Interessos moratoris: determinació del temps de la seva meritació.- Litisconsorci passiu necessari: improcedència (0056/05)

Sentència

Magistrats

Eulàlia Amat Llari Joan Manel Abril Campoy Jean Louis Vuillemin

SENTÈNCIA DE 14 D'OCTUBRE DE 2005

Interessos moratoris: determinació del temps de la seva meritació.- Litisconsorci passiu necessari: improcedència

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Pulido Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Amb data 9 de febrer del 2001, la representació processal de la societat Castilla va presentar demanda contra el Sr. Pulido per tal que es declarés la nul·litat de la venda feta pel citat senyor d'una partida de pantalons Conde, que van ser embargats judicialment per tractar-se d'una falsificació, i en reclamació de la quantitat de quatre milions de pessetes, import pagat per la citada mercaderia, més els interessos legals de la mateixa des del 17 d'octubre del 1992, data del requeriment notarial de pagament. La part agent reclamava a més la suma de noranta mil francs francesos, més els seus interessos legals des de la data del conveni transaccional signat per ella amb la societat Estany el dia 16 de març del 1995 per tal que aquesta retirés la querella criminal que havia presentat contra seu, més la totalitat de les costes.

II.- El demandat va contestar la demanda el dia 20 de juliol del 2001 argumentant amb caràcter peremptori la manca de legitimació activa de la societat actora i la manca de litisconsorci passiu necessari i, respecte del fons del litigi, admetent ser responsable del pagament dels quatre milions de pessetes reclamats, més els interessos legals corresponents, però a comptar sols a partir de la contesta a la demanda, i negant ser deutor de la suma de noranta mil francs més els seus interessos, que es van generar com a conseqüència d'una transacció entre la part actora i la societat Estany a la que ell era totalment aliè.

III.- Les parts litigants van presentar opportunament els respectius escrits de rèplica i dúplica reiterant els seus arguments i rebatent els de la part contraria.

IV.- En data 15 de desembre del 2004 l'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència estimant en part la demanda presentada per Castilla S.A., condemnant al defenent Sr. Pulido a satisfer a la part agent la quantitat de vint-i-quatre mil quaranta euros amb quaranta-vuit cèntims més els interessos legals des del dia 17 d'octubre del 1992 i no efectuant especial pronunciament respecte de les costes judicials.

V.- El Sr. Pulido ha presentat recurs d'apel·lació contra aquesta sentència i amb data 19 de maig del 2005 ha formulat escrit de conclusions sol·licitant que es revoqui, admetent l'excepció de litisconsorci passiu necessari al·legada per ell o, subsidiàriament, imposant- li els interessos de la quantitat principal a la què se'l condemna sols a partir de la contesta a la demanda.

VI.- Amb data 30 de juny del 2005 la representació de la societat Castilla S.A ha presentat igualment escrit de conclusions demanant la confirmació de la sentència recorreguda.

Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari.

FONAMENTS DE DRET

I.- Com a primer motiu del recurs el Sr. Pulido al·lega l'existència de litisconsorci passiu necessari, ja que, segons el seu parer, les sentències penals que van recaure sobre els fets als que fa referència aquest litigi deixen clara prova i constància de que existia una relació entre el Sr. Pulido i el recurrent, de tal manera que ell era sols cessionari de la mercaderia propietat del citat senyor, tenint-la a títol de dipòsit en els seus magatzems Morillo, i que si posteriorment la va vendre va ser per compte del Sr. Pulido..

No obstant, de l'examen de les actuacions no es dedueix que el defenent actués en tot moment com a dipositari de la mercaderia venent-la a tercers en representació del seu propietari, sinó que, pel contrari, el que es posa de relleu és que el defenent va tenir en dipòsit la mercaderia i posteriorment va comprar una part dels texans propietat del Sr. Pulido, mentre que un altra part, 980 pantalons, els va adquirir el Sr. Anaya, de tal manera que, si bé és veritat que respecte a aquests darrers sols en va ser dipositari fins la seva venda a un tercer, de la resta en va esdevenir propietari, perquè cedir a canvi d'un preu sols es pot interpretar com vendre. D'altra banda, enlloc consta que el Sr. Pulido li cedís els texans per vendre'ls a nom seu, ni que li concedís poders per fer-ho, sinó que el que s'acredita és que el demandat va vendre a la part agent en el present procediment una part de la mercaderia apareixent com a únic propietari de la mateixa front al comprador.

Ateses aquestes consideracions, si el que es demana en el present procediment és la nul·litat de la compra d'una partida de texans efectuada per la societat Castilla S.A. i la reclamació del preu pagat per ella i el venedor i propietari de la mercaderia és el demandat, resulta evident que la persona que els hi van vendre a ell no es veu afectat en cap manera pel present procediment i no es pot estimar per tant l'excepció de litisconsorci passiu necessari plantejada.

