es pretén, el principi de subrogació real, tota vegada que, aleshores, els hereus del consort premort sol·licitarien la declaració del seu domini en relació amb els béns i drets intestats a nom de l'altre consort.

En canvi, si l'anterior és la solució que s'ha de mantenir en el dret de família andorrà, sense que això signifiqui cap innovació, pel que fa a l'apertura de comptes corrents o de dipòsits de forma indistinta o solidària pels consorts en vida del matrimoni, s'ha de palesar que no constitueix cap adquisició onerosa, sinó que s'apertura un compte a nom dels dos cònjuges, amb un règim de solidaritat, de forma que qualsevol d'ells té atribuïts els poders de disposició, administració i extinció de la totalitat del compte i es col·loquen diners en el mateix. Es tracta ara de determinar, en règim de separació de béns, a qui pertany el compte corrent. I quant a aquesta qüestió, existeix una doctrina jurisprudencial, en virtut de la qual s'estableix que el numerari del compte correspon a cada consort segons els pactes previs establerts entre els mateixos (cfr. STSJA de 13-7-1995); a manca de pacte, el numerari pertany a aquell que acrediti que prové del seu patrimoni privatiu a través de qualsevol mitjà probatori (art. 6.2 Edicte) i, si no s'acredita de forma suficient, segons la norma de tancament del sistema (art. 6.2 Edicte) s'haurà d'entendre que el numerari dipositat al compte o els valors corresponen per meitat a ambdós cònjuges.

III.- Si la doctrina anterior la traslladem al cas que correspon resoldre, s'ha de portar a terme les següents consideracions. Respecte del recurs formulat per la part defenent, aquesta sol·licita, en primer lloc, que si bé els negocis de joieria ORG_4 i ORG_3 són titularitat de l'esposa per via hereditària, el cert és que, a diferència del que es sustenta a la sentència d'instància, ambdós consorts han gestionat i procedit a l'expansió del negoci, sense que es pugui dir que la col·laboració de l'espòs ha estat desigual, tota vegada que entre els esposos existia una associació de fet i, per tant, li correspon la meitat del fons de comerç dels referits negocis.

Quant a aquest motiu del recurs, aquesta Sala ha de procedir al seu refús. Així, com sosté la sentència d'instància, el règim econòmic matrimonial dels consorts és el de separació de béns, sense que del fet que el marit col·labori i participi en la gestió i administració dels negocis de l'esposa signifiqui necessàriament l'existència d'un negoci d'associació entre els mateixos. En aquest sentit, s'ha d'afegir que la mutació o alteració del règim econòmic matrimonial cal portar-la a terme a través d'un negoci solemne, com ho és l'atorgament de capítols matrimonials, on els consorts o futurs consorts poden establir el règim econòmic matrimonial que tinguin per convenient. En absència de capítols, l'argument del recurrent favorable a l'existència d'una associació entre els esposos i que abastaria a la liquidació del règim econòmic matrimonial està destinat a fracassar i més si es té en compte que, front a l'argumentació de la sentència d'instància, no s'ofereixen nous arguments per a rebatre el refús de la tesi de l'associació de fet, sinó que ara el que s'impugna és que el grau de col·laboració del Sr. Vall fos desigual i s'assenyala, en aquest sentit, que de la prova practicada es deriva l'administració conjunta per l'engrandiment i expansió dels negocis de joieria. I s'ha de tenir també en compte que no és possible trobar-nos davant de la constitució d'una societat mercantil entre els esposos, atès que el Reglament de societats mercantils de 1983 exigeix per a la seva constitució com a pressupòsit de validesa l'escriptura pública (cfr. art. 4 Reglament).

Si s'analitza les actuacions, es pot concloure que el que va esdevenir és que essent els negocis de titularitat privativa de l'esposa, el marit va col·laborar en l'explotació dels mateixos, de forma que, segons s'afirma per ell, la seva intervenció va transformar en més rendibles els referits negocis i va eixugar els deutes existents, augmentat la clientela i el fons de comerç. Nogensmenys aquestes asseveracions, ens trobem front a un supòsit on un dels consorts, en aquest cas el marit, va treballar al negoci de l'esposa mentre la convivència matrimonial va funcionar adequadament i ara, en el moment de liquidar el règim econòmic matrimonial, pretén ésser compensat econòmicament per l'augment patrimonial que ha experimentat la seva esposa arrel de la seva dedicació al negoci. I com es pot apreciar estem davant d'una petició de compensació econòmica que es fonamenta en la dedicació a l'activitat empresarial de l'altra consort durant el matrimoni i que s'exercita ara en seu de liquidació del règim econòmic matrimonial. I aquesta pretensió no pot triomfar perquè, a diferència de regulacions jurídiques del nostre entorn, com el dret de família català (art. 41 Codi de Família) on es preveu, com a pal·liatiu del règim de separació de béns que la dedicació a l'activitat de l'altra consort, sense retribució o amb retribució insuficient, així com el treball per a la llar, donen dret a sol·licitar una compensació econòmica si a conseqüència de la referida activitat s'ha produït un augment en el patrimoni de l'altre consort, aquesta prevenció esdevé una mitigació legal al règim de separació de béns, introduïda l'any 1993, amb la reforma de la Compilació de 30-9-93 (art. 23) i mantinguda amb el Codi de Família de 15 de juliol de 1998 (art. 41), en el dret de família andorrà, la mateixa no es contempla a l'edicte de 15-11-1975 ni a la Llei Qualificada del matrimoni, per la qual cosa aquest Tribunal no pot erigir-se en legislador i concedir un dret a la compensació, amb fonament en l'activitat realitzada durant la convivència, quan l'ordenament jurídic que s'ha d'aplicar no contempla i, per consegüent, refusa l'adopció d'una mesura d'aital classe.

En segon terme, manifesta la part defenent en el seu recurs, com a segon motiu o greuge d'apel·lació, que si els comptes corrents i dipòsits bancaris han estat declarats de titularitat d'ambdós consorts, correspon també projectar aquesta qualificació als fruits i rendiments dels mateixos. Però, en relació a aquest tema no és ara el moment de respondre-ho, atès que la part agent impugna l'atribució de la titularitat per meitats del numerari dels comptes corrents i dipòsits bancaris, per la qual cosa s'escau examinar, en primer lloc, el greuge de la part agent, tota vegada que si triomfés faria innecessari pronunciar-se sobre el règim dominical dels fruits que pretén la defenent.

IV.- El primer motiu que esgrimeix l'agent- recurrent es fonamenta en el fet que l'honorable Tribunal de Batlles no ha tingut en compte les al·legacions contingudes a l'escrit de rèplica, quan, al seu parer, aquesta causa s'ha de resoldre en atenció a totes les al·legacions adequadament introduïdes en el procés.

Aquesta Sala ja s'ha pronunciat en altres ocasions sobre la funció que cerquen els escrits de rèplica i dúplica, de manera que ha mantingut que els mateixos s'han de limitar a aclarir, modificar o ampliar algun extrem contingut en la demanda, però sempre amb el límit que no és possible alterar l'objecte i la causa petendi, atès que conforme a aquests s'ha contestat a la demanda i s'ha plantejat la litis. Per consegüent, com que en la demanda sol·licitava la declaració que l'espòs no té cap dret sobre determinats béns que identificava; de manera subsidiària la declaració de titularitat de l'esposa, administració i ús exclusiu sobre un conjunt de béns que enumerava de l'1 al 7. Afegia a més que es declarés la titularitat de l'espòs sobre els béns enumerats de l'1 al 5 i demanava que es deixessin sense efectes determinades mesures cautelars adoptades i que s'imposessin les costes processals. En canvi, a l'escrit de rèplica s'afegeixen noves pretensions que no van poder ésser objecte de contradicció pel defenent i que consten a la súplica de l'escrit de rèplica i algunes en el cos del mateix, com la relativa a la revocació de donacions. En efecte, al marge de les pretensions de la demanda, s'insta ara una acció d'enriquiment injust de l'esposa envers el marit en funció de l'atribució de determinats béns o parts indivises a aquest, una de revocació de donacions integrada en el cos de l'escrit i es sol·licita una condemna de restitució de fruits consumits en interès propi i pels danys experimentats per la gestió del marit de béns de l'esposa.