II:.- En segon lloc al·lega el recurrent subsidiàriament que els interessos de la quantitat a la què se'l condemna sols els ha de pagar a partir de la contesta a la demanda i no a partir del requeriment notarial que li va adreçar la part agent per tal que donés per resolt el contracte i li retornés el preu pagat, però aquest argument tampoc es pot estimar perquè entenem que el deutor va entrar en mora i devia interessos a partir del moment en què va ser interpel·lat notarialment per tal que pagués sent el deute reclamat una quantitat líquida, ja que el que se li exigia era el preu lliurat per la compra de la mercaderia, que es sol·licitava es declarés nul·la, i no una indemnització pel perjudici sofert .

Com posa de relleu la Sentència del TSM de 7 de novembre del 1975 la situació de morositat comporta l'obligació de pagar interessos, d'acord amb el que disposa el Digest 22,1,32,2 quan afirma in bonae fidei contractibus ex morae usurae debentur , obligació que en moltes ocasions sols sorgeix quan s'ha contestat la demanda, d'acord amb el principi lite contestata usurae currunt, que es recull tant al Digest 22,1,35 com al Codi 6,47,2, ja que, si no s'ha interpel·lat al deutor anteriorment, a partir d'aquell moment no sols s'ha d'entendre que se li ha fet el preceptiu requeriment, sinó que l'obligat s'ha negat a complir. No obstant, tampoc sorgirà l'obligació de pagar interessos a partir de la contesta a la demanda si la quantitat reclamada no era encara líquida en el moment de presentar-la, sinó que llavors caldrà esperar a la fermesa de la sentència per que corrin els interessos, com destaca la Sentència del TSJA 15 de febrer del 1996.

No obstant, la jurisprudència dels Tribunals andorrans s'ha decantat per entendre que la situació de mora del deutor i l'obligació de pagar interessos legals a partir d'aquell moment apareix també quan el deutor ha estat requerit de manera fefaent per tal que compleixi i no ho ha fa. En aquest sentit de manera clara i explícita la Sentència del TSM de 15 de desembre del 1986 destaca al seu segon considerant que la norma del Digest 22,1,35 s'aplica a les Estanys d'Andorra "excepte en el cas de què el deutor hagués estat interpel·lat amb requeriment exprés que s'acrediti, però per quantitat líquida i determinada que sigui efectivament aquella mateixa que posteriorment en el plet resulti condemnat a pagar". Implícitament també admet aquest criteri la STSJA de 22 de gener de 1998, que considera que en aquell cas els interessos s'havien de pagar a partir de la contesta a la demanda i no des del moment en que va resultar danyat el vehicle, perquè la quantitat a pagar era il·líquida abans d'aquell moment i el Comú no tenia coneixement dels fets que van donar lloc a la reclamació amb anterioritat al litigi, admetent per tant en cas contrari no seria així. De fet el que destaca la jurisprudència és que allò essencial perquè sorgeixi l'obligació de pagar interessos és que s'acrediti l'existència d'una reclamació al deutor d'un deute ja exigible i líquid per tal que aquest conegui la voluntat del creditor. Com afirma el Digest 50,17,88 nulla intelligitur mora ibi fieri ubi nulla petitio est , és a dir no hi ha mora mentre no hi ha petició sense que es requereixi que sigui judicial, perquè és a partir d'aquell moment què el deutor coneix que ha de complir i si no ho fa perjudica al creditor. Pel contrari, no hi ha mora, ni la quantitat deguda merita interessos, si no hi ha reclamació perquè el deutor pot no ser conscient del deute , com també posa de relleu el Digest 50,17,99 non potest improbus videri qui ignorat quantum solvere debeat, tesi que es posa de relleu també a la STSJA de 16 d'octubre del 1997, que, encara que en un supòsit diferent, entén que els interessos legals s'havien de pagar des de la data del peritatge dels danys ocasionats a un vehicle en ocasió d'un sinistre en el qual va tenir la oportunitat de participar el defenent, ja que a partir d'aquell moment aquest "coneixia, o hauria pogut conèixer si hagués actuat amb la diligència exigible, la quantitat que havia de pagar com a conseqüència del sinistre que havia sofert el vehicle de l'agent". Davant d'aquesta conclusió no es pot argumentar que en aquest cas la part agent hagi retardat abusivament la seva demanda de justícia per tal d'incrementar els interessos, perquè sent líquida la quantitat reclamada ha estat la desídia del deutor a l'hora de pagar el que devia la responsable d'aquest increment

III.- Totes aquestes consideracions porten a la desestimació total del recurs i a la imposició de les costes d'aquesta segona instància a la part que recorre d'acord amb la disposició del Codi 7,51,5.

Decisio

Vista la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra

DECIDEIX

Desestimar el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Pulido contra la sentència dictada per l'Honorable Tribunal de Batlles, Secció Civil, en data 15 de desembre del 2004 que es confirma íntegrament amb imposició de les costes d'aquesta instància a la part recurrent.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.