Quan a aquestes peticions, la Sala no pot coincidir amb el recurrent que siguin meres aclariments o desenvolupaments de les pretensions de la demanda principal, sinó que les mateixes integren noves pretensions que no es van articular a la demanda, per la qual cosa s'ha de concloure amb l'Honorable Tribunal de Batlles la negativa a examinar les mateixes.

V.- El segon dels motius de greuge o apel·lació esgrimit per la part agent-recurrent consisteix en combatre la sentència d'instància, atès que s'entén que la mateixa no ha tingut en compte l'argumentació fàctica i jurídica sobre els fruits ni el joc del principi de subrogació real, de forma que essent els negocis de la titularitat privativa de l'esposa, els fruits són seus, el que condueix també a que els béns adquirits amb aquest ho siguin: comptes corrents conjunts, béns immobles, etc.... Afegeix també que, encara que no s'adoptés aquesta solució, l'aplicació de l'article 6.2 de l'Edicte de 1975, així com la prova practicada permeten assolir la mateixa conclusió i diferencia entre els comptes conjunts, el xalet i el garatge, per concloure amb la sol·licitud de revocació de la sentència.

La resolució d'aquest motiu d'apel·lació que es projecta sobre béns diversos exigeix partir de les consideracions que, amb anterioritat, s'han realitzat sobre la liquidació del règim de separació de béns i la seva projecció sobre, per una banda l'existència de comptes corrents i dipòsits de valors indistints o solidaris i, per l'altra, les adquisicions oneroses realitzades constant matrimoni entre els esposos, tota vegada que la solució del dret andorrà i català és divergent per les mateixes.

Així, convé iniciar l'anàlisi per les adquisicions oneroses de béns immobles i sobre les quals es planteja ara la discussió en relació a la titularitat comuna o privativa dels mateixos. En aquest sentit, ja hem tingut ocasió de raonar amb anterioritat, i cal aquí simplement traslladar-ho, que en el règim de separació de béns no actua el principi de subrogació real, ni ara ni en el dret català vigent abans del Decret de Nova Planta, el que suposa que totes les argumentacions que s'orienten a fonamentar en aquest la titularitat exclusiva de l'esposa, com a titular dels diners o numerari invertit en l'adquisició dels mateixos, ha de ser rebutjada. I l'argument no es troba en contradicció amb l'article 6.2 de l'Edicte de 15 de novembre de 1975, quan es preveu l'admissió de tot tipus de prova per acreditar el caire privatiu d'un bé, perquè a les actuacions resulta que existeixen proves que emanen dels títols d'adquisició dels esmentats immobles, el que constitueix una acreditació clara de a qui pertany formalment la titularitat del bé. I com que l'ordenament jurídic andorrà preferència el títol formal respecte de la subrogació real (consort de qui prové la contraprestació), cal estar al títol formal i resoldre en funció del mateix. I en el benentès que encara que resti provat que la contraprestació per l'adquisició dels béns i drets va provenir del patrimoni de l'esposa, cal entendre que en un moment en el qual la convivència matrimonial era adequada i correcta, a manca de prova en contrari, s'ha de presumir la donació del numerari de la part de qui prové la contraprestació a favor de qui apareix com a titular formal, essent aquest el règim derivat de les adquisicions oneroses per un dels consorts en el dret privat andorrà, segons es desprèn de les consideracions que es van portar a terme en fonaments de dret anteriors.

Si això es trasllada a l'anàlisi dels supòsits concrets, cal establir el següent.

Respecte de la parcel·la núm. 12 de la Urbanització Cal Diumenge i el xalet "Roc de l'Alzina" bastit sobre la mateixa, s'ha d'establir que sí existeix títol d'adquisició, el qual esdevé mitjà de prova als efectes de l'article 6.2 de l'Edicte de 15-11-1975, tota vegada que es refereix a les actuacions que la parcel·la fou adquirida per ambdós consorts segons escriptura pública de data 15-10-1991 i, consegüentment, per dret d'accessió (Cfr. Digest 13,7,21 "ius soli sequitur aedificium") correspon també als dos cònjuges per meitats indivises el xalet i els seus complements construïts i instal·lats respectivament sobre la parcel·la.

En aquest ordre d'idees, s'imposa en el dret de família andorrà el principi de titularitat formal respecte del principi de subrogació real, el que fa quant a la titularitat de la parcel·la i del xalet que sigui irrellevant qui ha posat el numerari per la seva compra i construcció, atès que es presumeix que prové dels titulars formals, i si s'acredita, com defensa l'agent, que els diners o la contraprestació provenen exclusivament del patrimoni de l'esposa, s'escau, en un moment on la convivència matrimonial no estava encara deteriorada i per quant, abans de l'aparició de la crisi matrimonial, la col·laboració desinteressada i mútua entre els esposos esdevé el criteri general, presumir la donació del numerari (animus donandi d'un dels consorts envers l'altre), sens perjudici del que després es dirà pel que fa a la revocació de les esmentades donacions de la contraprestació. I cal afegir, en ares d'apurar l'anàlisi d'aquest extrem, que no esdevé tampoc aplicable el que es preveu a l'apartat tercer de l'article 6 de l'Edicte de 15-11-1975 ("Cada cònjuge pot atribuir a l'altre l'administració, en tot moment revocable, dels seus béns privatius, ja sigui d'una forma expressa ja sigui tàcita. El cònjuge administrador respondrà personalment amb la diligència que correspon esmerçar en els béns propis, i sols haurà de restituir els fruits existents en el moment d'extingir-se l'administració o aquells que hagi invertit o consumit en interès propi"). I no ho és perquè el precepte parteix d'una hipòtesi on un dels consorts administra els béns de l'altre i se li exigeix una diligència com la que li correspon en els béns propis, mentre que en aquest supòsit són ambdós consorts qui decideixen adquirir un bé immoble i intestar-lo per meitats indivises i construir un xalet al damunt d'ell. A més tampoc sembla que la construcció del que esdevé habitatge familiar pugui ésser considerada com la inversió dels fruits del patrimoni de l'altre en interès o profit propi, sinó més aviat en interès familiar. Per tant, en relació a aquest immoble s'escau mantenir la solució de la sentència d'instància i més si es té en compte que la pròpia esposa havia reconegut en un escrit adreçat a la Batllia (foli 1200) la titularitat conjunta del xalet.

El segon dels béns immobles en relació al qual s'alça la part agent-recurrent és el referent al garatge bastit sobre la parcel·la de la Sra. Ramirez i que li fou atribuïda pels drets derivats del testament del seu pare. L'Honorable Tribunal de Batlles, malgrat haver assenyalat que la parcel·la situada a Cal Diumenge és de la Sra. Ramirez entén que el garatge i complements bastits sobre la mateixa s'han d'entendre en copropietat, atès que no s'han esvaït els dubtes sobre els pagadors. I aquest argument del recurrent ha de triomfar. En efecte, establerta la titularitat privativa del terreny, en virtut de la presumpció segons la qual es presumeix que el preu de la construcció ha estat satisfet pel titular del sòl i en consonància amb el dret d'accessió, ja referit, que comporta que l'edificació cedeixi a favor de l'amo del sòl (ius soli sequitur aedificium, contemplada al Digest 13,7,21 i a la sentència d'aquesta Sala de 2 de març de 1995), s'escau revocar en aquest punt la sentència d'instància i entendre que el garatge i complements bastits sobre la parcel·la de la Sra. Ramirez a XXXX, constitueixen béns privatius de la mateixa.

VI.- Resta per analitzar la impugnació de la part agent i recurrent contra l'apreciació que efectua la Batllia en relació als comptes corrents. Així, al considerant cinquè estableix que la força registral, associada a la manca de comptabilitat ordenada dels negocis, porta a determinar que són conjunts els comptes i dipòsits a nom d'ambdós i privatius els oberts a nom de cadascú. I, respecte d'aquest extrem, en el cas que ara ens ocupa es pot estar d'acord amb la sentència d'instància amb la declaració de béns privatius dels comptes i dipòsits oberts a nom exclusivament d'un consort, mentre que en relació als comptes corrents i dipòsits conjunts, correspon efectuar el següent anàlisi.

Si bé és cert, i es pot convenir amb el Tribunal de Batlles, que la comptabilitat de la part agent no es pot qualificar d'ordenada, com així s'extreu de les proves pericials que es troben a les actuacions, cal analitzar si de la resta de proves es pot determinar si els esmentats comptes i dipòsits conjunts són, en realitat, d'un dels consorts solament o en proporció diversa a la meitat, atès que l'article 6.2 de l'Edicte de 15-11-1975, permet emprar tota classe de proves per a l'acreditació de la titularitat privativa dels béns, abans de recórrer a la norma de tancament (titularitat comuna). En aquest sentit, s'ha de recordar que, en seu de liquidació del règim econòmic matrimonial, la determinació de la pertanyença dels comptes corrents conjunts indistints es regirà, en primer terme, per l'existència de pactes entre els consorts, el que no succeeix en aquest cas. En segon terme, caldrà entendre que el numerari del compte o els valors dipositats corresponen a qui acrediti, malgrat l'apertura del compte o dipòsit a nom de tots dos, que provenen del seu patrimoni privatiu i, en defecte d'aquesta acreditació actuarà la regla de tancament del règim que imposarà la titularitat conjunta o per meitats del contingut del dipòsit o compte corrent.

Si aquestes consideracions les traslladem al supòsit que ara hem de resoldre, resulta que les pericials posen de manifest que existeixen nombroses comptes corrents d'ambdós esposos. Però si s'analitzen amb detall es pot posar de manifest que ambdues pericials conclouen que determinats comptes corrents conjunts es nodreixen exclusivament dels beneficis que provenien dels negocis de joieria Suïssa I, Suïssa II, titularitat de l'esposa. Així, la pericial efectuada per ORG_8 conclou que els comptes comuns de ORG_6 (3912 i 3913) BANCA REIG (12073), CRÈDIT ANDORRÀ (389742) i BANCA MORA

(49-10710), excepte un ingrés que respon al retorn de la quantitat engressada i que va fer trànsit al compte de la mercantil ORG_0, S.A. (cfr. foli 1471) eren els que contenien tot el moviment financer i comercial dels negocis de joieria. I l'altra prova pericial (GAUDIT) admet que respecte dels comptes corrents conjunts el compte de ORG_2 núm. 12073-5 tenia moviments relacionats amb el negoci de joieria (foli 1587) i a l'annex núm. 1 (foli 1661) es fa també la indicació que el compte de ORG_5 núm. 49.10710.01 responia a la Joieria Suïssa. Aleshores, s'ha de concloure de la coincidència essencial de la prova pericial que, com a mínim els comptes de titularitat indistinta de ORG_2 núm. 12073-5 i ORG_5 49.10710.01 esdevenen realment de titularitat privativa, atès que s'ha d'entendre provat que els fons que els nodrien provenen dels negocis de joieria de l'esposa.

Quant als altres comptes corrents conjunts, únicament cal raonar ara sobre els dos comptes corrents conjunts que la pericial efectuada a instància de la part agent també considera que es nodreixen dels beneficis del negoci de joieria de l'esposa i, respecte dels quals, no es pronuncia la pericial realitzada a instància de la part defenent. I en aquest cas també ens hem de decantar envers la posició de la part agent per dos raonaments: el primer, pel fet que valorades les proves pericials segons la sana crítica, aquesta Sala considera que tant el mètode emprat i descrit per la pericial de l'agent com l'examen de la documentació que es troba a les actuacions esdevé més adequat i complet, i, la segona, perquè la discrepància de les pericials en relació a dos comptes indistints (CRÈDIT ANDORRÀ 389742 I ORG_6 3912 i 3913) coincideixen amb una afirmació en el mateix sentit efectuada per la part defenent en l'escrit de conclusions que va presentar en el plet b-95-7/96. En efecte, al foli 1421, indica que de les documentals practicades s'ha provat que el tràfic dels negocis de joieria passava pels comptes indistints de BANCA REIG, ORG_7 I CRÈDIT ANDORRÀ.

Per consegüent, s'escau acollir també l'argument del recurrent respecte als comptes indistints de ORG_6 (3912 I 3913)i de CRÈDIT ANDORRÀ (389742) i entendre que són de titularitat privativa de l'esposa, deduint d'aquest darrer compte l'ingrés provinent de la devolució d'aquella quantitat ingressada en el compte de la mercantil ORG_0, S.A i que es xifra en la quantitat de

4.300.000 ptes.

Quant a la petició dels fruits que, segons la part defenent, han de ser considerat comuns en relació als dipòsits i comptes corrents conjunts, des de l'inici dels autes matrimonials i fins a l'execució de la sentència ferma, s'ha d'establir, que es tracta d'una qüestió nova i introduïda en apel·lació, el que justifica el rebuig del seu examen, d'acord amb aquella màxima que estableix que "pendente appellatione nihil innovetur".

VII.- Per últim, manifesta la part agent i recurrent que no es pot compartir l'argument del Tribunal d'instància que la injúria cal que sigui atroç i que és suficient que el Tribunal Penal hagi jutjat sobre la consistència de la injúria. Aquest argument ha de ser refusat. Així, l'article 10.2 de l'Edicte de 15-11-1975 estableix que "Seran aplicables a les donacions entre cònjuges les causes generals de revocació de donacions, i també podran ésser revocades pel cònjuge innocent en els casos de separació judicial". En el cas que ara ens afecta, resulta que la petició de revocació de donacions s'inclou a l'escrit de rèplica, sense que hagués estat plantejada a la demanda, el que suposa una clara variació de la causa petendi i de l'objecte del litigi que no pot ésser admesa i que justifica el rebuig de la mateixa. Però al marge d'aquest anterior raonament, que per sí sol té entitat per a rebutjar la petició esmentada, succeeix que la sentència de separació no determina que ens trobem amb un consort innocent i un altre culpable o responsable de la separació, que és el que l'Edicte de 15-11-1975 requeria quan preveïa com a motiu de revocació de les donacions matrimonials entre consorts que un d'ells pugui ésser qualificat de culpable de la crisi matrimonial i l'altre, l'innocent, estigui facultat per a exercitar l'acció de revocació. En aquest ordre d'idees, l'Edicte fonamenta la concessió de l'acció de revocació en un sistema de separació i divorci- sanció, quan a l'actualitat la cerca de la pau familiar en seu de crisis matrimonials ha portat als òrgans judicials i a les regulacions més recents a articular la crisi matrimonial com a situació de separació o divorci-remei, sense cercar culpable i innocents, atès que en la majoria de supòsits ambdós consorts són els responsables de la crisi i d'aquí que esdevingui estrany trobar sentències que concretin en un dels consorts la responsabilitat de la crisi matrimonial.

I, en darrer lloc, perquè respecte de la revocació de les donacions per les causes generals, entre la que es troba la d'ingratitud, s'estableix que el termini de prescripció de la mateixa és d'un any, segons el que es contempla al Codi 9,35,5., com a acció derivada de la iniuria. I s'ha d'afegir a més que la sentència que va condemnar a l'espòs ho va fer, com s'afirma a la sentència d'instància per una injúria lleu, mentre que segons el Codi 8,56,10 constitueixen causes de revocació de les donacions solament les injúries greus.

VIII.- L'especial problemàtica discutida en aquest procés sobre la liquidació d'un règim econòmic matrimonial de separació, la seva complexitat i el fet que s'hagin acollit determinades peticions de revocació de la sentència d'instància fan innecessària la imposició de les costes processals d'aquesta alçada (arg. Novel·la 82,10).

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la part defenent i ESTIMAR EN PART el recurs d'apel·lació formulat per la representació processal de la part agent contra la sentència dictada, en data 25-3-2004, i REVOCAR la part decisòria de la mateixa en el sentit de declarar que esdevenen béns privatius de la Sra. Ramirez el garatge i complements bastits sobre la parcel·la de la Sra. Ramirez a XXXX, així com els comptes corrents de titularitat indistinta als quals es fa referència, i en les condicions que allà es detallen, en el fonament de dret VI d'aquesta sentència, i mantenint la resta dels pronunciaments que s'hi contenen. No s'escau efectuar pronunciament sobre les costes processals d'aquesta segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-